dijous, 29 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'agost


Des de l'octocòpter


Soc el mateix que fa quinze dies va confessar-los que la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. No me'n desdic. Alguns de vostès fixàren l'atenció del darrer article en l'apreciació sobre aquesta petita foguera de vanitats, manifestada a través de diferents actituds, que considerava que també és la Festa Major. Als nostàlgics de l'època de les serpentines, de les carretilles ataronjades que semblaven de filfa, de les colles úniques de cada ball i del llevant de taula cal recordar-los per enèsima vegada que, per molt que s'entestin, la màquina del temps pertany a la ficció. Malgrat tot, m'entendran si exagero la postal i els dic que crec que la nostra gran celebració col.lectiva pateix d'una inflació d'egos, escampats a l'atzar entre els que manen, els que ballen i els que miren. Segur que, en alguns casos, comprensibles i objectivables. Egos que s'estimen la festa més que ningú, que es piquen el pit més que ningú, que treballen per ella més que ningú, que moririen i viurien per ella com ningú viuria o moriria... I potser no cal. Potser pagaria la pena rebaixar una mica aquest nivell de transcendència que estem donant a cada acte i a cada moment com si no hi hagués un demà, i, simplement, viure l'efemèride del Sant des de la simplicitat d'allò essencial, que és pensar per a què i per a qui se celebra tot plegat. Des de la necessitat de divertir-nos a desdir sense deixar de respectar-nos. Des de l'obligació de complir el paper que cadascú té assignat per a que aquesta maquinària funcioni i no deixi a ningú amb el regust amargant d'una vivència que no ha estat plena. Qui sap si des de la necessitat de redibuixar les línies d’on acaba el paper dels balls i on comença el dels espectadors. D’on acaba el paper de la comissió i comença el dels balls. D’on acaba el paper de les autoritats, i comença el de la comissió. O d’on comença el paper de l’inefable protocol, i on acaba si no es compleix.... I així seguiria copsant necessitats generades d'una certa sensació de testimoni que, de vegades, observa un desordre que intenta ordenar-se, i que alguns aprofiten per a prendre's llicències particulars en el marc d'una manera de viure les festes perpètuament visceral i accelerada. Ho exagero, repeteixo, i em disculpo perquè l'exageració mai no és ponderada, però apunto que com no es desinfli una mica el nivell d'autocomplaença i de protagonismes innecessaris, i es comencin a obrir els ulls davant d'aquell grapat d'aspectes que, de manera recorrent, cada any omplen el cabàs dels greuges, posarem en risc l'esperit de la pell de gallina.

20 d'agost. Plaça de l'Ajuntament.
Nit de gala. Esdeveniment social. El pregó s’ha convertit, per mèrits propis dels pregoners i encert en la elecció de l'indret, en una cerimònia de la paraula revestida de solemnitat i silenci, fins l’esperat aplaudiment final. Impecablement construït, des de la pulcritud formal i una declamació sòbria i continguda en l’expressió, l’àlbum de fotos de Xavier Gimeno, presentat sense cap altra llicència escènica que la corbata pastoril, necessita reescoltar-se o rellegir-se si hom vol arribar a recrear totes i cadascuna de les imatges simbòliques plenes de significat que conté.

23 d'agost. Migdia
A ningú, repeteixo ningú, li ha de sorprendre el que ha succeït al Cap de la Vila durant l'entrada de grallers, o, si em permeten la ironia, durant l’entrada amb grallers perquè de fa anys el paper dels músics es dissol entre multitud de petites accions que l’interfereixen. Aquell pot de les essències festamajorenques continua essent, avui, un anacronisme històric que sobreviu a batzegades en un entorn on les manifestacions viscerals d’alegria esdevenen hostils de cop i volta, amb resultats difícils de preveure i controlar. Cada any torna el debat tan apassionat com en el fons estèril, almenys fins ara, sobre el què i el com de la entrada de grallers, amb o sense carretilles, reivindicacions ideològiques de major o menor impacte o intenció, o el que sigui que és molt. L’ombra de Pamplona és allargassada…. Mentrestant, el degoteig d’exiliats del Cap de la Vila vers l’Ajuntament amb l’objectiu de recuperar l’emoció perduda és constant. Allí la vida és una altra i sembla que impera una comunió envejable de sentiments.

I a les dues, just quan s’incorporava dins de l’anecdotari el llançament llufat dels morterets per mor d’un problema amb el detonador, la cobla sitgetana arrencà amb La processó de Sant Bartomeu i La Festa Major. M'agrada pensar que s'ha resolt un deute històric que tenia el municipi amb la formació des que fou fundada, i del qual en va sortir amb prou dignitat. I em quedo amb una imatge esperada durant anys. La de les tres colles de gegants ballant els darrers compassos de la sardana de Morera. Era possible.

Vespre
El Sant espera a casa de l’home que volia ser pendonista. I quan una il.lusió es tan desitjada, metòdicament preparada, escrupolosament revestida i intensament viscuda, és difícil que no llueixi a l’alçada de les previsions. I així ha estat. Passaven dos quarts de deu, quan Esteve Ferré agafà Sant Bartomeu de la peana envoltada de roses amb més força que mai, i obrí les pàgines més sentides de la seva particular celebració. La bandera anà lenta i arribà amb poc marge per a agafar aire pel castell de foc. La secció felicita Xavier Galán i Isidre Panyella i a la comissió. Als dos primers per haver modernitzat i rejovenit l'espectacle –paradoxalment brillant tenint en compte un pressupost menor- i a la segona per haver fet l'esforç de reconduir la malaurada situació viscuda fa un any amb l'Isidret.

24 d'agost. Migdia.
També l'ull de l'octocòpter vigila la fressa de la sortida d’ofici, i continua captant imatges pel documental de l'Agrupa. L'artefacte volador, pilotat amb mestratge, captiva la curiositat dels presents, que miren a cel i a terra segons avancen els balls. Fins que s'esdevé un episodi bonic. Pare i fill junts a punt per a una encesa infernal.... prohibida per la comissió, i noticiable en qualsevol cas més enllà dels debats que genera. Personalment, em va agradar molt l'escena entre en Gari i l’Oriol, però cal pensar que la comissió existeix per alguna raó, i vulnerar-ne les decisions no ajuda gens a millorar les coses. El conseller Vila no va parar de fer-se fotos amb tothom qui li ho demanava i Ferran Ignasi Llombart, a primera fila al costat de l'alcalde, demostrà saber-se l'himne nacional de Catalunya com si li haguéssin cantat al bateig. Darrera d'ell, l'olla segueix bullint....

Processó
Llevant, Garbí... cada cop que una borrasca envolta el terme municipal rebo una benvinguda lliçó sobre la influència dels vents en la possibilitat de pluja, que mai no arribo a memoritzar. Quatre gotes fan pensar en el patiment del pendonista, que, a l’hora de costum, travessa el pòrtic de la parròquia amb un ara ja pot passar el que sigui marcat al rostre. Il.lusió complerta.

I acabo. Afirmo, per si volen creure a aquest prepotent opinador, que el millor rapsoda de l'infern és un actor insuperable. Insuperable…. i en qualsevol circumstància.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'agost


Un parèntesi. És Festa Major.


"..... i un senyor una mica gran, m'ho deia amb tristesa:
- si mossèn, però això s'acaba....
- però perquè s'acaba?... Hi ha gent jove que hi està intervenint, que hi està actuant...
- sí, però això s'acaba. Tot va canviant i això s'acabarà..
I jo pensava i li deia: sí, és cert, les coses canvien, però aleshores potser s'hauria de trobar la manera que aquests valors autèntics i populars no es féssin enrera davant d'un mon que canvia....."

Mn. Joaquim Comas
Ofici de la Festa Major, 1974

Recorden mossèn Joaquim Comas? Darrera una aparença flemàtica i poc donada a les manifestacions expansives, s’amagava un home de caràcter inoxidable que, en alguna ocasió, topà frontalment amb la voluntat dels feligresos. Prou que recordava, l’enyorada Toni Pañella, el disgust que va viure durant aquella Santa Tecla en la qual mossèn Joaquim la deixà sola per mor d’un canvi de recorregut que va ennuegar al rector, incapaç de renunciar a un criteri de pedra picada passés el que passés... D’això ja fa tres dècades llargues i enguany, per primer cop a la història, les senyores sortiran a la processó del Sant. L’església, entestada en negar-los un paper més transcendent dins del ritual litúrgic, s’adona que, almenys a Sitges, les dones guanyen per golejada pel que fa a l’assistència a les processons, fins al punt que si tot plegat hagués de dependre dels homes malament rai. Li poden dir devoció, li poden dir compromís, li poden dir el que vulguin, però seran elles, i només elles, les qui salvin el quòrum del seguici de la diada, per ser complidores de mena. I torno al text inicial. Probablement, per als més ortodoxos, o per als qui no han pogut païr-ne determinades evolucions, o involucions, la Festa Major estigui acabada. O, si més no, ha acabat una determinada manera de viure-la amb la qual hi estaven molt més identificats i que, encara avui, defensen amb la vehemència del qui creu que hem perdut alguns llençols bàsics per a entendre'n l'essència. Malgrat tot, ningú no podrà dubtar que, interpretant les paraules que encapçalen la crònica d’aquesta setmana, la celebració més gran i sentida que té el calendari sitgetà no ha seguit, ni de lluny, la pessimista previsió exposada al rector fa quaranta anys per un veí d’aleshores. M’agrada pensar que, llevat d’alguns moments de mimetisme sanferminero, i dels condicionants inevitables que imposen els esdeveniments multitudinaris, la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. D’acord. Tot és més gran. Tot és més lent. Tot és més agobiant de vegades però seria d’il.lusos negar una realitat indiscutible. En general, els i les que pugen la viuen amb aquesta potencia arrauxada, compulsiva, adrenalínica i sovint indomable. És un senyal d’identitat generacional del qual, molt sovint, només en veiem la part negativa –que hi és- sense pensar massa en que molts dels nens i les nenes que surten per Santa Tecla no poden quedar exclosos, quan sigui la seva hora, de participar en la festa que han après a estimar des de petits. Jordi Cubillos ha apuntat aquesta setmana vers una de les nostres paradoxes del present. Per Santa Tecla Sitges rega i alimenta moltes vocacions que frustra en el moment que no pot vehicular-les per Sant Bartomeu, obrint així la porta als qui, necessitats de vivència, practiquen una mena de festa paral.lela de regles indeterminades i no sempre conciliables amb la tradició de tota la vida… La pedrera dels petits, de la qual cada any ens enorgullim, encara no ha aconseguit desplegar el veritable sentit de la seva existència, i qui sap si determinats aspectes obertament qüestionats de la Festa Major d’avui tenen una relació, més o menys directa, en no haver pogut, o sabut, parar prou l’orella als desitjos dels qui pugen i obrar en conseqüència.

A diferència del 2012, on la rebaixa de pressupost fou inversament proporcional a la polseguera del debat sobre les remuneracions dels músics, enguany la partida pressupostària festamajorenca ha tornat a minvar sense conseqüències ni alteracions greus. Vaja que el debat ha quedat relegat a aquelles coses de sempre, que no van més enllà de la tertúlia de carrer: renovacions que no arriben, baixada de les escales eterna, greuges comparatius entre colles i tibantors diverses que venen i van, per a que no sigui dit que no hi ha sal en aquesta amanida. La comissió encapçalada per Rafel Font ha hagut d’administrar les engrunes d’un pastís procurant no prendre mal perquè no hi ha coixins per a esmorteir les errades. Tot sembla jugar-se a la carta de l'esforçat voluntarisme, on el paper de les colles ha estat fonamental. Per Corpus molts serrells del foc estaven per a resoldre i, amb matisos i renúncies, l'esforç col.lectiu ha permès salvar els mobles una altra vegada. I també ha estat una bona notícia saber que Isidre Panyella torna a recuperar un paper actiu en el disseny del nostre castelldefoc. Evidentment, en el context que correspon a un nou període professional i vital, però satisfà que s'hagi reconduït una injusta situació que no agradava ningú.

La secció felicita als qui han fet possible un programa rodó. Impecable en la forma i en el fons. Ho sé. No hi ha les fotos de rigor dels balls. Ja hi seran l’any que ve. Se li perdona la llicència a Joan Duran, coordinador del projecte, davant d’un contingut brillant s’agafi per on s’agafi. Amb ofici i sensibilitat contrastades, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut dissenyar sobre el paper un paisatge net i sense ofecs, on les maquíssimes fotografies de Joan Valera llueixen acompanyades d’encertada tipografia en estètica i tamany, dins d’un format que permet lluïr-se sense massa restriccions. S’hi afegeixen les il.lustracions d’en Florenci Salesas i surt un….Bravo.

I mai la frase que encapçala el programa al costat de la fotografia de família dels noms propis de la diada del Sant patró ha estat tan encertada en els temps que corren. Pròpia d’un polític de raça. De pedra picada. Deia el doctor Robert: “Perquè l’home és lliure de pensament i cap trava ni mordassa és capaç d’aniquilar una idea, però aquesta llibertat que no s’oposi a la concòrdia mútua”. Una declaració d’intencions que topa amb el nostre poc edificant dia a dia, aquell que la secció retrobarà amb reflexions afegides quan arribi setembre, perquè ara…. ara no és el temps de la política. Ara és l’hora de la gent, i la crisi de govern a la casa gran –no calen eufemismes- no pot enterbolir les hores que anem a viure. Bona Festa Major a tothom, regidores, regidors i batlle inclosos, només faltaria. I també als qui abans d’arribar a l’entrada de grallers ja hauran escoltat les gralles cinc-centes vegades durant la inflació de concerts dels dies previs. Als pendonistes, cordonistes i pregoner, al creador de la cubanita i al dels cartells. Als qui ho deixen enguany i als qui arriben de nou a qualsevol ball, als qui els toca exercir un paper o responsabilitat, per petita que sigui, en aquest enorme trencaclosques de 36 hores, convertit en ocasions en una petita i incomprensible foguera de vanitats. Als qui creuen que està tot perdut i als qui pensen que a cada època la gent fa la festa que li surt… de dins. Als espectadors i familiars, i, per damunt de tots, als qui ja no hi son i als qui voldrien ser-hi i no poden perquè la vida no els deixa. Benvingut de nou Nadal d’estiu. T’esperàvem. Et necessitem.

dijous, 8 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'agost


Serrano i altres coses


M’autoimposo un recés polític fins passada la Festa Major. Li poden dir necessitat terapèutica, o, si volen, voluntat d’esperar a veure com es reposicionen les peces del trencaclosques, ara barrejades amb un petit rosari de rumors que canvien regidors de lloc, exclouen del govern algun dels socis, o assenyalen a qui, suposadament, està fent el llit a l’alcalde. Paraules, només paraules. Constato, malgrat tot, la perplexitat d’una bona part de la ciutadania, convertida en testimoni d’un episodi que, de nou, minva de crèdit a una classe política prou debilitada ja, en un context de crisi estructural que només pot afrontar-se amb garanties des de la fortalesa que hauria de construïr-se des de la confiança en la noblesa i les capacitats de cadascú, i des de la voluntat de servei al municipi, de la qual la secció no pot dubtar-ne per raons de convicció en el valor d'allò públic. En qualsevol cas, i per a tancar aquest capítol, valgui una reflexió. No n’hi ha prou amb desitjar manar, s’ha de saber escollir amb qui es mana, amb qui es vol compartir la responsabilitat de celebrar els èxits i de saber assumir les errades. En definitiva, s’ha d’intentar saber escollir amb qui es pujarà al cel o es baixarà a l'infern. Poden agafar la frase i extrapolar-la, en major o menor mesura, a qualsevol institució pública, empresa, equip esportiu, colla d'amics, grup de teatre.. al que vulguin. No acostuma a fallar.

3 d’agost. Dissabte
Les flors no han deixat veure el bosc de Serrano, on hi ha unes aproximacions a les avantguardes estètiques de la seva època, combinades amb veritables exemples de mestratge tècnic que tomben de veure. Això no exclou, per descomptat, que el pintor de les flors per excel.lència tingui bodegons sensacionals i solvents que expliquen el perquè de la seva enorme popularitat en els menjadors i les sales d'estar de tantes cases a les quals donava un toc de distinció, allunyat dels cromos d'altres especialistes en la matèria. Sempre ben feta i aparent, l'obra d'aquest personatge singular -que s'atrevia amb qualsevol repte, i que fou tan conegut pel seu vessant artístic com per la seva vida bohèmia farcida d'anècdotes sitgetanes- forma part de les que agraden, fins i tot, als qui no agrada la pintura. M'acosto a la exposició Serrano (1912-1982) el pintor dels silencis l'endemà de la seva inauguració. Al primer pis del Miramar fa una calor de pronòstic, digna de ferir a qualsevol conservador de museu que vagi acompanyat de la normativa. És igual. El recorregut proposat per la comissària Beli Artigas, ressegueix la trajectòria de l'artista a partir de la selecció d'un generós centenar d'obres, que en recupera el vessant estètic més desconegut, mentre concentra expressament, en la sala més gran de l'espai el gruix de producció dedicat a les flors. D'aquí que es pugui afirmar que mai no s'ha vist, i costarà de tornar a veure, un jardí de Serrano d'aquestes proporcions. Un gran mosaic de vistosos quadres envolta el visitant, i, a la vegada, permeten copsar l'evolució en el tractament de la matèria. Més sorprenents, encara, son les aiguades en tinta negra. Cavalls, paisatges venecians, figures i retrats copsats amb una força increïble de traços i gradació de tonalitats, en el que esdevé una forma d'expressió més lliure i agosarada. El ja era hora de Serrano mereix una visita. Imprescindible.

6 d’agost. Dimarts. Matí
El 28 de Desembre del 1895, al Saló Indi del gran cafè de París, els germans Lumière presentaren en societat el cinematògraf, amb un seguit de petites pel.lícules d’escenes que reflectien la vida quotidiana. Ha passat als llibres d'història una singular anècdota que es va viure aleshores. Durant la projecció de l’arribada del tren a l’estació el públic assistent s’aixecà embogit de pànic al veure que la màquina de vapor que arribava a l’andana se’ls acostava amb un realisme sorprenent. Prou veritable com per a pensar que els arrossegaria sense compassió a una mort segura. Malauradament, les imatges del terrible accident de l'Ave de Santiago m'han recordat aquella vivència pròpia de les generacions que mai havien vist imatges en moviment a tamany considerable. Ara que estem acostumats a veure de tot, ens ha corprès la contemplació freda i sense artificis d'un bocí de crua realitat constatable, sense ficció.... La càmera de vigilància captà l'enquadrament perfecte, impàvida mentre s'observa la mola de l'Alvia desbocada cap a l'espectador que fa un petit gest allunyant la mirada mentre no es pot evitar una sensació d’esgarrifança. El pas de la vida a la mort en cinc segons que els mitjans repeteixen. Una vegada, i una altra, i una altra, en un sens fi dramàtic, que ocupa minuts perquè sembla impossible resistir-se a la potència visual de l'instant, i al pensament immediat sobre les seves conseqüències. Una patada a l'ànima. En parlo amb Luís Miguel García, sitgetà que treballa a Renfe des de fa trenta anys llargs. Començà a rodalies, seguí amb els regionals i, quan el servei li ho ha demanat, s'ha ficat a la cabina d'un Alvia com el dels fets, a 250 quilòmetres per hora.... Garcia parla dels morts, dels vius, i del maquinista que ha quedat marcat de per vida. I ho fa des d'una humana i pragmàtica prudència i sensibilitat, sense atorgar a la seva feina cap mena de mèrit especial, ni cap demèrit com creu que, en alguns moments, s'ha deixat intuir a través d'opinions abraonades de tertúlia que han vulnerat principis morals tenint en compte que hi ha una investigació oberta... Apel.lant al companyerisme, i amb les estadístiques sobre la taula, el professional afirma –sense obviar un esperit crític que l’allunya del corporativisme cec- que la xarxa ferroviària espanyola és la que registra menys sinistres de tota Europa, i que l’obsessió per la seguretat és una constant a la feina. Ho ha de ser si es té en compte, per exemple, que per els túnels de l’estació de Sants hi passen 920 trens cada dia…Tot és millorable i cap desgràcia recuperable. Només en podem aprendre.

Nit
Tenint en compte que circumstàncies d’aquest tipus només passen un cop a la vida, i coneixent al pendonista de Sant Bartomeu, i al fill de la pendonista de Santa Tecla, intueixo una Festa Major i una Festa Major petita d’alta temperatura emocional. De carro gros vaja. D’ornamentació floral espectacular i de gegants vells al carrer en algun moment o altre. Esteve Ferré i Carme Merlos formen part indisoluble de la petita/gran maquinària que ho deixa tot a punt per a que, un cop s’inicïin els primers tocs de gralla, el que surti al carrer faci goig de veure. Del pregoner espero parlar-ne passat el pregó, i la secció saluda amb bona cara els cartells de Victor Bregante, una interpretació ben trobada, colorista, molt gràfica i amb un punt pop  d’una colla d’icones de la celebració. Si em permeten dos matisos, només apuntaria, en primer lloc, que la parella de cartells esdevenen massa idèntics i intercanviables, sense tenir cap referència visual que permeti identificar a primer cop d’ull quin anuncia una festa i quin l'altra. I, en aquest mateix sentit, la tipografia resulta excessivament tímida, quan l'impacte de l’obra potser hagués demanat quelcom un pèl més explícit en tamany i presència. Llevat d’això, que tampoc no té major importància, vet aquí un disseny que les samarretes agrairan.

dijous, 1 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'agost



Esqueixada

Us he mirat Santa Tecla, i veig un alcalde fent equilibris a la corda fluixa. Si mira a la dreta té una decisió acabada de prendre i de conseqüències incòmodes. Si mira a l'esquerra té alguns companys de govern que li erosionen el lideratge. I si mira al centre té..... un Sitges esgotat de tants esforços. Fa dues setmanes la secció avisava d'un futurible evident. Passés el que passés en el ple de la recuperació dels topònims antics del carrer i de la plaça d'Espanya, hi hauria emprenyada segura. Més difícil de preveure era el foc creuat entre companys de la nova majoria, que ha eclosionat entre dilluns i dimarts d'aquesta setmana i que deu respondre a una mar de fons pretèrita i somorta. Vaig per parts. D'entrada, un consell per a ànimes sensibles. No s'acostin a les xarxes socials. No s'acostin al hashtag #Sitges fins d’aquí uns dies. Al costat d'opinions lliures, educades, i contraposades des d’uns raonaments lícits, n'hi ha d'altres, i no son poques, que arrosseguen el nom de la vila i del batlle pel fangal injustificable i reprobable del ressentiment, la intolerància, l’amenaça i l'insult, per mor de l’assumpte de l’adéu a Espanya. D'aquí que, per poc sentiment de pertinença que es tingui, l'internauta pot acabar ferit en el seu fur intern sense compassió. Twitter bull. I no només twitter. Davant d'una pressió mediàtica molt polaritzada, Sitges no podrà donar, malauradament, una resposta política contundent i unitària, perquè aquesta no ha existit al saló de plens. Només un terç dels vint-i-un regidors ha votat decididament a favor del canvi. I, molt probablement, davant del mon qui més l'haurà de justificar serà l'alcalde, sigui des del punt de vista propi -com a batlle del municipi que ha donat un pas ple de significat- o sigui per explicar les divergències amb la resta de grups polítics de l'equip de govern, que han votat pel no sense embuts. D'aquesta qüestió, considerada per alguns menor davant d'altres temes essencials, qui n'ha sortit enfortida ha estat la CUP. La formació liderada per Òscar Ortiz va recollir la proposta de l'ANC i l'ha sabuda encarrilar fins al final, marcant un gol per l'escaire. Ha aconseguit el que volia, i, de passada, la remor ha esquerdat l'equip de govern per altres bandes. Una jugada rodona. S'ha vestit, amb un dictamen indiscutible des del punt de vista històric, una petició que, desenganyem-nos, tenia un objectiu marcadament ideològic. D'aquí que, lluny de referir-se a la recuperació dels topònims antics, els titulars periodístics que han monopolitzat la notícia han apostat per el d'impacte extramurs. Un: Sitges elimina Espanya dels seus carrers, amb totes les variants disponibles que s'hi puguin afegir, destinat a sacsejar l'ànima del personal, estigui a favor o en contra. Des de fora, al Partit Popular ja li qüestionen com pot anar de bracet amb un alcalde separatista. Des de fora, al PSC li qüestionen com la seva abstenció estratègica li ha donat suport implícit. I segur que algú de la secció local de CiU deu pensar que la federació s'ha complicat la vida ficant-se en un embolic innecessari a mitja legislatura, amb quelcom que no estava escrit en el programa electoral. Que ningú no dubti que el que s'ha viscut respon a un procés democràtic, legal i respectable, es pugui discutir o no la seva representativitat real amb el risc de caure en argumentacions perverses. Potser el govern no va mesurar el ressò de començar l'aposta per els processos participatius, amb un que posés sobre la taula un afer de sensibilitat, de sentiments, d'intangibles emocionals... I ara administrar-los des d'una mínima postura d’autoritat serà difícil. Us he mirat Santa Tecla i m'ha semblat veure el plafó del Madrigal de Carner.... Blanc d'Espanya que enlluerna les espurnes de l'estiu...

En paral.lel al debat del ple, o a conseqüència del debat del ple, o envoltant el debat del ple, s'han exposat opinions que sorprenen per explícites i, òbviament, per venir de qui venen. Tot plegat ha aparegut de cop i volta, extemporàniament. A ple estiu, una petita o gran caixa de pandora oberta, de les que permeten fer volar les hipòtesis sobre allò que no s'ha escrit i potser es pensa. O sobre si allò que s'ha escrit pot ser, només, un petit bocí del que queda per a escriure. Casa de molts se la mengen els cargols resa l'aforisme recorrent. Ara, qui sap si perquè estem al segon any de legislatura, qui sap si perquè algú ho tenia al pap de fa temps i ho havia de treure, o qui sap si per un cúmul de circumstàncies difícilment controlables, enmig del foc creuat de les darreres hores, el Partit Popular i Nou Horitzó han escrit uns quants paràgrafs que, des de fora, no donen peu a cap altra interpretació que ni sigui una i unívoca. Entre alguns membres de l'equip de govern no es pot parlar, precisament, d'una empatia manifesta. S'ha dit el que s'ha dit i sense cataplasmes. Qui sap, doncs, si aquella confiança que Miquel Forns demanava a l'antiga junta de l'hospital l’hagués hagut d’exigir ben a prop del despatx d’alcaldia…. Perquè serà que tinc la sensació d'un dejà vu, de trobar-me davant d'un episodi poc edificant ja viscut, convertit avui  en una mena de globus-sonda o de torpede en la línia de flotació de la fotografia del saló d'or de fa dos anys. L'article de Nou Horitzó, publicat a facebook el mateix dilluns del ple de referència, és d'una contundència marca de la casa quan apunta a una CiU molt parladora i poc pencaire: "Els companys de govern, potser dins de la mala maror que tenen a casa seva, on existeix una lluita amagada per a ocupar el lloc del senyor batlle, des d'una regidoria important....." I tampoc no estalvia munició al dirigir-se al Partit Popular afirmant que "haurien de tenir clar on son i amb qui estan al govern. No poden anar tirant pedres als seus companys de govern, però, es clar, estan acostumats a fer-ho, ja que entre ells ho fan a diari. Que es pot dir d'un partit que entre els seus regidors no es parlen, i entre ells els insults vagin a dreta i esquerra. La roba bruta es renta a casa Srs. del PP." El cas és que, paradoxalment, el text deixa en evidència que les pedres i la roba bruta no només es llencen o s'estenen des d'una de les bandes... I a través d’una nota oficial enviada als mitjans, l'ubiquu Ferran Ignasi Llombart crida l’atenció amb unes declaracions que plantegen, sense embuts, el que esdevindria un punt d'inflexió. Des del convenciment que CiU està allunyada de les necessitats reals del municipi, i amb la promesa que faran el possible per a que la plaça i el carrer d'Espanya no deixin de ser-ho en el futur, el regidor afirma que: "Hem acordat amb la direcció del partit obrir un període de reflexió per a valorar la nostra permanència en l'equip de govern (...) CiU utilitza aquest tema com a una cortina de fum per a tapar la mala gestió que està duent a terme en les seves àrees de govern". És aquesta afirmació la torna de la decisió que apartà Francisco Castillo de governació i Jorge Carretero de turisme, o hi ha quelcom més?

Amb tot això, que té mal arreglo, i un polsim -o dos, o tres- de confiança traïda, de ferida oberta i de llindar de no retorn que deu tenir responsabilitats compartides, l'alcalde té sobre la taula a l'equador de la legislatura una patata bastant més calenta que la de la plaça d'Espanya. Es fa molt difícil pensar en un treball conjunt de l'equip de govern des d'una rebotiga tan alterada, d'aquelles que permetrà que l'oposició ompli el plat de la seva balança sense massa esforç, perquè s'han deixat prou motius per a collar des de l'evidència del testimoni escrit. Valdrà de nou la reflexió lapidària que afirma que en política no guanya l'oposició sinó que sempre perd qui governa? El PSC, cansat de ser l'ase dels cops, demana que l'alcalde presenti una moció de confiança, i mentrestant, els regidors del Sitges Grup Independent -travessat un rum rum intern que els critica l'actitud- ja han fet saber -per a evitar el que pugui evitar-se- que treballen i continuaran treballant per Sitges. És dimecres a la nit i es viuen hores d'incertesa.... Socorreu-nos nit i dia, Verge Santa del Vinyet......