dijous, 28 d’agost de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Agost


















Moixiganga de Sitges. Foto de l'autor, des del balcó de la família Camps-Martí.


?



Amigues i amics lectors, com estan? Els saluda un emocionalment cansat trinxador professional de programes festamajorencs, a qui exoneraren de ser cremat a la foguera de les ànimes sensibles, i avui pot donar fe de la existència de testimonis gràfics que certifiquen, per un costat, el compromís establert a la segona de les tertúlies del Janio's Bar -quan el president de la comissió em regalà una càrrega de profunditat en forma de samarreta oficial- i, per l’altre, la intenció final de l'article de fa quinze dies, que només era la que volia ser, i fou. De no haver estat així, la Sònia Cordero i un servidor no ens haguéssim desitjat una bona Festa Major, ni el seu fidel amic-escuder ens hagués fet una foto conjunta, d’aquelles que ens portaran millors records en el futur.


Dijous, 21. Nit. Parc de Can Bóta

El plòter del quadre de Felip Masó ja rancieja, però no els parlaré pas de l’escenari, perquè ranciejaria també jo. Isidre Pañella forma part d’aquella llista de sitgetans que cal que facin el pregó, perquè la vila necessita escoltar-los en moment tan solemne, mal que sigui per a reafirmar la nostra identitat col.lectiva, a través de la necessària i enriquidora memòria oral . Com d'habitud, l’Isidret va estar millor quan es deslligà la faixa de la formalitat, i es deixà anar a la seva manera, franca, irònica, teatral i seriosa quan li va convenir.


Divendres, 22. Vespre. Plaça de la Vila

Un impacte visual. Això és una provocació! deixà anar un geganter indignat al comprovar que el moro Faluc ha visitat la mateixa botiga de teixits que el gegant de la vila, qui, per altra banda, llueix una nova capa sen-sa-cio-nal. Casualitat? Intencionalitat? Patinada? L’escena tenia un punt de semblança a la que poden protagonitzar dues convidades a unes noces, si descobreixen, amb disgust, que el seu model de vestit no és tan suposadament exclusiu com els varen assegurar quan el compraren a la boutique. Els més cínics i viscerals tenien una altra frase lapidària a la recambra: Aunque los moros se vistan de seda….. I el cronista considera que han quedat preciosos, malgrat pugui incorporar-se al conjunt de malfiats que els costa de creure que ningú no hagués pensat en les repercussions que podia generar la coincidència de color. Amb tot, m’és igual. Celebro que el gegant moro hagi llençat a la bassa la seva antiga capa de verd arrevistat, i que tots dos vesteixin roba bona, ben combinada i magníficament rematada. El Cubanitu cau per primera vegada.


Divendres, 22. Nit. Parròquia

Els músics de la Suburband arribaren xops com a pollastres a la cerimònia d’entrega de la bandera del Sant, però el seu primer bateig als peus de l’altar de la Parròquia s’assolí amb nota. Si l’any passat havia de comentar-los la malaurada versió de La processó de Sant Bartomeu, que la banda de Carlet engiponà davant de Can Coté, per a dissort de les oïdes del personal congregat al carrer Parellades –llevat de les d’una sitgetana a qui se li posà la pell de gallina- enguany la versió dels músics aixoplugats pel Retiro fou prou plena d’intenció, vitalitat i empenta, com per a fer oblidar alguna que altra mancança tècnica. Res de major importància davant l’èxit general. Sense allunyar-me de l’àmbit musical, serà bó assenyalar, amb cap altra intenció que no sigui la de deixar-ne constància, que hi ha vida més enllà de Amparito Roca i de Paquito el chocolatero.


Dissabte,23. Migdia. Cap de la Vila-Hort/Forn de Can Falç

Tenint en compte d’on venim, i sense saber on anirem a parar, l’entrada de grallers aguantà el tipus. M’agafaré a la frase irònico-enginyosa, que m'expressà un jove sitgetà, que l’ha viscuda ben de prop durant uns quants anys: Està estable dins de la gravetat. Tot i que sempre m’ha costat de pair el repertori sardanista a cop de gralla, l’Escola de grallers de Blai Fontanals interpretà una afinada i meritòria versió de Baixant de la Font del Gat, mentre que el grup dels Marcets ens deixà una bonica interpretació a tres veus del vals Marina, i una elegantíssima i efectiva manera de lligar la boja amb les Matinades de comiat. Final feliç, doncs. Millor, sens dubte, que l’episodi dels versos de la colla vella de diables a l’Hort/Forn de Can Falç, punt culminant d’un conflicte que el grup arrossega, segons sembla, de fa mesos, i que travessà l’àmbit privat, per a manifestar-se en un dels moments més públics i notoris de la Festa Major. A manca d’espai, bones seran unes quantes preguntes, a partir del respecte a les decisions sobiranes, i a les opinions de cadascú. Es poden fer versos de tot i de tothom? El vers que ha fet vessar el vas de la controvèrsia –ben poc afortunat fins on m’han llegit, i que la colla prometia modificar- és més o menys ofensiu que d’altres que s’han declamat en anys anteriors, sense conseqüències destacables? La responsabilitat sobre els versos ha de ser únicament de la colla que els presenta? Cal entendre els versos dels diables com quelcom equiparable a qualsevol escrit que pugui ser motiu de denúncia, en cas que vulneri els principis bàsics de la honorabilitat? Té límits la llibertat d’expressió? Si els té, els ha de posar algú? Qui? Val la pena donar-hi més voltes a aquest amargant assumpte? Què passarà l’any que ve? M'ha sabut greu veure tanta gent emprenyada, i haver d’administrar un munt de tensions contingudes, en el marc d'una discussió on tothom té part de raó. Malament rai, perquè el ball, i la Festa, han d’estar per damunt de tot. I em dol perquè, en general, aquest ha estat un any de bona collita de versos. Amb un pèl més de mala llet en la impostació de la veu, Lluís Artigas acabarà de ficar-se en un paper en el qual sembla trobar-s'hi molt còmode, i, encara que pocs ho diguin, la nova arpillera de la Jove ha quedat perfecta. El Cubanitu cau per segona vegada.


Dissabte, 23. Vespre. Processó cívica

Morandu! Digues que els vestits dels moros pesen massa! No sé pas que foterem amb aquesta roba! Un dels geganters em convida a sospesar la capa i el vestit d’en Faluc i, certament, pesen un mort. La processó cívica esdevindrà una bona pista de proves, que els geganters aconseguiran superar, des de l’enyorança a la lleugeresa de l’antic vestuari. Ja se sap, per lluïr s'ha de patir. Després de passejar-se folgadament per l’Avinguda Sofia, la cercavila viurà un bany de multituts al barri del pendonista. Per uns moments, retrobem una estampa de Sitges ben allunyada dels guiris -i no tant guiris- maleducats, que travessen irrespectuosament el seguici, sense cap mena d’escrúpol.


Diumenge, 24. Migdia

Sòbria, solemne i disciplinada presència de l'Àliga en un ofici que mossèn Nicolau aprofità per acomiadar-se. Fem una Pauses abans de continuar?. Gràcies a Déu, i al Sant, el nombre d'autoritats augmentà respecte la vigília. Amb tot, més d'un comentà les absències. El Cubanitu no ha tornat a caure, i el cirurgià Pep Pascual s’hi ha deixat l’enginy per a maquillar una desgràcia facial de les que impressionen. No com d'altres, que han assistit als fets amb displicència impròpia.


Diumenge, 24. Vespre

Lluís Curtiada, qui, com Astèrix, va caure de ben petit a l’olla -a l'olla de les essències retiristes en el cas que ens ocupa- podrà afirmar que ha viscut un dels moments més emotius de la seva vida acompanyat del president… del Prado. Bartomeu arribà al Baluard com mai, en perfecta sincronía amb la il.luminació de l'indret, i sense més angoixes d’espai de les necessàries. Un bravo pels organitzadors. Minuts més tard, i per mor de felicitar l'Àliga durant la ballada final, uns quants practicaren el vil-lingüísme. Cumpleaaaaaaaños feeeeeeeeeeliiiiiiiiiiiiiiiiiiizzzzzzz. Encara que algú em digui que cada cop s'assembla més al Carnaval -i potser no li manquen arguments per a refermar-ho- sóc dels qui vol creure que hem viscut una bona Festa Major.