dijous, 26 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de gener




Mozos en guerra!!!


“Alcalde, un desplegament d’aquest tipus la Generalitat de Catalunya el fa per un terratrèmol. No per una festa.”

Alt càrrec del departament d’interior, dirigint-se a Miquel Forns



El que no deu considerar aquest capitost de la conselleria és que pel futbol, que probablement tampoc el podriem incloure en la categoria de catàstrofes naturals, el departament d’interior s’hi deixa bous i esquelles cada cop que s’esdevé un partit de la màxima rivalitat. En fi.... després hi tornaré perquè no vull arraconar altres informacions d’interés que ha deixat la setmana.

Divendres, 20 de gener
Matrícula d’honor pels autors de la reforma/restauració de l’ermita de Sant Sebastià, coordinada per Josep Maria Coll, Xavi Montornés, Ricard Baqués i Agustí Albors. N’ha sortit un treball realitzat des de la sensibilitat i el respecte absolut, que enalteix l’encant de la petitesa que mai no ha deixat de tenir l’edifici i el seu interior. Fins al punt que ara costa prendre consciència del lamentable estat en el qual es trobava, i del que en són testimonis una bona col.lecció de fotografies i anècdotes recollides pels qui han tingut la responsabilitat de deixar-la gairebé com nova. M’hi arribo en hora de migdiada, tot pujant la dissortada esplanada de mausoleu, que despullà l’entorn del seu caràcter rústec i acollidor. Des de l’entrada, la panoràmica vers la platja continua essent magnètica. Dins, poden destacar-se molts detalls. La lluentor del paviment, que ha estat sotmés a un rentat de cara que l’ha deixat com un mirall, la recuperació d’uns marbres de la parròquia que estaven en desús, i que ara decoren amb elegància el pedrís de l’altar, la precisió aplicada en refer les malmeses grisalles embrutides per l’humitat, i, sobretot, els tirants que travessen discretament la nau central de banda a banda, i que exerceixen una funció fonamental per a garantir la consolidació de l’estructura. Mossèn Pausas està content. Ara només espera que pugui rematar-se l’obra amb la col.locació de les teules i que pugui trobar-se un lloc on guardar els passos de setmana santa, que mengen un munt d’espai i enterboleixen la visió del conjunt. El rector busca un passòdrom vaja. I la cosa està difícil, perquè la providència deu tenir llista d’espera de peticions.

Dilluns, 23 de gener
Amb la salut esquerdada i l’ànima ben ferma, Josep Maixenchs va rebre la medalla d’honor de l’Ajuntament de Terrassa, la seva ciutat nadiua. Aquest mestre de caràcter, que féu arrels a Sitges desenvolupant a l’Escola Pia l’embrió de la seva passió per la pedagogia del llenguatge audiovisual, ha bastit un dels centres internacionals de referència, del qual n’han sortit creadors amb projecció evident. El paràgraf final del discurs d’agraiment de l’homenatjat és una declaració de capçalera: “Jo somio truites. I somio en un país on, des de la cultura, i des del cinema i la comunicació audiovisual, cerquem l’excel.lència en continguts i en persones, per a esdevenir més bons ciutadans, i per a fer un món molt diferent al que tenim. Molt més alegre, sense tant pessimisme. Potser també un món somiatruites, però un món que sàpiga agermanar sentiments.”

A la nit, TV3 emet la previsible història d’una parella gay, que viu trasbalssada per l’assetjament d’un d’ells per part d’un delinquent perillós, que posa en risc la convivència a cop de xantatge. Mai dirien on es localitza l’acció? Vatua l’olla! Exacte!. Com si pels guionistes no existís calendari, el capítol de Kubala, Moreno i Manchón rodat a Sitges –amb la porta de l’arxiu històric reconvertida en galeria d’art- conté la major quantitat de tòpics de tota la vida per minut que he vist darrerament. Per arrodonir-ho, tampoc no hi manca el de l’investigador amb lleus tics homòfobs, que acaba penedit de la seva actitud en la mesura que coneix als protagonistes de l’episodi, que, per descomptat, acaba bé. Salven el serial algunes interpretacions aconseguides, perquè, per la resta, no cal posar-hi massa esforç en valorar-lo.

Dimarts, 24 de gener
Amigues i amics, els mossos estan molt malament. Tant com per a que els seus representants arribessin a plantejar-se l’ús del castellà com a arma de protesta fa uns dies, fins que algú va veure la llum del sentit comú i varen fer marxa enrera. Poca broma. Sense tenir-hi una relació directa, la capçalera d’avui tradueix literalment una de les vàries pancartes que s’han pogut veure els darrers dies pels voltants de la comissaria de Sitges. Fins i tot alguna podia interpretar-se com un avís inequívoc de cara a la cobertura del servei per Carnaval. A l’incertesa que genera la rumorologia –a peu de carrer extesa a la possibilitat d’una hipotètica plantada de la policia local- s’hi afegeix un comunicat dels bombers voluntaris de Sitges a les xarxes socials, on anuncien que no faran els retens per Carnaval, perquè han esgotat els recursos i vessat el got de la paciència. Tot plegat desencisador. En qualsevol cas, em vaig precipitar a l’hora de dir-los que no havia trobat ningú a qui li agradessin els canvis previstos pel Carnaval d’enguany. I no perquè no fos cert aleshores, sinó perquè n’hi ha més d’un, i de dos, i de tres, que creuen que ja tocava que es sacsegés aquest assumpte. Amb tot, el ventall d’opinions és, com era previsible, molt ample. Alguns creuen que el que està passant questiona l’inefable model, d’altres pensen que la canalla ha de sortir a les 12 del migdia i no a les tres de la tarda, un horari, com el del vespre, que sembla pensat per enfonsar al sector de la restauració i l’hosteleria, que difícilment veurà ningú entaulat. D’altres afirmen que el caràcter transgressor del Carnaval demana unes rúes de la disbauxa i de l’extermini que no es facin en horari de jubilat. I els mossos –que no estan ara per a portar helicòpters- donen la solució: si les rúes es fan a baix a mar poden celebrar-se a l’hora que es vulgui, perquè l’espai ofereix un nombre de requisits superior per afrontar amb garanties qualsevol contingència de seguretat que pugui succeir. De nou el passeig apareix com el malson dels qui defensen el tradicional pas de les carrosses pel rovell de l’ou, en un moment on la policia de la Generalitat advoca per l’estratègia d’evitar la coincidència de la rúa del carrer amb l’arribada de les multituds a primera hora de la matinada. Una barreja excessivament arriscada.

Els temps han canviat, i res no és comparable, ni de dins ni de fora, a la realitat de dècades enrere. La cojuntura actual obre molts interrogants, relacionats amb la dimensió d’una festa que es mou, de fa anys, dins d’una paradoxa: el poble que l’ha fet créixer ara s’ha de protegir de les conseqüències colaterals i sobrevingudes, provocades per la dificultat d’administrar les multituds atretes per.. per moltes coses diferents, i no sempre edificants o relacionades amb el sentiment dels sitgetans que mouen i viuen el Carnaval. D’aquí l’existència d’una sensació generalitzada que considera que des de fora s’estan intentant arreglar els problemes de dins, sense parar massa atenció a l’esforç fet fins avui. I això sempre genera susceptibilitats comprensibles. No ens oblidem, però, que, en un món garantista, on tothom pot denunciar i tothom pot ser denunciat, les regles de joc són unes altres i amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Continuarà.

dijous, 19 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de gener



En este mundo traidor…..


...nada es verdad ni es mentira. Todo es según el color... Bé, no cal que segueixi. Amigues i amics, dues consideracions inicials. Primera: Un veí molt proper a la casa rosada (Major, 21) assegura que la vaig identificar amb el nom equivocat, que, per altra banda, és el que consta en un dels llibres de capçalera de la secció, com és Arquitectura de Sitges, d’Isabel Coll. El cas és que aquest sitgetà de soca-rel que viu a pocs metres de la finca i en coneix la història perquè l’ha viscuda, em diu que la façana restaurada correspon a can Josa, mentre que can Gorgas és l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’en Tacó. Ho deixo aquí, per si alguna ànima caritativa vol acabar d’arrodonir l’afirmació. Respecte la façana, crec que empal.lidirà amb el temps i en quedarà una tonalitat menys cridanera i molt propera a la personalitat estètica dels edificis de l’època.

Segona. El regidor Mas intenta respondre amb habilitat, gairebé amb un sofisma, al debat sobre la taxa d’escombraries, malgrat que crec que l’evidència li ho posa massa difícil. A cavall entre el 1993 i el 1994, durant el darrer mandat de Jordi Serra, i arran de la revisió cadastral que disparà la factura de l’IBI a xifres mai vistes, l’Ajuntament es va veure obligat a compensar l’enorme malestar social –palesat en un ple municipal amb caixa de morts inclosa- eliminant la taxa d’escombraries, quelcom que mai no va voler dir, obviament, que la corporació deixés de pagar el servei, encara que a la ciutadania no li arribés el rebut a casa. Una forma com una altra d’aturar el cop. Des d’aleshores, han passat dues legislatures de Junyent i dues de Baijet. Tenint en compte que l’IBI és –en circumstàncies normals i amb diferència sobre la resta de taxes o tributs- la principal font d’ingressos de les arques municipals, no resulta forassenyat pensar que un percentatge de la recaptació per aquest concepte s’hagi utilitzat per a pagar el servei de recollida i abocament d’escombraries. Per tant, avui, davant de la recuperada implantació de la taxa d’escombraries, és molt lògic que més d’un ciutadà es plantegi perquè es defensa tant la congelació de l’IBI, quan la part proporcional de l’impost amb la qual cal suposar que l’Ajuntament ha pagat el servei d’escombraries durant la darrera dotzena d’anys pel cap baix –i que ara pagarà a través de la nova taxa- no sembla haver-se rebaixat del seu import final. Així de simple, segons el meu trist enteniment. En conseqüència, li sortiria més pràctic a Jordi Mas raonar l’assumpte des de les conseqüències de l’herència que ha deixat una nefasta gestió amb Cespa, i que obliga a mesures ingrates i antipopulars per a satisfer l’enorme deute. A treure diners de sota les pedres per a poder pagar tot allò que està pendent de pagament, i a aprofitar la cojuntura per a equilibrar una balança desequilibrada. En el fons, però, potser el problema no és altre que la necessitat d’haver de vestir, maquillar o justificar una major càrrega fiscal als ciutadans, quan el propi regidor assegurà en campanya electoral que no caldria. Fou de poca responsabilitat assegurar-ho aleshores? Vatua l’olla, he dit poca responsabilitat?. No cal patir. Com que sempre hi ha un pitjor, el pitjor és, sens dubte, haver de llegir a les pàgines de Catalunya de El País del 15 de gener el següent: La semana pasada, la oficina antifraude de Catalunya abrió diligencias por la duplicidad de cargos en la sanidad catalana, por el cobro de pensiones millonarias para los directivos de Unnim y, además, por el caso del edificio Sitges Reference, una operación urbanística que destila “aromas de corrupción”, en expresión acuñada por Eligio Hernández, exfiscal general del Estado.  És la lliure apropiació periodística d’una consideració prou contundent:  “Aromas de corrupción”. No els sona a títol de novel.la per entregues o de serial televisiu?. Mentrestant, el nou ministre d’hisenda, Cristobal Montoro, ha declarat a la cadena SER –i sense mirar ningú, ni tan sols als populars que puguin sentir-se al.ludits- que el govern de l’estat té pensada la reforma de la llei de transparència, per a que puguin contemplar-se responsabilitats penals per a aquells polítics, o gestors designats pels mateixos, que gastin per sobre del que marca el pressupost. Vull creure que hi haurà matisos o els jutjats es col.lapsaran. En qualsevol cas, poden donar per segur que la iniciativa suposaria un veritable punt d’inflexió en la manera de gestionar els béns públics. I, venint d’on venim, això hauria de ser bo per força.

Dimarts, 10 de gener
Beli Artigas i Oriol Pascual fan cara de gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou. I la conversa ho confirma. Tot i la reformulació del projecte dels museus -que es valora positivament pel que fa a l’eliminació de la passera de vidre de la façana marítima del Maricel i a la del tablao del primer pis del Cau Ferrat- la plataforma no té cap intenció de desprendre’s de l’estratègica carta de la demanda sobre l’actuació a Can Rocamora, per si de cas les coses es torcen. El que no pot assegurar-se, ni per un costat ni per l’altre, és el que succeirà si la demanda prospera. Es pot demanar, o no, la seva reconstrucció, es poden demanar, o no, responsabilitats, o es poden demanar, o no, ambdúes coses. Sigui com sigui, i assumida la dissort dels fets consumats, no es parla explícitament de malfiança amb els nous interlocutors, més aviat dóna la sensació que, arribats a aquest punt, els portaveus del col.lectiu necessiten veure per creure, com Sant Tomàs amb Nostru Senyor abans de redimir-se. Convençuts de la que entenen equivocada concepció inicial del projecte, i recelosos de la continuïtat de l’arquitecte Hernández-Cros o del futur plantejament museogràfic de Can Rocamora, Beli Artigas i Oriol Pascual desitjarien un ideal utòpic: retrocedir en el temps per a començar de nou, i no haver d’utilitzar els pretèrits plusquamperfets que sempre amaguen un punt, o dos, de frustració.

Res millor per a relativitzar els conflictes del present, que trobar un referent de vida en el passat. Publica la premsa que la mandíbula de Sitges, que mossèn Santiago Casanova va trobar a la cova del gegant fa prop de 60 anys, té 52.300 anys. Vaja, de quan Sitges no s’anomenava Sitges ni tenia pla general per a desenvolupar, ni Cau Ferrat ni Maricel, ni normativa urbanística que complir, ni un munt d’euros per pagar. Montserrat Sanz i Joan Daura, els investigadors a qui fa 10 anys Xavier Miret ensenyà el fòssil del llegat de mossèn Casanova, arran d’una visita a l’arxiu a la recerca de documentació, han continuat aprofundint en la investigació, de la que se n’ha difòs una d’aquelles curiositats que als neòfits sempre ens agrada saber. La datació ha estat possible gràcies a la seqüènciació per primera vegada de l’ADN mitocondrial, per primer cop a Catalunya... Ens emprenyem massa sovint, tenint en compte fins a quin punt la nostra existència passa de manera tan fútil...

I acabo. No deu ser massa habitual que l’alcalde i el cap de l’oposició d’un mateix municipi participin en la mitja marató local. I amb resultats prou notables, segons consideren els qui en saben. Ricard Vicente: 1h 29 minuts i 21 segons. Miquel Forns: 1h 33 minuts i 27 segons. Per si mai cal sortir corrents, ells dos tenen les de guanyar.

dijous, 12 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de gener



La casa rosa


Enmig de la grisor, vet aquí un grapat de bones coses, o de molt bones, que també n’hi ha. Primera, i fonamental. Tant fonamental que segur que l’hauran llegida en lletres de motlle a la primera pàgina de l’Eco, més avesada a les bones notícies que a les dolentes. La proposta de pressupost de la Generalitat de Catalunya pel 2012 contempla 600.000€ per a la construcció de la nova escola Agnès de Sitges. D’aprovar-se definitivament, quelcom molt probable perquè sinó no s’oficialitzaria, l’obra definitiva podrà iniciar-se i els nens i nenes començar a oblidar els barracons –habitualment denominats mòduls prefabricats en l’eufemista llenguatge polític- per a continuar l’etapa lectiva en un entorn amb tots els ets i uts. Ara només falta que a la Generalitat li surti quelcom millor des del punt de vista estètic que l’escola Maria Ossó, aquell conjunt de grises caixes de sabates ficades en paral.lel on hi bat el sol de manera immisericorde, perquè els arquitectes no pensaren ni en una mala zona d’ombra per a la canalleta. Sigui com sigui, i deixant de banda els detalls anecdòtics, la informació mereix que sigui reconegut el treball de tots els qui han fet possible la consecució de quelcom just, necessari, reivindicat i d’obligat compliment des de l’àmbit de les institucions públiques. Segona: la cavalcada de reis, per exemple. Algú ha recordat les de fa quatre o cinc anys? Tampoc no cal enviar-les a la foguera, perquè en el seu moment també agradaren i enlluernaren, i foren fruit de l’esforç voluntari d’un bon grapat de gent, malgrat que els pressupostos importessin quantitats molt més oneroses, innecessàriament i excessiva, destinades algunes d’elles a pagar empreses forànies que venien il.lusió ben encelofanada. En aquesta època de retorn a allò bàsic i essencial, la contemplació de la cavalcada d’enguany  esdevé exemplificadora de les possibilitats de fer molt amb poc, gairebé amb res si ho comparem amb els precedents immediats. Només cal voluntat de fer-ho. Un seguici ben lluït en la posada en escena, i plantejat amb ganes de no deixar de satisfer les espectatives dels menuts de tot arreu, a través d’un dels recorreguts més llargs i complerts dels darrers anys, que finalitzà amb un quadre d’adoració molt didàctic. I és que la il.lusió ni es compra ni es ven -perquè no té preu- i es manté intacta vinguin els reis amb carrossa, camells mecànics o camells de debò. Tercera: el concert de cap d’any de la Suburband, que -durant el Diumenge d’inexplicable overbooking concertístic propi de poble sense agenda organitzada- omplí a vessar el Retiro d’un públic entusiasta, bona part del qual aguantà estoicament la intensa fredor que davallava de l’escenari, on la cinquantena de músics dirigits per Àlex Ricart interpretaren un variat programa, del qual en destacaren els passos dobles, on la formació hi té la mida més presa que en les dificultoses armonies de John Williams, potser massa agosarades per l’actual capacitat tècnica de la banda. Sigui com sigui, vet aquí un altre cas d’optimització dels recursos des del primer dia, construït a base del convenciment en un projecte que vol acostar la música a la gent de la manera més desacomplexada possible. I els fets demostren que la fòrmula és bona. Amb crisi o sense. Quarta: Els columpius del Pic-Nic han quedat molt bé. Ja saben que, llevat d’alguna excepció –que el regidor ja sap i que servidor no repetirà per mor de no tornar a revifar velles polèmiques fanalístiques- Lluís Marcé continua tenint la mà trencada en això del bricolatge urbà, i aquí l’ha posada en pràctica a través d’una actuació que ha dignificat l’equipament i l’entorn, sense perdre’n l’encant ni deixar-s’hi un capital. Llàstima que no hi hagi una pela per a refer el cada cop més atrotinat paviment del passeig, que fou motiu de polèmica política durant l’època de la reforma de la Ribera. En fi, no vindrà d’un any, ni de dos, ni potser de tres tal i com estan les coses.

Cinquena: El que vingui segur que serà millor, però no he pogut evitar sentir nostàlgia davant l’obra de reforma de la casa d’en Rafel Marcet al carrer Jesús. Una casa de les d’abans, de les que tenien rebotiga i, des del carrer, semblaven tencar-se com si fossin una caixa de costura, o potser visualitzar-ne una d’eines s’adiria més a la imatge mental. Els paletes hi han començat a treballar, mentre que, banyada per la polseguera, d’abans i d’ara, n’és testimoni l’estanteria-aparador que compartí la vida darrera el taulell de la Pepita i d’en Rafel, i que segueix dempeus encara. Bombetes, endolls, lladres, allargos, piles, llanternes i, sobretot, conversa, perquè aquella casa de paviment hidràulic, façana de terra i portes marronoses fou un indret de converses just fins abans de tancar-se. Una meta volant d’aigua, i de flors per als brecs, durant les llargues cercaviles de Festa Major i Santa Tecla, un tradicional magatzem de flor pel Corpus, i, per damunt de tot, l’oficina descentralitzada del lampista, foquista, tècnic de megafonia, dansaire, pessebrista i, en més d’una ocasió, engrescador oficial del Prado en èpoques glorioses. S’acomiada de nosaltres un escenari quotidià molt familiar per un munt de generacions.

I sisena. Al casc antic també hi ha moviment de fa dies. És una gran notícia que del balcó de l’antic edifici de telègrafs (projectat per Salvador Vinyals el 1898, per encàrrec de Salvadora Font de Dalmau) pengi el rètol d’una llicència d’obra concedida. Una felicitació d’antuvi pels propietaris que han posat fil a l’agulla a una restauració molt esperada. Carrer Major amunt ens esperen dos nous exemples d’intervencions que mereixen comentari. La primera té la bellesa de la discreció i el respecte a l’original en els detalls de la façana. A l’alçada del número 27, aproximadament, s’ha realitzat un petit treball d’artesania en la façana sòbria, blanca, senzilla i d’esperit molt sitgetà al costat de la casa del doctor Benaprès. Fa goig de veure. En la mateixa línia s’hi pot ficar una petita caseta al carrer de l’Aigua 19, igualment respectuosa, bonica i elegant en la seva modèstia. Sense marxar del carrer Major, pocs metres més amunt de l’edifici esmentat el que crida l’atenció de veres és el lifting de la façana de la casa Gorgas (1907), situada davant mateix del carrer de l’Aigua. Blanca fins ahir, i avui vestida de rosa intens. Força intens, molt intens, massa intens potser? A peu de carrer, els pintors decapen la façana de la planta baixa com si pelessin una ceba. D’entre les pells és clarament visible una de color verd pàl.lid molt pròpia de les cases senyorials de l’època, que utilitzaven sovint tonalitats allunyades del blanc encalat de la Blanca Subur, senyal d’identitat de les modestes casetes de pescadors. La decisió de la propietat d’escollir aquesta cridanera tonalitat ha posat de nou sobre la taula el debat sobre fins a quin punt l’Ajuntament pot suggerir, limitar, prohibir, actuar o, simplement, fer alguna cosa en casos que generen debat ciutadà, estiguin o no relacionats amb immobles inclosos en el llistat d’edificis patrimonials. Des del blavíssim antic hotel Sant Joan, fins a l’hostal Parellades –protagonista d’exagerada multa-, tot passant per l’inefable i denunciat Palauet Robert, molts encara es pregunten si hi ha una norma on agafar-se per a evitar disgustos. En època de l’alcalde Serra, l’empresa de pintures Procolor realitzà un complet estudi cromàtic de les façanes del carrer Major. S’ha fet servir mai?

I acabo amb un aniversari. Aquesta setmana s’ha complert el vintè aniversari de la inauguració dels Túnels del Garraf. L’antiga autopista A-16. El Gener del 1992 el peatge valia 445 pessetes. El Gener del 2012 val 6,05€. En dues dècades, doncs, el preu ha augmentat en prop d’un 120%. Per cert, no diguin augment, diguin actualització o revisió. De vegades penso si mitja humanitat creu que l’altra mitja surt de l’ou o baixa d’Arbeca.

dimecres, 4 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de gener




Feliç any pitjor!


Amigues i amics, quin desastre de titular no? Demano disculpes als qui creuen fermament, i amb tot el dret, que no estan les coses com per a expressar massa somriures, ironies críptiques, o bromes diverses sobre el que estem vivint. Tenen raó. Tota. Em costa recordar un traspàs d’any en que en l’ambient general es respiri tanta incertesa i emprenyamenta a parts iguals. Lògic. Els pragmàtics, els qui ho són de debò, o els qui ara n’exerceixen el paper pujant al carro del tot això ja es veia a venir, asseguren que, amb aquelles dades quantificables i estadísticament interpretables, el 2012 que encetem serà pitjor que el 2011 que hem deixat enrere. M’agradaria pensar que, gràcies als intangibles que formen part de la vida de cadascú, i que precisament no poden mesurar-se en valor perquè no tenen preu, també per a alguns, o per a molts fins i tot, l’any que comencem serà millor perquè viuran moments extraordinaris que res tindran a veure amb la crisi. Deixo l’esperança, per si de cas. Amb tot, hi ha coses que no canvien. M’agradaria poder exposar-los un apunt reflexiu sobre els estralls que la condició humana segueix essent capaç de causar, quan es deixa que superi els límits ètics del nostre model de societat. Arran de la intervenció de l’estat en la gestió de moltes entitats financeres, la llei els ha exigit que fessin públiques les nòmines dels seus màxims responsables. Així, hem pogut saber que el president de Bankia, i ex ministre d’economia i ex director del FMI, Rodrigo Rato, cobra 2,4 milions d’euros anuals. Adolf Todó, president de Catalunya Caixa, nacionalitzada de fa quatre dies, en cobra un milió i mig. I Jordi Mestre, president d’Unnim, la caixa que suma deutes des que va néixer, en cobra 960.000. Que tenen en comú aquests tres homes? Una pena. Una pena moral, vaja. De les que apunten a la consciència, encara que no puguin servir de gran cosa per a consolar-nos en el nostre dia a dia. Probablement, cap d’ells –com tants d’altres en magnituds i situacions diferents- mai no podrà justificar el que cobra faci el que faci, perquè la vara que ha quantificat el seu sou no està dins de l’àmbit del sentit comú. Cap d’ells tampoc podrà resoldre per si sol la situació dels bancs i caixes que els han contractat. I, per suposat, cap d’ells podrà ajudar a llimar les arestes del model econòmic que vivim, tot i que tinguin una remuneració digna de qui exigeix un impossible i creu que pot pagar el que sigui per aconseguir-lo. Aleshores, tenint en compte l’evidència, perquè cobren aquestes quantitats astronòmiques? Per a no empitjorar allò que només pot millorar venint d’on venim? En el fons, aquestes tres persones viuen en una paradoxa que el sistema no ha pogut, volgut o sabut desmuntar. En determinats casos, l’ésser humà, limitat per naturalesa, pot rebre contraprestacions econòmiques fora de mida, en base a uns criteris mai prou definibles, transparents o ponderables des de la perspectiva de la realitat. La pena de la resta de mortals no és altra que la d’assumir la frustració de ser testimonis d’aquesta circumstància sagnant, on les retribucions malenteses acaben convertides en l’enemic de les suposades capacitats de qui les percep.


Ben aviat arribarem al llindar dels primers sis mesos de legislatura, i és difícil pensar que puguin confluir tants problemes sobre la taula de l’Ajuntament. L’assumpte de les treballadores de les llars d’infants i de l’augment de quotes als pares, l’incert futur de les obres de la nova escola Agnès de Sitges, el tancament del Rusc, el deute en general, i el de Cespa en particular, el rum rum soterrat amb la policia local, el sindicat de la qual questiona sense embuts les capacitats dels regidors Castillo i Carretero, la difícil situació de l’escola de música, agreujada amb el fet que m’asseguren que els professors no han cobrat el desembre, les primeres notícies en relació a les actuacions sobre la plantilla de treballadors municipals... No envejo l’equip de govern. Més aviat el planyo, però a la vegada vull creure que els qui el formen són avui, o eren ahir, conscients –en tot o en part- d’on es ficaven i del compromís que assumien a l’hora de ficar-s’hi, de manera voluntària o remunerada. Per tant, qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Hi ha hagut bones notícies. S’han desbloquejat els pagaments pendents a moltes petites empreses o la reforma dels museus ja és un fet, per exemple. Però ni aquestes, ni la darrera sobre la petició que l’Ajuntament ha fet a la Diputació de Barcelona per a la cessió de Can Falç –un brindis al sol perquè la casa gran prou feina té ara amb el que té- no serviran per a alleugerir una extesa sensació de malestar general, nascuda de la desconfiança de molts ciutadans que estan tips d’haver de pagar les conseqüències d’una mala gestió en el passat, de la qual no en són responsables, i d’haver d’assumir les d’una gestió del present que tampoc no deixa de questionar-se. No en tindrà prou l’equip de govern amb l’equívoc discurs de l’IBI que només augmenta el 3% -quan cal suposar que manté la part proporcional que es destinava a pagar el servei de recollida d’escombraries, avui segregat en una nova taxa que ja ha trucat a la porta dels veïns-, o amb la positiva reunió de l’alcalde amb el 10% del nombre total d’aturats dels 1500 amb els que prometia reunir-se en campanya, per a contrapesar l’evidència. La ciutadania sembla exigir, més que en cap altra ocasió, que s’expliquin i es defensin, les vegades que faci falta, les raons que hi ha darrera d’algunes de les mesures no tan falagueres d’aplicar.


Dels darrers dies voldria destacar una noticia i un testimoni. L’equip de govern ha fet amb Sitges Reference allò que els tècnics en la matèria farien a l’Ajuntament si fos possible. Obrir un concurs de creditors. O sia, bàsicament, la societat propietaria de l’immoble es declara incapaç d’afrontar els deutes pendents, que hauran de ser gestionats per un administrador concursal. Segons publicava El País el passat 20 de desembre, Endesa i Movistar ja amenacen amb el tall del servei si no es paga el que es deu, per no parlar de la hipoteca enverinada –d’uns 40.000€ mensuals grosso modo- que pesa sobre l’edifici com una maledicció. Kafka no ho hauria fet millor en la ficció del que ho van fer els titulars de la societat durant l’anterior legislatura. En paral.lel, l’auditoria que revisa els procediments ha constatat quelcom bastant més greu: l’antiga Proinosa, companya de l’Ajuntament en aquesta dissortada aventura, redactà, modificà i visà el projecte del Sitges Reference dos mesos abans que s’obrís el concurs públic per a la seva adjudicació. Hi ha fermes sospites, doncs, que era coneixedora de les intencions del consistori amb el solar de les Pruelles. De confirmar-se aquesta hipòtesi, que s’interpretaria com un cas clar de tracte de favor, això pot acabar molt malament pels qui ho varen permetre. Un desastre. Pel que fa al testimoni, clar, entenedor, respectuós i a la vegada punyent, fou el d’una mare que, durant la celebració del darrer ple municipal, i arran del debat sobre la pujada de quotes de les llars d’infants, interpelà a l’alcalde sobre les angoixes de trobar-se en el grup de ciutadans que superen el llindar de la renda per a rebre ajuts públics i, a la vegada, no poden assumir els nous preus. Una intervenció corprenedora pel missatge que exposà, i exemplificadora d’un dels petits drames quotidians. Vet aquí la impotència d’un alcalde que no pot fer el que voldria fer, o el que va prometre, perquè no té recursos per a fer-ho, enfrontada a la d’una ciutadana que contempla, igualment impotent, com la mateixa institució que ha malbaratat tants diners, ara no pot, o no troba la forma de respondre davant d’un trasbals familiar que, malauradament, no és l’únic. El Sitges de les persones apreta.


Que els reis deixin carbó a aquells que no volgueren, o no saberen, obrar amb mesura quan tingueren l’or a l’abast. Bon any i bons desitjos.