Alcalde, regidor, Lídia, Kike, castellers i castelleres, bona tarda. Permeteu-me cinc minuts per a recordar el passat, referir-me al present, i encarar el futur. Quan el president de la Jove em va trucar, tot apel.lant a un paràgraf del pregó de la Festa Major del 1993, savia prou bé que em tocava la fibra sensible. Em venen al cap un munt de records d'aquell xafogós Diumenge 22 d'Agost. Abans del brindis de rigor, el pregó donava la benvinguda a la jove. El 1993, quan Sitges tenia 13.000 habitants, feia un any que s'havia inaugurat l'autopista, i encara hi havia vinyes on ara hi ha pisos, servidor, com molts d'altres sitgetans, havia assistit, des de la distància, al naixement il.lusionat d'una colla castellera, que ja assajava en petit comité des de l'any anterior, i que prenia el testimoni dels castellers de Sitges, i, si voleu -i que em perdonin els ortodoxos- d'aquells sitgetans que, també atrets per les construccions humanes, assajaven falcons a la platja amb considerable empenta. Tornant a aquella tarda de Diumenge, després de passar fugaçment per casa, els actes del programa convidaven al Palau del Rei Moro, on es repartirien les primeres camises de la nounascuda colla Jove dels castellers de Sitges. Al vestíbul del palau no hi cabia ni una agulla. Ni una. Molts s'ho miraven des del carrer, incapaços de moure's enmig de la multitud congregada, encaixada, diria, entre les parets de l’edifici. A les escales que condueixen al primer pis, la pubilla d'aleshores, Marta Casterad, acompanyada del president de la entitat, Josep Maria Vadell, i mossèn Antoni Deulofeu, esperaven que el brogit s'encalmés una mica, abans no comencés el protocol. Sí. Més enllà de la seva condició religiosa, el fill d'una coneguda i prestigiosa botiga de Barcelona era allí per a repartir el millor gènere que es podia repartir a una colla castellera. Unes esplèndides camises de Can Deulofeu de color Burdeus -perquè tècnicament aquesta era la denominació del color de la prenda- amb les quals la colla viuria les seves primeres actuacions de castells de sis, i el primer quatre de 7, que s'esdevindria durant la diada d'aquell any.
Malgrat tot, la Jove neixia, no ens enganyem, en un context singular. Prou que ho savia el petit grup del seus fundadors, entestats en donar el cop de cap d'una vegada per totes. Feia poc més de deu anys que Sitges estava orfe de colla castellera pròpia, havia d’arribar la eclosió d'un fenòmen que s'extendria arreu de Catalunya -amb l'ajut impagable dels mitjans de comunicació- i de la vila hi penjava el tòpic recurrent de no ser plaça castellera de tradició. I si bé és cert que els més viscerals diuen que a casa nostra el públic té regles pròpies -entengui's, per exemple, que bona part dels espectadors sitgetans aplaudim empesos pel desig, o sia aplaudim abans que el castell arribi a coronar-se, aplaudim quan l'anxaneta fa l'aleta, aplaudim quan comencen a baixar, i aplaudim quan s'ha descarregat del tot- els historiadors castellers locals certifiquen que podem fer valer la tradició amb la mateixa dignitat, sinó major, que la de molts indrets que no han acollit diades tan assenyalades com les d'aquí. Però si que és cert que a Sitges el context general és un altre. Per exemple. Ara potser fa riure, però gairebé convindriem tots en que si demà la colla plegués -circumstància afortunadament impossible de considerar hores d'ara, i que, per tant, emmarcariem en la ficció més absoluta- passat demà sortiria algú que diria, després de quinze anys: “Ho veus, ja t'ho deia jo que a Sitges els castells no funcionen. Sitges és un poble de foguerades, estava cantat això!” I és que, a més d'enfrontar-se als reptes propi de qualsevol colla, la Jove de Sitges ha hagut de lluitar contra aquest pensament tan interioritzat dins la societat sitgetana, durant un bon grapat d'anys, com ho va haver de fer la seva antecessora, a la qual se li reconeix una trajectòria fulgurant i envejable. El temps ha passat, i avui la cantarella que la Jove de Sitges durarà quatre dies ja no s'escolta. Ara els objectius són uns altres.
En aquesta exposició hi trobareu la vida de la colla. No cal afegir-hi res més, perquè amb el titular ja en tindriem prou per a evitar enumerar un rosari de fets i anècdotes, que tothom pot veure sense esforç, a través dels documents que s'exposen en aquest edifici patrimonial de funció pendent de definició. El que passa és que a ningú se li escapa que hi ha una Jove d'abans del 4 de 8, i una altra de després. Per a la gent de la colla és evident que cada temporada mereix conservar-se en el bagul dels fets destacables, però resulta inevitable, feliçment inevitable, que romangui la imatge del quatre de vuit en l'ànima de molts dels qui no estan vinculats directament amb la Jove. Fem abstracció per un moment de tot allò que ens envolta, de tota la trajectòria que aquest ignorant del fet casteller que us parla no pot explicar-vos, i anem a pecar d'una mica de nostàlgia. Només d'una mica, perquè el món continua donant voltes. Aquell 24 de Setembre del 2006, molts vinguerem corrents des de l'Escorxador -on s'inaugurà el que ha acabat essent el testimoni d'un intent frustrat de posar en marxa un casal de Festa Major- fins al Cap de la Vila, per a no perdre'ns detall d'una tarda que prometia ésser històrica, per molts motius. És bonic pensar que, passi el que passi i es digui el que es digui, la Jove ja ha fet història en majúscules. Així fou aquella diada memorable, de la qual en varem veure el resultat a tamany gegantí, penjant d'una casa del Cap de la Vila durant un munt de mesos, com si el temps s'hagués aturat. Sóc dels que penso que aquell monumental plòter del quatre de vuit mai no va acabar de donar sort a la colla en les seves actuacions posteriors. La primera setmana feia goig de veure, el primer mes encara s'aguantava, però al final és convertí en un record insolent, impertinent, que, des de la seva presència, semblava ofegar les ambicions de la colla, tot dient-los que allò els costaria de superar-ho.
Certament, aquell quatre de vuit fou la culminació de molts moments anteriors, durant els quals la Jove havia estat a punt d'aconseguir-ho, com també ho havien intentat els castellers de Sitges. Quin tip de patir ens haviem fet, des de fora, quan l'estructura no acabava de coronar-se, per mor de la inseguretat, dels nervis, de la passió poc controlada! Avui, però, també des de fora, i, repeteixo, des de la ignorància més absoluta en el meu cas, però des de l'admiració igualment profunda a aquest afany de superació que demostreu, la pregunta seria: Què pot fer una colla de la mida de la jove, després d'un quatre de vuit com aquell? Hi ha en aquesta sala unes quantes persones que són perfectament capaces de contestar-m'ho, com de dir-nos què fa falta per aconseguir-ho. I, amb tota probabilitat, tota la gent de la jove sabeu que fa falta per aconseguir-ho. Fa falta alimentar la passió, alimentar el record del que la Jove fou capaç de fer aleshores, per a que la flama de la motivació i de la il.lusió no perdi gas, i permeti afrontar nous reptes sense deixar de tocar mai de peus a terra. Tots els que sou aquí sabeu prou bé que als castellers els mou un sentiment difícil de definir pels neòfits, i que pot superar el que genera qualsevol ideologia política o vinculació futbolística, però que, cada cop que surt a plaça, desferma tensions, tristeses i alegries a parts iguals, i omple minuts i pàgines dels mitjans de comunicació.
I acabo, amb un final relativament senzill d'enfilar, tenint en compte que em trobo davant d'un col.lectiu unit per un dels lemes més encertats que en el món hi ha. Que tingueu sempre força per a superar els obstacles que continuareu trobant a partir d’ara. Que mantingueu aquell equilibri necessari, entre la constància, l’ambició, la passió i l’esperit de grup, que us permeti dir que la inspiració us agafa treballant, com deia Picasso. Que el valor us ajudi a arribar cada cop més amunt, i que només perdeu el seny, quan es tracti de celebrar els èxits d’una Jove que segueix ferma en el seu objectiu de millora continua. Amb el reconeixement als qui heu format part d’aquesta aventura, i als qui han fet possible l’exposició que s’inaugura avui, feliç aniversari!. Gràcies a tots per venir i, per descomptat, molt bona Festa Major!
