divendres, 31 d’octubre de 2008

La mare de tots els aeroports tanca





















El hall de Tempelhof (Foto:Wikimedia)



Després de 80 anys de servei, ahir l'aeròdrom de Tempelhof tancà les portes. La història d'aquest equipament, que l'arquitecte Norman Foster definí com "la mare de tots els aeroports" està indisolublement associada a la de la mateixa evolució de la indústria, però també al context polític i social del seu temps. El 8 d'Octubre del 1923, Tempelhof assolí la denominació d'aeroport de Berlín. Amb tot, molt abans, l'enorme espai que ocupa ja havia estat escenari dels primers vols aeronàutics. No fou fins a inicis de la dècada dels 30 del segle passat, quan, per encàrrec del règim nazi, l'arquitecte Ernst Sagebiel establí el disseny en forma de gran semicircunferència, tan fred com funcional, que ha perdurat fins avui. Entre el 1936 i el 1941 es construiren les dues enormes ales que parteixen de l'edifici central de Tempelhof, i que abracen un espai que ha acabat per a no poder respondre a les necessitats actuals de les companyies. L'aeroport ha estat protagonista d'uns quants esdeveniments històrics. Durant la lliberació de Berlín, els russos obriren el búnker soterrani, tot cremant l'enorme i fràgil patrimoni fílmic que allí s'hi conservava, i, entre el 1948 i el 1949, Tempelhof fou l'epicentre de la estratègia nordamericana, davant el bloqueig soviètic de la zona oest de la capital. A més de queviures, els pilots dels Raisin bombers espurnejaren el cel amb panses i caramels per als nens berlinesos, en un dels episodis més recordats de la postguerra prèvia a la guerra freda.



















Els soterranis de Tempelhof, on s'havia allotjat un importantíssim arxiu
cinematogràfic de les produccions alemanyes, que es destruí amb l'entrada
de l'exèrcit rus. (Foto: AFP/Getty Images, a través de Daylife)


A la pàgina oficial de l'ens gestor dels aeroports berlinesos, hi ha una bona quantitat d'informació històrica i gràfica. Acomiadem Tempelhof amb un somriure. Ens ajudarà el clàssic de Billy Wilder One,two,three (Uno, dos, tres, 1961) una visió àcida i irònica -i també tòpica- de la divisió del món en dos blocs. Una comèdia amb capitalistes i comunistes, protagonitzada per James Cagney, ben allunyat de l'estereotip de gàngster violent, amb el qual es va fer famós la dècada dels 40. En la següent escena, Scarlett Hazeltine, la filla d'un dels capitostos de la Coca-Cola arriba a Tempelhof per a conéixer a la família McNamara, que exercirà d'amfitriona de les seves bogeries....


dijous, 30 d’octubre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Novembre




















La tarja del taller de l'avi Ernest (inicis dels anys 40).



Inca, Elda.... i Sitges


“Jo em puc queixar, però els que vinguin darrera meu les passaran p..."

Pere Bartés Bóta, fill de Rossend Bartés Bóta
15 Juny 1994


Vagi per endavant el reconeixement de la crònica local a la Confraria de pescadors, a Ricardo Urgell -que, de confirmar-se la seva intenció, pot llegar a la vila un patrimoni artístic sensacional- i al grup de campaners, a una part dels quals qui signa els deu alguns moments especialment feliços de la seva vida. Amb tot, la concessió del premi Trinitat Catasús a Sitges sandàlies m'ha fet remembrar algunes de les històries de casa, relacionades amb el sector que va moure l'economia local durant prop de 100 anys. El de les fàbriques, els tallers, els tallerets i els meritoris que començaven a guanyar-se la vida. El de les màquines de cosir a cada casa, els talladors de pell, la fortor a cement o els viatjants infatigables, mostrari amunt, mostrari avall. El que en part aconseguí reconvertir-se al món de la marroquineria, gràcies a les elegants i inefables jaquetes d'ante-piel, a joc amb uns bolsos que foren testimonis fidels del mestratge que avui envejarien les millors empreses. Aquella herència empresarial que pot explicar de primera mà Abdón Vidal, i un grapat de sitgetans més. No masses, perquè la vila ha estat capaç d'esborrar la petjada del que va ser la font de l’economia local durant una pila d'anys, com si fos un volado. Si m’ho permeten, m’agafo al final del speech introductori dels guardons, quan deia: Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de “bolsos” de pell, semi pell, o del que sigui. (…) No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. (…) En definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.


I llavors va pujar a l'escenari Abdon Vidal, acompanyat de l'esperit de Jaume Vicente. Per a alguns el discurs fou llarg. Per a un servidor fou necessari, de justícia si volen, que algú expressés en veu alta allò que ha quedat tan injustament arraconat de la nostra memòria col.lectiva. Algunes de les imatges que evocà la intervenció del homenatjat em dugueren records d'infantesa a l'entorn de dues iniciatives empresarials: la de la fàbrica de Can Bóta, i la del taller d'Ernest Tarrés, al carrer Illa de Cuba. No vaig conéixer mai l'avi Ernest, però m'han servit sempre les paraules del pare, que acostumava a definir-lo com una bellíssima persona, sacrificada per la feina, i obsessionada per la qualitat del producte, a l’extrem d’haver desmuntat sabates d'Elda i d’Inca per a examinar-les escrupulosament fins a l'últim detall. Afegeixo, a aquest retrat plaent i agraït, el record emotiu que en conservava Llorenç Barnés, a qui vaig conéixer quan movia amb entusiasme les bambalines de l'Elenc Artístic del Patronat, mentre n'assumí la responsabilitat dels muntatges escenogràfics, després dels seus anys com a president del Retiro. Una altra gran persona que tenia gravada aquella nit de la Mare de Déu d’Agost del 1943, en la qual, després d'assistir a una representació de sarsuela -gènere que entusiasmava l'avi- Ernest Tarrés morí fulminat per un atac de cor a la porta de casa, als quaranta sis anys. Des d'aleshores, l'àvia Mercè, que, sense haver complert ni tan sols els quaranta, va haver de tirar endavant, durant els malaurats anys de la posguerra, el taller orfe del seu marit, les dues nenes petites, i la botiga de Can Candelari, al costat de la seva mare Francisca Valls la Xica -que enviduaria de Rossend Bartés dos anys més tard- no va tenir cap altre vestuari que el negre, ni cap altra vocació que la cansaladeria, la familia i Nostre Senyor. Encara em pregunto d’on va treure la força, i no hi trobo resposta.


Elda i Inca eren, amb Sitges, tres dels centres de producció de sabates que més es referenciaven a les converses de casa. Malgrat tot, les tertúlies animades acostumaven a tenir lloc els Diumenges. Als vespres, el menjador bullia de batalletes heroiques sobre pedidos, gèneru, impostos, política, i la vida del passat, del present i de l’hipotètic futur. Una trobada que capitalitzaven els fills de Rossend Bartés Bóta, l’àvia Mercedes i l’onclu Pedru, acompanyats de l’esposa del darrer, Antonia Horta, la meva mare Mercè i els tocs d’humor únics que la seva germana, la tia Montserrat, tenia a punt per poc que la ocasió ho propiciés. Pere Bartés i Valls era un home menut i enèrgic, de veu esquerdada i tossudesa indomable -en això els dos germans s'assemblaven força- i que, com tots els industrials veterans, havia nascut amb l’armilla posada, i amb l’armilla va morir, fos hivern o estiu. Tenint en compte el context que li havia tocat viure -fins i tot participà en la guerra de l’Àfrica al Rif- l’oncle era una persona cultivada, que havia fet el gran esforç de comprar-se l’enciclopèdia Espasa per a quelcom més que decorar el menjador. Devorador infatigable de llibres d’història, quan la feina de la rebotiga el deixava, la trajectòria professional de Pere Bartés es dedicà, durant un munt d’anys, a les peces de pell i marroquineria, que es venien a la boutique Horta del carrer Sant Francesc. Abans que la pell sintètica i els nous materials acaparéssin els aparadors d’arreu, el negoci es defensava oferint articles de primera qualitat, molts d’ells fets a mà per les mans destres i perfeccionistes de la Maria, la filla del matrimoni. Jaquetes, bosses de mà i abrics tenien les comandes assegurades, fins que arribà la competència prefabricada i, amb ella, la banalització del mercat i la impossibilitat d’equilibrar guanys i despeses.


Aquests incomplerts records personals podrien afegir-se a tants d’altres que es conserven a les llars sitgetanes que visqueren d’aprop una època única. Estic segur que els qui els protagonitzaren veurien de bon grat que Sitges sandàlies s’hagi endut el Trinitat Catasús. I si dissabte passat s’esqueia Sant Crispí, patró dels Sabaters, Sant Abdó és el patró d’Inca....

dimarts, 28 d’octubre de 2008

La darrera lliçó (o morir per aprendre a viure)

Com viuriem si sabéssim que hem de morir d'aquí poc? Potser algú dels internautes podria explicar experiències properes, relacionades, malauradament, amb aquelles circumstàncies -sovint causades pels problemes de salut- que afecten a l'esperança de vida de les nostres persones properes o estimades. El que els ofereixo a continuació podria considerar-se com la versió més mediàtica de la generositat d'un malalt vers la societat que l'envolta. Tots en podem conéixer casos anònims, que no trascendiran mai amb aquesta força. Des dels relacionats amb les donacions d'òrgans, fins als d'aquelles persones que es proposen que el seu patiment no arribi mai a afectar als del voltant, en el que esdevé una de les mostres d'estimació més grans de les quals hom pot ser-ne partícep.

Un amic apassionat del llenguatge i la comunicació audiovisual, i de la creació musical, m'ha fet arribar el testimoni de Randy Pausch. La història d'aquest professor universitari, que plantejà un gir a la seva existència vital, arran de patir un càncer terminal de pàncrees, és, a més d'alliçonadora, definitòria d'una manera molt americana d'entendre la comunicació i la vida. Als qui se sentiren atrets per Al Gore a Una verdad incómoda, els agradarà el magnetisme que desprén el discurs de Pausch, davant l'audiència d'Oprah Winfrey, perquè segueix fil per randa una tradició molt interioritzada en les estratègies de la oratòria. Els gestos, la impostació de la veu, el llenguatge clar, directe, estructurat, optimista, enginyós i sorneguer, esquitxen una intervenció bastida a partir d'un tarennà molt propi dels llibres d'autoajuda i superació personal, i que finalitza amb un puntet d'emotivitat, tot apel.lant als valors familiars.

El 18 de Setembre del 2007, 10 mesos abans de morir, el professor de ciències de la computació de la universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, Randy Pausch, intervingué davant d'un auditori de 400 persones, amb la classe magistral titulada Aconsegueix els teus somnis d'infantesa. L'inici de la xerrada no va poder ser més contundent. El protagonista anuncià que patia un càncer terminal i, en conseqüència, que no podia pas canviar el seu destí. Malgrat tot, lluny del que podria esperar-se, Pausch anuncià a l'auditori que havia decidit encarar la situació amb optimisme, tot proposant un seguit d'objectius personals que, sens dubte, interpelen a les experiències de cadascú de nosaltres per poc que es pari atenció al discurs. De l'experiència com a conferenciant, en va néixer el llibre del mateix nom, que s'ha convertit, com es pot suposar, en un autèntic best-seller.

El video que segueix recull la conferència de Pausch, en format breu, quan fou convidat al show d'Oprah Winfrey el 22 d'Octubre del 2007. La conferència original, perfectament realitzada, la podeu trobar al canal de Youtube de la universitat Carnegie Mellon. Com diuen els anglosaxons, això és un inspirational speech amb tots els ets i uts.


diumenge, 26 d’octubre de 2008

Un text agraït d'escriure


Premi Trinitat Catasús 2008

Atorgat ex-aequo a Pachá (Ricard Urgell) i Sitges sandàlies (Abdón Vidal)
Nit de premis Sitges
Societat El Retiro, 25 d’Octubre.





Senyores i senyors, bona nit. El jurat del premi Trinitat Catasús els saluda ben cordialment un any més, felicitant, d’entrada, a tots els guardonats d’aquesta vetllada, mentre els anuncia que, per aquest temps de crisi, els tenim preparades dues històries empresarials alliçonadores, protagonitzades per dos plats d’una mateixa balança. En un d’ells, la gran marca global de l’oci nocturn, la que ha convertit un parell de cireres en quelcom de temporada perenne, en el símbol d’aquella dolce vita felliniana. En l’altre, un petit taller, hereu d’una de les darreres fàbriques de calçat sitgetanes, que plegà molt abans que la vila s’omplís de sabateries, i que, avui, es defensa dins i fora de les nostres fronteres amb l’arma de la creativitat. I en el ganivet de la balança, aquells valors comuns als emprenedors, que, d’alguna manera, cal esmentar amb vehemència en el context actual, i que serien, per exemple, el de l’esforç per a guanyar-se la vida autònomament, sense més xarxa que la pròpia, el de la necessitat de vetllar per a que els balanços de comptes siguin sempre favorables, o el l’obligació de pensar d’avançada en allò que podrà agradar o no al client. En definitiva, el de la motivació per a superar una carrera d’obstacles constant que, en el cas que ens ocupa, ha tingut Sitges com a escenari.


Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.


Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.


El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'Octubre



















L'alcalde, Jordi Baijet, col.locant la primera pedra de l'edifici "Sitges Reference"
23 de Novembre del 2006
Foto: Web Sitges Reference



En remull….


“Ara, el problema són les mares que venen a buscar feina pels seus fills. Et venen demanant: alcalde, me’ls podries posar dins de l’Ajuntament?”


Jordi Baijet, 17 d’Octubre



Dijous, 16 d'Octubre. Migdia

Vet aquí una nova mostra de granit Quintana que em conviden a veure. La definitiva? M’agradaria que així fos. És d’un gris marengo elegant, i bastant més fosc que el de la pedra que ensenyava el regidor Marc Quero a la fotografia apareguda al Diari de Vilanova de fa unes setmanes. Fins avui, i amb diferència d'entre totes les rajoles que he vist, aquesta és la millor. La vianalització avança i, llevat del trist espectacle que, cada cap de setmana, protagonitzen les ànimes beneïdes que arrabassen les tanques metàliques i malmeten els tubs de l'aigua, sembla que es manté un bon ritme de treball. El tema paviment fa patir una mica, perquè haver d'imaginar-lo en la seva totalitat, a partir d'una única rajola de quaranta per quaranta centímetres també té nassos. Malgrat tot, sempre serà millor pecar de fosc que no de clar. Només cal veure les llambordes de blanco cristal del carrer Àngel Vidal. Havent constatat opinions desfavorables a la despesa, per part d’alguns dels regidors de la oposició que creuen que s’hagués pogut trobar una solució menys onerosa i barcelonina, servidor creu que pot quedar bonic, si la cosa no es torça…






















L'edifici "Sitges Reference" Diumenge, 26 d'Octubre



Divendres, 17 d’Octubre. Nit. Hotel Estela

Aparco Roosevelt, tot i que la referència al president nordamericà ha despertat curiositat en més d’un lector d’aquesta secció, que no esperava una arenga anticapitalista –és un parlar- com la de la setmana passada….. O sia, que dec desprendre una àurea burgesa que no tenia controlada. Deixem-ho així. Qui sap si un dels objectius del nostre particular New Deal municipal consistirà en traslladar totes les dependències de l’Ajuntament a l’edifici Sitges Reference - presentat en el seu dia com a centre d’oficines d’arquitectura singular, que havia d’esdevenir pol d’atracció per a empreses forànies, i que ha fet figa en la seva ambició al no haver-ne atret cap- o en la congelació de determinats salaris que ja venien inflats per aquells criteris basats en… vostès ja m'entenen. El cas és que la declaració de capçalera, extreta del discurs de l’alcalde durant el sopar dels socialistes, resulta definitòria, en certa mesura, de la situació angoixant que poden viure força families en l’actual context de crisi, però potser també pot extrapolar-se a allò que hem viscut fins avui. No és difícil: Quantes vegades, durant els seus primers cinc anys de mandat, li deuen haver formulat a Baijet, sinó la mateixa pregunta, sí algun suggeriment amb la mateixa intenció? Quantes d’aquestes intencions s’han arribat a complir? I, de les complertes, quantes han pogut fonamentar-se en raons objectives? Posem la mà al foc o no cal? El millor que he escoltat fins avui, sens dubte, és la intenció ferma d’apostar per l’augment de les dotacions pressupostàries destinades als serveis a les persones, i als programes de recerca de feina.


Dissabte, 18 d’Octubre. Vespre. Espai cultural Pere Stämpfli

La Jove ja té llibre, i és un molt bon llibre, perquè, a més d'explicar la petita/gran història de la colla, ofereix una documentada aproximació al fet casteller a Sitges des dels seus inicis, escrita amb concepció periodística -fins i tot amb una mica de prosòdia un pèl arrauxada- sense deixar de banda les destacables aportacions documentals, sistematitzades amb la mateixa metodologia que els estudiosos cerquen i valoren en els llibres d'història a seques. Jordi Dólera i Santi Terraza han merescut el premi Folklore de Sitges d'enguany gràcies a aquest exercici obert a l'interès general, més enllà del món casteller. Anècdota. El president Benach s'ha aprimat. O, almenys, ja no te aquell aspecte de polític-engreixat-per-les-obligacions/devocions-del-càrrec. A diferència d'altres ocasions, en les quals s'havia acostat a Sitges per actes de partit, tot despatxant als mitjans de comunicació amb certa displicència, aquesta vegada la segona autoritat catalana arribà amb els deures fets. Una conferència treballada, entenedora, plena de propostes per a la reflexió, i de titulars que s'arrengleraren en la defensa de la consideració dels castells com a realitat cultural en majúscules, i de la seva manifestació al carrer com a expressió de la catalanitat més positiva, en la qual es palesa la capacitat de superar els entrebancs a través de l'esforç col.lectiu. Tot fent seu l'aforisme popular de la unió que fa la força, Benach establí una analogia metafòrica a l'hora de lamentar que la classe política catalana no sigui capaç d'emmirallar-se en quelcom tan exemplaritzant com és l'esperit dels castells, a l'hora de defensar els interessos el país. Massa galls en un mateix parlament potser?


Diumenge, 19 d’Octubre. Migdia. Parròquia

“Per a mi ha estat un honor haver estat el rector de Sitges”. Mossèn Nicolau ja és fora. Discret, reservat -massa?- es va acomiadar dels feligresos durant la missa de 12, i davant de les autoritats municipals. Potser si que molts sitgetans no han acabat de percebre el caràcter de l'home que no ha volgut mai ésser protagonista de res, malgrat li encoloméssin la responsabilitat absoluta d'aquella remullada processó de Santa Tecla d'infeliç memòria. Al cronista li costa de creure que el sacerdot que no ha fallat a cap processó, fos curta, llarga, amb pluja o sense, i que ha tingut en el Vinyet una expressió d'estimació pròpia dels sitgetans de més soca-rel, hagués estat capaç de plantejar aquesta estratègia de la qual l'acusaren en el seu dia. El sermó del rector va tenir sensibles paraules vers el poble que l'ha acollit els darrers dinou anys, i un encaix per a reconéixer el mea culpa per aquelles actuacions que poden no haver estat del tot encertades. Cadascú se sap les seves. En qualsevol cas, no deixa d’ésser alliçonador -ara que sovint ni tan sols la jerarquia eclesiàstica acostuma a admetre les errades- que el dia dels elogis l'homenatjat no perdés el món de vista i deixés anar una bona mostra d'humilitat. La celebració finalitzà amb un sentit comiat de la comunitat parroquial, al qual s’hi afegiren unes improvisades, i encertades, paraules de l’alcalde. Hores d’ara, els tres-cents quadres de mossèn Pausas ja són aquí. I demà pren posessió el seu propietari.


dimarts, 21 d’octubre de 2008

La memòria històrica de Nüremberg


















La Luitpoldarena, un dels escenaris de les celebracions nazis a Nüremberg, concebut per Albert Speer, l'arquitecte de referència de Hitler.
A l'esquerra, el Luitpoldhalle on se celebraven els congressos del NSDAP, i que fou destruït, com bona part de l'arena, per les bombes aliades.

Mentre durà el nazisme, la ciutat de Nüremberg fou la segona capital alemanya. Allí on Adolf Hitler reunia multituds, allí on els ideòlegs del règim plantejaven les estratègies. Allí, en definitiva, on es manifestava sense restriccions una convicció perversa, però immaculada en la seva faraònica posada en escena, deguda en bona part a l'arquitecte Albert Speer. Arran de la nostra llei de memòria històrica he pensat, sovint, en el trauma pel qual deuen haver passat molts alemanys a l'hora d'enfrontar-se a una de les tragèdies més enormes del segle XX. Com és obvi, a Nüremberg encara poden passejar-se pels mateixos escenaris per on es passejà Hitler. I n'hi ha un munt. Les Reichsparteitag (convencions nacionals del partit) se celebraren del 1927 al 1938. De totes elles, la història recordarà especialment la del 1934, gràcies a la pel.lícula de la cèlebre cineasta Leni Riefenstahl: El triomf de la voluntat. Riefenstahl, que sempre va voler defensar el seu ofici, malgrat la inquestionable relació que mantení amb els nazis, serví a Hitler el millor testimoni propagandístic possible. Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, el treball de la directora esdevé, encara avui, una referència absoluta. Com molts investigadors assenyalen, l'art, en majúscules, es posà al servei del dimoni.

Que no s'espanti l'internauta. La seqüència que es presenta sota aquest paràgraf fa respecte, per no dir quelcom més gruixut. Joseph Goebbels -el tan sinistre com intel.ligent ministre de propaganda nazi- deia que més important que la força per a véncer, era aconseguir convéncer els cors, les ànimes dels ciutadans. La pel.lícula de Riefenstahl és, en aquest sentit, l'exemple suprem de l'ideari nacionalsocialista. A la Luitpoldarena, la jerarquia del partit honorà al general Hindenburg, en companyia de prop de 200.000 soldats fidels... La planificació, el muntatge, l'ús dels travellings en horitzontal i en alçada, demostren fins a quin punt el règim tenia molt clar el potencial enorme i alienant de la imatge, en totes les seves disciplines artístiques.


Triumph des willens (Leni Riefenstahl, 1934)
DVD Synapse films


















El camp Zeppelin de nit. La catedral de llum.
Font: Nürnberg Kultur


Finalitzad
a la guerra, mentre la ciutat malvivia entre les runes, Nüremberg centrà de nou l'atenció mundial arran de la celebració dels judicis que condemnaren vint-i-quatre jerarques nazis. El 1961, el productor i director nordamericà Stanley Kramer, reuní un repartiment coral per al rodatge de Judgment at Nuremberg, la crònica cinematogràfica dels fets, protagonitzada, entre d'altres, per Spencer Tracy, Burt Lancaster, Maximilian Schell, Richard Widmark i Marlene Dietrich, i amb dues memorables interpretacions secundàries de Judy Garland i Montgomery Clift. L'escena inicial del film recull la destrucció, el 25 d'Abril del 1945, de la gran esvàstica que presidia un altre dels indrets més concorreguts pels nazis: el camp Zeppelin, amb la seva enorme tribuna, dissenyada també per Speer, qui, a la vegada, va pensar en una il.luminació espectacular, destinada a les celebracions nocturnes. La catedral de llum consistia en l'ús de 120 projectors que, dirigits al cel, envoltaven l'indret tot creant una imatge wagneriana...
Tornant a la pel.lícula, vet aquí els crèdits d'entrada i la seqüència final, amb l'alegat del jutge Dan Haywood, encarnat per un Spencer Tracy a les acaballes de la seva carrera professional.


Judgment at Nuremberg (Stanley Kramer, 1961)
Distribuïda en DVD per MGM


Entre les persones que testificaren en els judicis de Nüremberg s'hi trobà el fotògraf Francesc Boix. Deportat a Mauthausen, Boix s'encarregà del laboratori fotogràfic del camp de concentració, i aconseguí amagar més de 2000 negatius que es convertiren en una de les proves més concluents del procés. El documental Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2002) segueix, d'una forma planera i rigorosa, la vida d'aquest Barceloní, i ofereix algunes imatges reals de la seva declaració davant del tribunal, on també eren asseguts Goering, Speer o Hess.


Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2000)
Producció: AreaTV i Canal+. Distribució en DVD Planeta Historia


El Novembre del 2001, obrí les portes el museu dedicat a recordar perennement les celebracions nazis a Nüremberg. Situat a l'ala Nord del mai acabat edifici del congrès -monumental construcció també dissenyada per Speer- el
Dokumentationszentrum Reichsparteitagsgelände (Centre de documentació de les celebracions del Reich) acull l'exposició permanent Fascinació i terror, guanyadora de diversos premis internacionals per la concepció dels seus continguts. Una revisitació de la història de la qual potser n'hauriem d'aprendre.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Una mica de pop... britànic

D'abans,



Breakout
Swing Out Sister
"It's better to travel"
Mercury/Phonogram, 1987



I d'ara



Viva la vida
Coldplay
"Viva La Vida Or Death And All His Friends"
Parlophone records/EMI, 2008

divendres, 17 d’octubre de 2008

Mr. DeMille, I'm ready for my close-up





















La imatge inicial dels crèdits de "Sunset Boulevard" ("El crepúsculo de los dioses")



Durant la dècada dels cinquanta del segle passat, Hollywood es convertí en un bon mirall dels problemes socials de la nordamèrica de l'època, i, paradoxalment, els grans estudis varen permetre l'encaix, entre els musicals i les comèdies de sempre, de visions més àcides i compromeses de la vida de cada dia, protagonitzades per la classe mitjana, a les quals s'hi afegirien les de ciència ficció sobre els perills de l'energia nuclear, o la presència d'extraterrestres a cada cantonada. Des del punt de vista del negoci, la indústria cinematogràfica va viure un gran trasbals amb l'ascens imparable de la televisió. Nous formats de pantalla varen esdevenir el millor suport per a representar les històries èpiques de Grècia i Roma amb la màxima espectacularitat. Amb tot, però, inevitablement, s'obria un nou punt d'inflexió a partir del qual el cinema seria entès més enllà de la seva capacitat d'espectacle per al lleure.

El 1950 Billy Wilder dirigí una de les seves obres més singulars: Sunset Boulevard. Una aproximació a la mateixa història que, dos anys després, donaria peu a
Cantando bajo la lluvia, però des de l'òptica contrària. Wilder agafà uns quants mites del cinema mut, Gloria Swanson, Erich von Stroheim o Buster Keaton entre d'altres, i els recuperà dècades després per a donar vida a la història de Norma Desmond, una estrella de les pel.lícules de principi de segle, que fou arraconada per les noves exigències del cinema sonor, i que intentarà, amb l'ajut d'un guionista fracassat que cau a les seves xarxes, retornar a la glòria pretèrita a través d'una nova versió de Salomé. Rodada en un excepcional blanc i negre, Gloria Swanson es ficà a la pell de l'embogida protagonista, durant aquest exercici memorable de cinema dins del cinema, basat en un guió d'implacable solidesa.

Vet aquí dues escenes, extretes de la edició especial del film, editada en DVD per Paramount. En la primera, Norma Desmond es troba amb Cecil B.de Mille en el plató dels estudis on, aleshores, el director rodava
Sansón y Dalila. Mentre espera l'aprovació per el rodatge del seu projecte, un micròfon topa amb la ploma del barret de l'estrella, en una metàfora visual perfecta sobre el seu passat artístic. En la segona, al final de la pel.lícula, la protagonista, emocionalment transportada a un rodatge imaginari, baixa les escales de la seva envellida mansió, davant l'astorada mirada dels policies que esperen per a detenir-la. Un clàssic.


dijous, 16 d’octubre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'Octubre


El capitalisme ètic






















FDR i la seva gosseta Fala. Conjunt escultòric del Roosevelt Memorial (1997) (Fotografia de Joan Tutusaus)



“Crec en l'individualisme, però només fins al punt a partir del qual l'individualista comença a beneficiar-se a expenses de la societat (…) La prova del nostre progrès no és que aquells que tenen molt tinguin més, sinó que aquells que tenen massa poc tinguin més”


Franklin D. Roosevelt, 32è president dels EEUU, i pare del New Deal.




Bonica capçalera oi? En un món mancat d’estadistes i sobrat de gent que vol manar, m’ha vingut de gust recuperar la figura de l’home que, fa tres quarts de segle, posà en pràctica unes quantes conviccions personals, relacionades amb la ferma creença que l’estat havia d’intervenir per a regular els abusos de la economia de mercat, tot ajudant a camperols, industrials i treballadors davant les seves implacables conseqüències. Roosevelt capgirà els fonaments de l’estructura econòmica de Nordamèrica fins on va poder i els ideals li ho varen permetre, però és evident que partia d’una premisa que podria qualificar-se d’atemporal, perquè s’assentava en alguns dels pilars sobre els quals es fonamenta la gènesi de l’estat de dret. En boca d'economistes de pedra picada, he escoltat sovint els darrers dies -arran d'aquesta crisi que a molts, més enllà de la seva gravetat, ja comença a cansar per la obsessiva presència d'atribolats i nerviosos corredors de borsa als mitjans de comunicació- el concepte capitalisme ètic. Vagi per endavant que els saluda un client a qui mai a la vida han estalviat una comissió, per petita que sigui, i a qui no li queda més remei que refiar-se'n d'algú, sota pena, de no fer-ho, de caure en la paranoia globalitzada. Per tant, em confesso part del nombrosissim grup de ciutadans que pot salvar als qui em segueixen carregant la llibreta amb despeses per transferència, pel manteniment del compte, o el de les targes de crèdit, i que es planteja si els diners del seu pla de pensions s’utilitzaran per alguna altra finalitat que no sigui la d’assegurar la pròpia qualitat de vida futura, o si ja poden estar perdent valor a marxes forçades. I això tenint en compte que Espanya no és els Estats Units i, suposadament, aquí ben pocs han tocat diner escombraria, perquè el nostre sistema bancari és la repera. O sia, al final hem acabat posant el coixí protector als mateixos que continuen fent cisa amb els nostres estalvis. Així ho han decidit els estaments públics d’arreu del món, perquè ningú no se’n refia de ningú, i el diner no vol problemes. Paradoxal no?


Agafat així en abstracte, i tenint en compte la cojuntura, podriem concloure que acabem de viure una època on l'economia liberal s'ha desenvolupat sense mesura en l'ambició, sense ortodòxia en el criteri, i sense humanitat en els fonaments. Potser alguns pensen que així ha estat tota la vida, i la clatellada actual ens ha fet obrir els ulls. La llei del pèndol, vaja. El capitalisme ètic, o la refundació del capitalisme són avui sobre la taula en contraposició directa amb allò que, fins fa quatre dies, tots els especialistes i analistes deien que veien, però que semblava que ningú dels que prenia les decisions volia veure. Els vint-i-set estats de la Unió Europea proposaran una cimera internacional, amb l’objectiu, qui sap si històric, de reconduir el que ha estat la base del desenvolupament econòmic del malanomenat primer món. Serà cert que l'ètica acaba on comença la fortuna? Què en dirien de tot plegat Adam Smith o Karl Marx de poder treure el nas enmig del trasbals? Recordo aquella frase de les àvies quan, tot referint-se a les diferents maneres, a través de les quals hom pot guanyar-se la vida, acostumaven a afirmar que treballant es poden fer diners, però si es tracta de fer-ne molts, amb la feina no n’hi ha prou. I si se’n volen a cabassos, aleshores….. Tenien raó. De no haver estat cert ningú no hagués bescanviat el negoci familiar per un bon lloguer. I això és el que ha passat de manera ben legítima durant els anys del miratge, per a posar un dels exemples més modestos. Què és, doncs, el capitalisme ètic? Una petita enganyifa. Un cataplasma moral que ha de servir per a tranquilitzar l’ànima col.lectiva d’una societat garantista, en la qual alguns tiren pel dret, mentre esperen que sigui l’ordre públic qui posi mesura, com si es tractés del conductor bala, que no és capaç d’assumir la seva responsabilitat si no és a cop de sanció policial, o com si fóssin tots els que s’han arrebossat pels nostres parterres, passant-se pel folre el rètol dels 750 euros de multa. Després d’injectar tots els milions del món en el sistema financer, després de tants anys d’especulació i diner fàcil, ara s’apela a l’ètica com el gran valor a defensar. Benvingut sigui, i si pot extrapolar-se a la vida en general, millor encara.


Mentrestant, aquesta setmana m’han tornat a assegurar que a Sitges es poden fer pisos de setanta metres quadrats, que puguin dir-se pisos de debò, per uns vint-i-quatre milions de les antigues pessetes. Només caldria que l’Ajuntament cedís el terreny, com ho ha fet en les promocions d’habitatge assequible -equívocament anomenades pisos de protecció oficial al web de la institució- i que els bancs avaléssin a les empreses sitgetanes, que podrien constituïr-se com a unió temporal. Desconec quin dels dos obstacles seria més fàcil de superar. En qualsevol cas, cada cop que escolto la proposta penso en si estem malbaratant una oportunitat magnífica de posar-la en pràctica, perquè poden donar per segur que hi hauria petacades per a comprar-los. Quí així ho manifesta és, de nou, Ramon Artigas, convençut de les possibilitats que s’obririen si les circumstàncies es posessin de cara. Els pisos han baixat, és cert. Quant? Un deu per cent? Un vint per cent? Un trenta en casos miraculosos? No es venen. Aquells que no podien comprar-los abans, tampoc no poden comprar-los ara. I els qui podien fer-ho abans, o ja ho han fet, o ara romanen embarrancats en l’intent de pagar quelcom que els varen assegurar que estava al seu abast, quan era mentida.


Ètica. Beneïda paraula.


dissabte, 11 d’octubre de 2008

La forma més visual d'explicar la declaració universal dels drets humans

Imaginativa, brillant, magnífica!


The Universal Declaration of Human Rights from Seth Brau on Vimeo.

Created by Seth Brau
Produced by Amy Poncher
Music by Rumspringa courtesy Cantora Records

I aquí el text de la declaració universal dels drets humans, aprovada el 10 de Desembre de 1948.

Potser no caldrà que arribi la sentència del constitucional

Sondeig telefònic publicat avui a La vanguardia

¿Debe saber catalán toda persona que vive y trabaja en Catalunya?

Si: 58%
No: 42%
Ns: 0%


Han contestat 7204 persones

Aquest resultat presenta un horitzó de futur més preocupant encara.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Fa dos-cents anys, el destí trucà a la porta

Per aquelles coses dels drets d'autor, fins fa ben poc no ha estat editada la integral de les simfonies de Beethoven que Karajan dirigí en unes memorables filmacions per a la productora Unitel. El director més mediàtic del segle XX començà a pensar en la possibilitat enorme que li podia donar el llenguatge audiovisual per a la difusió de la música, i de la seva pròpia imatge, arran d'una gira amb la filharmònica de Berlin pel Japó el 1959. Aleshores, les emissions en directe dels concerts, que efectuà la televisió pública del país, aconseguiren una audiència de prop de 25 milions de persones, xifra que va convèncer Karajan de les oportunitats que s'obrien: "Això és el futur" va dir, i actuà en conseqüència.

Apassionat per la tècnica, el 1966 contactà amb el director de Les diaboliques, Henri-Georges Clouzot, per a que el dirigís en les primeres interpretacions fílmiques, en blanc i negre, de la cinquena simfonia de Beethoven, i de la simfonia del Nou món de Dvorak, en el que, encara avui, són considerades dues obres mestres de la concepció del fet musical en l'àmbit cinematogràfic. Malgrat tot, ben aviat el músic superà en ambició fílmica al cineasta, i després d'una malaurada realització del Requiem de Verdi, Clouzot fou despatxat i, llevat d'algunes excepcions, Karajan es convertiria, a partir d'aquell moment, en l'ànima de totes les seves produccions audiovisuals, controlant fins a l'extrem tots i cadascun dels detalls del procés.

Les produccions de Karajan per a Unitel són, més que qualsevol de les que faria posteriorment amb la seva pròpia productora Telemondial, i que han estat editades per Sonyclassical, el llegat més fidel de la seva manera d'entendre la difusió de la música a través dels mitjans audiovisuals. Una planificació que usa les focals curtes amb profusió, primeríssims plans dels instruments, en solitari o per families, una il.luminació molt matisada, un muntatge absolutament estudiat per a potenciar la intensitat del discurs musical, i, sobretot, una presència absoluta de Karajan, que esdevé el centre d'aquest petit univers concentrat a la Philharmonie berlinesa, anomenada amb sornagueria pels propis ciutadans de la capital, el circ de Karajan.

El proper 22 de Desembre farà 200 anys de l'estrena de la popularíssima cinquena simfonia de Ludwig van Beethoven. Els seus compassos inicials, metàfora del destí que truca a la porta, formen part, per mèrits propis, de la memòria col.lectiva intergeneracional. Beethoven fou sempre un dels pals de paller de Karajan. En conseqüència, és fàcil entendre fins a quin punt la interpretació del primer moviment de l'obra assoleix una força esborronadora. No se quants cops l'he arribada a veure...


Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Simfonia núm.5 en Do menor, Op.67
Herbert von Karajan
Berliner Philharmoniker
1972
DVD Deutsche Grammophon/Universal Classics

dijous, 9 d’octubre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 11 d'Octubre




























La barberia d'en Jesús (Foto: Canal Flickr de eskalofrio)




La borsa o la vida



“El model de poble es jugava en el Pla General (...) i la pressió urbanística d'aquell moment, la que vàrem viure a primera fila de les trinxeres, era dura, difícil i, de vegades, indignant, com si el poble es jugués en una taula de pòquer. (...) Ara també és una situació preocupant i també difícil pel poble, però crec que és un moment per a reflexionar amb tranquil.litat (...) Abans era molt més difícil.”


Jordi Baijet, 2 d'Octubre




Aquí em tenen. La crisi instituïda m'ha agafat orfe de barber. No em queixo. Pitjor ho han passat els que sortiren vomitant d’una de les esfereidores projeccions del festival de cinema –i això que ja savien a què s’exposaven-, o els que han de patir les inevitables molèsties de la vianalització del rovell de l'ou –amb sitja inclosa-. Tornant a l’inici, en Jesús Cantalapiedra s'ha jubilat, i els meus cabells -o almenys els que no m’han pres- estan tristos, perquè, llevat d'aquells moments en que coincidia la necessitat de tallar-los amb les merescudes vacances del negoci, no recorden que els hagi tocat ningú altre, des que servidor aixecà dos pams de terra. De fet, en tots aquests anys, la barberia del Cap de la Vila tampoc no s'ha tocat gaire gens. Dóno per segur que la família Alcantara de Cuéntame s'hi hagués trobat com a casa. El mobiliari de fòrmica, la corrent a 125 volts, la pica històrica o les ampolles de Floïd o Lucky, impertorbables des d'aquella alçada impossible, que ha ajudat a convertir-les en peces d'arqueologia cosmètica.... Enmig d'aquest escenari, aliè a les virtuts desinfectants de l’autoclau, en Jesús ha estat el rei fins avui. Eficaç, agradable, i sempre disposat a encetar conversa si la situació ho propiciava, el professional de les tisores i la navalla ho deixa després d’un munt d’anys de bon servei, dels quals aquesta secció en vol deixar constància escrita. No ha estat l'únic comiat del cap de setmana. Mossèn Nicolau fou protagonista d’una emotiva matinal al Vinyet, acompanyat dels fidels a la missa sabatina, que ell mateix recuperà de l’oblit, i de part de la cúria de la diòcesi. Els qui hi assistiren en parlen amb un puntet d’emoció.


Ho han pogut llegir a la capçalera. L’alcalde és positiu, perquè creu que Sitges ha passat per situacions de major trascendència que l’actual, malgrat que el resultat de la que acabem de començar estigui per veure, i el del periode de bonança que deixem enrere faci de mal veure, si tenim en compte els seus efectes en el paisatge urbà. Els darrers dies han estat proclius a parlar de les probables estratègies que l'Ajuntament pot posar en pràctica per a fer front a la crisi. Tot plegat en un clima mig enrarit entre l'equip de govern i el principal grup de la oposició, pel fet que els responsables de CiU s'avançaren al calendari de reunions establert, presentant les seves mesures anticrisi als mitjans de comunicació, quan s'està cercant, segons es diu, una sortida consensuada entre tots els grups polítics de la casa gran. Tampoc no cal ser una llumanera per a constatar més d'un punt de contacte entre els posicionaments d'uns i d'altres, perquè la cojuntura actual obligarà a prendre dues determinacions bàsiques, i fins a cert punt lògiques, òbvies i previsibles: Per un costat, caldrà reduir l'estructura municipal, i, per l'altre, reconduir el pla d'inversions de cara l'any vinent.


L'alcalde reconeix que la maquinària de l'Ajuntament s'ha fet molt gran els últims anys -és cert- i la justifica a partir de les necessitats del municipi -això ja seria més questionable, atesa la gens menyspreable presència, i qui sap si sempre justificable, de càrrecs de la corda-. Com desinflar aquest globus? Sobre la taula, tot i no voler aprofundir en els detalls fins que no es tinguin les conclusions dels debats a l’entorn de l’assumpte, Baijet pensa en una important reducció del capítol 1 del pressupost, el que significaria evitar les contractacions temporals, o per substitucions, resoldre aquelles questions laborals no fixes o compromeses, i valorar la necessitat o no d'algunes de les externalitzacions vigents. Cap d'aquestes decisions, encara que sembli paradoxal, no ha d'afectar ni als objectius de govern ni a la qualitat de vida dels sitgetans, la qual cosa permet plantejar si, de debò, era necessari estirar tant del braç, sense pensar prou en el dia en el qual la màniga ens podria quedar curta.


“És condició sine qua non no pujar els impostos” sentencia l'alcalde. Respirin, ara que poden, no fos cas que, un dia o altre, Solbes cregui que ens cal revisar el cadastre. Convergència apreta i demana la dissolució de les societats municipals, la congelació dels sous dels regidors, i la disminució d'un 20% del dels càrrecs de confiança, d'un 30% en les despeses de publicitat, i d'un 50% en les relacionades amb les de representació. Criden més l'atenció el conjunt de propostes que la secció local de la federació nacionalista creu que l'Ajuntament hauria d'impulsar, pel fet que, contemplades en un escenari de crisi, potser poden acabar de rematar unes arques públiques que necessitaran treure recursos de sota les pedres. Ningú dirà que no a la rebaixa, o gratuïtat pels menors de 16 anys, del servei d'autobús urbà, o a l'actualització de la càrrega impositiva a la meitat de l'IPC, o als ajuts i/o compensacions als comerços, o als microcrèdits que incentivin al sector empresarial, per a posar uns quants exemples dels que manifestaren Miquel Forns i Jordi Mas. El que cal conéixer, però, és si s'ha quantificat la càrrega econòmica que suposaria la posada en marxa d'aquestes mesures, no fos cas que perdéssim bous i esquelles.


Mentrestant, en espera de saber quin serà el futur -hores d'ara incert- del projecte de la nova biblioteca, ens queden els garantits sobre el paper. Una llista a la qual caldrà agafar-se amb força fins que el malalt no remunti. Són: el tanatori, la finalització del mercat nou, la vianalització de l'eix Jesús-Cap de la Vila-Parellades, la reforma del centre de disseny -molt poc explicada-, la construcció del passeig Balmins, la renovació dels equips de la estació de bombament de la Torreta, la reordenació de l'espai urbà de la platja de Sant Sebastià, o la primera proposta de remodelació fina del passeig de la Ribera. Això de la remodelació fina també caldrà explicar-ho, abans no ens surti un ciri trencat.


dimecres, 8 d’octubre de 2008

Moses supposes his toeses are roses

Un embarbussament històric en el món del cinema. A Cantando bajo la lluvia, l'obra mestra de Gene Kelly i Stanley Donen, un professor de dicció ensenya al protagonista a vocalitzar com cal, amb l'ambiciós objectiu de fer front a les exigències del cinema sonor. Presentar la pel.lícula a aquestes alçades resulta innecessari, perquè és una peça indispensable de cap a peus, però l'estrofa/exercici fonètic en qüestió, recuperada avui gràcies a una amigable conversa, té un significat singular. Cal començar per les paraules del professor:

Moses supposes his toeses are roses,

but Moses supposes erroneously;
for nobody's toeses are poses of roses,

as Moses supposes his toeses to be.


El bloc sopa de piedra explica d'una forma molt planera el significat d'aquest trencaclosques semàntic, i el tradueix així:

Moisés supone que los dedos de sus pies son rosas,
pero Moisés supone erróneamente,
pues los dedos de los pies de nadie tienen el aspecto de rosas,
como Moisés supone que lo tienen sus dedos de los pies.


En el fons, aquesta ha estat la millor excusa per a recordar un memorable exercici de cinema dins el cinema, ben embolicat amb els millors ingredients dels musicals de la Metro, sota el segell indispensable del productor Arthur Freed. Cantando bajo la lluvia és un musical que agradarà als qui no els entusiasma el gènere, perquè, a més d'una lliçó de llenguatge cinematogràfic, és un brindis a l'optimisme vital. Posats a escollir un fragment, crec que la recreació del rodatge de les primeres pel.lícules sonores, amb Gene Kelly i la sensacional Jean Hagen, resulta definitori del tarennà del film. Gaudiu-lo.


Singin in the rain (Kelly/Donen, 1952)
Distribuïda en DVD per Warner

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La natura d'Ansel Adams



"Espero ansioso nuevos procesos y nuevos desarrollos. Creo que la imagen electrónica será el próximo gran avance. Estos sistemas tendrán características estructurales ineludibles, y tanto los artistas como los técnicos deberán hacer un renovado esfuerzo para comprenderlos y controlarlos"



































The Tetons and the Snake River (1942)

Cliqueu en la imatge per a veure-la en un tamany més gran

D'ell diuen que és el fotògraf de l'essència americana. L'home dels landscapes meravellosos, majestuosos, enigmàtics, magnètics, on el color no és necessari, on l'equilibri compositiu és perfecte i la imatge perennement captivadora. Ansel Adams fou un dels pares de la fotografia entesa com a art. Els qui vulguin aprofundir en l'obra del mestre, poden adreçar-se al web que manté la família, des del qual es posen a la venda les còpies autoritzades de la seva obra, al de la exposició commemorativa, que organitzà el museu d'art modern de San Francisco, o el del reportatge especial que li dedicà la cadena de televisió pública PBS, dins de la sèrie American Experience.

































Farm workers and Mt.Williamson

Cliqueu en la imatge per a veure-la en un tamany més gran

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Nova arquitectura a Chicago



















Darrera la monolítica façana de granit del AON center -l'antic Standard Oil/Amoco building, amb una història digna de ser explicada en una altra ocasió- s'insinuen les fluides i suggerents línies de la façana de l'edifici Aqua, un dels nous projectes arquitectònics que el segle XXI està portant a la meca de l'arquitectura moderna. Chicago viu, hores d'ara, un procés urbanístic que afegirà al seu magnífic skyline banyat pel llac Michigan, un grapat d'edificis singulars, entre els quals hi ha aquest.

Amb 87 pisos i uns 250 metres d'alçada, la jove arquitecta Jeanne Gang (1964), ha dibuixat una façana que vol esdevenir metàfora de les ondulacions de l'aigua, homenatge al llac Michigan i al riu Chicago, a través d'uns voladissos d'amplada variable, que sorgeixen de l'estructura central de vidre, tot creant una sensació evident de dinamisme. L'Aqua, que hostatjarà un hotel, vivendes i apartaments de lloguer, està previst que sigui inaugurat l'any 2009, i esdevé una mostra més de la arquitectura escultòrica, tan de moda els darrers temps.




Timelapse de la construcció del Aqua
Font: canal de video de andrsdtz a Youtube


Mentrestant, a Dubai s'acaba de presentar el que ha de ser l'edifici més alt del món, d'un quilòmetre d'alçada. El que està passant a la capital de l'emirat àrab, però, mereixerà un altre post.

Potser és pecat, però m'agrada



























Demano disculpes als ortodoxos de la interpretació fidel, primmirada i cartesiana, però m'agrada, i molt, aquesta versió de la celebèrrima Tocata i Fuga BWV 565 de Bach, amb Myleene Klass de protagonista. Nascuda el 1978, aquesta dona de bellesa explosiva, que ha exercit de pianista, actriu, cantant, i presentadora de ràdio i televisió, va irrompre en el mercat discogràfic amb el cd moving on, i, ben aviat, aconseguí situar-se a la llista dels més venuts l'any 2003. No totes les aproximacions als clàssics presents al disc estan, ni de lluny, tan ben aconseguides com aquesta, que conserva la tensió dinàmica de l'original, malgrat respiri pop per tot arreu. Com diria Foix, m'agrada el nou, i m'enamora el vell.


Myleene Klass: Toccata i Fuga en Re Menor
DVD editat per ClassicFM TV, BMG UK/Ireland

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Everybody remembers Kennedy



























A un mes vista de les eleccions presidencials als Estats Units, la figura de Kennedy ha estat, de nou, argument inevitable de més d'un acte electoral del candidat demòcrata. Paradoxalment, Barack Obama va néixer el mateix any en el qual el trenta cinquè president dels Estats Units jurà el càrrec. És obvi que els diferencia un munt de coses, massa com per a que l'actual aspirant necessiti quelcom més que trepitjar Berlin, si vol establir alguna analogia que vagi més enllà del mer esperit de canvi.

Vist avui, el jurament de Kennedy, el 20 de Gener del 1961, en el sempre imposant escenari del l'entorn de la Casa Blanca i del Capitoli, conserva encara quelcom de trascendental, per raons òbvies. Per allò que va dir aleshores, i pel que succeiria després, en el que passa per ser un dels periodes històricament més intensos mai viscuts pel país i pel món. He trobat la transcripció en castellà del seu discurs de presa de possessió en una interessant pàgina mexicana: la del Instituto Nacional de Estudios Políticos. El senador per Massachussets guanyà pels pèls a Richard Nixon, just quan es començà a fer evident la importància fonamental dels cara a cara televisius. A la tribuna, però, Eisenhower i Truman se'l miraven..... Estats Units passava pàgina.


Presa de possessió de JFK, el 20 de Gener de 1961 (Font: DVD CBSNews)

A internet hi ha més pàgines dedicades a Kennedy que les que una vida pot abastar. Per a centrar-ho, potser serà bó assenyalar la del Sixth Floor Museum, situat a l'edifici de la plaça Dealey de Dallas, des d'on, suposadament, dispararen l'autor o els autors del magnicidi. A inicis dels anys 90, Oliver Stone signà un dels films més controvertits i formalment contundents de la dècada: JFK questionava gairebé totes les teories existents fins a la data, introduïnt, de nou, el debat a l'entorn de l'assasinat de Kennedy, a través d'un esplèndid exercici visual que jugava a cavall entre la dramatització i el documental. Una de les escenes culminants de la pel.lícula és la de la recreació dels fets que l'advocat Jim Garrison (interpretat per Kevin Costner) fa a la sala del tribunal, a partir de la filmació en 8mm d'Abraham Zapruder. El senyor Zapruder, patronista de professió, no tenia previst filmar el recorregut presidencial per Dallas, fins que el varen convèncer de fer-ho. La seva pel.lícula és l'únic testimoni sencer de l'assassinat del president. El proper 22 de Novembre farà 45 anys...


JFK (Oliver Stone, 1991) Distribuida per Warner

divendres, 3 d’octubre de 2008

El "Low cost banking" amb imaginació

La divisió de de banca electrònica de Banesto, iBanesto, s'ha empescat un concurs publicitari que cerca spots imaginatius sobre l'estalvi entre la creativitat dels internautes de la xarxa. La iniciativa, titulada 1er concurso low cost film, està oberta a la participació de tothom, professionals o no, que, fins a finals de Novembre, poden penjar els seus spots al canal específic de You Tube obert per a la ocasió. Fins avui, he vist una mica de tot, però, sens dubte, els tres millors diria que són els següents:

"Lápiz"



"Secamanos"



"Post-It"