dijous, 16 de desembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Desembre



Delictes i faltes


Aquesta secció, a la qual no li agrada gens que les errades quedin perpetuades sobre el paper -ni que la seva rectificació aparegui menystinguda i arraconada- demana disculpes i respira alleugerida a la vegada. Diguem-ne que no vaig entendre Antoni Caballero i que ell no em va entendre a mi quan li vaig repetir la dada incorrecta que creia haver entès. El balanç de l’equivocada transcripció de la declaració del regidor, fou una exagerada xifra de deute. Vet aquí els números reals, o almenys els que es volien deixar clars en la conversa. Des del mes d’Abril, l’Ajuntament devia 274.000 euros a l’empresa de neteja de les escoles. Fa dues setmanes en va pagar 100.000 i, per tant, ara en queden pendents 174.000, i no 774.000. Queda aclarit, doncs, i vist així és un consol, sens dubte, perquè la diferència de quantitats és abismal, i val la pena no afegir més deute al deute. Malgrat tot, a algú de vostès –autònom de condició- el que li va cridar més l’atenció de la declaració radiofònica del regidor no fou, precisament, la referència a la quantitat impagada, sinó a que, d’alguna manera, tot i comprendre la postura de l’empresa, s'insinués un cert enuig davant de la mesura de pressió efectuada, tenint en compte que no s’estava parlant d’un impagat de feia dos o tres anys. Valga’m Déu, només faltaria.


Dijous, 9 de Desembre

Refresquem la memòria. Per l'assumpte de l'abocador de la Fita, Pere Junyent i Lluís Marcé s'enfrontaven a una pena de sis anys i un dia de presó, a una multa de 72.000 euros, i a la inhabilitació per a exercir càrrec públic durant cinc anys. D'això se'n diu un càstig exemplaritzant, i, probablement, desmesurat tenint en compte els fets que propiciaren l'obertura d'aquesta causa, fa onze anys enrere. En qualsevol cas, el fiscal així ho va creure, després d'estudiar la petició que féu IC-V -mesos abans de les eleccions del 1999, i amb un Gabi Serrano acabat d'arribar- per a que obrís diligències pel fet que l'Ajuntament continuava abocant runes a l'equipament, tot i haver signat amb la Diputació un conveni que l'obligava a clausurar-lo molt abans, i malgrat que Junyent es defensés al.legant que mai no se li havia ofert un indret alternatiu. Aquell conveni fou protagonista d'un tensionat ple municipal, celebrat en vigílies de Sant Jordi del 2002, i durant el qual l'aleshores oposició socialista va deixar en evidència Junyent, quan li ensenyà una còpia de la documentació que havia signat ell mateix -tot i no recordar-ho- que confirmava l'acord amb la institució provincial, i que s'havia extraviat dels despatxos de la casa gran per art de l'encantament... Un despropòsit, doncs, que ha acabat assumint l'ex-alcalde en solitari, declarant-se culpable. L'assumpció del pecat ha permès rebaixar la penitència a través d'un acord entre el seu advocat i el fiscal, que ha facilitat el canvi de tipificació dels actes comesos de delicte a falta, i, en conseqüència, la rebaixa de la pena a una multa de 12240 euros que, en principi, pagarà Junyent de la seva butxaca degut a que el procés s'ha desenvolupat en l'àmbit penal, i aquí no compten els responsables civils subsidiaris. Sóc dels que pensa que Junyent n'és el responsable -el culpable si volen forçar el substantiu- però que, a aquestes alçades de la pel.lícula, no mereix això. No parlo des de la condescendència, sinó des de la convicció del qui pensa -més enllà d'aquella malaurada, trasbalssada, ciclotímica i embogida legislatura del 1999 al 2003- en una persona íntegra i honesta a qui la vida en general ha castigat amb injusta duresa. Dies després, en roda de premsa preguntaren a Miquel Forns per la circumstància del seu predecessor a la llista, i el previsible candidat de CiU va opinar de manera tèbia i esquiva a les informacions sobre el judici, com si li fes por de ficar-se de peus a la galleda, per mor d’un passat no massa edificant que truca inoportunament a la porta. Així va sonar. A l'altre costat d'aquest capteniment, Lluís Marcé, més acostumat a les batusses dialèctiques de tota mena i condició, sempre ha defensat que va conéixer l'existència del conveni a misses dites, i que testificava en una cadira on no s'hi havia de seure el regidor d'urbanisme, sinó el de medi ambient -Marcelí Ginel- que mai no ha estat cridat. Segurament, ara ja és massa tard per a trucar al Molino del reloj a veure si saben alguna cosa del que va passar. L'incombustible regidor de Nou Horitzó confia en sortir absolt dels càrrecs, perquè ningú l'ha assenyalat com a portador d'aquest ciri. Per la seva banda, Gabi Serrano, el tercer protagonista de la història, i a qui Marcé titlla d'haver actuat per afany de notorietat electoralista, ha reconegut en diverses ocasions que la seva intenció mai no va ser la de ficar ningú a la presó -encara que el procés judicial derivà cap aquest viarany- sinó la de forçar el manament legal de tancar l'abocador i restaurar-lo. També té lògica el posicionament del regidor, si es prioritza la finalitat de la denúncia respecte les conseqüències vers el denunciat, perquè de no ser així tampoc no es denunciaria mai res. El cap de llista d'IC-V confessa que, si fos per ell, l'Ajuntament hauria d'assumir el pagament de la multa a Junyent. Comptat i debatut, i en espera de la sentència –cal recordar-ho- els intervinents en el procés respiren ja per diferents raons, i bàsicament per una que els uneix: s'ha acabat d'una vegada.


Fora de l’àmbit judicial, però sense defugir el dels despatxos, Borja Sitjà, el comissionat del projecte Qualia per encàrrec de l’alcalde, es dol que alguns hagin expressat en veu alta una lletania de recels que considera sense massa justificació en aquest periode de beceroles, i demana confiança en la iniciativa que continua defensant-se sense massa concrecions pel que fa als timings i al finançament. Davant per davant se li asseu un petit empresari que, des d’un pragmatisme monolític, l’interpela sobre la monumental inversió de 150 milions d’euros i li diu, en poques paraules, que l’únic que necessita un emprenedor per a començar a generar riquesa és: un bon projecte, un espai on poder treballar, una linia de telèfon, aigua, llum i, sobretot, la capacitat de superar sense defallir els obstacles d’una burocràcia que encotilla i paralitza tot allò que cau a les seves mans. Exacte.


Dilluns, 13 de Desembre

La sitgetana, indignada, m’aturà a peu de carrer divendres. Ves-ho a veure, ves-ho a veure i ja m’ho diràs!. Bon dia, doncs, el de Santa Llúcia per acostar-me a una obra de Subirachs que ha estat maquillada, amb la intenció de cobrir els inevitables i antiestètics tags que l’esquitxaven. Em refereixo al grup escultòric que fa de pòrtic al parc de Can Robert, i que exemplifica a la perfecció allò del remei i la malaltia. A primera vista no diria que es tracti d’un tractament específic de neteja perquè el bany no ha deixat lliure ni un raconet de l’obra. Els graffitis ara són difícilment perceptibles, gràcies a una pàtina de color trencat amb la que semblen haver-se envernissat les lletres de pedra que realitzà l’escultor. Que ningú no intenti cercar la qualitat original de la matèria. Ara només s’insinua a través de les escletxes del mot Sitges on no ha arribat el corró de l’operari. Obviament, seguim davant d’uns monòlits de pedra, però està clar que l’aspecte no és el mateix. Es tracta d’una solució de compromís per a evitar una intervenció més cara i delicada? L’autor ha donat el vist i plau a aquesta modificació?

diumenge, 12 de desembre de 2010

Fe d'errades

Abans no aparegui per escrit en la propera edició de la "Crònica local", del 18 de Desembre, una puntualització important sobre les dades del deute de l'Ajuntament amb l'empresa de la neteja de les escoles. L'Ajuntament deu, hores d'ara, 174.000 euros i no 774.000. El deute inicial era de 274.000 euros i se n'han pagat 100.000. La secció esmena l'errada, deguda a una confusió a l'hora d'escoltar les declaracions del regidor Antoni Caballero, i, obviament, en demana disculpes.

dijous, 9 de desembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Desembre


Sota control


On ho havia deixat? Just en el moment en el qual es va resoldre –o apedaçar si més no- el conat de plantada de les treballadores de la neteja dels centres educatius de Sitges. Com era previsible, al final hi va haver un cop de puny –metafòric està clar- i l’empresa que gestiona el servei va rebre el 36% de la quantitat que li deu l’Ajuntament. Queden pendents de pagar 774.000 euros, segons certifica el regidor Antoni Caballero. Per pocs números que se sapiguen fer, això significa que, fins fa quatre dies, el deute contret s’acostava al milió d’euros. Com assenyalava la setmana passada, en la governança del Sitges actual –i utilitzo aquest terme perquè comença a formar part del lèxic institucional- hi concorren, s’hi barregen i es contraposen massa sovint la difusió i la inversió en els grans projectes de futur, amb les angoixes que provoca haver de satisfer les prioritats del present. Admetent que el context general supera la capacitat de la vila per a contenir una crisi de cavall, vivim, repeteixo, una dualitat perillosa, entre d’altres raons perquè serà difícil apelar a la confiança col.lectiva en allò que està per venir, si el finançament dels serveis essencials en el dia a dia es mou en el llindar de la fallida. Durant el darrer ple municipal, Lluís Marcé afirmà que CESPA té pendents de cobrament més de 6 milions d’euros, i no va semblar que ningú li questionés la xifra, que, segons el regidor, és la causa final del tan comentat dèficit del servei, sobretot al llarg dels mesos estiuencs. Caldrà, doncs, que Baijet vagi amb compte si no vol que l’impacte social del dèficit esborri de la pissarra la resta d'assumptes més falaguers de comentar i/o exposar, perquè no cal ser un mestre de la perspicàcia per a comprovar que la ciutadania no està per orgues. En qualsevol cas, de moment ja s’ha aplicat el baló d’oxígen per a que les dones de fer feines puguin cobrar, i ara només falta que d’altres empreses o col.lectius, vista l’eficàcia de la legítima acció de força que ha permès resoldre aquest maldecap, segueixin l’exemple per a que, de nou, tinguem l’Ajuntament contra les cordes dels creditors. Divendres al matí em comentaven la solució provisional que permetrà que es continuin netejant les escoles sense necessitat de militaritzar-les. Em disculparan la broma, però no puc evitar picar l'ullet a l'actualitat, perquè, ves per on, la solució per a les dones de la neteja coincidí amb la plantada dels controladors a l'inici d'aquest dissortat pont. De nou la dualitat: mentre algunes encara lluiten per a poder aixecar-se de terra, d'altres no volen baixar del núvol. Amb matèria primera a desdir per omplir hores sense interrupció, la televisió ensenyà un paisatge humà desolat, farcit de casuístiques de tota mena, i salpebrat de declaracions de la parella Blanco-Rubalcaba sobre els fets en questió, la seva gairebé garantida previsibilitat -encara que no es vulgui reconéixer sense embuts- i les conseqüències que tindrà en el futur. Vet aquí un col.lectiu de persones imprescindibles -hores d'ara i fins el dia en el qual els avions aterrin sols o l'ésser humà pugui teletransportar-se- que ha fet valer la seva condició per plantar cara a un govern que no sembla haver sabut obrar amb previsió. D'aquest estira i arronsa de fa mesos, d’aquesta baralla d’egos, d'aquest a veure qui pot més, d'aquest cremem-ho tot mutu n'han sortit perjudicats -ves per on- els usuaris que, malgrat tot, han donat una lliçó en majúscules d'estoïcitat, tolerància i resignació davant del desastre. Així s'ho ha pres, també, el sitgetà a qui, dins de l'avió i a punt d’emprendre el vol cap a Copenhague, varen fer baixar, obviament amb la resta del passatge, perquè s'havia produït, segons el comandant de la nau, el abandono masivo de los controladores de sus puestos de trabajo. I ja a la terminal, per a reblar el sainet, la Guardia Civil l’obligà a esborrar qualsevol foto que hagués fet del que passava…. Viure per veure. Qui sap si les dones de la neteja tenien més motius que els controladors per a deixar els estris, però, sense necessitat de criminalitzar ningú –perquè els Sants són al cel- elles varen demostrar un major sentit de la responsabilitat.

I del cel, al mar, a través de dues matèries que esperen que s'aclareixi el panorama. Primera. Ningú no ho ha dit en veu alta, però en el decurs de la campanya electoral, dues de les formacions polítiques que varen fer petits actes a Sitges, es posicionaren obertament sobre la reforma dels museus. En un sentit clarament diferenciat del que en el seu dia exposà el portaveu del partit a l'Ajuntament, la diputada del PP Dolors Montserrat afirmà que, d'aconseguir uns resultats que permetin a la formació exercir una certa influència en el futur govern de la Generalitat, aturarien momentaniament el projecte fins que no fossin estudiades totes les alternatives disponibles. Amb peus de plom i sense ser tant taxatiu, segurament perquè els documents oficials no són fàcils de tombar, Oriol Pujol -que no féu massa bona cara quan se li preguntà sobre això, perquè venia amb el discurs del tripartit memoritzat per a etzibar-lo a la primera de canvi- no va arribar a considerar l’aturada, però si que coincidí en la intenció d’estudiar-ho. En consequència, i afegida a la decisió que pugui prendre el fiscal d’urbanisme a partir de la denúncia feta per la plataforma, cal entendre que els propers mesos viuran iniciatives destinades a refrescar la memòria a les seccions locals dels partits de referència, mentre els gestors institucionals del projecte aguanten el tipus. Mentrestant, TV3 ha pogut entrar dins dels museus. En una crònica de dos minuts hi ha hagut temps per a que Antoni Sella expliqui que les obres van a bon ritme, que s’han trobat dues cisternes, i que, de moment no ha aparegut cap ciri trencat, i per a que el conservador Ignasi Domènech es refereixi al meticulós procés de restauració dels vitralls, que, a la vegada, permetrà retornar al seu indret uns medallons situats originalment al bell mig de les finestres de la sala del brollador. Amb el degut respecte que la secció ha tingut sempre vers totes les opinions, oi que em permeten que, de moment, m’il.lusioni una mica? Em poden dir il.lús, no passa res.

Segona. Si la memòria no em falla, va ser pels volts de la Puríssima del 1992 quan es trobaren, a l’escenari del Prado, portaveus del Ministeri, de l'Ajuntament i diferents experts en el medi marí convocats per la fundació Sitges Blau Marí -representada aleshores per l'actual alcalde- amb l’objectiu de debatir sobre l’aleshores definit com a projecte de regeneració de les platges de Sitges. La platea, que ja venia encesa per la polèmica de la primera proposta que implicava una aportació monumental de sorra, va sotmetre als intervinents a un rigorós tercer grau. Eren les beceroles d’una novel.la per entregues que encara dura, i que en ocasions ha estat vinculada amb el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar, pel fet d’ésser instal.lacions en part situades sobre el domini públic i haver exhaurit la seva concessió. La circumstància d’aquests tres equipaments també ha estat llarga i complexa, però s’albira una esperança hàbilment gestionada per la casa gran. Ajuntament i Generalitat intentaran presentar al Ministeri un projecte comú per a garantir el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar sense plantejar-ne l’enderroc, tot i que suposi una reducció notable de volum i superfície, respecte les edificacions actuals. Davant del o caixa o faixa ministerial és la solució més intel.ligent.

dijous, 2 de desembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Desembre

Marea blava


Diumenge, 28 de Novembre

Avançat el vespre, la imatge gràfica expressa una evidència aclaparadora, ja intuïble, però no amb aquest abast territorial indiscutible. TV3 ensenya el mapa de Catalunya tenyit de blau convergent, des d'Amposta a la Vall d'Aran. Mirin com han anat les coses, que Convergència i Unió ha guanyat on no guanyava mai, i el tripartit –i el PSC en particular- ha perdut on no perdia mai. A Sitges, també. Comparant els resultats de Diumenge amb els de les eleccions al parlament de Catalunya del 2006, la federació nacionalista ha aconseguit superar al PSC en totes les meses electorals, incloent-hi aquelles on, tradicionalment, els socialistes ocupaven la primera posició en les preferències de l’electorat. El balanç de Diumenge ha fet bo l’aforisme popular aplicat al govern de la Generalitat: casa de molts, se la mengen els cargols. I la digestió està essent lenta i amargant, menys amargant per Iniciativa, que sempre ha comptat amb un electorat fidel a qui no tomben les polèmiques per dures que siguin, però amargant al cap i a la fi. Montilla ho deixa, i reconeix que, en més d’una ocasió, hagués hagut de donar un bon cop de puny sobre la taula. L’eterna dicotomia entre l’exercici de l’autoritat sense caure en l’autoritarisme. Massa tard per a rectificar allò que no es va saber reconduir en el seu dia. El substituirà l’incombustible Joaquim Nadal. Suposo que superat l’enfonsament del Carmel, pel conseller de política territorial i obres públiques en funcions això d’ara deu ser la xocolata del lloro. Benach també ho deixa, i confessa que ha estat una decisió molt meditada -malgrat s’hagi consumat dos dies després de la castanyada- i que a ERC li fa falta una sacsejada generacional, mentre Joan Puigcercós posa el seu càrrec a disposició del consell nacional, en el que alguns consideren una maniobra estratègica questionable, tenint en compte el passat que arrossega… També avançat el vespre, per fi es va poder veure riure Alicia Sánchez Camacho, embolcallada l'endemà en un enorme ram de roses que li portà un Mariano Rajoy a punt de posar-se el pitet. Camacho s'ha passat la campanya revestida d’institutriu eternament eixuta i amb la munició a punt. Finalment, superat el tràngol d’un surmenage de dades que el deixava fora de l’hemicicle, Joan Laporta va poder treure pit entre les compareixences de Mas per a recordar-li que el tindrà a prop si declara la independència, tot i que a qui de debò tindrà a prop Laporta –que no proper- serà Albert Rivera, menys empàtic en aquest sentit. En fi… assistim al paisatge desolat després d’una campanya inenarrable. Als primers compassos d’aquell periode de trànsit, durant el qual alguns buiden despatxos, al mateix temps que d’altres somnien en ocupar-los. Ha guanyat Mas, en part perquè qui ha manat fins avui li ho ha posat en safata, i en part perquè s’ho ha treballat a pols, a base de cultivar un discurs monolític i sense escletxes, que despren, almenys per ara -ja en parlarem quan el mandat arrenqui de debò- fermesa i coherència, dos valors especialment buscats en temps de crisi. Al costat seu, els sastres li han sorgit un trajo mediàtic a la manera anglosaxona. Una campanya amb un aire d’estadista de posguerra, que ha sabut alliçonar la ciutadania tot barrejant optimisme i prudència, esperança i mesura. Discursos conciliadors, edificants, ecumènics, que han driblat, com només saben driblar els polítics, els temes que poden tacar l’expedient. Convergència no ha parlat del Palau, ni de Millet, ni de Montull, i el PSC no ha parlat de Bartomeu Muñoz, ni de Luigi, ni del drama de Santa Coloma… Catalunya l’haurem d’aixecar entre tots manifestà el president in pectore sense escabellar-se –perquè el sheriff Mas no s’escabella- davant d’una multitud confiada de poder deixar-se anar sense haver de pensar en l’aritmètica, durant la nit electoral al Majestic, que fou de celebració continua des de bon començament. Mas ha sabut guanyar i administrar els primers dies de la victòria amb intel.ligència emocional, que ha aplicat repetint fins al cansament un rosari de qualitats perennes que vol fer seves i dels seus: humilitat, responsabilitat, diàleg… Humilitat... Ara penso en el dinar de celebració del 30è aniversari de CiU a Sitges i en les converses que castigaren les meves orelles i que tant poc agradaren a la secció local que reflectís aleshores. Com a la majoria de cases, a Mas li aniran bé les coses si sap mantenir a ratlla la cara més impulsiva del seu equip.

Dimarts, 30 de Novembre

L’aterratge del nou president ha estat prou bo, com per a que no hagi generat excessiva controvèrsia. Conserva encara un petit aire de suficiència, i un excès de paternalisme, però es mesura bastant a l’hora d’exercir el paper de pre-presidenciable. Davant de la personalissima locuacitat abarrocada de Pujol, Mas practica la frase curta, i, si convé, reblada amb un silenci final de significat implícit, del tipus ja he dit tot allò que havia de dir. Després de la teràpia balsàmica anti-crisi del camp nou, a TV3 l'esperà Mònica Terribas, que retroba el seu antic paper en ocasions excepcionals. Fidel al seu estil, ella aparegué cantelluda i feréstega, amb expressió de protagonitzar un trascendental tercer grau que el candidat va saber esquivar, fins al punt que bona part de l'entrevista semblà moguda per la rebequeria de la periodista, molesta perquè el candidat no li va respondre a algunes de les questions, perquè no ho va considerar oportú. Innecessària tensió per a l'endemà d'unes eleccions. Mas anuncia que quedaran 12 conselleries i que governaran els millors. Mal adjectiu aquest... Qui són els millors?

Propera parada municipals. Pot extrapolar-se alguna cosa dels resultats de Diumenge? Difícilment. Una interpretació agosarada -per equívoca al no tenir en compte les formacions polítiques locals i la tendència de vot molt diferenciada entre les municipals i les autonòmiques a casa nostra- seria aplicar la llei d'Hondt a la directa. Si volen fer-ho a partir de les dades de Diumenge els sortirà una esponerosa majoria absoluta de Convergència i Unió. 11 regidors justos, 4 pel PSC, 4 pel PP i 2 a repartir entre ERC i Iniciativa. És un parlar per parlar, perquè, entre d'altres coses, Baijet no és Montilla, Forns no és Mas, i aquí les discussions van per uns altres camins, llevat del de la crisi, que és comú arreu. Parlant de crisi, la capacitat, o incapacitat de l'Ajuntament per a pagar proveïdors i empreses, està generant tensions que destapen sense embuts les contradiccions d'una gestió municipal, dins de la qual conviuen la despesa en grans projectes, amb les obligacions que imposen les necessitats de la vida real, que cal satisfer en la mateixa mesura. Escric aquestes linies dijous per la tarda. L'empresa que gestiona els serveis de neteja dels centres educatius de Sitges ha informat a les seves treballadores que, si abans del cinc de Desembre la casa gran no satisfà el deute que té contret amb la concessionària, ja no cobraran el mes. En conseqüència, si algú no fot un cop de puny sobre la taula, les escoles poden deixar de netejar-se a partir de la setmana que ve. Dóno per segur que l'assumpte es resoldrà, però em sembla mentida que el personal d'un servei absolutament essencial pugui viure aquestes angoixes, per mor d'una priorització mal establerta, incomprensible, i injustificable.

dijous, 25 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de novembre


Conveniència


Conversa.

Entre els inversors hi ha Vertix?

Sí, si. Lògic, perquè és un dels promotors de tota aquesta Plana Est, i, a més, un dels terrenys que ara ja són nostres era un dels terrenys que Vertix havia de donar per obligació. Quan nosaltres vam demanar -en una reunió fa dos anys al parlament de Catalunya, amb els consellers Castells i Nadal i els promotors d'aquell sòl- que ens l'anticipéssin el més ràpid possible, Vertix i el senyor Felip Massot estaven allà.

En temps pretèrit havieu estat molt contundents amb Vertix i Felip Massot...

Oi tant, oi tant.... Bé, era el pla general que es volia fer, i en el qual Vertix hi estava implicat perquè era el seu negoci fer cases. (...) També és cert que vàrem aprovar el pla general en l'últim moment, gràcies a que Vertix va entendre que el poble de Sitges volia això, i punt. S'acabava la història, no n'hi havia una altra. A partir d'aquí, la relació ha estat bastant raonable, dins dels àmbits i negocis que cadascú ha de defensar. Però, en aquest moment, Vertix, que no està fent cap tipus de promoció, i té els seus terrenys allà, crec que s'interessa per aquest tipus d'activitat... que hi hagi una universitat.

L'enemic ara és amic?

No. No és enemic ni amic, és aliat. Amics no, aliats (...) Hi ha algú que es pensa que estem especulant. La especulació ha acabat (...) El món ha canviat tant que en aquest moment no es pot especular amb el sòl (...) El sòl no té quasi cap valor, i el sector immobiliari -que està en una crisi profundíssima, fins i tot Vertix- el que està buscant són projectes no per especular, sinó per a fer un tipus d'activitat de construcció. Construir una universitat genera dos anys de feina, i en aquests moments s'està creient -com ja creia jo abans de la crisi- que els projectes són allò important i no el terreny.

Us plantejo: Si jo estic acostumat a posar 1000 i que me'n surtin 5000 al cap de dues setmanes, estaré disposat -així, de cop i volta- a invertir en un projecte que, si me'ls dona, em donarà beneficis a llarg termini?

Sí, i molt pocs beneficis.... Aquest projecte....

Estaré disposat a tornar-me mig filàntrop de cop?

No, filàntrop no. És questió de: o guanyes un 30%, o guanyes un 7 o un 8% (...) Aquest és un projecte d'una inversió important, i d'uns beneficis a llarg termini, anticíclics, de crisi, d'un 7 o un 8%, que és quelcom raonable, perquè el que viviem no era raonable.

Així s'expressava l'alcalde el darrer dimarts, 23 de Novembre. Inevitablement, la memòria em situa... que els diré.... a gairebé una dècada enrere. Amb permís de Lluís Marcé -que mai no va deixar de recordar, des de la vehemència desbocada, una dramàtica reunió que féu tremolar les pedres de la masia de Can Milà- Felip Massot, l'home de Vertix, era il pericolo numero uno del PSC local, quan la polèmica pel creixement demogràfic i urbanístic de la vila encenia consciències, omplia carrers de vilatans emprenyats, i generava enervades controvèrsies polítiques. No s'equivocava Fraga quan digué que la política fa extranys companys de llit. Què ha passat doncs? Bàsicament serviria per a explicar-ho l'aforisme popular que es refereix a que la vida dóna moltes voltes. Arrieros somos y en el camino nos encontraremos. Avui, Baijet, que reconeix que va amb peus de plom, malgrat que expliqui el projecte Qualia com aquell nen que no pot evitar parlar del seu nou tren elèctric, no vol malpensar, o no vol malpensar tant com poden malpensar d'altres arran de les experiències viscudes, i prefereix prioritzar els aspectes més agraïts del tracte, abans de plantejar-se el que pot succeir si van maldades. Ja saben, allò que Qualia ha unit que no ho separin les circumstàncies. És la lícita lògica de l'entusiasme, que acostuma a moure les primeres passes de qualsevol cosa, que neix amb vocació ambiciosa. Aquesta empenta inicial ha obligat a resituar obligacions dins de l'equip de govern. Rafel Roig, que vivia relativament tranquil a festes, alliberarà Carmen Prat de les responsabilitats d'hisenda, mentre ella afegeix Qualia a la seva llista d'obligacions, per a que l'alcalde pugui posar una mica d'ordre a les petites grans coses quotidianes -que mouen la vida a peu de carrer, i estimulen el vot a les urnes- encapçalant l’àrea d’espai urbà. I m'insinuen que encara hi ha algun que altre projecte per a descobrir. Ssssssssssh.... callo. Per cert, si han vist paletes al Patronat, han vingut per apedaçar-lo una mica. L'Ajuntament s'ha esquerdat la gola de tant reclamar-li a la Generalitat que en faci un mínim manteniment, perquè ella n’és la propietària des que la història del bingo acabà com el rosari de l’aurora. No serà en debades refrescar la memòria. En diem el Patronat, però, de fet, només en queda la capella, perquè l'edifici contigu, aquell que fou escenari de tants bons moments per a generacions de sitgetans, i on s'hi encabia el cau, l'elenc artístic, la coral, el cinema-teatre o el bar, s'enderrocà per mor de.... deixem-ho córrer. Fa dos anys, la Generalitat li venia a l’Ajuntament la capella, tal com està, per un milió i mig d’euros, en una mostra evident que, pels de fora, Sitges segueix essent una sucursal de la banca Rotschild. Il.lusos.

No s'equivoquen els que insinuen que, amb el pas del temps, la imatge de l'equip de govern cavalca damunt del tàndem Prat-Baijet, per raons bastant òbvies. La nit de dimarts també varen ser presents a la taula d'autoritats, acompanyant al director general de turisme, Joan Carles Vilalta, durant la celebració del tradicional sopar de l'agremiat a l'hotel Calípolis, on al bon menú i al bon servei s'hi afegí la megafonia de tercera, per no dir de quarta, del saló Mirablau. Pel que sigui, els parlaments, que donaren la benvinguda a la nova i rejovenida junta del tast, obviaren una de les grans preocupacions del sector, molest perquè l’assumpte de les places de pàrquing i, sobretot, dels nous criteris d’accessibilitat a la postal no han ajudat, precisament, a administrar les conseqüències de la crisi de la millor forma possible. Hi ha gent molt indignada per això, i per les obres que sempre van més lentes del que es voldria. Els restauradors, sense embuts, continuen pensant que els clients defugen les dificultats, i que aparcar a Sitges val un ull de la cara, si hom ve de visita un Diumenge sencer, per a posar un exemple habitual. Malgrat tot, amb les xifres sobre el faristol, Joan Anton Matas féu un balanç positiu. Aquest any ha anat una mica millor que l’anterior, entre altres coses perquè difícilment podia anar pitjor, però el 2011 s’iniciarà amb un conflicte previsible. La nova legislació que impedirà fumar en locals públics, obligarà als clients dels establiments d’oci nocturn a sortir al carrer, pel que és molt probable que la convivència veinal es torni a posar a prova, sense que cap de les dues parts en tingui la culpa directa de minar-la. Ben aviat en serem testimonis.

dijous, 18 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Novembre


Flors i violes


“Aquest alcalde m'ha encarregat un teatre.. No un teatre.. Un espai polivalent per a fer teatre, per a fer moltes coses... I... si surt.. ‘estupendu’... I si no.. ja ho hauré fet.”


Francesc Fontanals

12 Novembre


Dijous, 11 de Novembre

No tinc gens clar que la façana d’aquest edifici respecti la distancia a la vorera que mantenen la resta de cases... El professional gairebé m’ho assegura i em demana que vagi a veure-ho. Hi vaig, però jo no se interpretar més enllà d’allò que amaga la tanca, tot i que per damunt d’ella la vertical de l’estructura sembla confirmar els recels de qui m’ho explica. Els parlo del Nou Veracruz, a l’Avinguda Sofia. El que està destinat a ser un equipament de categoria, i de generosa alçada, comença a definir la seva fesomia. L’únic que puc constatar, i no és pas cap descobriment, és que l’edifici es farà bastant més present i visible dins l’entorn que l’antic hotel. Per la resta, caldrà esperar a que la faldilla metàl.lica s’aixequi… Millor m’ho posa, sens dubte, el veí que em demana que passi pel carrer Sant Pere. Abans m’adverteix de l’impacte i de la necessitat que m’ho prengui amb conya. I Així ho faig. Un establiment de restauració ha decidit redecorar la façana amb la imatge d’unes llampants i esponeroses flames que emergeixen de terra, i que no desentonarien gens dins del popular quadre de les calderes d’en Pere Botero, amb uns quants garranyics-garranyacs de fons. Si l’objectiu dels propietaris era cridar l’atenció, la iniciativa mereix una matrícula d’honor, perquè resulta impossible passar per davant i no girar el cap. Si el catàleg de bones pràctiques permet aquestes llicències en el nostre paisatge urbà, ja són figues d’un altre paner.


Divendres, 12 de Novembre. Vespre

Convidat per l’Ateneu, el periodista Xavier Bosch arriba a Sitges per a presentar el diari, o mitjà de comunicació multiplataforma, Ara. Els padrins, i alhora accionistes, són un grapat de personalitats destacades de l’àmbit de la comunicació en català, que aposten amb fermesa i convicció per un producte que es vol neutral i amb valor afegit, i a la vegada rigorós, i a la vegada valent, i a la vegada independent, i a la vegada proper, i a la vegada immediat, i a la vegada crític i reflexiu, i a la vegada tot allò que se li pot demanar a un mitjà de comunicació quan és l’hora de presentar-lo i vendre’l en públic. L’aposta és ambiciosa, i combina l’experiència d’alguns articulistes de referència –ja coneguts d’altres mitjans- amb l’empenta d’una molt jove plantilla, que s’enfrontarà a un panorama especialment complicat. Tres exemples només: Primer: El paper va de baixa seguint una tendència imparable, i la transició al món web encara es mou en els números vermells. Segon: Les noves tecnologies han aconseguit acostumar-nos al desinterès pels textos massa llargs, i a que la nostra demanda d’informació cavalqui, molt sovint, a cop de titular breu. Tercer: En l’atribolat mapa de la premsa en català, si, finalment, La Vanguardia s’incorpora a l’aventura de publicar en la nostra llengua, de nou el negoci tornarà a trontollar, perquè està per veure si s’incorporaran nous lectors al mateix ritme que s’afegeix oferta periodística…. Mentrestant, perquè serà que tinc la sensació que Ara neix de l’Avui desmantellat. Bona sort, en qualsevol cas, perquè l’empresa té molt mèrit.


Divendres, 12 de Novembre. Nit

XIIIa edició de la Nit de Premis Sitges. Platea justeta, poques alegries en la posada en escena, i uns quants comentaris sobre la idoneïtat dels texans del presentador, atesa la categoria de l’esdeveniment. Des de l’oficialitat ja s’ha trobat la mida dels discursos, que acostumen a barrejar un polsim de felicitació als premiats, amb el recorrent apunt a la vitalitat cultural de la vila, per acabar amb alguna cirereta informativa a l’entorn dels projectes municipals de futur. A veure si serà més fàcil fer un teatre de bell nou que no rehabilitar els que tenim?. Els veterans recorden la vàlua de Francesc Fontanals, resident a Madrid de fa temps. Servidor es remet a la seva participació en el marc dels actes commemoratius del 50è aniversari de l’escola de grallers, i, sobretot, si la memòria no em falla, a un reportatge que la revista Soninter, una publicació ja extingida especialitzada en música i so, dedicà a la infraestructura tècnica que es posà en marxa al teatre Alcalá-Palace de Madrid, arran de l’estrena –quinze dies abans de morir Franco- de la impactant versió espanyola de Jesucristo Superstar, protagonitzada per Camilo Sesto, Ángela Carrasco i Teddy Bautista. En la il.luminació del memorable espectacle, que utilitzà la tecnologia més sofisticada de l’època, Fontanals hi va tenir un paper clau. 35 anys després, el guanyador d’un dels premis especials de l’Ajuntament –ex aequo amb el merescudíssim guardó al cinquantenari de l’escola Barrachina- equiparà Baijet -a qui va conéixer una nit de castelldefocs gràcies a l’intercessió d’Abdón Vidal- amb l’alcalde Barrabeig, per mor de la sacsejada catàrquica a la qual ha sotmès la vila. Baijet, que no s’esperava aquesta ensabonada històrica, deixà anar alguna cosa sobre el nou espai que li ha encarregat a Fontanals, i que s’emmarcarà –tu diràs- en la globalitat del projecte Qualia.


La família Mirabent Magrans ha vist reconegut amb el premi Trinitat Catasús l'esforç per a bastir del no res un dels concursos de música de referència. Per arribar aquí han travessat el desert vàries vegades. Encara desconeguda per a molts, Cèlia Sánchez Mústich, ploma d'or d'enguany, és gran en la paraula i menuda i discreta en la presència. No sempre és fàcil fer-se entendre a través de la poesia, i l'autora mai no ha deixat d'aconseguir-ho. Finalment, cal considerar les aportacions dels joves. Jesús Coines ha guanyat un dels Carbonell i Gener, i Rafel Ferrer el premi Folklore de Sitges, per una aproximació a l'atzarosa i rocambolesca història del ball de cavallets, a través d’alguns testimonis que ho varen viure. Mal que sigui per atrevir-se a ficar el nas en el que, fins avui, ha estat la darrera gran polèmica festamajorenca, ja paga la pena premiar l'esforç.


Dimarts, 16 de Novembre

Tres grans coses. L’anunci de la marató de TV3 emociona. És, pel missatge i per la realització, una petita obra d’art. I el video de presentació de la candidatura dels castells per a que la Unesco valorés concedir-los la qualificació de Patrimoni cultural i immaterial de la humanitat, -molt ben editat pel sitgetà Martín Elena, i amb imatges de la Jove de Sitges enmig de grans moments de la història castellera– tampoc no deixa indiferent. Hi afegeixo els dos esplèndits articles que Santi Terraza ha publicat a les pàgines de Vivir de La Vanguardia, on s’exposa l'evolució del fet casteller, la defensa dels seus edificants valors humans i, amb l’ajut d’uns infogràfics molt ben trobats, s’explica amb meridiana claredat les parts d'un castell per aquells que, com un servidor, encara necessiten comptar els pisos per a fer números. Els castellers estan feliços. I, amb ells, diria que tothom.

dijous, 11 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Novembre



Ressaca Papal



Començaré amb dues obvietats, segurament necessàries. Res del que es va viure el cap de setmana passat, s’hagués viscut si Gaudí no hagués cregut en Déu, i si els japonesos no s’haguéssin interessat fa temps per l’arquitectura del genial arquitecte, tot iniciant un fenòmen de pelegrinatge al qual s’hi han afegit tour-operadors d’arreu, i, arran de l’impacte mediàtic, els autòctons interessats en redescobrir una joia. Així de simple. La dedicació de la Sagrada Familia permet un munt de reflexions, que poden començar per aquestes evidències que van més enllà de qualsevol consideració pro o anti el que sigui. De la visita del Papa n'han quedat: Primer: una basílica consagrada al culte, que ja havia estat consagrada al turisme. Segon: un arquitecte que espera ésser elevat als altars de la santedat, però que ja ha estat deificat de per vida, gràcies a un llegat singularíssim, que la televisió ha projectat arreu a través d'enlluernadores imatges. Tercer: unes malaurades declaracions de Benet XVI, que demostren fins a quin punt la jerarquia porprada pot arribar a estar lluny de la vida real. Quart: L’ús del català. I cinquè: quatre monges que netejàren a consciència -encantades de la vida, com elles mateixes han confessat- la monolítica pedra iraniana de l'altar, revifant, de nou, un dels debats, tan obligat i necessari com recorrent, al qual s'enfronta l'església catòlica en els darrers anys, com és el del posicionament de la dona dins del seu organigrama, tenint en compte el paper absolutament fonamental que hi juga, i que no es palesà en el decurs de la cerimònia de dedicació presidida pel Papa. En qualsevol cas, darrera d'aquest teló de grans titulars i litúrgia florida rau allò fonamental, i que tampoc no es visibilitzà prou: el vessant solidari i de suport als més dèbils que alimenta l'església dels fets constatables, i no tant de les paraules estratègicament mesurades. Això és el que demanda la societat d'avui en la majoria d'àmbits. Càrites és església, i el Nen Déu també. I el que està fent Càrites durant aquesta crisi desbocada pot valorar-se cada setmana, si es para atenció a la feina que s’arriba a fer des d'un petit despatx com el de Sitges, o es llegeix la llarga llista d'anuncis que periòdicament es publiquen els diaris, on es relacionen les necessitats mínimes que moltes famílies demanden per a sobreviure i que l’entitat intenta gestionar amb el reconeixement de tothom. Cal, doncs, marcar distàncies. El Papa, que és un cap d'estat, vingui en viatge pastoral o vagi a comprar el pa si el compra, és a l'església el que qualsevol cap d'estat és al país que governa. El seu referent visible, en un context mancat de referents, i que, en conseqüència, exigeix respostes a qui té l’obligació de donar-les.


En parlo de tot plegat amb l'únic sitgetà que ha viscut de molt a la vora els actes principals de la jornada pastoral de Benet XVI a Barcelona, i que, mentre exerceix aquell ingrat paper que de vegades els toca als capellans de baix quan han de justificar al de dalt davant dels feligresos, diu sense embuts que parlar de laicisme agressiu o directament d'anticlericalisme ha estat excessiu. Potser qui assessorà al Sant Pare desconeixia que Suárez legalitzà el Partit Comunista un dissabte de glòria del 1977... i que, per fortuna, la crema d’esglésies és un mal record, i els capellans ja no cal que vagin amb sotana o clergyman. Mossèn Jaume Berdoy, vicari general de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, s'ha declarat sempre de la generació de Joan XXIII. Fins a cert punt és paradoxal el que viu la institució. Des que monsenyor Roncalli, el Papa bo que accedí a la cadira de Pere als 77 anys -si fa no fa a la mateixa edat que Ratzinguer- i que en els quatre justos que durà el seu pontificat, de finals del 58 al Juny del 63, revolucionà l'església a través del concili Vaticà II, sembla que un núvol d'involucionisme ha fet alentir el rellotge de la cúria, quan el del món no deixa de donar voltes amb major rapidesa. 50 anys ençà, l'ombra de Joan XXIII segueix planant sobre els seus descendents, que no han anat més enllà, perquè dins l’església també hi ha corrents d’influència, i ara en mana una de molt escrupolosa. Avui, si bé és lícita, comprensible i raonable, la queixa que alguns expressen en veu alta, quan diuen que el Papa s'ha convertit en l'ase dels cops dels qui s'atreveixen amb l'església catòlica perquè no gosen atrevir-se amb d’altres confessions -per mor de no sortir-ne escaldats- no és menys cert que les altes jerarquies eclesiàstiques no han perdut mai l'oportunitat d'alliçonar des de l'ortodòxia més estricta, sense donar, en canvi, una imatge de contundència tan manifesta a l'hora d'enfrontar-se a determinades actituds gravíssimes, que han posat a l'església en el punt de mira del questionament de la moral que predica. En aquest context de desafecció general, el mateix que ha buidat les parròquies, i que també envolta el món de la política –que podria compartir amb el clero la manca de referents- ha arribat el Papa per a dedicar la ja basílica de la Sagrada Família. A Berdoy li tocà estar a pocs metres del pontífex i també del cardenal Rouco Varela, que és l'home que fa la mateixa mala cara estigui casant a Felipe i Letizia, o condemni als matrimonis del mateix sexe. Mossèn Jaume ho explica des de la felicitat d'haver viscut un esdeveniment d'especial trascendència, sigui des de la pròpia condició de capellà, o des de la de l'ésser humà aclaparat per la magnitud de l'espai consagrat. Una experiència religiosa vaja, emmarcada en un espai que difícilment tornarà a omplir-se, perquè Gaudí va pensar en un auditori de 9000 fidels i Barcelona no és Torreciudad, i, agradi o no, només el Barça mou veritables multituds milionàries, qui sap si envejades pels qui voldrien posseir un poder de convocatòria equiparable. TV3 va llençar la casa per la finestra, a l’hora de transmetre un fet històric, que projectà el somni arquitectònic del Gaudí ancià al bell mig de l’eixample que va créixer sense pensar en què un dia potser s'acabaria. Han passat 128 anys i s’especula en que en poden quedar 15 per assolir-lo, sempre i quan puguin enderrocar-se els edificis situats davant mateix de la futura façana de la Glòria, si és que es vol respectar l’idea original fins a les últimes conseqüències... Gaudí llegà un bigarrat i eclèctic monument a la simbología, a la comunió entre la fe, la natura i l’home, vinculats a través de la llum. A la difusió de l’evangeli des de l’exterior. Un deliri creatiu de forma i color que avui no questiona ningú, però que fa quatre dècades era motiu d'encesos debats entre els entesos, arrenglerats en dos bàndols molt definits: els qui afirmaven, des del recel al resultat final del projecte, que la continuïtat de les obres pervertia el llegat de l’arquitecte, i els qui consideraven que, malgrat que ha calgut recrear, o reinterpretar més d’un aspecte, Gaudí sempre va ser conscient que la Sagrada Família seria una obra coral, de la qual en deixaria les linies mestres, perquè per llei de vida no en podria controlar el procés de construcció. No s’equivocava. La Sagrada Família, que al final va convèncer un Subirachs molt crític en el passat, ha aconseguit depassar el fet religiós per a esdevenir un símbol per se, admirat des de qualsevol sensibilitat. Queden per a fer les dues sagristies situades a ambdós costats de l’absis, la façana de la Glòria, amb les quatre torres corresponents, les quatre torres dels evangelistes, la de la Mare de Déu, i la del Crist, que s’elevarà 170 metres des del creuer de la basílica. Una bogeria. Potser per això, prefereixo mil vegades la puresa i la contenció gairebé abstracta de La Pedrera. Al costat d’ella la Sagrada Familia apareix com una gegantina, i meravellosa, mona de Pasqua.

dijous, 4 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Novembre


El cabdell


Ets un Qualiaescèptic! M'apunta un lector a qui li agrada la gresca verbal i el marro de bon rotllo. Li prenc la paraula, i confesso que m'arrenglero dins del grup -qui sap si relativament nombrós- dels qui veuen massa espines a les roses, sense deixar d'olorar-ne el perfum. Era evident, doncs, que l’article de la setmana passada generaria alguns comentaris, sobretot per part d’aquells que expressen un cert estat d’indefinició encuriosida i demanen una mica de concreció en les dades. Tothom sap que s’ha presentat quelcom gran i ambiciós, que portarà gent a Sitges –expressió clàssica del comerç i l'hosteleria local- però no tothom té massa clar de què va l’assumpte, perquè els intangibles tampoc no són senzills d’explicar. Mentrestant , aquesta setmana ha viscut una paradoxa molt gràfica de la situació que viu la Catalunya d’avui, i que pot servir per a dibuixar un estat de la questió dins del qual, com és obvi, cal que ens hi fiquem. Més enllà de les novament preocupants xifres de l'atur, en paral.lel hem sabut que Indo, una de les nostres empreses capdavanteres en la investigació i producció de productes d'òptica, ha presentat un ero que l'acosta al tancament, i que el govern de la Generalitat ha anunciat un nou pla d'incentius que proposa pagar un sou als joves que ni estudien ni treballen, plantejant-los participar d'un procés de formació, que ha de possibilitar als sol.licitants poder treballar a les empreses -a les que quedin- fins qui sap quan, o, com a mínim, durant almenys mig any que, en números rodons, pagarà la Generalitat. I després ja en parlarem si un gran percentatge dels perceptors de la subvenció tornarà a les llistes de l’atur o no. Vet aquí l'expressió del nostre present. En plena ressaca d'una època d'economia especulativa, vivim un procés de desindustrialització en el qual les institucions públiques estan prenent un paper fins a cert punt questionable en el marc de les regles d'una economia moderna, on se suposa que han d'ésser les empreses, amb la col.laboració i el control si cal dels estaments públics, les veritables generadores d'ocupació i riquesa, i no l'estat a cop d'incentiu perpetu. Estiro del fil. No es pot parlar de creació de llocs de treball si no hi ha empreses que ho demandin. I no hi ha empreses si no hi ha empresaris, siguin grans o petits. I no hi ha empresaris si no hi ha emprenedors. I no hi ha emprenedors sense un entorn que propicïi el poder desenvolupar iniciatives serioses sense entrebancs burocràtics. I difícilment es generen iniciatives serioses si no es fa treballar el cap. I difícilment es farà treballar el cap si no s'educa en la cultura de l'esforç... I així arribariem a la primera volta del cabdell, tot parlant si volen del mal que pot haver arribat a fer la LOGSE i aquell malaurat i eufemístic progressa adequadament amb el qual es despatxava als escolars, fossin brillants o mandrosos. Arribats a aquest punt, en aquest context fico Qualia, i precisament per això no puc evitar questionar-ne alguns aspectes, perquè, cal no oblidar-ho, el gruix del projecte es desenvoluparà en un terreny que valia, i tornarà a valer, un dineral, i el diner segueix uns viaranys que no sempre coincideix amb les bones intencions de qui el demana. Els darrers quinze anys així ho han demostrat.


Per un moment penso en el passat industrial de Sitges, perquè en varem tenir. D'aquí sortí calçat per als soldats de la primera guerra mundial, la innovadora sola tractor, jaquetes de pell i marroquineria que avui envejarien les grans firmes del sector, uns carrets de pesca que continuen essent objecte del desig pels afeccionats d'arreu, malgrat que les coses a can Sagarra acabessin de manera traumàtica. De Sitges també sortiren els sostenidors de les dones de mitja humanitat, i un grapat de malvasies guardonades internacionalment... No vull apelar a la inoperativa i recorrent nostàlgia, sinó només a l'esperit que va moure aquella economia, perquè tinc la sensació que és un dels millors referents que podem tenir per encarar els reptes de la que vingui.


Divendres, 29 d'Octubre

A la casa Llopis, únic reducte museístic que ens queda ara per ara, la tardor ha portat sota el braç un nou número de la feliçment recuperada “L'Amic de les arts”. Ha passat un any des que ens trobarem al Maricel a punt de tancar, i el segon és millor que el primer, que ja era excel.lent des de tots els punts de vista. Hom la mira, la fulleja i es pregunta si mai el llibre electrònic serà capaç de generar les mateixes sensacions que aquesta publicació pensada per a captivar els sentits i l’enteniment a parts iguals. Una felicitació ben merescuda per a tots els qui l’han feta possible.


Dilluns, 1 de Novembre

El Prado, que és aquell teatre que voldria protagonitzar titulars tan cridaners com els de Qualia i que espera el torn a la cua de l’esperança signada, ha tornat a desempolsegar l’escenari per a un clàssic de l’astracanada, al qual li han posat veu i ànima Fernan Gómez, Manolo Gómez Bur o Toni Leblanc, entre d’altres. A La venganza de Don Mendo que ha posat en escena el col.lectiu de la Gent de teatre de Sitges només li sobra minutatge. Passada la mitja part, el ritme de l’obra s’afeixuga irremisiblement i costa trobar la posició a la cadira. En qualsevol cas, no seria just deixar el balanç en aquest punt, perquè els actors principals varen estar a un gran nivell, tenint en compte que l’obra de Muñoz Seca, bastida a cop de ripio, no ho posa precisament fàcil. Manel Piñeiro, un desconegut pels sitgetans, i Carme Almirall abordaren sense excessos i amb empatia mútua els principals papers, amb un sentit de l’humor molt ben administrat, i acompanyats d’una llarga corrúa de vells coneguts que compliren amb absoluta eficàcia i seguretat en la declamació del text. Si m’és permesa la menció especial dins del grup, Joan Duran brodà el multifacètic rol del carceller Clodulfo, permetent-se el luxe d’entonar amb fidelitat alguns fragments clàssics del repertori operístic, introduïts amb gràcia dins del paper. Arrodoní el conjunt un vestuari de gran qualitat.


Dimecres, 3 de Novembre

Refresquem la memòria. Si la planificació no es torça, de moment compto 9 partits polítics en el ventall d’opcions disponibles per a les properes municipals del 22 de Maig del 2011. Anunciada la candidatura del Grup Independent de Sitges, aquesta setmana s’ha presentat la Candidatura d’Unitat Popular. Fa temps que un col.lectiu format majoritàriament per gent jove es mou darrera d’aquesta proposta que té aquell punt d’idealisme que vol canviar el món, des de la militància d’esquerres, desenvolupada a partir d’un discurs que, en ocasions, retroba alguns dels pilars ideològics que llegiem en els llibres d’història, com el de la necessitat de repartir la riquesa o el de la lluita obrera, que criden l’atenció pronunciats en veu alta en l’escenari del Sitges de disseny. Qui vulgui saber el cap de llista, haurà d’esperar fins Quaresma…

dijous, 28 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre



Be Qualia, my friend


“Qualia és un conjunt de qualitats i propietats intangibles, capaces de crear sensacions i experiències úniques per a cada individu. (...) Qualia Sitges és un espai que neix per albergar i generar qualia i on els qualia aportaran valor afegit a l'economia per a convertir-la en economia de la Creativitat, una economia que generi innovació i cultura i que converteixi Sitges en un pol d'atracció d'artistes i dels sectors educatiu i empresarial de l'entorn de l'art i les noves tecnologies.”


Del llibret de presentació de Qualia Sitges. Pàgs: 60-61.



Per on començar després d'aquesta declaració d'intencions? Qualia mereixia una anàlisi, i això intentaré fer després d'haver llegit i escoltat amb detenció les explicacions donades pels seus impulsors, i de copsar opinions entenimentades al llarg d'aquests darrers dies. Potser per a sintetitzar les coses valdrà l'enumeració d'un seguit de dualitats, expressades sense ordre de preferència. A un costat, l'impacte mediàtic en positiu que envejaria qualsevol municipi, gran o petit. Un elogiós editorial de La Vanguardia, acompanyat d'un extens reportatge i un semàfor verd per a l'alcalde. A l'altre, un llibre explicatiu que ven excel.lència i és ple d'errades ortogràfiques. A un costat, la benvinguda arribada de la Barcelona Institute of Performing Arts -o com es bategi finalment- i, a l'altre, una parafernàlia d'argumentacions que volen utilitzar una semàntica nova, sovint buida i amb un punt d'esnobisme, per a parlar d'allò que ha existit tota la vida. A un costat, la evident i veritable necessitat que Sitges cerqui una economia complementària a la del turisme. A l'altre, la incertesa de saber si s'ha escollit la via adequada per a aconseguir-la. A un costat, la implicació d'alguns capitostos importants que apadrinen la iniciativa. A l'altre, les dificultats evidents de trobar els 150 milions d'euros que importa la inversió total, i les previsibles contrapartides que el municipi pot haver de donar a canvi de tan generoses aportacions. A un costat, Jordi Baijet i Carmen Prat venent el seu comprensible entusiasme per la idea. A l'altre, els símptomes d'una empatia no pas unànim que el desenvolupament d'aquest projecte ha generat entre membres de l'equip de govern. A un costat, els qui creuen que aquesta és una veritable aposta de futur, i a l'altre els qui pensen que és un núvol de fum de proporcions immenses, que, de fracassar, ens deixarà un gec de pronòstic. A un costat, una bomba electoral pel qui mana, a mig any de les municipals. A l'altre, una oposició amb menys munició per a fer-se sentir, que no sigui la ja utilitzada, coneguda i explotada. I així seguiria... Sense necessitat d'encetar un VentdelaPlana, el pas dels dies, i el valor de les paraules, em referma en les meves reserves a l'entorn del projecte Qualia. Sense questionar als especialistes, que s'assegura que han estudiat tot allò estudiable, intentaré justificar el perquè tinc la sensació que s'està posant el carro per davant dels bous, i que vaig a contracorrent d'una tendència general - almenys expressada en l'àmbit político-oficial- on sovinteja l'autosatisfacció endogàmica.


Em cal començar pels que crec que són els dos veritables valors intrínsecs de la iniciativa. Els únics que em convencen. Primer: per fí s'entoma amb decisió, mal que sigui en plena ressaca de la bombolla immobiliària, un repte crònic del Sitges de la democràcia, com és, repeteixo, el de trobar l'alternativa complementària a l'economia generada pel turisme. Segon: és bo que aquest repte passi per contemplar la importància que en el món global té el fet de singularitzar-se amb propostes de valor afegit, i, d'entre elles, les englobables dins l'àmbit de la cultura i les arts. És evident que l'arribada d'equipaments relacionats amb la formació pot esdevenir un bon revulsiu, però, a partir d'aquí, és obligat no deixar de posar els peus a terra, i tenir en compte el context econòmic i de país dins el qual es vol desenvolupar Qualia. Una realitat que, malauradament, res te a veure, per molt que vulgui comparar-se, amb les potencialitats que ofereix la també assolelIada Califòrnia als universitaris que acaben la carrera, o amb les xifres que genera la cultura en els països que l'han prioritzada de debò. I és aquí on, sento confessar-ho, crec que els fonaments de la proposta no s'adequen, ni de lluny, amb el context que l'ha vista néixer. Com si des de Sitges es volgués canviar el món sense despentinar-nos, el paràgraf que encapçala l'article d'avui -un dels molts continguts en el llibre que presenta el projecte, excessivament carregat de retòrica buida i de constants reiteracions al voltant dels mateixos conceptes- és prou gràfic a l'hora d'expressar un discurs que sembla voler vendre quelcom nou a cada paràgraf. I ara toca vendre, sense cap mena de contenció, el concepte d'economia de la creativitat, quan, en el fons, la creativitat per se, i les conseqüències de la seva aplicació en tots els àmbits de l'activitat humana, ha mogut i mou el nostre món des del mateix dia en el qual hi posarem els peus. Dit això, només adreçat a qui de debò visqui en l'autoconvenciment que ha descobert la sopa d'all, dóno per entès que aquesta economia de la creativitat s'emmarca en el camp de la creació artística, pel que s'ha dit fins avui. Per a crear un nou referent del no res, i encaixar-lo dins d'un marc on a 40 quilòmetres hi ha el prestigiós Institut del Teatre, la Llotja, o les escoles Eina i Elisava, per a posar quatre exemples, no n'hi ha prou en enarborar la recorrent bandera del passat rusinyolià, ni les excel.lents comunicacions amb Barcelona i l'eix Mediterrani, publicitades a desdir des dels folletons turístics dels 60, sinó que cal parar l'orella i escoltar, com a mínim, a aquells sitgetans que es mouen dins del mateix sector professional que, suposadament, haurà de generar 2200 llocs de treball a la vila en una dècada. I el discurs d'aquells sitgetans que conec, i que han treballat o han aconseguit fer-se un lloc en l'àmbit audiovisual, teatral, de disseny o de les arts escèniques, no encaixa ni de lluny amb l'ambició i les pretensions del projecte Qualia, perquè la quotidianeitat no és així de falaguera. Algun dels ideòlegs que han fet els números és conscient de l'oferta potencial de llocs de treball que el mercat laboral posa a disposició en les diferents disciplines que s'impartiran a Sitges? Miren els anuncis dels diaris? Creuen que es poden arribar a generar més de 200 llocs de treball qualificats per any en els propers 10 anys? Jo, per molt que m'hi esforço, no m'ho puc creure. Ans al contrari, penso, més aviat, que deixar anar aquestes xifres ratlla la imprudència.


En una llarga llenca de terreny, que s'exten des del final del parc de Can Robert fins a la porta del centre de disseny, es disposarà el campus de Qualia, que contempla, a més de l'escola d'arts escèniques, el nou edifici de l'escola de música, on s'impartiran estudis de dansa clàssica i contemporània, un auditori de prop de 800 persones, pàrquings soterranis, una plaça de l'esport -pista poliesportiva en argot comú-, i tres models d'edificis, que es dedicaran respectivament a la incubació d'idees o projectes, a la seva implementació, i a la seva exhibició pública. El Centre d'empreses creatives se situarà a l'actual edifici del centre de disseny, i el primer Pachá esdevindrà un Centre d'innovació per a l'oci i el turisme creatiu... Em rendeixo. Vaig a agafar aire.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Octubre


Espectatives



Tot fregant-me els ulls, irritats de veure com no vaig ser a temps de corregir un 2cv caballs que feia mal a la vista, i assumint que em vaig deixar d’esmentar un parell d’originals i incansables Meharis, començo avui assenyalant quatre assumptes pendents, que precisen d'una mica de temps per a ser abordats, però que val la pena apuntar en espera de cròniques futures. El primer d'ells, i el més anecdòtic si volen, ens porta al moll de l'ós del nostre urbanisme. Ha hagut d'arribar la terrassa de Bacardí per a que, després de 115 anys d'història, en Quildo pugui veure complert el desig d'eixamplar la seva vorera. Com hi ha món, que diria aquell. Mai no és tard, i si no que els ho diguin als llums de Nadal que ja estan penjats a dos mesos vista. La segona questió encara la recta final. Em refereixo a la darrera fase de remodelació del passeig de la Ribera, després que les anteriors no hagin despertat excessiu entusiasme, com si la realitat volgués prioritzar, davant de l'aspecte de l'obra final, si existia o no la veritable necessitat de dur-la a terme. En qualsevol cas, s’ha posat el dia el decrèpit clavegueram, la sirena tornarà vora la mar, i la indigesta banyera-rentapeus serà enderrocada. Una tríada de bones notícies. El tercer assumpte s'afegeix a un rum rum creixent. Finalitzada la improrrogable concessió de 25 anys, i complint amb la sentència que dona la raó al Ministeri de Medi Ambient -pel que fa a l'obligació de la propietat de deixar neta la zona de domini públic de costa- les màquines estan enderrocant uns 400 metres quadrats de la discoteca Atlàntida, que superaven el llindar de la celebèrrima línia marítimo terrestre. Sí, tenen vostès raó. Per una banda estava cantat, i per l'altra costa de creure que s'hagi pogut construir l'hotel Vela a Barcelona, quan a pocs metres s'enderrocaren els xiringuitos de la Barceloneta, a partir dels mateixos raonaments que han portat les excavadores a l'Atlàntida. I no segueixo perquè arribaria a La Marina d'Aiguadolç. El cas és que, estirant d'aquest fil, Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt de llicenciar-se, està posant sobre la taula un reguitzell de pressumptes irregularitats en aquest equipament, que anirien des de la impossibilitat de desenvolupar la seva activitat, d'acord amb el pla d'usos aprovat en el darrer pla general, fins a les reformes que s'han realitzat abans de l'estiu, i que han acabat obligant a la casa gran a multar als responsables de l'obra per no ajustar-se a la llicència atorgada... En qualsevol cas, si el pla general considera el terreny on s'emplaça l'actual discoteca com a Sol no urbanitzable costaner, i, apelant a la llei d'urbanisme de Catalunya, especifica que en el règim d'ús del mateix s'admeten “els usos i les activitats agrícoles, ramaderes i forestals” per a deixar ben clar a continuació que “No es permet la instal.lació de cartells de propaganda i d'altres elements similars llevat dels que serveixen exclusivament per a l'orientació” i que “No s'admeten altres usos, obres, instal.lacions o construccions distints dels específicament admesos dintre d'aquesta categoria de sòl no urbanitzable costaner, tant si són de primera implantació com si es tracta d'ampliació dels preexistents” molt em temo que si mai algú té ganes de fer pessigolles a l'Atlàntida i a l'Ajuntament pot aconseguir-ho des de diversos fronts. Que quedi clar però, diu l’alcalde, que l’antiguitat de la llicència de la discoteca la salva d’aquesta draconiana normativa que ara no li permetria obrir. Pròximament, espero poder-los explicar la història detallada, en la mesura que s'ordenin una mica les dades i es matisin les informacions.


Per acabar, també serà tema dels propers dies la presentació pública –amb festa inclosa al primer Pachá- del projecte Qualia Sitges, espai creatiu del Mediterrani. Qualia, Qualia... Ara ho recordo, fa anys Sony havia tingut una gamma de producte premium amb aquesta marca. No passa res, perquè ara serveix per a batejar una ambició d'alta volada. Altíssima. O almenys no puc pensar altra cosa davant d’alguns dels emfàtics i grandiloquents paràgrafs de la nota de premsa de la proposta, que es dirien escrits per a estovar una pedra, o per a complaure als complaguts de saber-se responsables d’aital objectiu. Les propostes fundacionals ni tenen àvia ni es moquen amb mitja màniga: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. M'esborrono davant d'aquest excés de prosodia pretenciosa de despatx, i demanaria una mica de contenció, mal que sigui per aquell respecte que hauria de tenir la iniciativa nouvinguda, vers tots aquells veritables referents, per història i tradició. Deixant de banda el pecat inherent a una visió poc mesurada de la vida, en l'aspecte pràctic això significarà l'arribada del Barcelona -ai Barcelona!- Institute of Performing Arts, una branca de l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts, co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua, i que ha arribat als plans parcials de la Plana de la mà d'un grup d'inversors que ha estat negociant amb del municipi força temps, abans de deixar el blat ben lligat al sac. Avui, l'estratègia passa per a que aquest centre esdevingui la punta de llança d'un nou pol econòmic de la vila, a partir del desenvolupament del nostre vessant cultural. Cal esperar que tot plegat, que respon a una convicció molt decidida de l'alcalde, que, des dels seus inicis, ha comptat amb el suport dels grups polítics de l'Ajuntament -amb matisos-, no sigui fum. M’asseguren que no, i jo no ho tinc tant clar.


El que ja està acabat, obert i inaugurat, és el Carrefour dels mossos. Hi ha aspectes consubstancials que acostumen a definir la distribució de l'espai de qualsevol gran superfície, malgrat que els experts i els números diguin que a Sitges no hi ha cap gran superfície que pugui definir-se com a tal. Vagin on vagin, la disposició mimètica del recorregut sempre comença pel pa, i acaba pels xiclets, les piles alcalines i la caixera que deixa anar la cantarella habitual: tarjeta cliente? D'acceptar tots i cadascun dels carnets de supermercat, caldria anar pel món amb un mostrari. Seguint el recorregut, si molt m'apuren al fons trobaran el peix i les vitrines frigorífiques, i a un dels extrems laterals la beguda, i a l'altre la fruita. Amb la intenció, perquè no dir-ho, de xafardejar una mica, m'acosto al Carrefour Market amb referències no massa definides, com correspon a una societat ja acostumada de fa temps als equipaments que, darrera una estètica exterior de polígon, presenten una oferta generosa, disposada de forma llaminera enmig d'amplis passadissos, i que posa a prova la nostra capacitat de resistència davant les temptacions de la societat de consum. Res de nou. Davant d'aquest devassall de productes de tota mena, els ulls perden les referències i l'enteniment acostuma a arraconar la raonada llista prèvia de la compra, per a afegir-hi petits o grans capricis, potser necessaris però no sempre indispensables. Si fa anys, l'arribada dels grans supermercats amenaçava els petits negocis, ara la batalla de la competitivitat s'estableix entre les grans cadenes.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Octubre


Patrimoni sobre rodes


Dissabte, 9 d'Octubre

Li podran dir el que vulguin, però el mètode d’Àngel Sala per a superar la crisi ha demostrat la seva eficàcia, i la vila és plena d'homes de negre que surten de sota les pedres, i enfilen el camí a l'auditori com pelegrins a un santuari. És la meca d'un tipus de cinema amb clientela assegurada. El festival, que ha canviat tant com ha canviat Sitges, ho ha sabut vendre arraconant escrúpols de cinèfil ortodox, per apostar majoritariament i de manera decidida per les produccions més extremes del gènere. I no ha fallat. Per altra banda, i lluny de l'efervescència dels inicis, avui el centre històric sembla haver recuperat, almenys per un dia, l’ambient de les grans ocasions, a l’hora de convertir-se en escenari d’un esdeveniment d'impensable èxit mediàtic: la zombiewalk. Una rúa de fardos. Un no me conoses en versió gore que juga amb part d'aquells elements que els avis enyoren del Carnaval de l'antigor, i que costen de veure, -quan no es dissolen sense embuts- entre les coreografies, les plomes i els lluentons de la disbauxa o l'extermini... Un aplaudiment final per a Josep Maixenchs, impulsor, instigador diria, d'un munt de vocacions relacionades amb l'expressió a través de la imatge.


Diumenge, 10 d'Octubre

Si la veiéssin la família Milà et felicitaria, li dic a un sitgetà satisfet al costat d'una esplendidament conservada Montesa Impala, que no forma part del seu dia a dia particular, ocupat per una inefable i moderna scooter. Fins al Juny del 2011, el palau Robert de Barcelona acull l'exposició Premis Delta: 50 anys amb el disseny, que s’ha publicitat arreu amb la imatge de la moto dissenyada per Leopoldo Milà l’any 1961, i que fou immediatament premiada l’any seguent amb el Delta d'Or. Una icona de la Catalunya amb veritable poder d’enginyeria industrial, hereva o coetània dels mítics Hispano Suiza, dels esportius Pegaso de l'enginyer Wifred Ricart, o de les diferents fites històriques aconseguides per La maquinista terrestre y marítima, per a posar tres exemples de referència mundial. Amb l’excusa benvinguda d'esmentar la Impala, perquè l’objecte i la cura que hi ha posat el seu amo ho mereixen, deixo la salutació de carrer i arribo a casa tot pensant en si em puc permetre el luxe de desoxigenar una mica aquesta aportació setmanal, tot dedicant-la a algunes de les joies de la indústria del motor que es passegen pels nostres carrers en impecable estat de conservació, gràcies a la sensibilitat i l'esforç dels seus propietaris. Per on començar aquesta selecció forçadament poc exhaustiva i sense cap mena d'ordre cronològic?


Vet aquí un 600 de les primeres fornades que sovint aparca al passeig marítim. Lluent, de color verd pàl.lid. Al 600 li ha passat com al bacallà. El mític utilitari dels planes de desarrollo ja era popular abans que Moritz el recuperés per a les noves generacions com a vehicle publicitari. I avui tenir-ne un es fa pagar, tot i que el seu manteniment és igual d'econòmic que sempre i segueix essent minimament vàlid per a la vida quotidiana. Ara que la sexagenaria Sociedad Española de Automóviles de Turismo és una de les peces de pitjor encaix en l'estratègia corporativa de la multinacional Volkswagen, el 600 continua treient el nas per la memòria històrica de generacions. Aprofitant l’avinantesa, la secció no pot deixar de tenir consideració vers un impecable 850 coupé vermell mantingut en plena forma per un altre aficionat, i que, en el context de les economies d'aleshores, significava l'única manera d'acostar-se a un cert vessant de l'automobilisme esportiu, a manca de possibilitats per a comprar, per exemple, un Giulietta d'Alfa Romeo, del qual un altre sitgetà en conserva un magnific model.


De la terra dels Rolls, els Jaguars d’altres exclusivitats rodants vingué el Mini, i per Sitges encara en volta algun exemplar pintat d'aquell verd fosc inequivocament britànic. Mirat des d'una certa perspectiva, l'obra de Sir Alec Issigonis -reversionada amb èxit per BMW- continua sorprenent pel seu tamany impossible. Una caixa de mistos sobre rodetes que va néixer quan el seu creador col.locà quatre cadires en dues fileres i va prometre que dibuixaria un vehicle capaç d’encabir persones, motor i maleter en 3 metres. Un miracle. Els qui han conduït un Mini em diuen que les sensacions són semblants a les d'anar sobre un kart perquè el terra és molt a la vora... Els anglesos no conserven la propietat de cap de les seves marques, dispersades arreu com a resultat d'una reconversió traumàtica.


Els francesos ho han sabut mantenir millor. Queda algun quatre llaunes esbalandrat a casa nostra, però prefereixo centrar-me en un 2cv blau cel, propietat d'una ànima literària. Ha passat mig segle llarg des que es presentà el giny sostenible de posguerra de la gran Citroën. Impactà aleshores, i ho segueix fent avui. És l'exemple perfecte de l'aplicació de la política de la màxima eficàcia amb la minima inversió. Fou l'automòbil que, dissenyat per l'escultor Flaminio Bertoni, va concebir-se des de la pura austeritat com un vehicle per a un ús rural. D’aquí que mai no bolqués, malgrat que els passatgers així ho penséssin quan encaraven un revolt amb l'ai al cor, mentre ressonava la turbina del voluntariós motor refrigerat per aire... Si el seu propietari pogués, estic bastant segur que s'atreviria amb un Tiburón. La joia de la corona que juga en una altra divisió.


Molts matins, a primera hora, encara amb decisió el pendent del carrer Sant Honorat un veterà escarabat de Volkswagen de color beig, que es diria sortit del concessionari. La turbina de l'escarbat no és la del 2cv. Sóna contundent, com una gran màquina de cosir inesgotable. No hi ha cotxe amb història més paradoxal. Amb més de 21 milions d'exemplars produïts, el cotxe del poble, nascut per voluntat de Hitler, es reconvertiria en símbol de la llibertat hippie, i en heroi de curses de la Disney, per acabar rejovenit i allunyat de l'esperit inicial, quan els dissenyadors californians de la marca presentaren al seu hereu modernitzat.


Ferdinand Porsche va ser un geni. I el geni va fer el 911. De tant en tant, un matrimoni torna a Sitges amb el seu històric 911 vermell en estat de revista. Un esportiu captivador dels que es fan mirar i es deixen sentir. Res a veure amb el Cayanne, una concessió de la marca a la moda dels 4x4 mastodontics, que rebutjaren els ortodoxos apassionats, descontents amb el resultat d'una estratègia comercial que es va vendre molt bé durant el boom immobiliari, quan molts necessitaren fer-se veure. El 911 del què els parlo és una peça de museu.

.

Finalment, el Dodge de finals dels quaranta de la familia Torremorell té aquell punt de glamour del Hollywood en blanc i negre, o l'esperit nostàlgic que desprenia Paseando a Miss Daisy. Linies arrodonides, silenci de funcionament, cromats per tot arreu, calandra gegantina i una sensació de luxe aparent són els encants que llueix a la capçalera de cada ral.li de cotxes d'època. Tots ells, com la Impala, formen part d’una història industrial que ha estat, i és, la de la societat que no els ha oblidat.