dijous, 28 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre



Be Qualia, my friend


“Qualia és un conjunt de qualitats i propietats intangibles, capaces de crear sensacions i experiències úniques per a cada individu. (...) Qualia Sitges és un espai que neix per albergar i generar qualia i on els qualia aportaran valor afegit a l'economia per a convertir-la en economia de la Creativitat, una economia que generi innovació i cultura i que converteixi Sitges en un pol d'atracció d'artistes i dels sectors educatiu i empresarial de l'entorn de l'art i les noves tecnologies.”


Del llibret de presentació de Qualia Sitges. Pàgs: 60-61.



Per on començar després d'aquesta declaració d'intencions? Qualia mereixia una anàlisi, i això intentaré fer després d'haver llegit i escoltat amb detenció les explicacions donades pels seus impulsors, i de copsar opinions entenimentades al llarg d'aquests darrers dies. Potser per a sintetitzar les coses valdrà l'enumeració d'un seguit de dualitats, expressades sense ordre de preferència. A un costat, l'impacte mediàtic en positiu que envejaria qualsevol municipi, gran o petit. Un elogiós editorial de La Vanguardia, acompanyat d'un extens reportatge i un semàfor verd per a l'alcalde. A l'altre, un llibre explicatiu que ven excel.lència i és ple d'errades ortogràfiques. A un costat, la benvinguda arribada de la Barcelona Institute of Performing Arts -o com es bategi finalment- i, a l'altre, una parafernàlia d'argumentacions que volen utilitzar una semàntica nova, sovint buida i amb un punt d'esnobisme, per a parlar d'allò que ha existit tota la vida. A un costat, la evident i veritable necessitat que Sitges cerqui una economia complementària a la del turisme. A l'altre, la incertesa de saber si s'ha escollit la via adequada per a aconseguir-la. A un costat, la implicació d'alguns capitostos importants que apadrinen la iniciativa. A l'altre, les dificultats evidents de trobar els 150 milions d'euros que importa la inversió total, i les previsibles contrapartides que el municipi pot haver de donar a canvi de tan generoses aportacions. A un costat, Jordi Baijet i Carmen Prat venent el seu comprensible entusiasme per la idea. A l'altre, els símptomes d'una empatia no pas unànim que el desenvolupament d'aquest projecte ha generat entre membres de l'equip de govern. A un costat, els qui creuen que aquesta és una veritable aposta de futur, i a l'altre els qui pensen que és un núvol de fum de proporcions immenses, que, de fracassar, ens deixarà un gec de pronòstic. A un costat, una bomba electoral pel qui mana, a mig any de les municipals. A l'altre, una oposició amb menys munició per a fer-se sentir, que no sigui la ja utilitzada, coneguda i explotada. I així seguiria... Sense necessitat d'encetar un VentdelaPlana, el pas dels dies, i el valor de les paraules, em referma en les meves reserves a l'entorn del projecte Qualia. Sense questionar als especialistes, que s'assegura que han estudiat tot allò estudiable, intentaré justificar el perquè tinc la sensació que s'està posant el carro per davant dels bous, i que vaig a contracorrent d'una tendència general - almenys expressada en l'àmbit político-oficial- on sovinteja l'autosatisfacció endogàmica.


Em cal començar pels que crec que són els dos veritables valors intrínsecs de la iniciativa. Els únics que em convencen. Primer: per fí s'entoma amb decisió, mal que sigui en plena ressaca de la bombolla immobiliària, un repte crònic del Sitges de la democràcia, com és, repeteixo, el de trobar l'alternativa complementària a l'economia generada pel turisme. Segon: és bo que aquest repte passi per contemplar la importància que en el món global té el fet de singularitzar-se amb propostes de valor afegit, i, d'entre elles, les englobables dins l'àmbit de la cultura i les arts. És evident que l'arribada d'equipaments relacionats amb la formació pot esdevenir un bon revulsiu, però, a partir d'aquí, és obligat no deixar de posar els peus a terra, i tenir en compte el context econòmic i de país dins el qual es vol desenvolupar Qualia. Una realitat que, malauradament, res te a veure, per molt que vulgui comparar-se, amb les potencialitats que ofereix la també assolelIada Califòrnia als universitaris que acaben la carrera, o amb les xifres que genera la cultura en els països que l'han prioritzada de debò. I és aquí on, sento confessar-ho, crec que els fonaments de la proposta no s'adequen, ni de lluny, amb el context que l'ha vista néixer. Com si des de Sitges es volgués canviar el món sense despentinar-nos, el paràgraf que encapçala l'article d'avui -un dels molts continguts en el llibre que presenta el projecte, excessivament carregat de retòrica buida i de constants reiteracions al voltant dels mateixos conceptes- és prou gràfic a l'hora d'expressar un discurs que sembla voler vendre quelcom nou a cada paràgraf. I ara toca vendre, sense cap mena de contenció, el concepte d'economia de la creativitat, quan, en el fons, la creativitat per se, i les conseqüències de la seva aplicació en tots els àmbits de l'activitat humana, ha mogut i mou el nostre món des del mateix dia en el qual hi posarem els peus. Dit això, només adreçat a qui de debò visqui en l'autoconvenciment que ha descobert la sopa d'all, dóno per entès que aquesta economia de la creativitat s'emmarca en el camp de la creació artística, pel que s'ha dit fins avui. Per a crear un nou referent del no res, i encaixar-lo dins d'un marc on a 40 quilòmetres hi ha el prestigiós Institut del Teatre, la Llotja, o les escoles Eina i Elisava, per a posar quatre exemples, no n'hi ha prou en enarborar la recorrent bandera del passat rusinyolià, ni les excel.lents comunicacions amb Barcelona i l'eix Mediterrani, publicitades a desdir des dels folletons turístics dels 60, sinó que cal parar l'orella i escoltar, com a mínim, a aquells sitgetans que es mouen dins del mateix sector professional que, suposadament, haurà de generar 2200 llocs de treball a la vila en una dècada. I el discurs d'aquells sitgetans que conec, i que han treballat o han aconseguit fer-se un lloc en l'àmbit audiovisual, teatral, de disseny o de les arts escèniques, no encaixa ni de lluny amb l'ambició i les pretensions del projecte Qualia, perquè la quotidianeitat no és així de falaguera. Algun dels ideòlegs que han fet els números és conscient de l'oferta potencial de llocs de treball que el mercat laboral posa a disposició en les diferents disciplines que s'impartiran a Sitges? Miren els anuncis dels diaris? Creuen que es poden arribar a generar més de 200 llocs de treball qualificats per any en els propers 10 anys? Jo, per molt que m'hi esforço, no m'ho puc creure. Ans al contrari, penso, més aviat, que deixar anar aquestes xifres ratlla la imprudència.


En una llarga llenca de terreny, que s'exten des del final del parc de Can Robert fins a la porta del centre de disseny, es disposarà el campus de Qualia, que contempla, a més de l'escola d'arts escèniques, el nou edifici de l'escola de música, on s'impartiran estudis de dansa clàssica i contemporània, un auditori de prop de 800 persones, pàrquings soterranis, una plaça de l'esport -pista poliesportiva en argot comú-, i tres models d'edificis, que es dedicaran respectivament a la incubació d'idees o projectes, a la seva implementació, i a la seva exhibició pública. El Centre d'empreses creatives se situarà a l'actual edifici del centre de disseny, i el primer Pachá esdevindrà un Centre d'innovació per a l'oci i el turisme creatiu... Em rendeixo. Vaig a agafar aire.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Octubre


Espectatives



Tot fregant-me els ulls, irritats de veure com no vaig ser a temps de corregir un 2cv caballs que feia mal a la vista, i assumint que em vaig deixar d’esmentar un parell d’originals i incansables Meharis, començo avui assenyalant quatre assumptes pendents, que precisen d'una mica de temps per a ser abordats, però que val la pena apuntar en espera de cròniques futures. El primer d'ells, i el més anecdòtic si volen, ens porta al moll de l'ós del nostre urbanisme. Ha hagut d'arribar la terrassa de Bacardí per a que, després de 115 anys d'història, en Quildo pugui veure complert el desig d'eixamplar la seva vorera. Com hi ha món, que diria aquell. Mai no és tard, i si no que els ho diguin als llums de Nadal que ja estan penjats a dos mesos vista. La segona questió encara la recta final. Em refereixo a la darrera fase de remodelació del passeig de la Ribera, després que les anteriors no hagin despertat excessiu entusiasme, com si la realitat volgués prioritzar, davant de l'aspecte de l'obra final, si existia o no la veritable necessitat de dur-la a terme. En qualsevol cas, s’ha posat el dia el decrèpit clavegueram, la sirena tornarà vora la mar, i la indigesta banyera-rentapeus serà enderrocada. Una tríada de bones notícies. El tercer assumpte s'afegeix a un rum rum creixent. Finalitzada la improrrogable concessió de 25 anys, i complint amb la sentència que dona la raó al Ministeri de Medi Ambient -pel que fa a l'obligació de la propietat de deixar neta la zona de domini públic de costa- les màquines estan enderrocant uns 400 metres quadrats de la discoteca Atlàntida, que superaven el llindar de la celebèrrima línia marítimo terrestre. Sí, tenen vostès raó. Per una banda estava cantat, i per l'altra costa de creure que s'hagi pogut construir l'hotel Vela a Barcelona, quan a pocs metres s'enderrocaren els xiringuitos de la Barceloneta, a partir dels mateixos raonaments que han portat les excavadores a l'Atlàntida. I no segueixo perquè arribaria a La Marina d'Aiguadolç. El cas és que, estirant d'aquest fil, Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt de llicenciar-se, està posant sobre la taula un reguitzell de pressumptes irregularitats en aquest equipament, que anirien des de la impossibilitat de desenvolupar la seva activitat, d'acord amb el pla d'usos aprovat en el darrer pla general, fins a les reformes que s'han realitzat abans de l'estiu, i que han acabat obligant a la casa gran a multar als responsables de l'obra per no ajustar-se a la llicència atorgada... En qualsevol cas, si el pla general considera el terreny on s'emplaça l'actual discoteca com a Sol no urbanitzable costaner, i, apelant a la llei d'urbanisme de Catalunya, especifica que en el règim d'ús del mateix s'admeten “els usos i les activitats agrícoles, ramaderes i forestals” per a deixar ben clar a continuació que “No es permet la instal.lació de cartells de propaganda i d'altres elements similars llevat dels que serveixen exclusivament per a l'orientació” i que “No s'admeten altres usos, obres, instal.lacions o construccions distints dels específicament admesos dintre d'aquesta categoria de sòl no urbanitzable costaner, tant si són de primera implantació com si es tracta d'ampliació dels preexistents” molt em temo que si mai algú té ganes de fer pessigolles a l'Atlàntida i a l'Ajuntament pot aconseguir-ho des de diversos fronts. Que quedi clar però, diu l’alcalde, que l’antiguitat de la llicència de la discoteca la salva d’aquesta draconiana normativa que ara no li permetria obrir. Pròximament, espero poder-los explicar la història detallada, en la mesura que s'ordenin una mica les dades i es matisin les informacions.


Per acabar, també serà tema dels propers dies la presentació pública –amb festa inclosa al primer Pachá- del projecte Qualia Sitges, espai creatiu del Mediterrani. Qualia, Qualia... Ara ho recordo, fa anys Sony havia tingut una gamma de producte premium amb aquesta marca. No passa res, perquè ara serveix per a batejar una ambició d'alta volada. Altíssima. O almenys no puc pensar altra cosa davant d’alguns dels emfàtics i grandiloquents paràgrafs de la nota de premsa de la proposta, que es dirien escrits per a estovar una pedra, o per a complaure als complaguts de saber-se responsables d’aital objectiu. Les propostes fundacionals ni tenen àvia ni es moquen amb mitja màniga: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. M'esborrono davant d'aquest excés de prosodia pretenciosa de despatx, i demanaria una mica de contenció, mal que sigui per aquell respecte que hauria de tenir la iniciativa nouvinguda, vers tots aquells veritables referents, per història i tradició. Deixant de banda el pecat inherent a una visió poc mesurada de la vida, en l'aspecte pràctic això significarà l'arribada del Barcelona -ai Barcelona!- Institute of Performing Arts, una branca de l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts, co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua, i que ha arribat als plans parcials de la Plana de la mà d'un grup d'inversors que ha estat negociant amb del municipi força temps, abans de deixar el blat ben lligat al sac. Avui, l'estratègia passa per a que aquest centre esdevingui la punta de llança d'un nou pol econòmic de la vila, a partir del desenvolupament del nostre vessant cultural. Cal esperar que tot plegat, que respon a una convicció molt decidida de l'alcalde, que, des dels seus inicis, ha comptat amb el suport dels grups polítics de l'Ajuntament -amb matisos-, no sigui fum. M’asseguren que no, i jo no ho tinc tant clar.


El que ja està acabat, obert i inaugurat, és el Carrefour dels mossos. Hi ha aspectes consubstancials que acostumen a definir la distribució de l'espai de qualsevol gran superfície, malgrat que els experts i els números diguin que a Sitges no hi ha cap gran superfície que pugui definir-se com a tal. Vagin on vagin, la disposició mimètica del recorregut sempre comença pel pa, i acaba pels xiclets, les piles alcalines i la caixera que deixa anar la cantarella habitual: tarjeta cliente? D'acceptar tots i cadascun dels carnets de supermercat, caldria anar pel món amb un mostrari. Seguint el recorregut, si molt m'apuren al fons trobaran el peix i les vitrines frigorífiques, i a un dels extrems laterals la beguda, i a l'altre la fruita. Amb la intenció, perquè no dir-ho, de xafardejar una mica, m'acosto al Carrefour Market amb referències no massa definides, com correspon a una societat ja acostumada de fa temps als equipaments que, darrera una estètica exterior de polígon, presenten una oferta generosa, disposada de forma llaminera enmig d'amplis passadissos, i que posa a prova la nostra capacitat de resistència davant les temptacions de la societat de consum. Res de nou. Davant d'aquest devassall de productes de tota mena, els ulls perden les referències i l'enteniment acostuma a arraconar la raonada llista prèvia de la compra, per a afegir-hi petits o grans capricis, potser necessaris però no sempre indispensables. Si fa anys, l'arribada dels grans supermercats amenaçava els petits negocis, ara la batalla de la competitivitat s'estableix entre les grans cadenes.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Octubre


Patrimoni sobre rodes


Dissabte, 9 d'Octubre

Li podran dir el que vulguin, però el mètode d’Àngel Sala per a superar la crisi ha demostrat la seva eficàcia, i la vila és plena d'homes de negre que surten de sota les pedres, i enfilen el camí a l'auditori com pelegrins a un santuari. És la meca d'un tipus de cinema amb clientela assegurada. El festival, que ha canviat tant com ha canviat Sitges, ho ha sabut vendre arraconant escrúpols de cinèfil ortodox, per apostar majoritariament i de manera decidida per les produccions més extremes del gènere. I no ha fallat. Per altra banda, i lluny de l'efervescència dels inicis, avui el centre històric sembla haver recuperat, almenys per un dia, l’ambient de les grans ocasions, a l’hora de convertir-se en escenari d’un esdeveniment d'impensable èxit mediàtic: la zombiewalk. Una rúa de fardos. Un no me conoses en versió gore que juga amb part d'aquells elements que els avis enyoren del Carnaval de l'antigor, i que costen de veure, -quan no es dissolen sense embuts- entre les coreografies, les plomes i els lluentons de la disbauxa o l'extermini... Un aplaudiment final per a Josep Maixenchs, impulsor, instigador diria, d'un munt de vocacions relacionades amb l'expressió a través de la imatge.


Diumenge, 10 d'Octubre

Si la veiéssin la família Milà et felicitaria, li dic a un sitgetà satisfet al costat d'una esplendidament conservada Montesa Impala, que no forma part del seu dia a dia particular, ocupat per una inefable i moderna scooter. Fins al Juny del 2011, el palau Robert de Barcelona acull l'exposició Premis Delta: 50 anys amb el disseny, que s’ha publicitat arreu amb la imatge de la moto dissenyada per Leopoldo Milà l’any 1961, i que fou immediatament premiada l’any seguent amb el Delta d'Or. Una icona de la Catalunya amb veritable poder d’enginyeria industrial, hereva o coetània dels mítics Hispano Suiza, dels esportius Pegaso de l'enginyer Wifred Ricart, o de les diferents fites històriques aconseguides per La maquinista terrestre y marítima, per a posar tres exemples de referència mundial. Amb l’excusa benvinguda d'esmentar la Impala, perquè l’objecte i la cura que hi ha posat el seu amo ho mereixen, deixo la salutació de carrer i arribo a casa tot pensant en si em puc permetre el luxe de desoxigenar una mica aquesta aportació setmanal, tot dedicant-la a algunes de les joies de la indústria del motor que es passegen pels nostres carrers en impecable estat de conservació, gràcies a la sensibilitat i l'esforç dels seus propietaris. Per on començar aquesta selecció forçadament poc exhaustiva i sense cap mena d'ordre cronològic?


Vet aquí un 600 de les primeres fornades que sovint aparca al passeig marítim. Lluent, de color verd pàl.lid. Al 600 li ha passat com al bacallà. El mític utilitari dels planes de desarrollo ja era popular abans que Moritz el recuperés per a les noves generacions com a vehicle publicitari. I avui tenir-ne un es fa pagar, tot i que el seu manteniment és igual d'econòmic que sempre i segueix essent minimament vàlid per a la vida quotidiana. Ara que la sexagenaria Sociedad Española de Automóviles de Turismo és una de les peces de pitjor encaix en l'estratègia corporativa de la multinacional Volkswagen, el 600 continua treient el nas per la memòria històrica de generacions. Aprofitant l’avinantesa, la secció no pot deixar de tenir consideració vers un impecable 850 coupé vermell mantingut en plena forma per un altre aficionat, i que, en el context de les economies d'aleshores, significava l'única manera d'acostar-se a un cert vessant de l'automobilisme esportiu, a manca de possibilitats per a comprar, per exemple, un Giulietta d'Alfa Romeo, del qual un altre sitgetà en conserva un magnific model.


De la terra dels Rolls, els Jaguars d’altres exclusivitats rodants vingué el Mini, i per Sitges encara en volta algun exemplar pintat d'aquell verd fosc inequivocament britànic. Mirat des d'una certa perspectiva, l'obra de Sir Alec Issigonis -reversionada amb èxit per BMW- continua sorprenent pel seu tamany impossible. Una caixa de mistos sobre rodetes que va néixer quan el seu creador col.locà quatre cadires en dues fileres i va prometre que dibuixaria un vehicle capaç d’encabir persones, motor i maleter en 3 metres. Un miracle. Els qui han conduït un Mini em diuen que les sensacions són semblants a les d'anar sobre un kart perquè el terra és molt a la vora... Els anglesos no conserven la propietat de cap de les seves marques, dispersades arreu com a resultat d'una reconversió traumàtica.


Els francesos ho han sabut mantenir millor. Queda algun quatre llaunes esbalandrat a casa nostra, però prefereixo centrar-me en un 2cv blau cel, propietat d'una ànima literària. Ha passat mig segle llarg des que es presentà el giny sostenible de posguerra de la gran Citroën. Impactà aleshores, i ho segueix fent avui. És l'exemple perfecte de l'aplicació de la política de la màxima eficàcia amb la minima inversió. Fou l'automòbil que, dissenyat per l'escultor Flaminio Bertoni, va concebir-se des de la pura austeritat com un vehicle per a un ús rural. D’aquí que mai no bolqués, malgrat que els passatgers així ho penséssin quan encaraven un revolt amb l'ai al cor, mentre ressonava la turbina del voluntariós motor refrigerat per aire... Si el seu propietari pogués, estic bastant segur que s'atreviria amb un Tiburón. La joia de la corona que juga en una altra divisió.


Molts matins, a primera hora, encara amb decisió el pendent del carrer Sant Honorat un veterà escarabat de Volkswagen de color beig, que es diria sortit del concessionari. La turbina de l'escarbat no és la del 2cv. Sóna contundent, com una gran màquina de cosir inesgotable. No hi ha cotxe amb història més paradoxal. Amb més de 21 milions d'exemplars produïts, el cotxe del poble, nascut per voluntat de Hitler, es reconvertiria en símbol de la llibertat hippie, i en heroi de curses de la Disney, per acabar rejovenit i allunyat de l'esperit inicial, quan els dissenyadors californians de la marca presentaren al seu hereu modernitzat.


Ferdinand Porsche va ser un geni. I el geni va fer el 911. De tant en tant, un matrimoni torna a Sitges amb el seu històric 911 vermell en estat de revista. Un esportiu captivador dels que es fan mirar i es deixen sentir. Res a veure amb el Cayanne, una concessió de la marca a la moda dels 4x4 mastodontics, que rebutjaren els ortodoxos apassionats, descontents amb el resultat d'una estratègia comercial que es va vendre molt bé durant el boom immobiliari, quan molts necessitaren fer-se veure. El 911 del què els parlo és una peça de museu.

.

Finalment, el Dodge de finals dels quaranta de la familia Torremorell té aquell punt de glamour del Hollywood en blanc i negre, o l'esperit nostàlgic que desprenia Paseando a Miss Daisy. Linies arrodonides, silenci de funcionament, cromats per tot arreu, calandra gegantina i una sensació de luxe aparent són els encants que llueix a la capçalera de cada ral.li de cotxes d'època. Tots ells, com la Impala, formen part d’una història industrial que ha estat, i és, la de la societat que no els ha oblidat.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'Octubre



Units pel deute


Divendres, 24 de Setembre

A la galeria Àgora 3, que malgrat la crisi manté viva la flama gràcies a l’empenta inesgotable d’Àngels Pi, la veritable protagonista de la vetllada fou Núria Bartés i Abella, i no jo. Agraeixo de debò les bones paraules, però lamento haver-me hagut de veure fotografiat per dues vegades a l'Eco, quan, senzillament, no calia. Dit això, voldria recordar la personal conversa amb l'artista, en la qual es palesà el rerefons de la seva necessitat vital de pintar. En el procés creatiu de la Núria hi ha un vincle molt directe amb l’ànima. Aquella ànima que, molt sovint, té la qualitat trencadissa del vidre, i la força del ferro quan les circumstàncies de la vida l’han posada a prova. Vet aquí el caràcter Bartés, o almenys de la branca dels Bartés que no han sabut mai on era el terme mig de les coses, perquè han viscut la vida des dels extrems. Des d’una certa visceralitat vulnerable on tot pot fer feliç, i tot pot fer mal a la vegada. Evocant els records d'infantesa al taller de l'avi Albert, Núria Bartés ha deixat episodis fonamentals de la seva vida en aquesta antològica feta a cop de color, de matèria sense restriccions, de pinzellada oberta i franca, i, sobretot, de sensibilitat a flor de pell.


Dilluns, 27 de Setembre

Vet aquí un petit salt mortal, que voldria amb xarxa. Cada cop que me’n parlen em ve al cap la imatge pel.liculera dels dos muntanyencs en dificultats que comparteixen la mateixa cordada, o, en versió drama romàntic, la dels nàufrags Kate Winslet i Leo di Caprio agafats a una trista fusta, abans que l’heroi de Titanic acabi defallint engolit per les gèlides aigües de l’àrtic. Quelcom hi ha d’esperit de supervivència en la història que segueix. El darrer ple municipal va aprovar la creació d’una fundació que permetrà que l’Ajuntament salvi al Club Natació de la fallida. No seria el primer cop que la veterana entitat viu moments d’absoluta incertesa. De ben segur, els socis de major edat en recordaran uns quants. En qualsevol cas, i en espera que l’assemblea de finals d’Octubre ratifiqui la decisió, avui el deute que arrosega el club és astronòmic: 4,5 milions d’euros. Gairebé 750 milions de les antigues pessetes. No els manca raó a aquells que pensen, des del sentit comú, que costa de creure com s’ha arribat a quantitat tan desbocada sense que s’hagin pres mesures abans. Són els mateixos que, per altra banda, plantegen si l’Ajuntament, immers en una economia de guerra que l’ha dut a ajornar pagaments fins a terminis que no es permetrien a cap empresa, pot embolicar-se en una operació d’aquesta magnitud, davant de la qual ningú no s’hi oposa, tot i que tothom arrufi el nas per raons òbvies. Intentaré resumir-los el trencaclosques. A través d’aquesta nova fundació, la casa gran assumirà els deutes hipotecaris del Natació, mentre el club cedirà la finca i el patrimoni, amb el compromís d’anar pagant un lloguer que permeti, d’aquí 20 anys, saldar el deute i recuperar-lo per a l’entitat. O sia, l’Ajuntament pagarà al banc, i el club a la fundació, participada pels dos que pagaran. Fins l’any 2030, doncs, Caixa de Navarra rebrà la quantitat de 300.000 euros l’any, en números rodons, com a resultat d’una negociació de la qual l’Ajuntament n’obtindrà una contrapartida econòmica –no em facin dir quina perquè no s’ha dit- que l’alcalde confirmà que s’ha incorporat al pla de sanejament. Sí, és cert, 300.000 euros l’any per 20 anys són 6.000.000 d’euros. No quadra la quantitat que es va fer pública amb el dèficit de referència. Algú ho aclarirà, espero.


La pregunta és molt simple. Pot eixugar-se un deute de 4,5 milions d’euros sense engegar-ho tot a rodar? Podrà el club mantenir el tipus, sense plantejar-se cap inversió infraestructural minimament important durant les properes dues dècades? La respostes són igual de clares: si finalitzat el termini l’assumpte no està resolt, el consorci seguirà en actiu. Si, en el pitjor dels casos, ningú no pot pagar, aleshores és fàcil preveure que l’entitat bancària tindrà la darrera paraula a l’hora de decidir què fa amb aquest palangre. Mentrestant, Baijet és explícit i manifesta que ell no vol ser l’alcalde que tanqui el Club Natació, i que el nou consorci no vol, de cap manera, quedar-se’l. Els arguments són inquestionables, i es basen en la tradició, el palmarès aconseguit pels atletes formats a la casa, l’indubtable paper que l’entitat ha tingut en la història de l’esport a la vila, i, perquè no dir-ho, el manteniment dels vint-i-un treballadors que han viscut comprensibles moments d’angoixa. En el millor dels casos, el club podrà celebrar el seu centenari brindant per haver aconseguit recuperar allò que ha costat esforços enormes d’aixecar. Malauradament, la solució ideal no existeix tampoc en aquest cas, i, al costat del compromís col.lectiu, molts no poden evitar recuperar un debat que ja havia estat exposat aquí, i que té a veure amb la necessitat, la obligació, o la idoneïtat que l’Ajuntament arrisqui la caixa comuna, quan la feina és seva per administrar els recursos propis. Tot és mal que mata, i des de fora resulta relativament fàcil plantejar el debat a través dels números únicament i estricta. Prefereixo agafar-me al positivisme i pensar que el Club Natació Sitges aconseguirà sortir del pou, encara que sigui el més profund de la seva història.


El ple finalitzà amb una evidència. L’Atlàntida ha passat l’estiu sense estar connectada al sonotone informàtic de l’Ajuntament, que controla en temps real el nivell de pressió sonora que generen els locals d’oci nocturn de Sitges, augmentant-lo o disminuïnt-lo automàticament d’acord amb els valors que enregistra i les limitacions de la normativa. Lluís Marcé ha burxat fins que li ho han pogut confirmar. Els experts asseguren que la vila necessita L’Atlàntida per molts motius. Paradoxalment, d’altres també estaven segurs –i no em preguntin perquè- que serien coneixedors d’un greuge comparatiu que ja intuien a l’inici de la temporada estiuenca.


Dijous, 30 de Setembre

El tast viu les noces d'argent amb salut i la satisfacció de comprovar l'èxit d'una proposta que ha sabut perseverar en la qualitat. Ple de gom a gom a l'Hort de Can Falç en un moment no exempt de contradiccions en el sector. L'hostaleria mai no ha deixat d'ésser una feina sacrificada, i amb fama de poc compensada. Han tancat establiments, segueix costant trobar professionals qualificats en àmbits concrets, i el difícil context econòmic ha obligat a recuperar el menú del bagul dels records, entès, obviament, des d'una concepció nova i gens comparable al que menjaven les i els turistes escandinaus de la Fritidsresor. El tast ha superat tres alcaldes, tres presidents de la Generalitat, regidors, consellers, secretaris generals de turisme, i alguns dels restauradors que iniciaren aquesta aventura a l'envelat del ral.li segueixen actius avui, quan el panorama torna a viure canvis. Voldran les noves generacions fer-se càrrec d'aquest vaixell?