dijous, 24 de febrer de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Febrer


Petites grans coses


Jordi Baijet ha estat escollit per aclamació candidat a l'alcaldia, i Andreu Bosch ho ha estat per unanimitat. Lluís Marcé ha passat la ITV dels seixanta -i, per tant, tornarà a repetir d’alcaldable, per enèsima vegada- i aquesta setmana la CUP també ha escollit el seu cap de llista... Si sí, la CUP ja té cap de llista i no se li coneixen vincles amb Hollywood. És aquell que vostès pensen, del qui tothom parlava feia dies, però que la formació no presentarà públicament fins el 13 de Març, en data propera a la que també contempla Convergència i Unió per a que Miquel Forns aparegui acompanyat del pom de dalt de la llista de la federació. Deixant de banda si alguna opció més s'afegeix a la corrúa de candidatures per a les properes municipals, queda pendent conéixer la confirmació de Jorge Carretero com a candidat del Partit Popular, i si al Sitges Grup Independent la decisió està entre Ignasi Garrigó, Vinyet Lluís, o algú altre. No hi ha pressa, el món continuarà donant voltes.


Divendres, 18 de Febrer

Mentrestant, el divendres es desperta amb un titular i se'n filtra un altre, que hores després es farà pública. L'Atlàntida no tornarà a obrir com a discoteca afirma l'edició del Diari de Vilanova, amb unes declaracions del regidor Armand Paco, que, d'alguna manera, confirmen les hipòtesis que apuntava la passada tardor Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt d'acabar la carrera que s'interpelava sobre la idoneïtat de la concessió de la llicència d'usos atorgada a l'equipament, tenint en compte un marc normatiu que la questionava per totes bandes. Hi poden afegir la sentència que ha obligat la propietat a enderrocar la superficie construïda que envaïa zona de titularitat pública marítim-terrestre, i algunes infraccions urbanístiques ja denunciades en el seu dia arran de les cridaneres obres de reforma del 2010, i els quedarà un panorama difícil de reconduir, després de molta anys d'incerteses que sempre acabaven resoltes cada inici de temporada. Ara, tot apunta a que la propietat haurà de plantejar-se la viabilitat de, per exemple, un restaurant o una botiga d'enoturisme. Finalitzaria, així, la història d'una icona de les nits sitgetanes, sobretot en els seus inicis.


Per altra banda, el fiscal d'urbanisme de Barcelona ha arxivat la denúncia de la plataforma dels museus. Amb franquesa no ho esperava, si faig cas a la documentació existent sobre el particular, que no semblava susceptible de massa interpretacions dubtoses, tot i que tinc la sensació que el fiscal s’enreda. Sigui com sigui, i per a resumir-ho, el fiscal considera que, malgrat tots els malgrats, el projecte no suposa una desaparició o alteració rellevant d'elements protegits del patrimoni arquitectònic, històric o artístic de Sitges (sic). Bona notícia, doncs, pels partidaris de la proposta d’Hernández Cros –on segueixo militant- i un gerro d’aigua freda pels detractors, que obriran ara la via del contenciós administratiu. Enmig del procés, però, ha aparegut un nou informe prou interessant de constatar. És el que va redactar l’assessoria jurídica de la Generalitat per encàrrec de l’ex-conseller Tresserras, qui ho demanà per a contestar a tres questions molt concretes que la secció local de CiU plantejà a inicis del mes de Març del 2010, i que tenien relació amb el moll de l’ós del conflicte. El cas és que els especialistes tampoc no es varen mullar massa en l’assumpte, i el document cavalca entre la dualitat palesada en paràgrafs on, per un costat, es manifesta que en la mesura que el projecte va ser aprovat (...) cal suposar que s’adequa a la llei i que la seva execució és respectuosa amb la protecció del patrimoni mentre que, unes línies enllà, s’afirma que si efectivament fos cert que el projecte va més enllà del manteniment dels immobles, desvirtua la naturalesa del conjunt (...) i canvia la visualització històrica del poble de Sitges, el projecte podria entrar en contradicció amb l’esmentat en l’article i jurisprudencia anteriors. Total, el mes de Març passat, s’aconsellà al conseller de cultura que calia assegurar-se bé que el projecte que es vol subvencionar s’ajusti plenament a la legalitat, previ a la signatura del conveni. El conveni pel qual la Generalitat es comprometia econòmicament amb la reforma s’havia de signar una setmana abans de les eleccions al parlament, i va acabar signant-se el 23 de Desembre. Les obres, com és obvi, segueixen endavant.


Dilluns, 21 de Febrer

A les portes de Carnaval, hi ha un munt de notícies importants que han tingut, i tenen relació amb la veritable capacitat dels sitgetans de fer coses que valen molt la pena. No m’agradaria deixar-me ningú, començant pels administradors del Vinyet, ficats en una edificant aventura que ha d’aconseguir restaurar l’orgue del santuari, a cop de donatiu solidari. Segueixo. Entre moltes facetes artístiques, la periodista Lídia Gazquez -autora d’excel.lents reportatges al Què fem? de La Vanguardia i al programa La Malla tendències de la xarxa de televisions locals- il.lustra admirablement les argumentacions d’Eduard Punset i els seus convidats a Redes. Amb envejable seguretat davant dels fogons, Valen Mongay va saber conciliar, al cuines de TV3, els nous camins de la gastronomia, amb el respecte a la tradició i a la singularitat dels productes de casa. Dilluns que ve es presenta l’escumós de malvasia Monembàssia, i Slow food, amb la col.laboració de Caja de Navarra, ha editat unes boniques postals impreses en paper reciclat de considerable gramatge, on es reprodueixen, un per un, els diferents productes elaborats amb la varietat genuïna del raïm de la nostra malvasia. Rita Marzoa, directora del programa Solidaris a Catalunya Ràdio, ha rebut el reconeixement de l’institut de drets humans de Catalunya, per la seva labor de difusió d’una realitat social que no acostuma a sovintejar als mitjans. L’Alba Gràcia presenta un elaboradíssim treball en format de llibre sobre la presència de la dona a les festes tradicionals... Què més volem ? La llista –incompleta- seguirà i la secció serà feliç de continuar-la.


I Carnaval no se n’escapa. Aquella tendència que s’inicià al Prado fa cinc anys, avui és imparable. Les festes nocturnes pensades per i per a els joves són un veritable èxit. Dimecres el Cap de la Vila bullia per aconseguir entrades per a les nits Retiristes al Janio’s i el fenómen és extrapolable. Per cert, la secció felicita a l’autor o autora de la magnífica imatge gràfica del Prado per el Carnaval d’enguany, desenvolupada en diferents versions i amb un aire d’escut d’equip esportiu d’universitat americana molt ben trobat. L’Agrupació s’ha atrevit amb un cartell valent, agosarat, potser de factura perfectible, però amb aquella picant transgressió necessària i benvinguda. Markatú presentarà dijous gras Obatalà é energia (tremoleu al.lèrgics a les batucades que la colla vol posar en marxa una escola de samba) i, quinze anys després, Sitges Carnaval torna reversionada. Amb permís del mestre Janio, Jaume Miku Berbegal ha agafat el clàssic himne de tantes nits de ballaruga, i ha reconvertit la seva estètica musical, propera als tradicionals panachés, en quelcom que es dirigeix sense contemplacions al moll de l’ós del públic jove d’avui. Un Sitges Carnaval deconstruït, que batega compulsivament i repetitiva i només insinua la tornada. N’hi ha prou per a situar-lo amb coherència dins del repertori més canyero de la rúa. Amigues i amics, this is house.

dijous, 17 de febrer de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Febrer



No fumeu


Dilluns, 14 de Febrer

D'haver-se rodat avui Casablanca, Bogart estaria denunciat per fumar en lloc prohibit, i perquè el lloc prohibit seria propietat seva. Probablement, abans o després de Bogart, per la mateixa comissaria ja haurien passat a declarar la Montiel, sense la chaiselongue de fumando espero, Josep Pla i la seva inseparable cigarreta, o Eugenio, o Jose Luís Balbín i la gran majoria dels convidats de La clave televisiva, o qualsevol de la llarga -llarguíssima- llista de personatges icònics, reals o de ficció, que han format part de l’experiència vital de generacions. En altres èpoques, la consideració del fet de fumar era una altra. Fumar quedaba bé, i els tòpics associats al tabac sovintejaven. Fumar feia grans als adolescents, independents i seductores a les dones, atorgava un punt d'estatus en determinats àmbits i, per descomptat, era, i és, una gran eina de socialització. Avui, el camí iniciat fa anys amb aquelles discutides als vagons de Renfe, protagonitzades pels fumadors intolerants que no volien admetre l'existència dels primers espais sense fum, ha evolucionat -o involucionat, segons com es miri- vers una situació que, tot i compartida amb alguns països d'Europa, molt em temo que aquí ha estat de més mal portar. Bàsicament per tres raons. Per començar, la Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco arriba en una cojuntura econòmica especialment difícil en tots els àmbits i, obviament, també en el de la restauració i l'oci molt sensible als hàbits socials. Arriba, en definitiva, en el pitjor moment de la crisi. En segon lloc, l'estat no ha previst cap mena de compensació econòmica vers tots aquells locals que invertiren en reformar les seves sales, per a habilitar zones de fumadors i no fumadors. Ras i curt, els empresaris van fer un pedaç que ara només poden llençar a l'aiguera, perquè ningú no els rescabalarà de la despesa. Finalment, ben lluny del que podria intuïr-se a partir de legislació tan draconiana, l'estat, el mateix estat que es defensa amb el lloable i edificant objectiu de protegir la salut pública, permetrà, alhora, l'augment de punts de venda de tabac arreu, sense cap mena de recança, perquè, a més de matar, el tabac dóna molts diners, i diners i escrúpols no fan bona parella.


En paral.lel, la posada en marxa de normes d'aquest tipus, que responen fidelment a les paranoies que envolten un món que en algunes ocasions sembla haver llençat el sentit comú per la finestra, han començat a propiciar, mig instigades per la ministra del ram, situacions difícilment explicables en un país minimament avançat. La darrera, i més cridanera, ha estat la denuncia que un espectador ha interposat contra els productors de l'espectacle Hair, que es representa al teatre Apolo de Barcelona, perquè els seus actors fumen a l'escenari i a la platea. No fumen tabac, però fumen. En aquest espiral maximalista emparat per la llei pot acabar-se prioritzant, doncs, la recreació d'una realitat falsa però ajustada a la normativa, per davant de la representació de les coses tal com són, o tal com eren. Mentrestant, les voreres dels carrers comencen a estar plenes de burilles, i el sector ja ha palesat inquietud davant la nova realitat. Respecte les mateixes dates del 2010, els ingressos dels locals de lleure nocturn sitgetà han baixat vora el 20%, i han augmentat les sol.licituds per a instal.lar terrasses. Els responsables dels establiments s'han vist obligats a reformular el seu paper d'urbanos davant de les noves situacions conflictives que poden esdevenir-se al llarg de qualsevol jornada, i, per a rematar-ho, també han de vetllar per a que no s'ocupin taules ja ocupades, o per a que no quedin consumicions pendents de facturar, per mor del Ara torno que vaig a fumar... El futur immediat passa per la prova de foc de l'estiu, quan els carrers s'omplin de tots aquells fumadors que ja no poden fumar dins dels locals, i puguin generar-se, en determinades zones d'oci molt concretes, problemes de convivència veïnal. Canviarem fum per soroll? D’entrada, només espero que les festes carnavaleres se salvin dels inspectors furtius.


Fins a cert punt planyo als fumadors, i això que servidor forma part del gran col.lectiu que ha passat bona part de la seva vida convivint amb el fum dels altres sense discutir. Està clar que fumar és dolent, però no estic massa convençut que aquesta sigui la manera més raonable d'administrar el consum de tabac, quan resultaria molt més coherent apostar per les restriccions des de l'òptica del foment del consum responsable, que no pas prohibir per reial decret, tenint en compte que estem en una democràcia europea del segle XXI, i que, repeteixo, venim d'un periode on han pogut conviure els hàbits de cadascú de manera més lliure. Sobre els fumadors sembla caure, avui, una aureola d'estigmatització potser excessiva. En qualsevol cas, assisteixo, i ho agraeixo com cada any, a la primera xatonada sense fum de la història. I vagi per endavant que no hi ha res millor que tornar a casa sense la roba empudegada de nicotina, o del que sigui. Com d’habitud, la vetllada commemorativa del dia internacional del xató, organitzada al Retiro pel Janio's Bar amb l'ajut inestimable d'un important planter de col.laboradors excel.lents, fou un èxit rotund. Una nit magnífica, amanida per la prèvia, durant la qual l'alcalde responia amb un encara no, encara no a qualsevol que li insinués una confirmació de la seva continuïtat. En el pitjor dels casos no cal patir, les males llengües apunten que de presentar-se el rector -que no es perd ni un xeflis, ni tampoc perd l'humor- Baijet ho tindria perdut. Per cert, una enquestadora m’ha trucat a casa demanant-me l’opinió sobre Vinyet Lluís i Òscar Ortíz, entre d’altres polítics sitgetans… Vatua l’olla.


Dimarts, 15 de Febrer

Per la seva banda, i sabedor que ens trobem en els darrers mesos de legislatura, Marc Quero es mostra prou hàbil per a introduir el missatge de l'equip-de-govern-ha-fet-moltes-coses sense canviar el gest ni perdre el somriure, mentre es refereix al final de les obres del passeig de la ribera, a punt d'acabar-se. Un cop asfaltat, quedaran encara moments especialment cridaners de viure. Ho aviso en atenció als qui puguin tenir temps per a contemplar-los. Per un costat, els dos mòduls de formigó, que descansen temporalment sobre el passeig, seran introduïts-integrats-incorporats a l'estructura de pedra de l'espigó de La fragata, fins a quedar perfectament dissimulats a la vista. Les estructures encabiran la maquinària relacionada amb l'estació bombadora del clavegueram, situada a pocs metres. Per l’altre, tot és gairebé a punt per a que la sirena de Pere Jou deixi el seu malaurat exili, en aquella infecta banyera de trencadís, per a retornar als peus de les escales de la punta, tal i com s'anuncià el Maig del 2008. L'escultura, segurament una de les obres més estimades pels sitgetans, es retrobarà d'aquí unes setmanes amb l'escenari natural d'on no hagués hagut de marxar mai, i l'andròmina on s’encaixà fins avui serà enderrocada per a satisfacció general de la concurrència. Bravo. Deixo el balanç global de la reforma del passeig per quan passi la gresca carnavalera, a la que caldrà dedicar les properes cròniques, per no perdre el costum.

dijous, 10 de febrer de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Febrer



Entre línies


“De vegades, és curiós, les coses es poden fer més fàcils després d’unes eleccions que abans. Necessites un trencament per aconseguir trencar dinàmiques.. (…) Ara sí, ara ja està acabada aquesta legislatura. Necessitem una nova legislatura en la qual poguem plantejar nous reptes, noves accions, implantar nous models…

L’alcalde diu que al poble li convenen unes eleccions?

Sí.

Ho dieu d’una forma com si no hi hagués cap problema en que fossin la setmana que ve…

Cap ni un (…) La Generalitat ha necessitat un canvi, positiu o negatiu, per a canviar dinàmiques…

A veure si acabareu essent políticament incorrecte…

Jo no sóc políticament incorrecte. Sóc políticament correcte, perquè el que dic ho penso i ho dic de veritat. Vull que s’entengui que és molt important el canvi en les coses. Els canvis no són crisis, són solucions a grans problemes..

Sabeu que heu mig donat un titular? L’alcalde Baijet diu que a Sitges li convé un canvi?

No home no. (..) No vull dir que li convé un canvi polític i de color, que quedi molt clar, sinó que li convé un canvi de dinàmiques.”


Jordi Baijet, 8 de Febrer.


Despullades del paraigües del partit –que per això l’interessat es defineix com una persona que no és de partit partit- les paraules de l’alcalde permeten moltes interpretacions, i cap d’elles concluent més enllà de l’argument bàsic que queda molt clar. Tampoc no hauria d’estranyar. Malgrat que el mot canvi passi per ser el més utilitzat pels polítics des de la transició, lluny d’erosionar-se segueix mantenint aquella força conceptual que el converteix en inevitable en qualsevol discurs que vulgui generar una certa dosi d’optimisme, vingui d’on vingui i encara que ara, en aquest context de desafecció instituïda i cronificada, gairebé sigui necessari injectar-lo en vena. No ha de sorprendre, doncs, escoltar-lo de nou. El sorprenent, en aquest cas, és que el pronuncïi l’home que, des de fa vuit anys, és alcalde de Sitges i qui sap si possible o probable candidat a la reelecció. D’alguna manera, les declaracions de Baijet em renoven en aquell convenciment que exposava fa poques setmanes sobre els alcaldes i la seva circumstància, engolida per les inèrcies del sistema que, per acció, omissió o incapacitat pròpia, els acaba posant contra les cordes quan porten uns quants anys a la cadira. Agafades a la directa, no cal ser cap llumanera per a concloure que les paraules de Baijet destil.len un aire de final de cicle, malgrat que les pronuncia algú que diu no sentir-se cansat i assegura que manté la motivació per a continuar, perquè una cosa no treu l’altra. D’entre la corrúa de reflexions que han de desembocar en la decisió final del qui essent candidat fins avui ha obert ara un procés que mig neguiteja al partit, en destaco una, que respon a la pregunta basada en un maximalisme, que situa al responsable màxim de la situació actual, en la obligació ètica o moral d’entomar-ne la solució i, en conseqüència, de no deixar el vaixell ara que van maldades. També aquí la resposta no tanca l’enigma, per bé que es mou en l’àmbit de la coherència. Baijet creu que la il.lusió ha de moure la gestió i que tampoc no tindria sentit seguir si, personalment, no es tingués la certesa d’ésser, hores d’ara, la persona adequada per a fer front al preocupant context que vivim. I aquí rau bona part del debat intern del qui sap si renovat cap de llista. Dono per segur que cadascú de vostès té resposta al dilema de si Baijet és, o no, el candidat idoni, o, si molt m'apuren, si hi ha, de debò, un candidat idoni en el panorama polític sitgetà, però en el cas que ens ocupa només val la resposta pròpia del qui l’ha de donar. Sigui quina sigui, el món no s’aturarà per això...


Mentrestant, a la CUP de Sitges li han fet el que, amb tota probabilitat, el que pot considerar-se millor spot publicitari de caire polític mai realitzat al municipi. Simple de plantejament i efectiu en la difusió d'un contingut en el qual molts, i no només joves, s'hi sentiran identificats. La primera imatge ens mostra un despertador a punt de donar les 8. Comença el dia per a un sitgetà conegut que voreja la vintena, i que s'aixeca del llit, es calça les sabatilles de quadre escocés i es fa un cafè amb la típica moka. Tot plegat en silenci, en el silenci quotidià de primera hora. Mentre l'assaboreix, a pèl sense croissant ni galetes, mira per la finestra. Bé, de fet ens mira i el mirem. La seva finestra és el vidre d'una botiga, i el seu dormitori l'aparador davant del qual els vianants caminen sense sorprendre's. Amb un aire entre resignat i desmenjat -que l'actor cojuntural broda- el nostre protagonista veu passar la vida de carrer. La càmara s'allunya una mica, el just per a introduir de forma compensada el primer dels missatges, sense fer malbé la composició: No volem viure en un aparador. Ras i curt. Sense perdre temps, i mantenint el pla del sitgetà en aquest metafòric escenari, apareix la segona frase, que conclou: Volem un poble per viure-hi. Rebla l'espot una imatge de la nostra postal en calma. En calma tardorenca, aquella que permet escoltar el mar. La CUP s'ha presentat així i el cronista felicita als autors d'aquest producte rodó. Sobre si la formació esdevindrà un revulsiu semblant al que el 2003 suposà la irrupció d'Acció per Sitges, el temps ho dirà. Hores d’ara, fins passat Carnaval no es donarà a conéixer el cap de llista, tot i que, com és obvi, roden noms, o nom.


Mentrestant, em confirmen que el pas de Joan Manuel Duran per la secretaria d’acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència ha estat fugicer. Ni un mes. L’exregidor no s’ha desvinculat del partit però va decidir fa ben poc renunciar a la nova responsabilitat per motius personals. Per tant, aquells que podien pensar en Duran com a cap de llista no cal que segueixin pensant-ho, almenys de moment i si no hi ha canvi de plans. M’ho diu Teresa Esteve, coordinadora del Garraf en el primer congrès comarcal de la formació. Ella és de Sitges, o de Sitges d’adopció segons confessa perquè viu a casa nostra des de fa 13 anys, i arriba de bell nou al món de la política activa, empesa per la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut, que, com tots vostès saben, va fer molts amics arreu. Solidaritat, que va treure a Sitges 312 vots en les darreres eleccions al parlament, fregant el 3% de percentatge, no es planteja com a objectiu irrenunciable presentar llista, però els seus responsables creuen que hi ha prou quòrum com per a poder plantejar-se la possibilitat real de fer-la. La formació es mostra oberta, també, a converses amb els membres de la CUP si les coses es posen de cara. El rellotge no s’atura. Aquest cap de setmana, Acció per Sitges decidirà si oficialitza la candidatura d’Andreu Bosch, i Lluís Marcé només està pendent del vist i plau de l’ITV de la seixantena…De la cendra quaresmal a les flors de Maig la vida passarà accelerada.

dijous, 3 de febrer de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Febrer



Precisió suïssa



Dissabte, 29

L’associació SOS Monuments ha atorgat a la plataforma SOS Sitges el premi Admiracions conservades 2010, per la (sic) constant campanya de defensa dels Museus Cau Ferrat i Maricel, i per l’oposició contra el projecte de la seva urbanificació que desfiguraria tant la imatge de la façana marítima com confondria la identitat dels seus espais interiors. En paral.lel, l’Ajuntament ha rebut, de part de la mateixa entitat, el premi d’Admiracions destruïdes per la (sic) desafortunada reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel. Més enllà del crèdit o la importància que vostès li vulguin donar als donants o als receptors dels guardons, és innegable que el col.lectiu sitgetà ha pogut fer un cert encaix fora del terme municipal, i, sobretot, dins d'àmbits des dels quals cal pressuposar un fonament de criteri, tenint en compte el bagatge professional de les persones que s’hi mouen. En qualsevol cas, la plataforma ha rebut un suport moral que, com la majoria de suports morals, té poca influència de facto en la vida real. Les obres continuen a bon ritme i, de moment, sense contingències destacables (malgrat que, per a la plataforma, la desgràcia ja hagi estat consumada amb l'enderroc de Can Rocamora) mentre segueix el seu curs un procés judicial obert, que en questiona el marc legal dins el qual es desenvolupen. Les novetats cal emmarcar-les en el panorama polític. Dóno per segur que el nou conseller de cultura ha aconseguit una primera fita: que el mirin amb recel una bona colla de socialistes, i una no menys nombrosa colla de convergents, que arrufen el nas pel seu fixatge, i el de la seva mà dreta, Joan Pluma, tinent d'alcalde d'urbanisme de la monumental Girona, i protagonista d'enceses discussions i conflictes al ple municipal de la capital del Ter. Sigui com sigui, fent abstracció d'aquest context, m'asseguren, i ho crec, que l'exilat Ferran Mascarell és un home cultivat, de vasta cultura i àmplia capacitat de diàleg, com poden certificar des del sector. A Mascarell li agrada el projecte de Josep Emili Hernández Cros. Ja sóm quatre gats i un conseller, doncs. No és nova l'apreciació. Ja li agradava abans, quan no era -ai làs!- conseller de cultura de Mas. Així les coses, el que pot succeir a partir d'ara és interessant d'analitzar. En visita de campanya, i després d'haver-se entrevistat amb representants de la plataforma, Oriol Pujol -home locuaç, potser massa com ha pogut comprovar-se- assegurà que, d'arribar CiU al govern, es proposaria el reestudi o revisió del projecte. Des de la plataforma s'afirma que Pujol i l'actual conseller de governació, Felip Puig, s'han continuat interessant per l'estat de la questió, i que sobre la balança del jutge i dels analistes no hi ha el resultat estètic del mateix -motiu d'enceses apreciacions, per altra banda- sinó la possibilitat que la seva execució hagi vulnerat la norma urbanística existent. Vist així, que és una encertada manera de veure-ho, la influència del conseller de cultura en el debat intern que pugui produïr-se entre membres del govern de la Generalitat, es pot veure condicionada pel fet que el terreny de joc on es debat el moll de l'ós de l'assumpte, no rau, estrictament, en l'àmbit de les seves competències. Hores d'ara, el cert és que, mentre uns es mostren convençuts que les obres no podran aturar-se, d'altres no poden assegurar que la via dels tribunals, l’única que pot aturar-les, tingui data de sentència propera, mal que sigui perquè les taules dels magistrats estan plenes de casos per a resoldre.


Mentrestant, i arran del testimoni d'una sitgetana indignada, m'he tornat a mirar amb atenció la façana de la casa Vilanova-Massó. La façana de l'hostal Parellades, vaja, que ja va meréixer fa mesos una opinió molt positiva de la secció. El cas és que la sitgetana a qui em refereixo m'explica que la propietat de l'immoble ha estat multada perquè la reforma no s'ha ajustat fil per randa a la norma, i que aquells capitells de verd llampant hi han tingut molt a veure. Em costa trobar-li sentit i coherència a l'aplicació tan draconiana de la llei quan, tenint en compte la llarga llista de greuges que es poden veure arreu, potser hagués estat millor prioritzar la voluntat de la iniciativa i l'esforç econòmic dels propietaris, abans de castigar-los per mor d'uns capitells que d'aquí quatre dies hauran empal.lidit per l’acció del sol i els agents atmosfèrics. És bastant més trist comprobar, per exemple, com l'incivisme incontrolat ha embrutit impunement la cantonada de l'immoble amb el carrer Sant Pere.. A distància daquesta, la casa Sans i Bori, a la cruïlla Illa de Cuba-Sant Gaudenci, acaba de sotmetre's a un rentat de cara magnífic que també honora als seus propietaris, avesats a tenir-la sempre en estat de revista. Malauradament, a la cantonada següent, i tot i que l'Ajuntament guanyés fa temps el plet que obliga a retornar la casa a l'estat original, el Palauet Robert segueix igual...


Diumenge, 30. Migdia

Què diferencia el projecte de la fundació Stämpfli de Qualia? No és difícil respondre. Només cal seguir l'evolució de l'aventura des dels inicis. Bàsicament, aquesta és la història d’un artista metòdic i escrupulós, que coneix perfectament el terreny que trepitja, i el context en el qual es pot encaixar el seu petit-gran somni filantròpic, que ha compartit des de fa mig segle amb l’Anna, i, per extensió, amb Sitges. En conseqüència, el projecte de la fundació Stämpfli d'art contemporani neix d’algú que sap molt bé allò que vol, que sap com aconseguir-ho, que sap amb qui li cal parlar i acompanyar-se per a aconseguir-ho, i, finalment, que sap també com finançar-ho. Vet aquí la diferència. Només així s'explica el perquè de les bones sensacions que hom té cada cop que assisteix a algun esdeveniment relacionat amb la fundació. Tot respon a una estratègia precisa, mesurada i perfectament organitzada en el temps, que ens ha acostat, de manera periòdica, a fets i moments noticiables de l’evolució de tot plegat, des de la signatura dels convenis, fins a la inauguració de l’exposició al Miramar o, ara, la presentació del mercat del peix. L’aposta d’Stämpfli és agosarada. L’art contemporani no mou multituds, però l’evidència tomba. Sitges incorporarà una nova oferta cultural de primera categoria, de la qual acaba d’inaugurar-se’n un bocí, perquè la superfície total del complex s’aproparà als mil metres quadrats, repartits entre diferents seus.


A la contraportada de l'Eco de la setmana passada, Josep Maria Coll definia perfectament el concepte que ha presidit la reforma de l'antic mercat del peix, amb l'objectiu d'adaptar-lo a les necessitats precises d'un espai expositiu modern: “Volíem una caixa àmplia, neta i buida”. És l'aplicació eficaç de la màxima intemporal de la forma que segueix a la funció. L’edifici, amb molt bon criteri cedit a la fundació per l’Ajuntament, ha estat despullat de qualsevol artifici, tot respectant, i potenciant, els seus valors arquitectònics. Sota l’espectacular encavallat de fusta, amagat fins avui, ha quedat un espai d’ascetisme quasi monacal, de virginals parets blanques que amaguen amb elegància la moderna infraestructura de climatització que permetrà que les obres s’exposin amb les màximes garanties de conservació. Molts voldrien per a l’edifici de l’antic mercat, el que Stämpfli ha fet en el seu germà petit. Ha quedat perfecte.