dimecres, 13 d’agost de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Agost

















Fem-la gran


El cronista demana disculpes. Més enllà de donar-los les gràcies, sóc incapaç de respondre a la curiositat dels qui m'han fet partíceps d'un recull nostàlgic de gairebé tres hores d'imatges festamajoneres. Enguany, el calendari de l'Eco -aquell que, a diferència del gregorià, marca només dues jornades l'any sense obligació setmanal- m'ha obligat a forçar la màquina per a deixar escrites quatre coses sobre Festa Major amb més anticipació que mai, i la circumstància no m'ha permès mirar-me amb deteniment un obsequi que, repeteixo, agraeixo i aprecio. Malgrat la obligada visió en diagonal del document, i en espera de trobar el temps per a pair-lo comme il faut, he pogut aturar-me en els minuts inicials que, malgrat hagin estat rodats fa un quart de segle si fa no fa, semblen trets del pretèrit. Sorprèn assistir a una entrada de grallers tan tranquil.la i asserenada com la que testimonia el video. Un impacte total, per poc que hom intenti -i gairebé no cal ni que ho faci, perquè l'ànima li ho proposa des del subsconscient- comparar l’abans amb el present, en un exercici lliure, inútil i un pèl insà. Paradoxalment, algunes de les peces del repertori graller -acusades ara d’incitadores de la exaltació col.lectiva- eren escoltades aleshores amb un respecte que molts enyoren. Podriem concloure, doncs, que allò que neguiteja ara potser no ve donat per una questió del que es toca o es tocava, sinó, més aviat, per l'actitud dels espectadors vers allò que escolten o escoltaven, durant un dels moments capdals del programa. Fins i tot, observada des de la perspectiva actual, sembla que a la entrada de grallers del 1982 li manqui alguna cosa, quan qui sap si és ara que en sobren unes quantes. Constato sensacions oposades, que van des de la decepció dels qui -amparats per la convicció que els dóna el fet d'haver-se esforçat, per a recuperar moltes de les petites coses que fan una Festa Major més digna i respectuosa amb els seus origens- creuen que segueixen existint un munt de vicis i actituds adquirides que no han ajudat a perseverar en el camí d'una celebració més lluïda, fins els que s'acostaran al penúltim cap de setmana d'Agost amb un esperit més prosaic si es vol, on gairebé l'únic objectiu final serà el de passar-s'ho bé a totes hores, sense donar voltes a normes no escrites, protocols oblidats, o visions romàntiques d'un passat que no tornarà. Té algún sentit parlar tant de la Festa Major? Malament rai si no en parléssim, perquè seria senyal inequívoc d'una mort lenta en l'abandó. Una altra cosa és que d'aquest tradicional debat més o menys col.lectiu, que, tot i ser la sal de la vida, de vegades s'expressa d'una forma en excès vehement i visceral, en treiem alguna cosa de profit. Sigui com sigui, els anys passen i les inèrcies queden.

A manca de controvèrsies majors, em cal comentar alguna cosa sobre el programa i la cartelleria. Ho diria igualment ho poden ben creure, però dimarts, durant la post-tertúlia del Janio's, més d'un em demanà unes quantes argumentacions per escrit, que ajudin a justificar la meva opinió personal a l'entorn de la publicació d'allò que el president va definir com quelcom que “caldria explicar molt bé”. Puc assegurar-los que intentaré desenvolupar-les des del màxim respecte i apreci vers una feina esforçada i vull creure que il.lusionada. El millor que tenen el programa i els cartells és el fet de poder considerar-los com un repte necessari, obligat i apreciable, de modernitzar una imatge ancorada, cronificada de fa massa temps, en la tradició formal més clàssica i, de vegades, carrincloneta. El pitjor és que no s'ha aconseguit, o almenys crec que no amb l'entitat necessària que li correspondria a la ocasió. M'explicaré. Aquesta anàlisi cuita-corrents ha de passar, de bon principi, per la presència visual de la proposta, que, venint d'una persona formada en el ram, ha arraconat immisericordement la fotografia -que apareix només presentada en indigestos collages de pàgina sencera- per a prioritzar l'ús de la tipografia com a recurs estètic, amb la voluntat d'interpelar als records personals que puguin suggerir-li al lector, paraules, frases i reflexions vinculades amb el que estem a punt de viure. Aquest esperit conceptual –tan legítim com difícil d’encaixar en una publicació destinada a un públic de totes les edats, que precisa d’un discurs narratiu molt clar i explícit- no és nou en el món del disseny, i, de resoldre's amb enginy, pot donar resultats espectaculars. Malauradament, en el cas que ens ocupa, la resolució queda encotillada per una aplicació molt limitada i pobre de les possibilitats que pot donar el joc de les lletres. El suposat valor de la modernitat o la innovació, que tan es predica a l'hora de publicitar les virtuts del programa, es dissolt quan hom s'adona que es vulneren algunes regles bàsiques sobre les quals ha cregut sempre que es basteixen els fonaments del bon disseny. Una expressió de modernitat no significa eliminar la denominació Festa Major de programa i cartells, quan a Sitges no se'n diu de cap altra manera. Una expressió de modernitat no és justificar els textos a la dreta, tot forçant l’estructura de les frases, o plantejar-los amb un tamany, un interlineat i un fons que els fa molt difícils de llegir, i omple de monotonia les pàgines. La modernitat no rau en tractar informàticament les fotografies de les autoritats, els organitzadors, els pendonistes i el pregoner, fins que el seu aspecte final ratlli en l'ambit d'allò irreconeixible o caricaturesc, per mor d'adaptar-les a una estètica sui generis.... Amb el vermell omnipresent de cuatro, i un format que em recorda enormement l'agenda que regala l'fnac cada Nadal, el programa ha volgut jugar amb recursos que es desmarquen d'allò que hauria d'ésser l'objectiu fonamental: difondre una festa única, si es vol múltiple en vivències, però tan forta en el seu sentit final, que voldria quelcom més simple i singular. La solució formal adoptada en els cartells tampoc no és millor. A la composició dispersa l'acompanya una combinació poc coherent de tipografia, en tamany i fonts utilitzades, i, sobretot, unes imatges ben poc llamineres per la funció que han de tenir. Fluixes de contrast, de saturació de color, i de força expressiva que pugui contrapesar la intensitat aclaparadora d'un fons que se les menja sense compassió.

S'acosta la Festa Major del trentè aniversari de l'Agrupació de Balls Populars, la dels nous vestits dels moros, la de la nova capa del gegant de la vila, o la del nou vestuari de la colla jove. La Festa Major de l'ofrena de l'Àliga, la del nou Llucifer de la colla de l'Agrupació, o la del record emocionat que la colla vella tindrà per el diable absent, que voldrien present. En el nostre particular Nadal d'estiu, els absents són tan o més importants que els presents. Segur. Bona Festa Major a tothom, i, en especial a aquells que, pel que sigui, no la viuran com l'haguéssin volgut viure.