dijous, 29 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de novembre



Sobirania compartida

“Cuando yo me considero a mi mismo no soy nada,
cuando me comparo valgo bastante.”

De les ‘Confesiones’ de Sant Agustí


Què seria d’aquesta secció sense les aportacions dels lectors/es amb esperit constructiu? Ben poca cosa. Vagi per endavant una fe d’errades que agraeixo, vinguda de l’atenció d’un de vostès, i que té relació amb una afirmació que no deia cap mentida, però exposava una veritat a mitges, perquè no reflectia el context global d’un posicionament. És cert que no es presentaren al.legacions al ple que aprovà el coeficient multiplicador de l’IBI de l’any que ve. I probablement no es varen presentar en base a la inexistència de xifres definitives sobre els valors cadastrals que permetessin poder projectar una hipòtesi versemblant de futur. El PSC va votar en contra del nou coeficient multiplicador, manifestant una posició que el meu interlocutor entèn que podria considerar-se, i no li manca raó, com una al.legació de facto. Queda dit, i matisat. Després ja en parlariem de si ara és més fàcil votar en contra que a favor...

Diumenge, 25 de novembre
Com si no n’hi hagués prou amb el tradicional etiquetatge ideològic de dretes i esquerres, el context de les eleccions al parlament ha afegit a la llista d'apel.latius el dels partits polítics partidaris del sobiranisme, davant dels defensors de l’unionisme. Amb els resultats de les eleccions al parlament de Catalunya a la mà, a Sitges el bloc sobiranista (o, si volen, el que aposta per la independència o l’estat propi amb tots els matisos que calgui afegir-hi) sumaria 7336 vots, el 60,09% del total escrutat, mentre que l’unionista en recull 4283, un 34,26%. Vostès mateixos decidiran si la majoria dels sitgetans que han votat és prou majoria com per a pensar que la vila faria un cop de cap si arribés l'hora... Acabada aquesta setmana ciclotímica, Oriol Junqueras s’ha demostrat com un negociador molt intel.ligent que ha sabut rendibilitzar com ningú el resultat i l'ideari del seu partit sense despentinar-se, en un context on, pel percentatge de participació de la jornada, la composició del parlament expressa, més que mai, la pluralitat del país, la voluntat de la majoria de ciutadans de no capitalitzar en una persona ni en un partit l’administració de les decisions més trascendentals -siguin de futur o del dia a dia- i de modular les conseqüències implacables de les retallades. La vella història del segon que sembla haver guanyat, enfront del primer que sembla haver perdut…

Dilluns, 26 de novembre
Lluny de resoldre's, el conflicte entre Ajuntament i treballadors municipals s'ha tensionat. Era difícil que no es tensionés, malgrat que, probablement, tampoc algunes actituds o declaracions han ajudat a relaxar-lo com calia. Abans de seguir, em cal construir una frase a partir de testimonis que faig meus. I la frase seria semblant a aquesta “Jo no vull que facin fora ningú de l’Ajuntament, però m’emprenya molt que, per a salvar als qui ho mereixen i estan a la corda fluixa, se salvin també alguns que no foten ni brot, o d’altres que es comporten com si la crisi no anés amb ells”. A la casa gran tampoc sembla haver-hi lloc per la cirurgia i ara s'està vivint un procés traumàtic que té mala solució, entre d'altres coses perquè els fets demostren que no s’ha plantejat amb prou transparència i diàleg vers els protagonistes del mateix, vagin a saber si per mor de l’angoixa de quadrar uns números amb urgència, la qual cosa no acostuma a ésser garantia de resolució de problemes. Només els qui estaven al llindar de la porta del saló de plens el vespre del passat dilluns podien copsar dues realitats diferents que, malgrat no veure’s entre elles de manera directa, s’intuïen i tallaven l’ambient amb un ganivet, mentre la celebració de la sessió es mantenia aturada degut a l’escàndol. A un costat, i per la porta del darrera -perquè la del davant es va tancar no em facin dir per quines raons, per bé que el pensament és lliure- un centenar llarg de treballadors municipals, protestant amb vehemència i intensitat arrauxada, accediren al claustre de la casa gran atiats per les conseqüències de la previsió de l’equip de govern de retallar en 1M€ la partida de personal de cara al pressupost de l’any que ve. A l’altre banda de la paret, sota el magnífic artesonat de fusta, els representants públics escoltaven la remor del temporal mentre esperaven asseguts, amb posat greu, silenciós, qui sap si pensatiu davant d’una evidència punyent, com tantes d’altres que vivim aquests dies, i que apel.la a la seva responsabilitat de manera directa.

Al claustre, entre botzines, sirenes, consignes a cop de megàfon, i esporàdics insults absolutament inacceptables, el regidor de recursos humans Magí Almirall -l'únic que va sortir- va viure un bany de retrets que intentà capejar amb fortuna desigual fent valer la possibilitat encara oberta de dialogar. Tampoc no tenia cap altra alternativa en aquesta circumstància, tot i que va convèncer a mitges, o a quarts. Des del fons, una treballadora enfilà el veritable discurs de la nit. Un speech d'alta intensitat emocional impossible de contradir, que acabà disparant amb indignació una acusació lapidària, que apuntava a un home que aterrà durant la passada legislatura i que ha estat substituït fa quatre dies: "Heu tingut un inútil a turisme, cobrant 4000€ al mes!". Es féu el silenci, momentani, abans l'alcalde no permetés als representants sindicals intervenir en la sessió plenària a punt de reprendre. Ho feren palesant la negativa a les propostes de l'equip de govern i demanant l'ajornament de l'aprovació del pressupost del 2013 fins que no s'acordi un desllorigador a l'assumpte, que creuen que ha de passar per  l'anàlisi exhaustiu de totes les partides. Finalitzada la intervenció, i amb el compromís de l'alcalde d'iniciar converses el dimecres 28, els ànims començaren a relaxar-se, i els treballadors marxaren. Qui marxà també va ser Òscar Ortiz. El portaveu de la CUP defensà la seva decisió per solidaritat amb els treballadors, en una actitud que permet obrir un debat sobre les obligacions del càrrec, i més si es té en compte que el mateix Ortiz ha proposat a posteriori la creació d'una taula de treball entre l'equip de govern, l'oposició i els propis treballadors per a poder trobar una solució en la qual s'hi impliqui tothom, assumint-ne una responsabilitat col.lectiva. Fins avui, és la proposta més assenyada que he escoltat.

En canvi, el que ha succeït des de dilluns per part de l'equip de govern ha estat erràtic i desconcertant, tenint en compte la magnitud del conflicte, i l'enorme tensió generada. Dimarts al matí, i a partir d'una pregunta que recuperava el comentari d'un treballador que li suggeria a Magí Almirall un topall màxim de sou pels regidors del govern de fins a tres vegades el sou mínim, el titular de recursos humans afirmava que li semblava poc, que la política s'ha de pagar correctament perquè implica responsabilitats, però que tot es pot parlar. Què és poc i què és molt avui per a un regidor? Etern debat en un moment en el qual els treballadors demanen als gestors públics sacrificis proporcionals als que ells pateixen. Per a acabar de reblar el clau, Almirall no va assistir a la important reunió de dimecres en la qual calia posar fil a l'agulla, en un gest incomprensible des de tots els punts de vista, que ha ficat més llenya al foc de la malfiança i l'emprenyamenta. Que quedi clar que l'origen d'aquest mal ve de l'època en què passaven coses poc edificants però pocs s'atrevien a dir-les. Parlar té un preu. Callar també. I no assistir a una reunió cabdal sense una bona excusa.... vostès ja m'entenen.

dijous, 22 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de novembre



"No manem nosaltres"

És clàssica l'anècdota de l'home que volia manar i, un cop amb la vara a la mà, s'adonà que no podia decidir tant com volia, però aleshores ja era tard per a fer marxa enrera. Sense necessitat de vincular-la amb la segona part de la història, perquè no seria extrapolable, vet aquí la expressió perfecta d’aquest aforisme en boca de Vinyet Lluís, regidora d’una corporació tutelada, que no intervinguda. En aquesta cursa traumàtica, obligada, malaltissa i obsessiva per aconseguir eixugar el dèficit, assumint un cost social de conseqüències imprevisibles, el govern de Miquel Forns també es posa en situació de risc potencial, perquè a la ciutadania li queda ben poca corda per carregar l’esperit, davant d’una corrúa d’esforços que no rep a canvi cap reciprocitat mínimament motivadora en el dia a dia. La darrera informació fonamental per entendre el que passa, m’arribà la setmana passada de la mà del regidor d’hisenda, malgrat que m’assegurin que això ja era sabut per tothom. L’estat –i millor serà no parlar de l’estat- obliga a l’Ajuntament a eixugar tots els serrells de deute que li quedin abans no finalitzi el 2013. Qualsevol ingrés extraordinari que generi la institució ha d’anar integrament a complir amb aquest objectiu per davant de qualsevol altre. Lligats, doncs, de peus i mans, i deixant de banda el que s’ha eixugat a través del pla Montoro i del seu draconià full de ruta que obliga a moltes altres coses, la institució preveu que queden per pagar 3,6M€, sense tenir en compte quelcom de fonamental importància, com és contemplar la possibilitat que la resolució final d’alguns dels procediments judicials oberts es fallin contra l’Ajuntament, i, ja sense la carta del recurs, calgui pagar-los d’immediat. No envejo el govern de Forns. Viu en un camp de mines on cada dia en peta alguna, i li cauen marrons per totes bandes, la qual cosa no és obstacle per a creure que qui s'hi ha posat és perquè ha volgut i cobra per a intentar resoldre-ho, i no empitjorar-ho.

Com que ja varem quedar que no es pot fer una truita sense trencar ous, l'Ajuntament té tres opcions bàsiques a seguir per a intentar superar aquesta monumental ensulsiada del dèficit enverinat, de les quals ja ha posat en marxa les dues que, malauradament, sempre apareixen a les primeres pàgines dels manuals de gestió de les crisis, per mor que son les més socorregudes i expeditives, malgrat demanin empassar-se algunes previsions/promeses electorals. Primera: pujar els impostos. Segona: rebaixar el capítol 1 del pressupost de l'administració, pel fet de ser una de les partides grosses del global. Tercera: vendre (o intentar no malvendre) patrimoni. I encara n’hi podriem afegir una quarta d'aquelles de pecat mortal, que consistiria en subhastar quatre quadres de bandera als russos i treure'n una picossada que salvés les restes del naufragi. ”El 2013 ens hi va la vida” confessa sense embuts el regidor d’hisenda que, davant l’ultimàtum legal, no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’ingressar menys, i si de l’esperança que a partir del 2014 la vida serà una altra si hi arribem. El cas és que tinc una certa sensació que el context està obligant a Jordi Mas a posicionar-se en un plantejament de màxims, víctima de l'angoixa de poder trobar-se l'any que ve amb palangres impossibles de pagar sense coixí. A comptar, en definitiva, amb una provisió de fons que no vol fer pública, perquè va destinada a tenir un racó per si de cas, quelcom que, fins a cert punt, seria comprensible, però no sense explicar-ho obertament a la ciutadania, peti qui peti. Ho exposo així perquè el debat sobre la questió impositiva no s’ha resolt, i té poques possibilitats de resoldre’s si es tenen en compte les diferents reunions entre l’equip de govern i la plataforma per uns impostos i serveis justos, que s’han saldat sense acord sobre la rebaixa del coeficient multiplicador del rebut de l’IBI aplicable als anys 2014 i 2015, que la plataforma voldria més gran del que li ofereixen. Ajuntament i interlocutors veïnals assumeixen que el 2013 la clatellada serà gran, degut als efectes del coeficient multiplicador del 1,213 que s'aprovà per ple el mes de juny, sense cap -repeteixo cap- alegació en contra*. Per aquest motiu, el col.lectiu de ciutadans enten que l'única forma de compensar-ho és reduïnt de manera considerable el coeficient pels exercicis dels dos anys següents, tot afirmant, amb les xifres a la mà, que l'Ajuntament pot assumir els venciments del pla d'ajust i del deute sense necessitat de plantejar uns números tan folgats, que insinuarien una gana excessiva. D'uns coeficients inicials previstos al pla d'ajust d'1,180 i 1,140 respectivament, hores d'ara, l'equip de govern proposa un 1,090 pel 2014 i un 1,020 pel 2015, i la plataforma creu que tot el que superi el 0,850 és difícilment negociable. En qualsevol cas, fora del debat sobre el coeficient, allò que de debò crida l'atenció és la diferència entre els comptes sobre la previsió d'ingressos en concepte d'IBI que han fet uns i altres. El regidor assegura que el 2012 l'Ajuntament recaptarà uns 15 milions en números rodons, i l'any que ve uns 18, mentre que els números de la plataforma preveuen que s'ultrapassin els 20 milions. O sia, hi ha, com a mínim, una diferencia de dos milions d'euros entre ambdúes previsions d'ingressos, i no cal ser un honoris causa per a considerar-la inexplicable. A qui creure?

Pendents, doncs, de trobar una sortida a aquest conflicte, l'altra gran patata calenta apunta al personal. En especial als laborals i als interins, perquè els funcionaris, fins que Angela Merkel no tensi la corda, en queden exempts. Per uns moments he recordat el cèlebre poema que el pastor protestant Martin Niemöller va escriure el 1946, i que comença amb un: "Primero fueron a buscar a los comunistas, y yo no dije nada, porque yo no era comunista" i acaba sentenciant: "Luego vinieron a por mi, pero no quedaba nadie para protestar". Amb l'objectiu de reduir en 1M€ la partida destinada al personal de la casa gran, l'Ajuntament proposa un ERO d'acomiadament per a 47 treballadors laborals, temporals i interins, o, si es vol evitar, rebaixar un 15% del sou al gruix del col.lectiu d'aquesta condició. L'alcalde confessa que no voldria acomiadar ningú i que li agradaria que els funcionaris s'afegissin solidàriament als seus companys per a que la repercussió de la mesura fos més petita per a tothom. Forns també es refereix a la renúncia a la paga extra de Nadal dels regidors, però és evident que la situació està generant una mala maror general que apunta als gestors polítics, a les dietes per assistència a plens o juntes de govern local, als càrrecs de confiança, als qui sempre han viscut amb un ós a l'esquena -que també n'hi ha-  i, en general a tot allò que es mou i es creu darrere de la llarga llista de greuges comparatius sense resoldre existents a la casa. Els mateixos que ja existien i que els diners cobrien, com la farina de galeta maquilla la carn quan s'arrebossa, i el sucre la cremor d'un mal cafè. Els representants laborals lamenten que la decisió hagi caigut del cel sense cap avís previ per part del regidor de recursos humans, que tot es redueixi a un inflexible o caixa o faixa, i volen obrir una tercera via de negociació, mentre que tenen previst manifestar-se el proper dilluns, aprofitant la sessió ordinària de ple. Amb la boca petita es reconeix l'evidència. L'assumpte té una mala sortida... Davant del dilema d'haver de decidir entre allò dolent i allò pitjor, es corre el risc d'utilitzar el valor d'una feina com a arma estratègica per a apretar als més febles. Perquè l'alcalde també reconeix que la llosa de la situació actual cau sobre els qui pengen d'un fil, i a la vegada considera que només la classe política pot canviar les regles del joc... Sobre quant de temps haurà de passar no hi ha resposta....

Trobaran en aquest Eco sentides i merescudes glosses dedicades a Sam i Dani Barrachina. No coneixia en Dani però vull recordar en Sam com aquell lector impenitent a qui, quan la vista no li ho va permetre, li llegien aquestes lletres cada setmana. Va per ell.

* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.

dijous, 15 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de novembre



Històries il.lusionants, de persones il.lusionades


Enmig del sidral general, fa temps que la secció es va marcar, com un axioma d’obligat compliment, parlar de coses bones. Perquè existeixen i perquè seria molt injust que la imparable inèrcia de negativitat, justificada per fets injustificables, anorreés allò que val la pena, i que es manifesta en petites o grans dosis d’il.lusió esforçada. La notícia de les obres de reforma de la biblioteca n’és una, per exemple. Comprensiblement escombrada per l’imparable debat de l’IBI, val la pena aturar-se en el significat final de la decisió del govern pel que té de recuperació d’una esperança que semblava no voler arribar mai, i que ha acabat fent-ho en els moments més difícils. La biblioteca es rehabilitarà just quan no hi ha diners per a gairebé res. Que ningú no s’equivoqui, aquesta és una obra de realització inexcusable atesa la vergonyant decrepitud en la qual Sitges ha deixat llanguir un edifici tan emblemàtic com l’equipament que hostatja. Feia massa temps que la casa d’Utrillo es descarnava en un discret silenci, només compensat per la vocació dels professionals que hi treballen cada dia, i dels usuaris que l’han convertida, malgrat les nafres i els condicionants d’usabilitat de tota mena, en el veritable exemple d’una vellesa plena de vida. Per una questió de deute moral, abans de pensar en una biblioteca de nova planta, la vila ha de complir amb la que ha servit a la seva ciutadania durant generacions. El destí va voler que fos inaugurada dies abans de l’esclat de la guerra. El destí ara vol que, en plena crisi, esdevingui un exemple del que el coneixement, en el sentit més ampli del terme i adquirit a través de qualsevol mitjà, pot fer per a nosaltres si no el deixem de banda.

I dos apunts d’estètica urbana que em ve de gust destacar. Ha finalitzat la restauració de la façana de la casa Gorgas (o casa Josa segons m’apuntà un veí arran de l’article publicat el passat gener) situada al carrer Major número 21. Aleshores, el debat sobre el color de la façana centrà l’interès de molts. Sense poder confirmar-los res sobre si respon a l’original o no, segueixo pensant que aquest rosa-salmó empal.lidirà amb el temps. La secció felicita a la propietat per l’esforç, felicitació que fa extensiva als responsables d’una altra obra situada al carrer Barcelona, número 16. Allí, s’ha fet de bell nou en un solar de minsa superfície, una casa preciosa que ha estat fruit de la combinació entre un propietari desitjós de recuperar la tradició, un arquitecte motivat pel repte, i una colla d’artesans capacitats per a dur-lo a terme.

I ara uns quants noms propis.

Elena Ferré
Ja abans de Festa Major, quan l'avui ex-president Antoni Sella s'acomiadà dels associats retiristes a través de les pàgines de La Palla, moltes mirades es dirigiren cap a Elena Ferré. Avui l’Elena ja és la primera dona presidenta del Retiro, la qual cosa l’inclou, d’entrada, en la petita gran història de l’entitat. Aquesta dona de caràcter, de la qual qui signa només en pot dir coses bones a títol personal, ha volgut envoltar-se de gent molt jove per a encarar les dificultats del present, que son com les del passat immediat amb més angoixes econòmiques si cal. Dues hipoteques ben maques que esperen eixugar-se durant la segona dècada d’aquest segle, i la impossibilitat d'haver pogut posar en marxa la creació de la fundació per un problema de compatibilitats que el notari creu impossible de resoldre, son alguns dels obstacles a superar. Mentrestant, el camí de la supervivència serà dur i llarg, perquè el dia a dia apreta. Afegit a la negociació del contracte amb l'empresa arrendatària del cinema -que continua significant un dels balons d'oxígen indispensables per a l'entitat- a la presidenta li agradaria un nou plantejament de la planta baixa de la seu social, que la fes més acollidora i atractiva, seguint les tendències d'avui. Hi ha la intenció decidida de fer l'esforç per atraure nous socis.

Jofre Vilà
Al Casinet de dalt hi ha una il.lusió sobre la taula que costa tres milions i mig d'euros llargs. El que val no es pot dir, perquè les il.lusions no tenen preu. La il.lusió no és altra que la rehabilitació del teatre de l’entitat amb el respecte als elements infraestructurals que, gairebé un segle després, el singularitzen més que mai dins el panorama d’instal.lacions d’aquest tipus a Catalunya. Un teatre a la italiana amb inspiració liceísta, que viu amb incertesa un imparable procés de degradació, del qual, miraculosament, no se n’ha vist afectada la pinta de l'escenari, que es manté intacta. Ara, l'úrgència rau en resoldre unes filtracions criminals que estan posant en risc les pintures de Ferrer Pino i algunes zones concretes del teatre. La resta serà una aposta sensacional de futur que en Jofre voldria assolida per la commemoració del centenari de l’edifici. De moment, paga la pena reconéixer l’impuls dels qui acaben de fer un cop de cap.

Pinyu Martí
És un músic com una casa, que viu per i per a la música, i li apassiona la metodologia anglosaxona d’entendre’n la pedagogia, sense els encotillaments de la tradició que encara pesen sobre bona part de la vella Europa, deutora d'aquell punt d'esnobisme que classifica allò bo d'allò dolent segons un criteri de valor  molt ancorat en la tradició del culte al gènere mal dit clàssic, i a la deificació de l'intèrpret solista. L'escola Montserrat Almirall enceta nova etapa i mètode d'ensenyament, gestionada per una UTE formada per dues cooperatives del ram que han escollit per director en Pinyu, que es pren aquest curs com un repte personal en un rol que mai no ha exercit, i en un context on els mitjans i la infraestructura han hagut d'adaptar-se a les draconianes circumstàncies actuals.

Jordi Milán
El passat dimarts Campanades de boda homenatjà a l’espectadora 200.000. Lluny d'aturar les representacions a Barcelona abans de l'estiu, l'èxit de l'obra ha estat tal que La Cubana encomana el seu esdevenidor al teatre Tívoli al destí més reconfortant i compromés que pot tenir qualsevol companyia: fins que el públic vulgui. Sense la xarxa de la subvenció, com sempre, Jordi Milán apostà fort per a retrobar la fórmula original de l'èxit. I l'aposta ha funcionat. 

Carles Martorell i Èric Roqueta
Nit de dijous. Ja ho puc dir. Carles Martorell ha estat contractat per entrenar el Lankaran FC, i Èric Roqueta en serà la seva mà dreta. El segon va marxar de Sitges el setembre, i el primer acaba d’aterrar en una terra ja coneguda per ell arran de feines del passat. I entre els dos moments, s’han encadenat un rosari de vivències personals de les que deixen petjada eterna. Banyada pel mar Caspi, la ciutat de Lankaran és a Azerbaidjan, i Azerbaidjan és a la quinta forca. A 4000 quilòmetres de casa nostra viu, sobre un llit de petroli, una societat que es presentà a occident organitzant a la capital Bakú el festival d’eurovisió d’enguany, amb unes infraestructures que tombaven d’esquena. Aquesta història té un passat basat en la confiança mútua per la feina ben feta, té un present basat en la il.lusió i el pragmatisme inherent a un sentit molt interioritzat del deure professional, i té un futur que persegueix uns objectius que estan per escriure, però que no es deixaran escapar així com així. Sort!

dijous, 8 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de novembre



El pes de les paraules

"A nivell polític, tothom diu la seva perquè a tothom li interessa salvar el cul"

Gerard Gasset, 6 de novembre


Amb la promesa d’exigir-me per a la setmana vinent un tema més edificant que el Reference, l’IBI o l’Atlàntida, començo. Al llarg del anys, i espero que així continui, la secció ha rebut suggeriments i opinions que intenta atendre sempre, i assumir-ne la lliçó final si es dóna el cas. He pensat en el consell d’un exalcalde que, en ocasió d’una crònica sobre un tema d’especial controvèrsia, m’assenyalà que m’extralimitava al valorar les possibles conseqüències d’un procés judicial en curs de desenvolupament, encara que l’article pogués elaborar-se a partir d'hipòtesis versemblants. Tenia raó i motius suficients per a fonamentar el seu criteri. Probablement, perquè vivim una paradoxa que, molt sovint, genera un munt de contradiccions ètiques. El nostre ordenament jurídic situa al capdamunt de qualsevol consideració la presumpció d’innocència mentre no es demostri el contrari, mentre que, en la nostra quotidianeitat de cada dia, acostumem a valorar assumptes i persones embolicades en problemes des d’una implícita pressumpció de culpabilitat que espera justificació, quelcom que de vegades pot funcionar en l’àmbit privat de cadascú, però que quan no funciona, i arriba a la vox populi, no hi ha forma de compensar-ne els efectes vers l'honorabilitat dels afectats que mai podrà restituïr-se.

Bona part de l'actual debat sobre l'Atlàntida –l’emblemàtica sala envoltada d’una història apòcrifa carregada d’anècdotes, certes o intencionades, que han alimentat el mite situant-lo al llindar de la norma- no existiria sense la implicació d'un jove advocat, hàbil en l'estratègia, locuaç en la paraula, sagaç en l'expressió i de somriure entre murri i trapella, que era estudiant de dret quan va iniciar-se aquesta història i que abans de l’estiu del 2010 –empès per les raons que siguin- denuncià les obres de reforma de l’establiment, i la seva llicència d’activitat. Faig un parèntesi. No cal picar-se el pit, ni obsessionar-se pels tràgics fets del Madrid Arena, tot i que a algú li hagin vingut calfreds imaginant-se els riscos inherents a les nostres nits de gresca multitudinària. En més d’una ocasió sotovoce m’han confessat que si a Sitges s’anés amb la normativa a la mà sense contemplacions i de la manera més draconiana, inflexible i insensible possible, algunes activitats nocturnes en èpoques assenyalades no es farien, i alguns locals no podrien obrir per a fer-les. Tanco el parèntesi, i torno al cas del particular que denuncià l’Atlàntida, perquè la primera reflexió va per aquí. Més enllà que el govern municipal cregui convenient la creació d’una comissió d’investigació sobre aquells fets i la implicació d’alguns responsables o tècnics de la casa en els mateixos -i que es justifiqui, o vulgui justificar-se, en base a l’exercici d'una sempre valorable transparència informativa- l’origen de tot plegat va venir de la iniciativa d’una persona, i no de la capacitat de la institució de vetllar per a la gestió ortodoxa dels seus processos, quan, en principi, cal considerar que té majors recursos per a controlar-los des de dins que els que pot tenir qualsevol ciutadà a casa seva per a fiscalitzar-los des de fora. Particular també ha estat la denúncia sobre l’enderrocament de Can Rocamora, o la interposada per les educadores de les llars d’infants contra l’empresa gestora d’un centre qualificat de municipal, per a posar només dos exemples… Se n’adonen? Resulta fins a cert punt contradictori comprovar que la ciutadania, sense coixí on caure que pugui comparar-se a la dimensió del coixí de l'oficialitat, ha pres un paper de responsabilitat i control, al qual hi ha pujat la casa gran quan les coses han pres una magnitud legal, pública, política o mediàtica compromesa, que questiona el sistema.

Si he llegit bé, el que hi ha sobre la taula és una interlocutòria judicial -el que en castellà s’anomena auto- signada el 31 de juliol d’enguany, per la qual s’admet a tràmit la querella formulada pel ministeri fiscal per un pressumpte delicte d’ordenació del territori i prevaricació urbanística, contra el propietari i dos socis de la discoteca Atlàntida, l’arquitecte del propietari, l’arquitecte municipal –o un dels arquitectes municipals si volen- i l’exregidor de territori i medi ambient Armand Paco –l’únic nom que s’ha fet públic- per haver concedit una llicència d’obres essent conscients que es vulnerava la normativa urbanística vigent. El delicte de prevaricació només es contempla en l'àmbit públic i, per tant, només pesa sobre els qui han exercit càrrecs en l'administració, pel fet que és l'administració l'única que pot atorgar o no llicències. Vaja, que, segons m'expliquen, un privat pot ser corrupte fins al moll de l'ós, però, seguint l'argumentació anterior, no pot prevaricar per molt que vulgui. Estem davant d’un procediment de caire penal, que començà amb la pròpia denúncia de Gasset, que interposà poc abans d'un atestat d’ofici que varen fer els membres del Servicio de Protección de la Naturaleza (SEPRONA) de la Guàrdia Civil l’estiu del 2010, durant una jornada de vigilància rutinària per la zona de les coves, en la qual constataren les modificacions estructurals de la discoteca respecte el 2009. Ambdúes denúncies coincidiren a la taula del ministeri fiscal que decidí obrir diligències d’investigació, que varen desembocar en la presentació d’una querella al jutjat de Vilanova, que ha estat acceptada en els termes ja especificats. El torn és, ara, per la jutgessa que tutela el procés d’instrucció, a qui li correspon la responsabilitat de recollir la màxima quantitat d’informació possible sobre els fets denunciats -que afegirà a la ja continguda en la carpeta del fiscal- bé sigui a través de documentació escrita –d’aquí el requeriment dels expedients a l’Ajuntament- com de declaracions orals de testimonis o les pronunciades a través dels mitjans de comunicació si s'escau. Finalitzada la feina, a la lletrada li tocarà decidir si eleva el procediment que ha instruït al jutjat penal, per a que sigui un altre jutge qui dicti sentència a partir de l’anàlisi dels esdeveniments, o resoldre el sobreseïment de la causa tot tancant definitivament l'assumpte. Segons Gasset, hi ha moltes probabilitats que només aquesta fase d’instrucció es demori fàcilment fins el 2015. O sia que acabem de començar i no té massa sentit, per a no dir cap, especular sobre el que passi quan passi.

No menys important que detallar la cronologia del procediment, és aclarir les questions semàntiques. Gasset, que assegura haver obrat amb l'objectiu que la justícia fixi una cronologia inquestionable d'evidències, i que reconeix que l'acabà d'esperonar una conversa informal amb l'ex-alcalde Baijet de la qual no en sortí satisfet, m'il.lustra sobre alguns conceptes molt emprats els darrers dies, tot afirmant que ell creu que les comissions d'investigació creades en l'àmbit polític no serveixen de gran cosa, per a no dir de res. En una causa judicial poden declarar tant les persones imputades com les que no ho son. La diferència rau en que la condició d'imputat defineix a qui se li atribueix una relació, un vincle, una implicació en uns fets sobre els que haurà de respondre. Hores d'ara, la querella del fiscal acceptada per la jutgessa que instrueix el cas imputa a sis persones, malgrat que cal tenir en compte que un imputat pot deixar de ser-ho, si el jutge considera que la seva declaració l'exculpa, i un no imputat pot acabar sent-ho si el que explica acaba inculpant-lo. Així de simple. I prou.

dijous, 1 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de novembre



L'IBI, de moment

Aquí i arreu, la dinàmica política ha acabat definint una dialèctica primària i cronificada a l'entorn dels impostos. Baixar-los o no tocar-los acostuma a ésser garantia de suport ciutadà, mentre que anunciar-ne l'augment, a més de desaconsellar-se des de qualsevol manual d'estratègia electoral, demana al càrrec públic de torn tenir la capacitat per a enfrontar-se a tota una corrúa de reflexions o crítiques de gestió, que depassen el simple fet de l'enuig de cadascú per haver de pagar més. Aquesta inèrcia, molt sovint propiciada més per la relació causa-efecte, que no pas per un veritable debat a l'entorn del valor i el cost dels serveis públics, ens ha acabat portant a l'actual carreró de mala sortida. En el pitjor moment econòmic de la democràcia recuperada se'ns demana, per un costat, la reflexió raonada sobre el sentit original dels impostos que ja hauria d'haver-se fet fa temps, i, per l'altre, l'assumpció esforçada, resignada o indignada del raonament que assegura que una bona picoçada dels mateixos serviran per a eixugar el resultat d'un deute del qual, en principi, el poble no n'és directament responsable, o, com a mínim, no ho és en la magnitud dels governants, que han gestionat, gestionen o gestionaran el que ha passat, el que passa i el que passarà. I tot plegat s'ha de resoldre a corre-cuita i sense bicarbonat suficient que ajudi a alleugerir l'enorme impacte econòmic, social i emocional d'una situació que no permet solucions màgiques.

Probablement, darrera d'aquesta reflexió inicial hi ha una de les raons del perquè Sitges no havia sol.licitat la revisió cadastral des del 1994, quan, llavors, i arran de l'augment desmesurat del rebut de l'IBI com a conseqüència del nou càlcul i d'un coeficient multiplicador que també generà polèmica, Jordi Serra va viure un ple municipal amb caixa de morts inclosa, que desembocaria, a partir de la legislatura de Junyent, en la supressió de la taxa d'escombraries per a afeblir el cop. Han passat 18 anys i una bombolla immobiliària que dibuixà un escenari pervers, que no es pot menystenir a l'hora de contextualitzar el que vivim avui. Durant molt de temps, els valors cadastrals i el rebut de l'IBI han estat ben lluny de la realitat que, suposadament, serveix per a elaborar-los. La valoració cadastral establerta el 1994 poc ha tingut a veure amb els preus de mercat dels anys on es van vendre pisos a preus astronòmics, o es llogaren locals amb mensualitats impossibles. En aquell moment, ningú se'n recordava de la mare de tots els impostos municipals, ni de l'evidència que els sitgetans estaven pagant una quota simbòlica respecte al que la llei de l'oferta i la demanda imposava en els preus del mercat immobiliari. Els diners rajaven per totes bandes, i el propi Ajuntament podia compensar qualsevol circumstància desfavorable amb els ingressos provinents de les llicències d'obres, o de qualsevol altre tràmit vinculat a les activitats relacionades amb el nostre imparable creixement urbanístic. Una font de finançament tant important com cojuntural i volàtil segons ha demostrat l'experiència. Avui, en un entorn eixut de subvencions, convenis o finançaments supramunicipals, amb la bombolla desinflada, la guardiola trencada i un deute de pronòstic que cal pagar, l'IBI pren el protagonisme que mai no hagués hagut de perdre, però ara el pren des d'un punt de vista d'emergència traumàtica, tot esdevenint l'últim ferro roent al qual pot agafar-se la nostra, per a alguns, sobredimensionada administració local, si vol sobreviure i a la vegada mantenir els serveis que han de continuar cobrint, amb una mínima dignitat, les necessitats d'una població duplicada respecte la de fa dues dècades, i acostumada a un missatge institucional que li oferia, fins fa quatre dies, la cobertura plena del que volia i l'ampara per a qualsevol iniciativa.

Per a resumir el que succeí en la segona audiència pública al Miramar, valdria la sensació personal que al regidor Mas el superà l'audiència que va saber descobrir les escletxes del discurs del titular d'hisenda. I si es considera des del punt de vista del concepte spindoctoral  de moda els diria que, amb l'objectiu de no erosionar la imatge d'un alcalde, es va deixar cremar un regidor, i ni així se salvaren els mobles perquè tots dos acabaren questionats al sortir de la sala d'actes. Un per no assistir-hi -quan precisament feia ben pocs mesos assegurava que li calia sortir més del despatx i tocar carrer- i l'altre per no respondre amb solvència a una bona colla d'intervencions que, des de la contundència respectuosa, l'interpelaren sobre molts aspectes questionables de l'administració d'aquest procés. I és que, més enllà de l'enorme jou del deute heretat, de les responsabilitats que se'n puguin derivar, i de l'obligació que tenen alguns membres del govern actual d'haver-se d'empassar el gripau d'assegurar en el seu dia que no caldria apujar els impostos perquè es trobarien solucions imaginatives, l'Ajuntament no ha explicat bé l'assumpte de l'IBI, com no el va saber explicar el 1994. I no l'ha sabut explicar per molts motius, entre els quals hi ha una questió de criteri en l'exposició del missatge, on sembla que s'hagin volgut obviar, o maquillar, massa elements importants per a entendre la globalitat del tema. Per exemple, al govern li ha convingut desvincular la recuperada taxa d'escombraries de l'impost de béns immobles, quan és prou conscient que tot sortirà de les mateixes butxaques i acabarà pagant serveis públics, d'un caire o d'un altre. Afirmar amb vehemència que s'equivoquen els qui relacionen l'impost amb la taxa és una excusa que no pot sustentar-se en la vida real, perquè l'Ajuntament ha jugat amb la taxa segons li ha bufat el vent amb l'IBI. El govern ha volgut destacar que no s'aplica el màxim coeficient multiplicador, quan només s'està a 17 centèsimes del sostre, i, en el cas de l'hosteleria, es contempla el màxim durant els propers 10 anys. El govern manté massa silenci a l'hora de comentar que la quantificació inicial del valor cadastral de tot Sitges, la que va servir per a establir els coeficients multiplicadors per als propers 10 anys, validats pel pla d'ajust, és inferior a la que han considerat els professionals del cadastre i, en conseqüència, la casa gran ingressarà més del que preveia per l'any 2013, i haurà de justificar què farà amb la diferència positiva resultant. L'oposició i 19 entitats veïnals li demanen que aprofiti per a rebaixar el coeficient multiplicador -o que almenys ho intenti encara que hagi de mostrar-se ferm  davant del govern de Madrid- mentre que la regidoria prioritza l'eixugar el deute fora del pla Montoro el més aviat possible, o el preveure -quelcom molt raonable per altra banda- que algun dels molts marrons que son als jutjats li pot esclatar en qualsevol moment en forma de despesa imprevista. Tampoc s'ha dit gran cosa sobre que, en la mesura que el coeficient multiplicador de la base liquidable disminueixi gradualment al llarg de la propera dècada, també ho farà el coeficient de reducció que per llei s'aplica sobre la base imposable, per la qual cosa s'acabarà multiplicant per menys una quantitat de partida més alta. D'aquí que, si no es modifiquen els tipus, el rebut de l'IBI no deixarà de pujar fins a arribar a duplicar el 2022 la quantitat que hem pagat el 2012, malgrat que la patacada gran serà la de l'augment de l'any vinent. I, per acabar-ho d'adobar, al govern li està costant molt sostenir un procediment en el qual els propis administrats hi han tingut ben poc a pelar des que es posà en marxa, i ben poc a recórrer per mor d'uns terminis ja esgotats en molts casos. Així, no és estrany que, en el decurs de l'acte del Miramar, es presentés una nova plataforma ciutadana. Està per veure quina serà la seva evolució, atès que s'han començat a obrir ponts de diàleg amb l'alcaldia per a abordar algunes de les seves reivindicacions. En qualsevol cas, la mera existència de la mateixa resulta exemplificadora d'un estat de la questió. Serra va tenir la de la Fragata, Junyent la de la massificació, Baijet la dels museus, i Forns, si no ho recondueix, la dels impostos justos. I totes tenen un nexe comú: el d'una part de la ciutadania que se sent exclosa i poc informada davant de decisions que l'afecten i que ja estan en marxa...

I acabo amb un apunt que espera ser desenvolupat. Armand Paco fou el millor orador del ple de dilluns. Amb diferència. Hàbil en revertir amb contundència argumental un inhabitual i cridaner titular de portada que el govern no va saber defensar, i l'Eco no ho tindrà fàcil per a fer-ho. Això no exonera ni culpabilitza a l'ex-regidor. Simplement, evidencia una situació tensa que està portant al govern municipal i al principal partit de l'oposició a travessar un llindar perillós. En els difícils moments actuals, on s'imposa un acte de contrició col.lectiu, servidor creu que ha estat tan desaconsellable la estratègia que hi ha hagut darrera del folletó del PSC, com la que ha motivat el titular del setmanari del dissabte passat. Compte en no mantenir la rauxa fermada, perquè a Sitges no li han anat mai bé les coses quan s'ha desfermat. I cal pensar en Sitges de tant en tant.