dijous, 31 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de juny



La delgada linea...... roja

Dijous, 24 de maig
Sitges ha estat escenari promocional d’un munt de coses, i escenari en general de moltes altres que han tingut, o volgut tenir, impacte mediàtic aquí i arreu. De begudes refrescants a automòbils premium, de cupons de l’ONCE a  les transmissions televisives de Carnaval, les campanades de cap d’any de TV3, les persecucions de Sálvame a Victor Sandoval, els serials televisius de major o menor fortuna, o produccions cinematogràfiques de tota mena, classe i condició. Per tant, estem més o menys acostumats a tot, o, com a mínim, ens sorprenem de ben poques coses a 60 anys vista de la baixada de les escales d’Erroll Flynn i Anna Neagle a l’inefable i kitsch “Rapsodia real”. El cas Bisbal és un altre assumpte, però. El fenòmen té antecedents, tot i que ha estat especialment els darrers anys quan el futbol ha depassat l’àmbit estrictament esportiu per a esdevenir el vehiculador perfecte de les fílies i les fòbies col.lectives, el sobreeixidor emocional, la teràpia dels caps de setmana, i la xafarderia dels dies feiners d’un país traumatitzat a cop de crisi, que viu amb passió visceral qualsevol declaració que envolti la disputa d’algun partit d’interès nacional. He dit interès nacional? Vatua l’olla. Vet aquí el moll de l’ós del debat a l’entorn del videoclip promocional de la selecció espanyola als peus de la nostra estimada Punta. No estem parlant de la promoció d’un iogurt, ni de qualsevol Audi d’alta gamma. Tampoc penso que la questió sigui si la productora ha pagat o si l’Ajuntament ha cregut, amb bon criteri, que podia deslliurar-la d’abonar les taxes corresponents per entendre que el retorn econòmic que suposarà la difusió del producte serà infinitament superior a la quantitat exonerada. Tal i com està l’economia ens podem agafar a un ferro roent per mor d’aprofitar qualsevol oportunitat d’ingressos extres per petita que sigui? On és el límit en cas d’existir? El problema de fons del que succeí aquell dijous, sense precedents fins avui perquè no s’ha donat el cas de rodatge semblant, és més aviat de caràcter emocional, i rau en el fet de plantejar una associació visual on es combinen dos simbols de gran potència, i no per a tothom complementaris, ans al contrari. I els símbols –atiats avui per les circumstàncies que vivim- han estat, son, i seran material molt sensible. No cal entrar ara en una interpretació de l’esdeveniment des de la semiòtica. Tenint en compte l’eficàcia del producte a nivell pragmàtic –i deixant els escrúpols, el singular marc legal vigent en matèria de seleccions esportives, l’estira i arronsa que hi hagué entre la policia i el jove amb samarreta estelada o la pell fina de cadascú- a alguns no els ha fet gens de gràcia aquesta manifestació d’espanyolisme pop al Baluard, com potser a d’altres no els hagués fet gràcia poder testimoniar l’exemple contrari. Estirant del fil, és fàcil, doncs, apelar a possibles contradiccions ètiques, morals, programàtiques o ideològiques dels qui han donat el permís per a aquest rodatge amb l’objectiu d’exportar la imatge de la vila, mentre que, en el fur intern, qui sap si en reneguen del contingut mentre prenen bicarbonat per a l’acidesa... En qualsevol cas, no cal patir. Si la façana de la parròquia pogués parlar estic segur que n’explicaria de pitjors. Deixo l’anàlisi aquí. Quan vegi el producte final el remato, o em remato de veure’l que tot pot passar.

Dilluns, 28 de maig
Constatació inicial, que, d’alguna manera, referma el que insinuava en el balanç de la setmana passada. Ricard Vicente haurà de prémer l’accelerador si no vol que Òscar Ortiz li manllevi de facto el paper de cap de l’oposició al saló de sessions, malgrat que cada dos per tres esquitxi el discurs amb l’anacronisme de la condició de classe. El ple de maig aprovà bones coses –com el carnet blau, que ha de servir per a recuperar els ajuts a pensionistes i a persones sense recursos, tot evitant la picaresca dels abusos que no es controlaren en el seu dia- i, a la vegada, es tensionà molt en el debat d’altres afers, on de nou aparegueren les herències del passat combinades amb les misèries del present. Finalment, el pressupost del 2012 incorpora el crèdit del pla Montoro i s’eleva a 60 milions d’euros, dels quals en segueixen essent operatius uns quants menys, perquè un bon grapat es destinarà a eixugar deute a curt i a llarg termini. Més enllà de la discutida sobre si les promeses de campanya s’han fet fonedisses o no –l’alcalde es referí al programa electoral dinàmic (sic) en una novedosa filigrana eufemística que volia respondre a l’evidència del que no s’ha complert i es deia que es compliria- o de si la rebaixa dels sous dels regidors ha arribat als nivells promesos, desitjables, raonables o argumentables, de la sessió en sortiren dues línies de debat interessants, atesa la situació actual. La primera té relació amb el rosari de casuístiques diferents que envolten els contractes d’externalització de serveis públics a empreses privades, i que presenten un balanç que, segons les dades, provoca calfreds i serveix per a questionar fins a quin punt ha sortit a compte aquest model de gestió respecte al de la municipalització.  A l’escola de música l’empresa va assumir a risc i ventura decisions que contravenien els acords signats i afegien càrrega al gec del dèficit. Al Rusc l’Ajuntament va deixar de pagar el servei, i els socis de l’empresa van partir peres. A les llars d’infants s’esdevé una situació kafkiana. Enmig del deute que es va eixugant, la iniciativa d’un regidor que es va ficar on no li demanaven –per molt bona intenció que tingués- ha acabat generant una carambola particular: les educadores han denunciat l’empresa, i aquesta ha denunciat l’Ajuntament. Si les treballadores guanyen la demanda, ja veurem qui apunta a qui a l’hora de pagar, quan sigui l’hora de treure els diners d’on sigui. I a Cespa, la negociació ha aconseguit rebaixar en 2 milions d’euros el deute total contret amb l’empresa, que afegits als 5,8 milions que s’han pogut acollir al pla d’ajust, deixen la partida final en una quantitat més assumible per a l’Ajuntament i l’allunya dels processos judicials. Amb tot, Lluís Marcé enfilà una història que pot vincular-se a la de les llars d’infants, quan explicà que, arran d’una vaga dels treballadors de la companyia de la neteja l’any 2007, l’aleshores alcalde Baijet es va comprometre a augmentar-los el sou un 59,9% sense que la promesa tingués consignació pressupostària. Què se n’ha fet d’aquell augment? Els treballadors el continuen cobrant? Fou el procés tan il.legal com il.legal s’ha considerat el de Javier Fernández amb les llars d’infants?. Sigui com sigui, tots els casos tenen un fil comú. Una coincidència claríssima. Tampoc aquí s’han controlat els processos, i controlar-los o no res té a veure amb una gestió pública o privada. Te a veure amb la competència.

La segona línia de debat neix de l’alegació treballada conjuntament entre el PSC i la CUP que plantejava la possibilitat d’utilitzar la partida econòmica del denominat fons de contingència, xifrada en uns 300.000€, per a dedicar-la, entre d’altres propòsits, a la reobertura del Rusc i la regularització del sou de les educadores de les llars d’infants. S’obrí un diàleg interessant sobre allò que pot considerar-se prou urgent avui com per a justificar el trasllat o no d’uns diners sovint associats a les conseqüències dels desastres naturals sotmesos al càlcul de probabilitats sempre intangible. Durant la deliberació, en alguns moments em va semblar que l’oposició s’acostava al llindar de la demagògia argumental, i en d’altres vaig copsar un equip de govern massa inflexible davant la demanda. Veritablement, ningú no tindrà temptacions de tocar aquesta partida?. La sessió acabà amb el comiat del secretari. Mai tants aplaudiments han amagat el desig d’una marxa que més d’un desitjava de fa temps. Visca la cortesia i el fair play.

dijous, 24 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de maig



L’any del deute.

Divendres, 18 de maig. 17h.
El conseller de benestar i familia presidí –mai més ben dit perquè al costat seu tothom es veu enxiquit- la inauguració de la residència Sitges Park situada en aquell edifici de coloraines, com l’anomena molta gent, que destaca i alegra la vista en la monòtona i grisa perspectiva de la Plana Est. Cal ser valent per a embrancar-se en una aventura empresarial d’aquesta magnitud en els temps que corren, i, en conseqüència, qualsevol valoració sobre l’equipament ha d’anar al darrera de la fonamental, que és la que acabo d’esmentar. Promoguda per Ivan i Miquel Abraham, el centre forma part d’un grup empresarial que en té d’altres, i incorpora tots els serveis de qualitat possibles i exigibles, amb l’afegit de la novedosa oferta de 29 apartaments tutelats que poden permetre que, en qualsevol moment de l’any, els familiars del resident visquin amb ell durant el temps que vulguin o puguin. Es compta amb 126 llits de residència, disposats en habitacions individuals, dobles o de matrimoni, decorades a partir d’un model semblant al que es pot trobar als establiments hotelers de darrera fornada, moderns, sobris i amb zones comunes molt lluminoses. Amb tot, i tenint en compte el plantejament d’alta volada del projecte, no puc deixar de pensar en que la balança entre les proporcions de l’edifici i la superfície de terreny disponible s’ha bescantat cap al primer dels plats de manera decidida. Desconec si el factor rendibilitat ha condicionat en excès el plantejament arquitectònic. En qualsevol cas, veig molta casa per a massa poc jardí. Un simple rectangle de gespa amb piscina sense ni un arbre, que no permet grans passejades ni lectures ombrívoles i al qual s’hi accedeix directament des dels apartaments de la planta baixa. Josep Lluís Cleries anuncià que s’està pendent de definir la quantitat de places concertades amb la Generalitat que s’ofertaran. Mentrestant, els preus volten els habituals en l’àmbit estrictament privat i se situen entre els 2500 i 3000 euros mensuals, incloent-hi totes les opcions disponibles si he sabut llegir bé les tarifes sense marejar-me. És probable, doncs, que vostès estiguin pensant el mateix que jo. Sense cap necessitat de questionar el preu, que deu tenir raons de pes que el justifiquen, deixo una reflexió en veu alta extrapolable a molts casos arreu del país: quantes persones o famílies poden assumir el cost d’una vellesa assistida en menor o major grau? Quantes el poden assumir en un context on, per exemple, les jubilacions de molts avis i àvies estan ajudant a mantenir l’economia dels seus fills?

La visita oficial finalitzà a la cafeteria-restaurant-sala d’actes, on s’ha adquirit un Petrof de tres quarts de cua molt bonic per a acompanyar la programació de vetllades culturals que es vol àmplia i continuada. Amb certa perplexitat vaig pair la cerimònia dels discursos, amanida de fons per la petita música nocturna de Mozart i el popularissim -sobretot als tanatoris- Canon de Pachelbel que sonà a batzegades impertinents des de la megafonia. Estic segur que l’encàrrec va respondre a la millor de les intencions, però que el regidor Marc Martínez aparqués la seva condició de càrrec públic per a exercir de portaveu de la propietat féu grinyolar el protocol de manera evident, sobretot quan tocà mencionar l’Ajuntament en la consuetudinària llista d’agraiments. Tampoc ajudà a arreglar les coses la declaració d’intencions de la gerent, Ana Barceló, que bastí un speech a la defensiva dels suposats pressupòsits o comentaris que ha pogut escoltar sobre els usuaris de la residència, que esdevingué un parany conceptual en si mateix: “No farem cap tipus de discriminació. Jo se que pel poble s’ha sentit a vegades dir que si és ‘el hotel de los gays’, que si és no se què, que si és ‘para gente rica’. Res de tot això. Hi haurà gent de tot tipus, gays i no gays, amb qualsevol inclinació sexual, de qualsevol raça, de qualsevol edat (...) serà un projecte molt innovador i molt obert al poble”.... Vaig sortir amb una sensació agredolça, que res té a veure, repeteixo, ni amb l’indiscutible mèrit d’haver posat en marxa la iniciativa, ni amb la qualitat que publicita. Em pregunten: hi aniries? Contesto que no, i amb el major respecte vers els qui contestarien que si, i en son o en seran usuaris d’acord amb les mil i una circumstàncies que els poden moure a decidir, volgudament o obligada, a donar aquest pas vital. Si el futur va per aquí, no m’hi veig.... Sigui com sigui, bona sort a tots els implicats

Dimarts, 22 de maig
Vet aquí el primer aniversari de les darreres eleccions municipals. Deixo per a una altra ocasió el debat a l’entorn dels balcons, ja amb barana, de l’hotel de l’avinguda Sofia, del video de David Bisbal i la roja, o dels diversos globus-sondes-notícies que bateguen dins l’olla de les reunions festamajorenques, i que mentre avui asseguren que, resolt el conflicte amb els grallers, no hi haurà baixada de les escales ni castelldefoc per Santa Tecla, demà ja veurem si asseguren altres notícies diferents. El cas és que ha passat, fugaç, un any ben eixut d’impulsos positius. En faig una pinzellada, en el benentés que la majoria dels temes ja s’han tractat aquí. El millor? Haver aconseguit reconduir un deute monumental, amb l’ajut inestimable –a preu d’ajut inestimable- del govern de l’estat. El pitjor? Sens dubte, els evidents danys col.laterals provocats per la tisorada, que hauran de mantenir-se en perpetu debat fins a modular-ne o afeblir-ne el veritable impacte a nivells sostenibles, començant per la càrrega impositiva i acabant pel tancament de serveis o l’augment de taxes. En aquest Ajuntament fagocitador d’alcaldes cada vuit anys s’ha parlat, per damunt de tot, de diners i d’herències, i de les seves conseqüències. De les prioritats a l’hora de decidir com gestionar els béns públics, i de tot allò que queda per pagar. Pels socialistes ha estat tan incòmode haver d’empassar-se que els recordin reiteradament els desastres del passat, mentre vivien un particular aquelarre, com per a l’equip de govern que li recordin les obligacions del present, per les quals no sempre serveix l’escut de la caixa buida per culpa dels altres. La tàctica és de manual. A uns els interessa que es miri endavant, i als altres que no es deixi de mirar enrere. I, probablement, ambdós tenen prou raons per a fonamentar les estratègies pròpies davant d’una ciutadania, que cansada, emprenyada, indignada, i resignada, fiscalitza i questiona com mai, per raons òbvies, la funció dels gestors públics respecte al que varen prometre, o no, el 2011. Per la seva banda, la CUP pot estar satisfeta del seu primer any d’experiència política a la vila. Llevat d’alguns moments on el discurs ideològic ha passat per davant de les alternatives pragmàtiques, la formació del novell Òscar Ortiz ha sabut fer-se sentir des d’un posicionament argumental treballat que ha aprofitat més que ningú els avantatges de les xarxes socials i les noves tecnologies.

L’alcalde manté una imatge sòlida -afermada pel pinyol que l’acompanya sovint- i en solitari ha aconseguit defensar amb fermesa posicionaments i decisions difícils sense perdre els papers ni la convicció. Malgrat tot, intueixo, pel que sigui, una distància entre la projecció pública de Forns i la de la resta de l’equip de govern, que és rebuda de forma desigual, d’acord amb els palangres als que s’han hagut d’enfrontar els regidors més interpelats en aquest periode per motius diversos, o desdibuixada, fins i tot, en alguns dels seus companys que no acaben de trobar el lloc. A la vegada, i com que no hi ha hagut una pela per a fer res, tampoc hi ha hagut ocasió de poder evidenciar les virtuts o les mancances de cadascú, i això no se si és bo o dolent, per bé que a qui mana sempre li exigiran que faci coses.

dijous, 17 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de maig


L’estat al rescat

“Hi ha una manera de no estar en mans dels altres, que és no deure res.”
Artur Mas. 15 de maig


Dissabte, 12 de maig. 20:30h. Teatre de la Llotja de Lleida.
Catalunya Música transmet en directe el concert i la cerimònia del veredicte final del concurs la sardana de l’any, el tradicional certamen organitzat per la Federació Sardanista de Catalunya, on es premia la millor composició original d’acord amb les preferències dels aficionats expressades per votació popular. La vetllada on s’interpreten les peces finalistes paga la pena, malgrat que és innegable que hom no s’hi hagués posat amb el mateix interès si no fos per l’alicient que tanca el programa. S’escolta una ovació eixordadora en acabar “La processó: crònica musical d’una festa tradicional catalana”. I és que aquesta petita, inspirada i descriptiva suite per a cobla i orquestra de Xavier Pagès, captiva i atrapa des del seu inici fins a l’espatarrant clímax que dibuixa l’entrada del Sant a la parròquia, amb el qual es clou un viatge iniciàtic, que comença amb unes subtils i puntejades matinades, i ofereix una versió mística, trascendent, i fins a cert punt enigmàtica, del goig de Sant Bartomeu. Tot plegat amb contundents canvis de dinàmica, protagonitzats per l’evocació dels trons, els xiuladors i el batec dels timbals de les colles de foc, un toc de castells vilafranquí segons els entesos però perfectament dispensable i assumible, o una segona bastonera per a cobla que obre la porta a l’espectacular desenllaç. És una festa per escoltar amb els ulls clucs. Es veu i se sent. Ara només falta saber si algun dia aquests deu minuts podran interpretar-se a Sitges....

Dimarts, 15 de maig. Migdia.
Gran frase la de la capçalera. A més de ser certa val com a declaració d’intencions lapidària. El problema és que arriba massa tard. Tampoc no és nova ni propietat del qui l’ha dita. Més aviat es tracta d’una d’aquelles màximes perennes –equiparable al si vols anar ben servit- que alguns han aplicat i apliquen a la seva vida quotidiana, quan es marquen com a actitud vital intentar no quedar a deure res a ningú, ni demanar favors que poden implicar contrapartides no volgudes, inoportunes o indesitjades. Està clar que, pel que sigui, aquesta no ha estat l’actitud de la majoria, perquè sinó avui no seriem on som, a una distància sideral de la referència manifestada pel president Mas, i que li serví per a encaixar el discurs del pacte fiscal i la hisenda pròpia, en una nova volta de cargol a l’eterna i recorrent amenaça implícita del si-no-ens-posem-d’acord-amb-Madrid-haurem-de-prendre-una-decisió-contundent, etc, etc, etc. El cas és que avui gairebé tothom deu diners a tothom -des de l’estat als ajuntaments, passant per les comunitats autònomes i els partits polítics- els interessos dels crèdits i els punts del deute estan pels núvols perquè gairebé ningú no se’n refia de ningú –ni tant sols dels qui han pagat puntualment sempre- i la situació demana actuacions urgents, quan les urgències mai han estat bones conselleres a l’hora de prendre decisions. Si hi afegim la multitud d’hipòtesis i opinions saberudes i sovint contradictòries sobre allò que ens espera, que omplen pàgines de diaris, hores de tertúlies televisives i portals d’internet, que relaten la magnitud de la tragèdia amb una sintaxi que fa temps que ha esgotat els superlatius dramàtics, haurem construït un magnífic relat de paranoia col.lectiva basat en la legítima por a la incertesa i la pèrdua, petita o gran, d’allò que s’aconseguí amb major o menor esforç. Mas es presenta davant dels mitjans amb una llarga prèvia destinada a estovar la tercera petacada i sense deixar d’utilitzar eufemismes innecessaris a aquestes alçades. Parlar d’ajustos quan segueixen essent retallades, i de ciutadans incòmodes quan en realitat estan emprenyats no s’escau dins d’un discurs que es vol realista a l’hora de referir-se a les línies vermelles que no es travessaran. El problema comença a ser un altre. La crisi avança i estem lluny encara de poder testimoniar el que hauria de ser una de les seves lliçons de capçalera. Si es tractava d’aprofitar l’oportunitat del moment, i el sacrifici de molts, per a intentar recuperar aquells valors que una dècada de vaques grasses va deixar al marge, i de propiciar una certa regeneració ètica en la forma d’administrar el fins avui anomenat estat del benestar, i en especial la de gestionar els béns públics, o els serveis que afecten a les persones, és evident que moltes de les mesures que s’han adoptat no han arribat al moll de l’ós d’aquells problemes que sacsegen consciències i sensibilitats, siguin els relacionats amb la minva d’aportacions a les entitats socials, o els generats pel drama de les participacions preferents, o per el paper de l’estat en el rescat dels bancs, o el de la justícia en els casos flagrants de recursos públics malbaratats o de desnonaments que no troben alternativa... i la llista de greuges és llarga. Si no hi ha una mínima sortida a alguns d’aquests problemes que fiblen les bases emocionals del sistema, la frustrada ciutadania tindrà tot el dret a creure que tant d’esforç no està generant la reciprocitat necessària. Més enllà de l’argumentari de l’austeritat, del complex tacticisme polític, de la necessitat d’incentivar l’economia i de modular els ajustos si es mostren insensibles, hi ha quelcom que no surt de manera explícita als discursos i que indigna tant com les pròpies retallades.

Dimecres, 16 de maig
Com pagar 3095 factures de cop? No hi ha miracles. Durant els propers dies, 12,8 milions d’euros, corresponents al pagament de 3095 factures pendents, seran ingressats per transferència als propietaris de les empreses, grans i petites, que han esperat amb paciència infinita a que l’Ajuntament els pagués el que els debia. Definiria el pla d’ajust posat en marxa pel ministre Montoro com el mal menor del mal major. Poques formes hi ha de pagar d’immediat avui un deute que s’hagués hagut de pagar abans d’ahir. Per tant, el mateix estat que s’ha mostrat històricament gasiu amb el finançament dels municipis turístics és, paradoxalment, l’avalador d’aquest coixí. La casa gran, doncs, serà espectadora d’una operació que tramitaran les entitats bancàries directament amb els afectats, i que, per la part que li toca, es resumiria en una compra de temps. S’ha comprat temps per pagar, a canvi de comprar-lo car –al 7%- i de bescanviar al qui ha de cobrar, però, de nou, la urgència en assolir l’objectiu final del procés vull creure que ha estat prioritària, per no pensar en fins a quin punt l’Ajuntament ha vulnerat una llei de terminis que hauria empaperat a qualsevol particular en la mateixa situació. Amb el cataplasma del pla d’ajust, s’ha renegociat a la vora d’un 50% del total dels prop de 26 milions d’euros de deute corrent. En queden 13. El regidor d’hisenda Jordi Mas creu que la nova circumstància ha permès reconduir a nivells sostenibles i tolerables el gec econòmic amb Cespa, tot i que queden deutes punyents, com per exemple el contret amb la Mancomunitat Penedès-Garraf, situat entre els 5 i els 6 milions d’euros i que s’intentarà abordar a través d’una operació de crèdit, i el de l’inefable Sitges Reference. Si, per un costat, les empreses que hi treballaren no han pogut acollir-se a les normes estrictes del pla d’ajust, i no cobraran fins que l’administrador concursal ho aprovi –vet aquí un cas paradigmàtic de dissort manifesta- per l’altre, l’onerosa hipoteca de l’immoble i el marasme legal que l’envolta fa preveure que, tard o d’hora, les dependències municipals hauran de marxar. On? Com a mínim el departament d’urbanisme ho tindrà fàcil. Podrà tornar als locals del carrossòdrom, a 20 metres de distància....

dijous, 10 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de maig




Pecado..... venial

Bones notícies: l’estat ha donat el vist-i-plau al pla d’ajust de l’Ajuntament i, per fi, es pagaran un munt de factures encallades. I estem de sort. A 16 corporacions locals catalanes no els han aprovat les previsions i no saben com se’n sortiran. Per altra banda, el secretari d’estat d’administracions públiques, Antonio Beteta, conegut per allò del cafelito dels funcionaris, afirma que hi ha un ajuntament de la provincia de Guadalajara que trigarà –dades en mà, i si Déu no hi actua decididament- 7058 anys en tornar els pagaments a proveïdors. Per a que se’n facin una idea, fa uns 4500 que s’acabà la gran piràmide de Keops, que ja deu estar pagada. I un altre ajuntament de la provincia de Teruel no podrà satisfer als seus deutors fins d’aquí 452 anys.... Quatre segles i mig... Un veritable deliri surrealista. Esbufego. Males notícies: les educadores de El Cercolet afirmen en un comunicat que l’empresa no els ha abonat el mes d’abril i que només cobraran si l’Ajuntament paga a la concessionària, en un nou capítol ple de tensió. Bones notícies: Sitges viu, malgrat tot, una activitat lúdico-festiva-cultural-esportiva inesgotable, i això ha de ser, per força, més bo que dolent en el context actual. Males notícies: la venda ambulant segueix força descontrolada amb Segways o sense, i això que l’aparell té el seu què, malgrat la imatge fins a cert punt còmica que ofereixen les parelles d’urbanos hieràtics com un Sant de guix sobre l’artefacte. Bones notícies: el músic Xavier Pagès estrenarà demà a Lleida una suite per a orquestra i cobla, inspirada en la cercavila de la processó de Sant Bartomeu. Males notícies: els ascensors i les escales mecàniques del pas sota la via segueixen essent protagonistes de moltes queixes. Bones notícies: la periodista sitgetana Rita Marzoa ha rebut una de les mencions de qualitat dels premis als millors programes de ràdio que atorga Ràdio Associació pel seu Solidaris de Catalunya Ràdio. Males notícies: el Diari de Vilanova planteja un ERO per acomiadar el 50% de la plantilla, i tot penja d’un fil en l’àmbit comunicacional de la comarca. Bones noticies: Campanades de boda de La Cubana està essent un èxit com una casa i algunes activitats han trobat en el micro-mecenatge a traves d’internet una sortida a la minva de subvencions. I els funciona. Bones notícies: August Bover va en camí de convertir-se, aquest cap de setmana, en el president de la recuperada Òmnium Cultural al Garraf, i Motor Combo, el duet format per Eli Gras i Florenci Salesas, ha enregistrat pel Canal 33 un programa sencer de la sèrie De prop, que es començarà a emetre la tardor. Bones notícies: la reforma de la casa d’en Rafel Marcet és, almenys fins ara, un exemple de sensibilitat i bon gust, i el cartell de l’edició d’enguany del festival internacional de cinema fantàstic és, simplement, excel.lent. És, per el públic més irònic, una veritable metàfora del present, que serveix a un esdeveniment que proposarà com a tema central la fi del mon. La que anuncien les profecies maies, o la que ha abordat el setè art manta vegades. Hi veig en l’obra presentada aquesta setmana una inspiració en la mítica escena final de El planeta de los simios, on l’habitualment sobreactuat Charlton Heston acabava en una platja desolada presidida pel que quedava de Lady Liberty després del cataclisme. L’estudi de diseny Inocuo està al darrere d’aquesta magnifica recreació que ha destruït La Punta a imatge i semblança del clàssic del 68, però embolicada de foscor tètrica. Opinió unànim i impacte immediat entre els seguidors de les xarxes socials que, en la seva majoria, han coincidit en qualificar el cartell de brutal. Ho és.

Sí, ho repeteixo de nou. Hi ha un bosc de bones notícies –i les que hem deixo- darrere els arbres de Bankia, dels cuyongs del president d’Extremadura, del disbarat dels peatges, les retallades necessàries i insensibles, les malaurades xifres de l’atur, o de tantes i tantes coses que demostren fins a quin punt hem viscut, i alguns encara hi viuen, dins d’una escala de valors que s’ha desmanegat com un castell de cartes arrossegant-ho tot sense compassió. Entre tantes petites i grans misèries de l’ahir i de l’avui, que haurien de tenir responsables, i no dirigents exonerats a cop d’indemnització o jubilació milionària, hi ha gent que fa coses exemplars, valuoses i enriquidores per a la comunitat, tot i que sovint passin injustament desapercebudes perquè no fan soroll. En els que no fan soroll, des d’aquesta convicció del valor de treballar pel bé comú, hi ha el veritable camí a seguir. Lluís Mirabent també va fer de la discreció virtut. El record que li dedicà el Centre excursionista en la primera de les projeccions del cicle de muntanya, celebrada en un Prado ple de gom a gom, palesà els trets que varen definir la personalitat d’un home capaç d’aglutinar caràcters i interessos molt diversos a l’entorn de la seva passió muntanyenca. Fou una vetllada emotiva, i plena d’esperit positiu.

Divendres, 4 de maig
7000 raccions de tapes s’han venut durant els primers dies del segon any de la iniciativa Sitges, tapa a tapa. És tendència en un moment on molts cerquen creativitat i qualitat sense descapitalitzar-se, i els restauradors/emprenedors més joves estan protagonitzant una revifalla generacional que permet tenir fermes esperances en el futur. El plantejament de la ruta, l’incentiu dels premis, i l’encertada imatge publicitària han ajudat a potenciar, sens dubte, els atractius d’una proposta que camina ferma cap a la consolidació. Més complicades estan les coses en un dels indrets emblemàtics de la nit sitgetana, necessitat de fa temps d’un revulsiu que arriba ara sota el paraigües del Gremi d’Hostaleria i el suport de l’Ajuntament. Els establiments d’oci del carrer Primer de maig s’han unit per a donar un nou impuls a la marca carrer del pecat/calle del pecado amb l’objectiu de dinamitzar la zona, i recuperar-ne la vitalitat.  Vet aquí un tema sensible on conflueixen dues consideracions difícils de complementar. La mateixa marca nascuda de la juguesca entre Antoni Morató i Utrillo genera sensacions contraposades. Des del punt de vista pragmàtic, la pregunta perdoni, el carrer del pecat on és? demostra la pervivència de la denominació cinquanta anys després, i fins a quin punt segueix essent un reclam eficaç. El més eficaç. A l’altre costat hi ficariem les opinions de molts sitgetans cansats, precisament, de la cantarella que respon a un tòpic que consideren caduc, i més quan s’agafa en la versió castellana. En qualsevol cas, en el plat positiu de la balança hi ha, sens dubte, la unió dels locals a favor d’una causa comuna. En el plat negatiu, un web promocional que, ni de lluny, està a l’alçada de les expectatives, per no parlar de la impossibilitat, gairebé absoluta, de trobar-hi una frase en català, que no sigui la generada per un traductor automàtic que es permet unes llicències gramaticals que posen els pèls de punta. Un pecat... un pecado.... a sin.

Dijous, 10 de maig
Pels qui dubtin que l’autòdrom de Terramar podria esdevenir un veritable pol d’atracció turística de qualitat, a partir de la restauració i rendibilització d’un patrimoni arquitectònic únic al món, els convido a veure l’adrenalínic video que l’empresa Red Bull ha publicat a internet. La marca de begudes va convidar als pilots Carlos Sainz i Miguel Molina al circuit, per a aconseguir superar el rècord de la volta en l’òval de 2km. I Sainz ho aconseguí. 42,6 segons amb un Audi R8 que volà sobre la clivellada pista. La filmació de 8 minuts barreja història i sensacions, incorporant els testimonis de Salvador Mora, Marcel Ricart, Sainz i Molina en un muntatge sensacional fet amb mitjans i criteri de primera, que difondrà la imatge d’aquesta gran obra al mon... 

dijous, 3 de maig de 2012



Crònica local
Eco de Sitges, 4 de maig

Fotografia de Joan Iriarte.


Que siguis immensament feliç, prenda



Dijous, 3 de maig
Aquí em tenen. Desempolsegant records per a digerir-los de nou. Amb l’ànima adolorida, o ferida perquè negar-ho, la secció comença pel final cronològic d’una setmana difícil. Amigues i amics, el mon és ple de bona gent, però tinc la sensació que estem perdent referents que no tenen recanvi. I no parlo d’un impossible recanvi mimètic. Penso en els continuadors del llegat d’aquelles persones que han demostrat, des de la discreció i la humilitat, ésser referents de vida, d’actitud positiva i empàtica, de professionalitat, coherència, sensibilitat i estimació vers els altres. Referents en definitiva, de valors que no sovintegen. En queden ben pocs que capitalitzin l’admiració de la majoria. Montserrat Almirall ha estat moltes coses a l’hora, per a molta gent. La mestra, la senyu, la pedagoga, l’amiga, la dona de l’etern somriure i paciència infinita, la que s’enfadava quan no podia enfadar-se perquè no en sabia, la que ens acompanyava als encotillats exàmens de l’encotillat conservatori del Liceu, la deixeble del mestre Antoni Català, membre d’honor de Joventuts Musicals, i esperonadora de vocacions i carreres artístiques. La pianista de El retaule del flautista i d’inquantificables vetllades als escolapis, al Prado i on fos. I, per damunt de tot, la reina d’una habitació curulla de cadiretes, flautes de bec, llibres de solfeig, i nenes i nens que intentàvem aprendre música sense deixar mai de divertir-nos. Era, aquella habitació encaixada en l’atmosfera severa d’una casa imposant, un petit univers de felicitat plena que travessava la finestra i s’escampava pel carrer. Més enllà, la vida ha posat a prova les conviccions d’una dona de fe, que acceptà allò que pocs acceptariem, si no és des d’una fermesa moral difícil d’entendre i de païr. A la tristor d’haver perdut un referent, només hi podem contraposar la felicitat d’haver-lo conegut. Avui, que el món de l’esport ha fet populars fins a l’exageració qualificatius com gran o crack, val la pena deixar per escrit que ha mort una Gran dona que ens estimà sense mesura, com estimà la música, la vida, i Sitges, i que ens deixa –en temps de crisi- un llibre carregat de lliçons per a aprendre, que no se si aprendrem.

Dissabte, 28 d’abril. Vespre.
Guomundur Guomundsson, en endavant Erró –nom artístic que evita un munt de complicacions fonètiques- és el primer pintor a qui la fundació Stämpfli dedica una exposició individual. La planta baixa del mercat del peix i el primer pis de Can Mec presenten quelcom veritablement atractiu tant pel que fa al contingut del missatge, com per l’excel.lència formal amb el qual es presenta, a través de la utilització d’un conjunt de tècniques ben variades, de l’oli al collage, executades a la perfecció. Inevitablement, criden l’atenció alguns exemples brillants de  provocació històrica, com la sèrie dedicada a la volta al mon de Mao, on el lider de la revolució xinesa es plantificat a Manhattan amb un aire propi del cartellisme comunista, o les obres dedicades a la Polònia de Jaruzelski i Lech Walesa, o al nazisme, on els fets es revisiten irònicament, a través d’una gran vinyeta de còmic on l’artista s’esplaia des de l’absoluta llibertat. Com que de la mostra ja n’hauran llegit alguna cosa, em permeto assenyalar dos aspectes que considero destacables. És important que a Sitges es programin exhibicions d’aquesta mena. Són un revulsiu artístic, una petita sacsejada a les concepcions estètiques de cadascú, i, a la vegada, el millor complement per als nostres meravellosos clàssics de sempre. En aquest sentit, la coincidència amb les joies del Cau Ferrat visibles al Miramar no pot resultar més encertada per a qui vulgui atrevir-se, sense prejudicis, a fer un programa doble carregat d’interès. Per altra banda, mereix menció especial la disposició de les obres en les sales de la fundació. Tot està muntat amb la pulcritud i precisió previsibles tenint en compte els padrins de l’esdeveniment, i la disposició de les peces, sense angoixes d’espai, permet contemplar-les amb comoditat. Surto amb la sensació que Erró, l’ull planetari té molts motius per agradar, en especial als joves.

Dissabte, 28 d’abril. Nit.
David Garcia ha estat escollit primer secretari dels socialistes sitgetans. A mitjans de la setmana passada ja m’insinuaren que les coses anaven molt igualades, i que el que semblava molt evident de bon principi, no estava tant clar hores abans de l’assemblea. Els fets ho han demostrat. L’home que es ficà dins la cursa per a la primera secretaria del PSC local, des d’una discreta i amable prudència conciliadora, i que manifestà en reiterades ocasions que la seva voluntat era sumar, ha aconseguit obrir un capitol de nou tarennà a les files del partit més votat en les darreres municipals. M’asseguren que la tarda fou intensa, que tothom va buidar el pap, i que de l’aquelarre en sortí una militància amb l’ànima renovada, que, a partir d’ara, caminarà amb un horitzó més definit després del trasbalsat periode post-electoral, on la condició de primera força de l’oposició no ha pogut fer-se valer gaire, per mor de tot el que vostès ja saben, i ells també saben. Probablement la personalitat de l’escollit, en línia amb la del portaveu de la formació a l’Ajuntament, ajudarà a somatitzar les ferides i a fer pinya. 

Dimarts, 1 de maig
Una freda nit d’hivern del 1994. Empesos per la desbordant energia que acostuma a tenir Josep Milán a l’hora de tirar endavant petits o grans projectes amb valor afegit, a l’estudi de Ràdio Maricel es troben Montserrat Mirabent, Josep Maria Rosés i Carles Candel, per a enregistrar la versió del clàssic, i difícil, Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Els minuts previs a l’enregistrament son distesos. Els tres rapsodes es coneixen i s’aprecien. Darrera el vidre, i malgrat la migrada entitat de l’habitació que els envolta, les tres figures de peu dret amb els papers a la ma demostren davant del micro una professionalitat digna dels millors anys del radioteatre. Es fa el silenci, i en Carles Candel arrenca: Aire d’aquesta nit, quina sentida de rosa hi ha en l’aire gelat que es posa sobre el pols esfereït... Ai!, aire d’aquesta nit.... Crec recordar que només aturàrem l’enregistrament dues vegades, tres com a molt. Tot fluïa. Era, i és, màgic. Ho he escoltat un munt de vegades des d’aleshores, i no puc evitar associar les primeres estrofes del Sagarra nadalenc amb aquella veu càlida, profunda, sensacional, que ens trasllada, cada cop, a la dimensió poètica sense cap mena d’esforç.

Dimecres, 2 de maig
No els marejaré amb xifres, perquè tampoc cal. Bàsicament, la història de les autopistes de peatge a Catalunya es pot resumir en l’argument que segueix: per cada vegada que el govern ha intentat renegociar a la baixa les tarifes, o incorporar compensacions, descomptes o flexibilitat en la seva aplicació, els ciutadans hem perdut un llençol de la bugada en forma de pròrroga de les concessions, que s’han estirat fins travessar els límits de l’ètica empresarial, sense que cap govern hagi marcat una veritable barrera. Ni els de Pujol, ni els dels dos tripartits, i ni el de Mas fins avui, atrapat pel seu ambivalent argumentari, que comprèn als indignats mentre els adverteix de la multa de 100€. El pensament és lliure de plantejar per quines raons la concessió de la C-32, gestionada per Aucat, filial de la gran Abertis, una de les branques més rendibles de “La Caixa”, s’ha ampliat fins al 2039 quan finia el 2022. L’exemplificadora iniciativa ciutadana del #novullpagar  s’enfronta a una realitat difícil. Només una decisió política, amb un capital sota el braç i un bon equip d’advocats, pot resoldre l’assumpte.