dijous, 26 de juny de 2014

Jordi Serra, torna


Diumenge, 22 de juny
Corpus sembla haver agafat una velocitat de creuer decidit a voler recuperar la glòria esbravada mica en mica des que la festa es va traslladar al diumenge. La comissió presidida per Núria Amigó ha agafat amb empenta el camí començat per Montse Curtiada i la implicació de veïns i establiments va augmentant any rere any. Com la Pasqua caramellaire, la celebració està en un procés de revifalla esperonadora que juga a la contra de la crisi. La Montserrat Marcet té un parlar vital, amb aquell punt de simpàtica loquacitat un punt atropellada marca de la família. El pregó d'una sitgetana entregada a la causa floral des de petita evoca la feinada dels catifaires, vindica la imaginació quan manquen els recursos, i amb un rap ad libitum es despatxa a gust i amb motiu contra els incívics de torn enviant-los "a fer l'indi a un altre lloc". La nova capa del gegant ha quedat magnífica, i tinc la sensació que és menys pesant que la veteraníssima del 55. Tot va venir -diuen- d'una promesa per Santa Tecla... La parella centenària arribà als jardins del Retiro acompanyada pels membres de l'Escola de grallers que, enguany, s'han permès la provatura d'incorporar un timbal baix -que em disculpin els ortodoxos si no recordo prou bé la denominació- al grup de músics habitual. I el cert és que, amb mesura, la novetat ha funcionat, afegint-hi un coixí que atorga cos i presència al discurs musical sense banalitzar-ne l'esperit. En qualsevol cas, la presència d'aquest humil element musical ha passat desapercebuda davant del petit conflicte generat per l'encaix dels timbals de drac i àliga amb el tradicional toc de processó que acompanya el seguici de diumenge, i que provocà tensions innecessàries entre colles. Tinc la sensació que ben pocs es trobaren a gust amb el resultat final d'una decisió que un cop al carrer ja era massa tard per a administrar sense que ningú se sentís perjudicat. Sempre es podran fer valer els orígens, el simbolisme del bestiari, aquella interessantíssima conferència sobre la Patum i tot el que vulguin, però molt em temo que caldria replantejar-se si la iniciativa presa l'any passat ha acabat per obrir una caixa on cada any hi afegim quelcom de nou, quan potser no cal. O no calia.

El Corpus va a més, i la processó, probablement, a massa.

I acabo amb dos reconeixements molt explícits. Per un costat, al grup dels expositors de clavells, encapçalats pels responsables del projecte, Joan Comas i Nacho Rubí, per un Cap de la Vila fet amb exquisida sensibilitat i bon gust. I per l'altre a Joan Roca i Xavi Gázquez, responsables de la decoració diürna i nocturna del Pati Blau, amb un punt d'oníric molt propi del record a l'inefable Rusiñol.

Em costa de veure una llista conjunta on Jordi Serra vagi de segon.

Dilluns, 23 de juny
Nova Esquerra Catalana es presentarà a les municipals. D'una forma tímida, discreta, gairebé sense fer soroll, la formació ho ha anunciat a través de les xarxes socials on manifesta l'aposta prioritària per anar en coalició amb d'altres partits que s'englobarien dins del grup anomenat, amb matisos, bloc sobiranista d'esquerres, ara que el sobiranisme és un carro de mides molt flexibles i adaptables, per un costat o per l'altre, i amb clares expectatives de creixement electoral. I la cara més visible de la formació d'Ernest Maragall a Sitges és... Jordi Serra, alcalde del 1979 al 1983 i del 1988 al 1995, i avui jubilat actiu en la defensa del dret a decidir i les seves derivades. L'acompanyen alguns regidors que formaren part del govern municipal de fa vint anys llargs, com Xavier Gimeno i Antonieta Montserrat. En espera de la decisió final, a servidor li costa de veure Serra de segon d'algú, malgrat que ara s'especuli sobre la possibilitat que pugui incorporar-se en aquesta posició a la llista d'ERC darrera d'Aurora Carbonell, i que en política mai no es pugui dir mai. Per Corpus, una amiga veterana em recordava les acaballes de la darrera legislatura de l'ex-alcalde socialista: "No escoltava ningú" em deia, fent referència a una potent personalitat aleshores enrocada en actituds de tancament absolut, que servidor retrobaria anys després, i en circumstàncies i tarannàs diferents, en els casos de Pere Junyent i Jordi Baijet, i que, en molt menor grau de moment, crec intuir també en el context actual que viu Miquel Forns, al qual no l'ha ajudat, per a posar un exemple recent, l'alterat diàleg arran dels fets de l'ateneu que ha viscut de manera colateral.

El sobiranisme té tirada, però en unes municipals no n'hi ha prou.

En qualsevol cas, i deixant de banda les múltiples teories sobre les conseqüències de l'exercici del poder en l'ésser humà i el seu entorn, i de si al final s'incorpora en una llista o acaba liderant la pròpia, és obvi que l'experiència de Serra i el record de la seva gestió encara tenen tirada. Si en tindran prou o no per a captivar l'electorat està per veure, com està per veure fins a quin punt tindran tirada la resta de candidats -repetidors o no- davant d'aquest panorama polític municipal amb tendència a atomitzar-se a la italiana, emmarcat dins d'un escenari general on el que passi a la tardor -si passa- condicionarà les estratègies de cada casa. La vida és un tango. Rafel Roig, en el passat ma dreta de Serra, ha estat el principal avalador de l'alcaldable del PSC, Ricard Vicente, i Armand Paco, que entrà a les llistes del PSC el 1991 sota el paraigües de Serra, es presentarà d'aquí ben poc sota les sigles d'Entesa per Sitges.... Ara té un punt d'eufemístic això de l'Entesa perquè depèn de com vagin les coses la feina serà entendre's precisament, quan han estat molts desencontres els causants de tanta esqueixada....

dijous, 19 de juny de 2014

L'enlluernador interior del Cau Ferrat


Vent del Cau XI


Haig d'anar per feina. Els proposo un seguit d'apunts sobre la visita comentada que, entre cansada, feliç i convençuda, conduí la directora del consorci per les buides sales del Cau Ferrat, de Can Rocamora i del Maricel el passat divendres 13 de juny. Des del record que permet la memòria i la capacitat limitada d'imaginar el futur, arrenca la recta final de la reforma dels museus, aquella que va iniciar-se el gener del 2010, i que, si no hi ha cap daltabaix, acabarà al punt de bufar la cinquena espelma del pastís. És una alegria, amb matisos. Per primer cop, ens disposem a fer sencer el que serà el recorregut tipus per a qualsevol visitant del conjunt patrimonial. Entrem per Can Rocamora. I no és una entrada fàcil. La combinació del mostrador d'atenció al públic, amb la columna de l'ascensor, el recuperat arc apuntat del segle XVII i els accessos al Cau i al Maricel, deixa un espai escanyat pels requeriments i les funcionalitats exigides. Fora del plànol i dels alçats, hom comença a adonar-se'n de la complexitat d'adaptar a la normativa un volum llarg, estret, i apedaçat per les successives intervencions arquitectòniques de la història.

El Cau enlluerna de bonic. I veure'l buit també té el seu encant....

L'única -i gran- pena del Cau Ferrat és haver d'accedir-hi pel sota escala, i, a la vegada, haver d'assumir que, per raons de seguretat irrenunciables, la porta d'entrada del carrer romandrà permanentment tancada, anorreant una de les grans perspectives que, per la seva bellesa, atreia als passants del carrer Fonollar, captivats per la visió incomparable de la casa de Rusiñol. Superat el mal tràngol amb resignació cristiana, la resta enlluerna de debò. Veure el Cau buit té el seu què. L'encant del minimalisme de les parets nues permet que el blauet ens amari com no ho tornarà a fer mai més. Una tonalitat sensacional que, combinada amb la restauració dels vitralls i les rajoles de ceràmica -les salvades i les cuites de bell nou-, forma un conjunt elogiable i difícilment qüestionable, tenint en compte la degradació a la qual s'havia arribat. Fins i tot el paviment del brollador ha perdut, per fortuna, aquell aspecte brillant de cambra de bany que tenia el darrer cop que ens hi passejarem el maig del 2013. Amb aquestes bones sensacions inicials pugem al gran saló. La necessitat d'anivellar-ne el terra ha tingut conseqüències menors en  l'alçada dels festejadors i en les bases de les columnes; res que enterboleixi un impacte visual que continua intacte.

El Maricel serà millor que abans, però el veig a mig camí del que hagués pogut ser.

Per l'obertura situada al costat dels dos Grecos, tornem a Can Rocamora, convertida en la balda que connecta dos mons complementaris. Els aiguamanils traslladats fan goig. La llar de foc.... la llar de foc sembla nova de trinca. Exageradament nova. Acostumat com estava als maons ennegrits, ara semblen trets de fàbrica. Nets. Impecables. Virginals de cendra i de vivències. Ho compensa el gran treball de recuperació de la resta. Estem en l'únic espai on el visitant podrà reposar en un itinerari que es preveu llarg, perquè unifica el que, fins avui, podia visitar-se per separat. Això no és un tema menor. En la pràctica, està per veure si la priorització del discurs museogràfic pot repercutir en quelcom molt important en el dia a dia de qualsevol museu, i també en el dels nostres: el risc que el públic es cansi o s'avorreixi per mor d'una activitat que, més enllà de l'indiscutible interès, pugui resultar excessiva en durada i contingut, sense massa possibilitat de fer un recés com cal que ajudi a refrescar la motivació inicial per a seguir. Fa vint anys els puc assegurar que pocs grups aguantaven amb esperit una visita conjunta de Cau Ferrat i Maricel, per l'atenció que requereix un entorn farcit de peces d'art necessitades d'una mínima explicació. Està clar que ara la climatització i el replantejat discurs temàtic en facilitarà la comoditat, però no puc evitar pensar en si s'ha perdut l'oportunitat d'oxigenar una mica l'ànima de l'espectador, tenint en compte l'ubicació privilegiada de l'edifici.

La terrassa de dalt de tot de Maricel

Malauradament, l'atzarós procés de la reformulació del projecte arran de la controvèrsia de la façana ha acabat escombrant de manera oberta altres questions que poden esdevenir fonamentals quan es parla de promoure un museu del segle XXI, i de la necessitat d'atraure visitants a través d'al·licients extramuseístics. Penso en això mentre sortim de la funcional sala d'exposicions temporals situada al darrer pis de Can Rocamora, i ens endinsem a la diàfana segona planta del Maricel, que aprofita el que era l'antic apartament del doctor Pérez Rosales amb l'afegit d'una petita sala que esdevindrà aula de formació. La zona dóna a una gran terrassa amb vistes immaculades, que no es podrà obrir gairebé mai per a no malmetre, com és obvi, el microclima interior. Partint de l'evidència que sempre hi haurà més persones que veuran el mar des dels museus que no a l'inrevés, no se si hagués pagat la pena renunciar a part de l'espai expositiu en favor de proposar quelcom que, per si sol, justificaria la visita de molts dels qui pagarien per prendre qualsevol cosa en un escenari únic i irrepetible.

El mirador del Maricel, amb la nova porta que el separa de l'àmbit que mena a la sala Sert

La icona del Maricel és la sala gòtica i el mirador de bellesa hipnòtica. El racó que serà testimoni d'infinits selfies. La cirereta del pastís arriba a les acaballes de la visita i respon a les expectatives, amb l'afegit de la bellíssima porta d'arc de fusta blanca envidriada que el separa del passadís que mena a la sala Sert. M'aturo aquí. Ara toca mirar endavant i intentar aprendre de les lliçons del que queda enrere...

dijous, 12 de juny de 2014


Sense paraules: Krahn


Sota el sol esclatant que anuncia la temporada, i amb la certesa que a cop de declaració no s'arreglarà ni el problema de les terrasses ni el del top manta, servidor decideix prendre viaranys més edificants fins que alguna cosa passi, si passa. Només es viu una vegada i cal exercitar el relativisme si hom vol mantenir l'ànim ferm i continuar pensant que es viu en el millor poble on es pot viure, malgrat es continuï permetent, per inacció o omissió, la degradació progressiva del nostre espai públic. Amb l'alegria de saber que la casa Vilella -antiga Residencia Helvética- serà rehabilitada, i amb un puntet de desencís pel rètol de ferro corten al primer pis del reformat Hotel Sitges 1883, vet aquí dos apunts, bons, per a començar. I els dos al Cap de la Vila. Primer. On hi havia una casa ruïnosa, s'està acabant l'obra d'una casa que només vol ser una casa. Així de simple, sense estridències. En una façana de balconades discretes ja llueixen unes boniques mallorquines blau marí que respiren sitgetanisme. Ha costat, però en aquesta recta final val la pena valorar la feina d'arquitecte, promotor i empresa constructora. Segon. Penja de la cantonada de Can Burguera, l'anunci d'una futura i il·lusionant rehabilitació molt esperada i desitjada, fruit, fins on puc saber, del resultat del perseverant esforç de la família durant els darrers anys. Com poden comprendre, la reforma no és menor perquè el volum de l'immoble és considerable. Només per això, cal desitjar el millor dels èxits. Aprofitant l'avinentesa, per enèsima vegada la secció es permet apuntar en veu alta que potser seria bo que l'Ajuntament reconegués, mal que sigui amb una menció durant la nit de premis Sitges, a aquells propietaris d'edificis patrimonials, o de nova planta, que hagin escomès iniciatives d'aquesta mena que, més enllà de la responsabilitat que els pot escaure per la seva condició -també la Generalitat és propietària de la capella del Patronat i ja veuen en quin estat de deixadesa malviu- suposen una inversió econòmica prou gran per a un particular com per a valorar-la en conseqüència. El que pot assegurar-se és que, després de tants anys, el Cap de la Vila viurà un altre canvi memorable.

"Dedícate a lo que tu quieres" li digué Pablo abans de morir. I Fernando ho féu.

Surto de l'exposició de Fernando Krahn amb una pregunta de previsible resposta. Tot plegat arran d'haver llegit amb detenció la cronologia biogràfica que ocupa el vestíbul d'entrada, i a la qual només hi trobo a faltar l'apunt sitgetà del premi Trinitat Catasús que va rebre l'any 2000. La mirada se'm queda clavada en un esdeveniment traumàtic datat el 1955, que hauria de marcar la vida de l'il·lustrador. Fernando i el seu germà Pablo compartien aventura al desert d'Atacama, quan el cotxe patinà, donà unes quantes voltes de campana, i el destí atrapà Pablo. Una imatge dramàtica, esgarrifosa, cinematogràfica, que recordaria Fernando anys més tard a La Vanguardia: "Yo quedé dentro del coche, pero a él le aplastó el capó. Escarbé la tierra y conseguí sacarlo. Todavía vivia. 'Quiero que vuelvas con mamá, no la dejes sola. Abandona la carrera de derecho y dedícate a lo que tu quieres. Yo te voy a ayudar. Ahora me voy a morir. Ya te dije que moriría joven, y quiero que me reces un Padrenuestro lo más bonito que puedas'. Así lo hice, y Pablo murió en mis brazos". Sempre havia vist en Krahn a un home que parlava des d'un equilibri interior que es reflectia a la perfecció en la seva obra més popular i intemporal, on la ironia, la crítica i les contradiccions de la condició humana s'expressen des d’una intel·ligència amable, observadora impenitent, mai feridora i sempre delerosa de fer pensar. El d’aquella visió del mon que comença focalitzant la vista en les particularitats, i acaba en la visió general de la circumstància que envolta al protagonista de qualsevol Dramagrama. O el de tants llibres infantils impossibles de concebre sense l’aportació insubstituïble de Maria de la Luz Uribe. Res a veure amb la sèrie de El látigo de 100 colas, plena de personatges fantasmals on, amb un esperit que sembla recordar el Goya dels Caprichos, Krahn fustiga el poder polític i militar de les dictadures a través dels retrats d’un seguit d’animals antropomòrfics situats en els entorns luxosos d’una jerarquia que, ancorada en l’aparença, amaga un mon decrèpit de valors. Ell mateix confessava que als 27 anys es proposà l’objectiu de transmetre conceptes i idees sense utilitzar mai una paraula. “El mon il·lustrat per Fernando Krahn” n’és la mostra més extensa mai vista fins avui. Imprescindible.

Pilar Mena s'ha retrobat amb allò bàsic. Un bolígraf. Un paper. Un repte creatiu.

A la planta baixa del Miramar, Pilar Mena també acaba de viure un punt d’inflexió en la seva carrera. Les ganes de canviar, de no encasellar-se, i les experiències viscudes en tres viatges en tenen la culpa. A Formentera, la Índia i Eivissa s'han bescanviat les prioritats vitals d'una artista que retorna al dibuix com a paradigma d’allò bàsic, després d'haver tingut al davant paisatges humans plens de càrrega emocional i despullats de necessitats supèrflues, imposades o induïdes pel sistema. I en l'origen hi ha, bàsicament, bolígraf, paper i fusta sense tractar, per a expressar la comunió entre la dona i la natura, la bellesa simple o la dualitat, l’únic concepte que permet lligar el nou amb el vell. Mena juga amb la simbiosi entre el dibuix i el que l'envolta, depassant els límits del suport paper i integrant el marc com a element artístic, desenvolupant-lo de manera molt imaginativa. Casa nostra és on és el nostre cor ve a dir la Pilar. Exacte.

Mentre escric es desmunta la grua dels museus. La setmana que ve VentdelCau XI.

dijous, 5 de juny de 2014


Res publica


Dijous, 22 de maig
Despenjo el telèfon, i això que veig un número d'aquells que em fa malfiar.
- Digui'm?
- Bona tarda, el truquem de l'Ajuntament de Sitges per si vol participar en una enquesta de mobilitat. Només seran cinc minuts.
- De l'Ajuntament? Treballa vostè a l'Ajuntament o truca de part de l'Ajuntament? inquireixo una mica per si de cas...
- No no, el truquem de Gesop per encàrrec de l'Ajuntament...
I, davant d'una certa perplexitat incrèdula, pel fet que no recordo que s'hagi fet difusió d'aquesta iniciativa municipal, l'interrogatori de l’operadora arrenca i, per fortuna, no incorpora cap pregunta directa del tipus: Creu que l'Ajuntament ha fet bé augmentant el servei de bus urbà? que podria induir a respostes amb intenció demoscòpica pre-electoral. Res d'això. El qüestionari és simple i directe: on visc, si tinc cotxe, moto o bicicleta, amb quin mitjà de transport em desplaço pel municipi, per quines raons i amb quina freqüència utilitzo el bus urbà, i si estic satisfet del servei. Això és tot. Mentrestant, la vida segueix i el pas sota la via viu un període d’stand by, orfe de vigilància. Oficialment, i a diferència de la difusió del compromís del govern en la darrera audiència pública, ara ningú ha anunciat en veu alta la suspensió momentània del servei –com és propi de les notícies que poden generar enuig- i l’única explicació sobre l’assumpte la va donar l’alcalde durant el darrer ple, arran d’una de les respostes del torn de precs i preguntes. S’ha esgotat el termini de contractació d’urgència que va propiciar l’arribada dels primers vigilants i, un cop finalitzi el procés de licitació del contracte a una nova empresa, tot tornarà a la normalitat. Bé, tot no, perquè el que l’oposició no va preguntar ni l’alcalde va respondre és que, d’acord amb l’anàlisi estadística de les incidències que tenen lloc durant el dia, s’eliminarà el torn de vigilància de la franja horària que es demostri més tranquil·la. S’argumenta una qüestió de costos, quan, paradoxalment, fou una qüestió de costos la que, en el seu dia, féu valer Forns per a posar en marxa mesures al pas sota la via, en el sentit que fa ben pocs mesos semblava que sortia més a compte vigilar la zona que pagar per les conseqüències dels actes incívics o vandàlics en els ascensors i les escales. En fi….


Els han trucat de part de l'Ajuntament per a preguntar-los sobre el bus urbà?


Dissabte, 31 de maig.
La trentena reunió del Cercle d’Economia coincidí amb un encadenat de fets de rellevància informativa. L’ascens del vot sobiranista i dels emprenyats contra la casta política a les europees, el conflicte de Can Vies i els aldarulls al carrer, o la difusió de dues sentències judicials especialment llamineres, com la del cas de l’hotel del Palau amb els inefables Millet i Montull de protagonistes, i la que ha permès als ex directius de Caixa Penedès estalviar-se la presó, a compte de tornar els 28 M€ que s’atorgaren els quatre en sengles plans de pensions… Un menú difícil de digerir sense que l’ànima trontolli o vessi indignació per algun lloc o altre, vers algú o altre, i d'alguna forma o altra, inclosa la condemnable violència. D’aquí que les endogàmiques reunions de l’elit empresarial, recurrents en temes i ponents, generin cada cop menys empatia, malgrat que, no calgui ni dir-ho, Sitges en tregui una projecció indubtable com a destinació de qualitat per a aquest tipus d'esdeveniments d'alta volada.
Partint del que pot donar de si una trobada a peu dret, en un gest molt valorable, i a la vegada més publicitat que la història de Gesop o del pas sota la via, l'alcalde inquirí Mariano Rajoy sobre la consulta del 9 de novembre, i el finançament dels municipis turístics. Forns hagués pogut salvar el moment amb el recurs sempre sofert del temps i el microclima, però tirà pel dret tot i que, mirat des del punt de vista pragmàtic, molt em temo que la Constitució, o la interpretació de la mateixa, està precintada per a determinades intencions i l'alcalde passarà per ser un més en la llarguíssima llista de peticionaris al president del govern que han rebut com a contesta alguna de les argumentacions del repertori ja conegut. Tampoc seria la primera vegada que una autoritat amb poder de decisió sobre la injusta llei de finançament dels municipis turístics que rancieja des de temps immemorials, afirmi en veu alta que s'ho mirarà. Un eufemisme del sine die.


Forns intentà convèncer Rajoy. Millor això que qualsevol conversa sobre el microclima.


Dilluns, 2 de juny
Fou durant una sobretaula del 30 de juny de 1970 quan el president de la Diputació de Barcelona, Josep Maria de Muller i Abadal, digué tot pronunciant un emfàtic brindis: "Alzo mi copa por la felicidad de sus Altezas Reales los Príncipes de España; por la prosperidad de la provincia de Barcelona, y, singularmente, de esta joya, la villa de Sitges, con sus habitantes y autoridades; por el porvenir cultural y artísticamente fecundo del 'Museo Maricel de Mar' recién inaugurado, por la ventura personal del donador de sus colecciones el doctor Jesús Pérez Rosales; por la dicha particular y familiar de todos los que nos acompañan y, como remate de tales votos, por España y su jefe de Estado Francisco Franco". Així ho relatava La Vanguardia, encara española, arran de la presència a la vila dels aleshores prínceps d'Espanya per a inaugurar el Maricel de Mar. El proper 18 de juny Felip de Borbó serà proclamat rei d'Espanya. Rajoy ho ha dit ben clar: qui no vulgui monarquia que demani la reforma de la Constitució. Tornem-hi. Mentrestant, una remor contrària a la pervivència d'una institució mai consultada a la ciutadania s'escampa arreu... No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.