dijous, 24 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de novembre




Año Mariano


Habillats com si anessin a servir un càtering de casament, Raquel Sans i Joan Carles Peris anuncien a les vuit des de TV3 allò que es farà realitat a les deu. Amigues i amics, ha guanyat Mariano Rajoy amb una majoria absoluta només comparable a la seva proverbial cautela i/o indefinició a l’hora de manifestar posicionaments. Que ningú no digui –inclosa Angela Merkel- que no s’ho veia a venir, perquè al líder del PP li ho han deixat en safata, encara que a la safata només hi hagi problemes. L’endemà, alguns diaris publiquen un interessantíssim mapa d’Espanya, confeccionat per l’empresa Esri España geosistemas, on, amb absoluta precisió, la península apareix acolorida segons la tendència de vot de cada municipi. Observant-lo, tinc la sensació de contemplar el que, en el seu moment, deuria ser la base del debat que començà amb l’assumpte de les nacionalitats històriques i acabà amb el del café para todos, les conseqüències del qual perduren fins avui. A Sitges, CiU ha guanyat les eleccions, el PSC les ha perdut –amb una davallada de pronòstic respecte les generals de fa tres anys- i el PP ha quedat en segona posició. Mònica Almiñana, regidora socialista a l’Ajuntament, serà senadora pels vols de Santa Llúcia, en un fet que podrem assenyalar en la nostra petita història local. Més enllà de la polèmica de campanya relacionada amb la quantia de la seva indemnització laboral -que encetà la que era i seguirà essent senadora de CiU, Montserrat Candini- la primera conversa amb Almiñana em deixà la impressió d’una dona de discurs sòlid que haurà de desenvolupar-se en aquesta cambra territorial de la qual cada cop se’n questiona més la funció,  si és que en té alguna. En qualsevol cas, si la regidora/senadora pot exercir alguna influència afavoridora pel municipi, endavant les atxes.


Aquest podium CiU/PP/PSC no és nou. Els resultats del Diumenge a casa nostra tingueren un precedent l’any 2000, el de la majoria absoluta d’Aznar, quan el PP assolí un percentatge de vot del 28,7%, bastant superior al 23% obtingut enguany. Bé, de fet res no és nou ni vell en la dinàmica de la llei del pèndol. En Joan Tutusaus, infinitament més hàbil que un servidor a l’hora d’elaborar estadístiques, s’ha capbussat en les graelles electorals de la democràcia sitgetana, a la recerca d’algunes dades curioses. En xifres absolutes, ningú no ha pogut superar els 4927 sufragis que recolliren els socialistes en les darreres generals. A CiU li correspon el màxim històric de percentatge de vot: un 52,9% a les eleccions al parlament del 92, que contrasta amb l’11,7% aconseguit a les municipals del 2003. Pel que fa a les dades de participació, cap xifra de les darreres dues dècades supera els percentatges del 82,4% de les generals del Juny del 1977, o el del 82,3% de les generals del 82, quan González i el cambio arrossegaren multituds. A l’altra cara de la moneda, igualment sembla difícil de superar el rídicul 39,9% de participació de les europees del 2009. Paradoxal evidència en un moment en el qual Europa –Alemanya, vaja- ens mana.


Curiosament, és irònic l’ús de l’adverbi, des del 20 de Novembre –i seguint la lògica estratègia de la condició humana, que assenyala que les bones notícies mai es fan esperar perquè totes tenen pare, mentre que les dolentes sempre fan de mal dir perquè ningú vol assumir-les- hem viscut una reacció en cadena d’aquelles que fan pujar la mosca al nas. Tres exemples. Primer: el Banc d’Espanya intervé el banc de València, colgat pel gec immobiliari, i li injecta 3000 milions d’euros en números rodons, per a vendre’l quan pugui. El president de l’entitat valenciana va dimitir abans de la intervenció, i de les eleccions es clar. Segon: en una enèsima revisió de la paràbola del cantir a la font, i enterrat el brindis al sol de Rubalcaba sobre l’eliminació de les Diputacions, el PP ja ha advertit CiU que d’això del pacte fiscal ja en parlarem. Duran i Lleida, qui dies abans en un atac de sinceritat locuaç confessà que de dir el que faria no guanyaria les eleccions  -tot recordant-me l’antològic digue’m que m’estimes encara que sigui mentida de Johnny Guitar- manifestà dilluns que si el pacte fiscal no s’aconsegueix no serà la mort de ningú, malgrat que, de forma immediata, ho va voler compensar amb el ja conegut, i un punt èpic, el defensarem fins al final. Déu nos en guard de les paraules dites. Tercer: enfortit pels resultats a Catalunya, el president Mas anuncia dimarts una bateria de noves mesures de contenció/retallada/ajust –facin servir el mot que més els vingui de gust- que la mateixa estratègia exposada fa quatre línies, i ampliament emprada en el món de la política, recomanava no treure del calaix fins ara, per mor de no tibar més d’una corda ja prou tibada. Es parla d’una nova disminució del sou dels funcionaris, de la corresponsabilització ciutadana en la despesa sanitària amb l’eufemístic tiquet moderador, i d’un augment de la benzina, del transport públic, de les matrícules universitàries o del rebut de l’aigua.....Si, de l’aigua. Tota la vida pagant la desorbitada, injusta i escandalosa quota de l’aforament -perquè almenys a bona part de Sitges no hi ha hagut manera d’instal.lar comptadors- i ara resulta que l’Agència Catalana de l’Aigua està arruinada i haig de prendre consciència de la seva situació, quan a l’empresa mai no li ha importat en absolut la meva. Obligada reciprocitat solidària la que plantegen les circumstàncies...


Vet aquí el parany pervers de les retallades o les reduccions quan les urgències pressupostàries condueixen a aplicar-los de manera universal, sense aturar-se en les casuístiques particulars, importantíssimes en aquests casos si no es vol acabar pensant en el verset bíblic dels justos –els de sempre- que pagaran pels pecadors. I qui diu pecadors diu aprofitats, espavilats, o els de sempre també. A més d’ésser com la pluja que mai satisfà tothom, a les actuacions en aquest sentit no els mancaran raons per a ésser definides com a injustes per acció, omissió o intenció. I això que partim d’un axioma etern: bàsicament, els deutes només poden eixugar-se fent dues coses: gastant menys diners i ingressant-ne més. I cadascuna d’elles té un manual d’instruccions bastant establert d’antuvi, que imposa retallar despeses per un costat i apujar impostos per l’altre. Avui, les institucions s’agafen al manual de la contenció traumàtica com qui s’agafa a un ferro roent en el marc d’un sistema que segueix mostrant-se incapaç a l’hora de poder depurar les possibles irresponsabilitats de gestió que s’hagin pogut cometre durant els darrers anys del diner fàcil, i de les mànigues que han quedat més curtes que mai de tant estirar el braç. A Sitges, l’Ajuntament té molts fronts oberts en aquest sentit. Els darrers, als quals caldrà dedicar-hi atenció, són el tancament del centre d’esplai El Rusc, el proper 30 de Novembre, i la negociació amb els treballadors de la casa gran, encallada de fa dies. Les rebaixes són generalitzades a festes –es parla d’una reducció en el pressupost de Festa Major i Santa Tecla que podria implicar la no retribució en líquid a les colles- s’apujaran les tarifes de l’escola de música, i es deuen diners a entitats assistencials com Càritas, la Creu Roja, l’hospital, l’Ave Maria.... es deuen diners al sum sum corda vaja. I per aixecar aquesta llosa no hi ha miracles, ni massa alternatives disponibles, ni més cera que la que crema. Quan hom deu diners els ha de pagar. I si no els paga, ho acabarà pagant d’una manera o altra. Amb el canvi de govern, els ultimàtums de les empreses estan a l’ordre del dia, i s’estan posant a prova molts criteris que caldria, des de l’obligat consens, poder defensar amb detenció, extensió, sensibilitat social i convenciment. Valdria una pregunta per acabar: on situem el llindar de la sostenibilitat dels serveis públics?

dijous, 17 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de novembre





Una de totxos i dues de crisi

En ocasió d’un encàrrec de la presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans, Vinyet Panyella, la secció s’ha capbussat en els més de 800 articles escrits des d’aquell 9 d’abril del 1995, per a intentar enfilar un discurs que el passat dissabte intentà explicar les causes de la transformació més important que ha viscut la vila en el darrer quart de segle. En faig una excessiva abstracció avui, i agraeixo que s’hagi pensat en la seva publicació futura en un quadern del GES, que inclourà fotografies i corbes estadístiques. Què és el que més ha canviat a Sitges? No cal pensar massa: la nostra fesomia, el nostre Sitges que dirien els avis fent referència a una mena de paradís perdut d’infantesa que ha estat, durant una dècada llarga, beneficiari i víctima a la vegada de les conseqüències de no haver pogut, sabut o volgut, conduir les regnes del seu propi destí, que quedà en mans dels qui varen saber aprofitar l’oportunitat. Un moment històric que ens ha deixat un llegat urbanístic i arquitèctonic fruit de prioritzar la rendibilitat per davant de la qualitat, que ara contemplem amb els ulls mig clucs per a no prendre mal, i que ha ferit el nostre sentiment de pertinença basat, en bona part, en la identificació que podem tenir amb l’entorn que ens envolta. Quantes de les coses que han canviat depenien exclusivament de la nostra pròpia responsabilitat individual? Mirar el passat és molt més fàcil que intuir –ja no dic predir- el futur. Però quan el passat era present, i un present farcit de lloguers milionaris, de promocions immobiliàries a preu d’or que es venien sobre plànol, d’ingressos substanciosos a partir de les llicències d’obres, d’autocomplaença a desdir, i de joves de 18 anys amb Audis o BMW’S, a qui li importava el futur? Més enllà de la crisi global, vivim avui la crisi que ens correspon en magnitud a un miracle econòmic amb peus de fang, desenvolupat al llarg d’una dotzena d’anys. Vivim el que correspon a l’haver viscut enmig d’una petita/gran mentida sustentada, en bona part, sobre els fonaments de l’especulació cobdiciosa, consentida i instituïda, en el que fou l’expressió màxima d’un dels nostres pecats capitals contemporanis.

Vaig situar l’inici del relat dels fets el 9 de gener del 1992, quan s’inaugurà l’autopista A-16, avui C-32, una de les peces claus, que no l’única, en el desenvolupament de la vila dels darrers vint anys, un periode que hem viscut a cavall de les dues crisis: la post-olímpica i l’actual, i que podria explicar-se a partir de 6 arguments bàsics que poden col.locar en l’ordre que vulguin.

Primer: Sitges i el seu encant. Bona part del nostre destí ha tingut, té, i tindrà relació amb l’indubtable i intemporal magnetisme que despren Sitges com a indret, per totes aquelles raons que vostès ja saben -començant pel microclima- i que és en debades reiterar.
Segon: la millora de les comunicacions. En especial, la construcció de l’autopista que, més que acostar Sitges a Barcelona, ha acostat la capital a Sitges, per bé i per mal.
Tercer: la cojuntura econòmica. L’obtenció de finançament sense massa restriccions, i la capacitat d’endeutar-se com si no hi hagués un demà, facilitaren en extrem l’expansió d’un model econòmic on, davant dels guanys de l’economia especulativa, l’economia productiva, la veritable, la de debò, estava tocada de mort.
Quart: el marc legal. A Sitges, l’existència d’un pla general molt permissiu i interpretable, que desembocà en unes normes subsidiàries encara més interpretables, que es combinaren amb una llei estatal del sòl que obria la porta a les indemnitzacions milionàries si es volia canviar quelcom del planejament existent, no facilità gens les coses. Avui no ho recorda ningú, però la redacció d’un pla general poc o gens interpretable esdevingué una veritable obsessió pels responsables polítics que ens han gestionat.
Cinquè: la batalla entre els interessos públics i els privats. Aquesta història és, també, la de la pugna entre la institució que ha de vetllar pels interessos de la ciutadania i assumir els serveis públics compromesos -des dels condicionants d’un model de finançament inadequat, i, per tant, massa dependent dels ingressos no corrents propis de les tramitacions urbanístiques- i les grans empreses amb capacitat de comprar terrenys i d’exercir un poder d’influència sobre les decisions administratives que les afecten, siguin les preses des de l’àmbit local, o des de més amunt. Si s’hi afegeix un govern excessivament debilitat per a fer front a la pressió, o excessivament complaent davant de determinades contrapartides, el model de negoci té via lliure per avançar imparable sense límits.
Sisè: la responsabilitat ciutadana, per acció o omissió. El que hem viscut té tant de legítim com de pervers, pel fet que ha posat contra les cordes un model de vida. Sense necessitat d’estirar-se els cabells, quan gairebé val més el terreny que es trepitja que les persones que hi viuen no es pot esperar que el nostre comportament ètic sigui el mateix que podien tenir els sitgetans de fa un segle, envoltats en l’idíl.lic món de les vinyes dels luministes, i allunyats de la capital que semblava a la quinta forca. Sense poder decidir com poden decidir els polítics, les nostres accions, o no accions, també han decidit els destins del Sitges que tenim avui, encara que continuem defensant el de tota la vida.

El 27 de Juliol del 2005, gairebé 8 anys després que el tribunal suprem declarés la nulitat del pla general del 1989, que obrí les portes a les inefables normes subsidiàries, l’Ajuntament de Sitges aprovà el nou pla general, nascut d’un procés atzarós a cavall de dues legislatures, i en el qual hi coincidiren un munt de conflictes d’àmbit legal, polític i ciutadà, esperonats per conceptes com el creixement sostenible i la massificació. Quantes vivendes es construiren mentrestant? Quantes promocions es van vendre? Quantes llicències d’obres es van cobrar? Quants conflictes s’obriren per mor de les llacunes interpretatives de les normes subsidiàries? Quants nous sitgetans van arribar i quants van haver de marxar per no poder pagar una casa? En números rodons, segons l’Institut d’estadística de Catalunya, entre el 1997, any de la suspensió del pla general del 89, i el 2005, any de l’aprovació del pla general avui vigent, a Sitges s’iniciaren un total de…… 5.000 vivendes. Només el 1999 se n’iniciaren 910. El 2009 se n’iniciaren 10 i l’any passat 19. Definitori. El llarg procés de redacció del pla general evidencià l’asincronisme entre els timings de la política i de l’administració respecte els de la vida real. S’aprovava el mal menor, el resultat d’un Sitges que volia i dolia, que li volia demanar a la vida que li tornés la imatge de postal del passat, i a la vegada no volia renunciar als guanys econòmics del present… una utopia.

La segona legislatura de Baijet, que no acabà millor que la segona de Junyent o la segona de Serra, deixà –amb tots els matisos que vulguin- la mateixa gran lliçó humana que aquelles. En aquesta vida, se sigui alcalde, president d’entitat, empresari d’èxit, jugador de futbol, o voluntari d’una associació, és importantíssim saber-se envoltar de persones que no ens allunyin de la realitat, i que siguin capaces d’afrontar-la des de la capacitat intelectual, l’empenta emocional, el rigor, el coneixement, l’honorabilitat, la modèstia, i la sensibilitat i la fermesa a l’hora de prendre decisions i saber-les defensar. Valgui aquest consell de l’experiència pels alcaldes de l’ahir, de l’avui i del demà, perquè si no
aconsegueixen crear aquest entorn adequat, el fracàs els esperarà més tard o més d’hora, amb major o menor contundència.

dijous, 10 de novembre de 2011

dijous, 3 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de novembre





El pla que s’hi dona





Dijous, 20 d’octubre. Vespre. Saló Blau.
Amigues i amics, algunes idees no tenen preu, i a l’hora de formular-les cap ni una val diners. Si són dolentes en costen un munt, mentre que si són bones també en poden costar, mal que sigui a compte de generar beneficis. Amb uns quants dels antics plans d’acció municipal a l’esquena, la secció viu l’estrena de Miquel Forns en el registre que no és ni nou ni vell de presentar allò que l’equip de govern vol fer, i que ha resumit en el denominat pla de mandat 2011-2015, un document que, d’alguna manera, explicita intencions ja formulades en el programa polític del candidat avui alcalde, i n’afegeix d’altres d’atemporals. Potser per això, tinc la sensació que tots aquests actes s’assemblen, o, com a mínim, tenen un aire que els uneix, tot i que enguany s’asseguri que la cosa ha sortit a cost gairebé nul, comparant-ho amb el passat. Vatua l’olla, el passat de nou.... Des de la seva posada en escena, on s’encadena la dialèctica power point-intervenció-power point-intervenció-power point-intervenció, reblada per les preguntes finals del públic, tot passant per uns continguts que, en determinades ocasions, voregen objectius ampliament conciliables des de tots els vessants ideològics i socials, quan no redundants a aquestes alçades de la pel.lícula, i que s’amaneixen amb un llenguatge molt tipificat on els futuribles verbals eufemístics abunden. Així, els treballarem, potenciarem, volem, garantirem o invertirem esforços són sinònims que volen expressar el compromís amb actuacions palesades de manera més concreta o més vaga, a l’hora de definir el quan i sobretot el com dels arguments. Fins i tot, podria trobar-se un fil conductor en bona part –no dic pas tota- del públic que assisteix a l’acte, bescanviat per les noves circumstàncies. Els qui abans hi anaven ara no hi van, i els qui abans no hi anaven ara hi van, barrejats amb els pocs que hi han anat sempre, i els mitjans de comunicació.


Es presenta, segons paraules del propi Miquel Forns, un full de ruta, una intenció política per a desenvolupar en els propers quatre anys, que caldrà pensar en com es materialitza segons permetin els diferents pressupostos de la legislatura que acaba d’iniciar-se. Una intenció política és a la política el mateix que és a la vida: una intenció, simplement. Obviament, cal creure-la  bona i prou interioritzada com per a poder assolir-la amb garanties, però no per això deixa d’ésser, de moment, una intenció de la qual en caldrà demostrar els fets d’aquí un temps. Comptat i debatut, hores d’ara, i en espera de la música que acompanyi la lletra, em quedo amb la prioritat absoluta, amb allò fonamental que ja forma part de l’acció de govern i que volta e l’entorn de la gestió del deute i la reorganització de l’estructura municipal. En l’àmbit de les preferències personals, i deixant de banda la reforma dels museus, hi afegiria la redacció del projecte d’una nova biblioteca arxiu pel 2015-2019, el foment de la rehabilitació de les façanes antigues, o la recuperació del pont Doménec, una idea que està sobre la taula des de fa més d’una dècada. La resta, una llarguíssima llista d’ítems agrupats en els quatre eixos programàtics ja coneguts, cavalca entre les propostes atemporals que mai no deixaran d’ésser objectius de qualsevol govern per la seva incidència en la vida del dia a dia -des del Sitges del civisme, el de la participació ciutadana, el dels serveis a les persones, o el del model econòmic basat en la ja coneguda col.laboració públic-privada, a partir de la consciència que, fins que no hi hagi alternativa, el turisme segueix essent la base de la nostra economia productiva- fins a aquelles, com la recuperació dels festivals de teatre i de jazz, que sonen en excès ambicioses en les circumstàncies actuals. Res de nou, potser perquè el nostre problema necessita més sentit comú que altra cosa. Reblen el clau algunes propostes ja exposades en l’anterior legislatura – en serien dos bons exemples el centre d’empreses creatives o la llotja de pesca artesanal- i els projectes d’envergadura monumental en els quals cal continuar incidint, com són el del soterrament de la via del tren o el d’estabilització de les platges, que ha travessat la gestió de tres alcaldes sense haver aconseguit concretar-se d’una vegada, malgrat haver-se fet estudis i haver tingut oberta una consignació pressupostària que vagin a saber si segueix emparaulada. Total, surto del saló blau amb la mateixa sensació d’antuvi. Els convençuts segueixen estant-ho, els no convençuts continuen recelosos, i a una gran majoria els resultarà indiferent el pla de mandat, perquè l’únic que vol és que les coses funcionin sense tantes explicacions.


Dilluns, 24 d’octubre. Vespre. Ajuntament.
Ha començat el curs polític amb força dosi de fair play al saló de plens. Fa dues setmanes, a l’alcalde només li tocà exercir de moderador, amb el mèrit afegit de posar contra les cordes la proverbial i displicent mansuetud del secretari, poc (o gens) acostumat a desenvolupar el vessant més públic de la seva funció durant les sessions plenàries, quelcom que acostuma a provocar situacions d’aquelles que s’englobarien en la frase feta del tant-tranquil-que-ara-estava-i-em-veniu-a-molestar cada cop que el notari de la casa gran és interpelat per a puntualitzar qualsevol aspecte que apunta a la seva competència, tot fent cara de sant de guix. Caldrà perseverar doncs.... En el capítol d’intervencions, la menció de la nit se l’endugué David Garcia. Hàbil, brillant a l’hora d’encarar l’opinió del PSC sobre el nomenament d’Isaac Bielsa, tot utilitzant les mateixes armes que Forns féu servir en el seu dia per a questionar l’elecció de l’actual regidor socialista com a president de la comissió de Carnaval l’any 2008. Al final, el partit acabà amb unanimitat conciliadora, gràcies al convenciment general que, en aquests casos, la confiança és un valor intangible. Bielsa haurà d’administrar una important retallada en el pressupost de la festa, començant pels personatges. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era... Més cantellut i trascendent es presentarà el debat sobre les ordenances fiscals, aprovades inicialment com a pas previ al periode d’alegacions establert en aquests casos. Per no haver mesurat els riscos de les promeses electorals, Convergència i Unió s’haurà d’empassar el gripau d’haver garantit que la situació econòmica municipal es podria reconduir sense tocar massa, per no dir poc o gens, la càrrega impositiva dels ciutadans, ja que fou l’única formació de l’actual govern que reiterà, per activa i per passiva, la confiança en una previsió que la realitat ha tombat sense contemplacions. A l’altre costat, el PSC, per molt que apreti en aquest punt, també haurà de continuar empassant-se que li retreguin, amb els números a la mà, l’evidència d’una gestió econòmica i de processos que difícilment es pot defensar si no és des del discurs del tot es feia a fi de bé, o potser ni tant sols així vist el percal.


Per la resta, el ple va aprovar la sol.licitud a l’ICO d’un préstec per valor d’1,4 milions d’euros, destinat a pagar 1026 factures pendents, en el que esdevé una decisió que, encara que suposi augmentar el deute, cal valorar pel que té de sensibilitat respecte a la situació de moltes petites empreses i/o autònoms. En contrapartida, segueixo pensant que ajornar la solució del conflicte en el que s’han vist involucrades les educadores de les llars d’infants, fins a l’extinció de l’actual contracte de concessió –d’aquí un any- no respon al que caldria esperar d’una institució que, li agradi o no, és, des del vessant ètic, responsable subsidiària de l’actuació d’un dels seus ex-regidors. I amb això n’hi hauria d’haver prou per actuar. De la mateixa manera, seria preferible evitar que aquest trist assumpte centri la controvèrsia política. De no fer-ho, tothom en sortirà perdent.