dimecres, 30 de desembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Gener






















El plànol del metro de Sitges (cliqueu-lo per a fer-lo més gran)





Propera parada: Innocents



Benvinguts a l’any 15. Mare de Déu com passen!. Començo. Des que l’incivisme i l’ecologisme militant foragitaren l’arbre del Cap de La Vila, l’ambientació nadalenca de la nostra plaça-cruïlla de camins de referència ha anat a menys amb el pas dels anys, fins a arribar al decepcionant aspecte actual, d’acord amb criteris d’actuació que han seguit una trajectòria erràtica. Es començà amb el bescanvi de l’avet pel pessebre-urna, i, a partir d’aquí, la cosa anà del pessebre urna decorat amb ponsèties -segrestades cada nit per lladres sense escrúpols- a l’estructura metàl.lica d’espelmes caduques que els brètols utilitzaren per emparrar-se, i que ara il.lumina la rotonda de Can Perico, després d’haver trepitjat la fragata. De la piràmide de ciris passàrem al cel lluminós que es despenjava des de les alçades. I, finalment, del cel lluminós a les engrunes de la decoració que, antuvi, embolicava les palmeres de baix a mar -quan les vaques eren grasses i semblava que res no era prou per a enlluernar al personal- i amb la qual ara s’ha mig vestit al rovell de l’ou sitgetà. Avui, allò que es pot veure penjant al Cap de la Vila està en consonancia amb el paviment que es trepitja, o amb les enlletgides jardineres de posar i treure. Un Nadal de tercera, malgrat que l’esperit de la celebració poc hagi tingut a veure mai amb la magnitud de la decoració al carrer. En qualsevol cas, salva els mobles el magnífic i tradicional pessebre dels de tota la vida, que envolta el monument al doctor Robert.


M’ho imagino: Tren amb destinació Nou Autòdrom, propera parada Santa Bàrbara, o Capellans, o Cases del Sord. Amb permís de l’autor, la secció reprodueix el que considera una de les millors i més enginyoses innocentades dels darrers anys, i que s’ha escampat a través del correu electrònic. És brillant en el concepte i en el desenvolupament, perquè conté tots els ingredients necessaris per a deixar al lector immers en un petit oasi de dubtes sobre la seva veracitat, tenint en compte el context de transformacions urbanes que hem viscut. Tot amanint-ho a partir de la visió irònica del particular apreci de l’alcalde pels grans projectes, el titular de la notícia, que apareix en una curosament dissenyada hipotètica edició virtual del Diari de Vilanova, és prou explícit: Metro a Sitges, inversió milionària per al somni pòstum de Baijet. I el text que el segueix, com el mapa, no té pèrdua. Tres línies de metro es dibuixen sobre el plànol del casc urbà. Dues d’elles amb prou coherència, i una tercera –la que encercla el barri antic- plantejada al llindar de la ficció, i que culmina amb un tram d’imaginació desbordada, que permetrà als pares i als avis recordar el projecte de l’autopista sobre el mar de finals dels setanta. Entre les estacions de Ajuntament i Platja Sant Sebastià s’estableix l’única part de la xarxa que no serà subterrània, explicada així: Tot i que encara se n’han de decidir els detalls, el més probable és que un túnel s’obri des del Baluard (sota on hi ha actualment el canó) i, sobre una plataforma especialment dissenyada, es passegi per davant de la façana marítima més coneguda per a tornar a entrar en l’altre extrem del túnel situat sota de la Torreta. Impagable. L’article no es deixa cap detall al tinter. Des de l’empresa adjudicatària -Sitges Model XXI of course- fins a la dotació pressupostària, el calendari d’execució de les obres, les declaracions de polítics, dels representants de l’hostaleria o, fins i tot, la de mossèn Pausas que afirma que espera que la nova línia faciliti l’accés dels fidels a l’Eucaristia (sic). Les dues pàgines de crònica es reblen amb les paraules d’un Ramon Francàs visiblement enutjat per la bona notícia, i amb la incorporació d’un requadre destacat, que recupera l’assumpte del posicionament de l’Ajuntament a l’entorn de la vegueria, questió que només es replantejaria, segons Baijet, si m’asseguressin que jo en seria el màxim responsable quan finalitzi el meu mandat a l’alcaldia. Una excel.lent innocentada, a la qual s’hi podria afegir la del retorn dels cavallets, o la previsible incorporació d’una mulassa als cercaviles de la Festa Major… Qui sap…. Qui sap….


Ja és un fet evident que, d’un temps ençà, de les tres representacions de “El primer Nadal dels pastors”, la del 28 de Desembre és la que congrega el major nombre de públic, fins omplenar el Prado. Del que passa dins el teatre durant els assajos, o en les atrafegades sessions de muntatge i desmuntatge, condicionades per tantes petites coses, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel en podrien escriure una comèdia de situació d’èxit garantit, d’aquelles on darrere de cada porta hi ha algú a punt d’explicar un rosari de dissorts, embolics i malentesos. Ric per no plorar, perquè les nafres són cròniques, les solucions trigaran en arribar, i hi ha persones que lluiten per a que el vaixell no s’enfonsi. Mentrestant, el vent polar segueix aguardant darrere el teló el moment oportú per atacar sense compassió a músics i espectadors de les primeres fileres, que senten com un alè gèlid se’ls fica dins dels ossos i els encarcara les extremitats, just quan el quadre de l’infern enfila les primeres frases. Res de nou, gairebé tan tradicional, diria, com la història del bé i del mal de mossèn Fortunet. Enguany, els directors de l’obra han renovat personatges amb encert, rejovenint l’elenc d’actors en una proposta fins a cert punt arriscada. Cert, els veterans potser trobaran a faltar aquelles veus profundes i la presència rotunda a l’escenari, però hi ha fusta i només cal rodatge. Els protagonistes principals funcionen. Llucifer, Farruc i Grillat, Garrofa i Pallanga estan a un bon nivell i milloraran en el futur, en la mesura que puguin tenir l’oportunitat d’aprofundir en els matisos dels respectius papers. Per la resta, menció especial mereixen les encarregades de l’encertadíssim vestuari. Els Pastorets han tornat, i això, tal i com estan les coses, ja és un petit miracle que cal valorar en la justa mesura.


dimecres, 16 de desembre de 2009



























cliqueu per a engrandir la imatge

dijous, 10 de desembre de 2009

Crònica local
Ec0 de Sitges, 12 de Desembre



Música per a un pont





“Lo digo con todo mi corazón: el día que yo fallezca quiero que me entierren en Sitges (…) Mi Sitges y nosotros. Es nuestro paraíso, nuestra felicidad, para qué decir más”.



Lucrecia, 31 d’Agost




Rescato de l’oblit anotacions que tenia pendents de fa setmanes. Abans, algunes novetats telegràfiques i una fita històrica davant de la qual cal aturar-se i treure's el barret. Esther Morales ha aconseguit el rècord del món en la modalitat de 50 metres lliures, durant els campionats de natació adaptada en piscina curta, celebrats a Rio de Janeiro entre el 29 de Novembre i el 6 de Desembre. Ha tornat amb medalles de les de debò, perquè, almenys a Sitges, ningú com ella pot presumir de tenir-ne tantes. I no en presumeix. De fet, no n'ha presumit mai, perquè l’èxit de Morales, més enllà dels valors inherents a qualsevol activitat esportiva d'alta competició, rau en no haver perdut les arrels d’un caràcter proverbialment discret, humil i positiu. Pregunta estadística: hi ha alguna altra veïna o veí nostre posseidor del rècord del món del que sigui?. Stop. La Jove de Sitges encara una nova etapa amb els relleus ja previstos al pom de dalt. Mentre Santi Terraza i Jose Carrasco poden marxar, és un dir, amb la satisfacció d'haver assolit uns resultats històrics que culminaren amb el bon regust de boca que deixà la diada d'enguany, Quique Costea, a la presidència, i Marc Estrada, al capdavant de la tècnica, agafen el grup amb d'altres objectius a la cartera que permetin mantenir ambicions renovades pel futur. Bona sort en el repte. Stop. Probablement, en el decurs del ple municipal del proper dilluns, 21 de Desembre, es donaran a conéixer els integrants de la també nova comissió de Festa Major i Santa Tecla, per bé que el nom del seu màxim responsable ja corre sotovoce, després que s'hagi comunicat als caps de colla. El president consensuat és un home ben calçat, que ha exercit gairebé tots els papers de l'auca festamajorenca, tan al carrer com als despatxos, fins al punt que el seu periple vital per les diferents comissions del passat i del present, ha arribat a ser motiu d'un renom específic, que no cal explicitar, i que li dedicà algú que té enginy per a donar i per a vendre. Als membres que ja acompanyaren Ramon Soler aquests darrers anys, s’hi afegiran fitxatges d'empenta. Al desig, que és franc, de fortuna en els propòsits, vull incorporar-hi l'esperança que la Festa Major del 2010 no dongui massa motius al cronista per a escriure opinions que posin a prova la sensibilitat pròpia i les alienes. Vaja, que necessito parlar en positiu del programa, si és possible, i passar unes tranquil.les vigílies de Sant Bartomeu. Stop. Tanco la prèvia amb quelcom igualment noticiable. Coincidint amb l'aprovació definitiva de la nova organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -a la vegada pendent de la resolució futura de la Generalitat sobre l'assumpte, a partir del recurs presentat per l'oposició- Enrique Pereira, el fins avui representant de l'alcalde a les Botigues de Sitges, s'ha incorporat com a director de l'àrea de promoció econòmica, hisenda i projectes estratègics de l'Ajuntament. Ves per on, si es fan valer els arguments de l'alcalde, en el lloc número 19 de les llistes del PSC a les municipals del 2007 hi havia el millor professional per a exercir aquesta funció, i nosaltres sense saber-ho. El món és un mocador. Stop.


Sóc d'aquells ximples, per no dir burrus, que encara compra discos, quan vivim en l’època en la qual es compra música, si es compra. No obriré pas ara un debat, perquè la tècnica ha permès, i permetrà, coses meravelloses a favor de la difusió del fet cultural sense restriccions. I això no té preu. El pont m’ha servit per a retrobar amb calma dues propostes musicals nascudes des de Sitges, en espera d'una altra que arribarà aviat i que, de moment, ja pot escoltar-se a través de myspace: el flamenc-pop-fusió de 3 son 6 és extrovertit, contundent, expressiu i ben treballat. De ben segur que el disc superarà l’excel.lent impressió que es copsa tot escoltant els temes des de la xarxa.


Lucrecia: Album de Cuba (Warner)

Darrere la declaració de la capçalera d'avui, que té un aire d'epitafi, hi ha un gran disc. Darrere la imatge divertida i lleugera dels Lunnis, hi ha una gran cantant que ha volgut revisitar un repertori intemporal, inhabitual en la seva carrera i, fins a cert punt, obligat. Torna a estar de moda, si mai no ho havia deixat d'estar, el bolero, i és meritori que continuin afegint-se grans versions a les clàssiques de tota la vida. Habillada com si fos la solista de l'orquestra del Tropicana, i fotografiada en el glamurós entorn art-déco del Berlín jazz café de Madrid, a Lucrecia li han fet un vestit a mida, que captiva des del primer moment per la qualitat dels arranjaments, moderns de concepció però respectuosos amb la tradició, i pensats sempre per a estar al servei d'una veu que recita o canta, en un aconseguit equilibri entre poder vocal i sensibilitat interpretativa. És allò que demanen temes com El Manisero, Quizás, quizás, quizás, un Siboney en vocalise o una Guantanamera sensacional, amb la col.laboració d'Andy Garcia. Enregistrat a Madrid i Califòrnia, la concepció d’Album de Cuba ha tingut Sitges com a motor emocional. I així vol Lucrecia que sigui dit.


Vanova: The mellow tapestry (Foehn records)

Teixint idees. Els components de Vanova (pronunciat com vànova) reconeixen en el text interior del sobri, atractiu i elegant digipack que conté el seu primer cd, haver viscut una experiència semblant a la d’aquelles dues amigues que comparteixen vetllades de costura al voltant d’una taula. I és que la història d’aquest disc té molt de manufactura artesanal, de procés de formigueta, que s’ha anat gestant a partir d’uns originals que romanien al calaix, i que necessitaven sortir. Una il.lusió que fa mesos es movia en la incertesa del dubte, i que ara ja és al carrer de la mà d’una petita discogràfica barcelonina, que ha apostat per la idea. Vanova són Jordi Moncho i Ferran Vilanova. Els dos no viuen de la música, i qui sap si no els sabria gens greu que ella ocupés una part més important de la seva quotidianeitat. Mentrestant, des de la prudència i la constància, aquesta suau tapisseria, que ha crescut entre l’atmosfera personal de les auto-produccions realitzades entre les quatre parets d’un estudi particular, i ara ha de començar a expressar-se en directe, respira un intimisme gairebé introspectiu, a partir de temes que evoquen aquelles harmonies vocals i instrumentals que agradaran als seguidors del folk americà de finals dels 60 i principis dels 70. Cançons en anglès que expliquen històries de sentiments trobats, o perduts.



dijous, 3 de desembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Desembre




Junyent parla



Pere Junyent ha parlat. Ha parlat qui mai no havia volgut expressar-se en públic sobre allò que va viure en primera persona. Potser no ho hagués fet en d’altres circumstàncies menys obligades que la commemoració del 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, però el cas és que l’alcalde que renuncià a la política activa després d’un dels fracassos electorals més punyents, i que es reconeix poc amic de la prosòdia, s’ha enfrontat al sempre difícil exercici de capbussar-se en les ferides que deixaren marca profunda. Han passat sis anys i mig, i és evident que el principal motiu d'interès de la conferència Una experiència viscuda i visió de futur residia en la primera part de l'enunciat. El temps no ho cura tot. En qualsevol cas, la distància li ha servit a l’orador per a mirar enrere amb respecte en les paraules, contenció en els fets, i amb un punt de crítica, i d’autocrítica, en les reflexions. És lliure de fer-ho, i és convenient que Sitges revisiti la seva història a partir dels testimonis dels homes i dones que l'han governada, des de responsabilitats diverses. Inevitablement, com tothom, també el cronista mira enrera. Malgrat els seus cops de geni a la italiana i un consubstancial recel vers els mitjans de comunicació –raonat sovint, no es pensin- Junyent és una bona persona, carregada d’escrúpols i d’ortodòxia, a qui el destí li parà sobre el despatx un trencaclosques massa complex per a resoldre, un repte excessiu que el superà en capacitat, li trencà els esquemes i li esquerdà el caràcter. I no fou l'únic esquerdat. No totes les bones persones serveixen per a ésser alcaldes, ni cal ser dolent de mena per a desenvolupar el càrrec amb garanties de no morir en l’intent. Tampoc l'èxit o el fracàs depenen mai d'una persona sola. Ans al contrari. L’exercici del poder demana un entorn humà ben cohesionat, i saber dominar el recurs de l’autoritat amb la fermesa pròpia dels qui tenen un tarennà que no s’arronsa davant de les decisions que posen contra les cordes la sensibilitat individual.


En repetides ocasions el xef m'havia dit que creia que calia cuidar les postres, perquè la memòria d'un àpat molt sovint comença per aquí. He pensat en si aquesta sentència serviria de metàfora encertada per a definir el final de l'etapa de Pere Junyent a l'alcaldia, i, sobretot, per a palesar fins a quin punt el record que n'ha quedat té una relació directa amb el regust amarg que deixà una alterada segona legislatura. Continuo defensant avui que Junyent ha estat el batlle amb més mala fortuna de tots els que ha tingut Sitges en la democràcia recuperada. Ho sé, la sort té un punt d'intangible i de providencial, però també cal cercar-la i no temptar-la. I l'ex-alcalde ja tenia, abans de començar el seu segon mandat el 1999, molts números per a sortir socarrimat de l’empresa. No feia falta ésser cap cervell privilegiat per a intuir que aquella sessió de constitució de l'Ajuntament -celebrada l’endemà d'un correfoc a les Cases Noves carregat de rumorologia negociadora- demostrà ser premonitòria, al deixar prous elements per a augurar el pitjor escenari de futur. Junyent evocà el passat dissabte el pacte d'aleshores com “la continuïtat d'un projecte inacabat, però amb unes relacions entre els socis més deteriorades, i, a partir d'un cert moment, podriem parlar fins i tot de malmeses. Aquesta manca de confiança entre els socis de govern, i la dificultat per actuar conjuntament sota un mateix criteri, es va traduir en un govern amb dèficits evidents en la gestió i en els resultats”. És l'anàlisi correcta, per bé que suposa una certa oficialització del fracàs. El quatrienni 1999-2003 esborrà sense compassió el positiu balanç de l'anterior. El reescollit alcalde va viure sobre una brasa perfecta per a la generació de conflictes, probablement perquè ni el va envoltar ni aconsellar la gent adequada, ni ell no es va saber envoltar ni deixà aconsellar quan les circumstàncies li ho demanaren o li ho exigiren. Qui sap si l'home d’aspecte feliç i il.lusionat en els seus inicis no va ser prou hàbil per administrar els problemes amb la suficient mà esquerra, i generar les complicitats necessàries al seu voltant que li haguéssin permès, a la vegada, treure's del damunt alguns llasts que l'acabaren ofegant del tot, convertint-lo en presoner d’una teranyina teixida per la malfiança i la tensió de molts moments enverinats i convulsos en la vida política i social. I això tenint en compte, per a posar un exemple, que el destí urbanístic de Sitges –veritable pal de paller d’encesos debats- ja havia estat aprovat l’any 1989, abans de la dissortada sentència de nul.litat del 1998, i no pas per un sol partit precisament….


Sense voler travessar el llindar del dolor, ni desgranar el rosari de determinats aspectes, les referències del protagonista de la vetllada apuntaren al regidor del PP que s'abstingué durant la votació d'investidura, en un gest que interpretà com el senyal inequívoc que l'edil aniria per lliure, a la deslleialtat d'un company d'equip de govern –sense esmentar-lo, és probable que a Joaquim Millán li xiulessin les orelles, i no una vegada, sinó dues-, a la destitució sonada del tampoc no esmentat regidor d'urbanisme Lluís Marcé –motiu en el seu dia d'una llarguíssima, apassionada i esgotadora controvèrsia sobre polítics, tècnics, i interpretacions interessades o no de la norma- i al cop emocional que li suposà la mort d'Antoni Garcia. I el que es deixà al bagul perquè no en tinc ganes (sic). Submergit en la casuística del periode, en plena febrada immobiliària i un creixement demogràfic imparable, de poc li va servir a Junyent ensenyar un exemplar full de serveis en matèria de gestió econòmica, perquè la trascendència dels esdeveniments escombraren qualsevol bona notícia o realització de l'equip de govern. L'oposició va saber aprofitar el manifest descontentament social que es va viure al carrer, arran de les errades i els silencis de la casa gran, a base de denunciar tot allò denunciable, i d'atiar, en ocasions propícies, els ànims ja prou exaltats de la ciutadania. En qualsevol cas, i deixant de banda la teoria de la crispació, la llavor de les divergències internes ja havia fet arrels dins l'Ajuntament, i el relleu polític es posà en safata de manera fàcil i inexorable. La nit del 25 de Maig del 2003, Pere Junyent quedà sol davant d’unes xifres concluents, d'una evidència clara. I obrà en conseqüència, o en conseqüència amb la seva manera un pèl quixotesca de veure la vida. Començà, per a Sitges i per a ell, una nova etapa, i per a la federació una particular travessa en el desert que deixaria més malparats pel camí, abans de l'elecció conciliadora de Miquel Forns.


Com féu Jordi Serra en l'acte inaugural de l'efemèride que s'escau enguany, Pere Junyent també va voler acabar la xerrada amb una màxima atemporal i alliçonadora. La trobà en una de les aficions que hores d’ara conrea amb major assiduïtat. En un paràgraf provinent de l’antic Egipte, atribuït a Ptahotep, que em permeto transcriure en versió resumida: “Si ets un guia, escolta amb serenitat el discurs de qui et formula una petició. No el rebutgis, fins que no hagi purgat del seu ventre tot allò que tenia intenció de dir-te (...) Mai no és possible resoldre totes les peticions, però saber escoltar aplana el cor.” El text té 4200 anys, i sembla escrit abans d’ahir, o es podria escriure passat demà.


dijous, 26 de novembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Novembre



De sopars i discursos




“Ben mirat, per a viure no necessitem res més: un paisatge, educació, i una voluntat d’afirmació.”

Xavier Gimeno, 16 de Novembre




Discurs Núm.1: Xavier Gimeno. Nit de premis Sitges. 14 de Novembre.

Com és que heu donat el premi a Fernando Guillén? Quin home més esquerp, Mare de Déu!. M’interpela una sitgetana de confiança sobre el guardonat d’enguany amb el Trinitat Catasús -reconeixement que atorga el col.lectiu de periodistes locals- i ho fa des del testimoni d’una experiència personal decebedora. Ho respecto, i no en dubto de la veracitat, per bé que aquestes questions relacionades amb el caràcter, les empaties o les antipaties sempre fan de mal mesurar, sobretot per a qui en rep les conseqüències, siguin bones o dolentes. Jo només puc dir-los que, en el rol d’entrevistat, el viudo Rius em va semblar una persona educada, de conversa agradabilíssima, i expressions contundents, com fins a cert punt correspon a algú que ha anat durant bona part de la seva vida contracorrent, quan exercir aquest paper suposava exposar-se a perdre la feina. Guillén manifesta estimar-se Sitges, i em certifiquen que ho ha demostrat els darrers anys, tot col.laborant en iniciatives destinades a la difusió de la vila. I ha exercit el seu rol des de la discreció, sense fer-se veure. Així li agrada, i potser ens convé gent a qui no li vingui de gust fer-se veure.



Era previsible que Xavier Gimeno enfilés un agraiment des de la sensibilitat literària, amb un punt de vindicació. De vindicació per la menystinguda docència, pel valor del paisatge present que ens identifica -o el del perdut que ens identificava- i també pels mots amb els quals hem necessitat expressar les nostres experiències dins d’aquest escenari de llum única. Pel discurs del ploma d’or d’enguany s’hi passejaren els records a Antoni Vigó, Ignasi Muntaner, Raimon i Ramon Planes, en companyia de personatges i situacions nascudes en el camí creatiu de l’escriptor. Els referents de Gimeno són, probablement, intergeneracionals. No oblidar-los en moments així és motiu d’elogi. La secció felicita a tots i cadascún dels premiats, i lamenta la poca delicadesa del text que s’envià a la premsa, per a justificar el premi especial de l’Ajuntament a la comissió de Festa Major. Deia: “que, des de l’any 2003, porta una tasca desinteressada al capdavant de la festa grossa i petita de la vila”. Vatua l’olla, i els d’abans? Per fortuna, el programa de ma centrà una mica els arguments al referir-se a les comissions presidides per Ramon Soler com a mereixedores del trofeu “per la seva tasca d’impuls i dinamització de les festes de la vila”. Millor així, per descomptat. Males llengües absteniu-vos, que l’speech final de la processó de Santa Tecla d’enguany no hi té res a veure. Vaja, penso.



Les millors frases de les vetllades de les elits, com em defineix, irònicament, un que es mira des de la distància actes socials d’aquesta mena, acostumen a ser les que es deixen de manera informal sobre les taules alliberades del parament previ al sopar. Finalitzats discursos i fotos de família, les converses i les visites cavalquen d’un lloc a l’altre i, enmig del cert brogit, s’alliberen els comentaris i es descorda el protocol. Em permetran que exerceixi la discreció, i de tot allò escoltat, em quedi amb una expressió memorable: “Crec que en Jordi em té por.. jajajaja!”. Sensacional, i més si prenem en consideració que qui la pronuncià no és ni mestre, ni jutge, ni guàrdia civil.



Discurs Núm.2: Jordi Baijet. Sopar PSC. 20 de Novembre.

Comença a intuïr-se l’ús de munició pre-electoral. Ja saben, del missatge recorrent repetit sovint, i a la mínima ocasió que les circumstàncies ho permeten. Assumint l’evidència que l'Ajuntament no pot fer valer quelcom semblant al premi al lideratge i a la gestió del canvi, que l'institut europeu de l'administració pública ha atorgat al de Sant Cugat -circumstància que ha aprofitat la secció local de CiU, com si es pogués garantir que les virtuts s'encomanessin per consanguinitat ideològica- Baijet s'agafa a les realitzacions fetes, i, almenys davant de la militància, despatxa el problema del megadeute del municipi a cop d'optimisme, amb l'ús d'una no menys reiterada frase del tipus estem implantant mesures, etc etc. Una estratègia de manual, tenint en compte que la ciutadania acostuma a prioritzar el valor d’allò que queda al carrer, per davant del que es queda a deure al banc. Sigui com sigui, l'alcalde, i a la vegada president del PSC local, ha pres el costum de reblar algunes de les seves intervencions públiques amb la referència a una data que està prenent dimensions semi-bíbliques. Com si es tractés d'establir una metàfora per a explicar el nostre particular trànsit col.lectiu de la foscor a l'albada, Baijet no perd oportunitat de difondre un missatge adreçat a la línea de flotació rival -i en especial de CiU, per raons òbvies- i que, bàsicament, ve a dir que, abans del 2003, Sitges vivia abandonada a la seva dissort, fins que arribaren els socialistes per a.... vostès ja m'entenen. Ho exagero però va per aquí el fons de l'assumpte, si el situem en el marc dels registres en els quals s'articula el debat polític actual. Malgrat pugui constatar-se que el govern s'ha desgastat, i que la imatge d'alguns dels regidors no genera, ni de lluny, l’afecció dels inicis del mandat, si l'oposició -amb tots els matisos oportuns- vol esdevenir veritable alternativa, haurà d'esforçar-se en presentar quelcom més que el discurs de la negativitat, perquè, fins avui –i llevat d’ensurts inesperats- qui mana encara té suficients arguments per aturar els cops, els expressi, això sí, amb major o menor vehemència i sensibilitat segons la conveniència del moment. Amb tot, no es pensin que la sensibilitat sigui patrimoni de ningú. Dóno per segur que, d'haver-hi simpatitzants d'ERC entre l'afició del Club Patí Sitges, no els deuria agradar massa el paràgraf que la formació publicà a l'Eco del passat 24 d'Octubre, dins d'un article d'opinió: “21:40 El partit a SOCIATVe: Retransmissió en directe del partit de l'Hoquei Patins Sitges perdent contra qualsevol altre equip”.....



Discurs Núm.3: Joan Anton Matas. Sopar de l’agremiat. 25 de Novembre.

Aquest hivern serà dur, confessa el president del Gremi d'Hostaleria, mentre a l'altre plat de la balança hi fica les iniciatives que estan duent a terme conjuntament el sector públic i el privat amb l’objectiu de sacsejar l'atonia general. Extramurs, als restauradors els preocupen molt dos aspectes. Primer: la restricció de l'aparcament al passeig de la Ribera. Al cronista li expliquen com families senceres s'han desdit d'anar a dinar per no haver de trencar-se la closca. Si es tracta de mantenir un negoci i una plantilla de treballadors en època de crisi, molt em temo que no hi ha raonament de vianalització que pugui contrapesar l'existència d'una realitat tan punyent. S'imposa una mica de màniga ampla. Segon: la vila manté una oferta gastronòmica d'alta qualitat, que ha vist disminuir la demanda de clients amb suficient poder adquisitiu per a fer-la viable. El temps dirà si tornen, o si els establiments hauran d'enfrontar-se a quelcom traumàtic. I una menció pel Terramar, que ha decidit trencar l'estacionalitat.


dijous, 19 de novembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Novembre




Turismedependència






Pregunta: Pot un municipi que ha viscut durant la darrera dècada el fenòmen imparable de l’economia especulativa, retrobar el fil d'un model econòmic basat en la productivitat? He exagerat la hipòtesi, en sóc conscient, però les actuals circumstàncies de crisi posen a Sitges en la necessitat peremptòria de reformular moltes coses que tenen a veure amb el seu model de subsistència. Impulsat per l'Ajuntament, amb la col.laboració de la iniciativa privada, acaba de celebrar-se el primer fòrum econòmic que, sota el lema Els reptes de Sitges, reflexions per a l'acció, ha intentat, de nou, posar fil a l'agulla. El cert és que no és el primer cop que es proposen fòrums de debat amb l'objectiu de definir propostes d'actuació que ajudin a conciliar interessos comuns. Malgrat tot, en la majoria de casos la realitat ha acabat escombrant paraules i projectes per a deixar-nos un titular bastant inquestionable: Sitges continua vivint en bona part del turisme i de les empreses de serveis que n’estan vinculades, i no ho deixarà de fer. Sobre si al Sitges del segle XXI li agrada viure del turisme i suportar algunes de les servituds que comporta ja en parlariem, perquè, de fa anys, no és precisament aquest un assumpte que generi postures unànims, ans al contrari. La indústria del turisme segueix essent la Santa Bàrbara dels nostres trons, el coixí dels mals moments, potser perquè, en un món més inestable que mai, representa la inversió més segura a la qual pot recórrer Sitges. Aquella que monopolitza indirectament o directa, el major percentatge de dividends de la nostra economia, malgrat que, des de fa vint anys, s’hagi maldat per a complementar aquesta hegemonia amb la incorporació d’altres models, sense aconseguir-ho plenament. El polígon de les Pruelles va néixer amb una clara vocació industrial i ha acabat per convertir-se en una zona comercial. El centre de disseny d’Audi, inaugurat a principis dels noranta enmig de l’antiga solitud de Can Pei, no ha respost a l’esperança, expressada en el seu dia, que fos la punta de llança d’una nova estratègia centrada en les empreses més sostenibles i de valor afegit. I així seguiriem....


Després d’haver-se venut el territori fins el moll de l’ós, ara a Sitges li toca vendre amb més èmfasi que mai els seus encants. Retrobar i/o prioritzar el paper de la indústria turística com a motor de l'economia local. Allò que, en el fons, forma part d’una tradició pionera a Catalunya i a l'estat. Vendre l'escenari i les propostes que aconsegueixin captivar i fidelitzar a visitants i turístes cívics i, si pot ser, amb possibilitats de fer despesa. Com fer-ho? Diuen els entesos que fomentant la marca Sitges, tot vinculant-la a una oferta variada d'activitats i serveis de qualitat, que siguin difosos amb eficàcia. Una obvietat si volen. Començo pel final. Sitges no ha sabut trobar el mode de publicitar la seva imatge. I no em refereixo a campanyes concretes, sinó a la globalitat del producte, que podria oferir un aspecte més atractiu i llaminer des del punt de vista gràfic o virtual, tenint en compte l'enorme competència existent. No s'ha trobat tampoc, ni se fins a quin punt fa falta a aquestes alçades, un eslògan publicitari vinculat al nostre nom que superi el record del celebèrrim, i un pèl carrinclonet des de la perspectiva actual, Platja d'Or. Tant és així, que, dels 90 ençà, la vila ha tingut tres marques comercials: Això és vida, Joia de la Mediterrània i L'art de viure. Excessius canvis si, de debò, es vol establir una associació de valors perenne en el temps.


La majoria coincideix que en infraestructures i equipaments hotelers anem ben servits. S’ha millorat. El problema rau, i fa anys que s'arrossega, en trobar mà d'obra professionalitzada que permeti donar un servei a l’alçada de les pretensions que es manifesten sobre el paper. Paradoxa sitgetana, que ens permet formular una tercera pregunta: Qui vol treballar a l’hostaleria, i quin preu vol pagar l'hostaleria per un treballador qualificat? El gremi pot explicar, millor que ningú, l'èxode de molts cambrers cap el món de la construcció, i la posterior tornada al redòs, quan no a l’atur, ara que la construcció ha fet fallida. Deixant de banda aquest parèntesi cojuntural -pocs podien competir amb els sous que oferia el totxo aleshores- el cert és que, amb raó o sense, la professió no s'ha pogut acabar de treure del damunt l'etiqueta de sacrificada i mal pagada. Qui sap si aquesta és la causa que ha estat al darrera de la progressiva pèrdua de negocis familiars, de l'opinió d'alguns reconeguts veterans que creuen que costa enormement trobar personal amb cara i ulls, o de l'evidència que els restauradors locals constaten, quan es lamenten que el percentatge d'alumnes sitgetans als mòduls d'hostaleria de l'IES Benaprès és irrisori... Difícil panorama per un poble que genera una activitat constant, i que, segons els entesos, n’ha de generar més si vol mantenir el seu poder d'atracció i, en conseqüència, una facturació suficient per a sostenir les càrregues d’un municipi que s’ha fet molt gran i que genera un munt d’obligacions que cal satisfer des de les institucions públiques. S'aposta per esdeveniments que no comportin excessius problemes en la convivència quotidiana, i més si es té en compte que el centre del casc urbà viu una pressió constant d’actes i celebracions de tota mena, que ha acabat per a crear una especial sensibilitat davant les possibles molèsties generades pels mateixos. És un dels precs que acostuma a exterioritzar el comerç, que viu una metamorfosi complicada, a cavall d’iniciatives que han aconseguit dinamitzar-lo, o, com a mínim, despertar-lo amb la intenció que Sitges també sigui vista com una destinació comercial. Malgrat tot, sóm lluny encara de poder percebre, des de fora, una estructura funcional equiparable a la del gremi d’hostaleria, qui sap si per l’atomització del sector, o per la inestabilitat en la qual viuen moltes botigues, o per la poca empatia que poden demostrar vers la causa comuna els nous propietaris que han desembarcat a Sitges sense massa ganes d’arrelar-hi.


Arribats a aquest punt, amb la crisi ben afermada, els lloguers a la baixa, molts pisos buits, establiments tancats i d’altres als quals la competència ha obligat a fer horaris impossibles de creure fa uns anys, vet aquí la quarta pregunta: Sitges ha viscut de la renda del seu èxit? Escolto, cada cop més sovint, i així n’ha deixat constància aquesta pàgina, veus que consideren que la vila ha de replantejar l’oferta d’oci nocturn, per adaptar-la a les noves demandes. De la mateixa manera, s’observa amb preocupació la deriva que han pres algunes nits estiuenques de l’Atlàntida, ben allunyades, segons em diuen, de l’esperit inicial del local. És un debat difícil, perquè implica ficar el nas dins del que ha estat, sens dubte, un dels punts de referència pel que fa a la nostra projecció internacional. Des del carrer Primer de Maig, per exemple, es vol tornar a impulsar sense embuts la denominació carrer del pecat/calle del pecado, tan popular arreu com denostada aquí pels sitgetans de soca-rel… Serà que apelar al tòpic és jugar sobre segur? Des de l’Ajuntament es veu una sortida en l’àmbit de la cultura i la creativitat. És un bon camí, sempre i quan allò que vingui valgui la pena. Val la pena la reforma dels museus, valdrà molt la pena el projecte de Pere Stämpfli i, si fos pel cronista, arribaria a tots els acords possibles amb la propietat per a que el museu de Bacardí s’instal.lés a l’edifici de telègrafs… I no ens deixem la reforma de la biblioteca, perquè qualsevol intervenció sobre el patrimoni poden donar per segur que mai no és en debades.


dijous, 12 de novembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Novembre
















L'streetview de Googlemaps, amb l'home conegut davant de El Cable.
(cliqueu per a fer-la més gran)

Renfe no millora, Google si.


No cruces, amor, no cruces,

el paso a nivel.

Sujétate la pamela

que viene el tren.

El tren,

el tren

de San Vicente

de Calders.


Fragment de “Paso a nivel”

De: “Poemas de Sitges” (Carlos Ballester, 1972)



Vet aquí la crònica d’una anada i tornada a Barcelona amb Renfe. Quina novetat, oi? Volen quelcom menys edificant per acabar la setmana? El relat d’un viatge ordinari, en horari ordinari de dia ordinari, i havent viscut l’atenció pròpia d’un ordinari servei. Ja no diria discrecional com els autobusos, perquè al tren la discrecionalitat la marquen els imprevistos. Ara va, i ara deixa d’anar per vagin a saber quina circumstància tècnica, per no parlar d’aquelles veritablement sobtades i que tenen relació amb les conseqüències més extremes dels mals moments de l’ànima. El cas és que la coincidència entre alguns precs a la reserva de la taula d’un servidor, i l’excusa d’haver d’anar a fer uns encàrrecs a la capital, ha estat suficient per a motivar-me a explicar-los un trajecte bastant deficitari en molts aspectes. Dilluns, TV3 es feia ressò de les postures finalistes de la companyia. Renfe manifesta, sense embuts, que no pot augmentar la cadència de trens. Posem-nos-hi fulles, doncs. I no sembla que les coses als ferrocarrils de la Generalitat vagin millor en les hores de major afluència d'usuaris... Veurem què passa. Sigui com sigui, dos anys després de l’ensulsiada de les obres de l’AVE a Bellvitge, poques coses han canviat a rodalies, llevat dels preus, de la millor senyalització –amb matisos-, de la presència de màquines de vending arreu, de la nova estació de Sants, no sempre ben resolta, i de la del Prat –una gola del llop revestida de tesel.les de quarto de bany-. Començo. Foragitats a consciència, per part de la municipalitat, els elements mòbils que podien aparcar-se a la plaça Eduard Maristany, i en espera que es descobreixi la que serà nova oficina de turisme situada just on durant un munt de temps existiren les escorrialles de la taza de oro, l'espai s’ha pacificat, humanitzant-se. El bitllet del tren és sencillo, però el preu pica. 900 peles d'abans per anar i tornar no deixen massa encaix per a la condescendència...


És un quart de quatre. Arriba un comboi de dues unitats de dos pisos, d'aquells que, incomprensiblement, estan condemnats a l'extinció, i dins del qual s'hi pot respirar sense ofec. Massa tren per a tan poc quòrum esperant-lo. Res que no puguin explicar molts de vostès. Viatge plàcid enmig d'un agraït silenci de biblioteca. Sembla que l'ambientació musical va de baixa. Després d'un munt d'anys acompanyat per la Patètica de Tchaikovsky, o la simfonia del Nou món de Dvorak, algún capitost ha decidit deixar de programar música per a tothom, perquè cadascú, si vol, ja porta la seva al damunt a cop de mòbil o MP3. Ho agraeixo. Destinació: l'apeaderu de passeig de Gràcia, allí on el perennement carregat microclima aconsegueix que a l'hivern mai no es passi fred, i a l'estiu hom cregui cremar a l'infern dels Pastorets sense escapatòria possible. Per mor dels nous i moderns trens Civia, concebuts, aprovats i pagats per algú que no deu haver pujat mai a un vagó des de l'andana, a l'estació barcelonina s'han empescat un pòdium artificial, que eleva l'alçada del paviment fins a la del graó de la porta del tren, en una solució que, com és obvi, no pot ocupar tota l'amplada de l'andana, perquè trabaria les entrades de la cafeteria i de les altres dependències properes. L'aspecte del conjunt, el del pedaç integrat en un entorn que mai no ha estat per a tirar coets, és d'una estètica degradant, impròpia de la Barcelona cool que es projecta arreu. De tornada, a un quart de sis de la tarda, l'empostissat és ple a vessar, i travessar-lo pel petit passadís que queda lliure demana prudència -extrema si es va carregat- perquè la distància respecte la via és suficient per a prendre mal de debò si, pel que sigui, es perd l'equilibri. Arriba el tren de Sant Vicenç de Calders. Un flamant Civia, paradigma del concepte del metro de rodalies, basat en uns criteris no aplicables a la nostra linea, per distància i, en conseqüència, per durada de recorregut. Enrere queden els temps d’aquelles enormes butaques d’skay vermell, que, si no havien estat víctimes de les navalles, resultaven molt còmodes. Avui, a rodalies l'incomoditat surt cara, encara que vingui acompanyada d'unes pantalles LCD que, quan funcionen, informen de tot allò informable. Com era previsible, els pocs seients disponibles queden plens de cop, i a Sants ja no s'asseurà ningú, perquè sortim de Gràcia amb passatgers de peu. Alguns d'ells potser es podran asseure a Vilanova, la gran majoria ja s'asseuran a casa seva, un cop hagin superat la diària prova d'estoïcisme.


L'estació de Sitges no ha tingut la fortuna de comptar amb una plataforma elevada a les seves andanes, ni amb quelcom que salvi l’evidència insalvable. L'estat és capaç de perdonar-se a si mateix allò que, per llei, enviaria als tribunals al propietari de qualsevol establiment que no complís amb les normes d'accessibilitat. Pujar o baixar dels nous trens a casa nostra no està a l'abast de qualsevol. S'obren les portes i ens espera un respectable abim. És l’obstacle final. La culminació d'un recorregut que es paga a preu d’or i que, de no vigilar, pot acabar a la consulta del metge, o de pet al traumatòleg de Sant Camil. Salvem l’escull amb una embranzida, i una colla de passatgers esperen per ajudar als qui, per raons òbvies, no poden enfrontar-se a un obstacle d’aquesta magnitud i, des del marc de la porta, miren amb impotència l’andana que els queda massa lluny. No és broma. Crec que feia temps que no assistia a quelcom tan vergonyant provocat per un servei públic. Potser soterrarem la via del tren. Abans caldria soterrar als qui han permès la posada en marxa del nou material mòbil de Renfe, sense pensar, per enèsima vegada, en els drets dels seus usuaris. Indignant.


Són munió els internautes que utilitzen l’aplicació Googlemaps del gegant nordamericà del software creatiu, i, dins d’ella, streetview. Per a explicar-ho en poques paraules, a partir d’un meticulós treball fotogràfic previ, els programadors de Google han incorporat la representació en tres dimensions amb imatge real dels mapes que podien consultar-se en linea. No fa massa, el cotxe d’streetview va passar per Sitges. El resultat ja es pot veure a la xarxa i impressiona. Llevat del casc antic i d’alguns –pocs- carrers del centre, la resta de la vila, incloses les urbanitzacions, es pot veure amb un realisme que tomba d’esquena. Bravo!. Tot i que s’han esborrat rostres i elements descriptius de qualsevol identitat, la juguesca és oberta: qui és l’home que ha quedat immortalitzat tot passant per davant de la porta de El cable? Un expresident de comissió, o el nostre regidor més internacional?


dijous, 5 de novembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Novembre




La casa del dol



Abans d’arribar al tanatori, em permetran que passi per la vegueria. I no pas per a justificar-ne l’existència en base a una argumentació històrica de pes, de la qual hi ha sitgetans que en poden donar tots els detalls amb coneixement de causa, sinó per acostar-m’hi a partir de la nostra realitat propera. Vagi per endavant que em sento més penedesenc que metropolità. Tampoc no m’ha calgut massa esforç, ni m’ha fet perdre el son l’assumpte. En el fons, crec que Sitges va començar de facto a dil.luir de debò el seu esperit penedesenc, quan, el Gener del 1992 s’inaugurà l’autopista, i, per bé o per mal, desembarcà el tarannà barceloní sense massa restricccions, ni tampoc excessiu interès, en la majoria de casos, per a integrar-se en un territori que els nouvinguts han conegut, molt sovint, a través dels tòpics turístics i la publicitat immobiliària. O sia, hi han arribat sense perseguir major empatia amb l’entorn que la generada per l’ambició de prioritzar el desig de viure en un paisatge idil.lic, per davant de la necessitat de conviure en una col.lectivitat amb tradicions, costums i servituds determinades. El dilema de la balança. A un costat, el pragmatisme dels números pot justificar el vincle amb Barcelona. A l’altre, l’evidència d’una realitat que, inevitablement, ha introduït noves maneres d’entendre el poble, i noves actituds davant de la nostra quotidianeitat. Em servirà una anècdota d’infantesa per a explicar com han canviat les coses. El pare, que treballava en una empresa multinacional italiana que tenia la seva seu a Cerdanyola, era un dels infatigables usuaris de les costes. Marxava de casa a les sis del matí, i tornava a quarts de vuit del vespre. I així cada dia del món, com tants d’altres professionals poden o han pogut explicar. Aleshores, i parlo d’uns trenta-cinc anys enrera, el fet d’explicar als companys de despatx que es venia de Sitges cada dia significava exposar-se a comentaris sornaguers. De Sitges vens, a Sitges vius? li deien a mon pare amb entonació exagerada, com si es tractés d’una heroicitat traslladar-se setanta quilòmetres amunt i avall des d’aquell poblet d’onze mil habitants, allunyat de les suposades comoditats de la capital. Sí, era l’època en la qual viure a Barcelona, i en determinades zones, encara vestia més que ara, l’època on la majoria arribavem a peu a col.legi, i ningú no sabia que era el Parc de Mar, els xalets de Can Girona, o el Gran Sitges, perquè res d’això existia. Viviem a la prehistòria, en el Sitges del periode pre-autopista, que els executius contemplaven recelosos, darrera les incomoditats de la carretera de corbes i del Garraf encatifat pel ciment de Vallcarca. Pocs pensaven llavors que alguns convertirien la vila en la seva primera residència, i que aquell posat de certa displicència amb el qual saludaven al sitgetà quan arribava des del poble, acabaria convertint-se, per mor de la compra d'una caseta a Siches, en l'expressió de cert esnobisme davant de les amistats, com ara ho és dir en veu alta que s'ha anat a esquiar a Baqueira, o de viatge a la quinta forca.


Avui, amb un cens que s'acosta als 30.000 habitants, els caps de setmana sitgetans respiren un aire més metropolità que penedesenc. Només cal donar un tomb i parar l’orella per adonar-se'n com, de forma progressiva, l'esperit barcelonauta ha incidit en la configuració del nostre teixit comercial, en els hàbits de consum de la població, o, fins i tot m'atreviria a dir, en l'idioma predominant a peu de carrer. Són les conseqüències d'una nova societat, de personalitat més difosa i polièdrica, nascuda d’una aposta molt clara per afavorir les relacions amb la gran urbs, per davant de les dels nostres veïns comarcals. No deixen de tenir raó els qui pensen que la moció del PSC per a revocar una anterior decisió de ple, en la qual el principal partit en el govern municipal va haver d’empassar-se en minoria l’aposta del consistori per una vegueria pròpia, és, en el fons, l’oficialització d’una realitat, que no d’un sentiment. Malgrat tot, pels qui creguin que caldria imposar la praxis fins al final, poden començar per intentar trobar solució al castell administratiu/institucional que ens envolta: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats de municipis, diputacions provincials, delegacions del govern... Déu n'hi dó.


Acostar-se a qualsevol instal.lació funerària, comporta apel.lar a l’inconscient sense embuts. El pensament és lliure i, en conseqüència, és difícil d’evitar que en l’imaginari personal de cadascú aparegui una composició de lloc situada en el futur, i on el protagonista de l’escena virtual sigui un mateix…. I no segueixo. La història del tanatori de Sitges ha estat lenta, complicada i amb més d’un serrell sense explicar convenientment. Al final, el resultat ha compensat les errades. Els arquitectes i professionals que han intervingut en la seva realització mereixen tots els elogis. L’espai és un exemple de sobrietat, discreció, sensibilitat, calidesa i funcionalitat, que manté un permanent i equilibrat diàleg amb la natura que l’envolta, on s’hi integra amb delicadesa i sense estridències. Dins, la decoració no ha fet concessions a l’exageració, i sembla pensada per a passar desaparcebuda amb aquella elegància que dóna l’ús de la fusta amb tonalitats suaus en totes les sales disponibles. En aquest escenari, només criden l’atenció els elements imprescindibles d’un equipament d’aquesta mena: l’exposició de corones de flors i la vitrina de productes ad hoc del vestíbul, i, amagades dels passos públics, la sala on els familiars poden escollir el model de taüt que desitgin, d’entre un mostrari prou generós –que no detallaré en atenció a les ànimes sensibles- i l’àmbit del crematori, despullat, també, de guarniments que distreguin. Tot plegat d’un ascetisme gairebé monacal, on tampoc no hi caben els elements simbòlics, que s’incorporen discrecionalment a les cerimònies, d’acord amb la confessió religiosa, o no, del difunt. Al segle XXI el dol es viu d’una altra manera, i el ventall de complements que poden arribar a sol.licitar-se a l’hora de revestir una vetlla és d’una extensió només comparable als desitjos dels qui els expressen, sempre respectables per singulars que puguin semblar.


Per fortuna, de vegades l’ésser humà somatitza les seves angoixes amb humor i ironia. Mentre el quartet de corda acompanyava la visita inaugural amb les meravelloses i plàcides suites de Bach, pensava en una excepcional sèrie televisiva. Dura, exigent, corrosiva i punyent en el seu retrat de la condició humana, a través de les vicissituds de la familia propietària d’un petit negoci de pompes fúnebres a Los Angeles. Alan Ball, el director d’American Beauty, s’embarcà en produir aquesta aventura, sota el paraigües de la cadena HBO, on la mort esdevé l’excusa perfecta per a parlar de la vida al llarg dels seixanta tres episodis. A dos metros bajo tierra (Six feet under) sovint no és de bona digestió, però els ben asseguro que, un cop vista, l’impacte de la contemplació del tanatori és menor. Dues consideracions, només, tenint en compte que l’automòbil serà moneda corrent en el dia a dia: l’aparcament és petit –es va omplir durant l’acte oficial i el nombre d’assistents no era pas exagerat- i l’accés pel polígon és estret. Per la resta, perfecte. Que tots vostès triguin molt a necessitar-lo.


dijous, 29 d’octubre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre


Diada de la Jove de Sitges 2009 from Vicenç Morando on Vimeo.


Utrillo, el 4 de 8 i un campi qui pugui


Quantes vegades ahir, en broma o en serio, us van dir “a veure si algún dia veuràs la Guàrdia Civil aquí?”


No hi ha hagut ningú que m'ho hagi dit, perquè jo crec que la gent és sensata. Segur que hi ha hagut comentaris, i la desgràcia és que en aquest moment els polítics estem en una situació d'una imatge que no és la que tots desitjariem, per culpa de gent com la que avui surt als diaris.


Jordi Baijet, 29 d'Octubre




I l’alcalde seguí, tot recordant l’època de les vaques grasses, en la qual l’agenda de visites era plena de constructors i/o representants delerosos d’aterrar en terra suburenca. Això ja és història. Aquests darrers dies, es giri la mirada on sigui, hom gairebé pot assegurar-se la decepció. La part menys edificant de la condició humana ataca de nou i erosiona sense pietat els fonaments d’un sistema ja malmès de fa temps, que no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut, controlar els excessos o les males praxis d’alguns dels seus gestors. Avui, quan encara cremen les cendres de la foguera Millet, el món de la política fa mala cara, i intenta salvar el cop i la credibilitat a base de repetir mil vegades una argumentació – la del tots no sóm iguals- tan certa com incapaç, hores d’ara, d’aturar una sensació generalitzada d'emprenyamenta i malfiança, atiada pels mateixos partits quan s'acusen com a nens de col.legi, mentre amaguen les conseqüències de les febleses pròpies, darrere un silenci que s'intueix massa còmplice. Diners, poder i ètica, vet aquí els vèrtex d'un triangle en precari equilibri permanent. El capital va on hi ha el poder de decisió, i el poder o bé pot rebutjar l'esquer, o bé acceptar-lo en el marc d'unes condicions estrictes, o laxes, que poden aportar beneficis a la comunitat, i rèdits electorals. Quantes situacions nascudes a partir d'aquesta evidència poden haver-se produït en la darrera dècada entre el sector públic i el sector privat? Quants plans generals, o promocions urbanístiques, o equipaments públics, poden haver nascut empesos per la pressió d'un moment on els diners generats pel totxo han regnat de manera omnipresent? Per la resta, és probable que tot respongui a una història coneguda i fàcil d'explicar. Una persona fa diners, molts diners, tants diners que, com és obvi, ni pensa en declarar-los, ni tampoc a deixar-los sota la rajola del menjador. En conseqüència, la solució, un cop llençats els escrúpols a les escombraries, passa per a cercar un paradís on els bitllets visquin feliços, mentre el seu propietari continua engreixant la màquina.... Una història, repeteixo, molt vella, que pren actualitat perquè abans de la crisi s’ha viscut en l'abundor desmesurada. Dins d'aquest malhaurat vodevil escenificat a Santa Coloma de Gramenet, un dels imputats -al qual, com a tota la resta, l’ampara la obligada i necessària presumpció d’innocència- si que havia posat els peus a Sitges no fa massa. Es tracta de Josep Singla, fundador i president de Proinosa. El 2006, l’empresa participà de la constitució de la societat Sitges Reference centre d’oficines S.A, compartint el 50% del capital de la inversió amb Sitges model XXI, amb l’objectiu de desenvolupar el projecte de construcció d’un modern equipament al polígon de les Pruelles. L'edifici ha quedat com a testimoni d'una de les paradoxes del nostre temps, d'una intenció que ha fet figa, qui sap si per la crisi, qui sap si perquè no es varen mesurar adequadament les ambicions de la iniciativa. L'alcalde s'ha mostrat, com era previsible, sorprès per la detenció, i afirma que Proinosa ha complert sense problemes amb les condicions establertes en el seu dia. En fi...


Per fortuna, altres esdeveniments han compensat les misèries de la setmana que acaba. Divendres, la terrassa del Miramar presentava l’ambient de les grans ocasions. Ja saben, aquell que es defineix per la dificultat d’establir la frontera entre l’acte social i el cultural. Vinyet Panyella no ho tenia fàcil per a explicar de manera coherent el llegat d’un home tan polifacètic i erudit com Utrillo. La biografia del protagonista evoca una capacitat de treball sense limitacions: enginyer, periodista, dibuixant, pintor, activista cultural, arquitecte, escriptor, comerciant, crític d’art i assessor artístic… Un currículum difícil de superar en extensió i qualitat. Per aconseguir arrodonir la feina, a la comissària li ha calgut el concurs d’un equip de col.laboradors de primera categoria, que han acabat de perfilar la el.laboració dels continguts, i del disseny formal, magnífic, del catàleg i l’espai expositiu, plantejat en àmbits temàtics delimitats gràcies a un ús molt suggerent del color, i a l’aplicació d’una il.luminació matisada que ha hagut de trobar una solució de compromís, per a superar l’obstacle de fer visibles sense interferències originals de característiques molt diverses. És l’exposició de l’any.


Hores abans de la diada, el casteller creia tenir por. Por? Segurament, s'equivocava al definir un estat d'ànim en el qual, sobretot, regnava el neguit propi dels qui després tirarien a plaça el seu primer quatre de vuit amb èxit. Avui, aquell casteller, com totes i tots, del més gran a la més petita, és immensament feliç d'haver complert un desig, en el marc de la millor actuació de la història. Elles i ells formen part d'una colla singular, que viu a cavall entre les angoixes dels assajos curts d'efectius, i les alegries de saber-se capaç de convocar multituds quan les circumstàncies ho exigeixen. I així fou la vigília, i així fou la memorable tarda de dissabte. Hi ha un punt de catàrsi col.lectiva, d’èpica emocional que la directiva sempre ha sabut incentivar i canalitzar, a través de propostes comunicatives diverses i enginyoses. L’ignorant cronista els exposa dues opinions recollides: la del casteller de referència que enten tan o més important la consecució de la torre de 7 que la del quatre de vuit, pel fet que implica una capacitació tècnica superior, i la de l’actual president de la colla que, sense deixar de banda aquesta consideració, creu que el carro gros segueix essent un aglutinador de primera pel grup. O almenys, així ho ha demostrat l’experiència. Desembre, un nou equip rellevarà als qui han portat a la Jove fins on és avui. M’asseguren que serà un relleu plàcid, que generarà noves espectatives. Segur que sí.


I acabo. La fundació Gustavo Puente té tots els números per a deixar Sitges. El desencontre entre Ajuntament i artista arran de la instal.lació de l’escultura Mondvagan a La Fragata ha desencadenat un final que el regidor de cultura considera definitiu. A internet, el darrer missatge publicat al fòrum Mondvagan, el passat 29 de Setembre, és lapidari: A pesar de tener como amigo a nuestro peor enemigo Mondvagan no se rinde y en breve renacerá de sus cenizas”. Seguint el fil, potser valdria com a cloenda un aforisme clàssic: A enemigo que huye, puente de plata.


dijous, 22 d’octubre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 24 d'Octubre



Mercat nou, any 1 (o gairebé).




No s’equivocava Carmen Prat quan, en el ple del Maig del 2006, digué que l’obra del mercat no costaria un euro al municipi. Tampoc no s’ha equivocat ara Marc Quero quan, escapolint-se hàbilment de qualsevol referència a compromeses declaracions del passat -que no eren seves, i si eren dels seus- ha confirmat que la quantitat global del projecte se situa entre els 11 i els 12 milions d’euros. L’explicació és simple. Fa tres anys es convertí en titular quelcom que només es referia a una part del tot. Una sinècdoque vaja. Una mitja veritat, o una mitja mentida, segons com es miri. Li deia al regidor que, pel que sigui, han trigat molt -massa- a fer-se públics, i em refereixo a arribar a l’àmbit d’allò públic i no a que no hagin pogut consultar-se, els números d’un dels projectes més complexos dels darrers temps. A un mes i mig del primer aniversari de la seva inauguració, i immersos com estem en un oceà de xifres, els números del mercat han pres protagonisme. El tema s’ha mogut, sobretot, arran d’una roda de premsa de Convergència i Unió, celebrada dimarts 13 d'Octubre, que obrí dos fronts de debat. Per un costat, Jordi Mas exposà les dades de l'informe redactat pel secretari i l’interventor municipals, prèvia sol.licitud de la federació, on, a inicis de Setembre, es deixava constància, amb claredat meridiana, que restaven pendents d’ingressar 5,7 milions d’euros per part de Mercadona, tot i que, en un paràgraf anterior del text, la mateixa quantitat quedava inclosa en l’epígraf en fase de compromís d’ingrès. Ha ferit més l'argument relacionat amb la negociació entre Ajuntament i paradistes, per a establir l’import de les compensacions per al cessament temporal de l’activitat, que, segons CiU, s’ha acostat als tres milions d’euros. Per la resta, l'exposició es basà en aspectes ja prou coneguts pel debat que generaren aleshores.


Amb aquesta documentació sobre la taula, dos dies després Marc Quero estirà del fil, tot considerant que el principal grup de l’oposició no havia entès l’informe, malgrat que, en el sentit literal del terme, les conclusions semblaven clares. Mercadona ha pagat 900.000 euros en efectiu, i la resta, uns 5,6 milions, l'ha satisfeta a través de les certificacions per obra realitzada, de les quals en queda una per signar, a més d’uns quants serrells per polir. Mercadona, doncs, ha complert, perquè és qui més clar tenia l'assumpte des del principi. Sense comptar la patologia de la carbonatació sobrevinguda, ni el resultat final del litigi que continua obert amb l’empresa del pàrquing, per la propietat de les places noves nascudes del trasllat de la rampa d’accès a la part posterior de l’immoble, els 11-12 milions d’euros poden repartir-se, segons el regidor, en aquests percentatges. Un 55% se l’ha endut el cost de l’obra, que, llevat de l’imponderable ja exposat, ha respost a les previsions pressupostàries. Un 30% ha servit per a pagar les indemnitzacions i/o compensacions sorgides a conseqüència del projecte. Els prop de 3 milions d’euros d’aquesta partida inclouen als 33 paradistes, als 12 galeristes, als 90 propietaris privats de plaça de pàrquing d'una de les plantes, i a l’empresa propietària del pàrquing situat a les altres. Finalment, amb el 15% restant, l’Ajuntament ha adquirit patrimoni, aconseguint augmentar la seva quota de propietat en l’edifici.


Visiblement dolgut per les declaracions de Jordi Mas, Joan Carles Silo, paradista i secretari de l'associació de paradistes del mercat, ha lamentat que es parli de compensacions milionàries que no responen a la realitat, i que han perjudicat al col.lectiu. De mitjana, els paradistes han rebut 2500 euros mensuals que, fet i fet, s'han quedat en prop de 1200 nets, després de deduïr-se tributs, assegurances, autònoms, etc etc. Si féssim comptes a partir d'aquesta xifra, el montant total de les indemnitzacions per al cessament temporal de l'activitat dels paradistes durant catorze mesos vindria a sumar un milió dos-cents mil euros. Aquesta quantitat no l'ha assumida directament Mercadona, sinó el propi Ajuntament, que deu haver aprofitat en part els 900.000 euros en cash aportats per l'empresa. Silo reconeix que a Mercadona li han sortit molt bé les coses, però també creu que, després de temps molt durs pels paradistes, el mercat comença a treure el cap per damunt de l'aigua, i la nova superfície comercial ha acostat clientela jove fins avui no tan present. No se jo si a Convergència li ha sortit a compte questionar el procés que ha intentat posar ordre a aquesta herència enverinada, atès el grau de tensió al que varen arribar les coses en el seu moment. Els paradistes no poden evitar, ni volen, parlar d'un passat molt recent, que va estar a punt d'obligar-los a presentar una demanda judicial contra la casa gran, pel fet que sobre l'antic edifici pesava una ordre de tancament immediat, basada en el decrèpit estat d'una infraestructura fora de tota normativa. Davant d'aquest contrapès és difícil fer valer qualsevol argument sobre l'elevat cost final del projecte, malgrat sigui lògic i lícit exposar-lo, i més si és té en compte que en el seu dia l'equip de govern no va ensenyar totes les cartes, quan era la seva obligació fer-ho. Sigui com sigui, segur que hi deu haver una forma de parlar de la gestió del mercat sense ferir als paradistes, i hi deu haver una forma de defensar-la sense que pugui identificar-se amb un color polític determinat.


El que, definitivament, li costarà de vindicar a l’equip de govern és el ja popular pla de modernització de l’organització directiva pública professional i de comandament de la corporació. Després de dos anys de no trobar-se, l’oposició ha aparegut conjuntament davant dels mitjans de comunicació per a fer pública la presentació d’un recurs de reposició a l’acord de ple –quelcom semblant a sol.licitar que es faci marxa enrera en la decisió- i una denúncia a la direcció general de l’administració local, depenent de la Generalitat. Els posicionaments són clars des del punt de vista legal. En una banda es troben els qui consideren que l’Ajuntament s’ha extralimitat en les seves funcions, assumint la redacció d’un document que ha de basar-se en un marc legal que la Generalitat no ha definit encara. En l’altra, es troben els qui defensen el pla a partir del criteri exposat en els informes emesos pel secretari de la corporació, que enten que la institució pot apelar a l’autonomia municipal per a justificar-lo. En el fons no cal enganyar-se: el debat moral depassa el legal, i és aquí on els ànims s’alteren davant els diferents escenaris i hipòtesis plantejables, siguin o no reals o veritables. Dues reflexions per acabar. Primera: Entre remunerar adequadament una feina de responsabilitat, i recompensar l’exercici de la responsabilitat a la feina, existeix un bescanvi en l’ordre de factors que pot donar resultats perversos. Segona: m’expliquen –i no puc confirmar-ho perquè no he tingut ocasió de veure’l- que l’informe del secretari municipal usa molt sovint els condicionals en el seu redactat, quelcom paradoxal en un document al qual cal presuposar-li conclusions poc interpretables, per no dir gens. Alguns exemples simples: entre podria conduir i condueixo, o entre podria treballar i treballo, o entre podria cobrar i cobro, hi ha, de nou, diferències massa substancials.

Sort a la Jove!