dijous, 18 de desembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Desembre

Coses dels blogs, només la veureu com cal si cliqueu la imatge.

dijous, 11 de desembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Desembre



Misteris sense resoldre


“La por guarda la vinya”
Dita catalana


Primer misteri

La instantània els mostra d’esquena però, malgrat tot, no és gens difícil identificar-los. Què fan Pere Junyent i Lluís Marcé servint d’exemple gràfic, per a il.lustrar una notícia sobre les modificacions del nou Codi Penal, que, en principi, no tindria cap vinculació directa amb el seu dilatat procés judicial sobre l’abocador de la Fita? Qui va pensar que, més enllà de qualsevol imatge genèrica, pagava la pena presentar l’ex-alcalde i el regidor com a protagonistes d’un text que, un cop llegit, no té a veure específicament amb ells? El peu de la fotografia, publicada a les pàgines de Vivir de La Vanguardia del passat Diumenge 30 de Novembre, reblava el clau, tot dient: “Un proceso sonado. El juicio contra un ex alcalde y un ex concejal de Sitges por tolerar un vertedero municipal en un paraje protegido ha sido uno de los más notorios de Catalunya” Segur que aquest judici, encara pendent de sentència, ha capitalitzat l’interés de la majoria de catalans, com per a personificar en els seus encausats una informació de caire general? Sense voler questionar el lliure exercici del periodisme, segons els criteris que es creguin convenients, el cronista no pot evitar pensar en si, darrera d'aquesta pàgina sencera amb foto de gran tamany del perfil de Junyent i el clatell de Marcé, no hi havia intenció subtil i vetllada, per bé que em costa de creure que hagi existit si faig valer l'argument anterior sobre la importància real de l'assumpte. El cas és que, almenys a Sitges, hom pot testimoniar que a uns quants de vostès els ha sobtat trobar-se, de manera tan explícita, amb una imatge que depassava el contingut del titular, per a propiciar interpretacions directes del tipus Què ha passat ara amb Junyent? subjectes a entrar en l'àmbit indefinit de l'equívoc fàcil. Per fortuna, el suplement de tendències .es, que el mateix diari edita els dissabtes, glosava la nostra malvasia en el marc d’un reportatge que recollia un bon grapat de selectes menges pròpies de les denominacions d’origen espanyoles, moltes d’elles en perill d’extinció. Una de freda i una de calenta, doncs.


Segon misteri

Un tel de discreció absoluta envolta les causes per les quals ha renunciat al seu càrrec el fins avui cap del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament. La mà dreta de l’alcalde vaja. L’home que, professionalment, convivia en el llindar de l'ambivalència, en el canto d'un dilema moral, en la seva condició de regidor electe a Ribes -encarregat de la sempre delicada àrea d'urbanisme- i en la de càrrec de confiança a Sitges. Difícil equilibri aquest, malgrat s'establís des de les possibilitats ofertes pel marc legal existent. Després de la revisió de l’organigrama de gestió municipal, Josep Garcia Hervás acumulava, segons el decret del passat 16 d’Octubre, gairebé trenta atribucions i/o responsabilitats concretes, relacionables en bona part amb tasques executives de trascendència manifesta, i remunerada en conseqüència. Dos mesos després de l'aprovació del document, que el situava al pom de dalt de l'escalafó competencial, ho deixa. Quan passen casos així, s'apunten, com és habitual, raons de tota mena classe i condició, que puguin fonamentar-los. Davant de les personals, en cas de ser-hi, s'imposa, no cal dir-ho, el més gran dels respectes vers la llibertat individual per a decidir el que sigui. En el cas que ens ocupa, però, dins el núvol d'argumentacions, atiades per la rumorologia relativament intencionada, no hi han mancat les que relacionen el fet amb la part menys coneguda del funcionament intern de les organitzacions polítiques, o, senzillament, amb l'aplicació de les estratègies de contenció de la despesa municipal, anunciades de fa dies, d'acord amb les exigències de la crisi. Mala excusa aquesta darrera, perquè no pot fonamentar-se des d'una perspectiva raonable, ja que el sentit comú evidenciaria que, de ser certa la reflexió sobre les obligacions imposades per les angoixes econòmiques, hi ha molts càrrecs de confiança a l'Ajuntament, per sota de la importància del que avui ha estat notícia entre bambalines, que serien susceptibles d'ésser purgats, i està per veure, encara, què passarà si passa. En resum: Perquè ha marxat el cap del gabinet d'alcaldia? És necessari saber-ho? Canviarà alguna cosa pel fet de saber-ho? Saber-ho permetria interpretar quelcom interessant des del punt de vista de la gestió pública? Assumirà algú el relleu? Algú l'hauria d'assumir tenint en compte l'expedient de funcions atribuïdes al cap del gabinet d'alcaldia? Si no ho assumeix ningú, podem plantejar la hipòtesi de la necessitat d'aquesta figura? Si plantegem aquesta hipòtesi, podem extrapolar-la a d’altres casos qui sap si comparables en forma i fons? Conscient que el món continuarà donant voltes, vet aquí el segon misteri, sense més importància, o potser si....


Tercer misteri

El que han expressat molts davant les enormes cues esperant telecadira en les principals estacions d'esquí catalanes, durant el cap de setmana de la Puríssima. On és la crisi? Esquiant..... Davant dels micros, les declaracions de la majoria sonen, gairebé, a disculpa: Hem volgut aprofitar perquè des de l’estiu no sortim i si no aprofitem ara…Ben fet que fan, si poden. Tampoc no cal exagerar, perquè, de ben segur, la majoria no ha fet grans extraordinaris, i els qui podien fer-los sembla que se n’estan una mica, perquè ara fa de mal veure qualsevol expressió externa que pugui considerar-se mínimament superflúa o ostentosa, quan fins fa quatre dies era necessària si es volia donar una imatge de solidesa personal, professional o empresarial. Han disminuït, per tant, els sopars d’empresa, els lots de Nadal, i els menús carregats d’exquisideses i delicatessens. Benvinguts a la meravellosa època del sofert, i exquisit, pa amb tomàquet, les olivetes, les patates fregides, les escopinyes i els aperitius de tota la vida. Les pistes han estat tan plenes com buits els carrers de Sitges. No s’ha vist massa gent, i ara, després de la catàrsi viscuda pel sector del totxo, l’hostaleria passa per hores baixes, fins al punt d’haver de plantejar-se, en determinats negocis, si surt a compte tenir obert a l’Hivern… Recorden? No és una cançó nova, és la cançó d’un cicle que torna a començar. I no ho feia amb una força equivalent, des del final dels Jocs Olímpics, fa tot just quinze anys.


fe d'errades (12/12/2008)


Rectificació de dades, a partir de l'aportació d'un fidel lector. La notícia sobre la reforma del nou Codi Civil, aparegué a les pàgines d'economia, i no a la secció de "Vivir".


dijous, 4 de desembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Desembre




























El dispositiu instal.lat a l'hotel Estela (Foto:UPC)





El futur és elèctric

El temps passa, i el segon tram del carrer Jesús –seguint la denominació pròpia del Corpus- ha començat a encimentar-se, mentre el compte enrere del Carnaval ja tempta la capacitat emocional d’uns quants. Molt segurs han d’estar els tècnics d’Arian dels resultats de la cirurgia, perquè la solera de formigó armat, sobre la qual haurà de col.locar-se el popular gris Quintana, fa prou impressió com per a pensar que, si mai cal aixecar el paviment per mor d’un problema amb els tubs del clavegueram, qui ho faci haurà de suar sang davant la fortalesa d’aquest cobrellit que, des d’ara, amaga unes venes noves per al nostre cor particular. Travessada la gimcana de passarel.les de fusta i senderons de terra, al Cap de la Vila les coses avancen en la mateixa mesura. Enrere queden les restes d’aquella sitja mil.lenària, que va veure la llum per darrer cop fa prop de 75 anys arran d'altres obres, i els cables de la càmara de vigilància de vida efímera, que l'Ajuntament decidí instal.lar a inicis dels 90, tot encetant, aleshores, el debat públic que culminà amb uns quants versos de diables. Sigui com sigui, els veïns estan satisfets amb la forma amb la qual s'està gestionant l'obra, segurament perquè, malgrat els imponderables i els actes d'incivisme, treballadors i tècnics hi han estat sempre al damunt, tot intentant conciliar, en la mesura del possible, la vida quotidiana dels ciutadans amb el trasbals inherent al procés. Si es segueix la planificació prevista, queden quinze dies de coll per a deixar-ho just a punt d'enrajolar. El veritable tour de force, doncs, tindrà lloc durant el periode de temps comprès entre l'endemà de Reis i Dijous Gras. Un mes i mig per a rematar una feina que estrenaran les carrosses de la Rúa. Déu-nos-en-guard que no sigui així.....


Han tingut ocasió de veure mai un vehicle elèctric en funcionament?. Els ho poso fàcil. Una de les petites camionetes de recollida d'escombraries de Cespa funciona amb energia elèctrica. I es passeja per la vila amb absoluta discreció, ja que no fa ni soroll ni fum. Tan és així que, si hom no vigila, pot trobar-se l'artefacte al darrera sense gairebé haver-se adonat de la seva presència, perquè, més enllà d'un mínim brunzit quan accelera, la feina és poder distingir la remor mecànica de la de l'entorn. S'imaginen un poble on la majoria del trànsit compartís aquestes ecològiques característiques? Ni soroll ni fum. Un impacte, de ben segur, després de més d'un segle de convivència amb els motors tradicionals, veritable gènesi de la indústria automobilística des que va néixer, fa milions de cotxes. Deixant de banda la certa mitomania que envolta als amants de la mecànica -no m'imagino una Harley sense l'encant del seu característic batec, o qualsevol esportiu de bandera orfe de personalitat sonora- el cert és que, pel que fa al futur de la motorització, comença a aclarir-se el panorama de les energies alternatives al petroli. Entre l'hidrògen, el biocombustible -protagonista incipient d'un mercat especulatiu molt preocupant- i l'electricitat, la majoria de fabricants semblen haver-se decantat, definitivament, per la darrera opció a l'hora de dibuixar la mobilitat que ha de venir.


En el panorama actual, la presència de cotxes i/o motos elèctrics és irrisòria. Testimonial. Més fortuna han tingut els híbrids, que combinen un giny d'explosió amb un d'elèctric segons les circumstàncies d'ús i la necessitat de carregar les bateries del darrer, i dels quals el Toyota Prius n’ha capitalitzat les vendes. És evident que existeix una clara tendència a la desaparició de l'ús dels combustibles fòssils. Sense tenir-hi comissió, els convido a visitar la pàgina d'internet del Chevrolet Volt, presentat al públic el mateix dia del centenari de General Motors. Si el gegant americà no s'ensorra del tot arran de la crisi, per l'any 2010 l'empresa pensa treure al carrer una berlina, força lluida de disseny, que funciona totalment amb energia elèctrica, i que només utilitza un petit motor de benzina -sense connexió a les rodes motrius- per a carregar les bateries, cas de no poder-se trobar un endoll a mà. O sia, a mode de generador. A partir d'uns mesurats estudis sobre els usos i costums del conductor mig nordamericà en els seus desplaçaments diaris, els responsables del gegant automobilístic han contemplat un cotxe amb una autonomia propera als 60 quilòmetres, i que es carregarà un cop arribat a casa, com aquell qui carrega el mòbil. BMW, que fins avui havia apostat obertament per l'hidrògen, treurà l'any vinent, a manera de prova, cinc-centes unitats del seu popularíssim Mini en versió elèctrica, i només destinades, inicialment, al mercat de l’altre costat de l’Atlàntic….. I així seguiriem amb una llarga llista d'iniciatives que demostrarien fins a quin punt sembla haver-se desllorigat el capdell dels dubtes pel que fa a l’hereu definitiu del petroli. Com seguirà aquesta carrera? Fins a cert punt no és difícil pronosticar-ho. Marques com Renault ja han començat a experimentar amb petits vehicles, com el Z.E. (Zero Emissions) Concept, on la pintura, els nous materials, o els panells fotovoltaics situats al sostre, esdevenen fonamentals per a reduir la despesa energètica. Els dissenyadors estan tornant als mateixos criteris d'eficiència que impulsaren l'Escarabat del doctor Ferdinand Porsche, o André Lefèvre i l'equip de Citroën que introduí al mercat, ara fa seixanta anys, l'inefable paraigües amb quatre rodes que fou el 2CV, quan l’Europa de posguerra era plena de necessitats. Al segle XXI podem pensar que algun dia els nostres cotxes aconseguiran ésser autosuficients energèticament, i que no caldrà passar ni a omplir el dipòsit, ni a carregar piles a cap estació de servei. No tot són flors i violes, però. A la llarga llista d’avantatges del cotxe elèctric, es contrapesen dues questions encara no resoltes. Per una banda, el pes, l'embalum i la limitada autonomia dels acumuladors, i, per l'altra, les pegues mediambientals degudes a les complicacions del procés de reciclatge, al final de la vida útil de la bateria.


Al pàrquing de l'hotel Estela Barcelona, la UPC ha materialitzat el projecte de final de carrera de l’estudiant universitari José Fuentes. Es tracta d'un sistema de càrrega de vehicles elèctrics, anomenat parking, plug & charge. En poques paraules, un carregador de bateries gestionat per un sistema informàtic. És, fins avui, i segons els seus responsables, l'únic dispositiu d'aquestes característiques situat al sud de Barcelona. Tècnicament, gairebé s’han resolt la majoria d’obstacles. D’estendre’s la proposta arreu, el problema, i gros, serà un altre. Si, hores d'ara, tothom és coneixedor que els impostos suposen el percentatge més important del cost per litre de la benzina o del gasoil, quins impostos gravaran l'ús dels carregadors públics dels automòbils o les motocicletes elèctriques? Se'ls estalviaran tots aquells que endollin el cotxe o la moto al garatge de casa seva? Davant de la perspectiva actual, un vehicle que no depengui del preu del barril del petroli no serà negoci per les grans multinacionals. Per tant, controvèrsia assegurada.


dilluns, 1 de desembre de 2008

L'arquitecte de les veles



















La Sydney Opera House (Jorn Utzon, 1957-1973)
Fotografia del canal Flickr de Chee-Hian



I no són unes veles qualsevol. Són les veles més famoses del món, i, molt probablement, les que vàren costar més de construir. El passat 29 de Novembre va morir Jorn Utzon, l'arquitecte danès indisolublement unit a la imatge airosa de la Sydney Opera House. Amb 38 anys, un simple esbòs d'Utzon guanyà el concurs internacional que el govern de Nova Gal.les del Sud impulsà amb l'objectiu de construir una icona arquitectònica que projectés Austràlia arreu del món. I a fé de Déu que ho aconseguiren, però a costa de catorze anys d'obres, lluites polítiques de tota mena, pressupostos desbocats, i un arquitecte situat a la picota pública, que fins i tot fou obligat a abandonar el projecte, pressionat per totes bandes. Utzon deixà la capital australiana el 1966. No hi tornaria mai més. El complex s'inaugurà el 1973, i el 2007 l'UNESCO l'incorporà a la llista dels béns que són Patrimoni de la Humanitat.



Reportatge publicat al canal Arquitorturador de Youtube




Reportatge realitzat per Cedecom, per al programa Tesis del 2n canal de Canal Sur.


Més informació al web del Utzon Center a la ciutat d'Aalborg, on la familia de Jorn es traslladà des de Copenhage, quan ell acabà de néixer.