dilluns, 31 de desembre de 2012

dijous, 20 de desembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de desembre


Bones festes als qui lluiten, als qui s'esforcen i la sort no els somriu com caldria, als qui s'ajuden i saben ajudar, als qui, des de l'apreci, aprecien i valoren la bona feina dels altres, als qui fan confiança sense traïr-la, als qui s'exigeixen i exigeixen, als qui parlen des de la sinceritat assumint-ne les conseqüències. Bones festes als qui s'il.lusionen.... Per a totes i tots, i per als qui em pugui deixar i han format part i han inspirat les cròniques locals de l'any que acaba, Bones Festes!



dijous, 13 de desembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de desembre


El pou vedre, la bassa rodona, i l'oportunitat política

"Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias."

Ferran Ignasi Llombart (sense xarxa), 13 de desembre.

Dimarts, 11 de desembre
He retrobat la frase amb la qual m'enfilaren la història del nostre particular elefant blanc. Morando, això del Reference només pot acabar de dues maneres. Malament, o molt malament. Per a resumir-ho a grans trets, ho haviem deixat el 26 d'octubre, quan la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona havia de decidir entre dues peticions: Primera, la del suplicatori del senyor Galán, administrador concursal de Sitges Reference, en el qual es demanava la suspensió de les facultats de la societat sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no podia continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- era incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè qualsevol decisió que prengués en perjudicaria algun. I segona: les alegacions que presentà la part pública de la societat, que es defensà tot admetent la complexitat de la situació, però considerant que l’activitat de la mateixa no estava paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pogués signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal. Finalment, el passat 27 de novembre, la jutgessa decidí acceptar els raonaments de l'administrador i disposar la suspensió de les facultats d'administració i disposició del seu patrimoni del consell d'administració de la societat Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom. La magistrada entén que l'argumentació de l'administrador concursal, compartida per Altiare -el soci de Sitges Model XXI, en el fons l'Ajuntament, en aquesta aventura- està fonamentada, i que, en l'actual context de coses, Miquel Forns no pot compatibilitzar la múltiple defensa d'interessos contraposats: el de president del consell d'administració d'una empresa a quí la institució que presideix li deu un disbarat de diners. D'aquí que, si no prospera el recurs a la decisió judicial presentat per la pròpia societat, el senyor Galán esdevindrà el màxim responsable del futur de Sitges Reference i de tots els seus àmbits d'actuació. En conseqüència, les decisions pel que fa referència a la liquidació de deutes poden precipitar-se sense contemplacions. I si es precipiten, i l'expedient de lesivitat del contracte de lloguer –molt aturat sinó caducat hores d’ara segons m’apunten- no ho impedeix, la caixa comuna pot patir un sotrac considerable. Val la pena recordar que, fins al 18 de setembre, data del darrer informe de l'administrador, l’Ajuntament devia, i deu, a la societat Sitges Reference 771.058€ en concepte de lloguer dels espais destinats a oficines municipals. Tot plegat sense afegir-hi els quatre procediments judicials pendents de sentència, als quals vaig referir-me en el seu moment, i que no repetiré per a no cansar-los.

Dimecres, 12 de desembre
Ja em veig de nou l'alcalde a Intereconomia però no per a parlar del deute precisament. En la proposta del canvi de denominació de l’actual plaça d’Espanya i carrer Espanya, propiciada per la moció de la CUP aprovada pel ple municipal del passat 29 d’octubre, hi ha, no cal ni dir-ho, una intencionalitat ideològica. Seria d’il.lusos i mesells no pensar-ho, com seria d’ignorants questionar els raonaments sobre els quals es fonamenta el veredicte de la comissió de toponímia sobre el particular, més enllà de fílies, fòbies, empaties diverses i oportunitat política, o oportunisme polític si volen. Vet aquí el moll de l’ós d’una jugada que pot posar a l’equip de govern en un atzucac, pel fet que és evident l’existència d’un posicionament previ del PP sobre l’assumpte que ara caldrà resoldre. I no és fàcil en el context que vivim. Abans de seguir, em permeto reproduïr un paràgraf de l’article La toponímia de Sitges, entre la semàntica i les anècdotes, escrit per Ignasi Mª Muntaner i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, on l’especialista explica, amb claredat meridiana, l’origen del topònim de l’actual plaça d’Espanya:

Un topònim sitgetà, antic en el temps i arcaic en la forma, que tothom feia servir a Sitges fins al primer quart del segle xx, és el del pou Vedre. Que jo sàpiga, tret que hagi originat també el nom de l’illot eivissenc des Vedrà —un topònim d’etimologia incerta—, aquest arcaisme de vedre només s’ha conservat als Països Catalans a Sitges i a Morvedre, nom tradicional de Sagunt. Fora dels Països Catalans el podem trobar a Pontevedra. Vedre procedeix de vetere, adjectiu que en llatí vulgar va ser arraconat per la forma,més afectuosa, de vetulu, ‘vellet’, de la qual ve el nostre adjectiu vell (DECLC, ix, p. 85, l. 30b). Vedre significa, doncs, ‘vell’, i en el cas de Sitges és el nom d’un pou que hi havia a la banda oest del poble i que era considerat el seu pou vell. Fins i tot, en alguns casos, a la documentació se l’anomena així, en català, el «pou Vell» (Voz (8 abril 1894), p. 2). En contraposició amb aquest pou, l’altre pou important, el de la banda de llevant, era el pou Nou, al qual s’arribava pel carrer de l’Aigua,10, nom de significat obvi. El pou Vedre era a l’actual plaça d’Espanya, gairebé exactament a sota de la font que s’hi ha posat no fa gaires anys. Lamentablement, aquesta relíquia filològica, de caràcter gairebé únic, tan digna de ser conservada, s’ha perdut i només la recorden algunes poques persones velles: el 29 de juny de 1911, a petició d’un veí, la plaça del Pou Vedre es va convertir en plaça d’Espanya (Eco (2 juliol 1911), p. 3; Baluard (9 juliol 1911), p. 3), nom que, a més, duplicava el d’un carrer que hi ha al costat. Diversos intents de fer que la plaça torni a dir-se del Pou Vedre no han tingut èxit.

Tres quarts del mateix va passar, segons explica Muntaner, en el cas del carrer Espanya, antigament denominat de la bassa rodona -pel fet que menava vers la desembocadura de la riera a l’entorn del pont Doménech- fins que prosperà la proposta d’un veí de rebatejar-lo. És cert, el mon continuarà donant voltes, i ni la crisi ni l’atur, ni les retallades deixaran d’existir d’un dia per altre, sigui quina sigui la decisió final sobre aquest assumpte, que ha de tornar al ple municipal per a ser votat, després de copsar i incorporar –no em facin dir com ni de quina manera- l’opinió dels veïns de la zona, tal i com s’explicità en la mateixa moció que s’aprovà fa dos mesos. Amb bon criteri, la comissió es desmarca de la polèmica i creu que l'important és que la vila pugui obrir un periode de revisió que permeti conciliar el nomenclàtor amb uns criteris històrics que no sempre s'han tingut en compte. En paral.lel, hi ha una problemàtica afegida que té relació amb el petit/gran enrenou  que el canvi pot provocar en escriptures, contractes, i documents legals. També es demana un cop de cap de l'administració per a facilitar les coses. Malgrat tot, a Sitges s'han variat molts números de carrer i, pel cas, les conseqüències han estat o son, si fa no fa, les mateixes. Finalment, queda l'eterna pregunta. Valia la pena encetar aquest debat? Vostès mateixos.

dijous, 6 de desembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de desembre


Keep calm

Amigues i amics, aquesta setmana s’han engegat les llums de Nadal. Les d’alarma fa mesos que estan enceses, com els ànims de molts que veuen escàndols per totes bandes i no saben què pensar, o potser si que ho saben i es mosseguen la llengua.

Divendres, 30 de novembre. Vespre
En silenci, un grup de treballadors municipals rep amb pancartes l'arribada de les autoritats i els guardonats/des en la quinzena edició de la Nit de premis Sitges, que observen el quadre plàstic amb expressió de sorpresa lògica, perquè això no passa sovint. La setmana ha estat intensa i la tensió d'aquests dies ha forçat, finalment, una tercera via que semblava impossible de contemplar abans, mentre tot cremava o es deixava cremar. Una marxa enrera primer, i un volantasso en tota regla després, que, d'una revolada, sembla haver trobat -serrells a banda i en espera dels detalls- la solució al moll de l'ós del conflicte. En poques paraules, la contraproposta presentada als representants dels treballadors recupera gairebé la totalitat de la partida inicial del capítol 1 del pressupost municipal, en retalla els ajuts socials, n'optimitza les hores sindicals, i garanteix l’integritat de nòmines i salaris –inclosos els dels polítics- a canvi d’apretar als qui no compleixin, mal que sigui a cop de força moral, després ja en parlariem. I tot plegat sota el paraigües d’un cert paternalisme empàtic que apel.la al sentiment dels treballadors d’estimar l’Ajuntament com qui estima als qui més estima. El govern, que ha defensat en debades la no presència del regidor de recursos humans a la reunió del dimecres 28, per entendre que el principal interès de la mateixa se centrava en el pressupost, ha tornat ara la pilota de la negociació a la teulada dels sindicats en una maniobra hàbil, perquè pica a alguns dels aspectes que formen part de la llista de greuges comparatius. En qualsevol cas, l’ingredient fonamental de la recepta salvadora –que son els diners- ha vingut de més amunt, gràcies a una negociació que, davant del drama de la hipòtesi de l'ERO, ha aconseguit un objectiu inassolible en anteriors circumstàncies. Diria que un pedaç per aturar la patacada. Un salvavides. Un ferro roent on agafar-se en forma de crèdit, o de refinançament si volen. Així, contravenint el criteri de l'equip de govern de no endeutar-se més, la Generalitat li dóna un baló d’oxigen a l’Ajuntament perquè passi el mal tràngol d’haver de pagar allò que l’estat li exigeix -i pel qual havia posat sobre la taula les decisions tan traumàtiques sobre la plantilla- mentre que la corporació tindrà marge per administrar el retorn d'aquests diners que li deixa el govern de Catalunya, en condicions encara assumibles. Voldria tancar aquest dissortat episodi -on es constaten renúncies per totes bandes- amb la reflexió deixada per alguns de vostès, quan han volgut contextualitzar les protestes i demandes dels treballadors en el marc d'un escenari d'atur incessant que no es pot menystenir, com tampoc no es pot menystenir, i ho reitero una vegada més, l'evidència que el món no va començar ahir. Ni per a l'equip del govern ni per al principal grup de l'oposició que, si no es planteja un exercici de contenció argumental, pot acabar immers dins d'un conflicte ètic, per poc que miri a la gestió del passat recent. Si no, difícilment pot explicar-se que l'Ajuntament tingui sobre la taula 141 processos judicials oberts, que poden acabar d'enfonsar-lo per pocs que siguin els que es fallin en contra dels interessos públics, ni que l'alcalde confessi que si la casa gran no troba la documentació que pugui justificar com es gastaren els diners de la subvenció de l'estat per a vianalitzar el cas antic de Sitges, caldrà tornar prop de 2,5 milions d'euros... No hi haurà prou bicarbonat per a suavitzar una digestió d'aquesta magnitud...

La cultura és un dels aliments de l'ànima. I, no ho dubtin pas, som éssers emocionals, fins i tot aquells que actuen com si no ho fossin. Avui, en un escenari de retallades en els serveis bàsics i de campanyes solidàries que demostren la cruesa de la crisi, fins i tot per accedir als aliments de primera necessitat, és difícil justificar el valor dels intangibles, però estic segur que no podriem viure sense la cultura, i no em refereixo a la que omple expedients curriculars, sinó a la que es manifesta en l'aprenentatge d'aquells valors intemporals que ens han de servir per sortir del fangal, on ens hem ficat per no tenir-los prou presents. Despullada, per convicció i per necessitat, de la pompa dels sopars de cadires folrades i taules ben parades, la Nit de premis Sitges ha esdevingut un acte públic i gratuït, on qui vulgui pot fer costat a la llarga llista de guardonats per mèrits propis que aplaudeixo de dalt a baix. La vetllada serví per a presentar la rentrée de l'apreciada revista La Xermada, i per a que Miquel Forns fes una defensa aferrissada del paper d'entitats i associacions que malden per a mantenir viva la flama de l'activitat cultural. Davant d'algunes veus que demanen passar el ribot per les subvencions, l'alcalde s'expressà amb tal dosi de vehemència, que per a fonamentar el seu discurs utilitzà un verb propi dels conflictes bèl.lics de terra cremada, a l'hora de referir-se al convenciment de continuar ajudant al teixit associatiu peti qui peti, amb aquestes paraules: I és evident que també aquests col·lectius, les entitats o les associacions que promouen la cultura i la tradició han de fer un esforç, però no les podem aniquilar, NO US VOLEM ANIQUILAR. Potser no calia arribar a un infinitiu d'aital càrrega apocalíptica. La fí del món encara ha d'arribar, i la majoria no deu creure que sigui el proper 21 de desembre, perquè si no no haguéssim comprat loteria de Nadal ni caldria patir per gran cosa.

Dissabte, 1 de desembre. Miramar
Autoeditat per ells mateixos, Francesc Rovira i Roland Sierra presentaren la versió en llibre de  Hi havia una vegada.... Sitges, aquella maquíssima col.lecció de cromos que, fa uns dos anys, portà de corcoll nens i grans a la recerca del que mancava per a completar l'àlbum del mateix títol. Arran de l'èxit de la iniciativa, n'ha sortit un volum de 70 pàgines, enquadernat amb tapa dura i imprès en paper mat de molt bona qualitat, que amplia continguts i replanteja el nombre i el format de les imatges originals, amb l'objectiu d'acostar l'obra als models dels petits manuals d'història il.lustrats que esdevenen fonamentals en la formació dels escolars. És un magnific regal per a que els menuts demanin al tió, i comparteixin la lectura amb la familia.

Dimarts, 4 de novembre
Arran de la polèmica sobre la preocupant situació en la qual queda el català en  l'avantprojecte de la  Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa he anat a buscar un petit tresor, que reposa a les estanteries de casa. Son les "Lectures d'infants" que el 1931 publicà l'Associació protectora de l'ensenyança catalana. El meu pare tenia set anys i li tocava llegir Sagarra, els contes de Grimm traduïts per Carles Riba, o els d'Andersen per Carner, de qui també hi havia textos escollits, al costat de delicadeses de Maragall o de Verdaguer, dibuixades per Lola Anglada..... El que vivim avui té dues raons d'existir. Per un costat, la cegesa, o la intencionalitat, o ambdúes coses, d'un govern central que menysté el català arraconant-lo a la categoria de llengua optativa. Per l'altre, una Catalunya que no ha sabut recuperar, en trenta anys de democràcia, la consideració de prioritat absoluta que la República va donar a la formació de la canalla. Ans el contrari, també aquí han passat les tisores.