dijous, 31 de juliol de 2014


El renaixement de Blesa


Divendres, 25 de juliol
Per a tots els qui com un servidor creguin, amb matisos, que a la vida ens passen coses per a que aprenguem d’elles, la història recent de Manuel Blesa és un manual de referència per a qualsevol. Res, o potser tot, està escrit. La vida i la mort. L'esperada i la inesperada. Al tombant de la dècada el destí va agafar Blesa per banda, apartant-lo sense compassió de la seva vocació de sempre, per a ficar-lo dins d’una batedora emocional de futur incert. Han passat dos anys llargs d'abstinència de pinzell, d'impossibilitat d'enfrontar-se al llenç en blanc. M’agafo a dues frases d’una conversa colpidora. Quan l’artista evoca les paraules del metge dient-li que allò que tenia era gravíssim però que tornaria a pintar, i quan el psiquiatra li digué, enmig d’un procés depressiu arran de la malaltia, que l’única cosa que el salvaria seria la pintura. I ell afegeix, la pintura, la família i els amics. I així ha estat com aquest aragonès ancorat a la llum sitgetana des que va marxar del seu Ariño natal ha tornat a la vida. Per la porta gran de la modèstia. El Miramar acull una exposició on tot sembla pintat amb força renovada. On tot sembla concebut amb major llibertat, fins i tot amb un polsim de transgressió formal o conceptual. Hi ha l’esperit del Blesa de sempre amb la sensació que no estem veient allò de sempre. Hi ha uns caps de santets que pertorben i una Mare de Déu dels Dolors reinterpretada a la manera buñueliana. Hi ha uns desordenats bodegons de ceràmica plens de dinamisme. Hi ha un retrat de Rusiñol d'un hiperrealisme frapant. Hi ha paisatges mai vistos. Al Miramar s’hi exposa un renaixement en tota regla. Un regal de la vida.

La vida va agafar Blesa per banda, el va sacsejar, i l'ha tornat renovat d'ànima.

Dissabte, 26 de juliol
Amb una assistència passable, tirant a fluixa si s'agafa en valor absolut i a digna si es té en compte que, almenys a Sitges, les xafogoses tardes de juliol no conviden massa a un speech polític, Ricard -Ricky- Vicente es presenta en el seu primer acte públic com a alcaldable socialista sota un lema molt fet a mida d'una personalitat que costa d'esquerdar. Amb pàgina web de cuidat i modern disseny i imatge gràfica acabada d'estrenar, que inclou un positiu (+) molt a la manera Tàpies, el petit escenari del bateig de foc a la torreta juga amb la potència d'un rerefons molt nostrat i del recurs anglosaxó d'entrevista cordial, conciliadora i òbviament sense sorpreses, que desemboca amb les intervencions lliures del públic. Exerceix de mestre de cerimònies un veterà de currículum professional inesgotable i inqüestionable. I Pedro Palacios hi posa tant d'èmfasi en el paper que, si es descuida, deixa a Vicente sense minutatge, a cop de glossa de personalitat i de lloances a l'esperit de la iniciativa. Només començar -conjuntura obliga- queda clar que el candidat es posiciona inequívocament a favor de la consulta del dret a decidir. I després de vindicar, entre d'altres objectius, la necessitat d'impulsar la posició de Sitges en el mapa de destinacions turístiques de qualitat, i de defensar el pacte pressupostari amb el govern per a trencar amb la dinàmica de retallades, la vetllada finalitza amb una pregunta recorrent però sempre interessant. Quina seria la primera decisió que t'agradaria prendre com a alcalde? li pregunta Palacios, i Vicente respon: la primera decisió que prendré com alcalde és ordenar l'Ajuntament. Vaig sentir un calfred mentre la consciència em deia: vet aquí un altre il·lús que podem afegir a la llista dels il·lusos que es creien que podien nedar contracorrent. És broma, o no. N’he escoltat tants dient el mateix que ja no se què creure. Sigui com sigui, el candidat socialista té bon tracte i se'l veu, com és obvi, disposat, il·lusionat i benintencionat. El que li cal, o li caldrà, és treure una mica més de caràcter. De punch que dirien els anglesos. Mentrestant, Vicente convida a un cafè –només cafè, no s’embalin ara- a tot aquell o aquella que vulgui conversar amb ell sobre Sitges. Només cal omplir un formulari al web i quedar entesos. Son les petites concessions que demana la política de poble.

El "Sitges en positiu" de Vicente és edificant en la intenció, però ell necessita caràcter.

Diumenge, 27 de juliol
És un vidre, i a la vegada un mirall del campanar de la Parròquia des d'un punt de vista menys usual que el de la postal de sempre. I a la vegada és un punt d'atracció singular que atorga valor afegit a la façana de Sant Miquel. Els qui participaren de la jornada de portes obertes als museus de Sitges ara ja poden dir que sortiren per on ja no es podrà sortir. L'últim a entrar per la venerable i perennement tancada porta de Sant Miquel del museu Maricel ha estat el Greco. La degradada estàtua original del Greco que va quedar òrfena de companyia quan els gegants centenaris deixaren el vestíbul de la sala de vaixells. La nova configuració museogràfica inclosa en el projecte de reforma de l'edifici permetrà que des del baluard Miquel Utrillo es puguin veure les impactants pintures de la sala Sert. La porta romandrà oberta amb la seguretat de deixar la boca perfectament coberta per un vidre que ressegueix minuciosament el perfil de l'arc de pedra de mig punt. És molt probable que l'efecte final de l'invent s'acosti al d'un impagable diorama de tamany natural i perspectiva enorme, que farà un efecte sensacional quan s'escurcin les tardes.


Ha mort una diablessa. En Josep Carbonell –matarussos- també havia estat Carnestoltes, però, sobretot, havia esdevingut, de fa molts anys, un dels personatges de la nostra imatgeria col·lectiva. Aquella a la qual no li cal tenir museu perquè roman a la memòria de cadascú.

dijous, 24 de juliol de 2014


Miracle?


Diumenge, 20 de juliol
Com tants d'altres, el top manta és el resultat d'un problema social sense resoldre. O mal resolt. En això sembla haver-hi una opinió força unànim, començant per la dels professionals dels cossos de seguretat. Com unànim és la consciència de l'enorme dificultat de resoldre'l, mani qui mani. És el problema social sorgit d'una societat on les desigualtats han pres veritable carta de naturalesa arran de la crisi, i, més enllà de les circumstàncies particulars dels qui s'han vist abocats a sobreviure en solitari, els perversos de torn també han trobat en diferents modes de delinqüència organitzada, o en l'explotació dels éssers humans una forma de negoci al carrer. Negoci que no existiria, cal no oblidar-ho, sense la impenitent demanda dels qui volen aparentar a preu de saldo. Tot plegat ens duria a un debat molt llarg carregat de paradoxes, que depassa els límits i la capacitat del municipi i dels ciutadans per a abordar-lo en la seva complexitat. En la vida real, de fa temps, molt de temps, massa temps, la percepció del que succeïa a l'espai públic de Sitges preocupava a força comerciants i veïns de les zones de major concurrència. De fa temps, molt de temps, massa temps, el debat polític sobre la qüestió semblava encallat en les competències i/o responsabilitats dels diferents cossos de seguretat davant la problemàtica, i la possibilitat de conscienciar la ciutadania a base de campanyes que s'han demostrat poc efectives i de reforçar -a cop d'hora extra perquè així s'ha justificat publicament- el dispositiu policial per a controlar la situació. De fa temps, molt de temps, massa temps, el got de la paciència de molts comerciants i veïns -conscients de la circumstància vital de d'aquestes persones, però impotents i indignats davant la corrúa de conflictes de convivència o seguretat que ha generat la seva proliferació- ha vessat cercant respostes i solucions que no arribaven, fins que..... Fins que, un cop més, els administrats han forçat l'administració a fer un cop de cap sota pena d'exposar el seu llarg rosari de greuges en manifestació. I així, tres anys després de l'inici de l'actual legislatura, i de múltiples titulars, iniciatives, i desideratums de regidors, que s'han afegit als que ja havien deixat els seus antecessors anys abans, ha passat allò que, suposadament, no podia passar, o era molt improbable que passés. Una escombrada general que ha deixat el rovell de l'ou sense la presència de venda il·legal, gràcies al desembarc d'un dispositiu policial -majoritàriament de mossos d'esquadra- que a més d'un li ha recordat la imatge carnavalera de la plaça de la estació.

De nou, i en van unes quantes, la ciutadania ha superat l’administració.


És evident, doncs, que ha passat alguna cosa des que la nounascuda "Plataforma per a la imatge de Sitges" es reuní a inicis de juny i mitjans de juliol amb responsables municipals i de seguretat -sense arribar a conclusions veritablement esperançadores- i la situació actual coneguda i comentada per tothom. Les explicacions son múltiples. Des dels qui apunten a l'eficacia del pressing exercit per la campanya Prou a través de les xarxes socials i de cartelleria als establiments -amb l'afegit de la previsió d'una manifestació de protesta- fins als qui assenyalen una reunió entre l'alcalde i el senyor Batlle. O sia, entre el senyor batlle i el senyor Batlle, el nou cap dels mossos d'esquadra i visitant asidu de Sitges des de temps immemorial. Servidor, doncs, no pot deixar de pensar en si l’home que ja venia a la vila a presentar la mitja marató quan era diputat d’esports de la Diputació de Barcelona, deuria aterrar qualsevol cap de setmana d’aquests i, des de la capacitat que li atorga el càrrec, decidí posar fil a l'agulla davant el panorama que deuria veure. Deixant de banda aquesta hipòtesi agosarada, el que està clar és que la tensió ha baixat de nivell, i això és important abans d'intentar reconduir el debat. El que s’ha viscut no és la solució, però probablement hagi estat l’única solució possible, hores d’ara, per apaivagar un estat de malestar fruit d’haver deixat créixer sense mesura una problemàtica que no s’ha sabut o pogut administrar. L’evidència demostra que es podia haver fet més del que s’ha fet fins ara, i que la resignació davant d’un problema cronificat tampoc no ajuda a resoldre’l. De moment, i amb una evident malfiança crítica davant del paper de l’Ajuntament en la qüestió, la plataforma manté en stand by la convocatòria de la manifestació de protesta i reconeix el suport i la col·laboració fluïda que està tenint amb els màxims responsables de zona dels Mossos d’Esquadra, pendents de manera continua de qualsevol incidència que pugui alterar una pau forçada.


Als pendonistes, al pregoner i a la presidenta de la comissió els uneix… la pintura.


Dilluns, 21 de juliol
Versiono un apunt original escrit pel pregoner. Ell, en Cisco Arbonés Heredia, és fill de pintor. El pendonista, que fou un dels cordonistes del seu pare l’any 1983, és Isidre Baqués Alari, fill de pintor, germà de pintor i pintor, com ho és un dels seus fills, l’Isidre –aka Kidru- que serà cordonista enguany al costat de la seva germana Silvia. La pendonista, Conxita Álvarez Pérez, també és dona de pintor, i la primera presidenta de la Comisió de la història, Aroa Llorens Pellicer,  és, a la vegada, filla i nora de pintor. Una coincidència múltiple que permetria fer la broma fàcil sobre el qui més pinta de tots plegats, però és molt millor agafar-se a la frase que amb encertada simpatia expressa en Cisco Arbonés, quan diu referint-se als protagonistes del 2014 que pintarem una preciosa Festa Major entre tots.

dijous, 17 de juliol de 2014


Sorra per un tub


Diumenge, 6 de juliol
M'agradava La isla. El xalet dissenyat el 1955 per Robert Terradas, i encaixat amb prou feines en una llenca triangular de terreny a l'inici de l'avinguda de Navarra, ja feia anys que llanguia convertit en una ruïna racionalista d'incert destí. La isla, que probablement mai no formarà part dels grans capítols de la història de l'arquitectura catalana, era, si més no, un dels pocs exemples d'una època poc representada en el paisatge urbà de Sitges. Avui, de La isla només en queda el vas blau cel del que fou la piscina, perquè l'edifici no estava en el catàleg. En aquest inefable document que segueix en procés de redacció perpètua, malgrat que es tracti d'una eina de treball fonamental en una vila que té patrimoni valoritzable repartit per molts indrets. Per tant, l'apreciació comença i acaba aquí, en una simple sensació personal davant la desaparició del testimoni arquitectònic. Ha creat més trasbals l'anorreament de les pintures que Josep Maria Rosselló va fer per a L'Estrella. Envoltant els problemes quotidians, el comerç sitgetà viu un fenomen relacionable amb el que, en el passat, visqueren el sector de l'hostaleria i el de la construcció. La progressiva minva de la capacitat econòmica autòctona ha propiciat el creixement d'establiments franquiciats o en mans del diner forani que ha trobat en l'actual context de crisi les portes obertes. I, des del punt de vista del particular que té un local que ha de rendibilitzar, defensar determinats posicionaments no sempre és fàcil. I si son estètics probablement encara menys. En atenció als qui poden creure que vivim una circumstància nova, em permeto recordar un cas molt exemplaritzant que continua vigent sense que hi hagi hagut possibilitat de resoldre'l. El 13 d'abril del 2004, una sentència judicial exigí a la propietat de la casa Joan Robert, altrament coneguda com a Palauet Robert, la restitució de les façanes al seu estat original després d'aquella reforma que la disfressà de blanc i alumini. I passà el temps.... un any, dos, tres, quatre, cinc, sis.... fins que, el 16 de març del 2011, l'aleshores regidor d'urbanisme Armand Paco signà un edicte en el qual es recordava de nou als responsables de l'immoble l'obligació de complir amb la decisió del jutge, i se'ls anunciava que, en cas de no fer-ho, l'Ajuntament actuaria subsidiàriament carregant-los les despeses que se'n derivessin. I de nou passà el temps.... un any, dos, tres.... fins que entre tot plegat s'ha arribat a la dècada. I la casa segueix igual....

Fa 10 anys que una sentència exigeix retornar el 'Palauet Robert' al seu estat original.

Diumenge, 13 de juliol
M'arribo a la platja Sant Sebastià pel passeig Balmins. El cementiri, violentat per ànimes atribolades, és a punt d'estrenar -manca emblanquinar l'exterior- una sòbria i contundent finestra arquitectònica que trenca la monolítica façana de mar per la banda d'Aiguadolç. Una sorprenent -per inesperada- obertura vertical que arriba fins més enllà de mitja paret i que prendrà tot el seu valor durant el silenci dels vespres de tardor. Des de fora, l'estètica visió en escorç de la paret de nínxols guarnits de flor ens recorda la futilesa de la vida, aquell Memento mori de l'època dels emperadors romans. Des de dins, la mirada apunta a un idíl·lic i espiritual paisatge de blau infinit. Una inversió que no es justifica des del pragmatisme, sinó des del vessant emocional, tot i que resulta inevitable pensar en si s'ha posat en qüestió la vulnerabilitat de d'un indret sensible. Per alguns potser pot resultar una visió pertorbadora. Servidor només els pot dir que m'ha captivat.

Darrera la barana, l'esport nacional és el comentari sobre l'aportació de sorra.

Darrera la barana de la platja Sant Sebastià una bona colla de curiosos es reten a la pràctica de l'esport nacional de sempre. I val la pena parar l'orella perquè el que s'escolta arriba en determinades ocasions a tenir un caire de guió de comèdia costumista protagonitzada per un grapat d'enginyers en potència disposats a dir-hi la seva, que per això tenim davant una escena digna d'ésser comentada. La draga Josefa Pérez ha deixat una extensíssima superfície de sorra negrosa d'aspecte poc inspirador. Els experts asseguren que respon al fet d'haver romangut adormida en la foscor del fons marí durant moltes nits, i que el sol li despertarà la genuïna tonalitat daurada. Soc un ignorant però veig sorra per l'amor de Déu. Un munt tan gran com el debat obert a l'entorn del procediment, el cost, la idoneïtat del moment o les propostes de futur. A Ignasi Garrigó, el regidor amb diferència que més utilitza les xarxes socials per a respondre a les preguntes de la ciutadania, li plouen elogis i crítiques per totes bandes. La naturalesa va feliçment a la seva i qualsevol aportació de sorra no deixa de ser un pedaç artificial que vol forçar un procés que no encaixa en una dinàmica de temps cada cop més condicionada per les exigències de l'activitat humana i econòmica. Sitges vol sorra, però no vol draga. Sitges necessita el turisme, i el turisme vol platja, i com més gran millor. I els concessionaris paguen, molt, mentre viuen en la incertesa d'una possible inspecció que amb el metre a la ma els digui que no poden desenvolupar la seva activitat fins que la platja faci les mides normatives. Anar a la platja és gratuït, però l'economia de Sitges en depèn molt d'ella. En depèn tant que costa de pensar en una visió escrupolosament ecològica i sostenible sense perjudicar algú. Quan la immediata pressió del debat arriba a la taula dels governants d'aquí -els de Madrid sempre s'ho han mirat de lluny- i la temporada és damunt la taula tot fa de mal fer, es faci quan es faci i com es faci.

dijous, 10 de juliol de 2014



Armand Paco, també torna


Que Sitges recuperi el primer Pachá és una bona cosa. Que es posi en marxa un equipament com l'Hola Club és una bona cosa. Que els implicats en la primera edició de la Sitges shopping night en facin un balanç del tot positiu és una bona cosa. I que, finalment, després d'una desesperant espera, arribi l'aportació de sorra per apedaçar les platges és millor que res, atès que han passat, com tots vostès ja saben, quatre alcaldes i varies legislatures sense que s'hagi mogut el que de debò s'ha de moure. L'economia d'aquest Sitges ple de festes, festetes i festasses, on la inflació d'esdeveniments crea una certa sensació que ens mengem la vida abans de viure-la, va a dues velocitats. Com les minipimer d'abans. L'alta respon a les iniciatives que malden per a dotar al municipi d'una oferta de veritable qualitat, mentre que la baixa és la que, atiada per la necessitat, la picaresca, els tòpics del diner fàcil i la manca de control, s'escampa pels nostres espais públics sense aturador ni compassió. Res que vostès no sàpiguen. I en aquesta complexa dualitat convivencial vivim, fins que no trobem la manera de compensar-ho millor. Deixo per la setmana vinent dues reflexions a l'entorn de sengles episodis recents: La Isla, el xalet racionalista de l'arquitecte Robert Terradas ja és història. Les pintures de Rosselló a l'antiga La Estrella, també. Poden lamentar-se si volen, els servirà de ben poc des del punt de vista pragmàtic, perquè no s'ha fet res que no pogués fer-se.

Paco, que ha estat sempre home de despatx, necessita millorar en empatia...

Dimecres, 2 de juliol
I mentre Mariano Rajoy, amb la vista posada a les properes municipals, parla de la necessitat que siguin escollits alcaldes els candidats de la llista més votada -a bodes em convides-, mentre part de la secció local de Convergència Democràtica es mira amb lupa si la nova militància reclutada per l'alcalde té quelcom de conveniència estratègica per assegurar la jugada -res que no passi a totes les cases- i mentre la pancarta de la seu del PP sembla haver perdut al portaveu Carretero, Armand Paco i Entesa per Sitges s'han presentat en societat, intercanviant opinions amb un speaker que en el seu dia armà forrolla per mor del seu canvi d'aires: Joaquim Millán. A Armand Paco no cal presentar-lo. Tampoc no cal presentar Josep Orriols, ni tampoc cal presentar Antoni Caballero. Probablement, si a la secció local del PSC no hagués passat el que va passar, ara no es viuria aquesta circumstància que, amb actitud preventiva i contemporitzadora, l'alcaldable per l'Entesa no considera nascuda de l'emprenyamenta amb ningú en particular, sinó de l'emprenyamenta amb com s'estan portant les coses a Sitges en general. Amb l'òbvia necessitat de distanciar-se dels assumptes recents, i de singularitzar-se davant l'amplíssima oferta que tindrem davant nostre, Paco afirma que "No volem ser uns polítics normals" o que "som capaços de dir que no" per a refermar que les seves il·lusions toquen de peus a terra. Per la resta, la declaració d'intencions és, en l'exposició, bastant equiparable al que llegirem sovint, i apel·la de manera constant a la necessitat d'escoltar a la gent i de millorar l'atenció amb la qual l'Ajuntament tracta als ciutadans. I en el rerefons, de nou apareix el fenòmen de Podemos, aquest revulsiu -almenys conceptual- que ha intranquil·litzat a més d'un. El principal repte del qui fou tinent d'alcalde en època Baijet serà un altre. L'home de despatx, el qui se sent còmode i desborda loquacitat argumental en la dialèctica del saló de plens, i el que mai va tenir necessitat d'assistir a cap inauguració o acte social que no fos estrictament necessària per la seva condició de regidor d'urbanisme, no destaca per ser un tipus especialment empàtic. O amb l'empatia que demana un cap de llista. Veurem com ho salva....

Nacho Rubí i Beli Artigas han fet un petit llibre d'illa deserta.

Dissabte, 5 de juliol
Des de l'optimisme d'una col·laboració que ha esdevingut profitosa, confessen Beli Artigas i Nacho Rubí en el pròleg: "Hem volgut mostrar una visió d'un Sitges que no s'ha d'oblidar, ja que forma part de la nostra història i volem que segueixi formant part de la història de les generacions futures". Una declaració d'intencions que expressa el sentit final d'un llibre de postals antigues que no és el primer ni serà el darrer del gènere, però que respon a aquella voluntat de difondre el patrimoni perdut, mantingut o oblidat, que comença a fer encaix en el mon editorial per la demanda creixent del públic. El llibre, de format i enquadernació molt portable i còmoda, recull 151 imatges i un petit àlbum d'estiu, amb peus de foto bilingües clars i entenedors que evoquen la quotidianitat perduda, i qui sap si enyorada. Si en el futur es publica la versió anglesa estaríem davant d'un d'aquells volums que qualsevol visitant mínimament encuriosit li agradaria emportar-se a casa seva, o regalar amb qualsevol excusa. I pels de casa, no cal ni dir-ho, pot esdevenir un vehicle perfecte per a que pares i mares passin pàgines davant la mirada innocent dels més petits. Si hi afegeixen el vessant solidari de la proposta, que destina els beneficis de la venda a l'associació de pares i mares de fills amb discapacitats de Sitges (AMIS), no hi ha excusa per a no tenir Sitges a casa. Servidor deixa un repte sobre la taula. La revisió del llibre Arquitectura de Sitges, d'Isabel Coll, amb la renovació de fotografies, i la incorporació de les obres posteriors a la guerra i d'uns quants recorreguts que permetin passejades que ajudin a redescobrir un paisatge urbà creat quan semblava que la vila manava més sobre el seu destí.

dijous, 3 de juliol de 2014

Un punt d'inflexió




Nit de ple. D'aquelles vetllades paradoxals on al debat polític -o almenys a bona part-  li costa estar a l'alçada de la importància dels punts que s'aproven. On es llença el temps amb inacabables discutides sobre qüestions de procediment administratiu ben allunyades de les expectatives i angoixes del dia a dia. On el mon s'atura a la recerca d'aquell fragment de dictamen que es podia haver cercat i debatut en un altre moment, on es reiteren argumentaris sense descans, i on es busca el cos a cos, amb major o menor enginy, per aconseguir donar una imatge d'il·lusòria fortalesa pre-electoral, ara que ja comença a fer falta treure pit. Malgrat tot, la tenalla a la qual Ricard Vicente i Jorge Carretero sotmeteren en ocasions Lluís Marcé va tenir algun moment de certa comicitat, quan, per exemple, el cap de llista de Nou Horitzó, dirigint-se al seu homòleg popular -ara alliberat de càrregues- li deixà anar un "Te estás pasando siete pueblos" amb enutjat èmfasi. I és que un sorneguer Carretero va voler-li tocar el voraviu a partir del senyal de prohibició de jugar a pilota que hi ha a l'hort de Can Falç. I ho aconseguí. Sí si, ho han llegit bé. Per un senyal de prohibir jugar a pilota. Allò que els deia, que el debat de vegades deriva vers viaranys inexplicables.... Sigui com sigui, garbellant entre les quatre innecessàries hores de sessió, em surten dos titulars cridaners i una reflexió. Primer. Per unanimitat, la corporació ha decidit retirar la placa dedicada a César González Ruano que, des de la dècada dels setanta, presidia -amb errada d'orientació est-oest inclosa- els jardins a ell dedicats. El marqués y la esvástica, el magnífic estudi de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia Planas no deixa lloc al dubte. L'autor de Huésped del mar era, si se'm permet l'expressió de les àvies, un mal home. Un cínic sense escrúpols que va escriure des del referencial i insubstituïble Chiringuito algunes de les pàgines més florides, copiades, parafrasejades i apreciades de Sitges, i per les quals la vila també ha estat coneguda arreu. S'ha desmantellat, doncs, un petit mite, del qual només en podem salvar allò que respon a una estima exemplar vers la vila que el va acollir. El mon és ple de plaques, monuments i indrets dedicats a persones de virtuts poc honorables que han deixat testimonis referencials per a la petita o gran història de la col·lectivitat local o global. Alemanya segueix vivint una tensa relació d'amor-odi, d'atracció fatal amb Wagner, paradigma del dilema ètic a l'entorn d'un artista que contraposa un sensacional llegat musical, amb un ideari personal obertament rebutjable. Un home que segueix molt present en el paisatge urbà del país, alimentant fílies i fòbies. Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch, a qui els barcelonins han rebutjat incorporar al nomenclàtor de la capital. On és el llindar? El ple ha estat valent. Tenia motius per a ser-ho. El problema rau en el graó de l'escala de valors on situem els mèrits o demèrits dels personatges històrics a l'hora de reconèixer-ne el seu llegat.

Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch. Mai son fàcils els debats ètics.

Segon. Per primera vegada, els sitgetans podran decidir a què destinar part del pressupost per a inversions de l'Ajuntament del 2015. Una excel·lent notícia que connecta amb el cada cop més present missatge vindicant la participació ciutadana directa en alguns dels assumptes que fins avui es deixaven a la responsabilitat dels representants públics. Sigui per convicció, per estratègia política, o per la combinació d'ambdós factors, el cas és que ens afegirem a la llista de municipis que ja han posat en marxa amb èxit aquesta iniciativa. En espera de definir-se la manera i els terminis, en allò bàsic es tractaria d'escollir la idea més votada d'entre les que podran aportar els veïns, entitats o associacions a través d'un procés de participació on prendran una rellevància important les audiències públiques. Segur que de tot plegat en sortiran un grapat d'experiències positives, que ajudaran a desglaçar la relació entre administradors i administrats. Passat l'estiu la maquinària es posarà en marxa i es definirà quina partida pressupostària estarà subjecte a la decisió de la ciutadania.


Les promeses electorals toparan amb els límits del sistema per aplicar-les.


I la reflexió. En acabar el ple de dilluns va tenir lloc una intervenció brillant des de la platea del públic. La de la senyora Blanca, a qui no conec. Amb ordre, coneixement, i una capacitat d'expressió que més d'un regidor voldria -per ordenada, coherent i entenedora- exposà la veritat de la vida a les platges, que podria afegir-se a la del top manta a la via pública, a la de la problemàtica social dels rodamóns de la estació, a la de la delimitació de les terrasses, a la de les nits a l'entorn de la plaça de la indústria, a la de l'incivisme quotidià..... Ningú va poder contradir a la senyora Blanca quan explicà que es fa impossible pensar en una estada idíl·lica a la platja de la Ribera, entre venedors de mojitos, massatgistes, o catifaires. Ningú la va poder contradir quan es referia al que succeeix quan s'intenta controlar el seu impacte. Ningú la va poder contradir quan es referia al sentiment que li provoca haver de ser testimoni d'aquesta degradació diària de la imatge de qualitat de vida que Sitges vol vendre. Ningú la va poder contradir perquè va posar el dit a la nafra d'un sistema que té, com a repte fonamental,  superar les limitacions estructurals de la maquinària de l'administració per a controlar, vehicular o minimitzar tota aquesta corrua de casuístiques la solució de les quals no passa només per les promeses electorals de candidats carregats d'il·lusió.