dijous, 28 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Maig



Ni cotxes.... ni arbres?



P: Els que vinguin es trobaran la caixa esgotada, o no?

R: Una caixa economicament complexa si, però esgotada no.

P: Esgotada no.

R: Esgotada no, perquè hi ha moltes possibilitats.


Jordi Baijet, 26 de Maig.




Tanco, de moment, l'assumpte de l'economia municipal, amb aquesta declaració ferma i confiada de l'alcalde. Malament rai si no fos ferma i confiada, penso, mentre, en paral.lel, desenvolupa la segona part de la seva defensa, que se centraria en l'argument que segueix: Sitges no va saber aprofitar l'inèrcia d'una dècada de vaques grasses, i ha hagut de fer en els darrers anys allò que no es féu en el seu dia. De nou sobre la taula la dicotomia de sempre, de la qual no s'escapen els polítics d'arreu -prou coneixedors del valor del currículum d'actuacions a l'hora de presentar-se davant de la ciutadania- i que podria resumir-se en la pregunta següent: Et recordaran per les obres que deixes i no pels diners que t'han costat? Que contesti qui vulgui, i amb tots els matisos que convinguin.... Per cert, parafrasejant el lema de la campanya dels socialistes catalans per a les europees, algú, o alguns, n’han fet una reversió en clau sitgetana, seguint fil per randa les pautes estètiques dels cartells, però, com poden suposar, bescanviant als protagonistes dels mateixos pels seus homòlegs de partit a l’equip de govern de casa nostra. De la irònica, sornaguera i enginyosa proposta, tenint en compte la intenció de l’original –tan legítima com contundent i propicia a la rèplica immediata-, se n’han salvat tres regidors: Elisabeth Pérez, Mercè Espada i Javier Fernández. Les fotografies retocades de la resta dels edils i del propi alcalde –seguint, repeteixo, el mateix estil formal del model de campanya- es despleguen en panoràmica sota el lema Poden treure’ns de la crisi els que ens hi van ficar? I això que queden dos anys per les municipals….


Anem cap a les obres. Aprofitant la celebració al Meliá dels premis de la comunicació local de la Diputació de Barcelona, m'hi vaig acostar xino xano, tot passant per la platja Sant Sebastià, ja que sóc dels qui creuen que l'auditori no queda lluny del rovell de l’ou. Faig un parèntesi per a dir-los, en primer lloc, que el moment més emotiu de la vetllada el protagonitzà l'entrega d'un premi especial a l'Eco de Sitges, i, en segon, que Antoni Fogué -espòs de Manuela de Madre pels proclius de la xafarderia política o de les interpretacions deixades anar, i president de la Institució provincial des de l'ascens de Celestino Corbacho al ministeri de treball- és home de tracte proper, correcte i amable, malgrat estigui envoltat d'una cort no celestial d'individuus de posat displicent que deuen creure -il.lusos- que sense ells el món deixarà de donar voltes, i aprofiten qualsevol ocasió per a ficar cullerada. Una manera de fer que podria extrapolar-se a més d’un càrrec públic d’alta volada. Sotovoce em diuen que amb l'ex-alcalde de l'Hospitalet la cosa encara anava molt més tibada, o sia que donem gràcies a... a qui sigui. Retrobo el fil inicial del paràgraf, no fos cas que perdés el món de vista. El sitgetà que ha d'anar amb compte d'emprenyar-se, si no vol posar en situació de risc la seva pressió arterial, tenia raó quan m'avisava de recents canvis gairebé imperceptibles a la platja Sant Sebastià. On ho haviem deixat? En un entorn sense arbres i amb barana, o sense barana i amb arbres, o sense ni una cosa ni una altra? Intento recuperar algunes fotografies de fa setmanes, amb la intenció que la memòria no em traeixi. Dies enrera, semblaven molt visibles els forats dels escossells situats de manera estratègica en el nou paviment. O sia, donava tota la sensació que la reforma mantindria l'arbrat. Hores d'ara, vatua l’olla, els escossells han desaparegut, i l'enrajolat cobreix l'espai sense interrupció de cap mena..... M'he perdut alguna cosa? Haig de pensar que no hi haurà arbres? Algú ha cregut que no en calen? Algú ha cregut que entorpeixen la visió d'algú altre? S'hagi decidit el que s'hagi decidit, la secció és ben conscient de dues evidències. Primera: En el passat d'aquest magnífic racó de Sitges no hi havia arbres. Ni arbres, ni terrasses amb turistes, ni passeig ni barana. Hi havia sorra i terra. Segona: Els tamarinds que decoraven la zona fins fa ben poc tampoc tenien cap altra funció que no fos la merament decorativa, atès que eren incapaços de crear una ombra mínima que servís per apaivagar les xafogors estiuenques. Amb tot, si podem convenir que l'aposta decidida per a la vianalització de l'indret suposarà un trànsit de persones superior a l'actual, i que la tonalitat clara de la superficie del nou passeig pot esdevenir el millor mirall-concentrador de calor disponible, potser pagaria la pena no descartar l'opció d'un toc de verd, mal que sigui per a evitar possibles sensacions d'ofec, o, simplement, per a trencar la monotonia.


Passeig amunt, els voltants de l'ermita de Sant Sebastià també han canviat d'aspecte. L'actuació en aquest àmbit de soca-rel em resulta difícil de digerir, perquè crec que no s'ha abordat amb prou sensibilitat el disseny de l'esplanada davantera del temple. Està clar que calia acondicionar-la o reordenar-la després d’un munt d’anys de no haver estat tocada. Malauradament, s'ha optat per una solució dràstica i uniformitzadora, que ha despullat el paratge d'aquella rusticitat tradicional i pròpia, per a vestir-lo amb un trajo de plaça de ciutat despersonalitzada. Calia? La gran feixa de llambordes es despenja en pronunciada pendent des de la porta d'entrada, impedint que es pugui veure ni un pam de terra. No se'n veu perquè no n'hi ha. El sol espatega de valent sobre el sòl acabat de posar, i només treuen el nas uns arbrets esquifits que espero veure esponerosos en el futur. Mares, pares i criatures, pareu atenció a l'hora d'anar amb patins, cotxets, bicicletes o d'altres artefactes amb rodes, perquè de no frenar en condicions acabareu encaixats als gronxadors o, en el pitjor dels casos, a la platja en vol directe. Llàstima de despesa exagerada, quan potser n’hi hagués hagut prou eliminant els encaixos del pàrquing i d’algun talús traïdor a les fosques, per a mantenir el vincle amb la estampa clàssica de sempre, ara mig perduda per mor del canvi.


A més de la crisi i de la setmana-empanada gloriosa del Barça, les complicacions del trànsit a Sitges segueixen essent tema de conversa quotidiana. La llista de greuges és llarga. Alguns provocats per la poca previsió, d’altres per condicionants impossibles de resoldre, uns quants més pel poc civisme, i la resta pel poc control. Es demana condescendència abans no estigui tot resolt. Veurem què passa aleshores.


dijous, 21 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Maig



Plat a taula


D’aquí dos anys, Ramon Artigas no es presentarà d’alcaldable pel Partit Popular. Puntualitzo. Ni pel Partit Popular ni per ningú. És, fins on pot constatar la secció, el primer dels nostres polítics de dalt de tot que ho manifesta públicament, mentre, a la vegada, reconeix no sentir cap mena d’enveja per la persona que arribi a l’alcaldia el 2011, atès l’estat de les arques municipals, seques com una penca de bacallà. Després d’escoltar-lo, sóc jo qui els ha de reconéixer que, volent o sense voler, el rosari de dissorts desgranat per l’actual cap de llista dels populars m’ha deixat knock out. Marejat, en definitiva. Fins al punt que bona part del seu discurs, pot arrossegar a qui l'escolti a caure en el parany equívoc de pensar que la importància d’allò que s’ha fet sempre serà relativa, davant les conseqüències de la herència crediticia que tenim al damunt, i que s'apareix a la manera d'aquelles dagues dels contes de por. El regidor ho intenta compensar amb una frase molt pròpia: El que està fet aquí queda. I té raó. A fe de Déu que els qui manen li recordaran, tot establint una comparança respecte a les realitzacions del passat. I, molt probablement, guanyaran per golejada, encara que, hores d’ara, el compte corrent estigui a punt d’entrar al purgatori.


Avui el discurs és un altre, i malgrat que l’interlocutor demana que no es confonguin les crítiques a la gestió de l’equip de govern amb la seva irrenunciable estimació vers Sitges, el cert és que la conversa es desenvolupa en l’àmbit del pessimisme, o del realisme segons el criteri de qui ho defensa. Exagera Artigas quan afirma que la feina serà sortir del pou? Atia l’alarmisme quan conclou que passaran anys abans no s’adreci la situació? Estira massa de la sensibilitat col.lectiva quan suggereix que si convingués retallar pressupostos per Festa Major i Carnaval tampoc no seria la mort de ningú? Afortunadament, al final queda una escletxa per a l’esperança dins d’aquest panorama mig apocalíptic. Ens en sortirem, un dia o altre es clar. Abans d’iniciar la conversa, off the record deixem anar quatre paraules a l’aire sobre l’hipotètic futur candidat dels populars –encarat però encara per decidir- i sobre la necessitat, segons qui sigui, de convèncer-lo de fer un reciclatge d’oratòria en català, que tampoc no aniria gens malament a algun que altre càrrec electe. Sin necesidad de ejercer el vil linguísmo, esta sección se une a la sugerencia con el debido respeto a personas e instituciones. A punt de travessar l'equador de la legislatura, Josep Anglada, el líder de Plataforma per Catalunya, en el passat home de confiança de Blas Piñar –o almenys així ho testimonien uns quants documents gràfics i televisius- i en l'actualitat defensor vehement i locuaç d'un ideari situat en el llindar de les normes, o directament definit de xenòfob per alguns mitjans de comunicació, aterrà a Vilanova i la Geltrú per a anunciar la intenció ferma del partit de presentar llistes per a les properes municipals a la capital de comarca, a Cubelles, a Ribes i a Sitges. Òbviament, se'l veu molt convençut d’aconseguir representació. Té raons per a estar-ho. Els temps de crisi sempre afavoreixen la rauxa emocional i els extrems, d’un costat i de l’altre.


Desconec si hi ha resposta al que segueix. Quina quantitat de menjar es deu llençar diariament a Sitges? Quants productes deuen caducar avui i aniran directament a les escombraries, sense passar per cap cuina? Quants no seran consumits i seguiran el mateix camí, per no poder aprofitar-se? A les antípodes de la nostra imatge enlluernadora i promocionable, als baixos de l’església de Sant Joan es viu una realitat punyent. La dels desvalguts de debò, la dels veritablement febles, la dels sovint exclosos i estigmatitzats pel sistema. Els ho podrien explicar tots i cadascun dels voluntaris i voluntàries de Càritas-Ajuda Fraterna, encarregats d'atendre dia rere dia les necessitats bàsiques de supervivència d'un nombre de persones que va en augment, perquè també a casa nostra es regiren els contenidors a la recerca del que es trobi. Una bona part dels sol.licitants dels ajuts de l'entitat -que arriben administrats per l'àrea de serveis a les persones de l'Ajuntament- no saben per on seguir, després d'haver treballat construïnt molts dels pisos ara orfes de compradors. D'altres són sitgetans de tota la vida i, a més de l'angoixa de la supervivència, els assetja la consciència d'ésser veïns nostres, i, en conseqüència, la obligació d'empassar-se les ferides de la dignitat personal si, arribada l'hora, algun conegut els veu fent cua en espera de la bossa d'aliments. Una imatge tristament familiar, sens dubte, per les àvies i els avis que van viure entre mancances de tota mena ara fa setanta anys. De nou, la paradoxa. Molts passen gana, tot i que hi ha menjar per a tothom. O, si volen, per un costat molts passen gana, mentre per l'altre llencem el menjar. Quina és la raó doncs? Senzilla. No s'ha trobat cap sistema que permeti, amb certa agilitat, reconduir el destí d'allò que acaba a les escombraries, per a que pugui satisfer aquesta demanda. Més enllà de la inevitable picaresca, exercida pels aprofitats de torn, o pels condemnats a la dictadura del Tetrabrik de vi negre, la quotidianeïtat de la gana no precisa res d'extraordinari. Consciència i coordinació. Joaquim Puig fa la llista de la compra: Llet, oli, arròs, llegum en conserva, pasta, productes d'higiene personal i neteja. Cap concessió al caprici. Allò bàsic per a viure, i punt. A Càritas han esgotat el banc d'aliments i depenen de les aportacions individuals. Fa unes setmanes, s'endegà una campanya per a recollir llet que ha donat molt bon resultat, però, com és prou sabut, l'ésser humà necessita benzina cada dia, i la crida a la col.laboració ciutadana segueix oberta, mentre s'agraeix la col.laboració d'aquells establiments, de moment pocs, que, en un gest de militància vers la causa, envien els seus excedents del dia on saben que en faran bon ús. Reflexió final, en temps de crisi: Sitges pot aconseguir crear una xarxa a través de la qual comerços, establiments, institucions o entitats puguin col.laborar conjuntament per a aprofitar el màxim possible aquells excedents de menjar, amb l'objectiu de destinar-los a finalitats socials i/o assistencials? Deixant de banda la confessió religiosa, o la no confessió de cadascú, l'exemple de Càritas pot i mereix potenciar-se?


En paral.lel, resta pendent una demanda per assolir. La del menjador social. Res de nou, perquè la vila ja n'havia tingut en èpoques pretèrites. Joaquim Puig creu que seure a taula davant d'un plat calent és indispensable si es vol començar a parlar, precisament, de dignitat individual. I ara això no succeeix en prous ocasions com seria desitjable, perquè l'entrepà atura el primer cop. Existia el compromís de fer-lo, i l’assumpte segueix ancorat….


I acabo amb un bocinet d’optimisme. Que el dimecres regni l’alegria. Més enllà dels colors de cadascú, una de les millors coses de la vida és contemplar la gent feliç. Mai no n’hi ha prou. I si podem convenir, a la vista dels esdeveniments, que el Barça és capaç de generar efectes terapèutics a una part importantíssima de la població, benvinguts siguin els bons moments.

dijous, 14 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Maig


Ambició


“Per estar en política s'ha de ser ambiciós. Si tu no ets persona ambiciosa, d'aquelles que dius: 'és que vull progressar i vull ser més i més...' (...) doncs possiblement no siguis la persona adequada. Has de ser ambiciós personalment.”

Josep Amigó, 7 de Maig



He pensat que una expressió pública d'humilitat seria bona per a encapçalar les lletres d'avui. Acabat de jubilar, i en ple procés d'adaptació a una nova vida -on el rellotge torna a marcar les hores, després de molts anys de no fer-ho per mor de les servituds de La Torreta- l'ex-regidor Josep Amigó declara no estar dolgut ni ressentit amb ningú, i admet que, tot i haver fet sempre allò que ha volgut fer, en el seu moment s'adonà que potser no era la persona més adequada per estar a la política. En la nostra quotidianeïtat, aquella que vol presentar-nos un món maniqueu, carregat de maximalismes, mostres de poder i fals paternalisme, embolicat amb poques concessions a l'evidència que l'ésser humà és limitat per naturalesa, no sovintegen actituds com la d'Amigó, quan passem per un moment on fora bo que sovintegessin. Tenen raó els qui pensen que l'ambició és la benzina de la motivació, i vull creure que és necessari tenir-ne una mica per avançar. Malgrat tot, la reflexió d'Amigó crec que va per un altre camí. Pel camí del risc d’entendre l'ambició des del seu vessant obsessiu, malaltís, i sense limitacions.


Sentenciada la dècada llarga de la desmesura, possiblement ara costi trobar la mida exacta d’allò necessari, prioritari, o, si volen, imprescindible per a viure. Fins al punt que, en el context actual, escoltar determinades coses, i llegir-ne d’altres, pot fer mal a la sensibilitat col.lectiva, molt endurida i gens condescendent, per raons òbvies, a l’hora d’analitzar el treball dels responsables polítics i institucionals de torn. Carmen Prat intenta defensar-se i defensar la gestió financera de l’equip de govern davant la contundència d’unes xifres que intranquil.litzen només de veure. Sitges és al pom de dalt dels municipis més endeutats d’Espanya, segons dades oficials. En el marc del joc ideològic la rèplica pot ser senzilla. Dins del grup referenciat hi ha poblacions de dretes i d'esquerres si fem valer el tòpic, però això, malgrat que a alguns els pugui servir per a relativitzar la preocupació, o atacar l’adversari, serveix de ben poc a peu de carrer. Si el municipi fos una empresa, aparéixer dalt de tot de la llista de morosos suposaria estar en fallida tècnica, o immersa en un concurs de creditors. Si fos un ciutadà estaria embargat, i tindria al cobrador del frac ancorat a la porta dia rera dia. Si el municipi fos un banc sortiria als diaris…..Per bé i per mal, en l’àmbit públic les conseqüències de passejar-se per la corda fluixa de la caixa comuna no són comparables a les que pot patir una economia domèstica en les mateixes circumstàncies. I, sens dubte, aquest escenari –desmarcat de la vida real- pot esdevenir un temptador esquer enverinat per a les corporacions que -condicionades per un finançament estatal que segueix essent injust vers l’augment de funcions i serveis que ofereixen a la comunitat- veuen una forma relativament ràpida de resoldre els problemes del present, mentre els del futur no truquen a la porta. Assumit l’entorn econòmic que ha neguitejat als alcaldes del passat, neguiteja al del present, i neguitejarà als del futur si l’estat segueix fent la viu-viu i el debat dels números es cronifica, plantejo la primera dualitat. Faig cas al calfred que em genera l’informe del Ministeri o als arguments desgranats per la regidora d’hisenda? Tot desitjant-li encert en les decisions –el necessita i el necessitem- haig de confessar que, hores d’ara, la força del paper supera a la de la paraula en la meva balança. I, en aquest sentit, el paper sembla afirmar amb contundència que l'Ajuntament ha trencat la màniga de tant estirar el braç. Està per veure si hi havia raons fonamentades per a estirar-lo, o si la casa gran també ha pecat d'ambició poc mesurada.


Si la situació actual demana gestos, tampoc Gabi Serrano ho té fàcil per a contrapesar algunes decisions discutibles des del punt de vista ciutadà. Sense questionar la vàlua artística dels projectes en marxa, lamento dir que segueixo mostrant-me incapaç de trobar el sentit als esforços del municipi a l'exterior, quan estem lluny de poder enorgullir-nos de la conservació del nostre entorn patrimonial proper. La llista d'actuacions pendents segueix essent massa llarga: El Patronat ens caurà al damunt, el Prado i el Retiro segueixen a l’espera del veritable impuls que permeti assolir un objectiu enlluernador, al Mercat Vell encara no s'hi ha concretat res que el sàpiga dignificar, el Cau Ferrat i el Maricel malden per una actuació que els resitui dins dels criteris museístics del segle XXI, a la Biblioteca Santiago Rusiñol quatre tocs de maquillatge no han pogut amagar una realitat sagnant... Cal que segueixi? Fins que ningú no em demostri el contrari, les proves m'obliguen a afirmar que Sitges no ha cregut en l'enorme valor d'allò que té, i, en conseqüència, en les seves potencialitats de generar riquesa en el sentit més ampli i edificant del terme. En definitiva, en la capacitat d'esdevenir un veritable pol d'atracció no només per allò que fem, sinò per allò que tenim. Tinc la sensació que vivim entre festes i festetes, idees il.luminades nascudes als despatxos, o propostes buides que han tingut el mèrit d'haver sabut matar el cuc de l'orella dels qui manen, per a fer-se un lloc en el calendari. Vivim de les petites coses que ens fan creure grans des del punt de vista cultural, quan, en el fons, seguim tenint la base de la nostra cultura en situació perennement delicada, al costat de projectes nous de vàlua pendent de demostrar.


Darrera la comprensible controvèrsia generada per les exposicions de Luther King i Vicente Aleixandre hi ha un debat pendent, qui sap si extrapolable. El debat de les veritables prioritats, el de la necessitat peremptòria, en temps de mancances, de prescindir d'aquelles iniciatives que costen de raonar des de la perspectiva sitgetana. Acabo de rebre la darrera. Algú, que no és Gabi Serrano, s'ha empescat un cicle de conferències, projeccions i concerts, que, amb el títol de Els nostres mites, té com a objectiu desenvolupar alguns dels principals conjunts mítics que, tot i ser universals, destaquen en la cultura mediterrània (sic). Començaran amb Don Juan i la femme fatale. Una programació molt interessant que encaixaria perfectament en l'àmbit del cinema d'art i assaig, però que ha nascut com un bolet en aquest Sitges que prefereix vendre l'aparador abans d'haver de tocar la rebotiga. El que m'ha provocat vergonya aliena ha estat el reclam pseudo-publicitari amb el qual es defineix la vila en el fulletó. Sitges, ciutat de la creació i del pensament. Valga'm Déu!, o sobra pretensió, o manca modèstia.

dijous, 7 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Maig


Cada dia un raig


Me pregunto si el hito del sábado tendrá alguna consecuencia en el callejero de Sitges, y concretamente en su zona más caliente. Durante años, el mítico 'carrer del Pecat' sitgetano se llamó oficialmente calle del 2 de Mayo. De la noche a la mañana, el consistorio adelantó 24 horas la placa de su calle más emblemática, y los amantes de ir de copas por ahí vimos que en las placas ya figuraba el 1 de mayo. Algunos creímos que el paso de la revuelta antinapoleónica al día del trabajo obedecía a un ataque de progresismo obrerista, pero el físico y poeta David Jou me sacó del error. El cambio de fecha obedecía a la commemoración de un episodio bélico sucedido en Sitges durante las guerras carlistas. De hecho, el 'carrer del Pecat' se denomina 'carrer de l'1 de maig (de 1838)'. Yo creo que, a estas alturas, podrían retornarle el adelanto de 24 horas y volverlo a llamar 'carrer del 2 de maig' siempre que entre paréntesis especificaran (del 2009).”

Màrius Serra, “La Vanguardia” 5 de Maig. Pàg.21


No. No parlaré de les novíssimes jardineres de ferro colat. M'esperava una altra cosa, però ara és el material de moda. Endavant doncs. Més preocupant resulta, en canvi, que, en un indret tan concorregut com el Cap de la Vila, s'hagin col.locat uns volums rematats amb aquestes arestes tan vives, que afegeixen un risc -petit o gran segons l'edat i la mida del vianant- fàcilment evitable si es canviéssin per uns de circulars o poligonals. M'asseguren que aquest cop l’Ajuntament ha fet cas als veïns fins al final. Gràcies a Déu. Malgrat tot, pobre del que no vigili i acabi topant de ple amb alguna de les 24 cantoneres disponibles, perquè li pot quedar un nyenyu de pronòstic reservat. En fi.... Desconec si, de la mateixa manera que una norma ha obligat a col.locar barana a la platja de Sant Sebastià, n'hi ha alguna altra que tingui en consideració quelcom que, a primer cop d'ull, sembla evident en el cas que ens ocupa. Mentrestant, compte amb la canalla que pugui passar corrents per la cruïlla de carrers....


Dimecres, 29 d'Abril

Convidat per l'ex-president del Sitges, a la saó membre de la Societat Gastronòmica -afincada al Retiro i presidida per l'home que al crit de Salut!, i lo demés ja vindrà! posa tothom en guàrdia a l'hora de fer el brindis- m'acosto a un dels habituals àpats quinzenals de la nombrosa colla d'amics, amb l'únic i benvingut compromís d'escriure quatre ratlles sobre la vetllada, quelcom que faig de molt bon grat. “A veure si et voldran ficar al Grup Independent!” em vaig haver d'escoltar durant les hores prèvies. Un somrient “Noooo” de soca-rel, em serví per a tallar de cop la sornagueria, tot desitjant que les meves neurones segueixin igual de fidels al que manen les conviccions pròpies. Res d’això succeí. Ni de lluny. Flanquejat per dos paladars prou experimentats, corresponents a sengles ànimes iròniques, ens disposarem a assaborir el menú elaborat per Ignasi Garrigó, amb la col.laboració de l'ànima mater de les cassoles: Còctel de gambes estil Sitges -amanit amb salsa de xató, vaja- Filet al vi d'Oporto amb arròs pilé i, per acabar, uns maduixots amb nata, que en el meu cas, i per gentilesa del xef, varen ser sense emblanquinar a petició pròpia, atesa la meva aversió al plat des que el 9 de Juny del 1974, arran d'un àpat de celebració que finia amb les mateixes postres que em plantejaren la setmana passada, vaig acabar el dia a la tassa i ben tip de les inefables pastilles de Lacteol..... Total, un àpat molt bo, que ens deixà una incògnita sense desvetllar. En Joan Manel no va voler dir de cap manera on havia comprat l'esplèndit filet que ens serviren. S’accepta, amb condescendència, que mantingui el secret l’encarregat de la intendència, conscient que hom no va de convidat per exigir res. Si volen menjar bé i passar una bona estona sense desdinerar-se, vet aquí una proposta interessant.


Dissabte, 2 de Maig

No recordava gresca semblant al carrer des que la selecció espanyola guanyà l’Eurocopa. El 2 a 6 del Barça al Madrid és narrat des de la mateixa prosòdia èpica amb la qual ens regalaren les orelles els mitjans de la capital aleshores. El punt de connexió entre Puyal a Catalunya Ràdio i Pou a RAC 1 és el mateix: Ti, ti, ti, ti, ti, ti, ti, ti, Henry! repetit a dojo. Durant les hores següents l'empatia s'emfatitza i els qualificatius es desmadren. A l'emissora del grup Godó es refereixen a Guardiola amb insistència com el gran gurú, i TV3, reconvertida en canal temàtic, apela a les reminiscències litúrgico-bíbliques a l'hora de subratllar les declaracions del tècnic amb un rètol lapidari: És paraula de Pep. Que Déu els perdoni. La festa travessa parets i finestres sense esforç. Gralles, petards, càntics diversos... el jubileu acaba de començar, i surten noves vocacions barcelonistes de sota les pedres.


Dilluns, 4 de Maig

Mentre al balcó de l'Ajuntament de Reus, Èric Roqueta celebra, al costat de Carlos Figueroa i de tot l'equip, la feliç i esforçada consecució de la copa d'Europa d'Hoquei, al de Sitges, després de cinc hores i quart de ple municipal -que podrien deixar-se en tres, per poc que els intervinents hi posessin una mica de voluntat- les xifres del pressupost municipal segueixen sense conciliar posicions ni criteris, en el que acostuma a esdevenir una situació clàssica. Govern i oposició no s'agafen als mateixos números, i, de fer-ho, no els interpreten de la mateixa manera. Malgrat tot, hom pot intuir quelcom: Si Carmen Prat afirma que la situació econòmica de l'Ajuntament és molt delicada, i Jordi Mas creu que encara és pitjor, no cal ser una llumanera per a concloure que haurem de continuar amb els peus en remull...


Dimecres, 6 de Maig

El cor dels barcelonistes ha pogut aguantar el miracle. Per fortuna, l'infart només ha estat emocional i, en conseqüència, recuperable. Com d'habitud, ho escolto de fons, amb una orella a cada emissora de ràdio. Són dues transmissions per a dues generacions d'oients. Als de Puyal els continua agradant que el mestre els tracti de vostè i que rebategi a Andrés Iniesta com a Don Andrés, i els de Pou gaudeixen quan escolten el nou apelatiu destinat al noi d'Albacete, sorgit del celebèrrim Crackòvia: Ja no és lo puto Gusiluz. És lo puto crack!. Rauxa pura. La segona estació del jubileu finalitza, ateses les circumstàncies, amb un esclat de joia d'aquells que fan època, malgrat que sigui sense la copa a les mans. És Roma allò que es veu? es pregunten els periodistes del Tu diràs! un cop el destí assenyala al Barça com a finalista. Ha estat, afirma Puyal, un exemple d'allò que en diuen la sort dels campions, guanyada a pols. Ja ben entrada la nit, el Facebook en va ple. Per cert, la ràdio també ha ajudat a que alguns, de matinada, hagin descobert la gran veu de Claudio Villa. Àvies i avis recorden Claudio Villa?


dimarts, 5 de maig de 2009