dissabte, 9 d’agost de 2008

Crònica local

Eco de Sitges, 9 d'Agost



Un secret a veus



Dissabte, 2 d'Agost. 20h. Retiro

Molt sovint, les inauguracions, mal que siguin les de magnitud i ambició modesta, acostumen a esdevenir perfectes preàmbuls d'entretingudes converses. Així succeí el passat dissabte, en ocasió de l'obertura de la interessant exposició sobre la història de la bèstia de foc que, pels estudiosos de soca-rel, es passa la tradició pel folre i, per la resta de la humanitat, és, simplement, l'Àliga sitgetana, que no respon a l'arquetip de les seves companyes de país, perquè sinó no seria de Sitges. El cas, deia, és que, acabat l'acte protocolari, i mentre es desembolicaven les dolces -i benvingudes- safates de Can Burguera, una retirista de pro, a qui el partit va arraconar en favor d'altres suposats valors emergents, i a qui el cronista aprecia i respecta perquè ha fet de la discreció virtut, em proposà un diàleg molt intens i enriquidor arran -ai làs!- de les ferides emocionals que deixà la discussió del ple del 21 de Juliol, a l'entorn de les fundacions del Prado i del Retiro, que encara cuejen. Al final coincidírem. Era fàcil coincidir, perquè quan un debat públic no genera satisfacció en cap dels seus participants, és que, molt probablement, tots tenen part de responsabilitat en la sensació d'insatisfacció general. I així succeí durant la nit de la sessió plenària, on s'escoltaren algunes argumentacions situades en el llindar de la displicència, per un costat, i en el de la rebequeria, per l’altre, tot salvant les nascudes del mer interès de conéixer de quin mal s'ha de morir, si és que, de debò, no es coneixia d'antuvi. Amb tot, no tornaré a revisitar la pel.lícula de la setmana passada, perquè prefereixo deixar constància de la il.lusió amb la qual es viuen les possibilitats que s’obren amb la posada en marxa dels nous ens. Fins i tot, m'estalviaré, de moment, qualsevol hipòtesi que pugui fer-se sobre candidats o candidates a ocupar el llaminer càrrec de la gerència. Tenen alguns noms al cap? No trigarem massa a saber-ho.


La meva interlocutora me'n parla amb èmfasi, en una combinació de passió i pragmatisme. Sense deixar de tocar de peus a terra. Talment com si en el seu cap es construís quelcom fins avui quimèric, i, a partir d'ara, qui sap si assumible a marxa lenta. En algun d'aquests projectes hi ha involucrada gent jove, preparada, capacitada, coneixedora del fet teatral i escenogràfic que, en sintonia amb l'experiència dels grans, voldrien fer quelcom que respongui a la idea moderna d’entitat associativa, en el sentit global del terme. Feia anys que, tenint en compte les vicissituds per les quals han passat ambdúes societats centenàries, no escoltava quelcom tan ple d'entusiasme i d’esperança. I això, amb la mesura necessària, és, sens dubte, el millor baló d'oxígen per a les angoixes pretèrites i presents. El cronista dóna per segur que, d'haver-se fet bé els deures en l'àmbit polític, ara no seria motiu de conversa allò que, sens dubte, és prou trascendent com per a conciliar les posicions de tots els representants de la ciutadania sense massa dificultats. Hi ha temps, abans de l'aprovació definitiva, d'apropar postures, aclarir dubtes, explicar allò que no s'hagi explicat, i, en definitiva, oferir una millor imatge a la ciutadania.


Dimarts, 5 d'Agost. 11h. Vinyet

Aprofitant la festa local, i amb un cert pressentiment periodístic que no es confirmarà –almenys en veu alta- torno al Vinyet per l’ofici. Prèvia inicial. Guarnir el santuari el dia de la seva festa gran és una responsabilitat prou important, per la qual no hi ha massa fòrmules alternatives a la tradicional, i eficaç, dels grans pomells ornamentals. Sense tenir-hi cap mena de vinculació directa, em ve al cap el criteri que s’utilitza en la decoració floral del tradicional concert d’any nou al Musikverein de Viena. Allí, les poncelles són obsequi de la ciutat de San Remo, i als decoradors de la sala –tan estimada pels vienesos com venerat és el Vinyet pels sitgetans- no els acostuma a passar pel magí cap proposta decorativa que es desmarqui del que sembla demanar l’indret, sota pena de caure en una certa incoherència estètica, o en un parany tan propi de la condició humana, com és el de prioritzar la llibertat creativa individual, per davant de l'objectiu final, que no és altre que el de potenciar l'espai en qüestió. Quelcom semblant podria aplicar-se a l'hora de considerar la solució adoptada al Vinyet, esplèndida en l'execució, però potser massa difícil d'encaixar en un entorn que voldria un concepte clàssic d’adornament, ateses les caracteristiques barroquitzants de l'altar. És, com d'habitud, una apreciació individual, personal, subjectiva, sense trascendència, perquè el veritable fons de la festa rau en una altra banda.


Més enllà de les flors, hi havia una previsible espectació soterrada sobre si mossèn Josep Nicolau diria en veu alta allò que, des de fa dies, molts comenten en veu baixa. Però mossèn Josep sempre ha volgut passar de puntetes entre el brogit de la vida col.lectiva, amb actitud gairebé monacal. I el dimarts no fou l'excepció, malgrat que la veu timbrada, radiofònica, del rector, sonés, sobretot en alguns moments de la cerimònia, amb aquell puntet d'emoció, que era difícil no interpretar en clau de futur. El full parroquial del proper 31 d'Agost, que ja és consultable a l'arnada pàgina d'internet del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, anuncia part dels canvis, que el bisbe Agustí Cortés comunicà el passat 4 de Juliol. Mossèn Àlvar Pérez ha estat nomenat rector de la Parròquia de la Immaculada de la seva Vilanova nadiua -Déu vulgui que no sigui únicament per a fer de mestre d'obres- i el substituirà Mossèn Josep-Vicenç Moragues, que, fins on ha pogut averiguar el cronista, ve d'Esparreguera, o almenys allí hi estava fa uns anys. Sàpiguen els curiosos que Mossèn Jordi d'Arquer serà el rector de Sant Esteve de Sesrovires i el delegat diocesà del Catecumenat, càrrec que no se exactament què defineix, però que s'adiu molt a aquesta estructura monolítica, jerarquitzada i allunyada del dia a dia, que l'església manté de fa segles. El comunicat de nomenaments acaba sense referir-se a mossèn Josep. Valdrà la pena, doncs, exercir la prudència i deixar que sigui la providència qui esculli la data d’oficialització d'allò que, amb més o menys detall, és, hores d'ara, un secret a veus.