dijous, 25 de juny de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Juny


Sssssssssshhhhhhh.......... silenci.


P: Sembla mentida que no arribem a saber res més d'allò que ha dit un diari, sobre alguna cosa de la qual han debatut representants de formacions polítiques que són presents a l'Ajuntament de Sitges, i també a l'Entitat Metropolitana del Medi Ambient.....


R: Tu que portes molts anys amb polítics..... La política té uns silencis..... té uns rerafons....... i té unes clavegueres........ I això existeix, i hem d'assumir que existeix, però contra tot això també hi ha les veus clares i contundents, que són les que hem de posar sobre la taula.


Jordi Baijet, sobre l'afer de Vallcarca.

23 de Juny



L’alcalde està emprenyat. Caldrà que es posi a la cua. La secció constata un cert increment del grau d’emprenyamenta general en els darrers mesos. En qualsevol cas, la màxima autoritat sitgetana té raó d’estar-ho, perquè l’assumpte de la hipotètica incineradora ha suposat, d’entrada, un d’aquells gols per l’escaire que, des dels despatxos de més amunt, es dispara per sorpresa vers els de baix, que voldrien decidir i no poden. Vivim el silenci de les decisions amanides, de les que no es publiciten massa per a no esverar el galliner, però que desprestigien per igual als poders públics i a la classe política que les ampara. No s'estranyin, doncs, si en el futur els mateixos que les han conreades avui mostrin incapaços de trobar les causes de la desafecció ciutadana, perquè l'exemple que ens ocupa n'és una mostra fefaent. Han passat tres setmanes des que aparegué la informació sobre les intencions de la Entitat Metropolitana del Medi Ambient a La Vanguardia i Baijet diu que no ha passat res. Res que no sigui el que tothom ja sap sobre allò que s’ha conegut. Incomprensiblement, confessa que no li ha arribat cap documentació, i al cronista li costa molt de creure. A nosaltres ens van explicar el següent: El govern de Catalunya aprovarà que hi hagi una incineradora per a la crema de residus de l’àrea metropolitana, i que l’Entitat Metropolitana ha de decidir on s’ubica. Com poden suposar, l’alcalde s’ha pronunciat, per activa i per passiva, en contra de la construcció de l’equipament. No sembla haver-ho fet amb tanta vehemència el seu col.lega de partit, alcalde de Ribes i president del consell comarcal, Josep Antoni Blanco, si haig de fer cas a les informacions publicades al diari El Punt, del passat 18 de Juny, referides a la negativa de l’equip de govern de Ribes d’aprovar una moció presentada per UM9, on es demanava la posició contrària a la construcció d’una incineradora ni al Garraf ni enlloc. En la seva argumentació, Blanco digué: Nosaltres diem que el tractament de la brossa és un tema de país, no de territori. Perquè sóc ciutadà del món, no puc demanar al veí del costat que accepti allò que nosaltres no estem disposats a tenir al nostre territori. El plantejament, molt lloable pel que té de solidari, serviria si no fos perquè el nostre territori ja ha patit –i pateix- quelcom que bona part de Catalunya no voldria haver patit, ni patir, en casa pròpia…..


Mentrestant, la meva pregunta segueix essent la mateixa. Tenint en compte que, la primera setmana de Juny, el pla de gestió de residus havia d’ésser motiu d’un ple de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient -que s’ajornà per causes X- és possible que l’Ajuntament no hagi pogut aconseguir la documentació oficial que hagués hagut de debatir-se aleshores? Si és possible em preocupa. Si haig de malpensar, em preocuparé massa i prefereixo no fer-ho encara. Passo pàgina.


Sóc dels qui mirava des de la malfiança la recuperació de l'Amic de les Arts. Segurament perquè cap de les fracassades revifalles anteriors féu veritable justícia a la dignitat de la capçalera, ans al contrari. Ara sí. El número 1 de l'any 1 de la segona època de la revista que, des de Sitges, es convertí en referent de la cultura catalana, em sembla una obra rodona, d'indiscutible categoria, i feta des del volgut i intencionat respecte cap el disseny perenne de l'original -començant pel format de notables dimensions- i sense modernitats mal enteses. Són 36 pàgines en paper de generós gramatge i tonalitat crema molt suggerent, construïdes segons els clàssics i sempre eficaços fonaments de la composició gràfica, que tots els professionals de l'àmbit mai no haurien d'arraconar. Així, la portada i la contraportada esdevenen les dues úniques concessions a la transgressió dins d'un conjunt de retícules perfectes, i d'equilibri absolut entre textos i imatges. Jordi Ortiz i Patxi Solà han estat darrera d'aquesta heretada i renovada coherència visual de primera, aplicada amb l'objectiu de vestir l'aportació d'una nòmina de col.laboradors de reconeguda vàlua, i un grapadet de presència ubiqua: Perejaume, Lluís Permanyer, Isabel Coll, Teresa Montserrat Sala, Vinyet Panyella, Ignasi Doménech, Artur Ramon i Jordi Ainaud. Agafant el fil de la setmana passada, reconec que m'ha entusiasmat l'Amic de les Arts, tot acceptant l'opinió del qui l'hagués volguda un pèl més agosarada en la forma, i un pèl menys previsible en el contingut. Jo només puc reconéixer que m'agrada massa per a trobar-li defectes.


La presentació de la nova etapa de la revista, editada pel Consorci del Patrimoni i dirigida per Antoni Sella, va tenir lloc a la sala gòtica del museu Maricel. Feia un any que no posava els peus al museu. El darrer cop fou en ocasió de la presentació, el Maig del 2008, de la escultura Alegoria de Sitges de Pere Jou, instal.lada al mirador. Aleshores recordo fins a quin punt impactava la imatge descarnada de la paret dels grans arcs que donen a mar. Res no ha canviat. Els ulls del visitant segueixen sense poder obviar la punyent evidència. El temps no ha passat per l'indret. La sala es manté igual, i les bellíssimes escultures noucentistes continuen envoltades de decrepitud. Humitats per tot arreu, marcs de finestres esqueixats pel sol....Estalvio al lector la descripció de l'estat dels elements que donen a la façana marítima, perquè la visió des de l'interior és tan decebedora com la percebuda l'any passat, i l'anterior, i l'anterior, i l'anterior.... Tristíssim. Lamentable en un poble que es vanta del seu pedigree cultural. L'any vinent, el petit-gran somni de Jesús Pérez Rosales complirà el seu quarantè aniversari. Demano que algú hi faci quelcom, o m'acabaran venint al cap pensaments demagògics i tendenciosos del tipus amb el que ha costat l'Amic de les Arts, potser hagués pogut arrebossar-se i pintar-se la paret del mirador. I no ho voldria.


Acabo. En general, se sap que una obra ha agradat perquè a l'Ajuntament li ve de gust -molt de gust- inaugurar-la amb certa pompa. No falla. Viurem en unes hores l'acte institucional que donarà la benvinguda a la reforma de la platja Sant Sebastià, com varem viure la cerimònia del mercat nou el passat Novembre, i abans tantes altres. Orfes de copa de cava han quedat el Cap de la Vila i el carrer Jesús en un senyal inequívoc d'allò previsible, i que no repetiré. El que no acaba d'agradar no s'inaugura. Millor així.

dijous, 18 de juny de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Juny




















L'altar del Cap de Vila




Rebrot



Contrastos: Una revista reneix mentre que un mirador llangueix. Espero que les circumstàncies em permetin parlar la setmana vinent de fins a quin punt m'entusiasma la nova etapa de L'Amic de les arts. Entusiasme comparable a la sensació d'alleugiment que vaig experimentar al constatar que, per fortuna, les càmeres de El paisatge favorit de Catalunya no varen arribar al decrèpit mirador del Maricel. Ens hem estalviat haver de passar vergonya. M'aturo aquí, perquè avui em cal començar pel record a un per sobre de tot fotògraf, que també venia llibres, i revistes, i diaris, i petards dins d’un particular univers de desordre ordenat, on als espavilats se’ls avisava sense embuts amb el rètol de al salir se miran los bolsos, i on qualsevol que volgués transgredir l’ordre de la cua -que antany es formava cada vigília de Sant Joan al garatge de Can Baron- s’exposava a una contundent barrallada capaç de desactivar qualsevol intenció d’esquitllar-se a la fila. En Jornet ha retratat la vida –la nostra i la d’altres- fins que la mort li ho ha permès. I ha volgut compartir aquests instants en blanc i negre sense restriccions de cap mena.


La mort del degà dels fotògrafs sitgetans en actiu cavalcà pel mig de les vivències de les darreres hores del Corpus. Tinc la sensació, o almenys així m'ha semblat copsar-la, que aquest ha estat un Corpus millor que el de l'any anterior. Potser han coincidit un grapat de bones coses, que intentaré resumir de forma telegràfica. Començo. Algú, amb capacitat de convicció sobre el pregoner, li hauria de suggerir a Lluís Curtiada que escrivís més sovint. Afegiria, que escrigui quelcom que aplegui els seus records sobre Sitges i els sitgetans que ha conegut. La secció es treu el barret davant del veterà rapsoda del Corpus, per un text que, des de l'ambició menys ambiciosa, desenvolupà, de manera perfectament estructurada, un discurs d’aplomat ritme narratiu, de sintaxi acurada a l'hora de descriure pàgines viscudes, i de lucidesa envejable en la enumeració de les anècdotes i els protagonistes de les mateixes. Stop. La presència de la Moixiganga, a l'ofici solemne de la diada i a la processó del Santíssim, ha suposat una magnífica aportació al gruix dels elements iconogràfics representatius de la litúrgia del Corpus, que no ha deixat indiferent ningú. Stop. Malgrat la crisi, que imposà un punt de sobrietat inevitable, els dissenyadors del Cap de la Vila varen fer una obra molt bonica, enginyosa, digna i equilibrada, on la simbologia i la sensibilitat estètica han compartit protagonisme. Stop. Els gegants centenaris tenen un do, i alguns geganters el do de saber-los portar amb elegància suprema. Stop. La primera gran festa del nou rector també s'ha superat amb nota. La recuperació de l'escultura del Sagrat cor de Pere Jou - instal.lada en la seva original ubicació a la capella del Santíssim- de les dues columnes de l'antic baldaquí als laterals de l'altar, i del penó de la confraria de la Minerva del 1854, que penjà del balcó de mar de la rectoria, afegiren lluïment a la celebració. Més discutible, des del punt de vista estètic, fou la col.locació de la custòdia al damunt del tabernacle dels Sants Patrons. De cara l'any que ve s'anuncia la construcció d'un expositor específic, que eliminarà el conflicte de glòries. I discutible del tot, malauradament, és la irrefrenable tendència a vestir, des de la exageració, als nens i nenes de comunió. Batalla perduda aquesta. Stop. El nivell global de les catifes va en alça. Ho demostren les tres guanyadores, cadascuna d'elles ben diferenciada en estil i tècnica de realització. Al costat del Cable, magnífica versió floral d'un poètic disseny de Pilar Mena. A la plaça de l'Ajuntament, els alumnes del CEIP Maria Ossó s'enfrontaren a un repte d'important superfície i munió de detalls, prou difícil tenint en compte la seva edat. Finalment, està clar que el treball de l'Institut al capdamunt del carrer Major ha obert noves vies en la tècnica dels catifaires. Allunyats dels plantejaments de sempre, hom podia embadalir-se davant de la meticulositat dels estudiants i professors que resseguien el dibuix amb marro de cafè, abans de farcir-lo de flor, com si es tractés de l'emplomat d'un vitrall. I sí, enguany el carrer de la Palma feia goig de veure. S'ho mereixien els veïns després del trasbals del 2008. Stop. No ha mancat flor i s'han escoltat bones paraules vers els organitzadors. Per tant, cal deixar-ne constància. Stop. Tot plegat suficient per a considerar que hem viscut un Corpus de brots verds. Stop. En atenció als que encara tinguin problemes quan surt a la conversa, vet aquí una possible definició. Custòdia: Objecte de metall, que incorpora un receptacle circular transparent, on s'introdueix l'hòstia consagrada –o la sagrada forma si els escrúpols els demanen mesura- amb la finalitat d’ésser exposada davant dels fidels, especialment durant el Corpus Christi. Stop.


Per a un programa de postals televisives -on hi sobra l'excessiva ambientació musical, i les innecessàries intervencions des de l'helicòpter- vet aquí un Sitges de postal, al llindar del cromo però d'indubtable magnetisme i qualitat visual, projectat arreu del país en format panoràmic i technicolor catòdic. La vila -que no ciutat- que ensenyem al Paisatge favorit de Catalunya és més propera a un oníric ideal estètic, que no pas a la imatge quotidiana de la realitat, la qual cosa no vol dir que s'hagi ensenyat un escenari de mentida, sinó que s'han sabut evitar els racons menys ensenyables comme il faut. Un Sitges de natura morta, tranquil, seré, immaculadament net, captivador, allunyat de multituds, gairebé sense activitat humana. Relaxada i simpàtica, Anna Barrachina guia a l'espectador a través d'un itinerari iniciàtic combinat amb referències personals, enterbolides per algunes errades de bulto: Ni el Maricel és modernista, ni les cases dels americanos es construïren a Terramar. No és pas culpa d'ella. Seguint el mateix fil, potser també als qui escriviren el guió caldria dir-los, per enèsima vegada, que seria bo desterrar, sense cap mena de recança, l'apelatiu nascut del tòpic anacrònic i ranci de carrer del pecat. Per la resta, que és molt, hem quedat bé que dirien les àvies. És clar que després venia l'estany de Sant Maurici i Els Encantats, i no crec que hi hagi comparació possible... Hi ha competicions injustes des del seu plantejament. I el paisatge favorit n'és una.


Quan s'organitza el que sigui a cop de cor, i no a cop de talonari, és difícil que el balanç final decepcioni. Dimecres, el Janio's bar celebrà el seu desè aniversari a cop de cor, davant d'un públic entregat que participà d'una colla de moments impagables. En aquesta dècada, l'establiment s'ha convertit en un dels referents de la vida social sitgetana, i molts dels que -en major o menor mesura- hi hem posat els peus, compartirem la felicitat d'en Jordi, envoltat dels seus. Una nit on es podia respirar el pols de la gent de casa contenta de trobar-se en ocasió tan assenyalada. Posats a destacar quelcom destacaria la globalitat. La vella dixieland proposà un repertori a la mida justa de l'espai i del moment. En Janio s'arrencà amb el duet de El cant dels ocells i Paraules d'amor a piano sol, que s'escoltà en emotiu silenci, però el Baixant de la font del gat-Anem tots al Janio's Bar en la veu de la Mercè Garcia, acompanyada per l'Òscar Ferret al piano, i la combinació del so de les gralles amb la contundència de Justo y los pecadores, en la interpretació de San Anton, mereixen menció honorífica. Per la resta, pastís d'atrezzo rebut amb bengales, xeflis complet, castells, i, sobretot, bons i sincers desitjos a dojo. Bravo!


dijous, 11 de juny de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Juny























Imatge de Vallcarca (Ministeri de Medi Ambient)


Cremem-ho tot


“El acuerdo político para la construcción de una nueva incineradora en el área de Barcelona se aplaza un mes, pero ya es un hecho. (...) Los alcaldes metropolitanos ya estan barajando diversas ubicaciones, entre las que destaca la de Vallcarca, en el término municipal de Sitges.”

La Vanguardia “Vivir”, 3 de Juny



I aquí estàvem tan tranquils, parlant de les futileses quotidianes, quan ens va caure un gerro d'aigua freda des del diari. Em permetran que comenci pel final. Entenc que cal un posicionament sitgetà, ferm, decidit, argumentat, unitari i sense fisures, que palesi la negativa a la instal.lació d'una incineradora a Vallcarca. Dit això, intentaré posar una mica d'ordre als textos i àudios que he llegit i escoltat aquests dies, tot prevenint-los d'una dura evidència: L'àrea metropolitana de Barcelona té un greu problema amb la gestió dels seus residus. Ja el tenia quan, per reial decret, s'ajornà el tancament de l'abocador de la Vall d'en Joan. I ara el té quan torna a pensar en el castigat Garraf com l'indret ideal on cremar-los sense que la capital en senti l'olor. Per començar, s'imposa una cronologia bàsica dels esdeveniments.


Dimecres, 3 de Juny. Matí. El periodista Jaume V. Aroca publica un extens reportatge on, de manera força detallada, s'expliquen els punts principals motiu de l'actual controvèrsia. L'Entitat del Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona - en endavant EMA- ha posposat fins a finals de Juliol l'aprovació del pla metropolità de gestió de residus 2009-2016, que ha d'incloure, entre d'altres coses, un projecte d'incineradora amb capacitat de processar 450.000 tones de residus l'any, i que, segons l'article, podria construïr-se a Vallcarca, Castellbisbal, o Gavà-Viladecans. L'EMA és l'ens públic -amb una junta de govern composada per alcaldes i regidors del PSC, IC-V, ERC i CiU- que té competències en el tractament de residus i l'abastament i la gestió d'aigua potable. Dóna servei a 33 municipis, entre els quals no hi sóm, i té un pressupost de 249 milions d'euros. Poca broma, doncs. Segueixo. Dimecres, 3 de Juny. Migdia. A través d'un comunicat oficial, l'Ajuntament expressa el seu desacord amb la possibilitat de construir una incineradora a Vallcarca, i l'enuig amb la manera amb la qual s'ha plantejat aquesta ubicació, donat que la institució no en tenia cap mena de coneixement. A la vegada manifesta que no serà la EMA qui prendrà la decisió en solitari, sense encomanar-se als directament afectats. Primera conclusió: Dues persones poden compartir partit polític, però no necessariament informació, encara que aquesta sigui de cardinal transcendència per una d’elles. En conseqüència, mentre ningú no em demostri el contrari, dóna la sensació que, des del propi àmbit públic –vet aquí la gravetat afegida- no s’ha volgut compartir una documentació per por d'haver d'enfrontar-se a les reaccions immediates, i fàcilment previsibles.


Dijous, 4 de Juny. Matí. El suplement Vivir de La Vanguardia estira del fil: “A diferencia de lo que sostienen otros dirigentes de su propio partido, IC-V, y del PSC, la vicepresidenta de la Entitat Metropolitana del Medi Ambient, Imma Mayol, desmintió “rotundamente” el acuerdo para construir la incineradora. Según Mayol, lo que prevé el plan de gestión de residuos de próxima aprobación es ampliar y modernizar otras instalaciones, como las centrales de compostaje, gasificación o tratamiento de plasma”. Per la seva banda, Armand Paco planteja, des de la preocupació, que ningú no li ha certificat a l'Ajuntament que la informació publicada per la premsa sigui mentida. A ell li estranya l'extensió en detalls de la mateixa, senyal inequívoc d'un procés en estat de maduresa avançada, malgrat que resulti incomprensible -o no- que no se n’hagi filtrat res, ni tant sols dins l'estructura de les formacions polítiques representades en els òrgans de decisió de la EMA.


Divendres, 5 de Juny. Matí. A Convergència i Unió la notícia li serveix per a fer valer que potser ens sortiria més a compte, vist el nou disgust, ésser definitivament penedesencs de la vegueria abans que metropolitans. El comunicat de la federació exposa dos posicionaments fonamentals. Primer: La rotunda negativa a la hipòtesi d’una planta incineradora a Vallcarca. Segon: La necessitat de crear una taula de treball entre tots els partits amb representació a l’Ajuntament i d’engegar processos de participació ciutadana.


Des de divendres, pau, glòria i, sobretot, silenci. Molt de silenci i poques novetats. Sobre la taula ens han deixat el gec, el palangre, el marron, la caixa d’un debat on, de manera inevitable, intervindran tècnics, càrrecs electes i la societat civil que els elegeix, per a censurar o defensar, segons el cas, una proposta que, fins avui, ha passat de puntetes, gairebé de manera clandestina, en una mostra explícita de fins a quin punt pot practicar-se la política de l’estruç, encara que sigui posant en questió les bondats del sistema democràtic. Ara està per veure si forma part de l'estratègia general cercar el moment idoni per la sentència definitiva. Què els diré, un aprovem-ho el Juliol, que a l’Agost tothom està de vacances. Faig números, grosso modo. Establint una mitjana barroera, sense tenir en consideració l'estacionalitat, 450.000 tones per any, venen a suposar unes 1233 tones per dia de residus a punt de cremar. Un-milió-dos-cents-trenta-tres-mil quilos de porqueria cada vint-i-quatre hores, amb l'afegit de les servituds logístiques que pot generar el seu trasllat i gestió prèvia i posterior. Estic segur que la tecnologia actual permet que un equipament d'aquest tipus passi desaparcebut als nostres pulmons, però és evident que no podem consolar-nos amb aquests cataplasmes. A ningú no se li escapa que la incineració -entesa en magnituds així de grans- és la forma més traumàtica, finalista i expeditiva possible de resoldre el problema. És, ras i curt, l'expressió màxima d'un fracàs en els criteris que han mogut recollides selectives i sostenibilitats vàries. Hem de ser víctimes d'unes decisions que la realitat ha demostrat fallides?


I en el rerafons queda una questió no menys important. El marc legal on s'ha d'emmarcar aquest projecte que pot justificar-se des de la definició d'essencial pel bé públic. És prou sabut que el massís del Garraf està protegit per un seguit de normatives, destinades a limitar, administrar, sancionar, advertir, notificar, o prohibir qualsevol acció que pugui perjudicar-lo. És Parc Natural de la Diputació, està inclòs en el Pla d'Espais d'Interès Natural de la Generalitat de Catalunya, i forma part de la xarxa Natura 2000 que, sota l'ampara de la Unió Europea, blinda de la inconsciència humana aquelles zones on habiten espècies vegetals i animals d'especial valor. Paradoxalment, la superfície de l'actual fàbrica de ciment i el seu entorn més immediat -unes 20 hectàrees en total- estan excloses del perímetre territorial de la xarxa Natura 2000..... Vatua l’olla….



dijous, 4 de juny de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Juny


Sentit i sensibilitat


Divendres, 29 de Maig. Vespre. Capella de l'hospital.

El temps a mitges de Xavier Gimeno es llegeix amb avidesa. I els ho diu un no lector confès que, malgrat practicar la inconstància, s'acosta ja a la pàgina 150, després d'haver estat partícep d'una festa de nous rics del règim en un xalet del Terramar de posguerra, i de trobar-se, ara, en el si d'una família que veu llanguir la indústria sabatera. No segueixo perquè Vinyet Panyella ja deixà enfilada la setmana passada una guia de lectura de l'obra, que depassa qualsevol consideració que pugui fer aquí. M'afegeixo a la recomanació, tot certificant la magnífica restauració que Pep Pascual està fent del Retaule del bon Jesús de la capella de l'hospital de Sant Joan, en un nou exercici de professionalitat que fa goig de veure. Sense tenir-hi comissió, potser si que pagaria la pena proposar-li abordar una obra magna, com seria revifar els retaules barrocs de la Parròquia, ara que el rector sembla haver posat la directa....


Dissabte, 30 de Maig. Migdia.

Entre pavimentacions i obres diverses, vet aquí la revisió d'un comentari que he escoltat sovint els darrers dies, des de perspectives ideològiques diferents. Ens agrada el que s'està fent? Estem construïnt una vila que respon a quelcom amb el què s'hi pot identificar una majoria? Per uns moments, he recordat aquell celebèrrim article d'Oriol Bohigas, publicat a El País un 22 de Gener del 2003. En un moment especialment convuls de la política sitgetana -crispada a pocs mesos de les eleccions, arran del debat sobre la massificació, la sostenibilitat i el pla general- Sitges la fea esdevingué una perfecta càrrega de profunditat per a un govern en hores baixes. Deixem això enrera, i quedem-nos amb les paraules de l'arquitecte. Servirien avui? Continua vigent el discurs crític vers professionals, promotors i institucions públiques que, condicionats o no, han permès, per acció i/o omissió, el que veiem ara? Els ciutadans hi tenim alguna responsabilitat? Potser Sitges no ha sabut defensar prou en democràcia, aquella personalitat urbana que va maldar per mantenir durant el franquisme. Si fa sis anys molts varen pujar al carro de l'article de Bohigas, no es pensin pas que avui la cosa hagi millorat prou. I si no, una passejada per la Plana Est, per exemple, els aclarirà qualsevol dubte al respecte.


Diumenge, 31 de Maig. Migdia.

A punt d'encarar nous i enriquidors reptes professionals, i sense perdre mai l'optimisme, el guanyador del Trinitat Catasús de fa dos anys m'adverteix d'un reportatge emès per Cuatro. En el seu viatge per l'apassionant món de les persones enverinades per la cura del seu aspecte físic i, en especial, per les operacions de cirurgia estètica, la periodista Samantha Villar s'acosta a Sitges, amb la intenció d'il.lustrar-nos en l'assumpte, a través de la vida ociosa d'una mare i el seu fill -al llindar de la trentena- malalts de mirall a perpetuïtat. Res a dir, tothom és lliure d'exercir les passions que desitgi sense fer mal a ningú. El docudrama, de la sèrie 21 dias, ens du al jardí d'una torre de baix a mar, que no identifico ni fa cap falta. Més enllà de les inenarrables opinions sobre l'aspecte físic i el gust estètic de cadascú, amb les quals coincideixen aquesta parella sui generis, que sembla més unida pel fet de compartir obsessió, que no pas pel lligam de qualsevol relació materno-filial, prefereixo oferir-los la, diguem-ne, sentència sobre l'entorn on viuen, que és també el de tots nosaltres. Ben estirats en tres gandules sobre la gespa, la periodista pregunta als protagonistes de la escena: Soleis ir mucho a la playa? Cada dia, en verano todo el dia, contesta la senyora. No, menos los fines de semana, interromp el fill cortesment, mentre ella assenteix: No, los fines de semana no. Y porqué?, pregunta Samantha. Porque está lleno de chusma que te mueres, conclou la mare. Quan el nostre sol ja no crema, marxen a Punta Cana per a no perdre el bronzo.... Encantador, com la vida mateixa.


Dilluns, 1 de Juny. Tarda.

A la plaça de la catedral d'Irsina hi podrien rodar un remake de Don Camilo, sense Fernandel es clar. Pel poble sembla no haver passat el temps, segons m’expliquen alguns dels integrants de la comitiva, formada per membres de la Jove de Sitges i de La Moixiganga, que han estat acollits, durant el festival internacional de torres humanes, amb aquella hospitalitat entusiasta només reservada als indrets on encara es practica la vida de poble. Els diferents reculls de fotos captades en un escenari ple de tons ocres i terrosos testimonien que, a diferència de les jornades prèvies al viatge -segurament massa tensionades- les coses han anat molt bé en general, com per a considerar el balanç final del tot positiu.


Dilluns, 1 de Juny. Vespre.

Aquesta secció s'acosta molt poc al món de l'esport, ja prou ben cobert en les pàgines prèvies. Malgrat tot, no voldria deixar de banda dues questions relacionades amb les dificultats viscudes durant aquesta temporada de crisi. En la manera d'entendre el futbol del Suburense hi ha, en el fons, la base sobre la qual haurien de desenvolupar-se els clubs que juguen a territorial? Ara és fàcil dir-ho, perquè l'equip que entrena Jordi Serra i presideix Manu Julián ha realitzat una temporada esplèndida, constituïnt-se en una pinya d'amics on allò que ha prevalgut ha estat la pràctica de l'esport per se. Transmeten una alegria sincera, enmig de la qual el president deixa anar, des de la més respectuosa de les sinceritats, unes paraules que cal escriure: “Da la impresión de que en este pueblo se apoyan las malas gestiones (...) casi es mejor que me muerda la lengua.” Escoltant-lo, és fàcil concloure que caldrà feina per a convèncer Julián que no plegui, perquè les raons que desgrana són indiscutibles. L’esforç per a aconseguir recursos que permetéssin assumir les despeses de la competició amb garanties ha estat esgotador, i no hi ha hagut diners ni per a convidar als jugadors a un àpat. L'argument del màxim responsable del Suburense lluny d'aturar-se aquí em retroba a la conclusió de sempre. A la mateixa que, fa vint anys enrera, esperonava al pare d'en Jordi i dels germans Serra a proclamar, en un històric sopar al Kansas, la necessitat de la unió-reformulació del futbol sitgetà...Tornant a l'actualitat immediata, en un altre registre, la Unió Esportiva Sitges s'ha salvat in extremis del descens. La salvació ha tingut conseqüències. L'entitat viu enfaixada pels deutes amb els jugadors, i, hores d'ara, mentre per un costat es proposa una aposta de futur que miri cap a la gent de casa i la comarca, per l'altre caldrà fer foc nou en el model de gestió i/o organització. Manel Rodríguez -l'home que no seguirà a la banqueta i que podria escriure un llibre de victòries esforçades i frustracions- i Ion Araluce, un dels joves directius amb empenta que, com Manel, donarà suport extern al club a partir d'ara, ho han explicat emprant una metàfora esplèndida. Han viscut en un vaixell sense capità, mentre aguantaven, ells i tothom hi afegiria, un temporal de pronòstic.


P.D: Deixo l'afer de la incineradora de Vallcarca per la setmana que ve.