dijous, 30 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 1 d'Agost



Noces d'argent


Ho reconec. La frase següent té un punt de transgressió. Que els veïns em perdonin perquè els puc ben assegurar que em refereixo a la idoneïtat d'un espai, i no pas al veïnat ple de bona gent que l’envolta. Adéu siau parc de Can Bóta, el pregó no et trobarà a faltar. Benvinguda platja de Sant Sebastià. Ens costarà de saber -i potser tampoc no ens cal- si la teva elecció ha repost a una decisió meditada, o si els qui han atorgat al primer acte formal de la Festa Major aquest caràcter itinerant no han pogut evitar pensar que seria interessant donar un cop de cap per a promocionar l'obra que ha encimentat sense compassió els peus de la nostra estimada ermita. Enrera queden les declaracions de Mònica Gallardo -l'amiga a qui li tocà trencar el gel d'un canvi que ha durat el que una legislatura- quan, sabedora de la controvèrsia generada per aquella decisió, i desitjosa de no passar en solitari per les estadístiques dels equívocs, expressava l'any 2005 la seva voluntat de no ser flor d'un dia. Ves per on, al final al parc de Can Bóta s'han acabat fent tants pregons com al Racó de la Calma... Conscient, com alguns membres de l'actual comissió, que el pregó arribarà un dia o altre a un dels millors escenaris possibles, el nou entorn escollit aporta, a més de bellesa i encant, allò que l'esdeveniment sempre ha demanat: un embolcall de tranquil.litat i repòs, que permeti la connexió sense interferències entre la història que ha d'explicar el protagonista i el públic que ha d'escoltar-la, sempre disposat a participar del viatge emocional que es clou amb l'evocació al Sant. La simplicitat del pregó mai no ha volgut cap altra cosa. Ni grans paraments d'infraestructura, ni esforçades despeses en decoració, ni tant sols que la música arrenqui immediatament un cop finalitzat, sense donar ni 10 minuts de treva per a que tothom pugui comentar-lo en conversa planera. Només demana una ambientació que permeti la complicitat sense restriccions d'un sitgetà o sitgetana amb el poble que ha vingut a escoltar-lo per pròpia voluntat, i no perquè passava per allí i se'l va trobar. En la mesura que es compleixi aquesta condició, els pregoners se sentiran motivats a perpetuïtat. Per tant, a la platja de Sant Sebastià no serà necessari desplegar el plòter del quadre de Felip Masó, perquè no li cal maquillatge. Sobre la hipòtesi de cloure la festa amb un concurs de salts des de la rampa-tobogan, no he sentit res que vagi més enllà d'una declaració sornaguera d'algú que el dia de cap d'any s'entusiasma amb els de Garmisch-partenkirchen.


Si els números no em fallen, Jordi Barrachina serà el vint-i-cinquè pregoner de Festa Major. Em permeten que passi llista? Tot plegat començà al saló d'Or de Maricel, el 1985, amb Josep Maria Lladó, a qui seguiren Andreu Avel.lí Artís (Sempronio), Josep Manuel Soler, Pere Serramalera, i Antoni Sella. La dècada dels 90 s'encetà amb Roland Sierra, i seguí amb Josep Maria Matas, en una tarda on, després d'un tall de corrent, descobrirem que l'aire condicionat escalfava i no refredava. Per l'any olímpic, La Cubana desembarcà amb un espectacle ad hoc on Mont Plans declamava infatigable una lletania de tòpics des d'una mena de talaia mòbil, envoltada de la espectacular comitiva de personatges de la casa, en el que esdevingué una acció aplaudida de manera desigual, i que generà alguna que altra tensió posterior. Servidor de vostès arribaria l'any de la ressaca, en aquelles èpoques on la llista d'autoritats presents era curta i, per fortuna meva, al pregoner no se'l convidava expressament enlloc. El 1994 Josep Maria Rosés incorporà el fons musical a la lectura del text, quelcom que, amb variants, s'ha acostumat a emprar sovint posteriorment. Del 1995 al 1999 els escollits per a donar la benvinguda a la festa foren Joan Yll, Vinyet Panyella, Joan Josep Rocha, Jofre Vilà, i Jordi Surià i el seu salacot. L'etapa del pregó sota cobert, amb la inefable i insubstituïble copa de cava a les terrasses, la tancà l'any 2000 Fric Malagelada, amb la pel.lícula de la Festa Major del 1964 sota el braç. El 2001, empesos ja per la necessitat de cercar espais de major superfície, Marisa Marsal estrenà el Racó de la calma. L'any següent Jànio Martí captivà la concurrència amb la paraula, el piano, i el so de les gralles, i el 2003 Miquel Forns abocà el carro gros en aquell tour de force que encara avui molts recorden, celebrat a la nit a petició del propi pregoner. Des d’aleshores, la vetllada a l'aire lliure ha estat nocturna, i al racó de la calma s'hi celebraria per darrera ocasió el 2004, amb Rita Marzoa acompanyada per la Sitjazzband. Recuperant el fil inicial, Mònica Gallardo, Sandra Martínez, Sira Puig i Isidre Panyella han estat els pregoners dels darrers anys al Parc de Can Bóta. En algun dels sopars inconstants que hem mantingut, s'ha deixat anar la idea, mai formalitzada, d'editar un llibret amb les transcripcions dels textos. Les noces d'argent d'enguany serien, sens dubte, un motiu per a recuperar el testimoni de molts moments feliços, viscuts a través de la paraula.


M'agrada el cartell. I això que està en el llindar de les conviccions personals de qui signa, devot de la filosofia del menys és més. En aquest cas, és ben cert que amb pocs elements hagués resultat difícil d’aconseguir aquest mosaic fotogràfic al servei de l’ànima de la festa. Una metàfora visual on la imatge insinuada del Sant –captat en indret emblemàtic- emergeix dels sitgetans, o s’integra en ells, segons la distància de visió a la qual se situi l’espectador. Una obra que juga en els límits dels excessos formals, sense arribar a travessar-los, mal que sigui pels pèls. Certament, l’originalitat fou de Dalí, però el resultat d’aquesta reinterpretació del popularíssim quadre on Gala apareix nua, amagada darrera el rostre de Lincoln, és enginyosa i es fa llaminera de veure pel que té de gran quarto de reixa festamajorenc. 494 fotografies de l’abans i de l’avui, on és relativament fàcil jugar a on és Wally si hom desitja passar una llarga estona temptat per la xafarderia. Les circumstàncies han establert un fil conductor penedesenc que lliga, segons sembla, els origens visuals dels cartells anunciadors de Sitges, Vilanova i Vilafranca. No he vist encara el de la més típica però m’atreveixo a afirmar que, per composició i realització, el de casa nostra supera al dels veïns, malgrat que l’assumpte no deixi de ser una anècdota per les setmanes prèvies a una Festa Major de certes angoixes pressupostàries.


Ramon Soler –president estant- creu que la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Sitges no té el pressupost que li correspondria, per tot aquell rosari de motius que de tan reiterats ja no val la pena enumerar. El cas és que no és l’únic que ho pensa, però els qui ho pensen no deuen ser prous en nombre com per a aconseguir que el pressupost arribi a assolir la quantitat necessària per calmar les crítiques. Escoltant al president és fàcil concloure que els comptes s’haguéssin posat molt difícils enguany, de no haver estat per la presència de la Suburband i de la cobla Maricel, que permetran conciliar la valorització d’allò propi amb la necessitat de retallar despeses. Allò que s’ha estalviat per un costat, no sembla, en qualsevol cas, que pugui aprofitar-se per a la celebració d’altres activitats complementàries. I encara gràcies que es farà un esforç per arreglar els Cubanitus…. I és que en algunes coses semblem Can Misèries. En d’altres no.


dijous, 23 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Juliol



Alegría


Divendres, 17 de Juliol. Saló d’Or. Matí

Per una mica més del que li costarà al Barça un any d'Ibrahimovic, o de l'equivalent al pressupost anual del Teatre Nacional de Catalunya -si és que el primer dels exemples els ha semblat tendenciós- Sitges recuperarà l’esplendor museístic. Per un seguit de motius que resultarien obvis d'enumerar, després de tants articles dedicats a parlar de penalitats diverses, l’oficialització de l’acord per a invertir prop de 10 milions d’euros en la rehabilitació del Cau Ferrat, el Maricel i Can Rocamora –la casa que els uneix des de la discreció- és, penso, una de les grans notícies del 2009 i, sens dubte, la de major importància en l'àmbit cultural –amb permís de la fundació Pere Stämpfli que mereixerà el mateix èmfasi ben aviat-. Ajuntament, Diputació, Generalitat i govern de l'Estat són al darrere d'un projecte que ens ha de fer feliços, i que ha de permetre posicionar on es mereix la joia de la corona del nostre patrimoni, tot respectant-ne l’essència i adaptant-la a les exigències actuals per a aquests equipaments. M’és igual que coincideixi el color polític en totes i cadascuna de les institucions que han intervingut en l’acord. Absolutament igual. Seria de ximples acostar-se a l'assumpte des d'aquesta perspectiva, quan l'objectiu és tan entusiasmant, i hi concorren unes circumstàncies objectives greus i urgents de resoldre, per mor de no haver estat resoltes abans. Vull creure que mai no és tard, i que, d’entre els molts factors que se m’escapen –gràcies a Déu- hi ha tingut quelcom a veure el caràcter perseverant i tenaç del director del Consorci del Patrimoni. Hi poso la mà al foc.


Dimarts, 21 de Juliol. Saló de plens. 00:35h.

Si el ple fos la Ventafocs, la matinada de dilluns la carrossa s’hagués convertit en carbassa, i el vestit de princesa en quatre parracs de mercadillo de tercera. Cinc hores i mitja fruit de la poca vista dels qui plantejaren l’ordre del dia, i de la participació col.lectiva dels càrrecs electes en una cerimònia molt sovint ofegada per la prosòdia intempestiva, les reiteracions innecessàries, i l’actitud d’alguns que no poden evitar mirar a la càmara, tot esperant la repetició televisiva de la jugada per al gaudi del seu ego que, per fortuna, no és el nostre. En definitiva, un menú difícilment digerible en la seva totalitat, servit en un escenari d’angoixant microclima tropical, com és el del saló de plens quan no hi ha ni un trist ventilador que remeni l’aire. Per uns instants, vaig envejar als espectadors de 59 segundos


L’endemà que l’Ateneu i l’APMA de Vilanova presentéssin la proposta de posar en marxa una plataforma ciutadana contra la possibilitat d'instal.lar la incineradora de l'àrea metropolitana de Barcelona a Vallcarca, el ple aprovà per unanimitat una moció feliçment consensuada en el mateix sentit. Per Gabi Serrano tot ha pres un caire de mesura preventiva, tenint en compte que la negativa de la corporació s'ha basat en informacions periodístiques a les quals el cap de llista d'IC-V no va semblar mostrar-hi massa confiança. Paradoxalment, Serrano no aparegué tan inflexible en el missatge a l'hora d'opinar sobre el silenci dels seus companys de partit -i per extensió, de la resta dels que hi concorren- als òrgans de govern de l'Àrea Metropolitana. Potser abans de llençar pedres a La Vanguardia hagués sortit més a compte llençar-les als responsables d'haver mantingut en la inòpia als regidors del Garraf, mentre a Barcelona es remenaven i prenien decisions, a partir d'informació trascendental per a nosaltres. En fi, a les penes punyalades, i al darrera un got de vi.


Hi ha hagut canvis al cartipàs, i malgrat que la memòria que els justifica sembli escrita per un aspirant a l'englantina d'or dels jocs florals, caldria considerar-los de baixa intensitat. Amb tot, dos anys abans de finalitzar la legislatura, l’oposició recuperà un dels arguments que s’escoltaren abastament just quan Baijet arribà al govern el 2003 en periode de rodatge. L'ombra de Rafel Roig tornà a ser centre d’atenció de múltiples conjectures sobre la seva influència en el si de l’acció de govern, arran de la decisió de l'alcalde d'incorporar la figura del regidor de coordinació. En qualsevol cas, des de fora sembla haver-se actuat seguint un criteri obvi, com òbvia és i ha estat la empremta del protagonista del debat en tots i cadascun dels periodes on els socialistes han gestionat la casa gran. Baijet fa confiança a qui, dins i fora del partit, és reconegut com a un bon organitzador, pragmàtic, cartesià, amant de les graelles estadístiques i de l'estratègia d'equip, es tracti de posar en solfa el dispositiu d'interventors un dia d'eleccions, o de plantejar els criteris d'actuació en una rúa de Carnaval. Un cap de gabinet sense ser-ho, una mà dreta, un segon d’a bord, una denominació més per a un paper familiar en la vida política de Roig, al qual és evident que li han quedat pendents de lectura alguns capítols del Método Carnegie para ganar amigos, com quedà demostrat en el decurs de la darrera sessió de ple abans de vacances, on es mostrà tens i displicent en els debats, fins que l'inconscient el superà en els minuts finals. Hi tornaré. Per la resta, la tríada Carmen Prat, Armand Paco i Marc Quero se situa al pom de dalt de l’estructura.... Poden començar a pensar si volen, perquè pensar no costa res, o pot costar menys, sens dubte, que mantenir al secretari i a l'interventor municipals, catapultats al cim de les remuneracions públiques si les previsions es compleixen gràcies, també, a la reorganització general, que els afegeix una generosa quantitat d’euros per assumir noves funcions.


“Avui tanquem l'urbanisme”. La frase, pronunciada per Andreu Bosch, féu fortuna el passat dilluns durant el gruix del debat dedicat a l’aprovació definitiva del pla parcial de La Plana-Santa Bàrbara-Vallpineda. Amb algunes referències a les enceses discutides que mantingueren en el passat, Armand Paco i Lluís Marcé coincidiren en assenyalar que el desenvolupament de les darreres zones virginals del casc urbà pot ser vist des d’una perspectiva optimista. Optimisme compartit per Ramon Artigas, que reflexionà sobre la enorme inversió de 65 milions d’euros, que assumiran els emprenedors que començaran a urbanitzar. Unes quantes xifres que el cronista caçà al vol: 20 hectàrees de zona verda que donaran continuïtat al bosc de Can Bruguera, 78 hectàrees de creixement de baixa intensitat, 72.000 metres quadrats de sòl per a equipaments públics, i la possibilitat d’arribar a construir fins a 650 vivendes socials... i el que em deixo. S’intuïa que la vetllada acabaria bé fins que entràrem en el torn de precs i preguntes a velocitat supersònica. La pressió del rellotge enervà Àngels Parés, visiblement enfadada davant de la impossibilitat d’expressar-se en temps de descompte, i el tanatori-crematori hi posà la resta. És bo que Sitges tingui un crematori. La cremació, a més d'ésser una opció lliure, i una alternativa a la tradició, està fent encaix en la societat actual. Hores d’ara massa dubtes envolten el projecte per a poder validar-lo amb garanties suficients, des del procés de la seva licitació, fins al de les xifres d’emissions del forn. Jaume Barceló s’equivocà parafrasejant el 3 per cent de Maragall, en una insinuació perversa, i Rafel Roig, que ja venia amb l’ànima embalada, va caure en l’error injustificable de replicar-lo amb una expressió ofensiva de rauxa irrefrenable, incompatible amb el càrrec que ocupa i les hores de vol que porta. Els humans no sóm màquines infalibles, però el seu “Aquí l’únic xoriço ets tú!” sonà a trifulca de taverna, i no hi va haver acte de contrició que compensés la patinada.


dijous, 16 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Juliol


L'altar


Dimarts al matí m’hi acosto. Ha passat una setmana i allí segueix. Impertorbable. Alimentat per les emocions sinceres i els sentiments espontanis. Un altar aconfessional on s’hi manifesta una devoció més humana que divina. On es venera el record. És el testimoni de la ferida emocional, l’expressió pública d’un trauma particular i col.lectiu que fins avui només haviem vist als portals d’arreu de l’estat, per mor -o morbo- de la televisió, i ara presenciem al cor de Sitges fins que el destí vulgui. Sine die. Un senyal que s’ha incorporat al concorregut paisatge urbà que l’envolta. Una fiblada diària per a la sensibilitat dels veïns i comerciants cada cop que entren i surten de casa…. No és fàcil per a ells tampoc. Els comentava fa una setmana que necessitava pair una colla de sensacions viscudes, de paraules escoltades o llegides, i d’impactes visuals copsats arran de l’homicidi de Joel Rodríguez, abans d’intentar exposar-los la percepció pròpia i subjectiva del fet, sense ficar-me en hipòtesis o conjectures nascudes, massa sovint, de la rumorologia i del tòpic fàcil i immisericorde. Intentaré fer-ho avui, amb la màxima prudència i respecte.


Començo per l’evidència. Em resulta difícil pensar que la concepció de la vida d’algú que es passeja amb una navalla al damunt és com la de qualsevol altre, però poden donar per segur que raons deu tenir qui la porta per a portar-la, per equivocades o perverses que aquestes raons ens semblin. En conseqüència, és més probable que faci servir una navalla algú que la porta, perquè creu que li és necessària, que no pas qui no en porta mai, perquè creu que no cal anar així per la vida. I aturo el raonament inicial aquí, just davant de l’episodi irracional de violència, del qual se’n poden extreure moltes conjectures. Massa, probablement. Sobre els perfils de l’agressor i la víctima s’han centrat aquests dies molts interessos, curiositats i xafarderies no sempre benintencionades. El seu passat, el seu present, el seu caràcter s’han convertit en els ingredients perfectes per a cercar el mòbil impossible, aclarir la causa del succès, o per a trobar-hi una explicació a través del suposat coneixement de les personalitats que s’enfrontaren i, per extensió, de l’entorn d’amistats que en foren testimonis. Durant les hores posteriors al drama l’olla començà a bullir i el globus a inflar-se d’equívocs, i a enverinar-se de continguts que depassen la ponderació, en un procés molt establert i mimètic en aquests casos. L’origen dels acusats de l’agressió –enxampats gràcies a l’eficàcia dels cossos de seguretat, i en presó provisional des del cap de setmana, segons s’informa- ha motivat un seguit d’apreciacions que estan derivant, a través de l’inefable Facebook, cap a viaranys molt preocupants que res tenen a veure amb aquelles expressions públiques inicials nascudes de la visceralitat immediata, i, d’alguna manera, més comprensibles aleshores. M’acosto al grup de recent creació: Cadena perpetua para los asesinos de Joel Rodriguez i, amb franquesa, em resulta difícil digerir alguns missatges que, agafats en abstracte, posen la pell de gallina i deixen en un joc de criatures el lema de la manifestació-que-no-va-ser, pel fet d’exposar unes posicions incompatibles amb un mínim esperit de tolerància i de convivència.


Hores d’ara prefereixo relativitzar els excessos a la xarxa, i pensar que només nosaltres -i no el lloc que ens ha vist néixer- sóm responsables de les nostres accions. Torno a l’inici. El que va succeïr la tarda del dimarts 7 de Juliol pot considerar-se un fet aillat? No cal trencar-se la closca: l’estadística així ho assegura, i l’hem de creure. Malgrat tot, he pogut escoltar dues interessants linies d’opinió que em permeto traslladar-los. Primera: Coneixedors de la gresca nocturna creuen que el que lamentem avui podria haver succeït en d’altres moments de l’any, i en indrets concrets on es produeixen situacions proclius al conflicte i a la tensió. Segona: Hi ha persones que es mostren preocupades per la presència a la vila de grups que, des d’una certa impunitat o displicència, es passegen inquietant al personal. Sitges ja no és el que era escolto perplex per boca d’un jove, a qui li pregunto si és capaç, des de la seva perspectiva, de trobar el punt de referència en el temps que li permet defensar aquest argument que abans només s'escoltava per boca de les àvies. Li costa fer-ho, però la seva frase també expressa un cert estat de la questió, que caldria no desestimar. Des de la distància generacional, els grans assisteixen al dol dels joves carregats d’interrogants sobre el model de societat que vivim. Sobre si fets d’aquesta trascendència suposen una escletxa en la linia de flotació del sistema, o sobre si molts dels seus fills es mouen en àmbits on l’ús de la tensió o l’agressivitat, sigui verbal o física, poden esdevenir moneda corrent en la seva relació diària. Segur que la vivència ha magnificat la percepció de les coses, allunyant-la del necessari equilibri. Em trobo a la mare d’una adolescent sitgetana que, des de la distància, vol assegurar-se que la seva filla només participa d’una concentració de companys amb l’ànima sota mínims. L’ha espantada el desafortunadíssim cartell de la convocatòria, que apelava, en fons i forma, a la rauxa més desaforada. Res d’això es va palesar al carrer, tot i que hores abans el mal cap d'un grupet provocà aldarulls en un comerç proper. Sitges no va viure cap manifestació racista i xenòfoba, la qual cosa no exclou que qui signa veiés detalls que no m’agradaren gens, però que entenc que no defineixen el tarennà general del que fou una vetlla pública a un difunt, on la majoria dels que hi participaren només volien compartir el dolor sense interferències externes. Així de simple, i globalment comprensible.


Sense conéixer en Joel, com tothom dimecres vaig tornar a casa fet un desastre, després d'assistir a una hora plena de silenci, de plors esgarrifosos, i de tensió latent esquitxada amb algunes gotes d'odi. Era impossible no sentir-se fins a cert punt partícep de la catàrsi. Ja de nit, una oportuna i benvinguda trucada al mòbil m’ajudà a ordenar una mica el discurs, carregat de sensacions amargants que necessitaven refredar-se i passar pel sedàs de les hores, abans de poder ser explicades. Vet aquí una altra reflexió, que torna sempre que vivim un trasbals de categoria semblant, i que fica als mitjans de comunicació en el punt de mira de crítiques justes i injustes. El perquè del titular del malaurat article de El País, objectiu d’un altre grup a Facebook que va en camí de seguir els preocupants viaranys de l’anterior ja esmentat, només s’explica a partir del motiu habitual: En una societat que molt sovint actua condicionada per la repercussió mediàtica de les alegries, les penes i les misèries del nostre dia a dia, s’ha establert una ambivalent relació de complicitat i rebuig, d'amor i d'odi als missatgers, que s’intensifica cada cop que el periodisme demostra no haver encertat en l’aproximació a la realitat, o si més no, no haver actuat amb la suficient sensibilitat vers ella. Per un costat, la immediatesa imposa digestions ràpides, quan hi ha informacions que exigeixen un mínim repòs. Per l'altre, si convenim que no hi ha notícia sense titular que la destaqui, serà fàcil concloure que entre dir que els amics del jove es concentraren per a recordar-lo l'endemà del crim, o dir Brote xenófobo en Sitges tras un asesinato, com feia el diari Público el dijous 9 de Juliol, hi ha diferències comparables a les que separen la veritat absoluta -impossible d'assolir per utòpica- de la mitja veritat al servei de vendre un producte. Potser no deixa de ser cert allò que molts ciutadans retreuen a la premsa, quan interpreta la totalitat a partir d'un dels bocins que la formen….

dijous, 9 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Juliol


Alta tensió


Aviso que avui l’article devalla del somriure a la tristesa. De l’alegria al drama. De la vida a la mort. Endavant, doncs. Ressonen encara dins del meu cap els acords de la inefable Campanera. El clàssic que Joselito cantà a El pequeño ruiseñor va ser inclòs en el repertori amb el qual la renovada, o rebatejada, banda del Pensil acompanyà el seguici inaugural de la Festa de la poesia. I el cas és que sonà prou bé, tot i que, des de lluny, l'evocació al record de Bienvenido Mister Marsall resultava inevitable. Que quedi clar, en qualsevol cas, que res és comparable -tampoc no era aquesta la intenció- al trio Pepe Isbert-Lolita Sevilla-Manolo Morán cantant Americanoooooos, os recibimos con alegriaaaaaa, i al memorable discurs des del balcó de l'alcalde de Villar del Rio. Recorden?: Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a dar!...Que yo, como alcalde vuestro que soy, os debo una explicación, y esa explicación, etc etc. He volgut començar per una de les múltiples anècdotes divertides que poden explicar-se arran de l’esdeveniment cultural que n'ha donat una bona colla. Dissabte a la tarda m'explicaven -i si no és de veres mereixeria ser-ho- que l'alcalde i d’altres autoritats, vingudes a Sitges per assumptes no relacionats precisament amb l'art de Verdaguer, Maragall, Carner o Papasseit, reberen satisfets i agraïts el poema de benvinguda i el reguitzell de flors que la gran Rosa Andreu els envià des d'un balcó de la devallada, per mor d'una confusió de comitives que propicià l’agradable sorpresa als qui, en principi, no els corresponia rebre-la.... Benvinguda l’ànima positiva i sensible dels poetes. Que s’encomani si us plau.


A Blai Fontanals li devem diverses aportacions fonamentals per a l'estudi i la divulgació d'aspectes concrets de la nostra cultura. La llista seria llarga, però val la pena enumerar-ne alguns exemples de referència, com podrien ser La petita història de Sitges -una iniciativa que pagaria la pena revisitar, amb les modificacions que l’autor entengués necessàries- els quaderns monogràfics de l'Escola de grallers, i, en especial el de la Moixiganga -que seria bo reeditar amb motiu de la commemoració del 25è aniversari del ball des que l'Agrupació se'n féu càrrec- el treball sobre la història dels músics del Retiro, o Nosaltres els grallers, un altre volum de capçalera indispensable per a qualsevol seguidor del fet de la música tradicional. I els que em deixo. Dins d'aquest pom s'hi pot incloure, sense cap mena de recança El distret món de la música sitgetana (1694-1920), editat per l'Ajuntament en una d'aquelles decisions que responen de debò als criteris inquestionables que caldria seguir en la majoria dels casos. A cavall entre les passions reconegudes i confessades per la música i pel poble, en Blai ha escrit un gran llibre, malgrat no respongui a la magnitud de les seves ambicions inicials, disposades a enfrontar-se, sense xarxa, a una Història de la música a Sitges. Així ho reconeix d'antuvi, amb la franquesa pròpia del qui hagués volgut explicar moltes més coses de les que els condicionants de la realitat del dia a dia li han permès, amb l'objectiu de fer partícep al lector de la dimensió que va tenir la música a Sitges en el passat (sic). S'accepta el canvi, perquè el lector pot estar ben segur que trobarà en el llibre històries mai fins avui relatades amb tanta profusió de detalls i documentació. En aquest sentit, l’estudi s'estructura a partir d'una sistematització meticulosa, que es copsa només fent un cop d'ull a l'índex, i que es desenvolupa a través d'un llenguatge amè i fins a cert punt irònic en determinats passatges, que facilita i potencia la lectura dels divertits episodis relacionats amb les trifulques entre les bandes de música locals durant bona part del segle XIX.


De la publicació se'n poden extreure unes quantes conclusions atemporals. Primera: No tots els artistes -siguin músics, pintors, literats, actors i els que hi vulguin afegir- han sabut gestionar les conseqüències –sobretot econòmiques- d'haver exercit la seva passió sense mesura. Segona: Abans, ara i probablement sempre, les desavinences han estat sovint al darrere del naixement de grups, associacions i entitats diverses. I tercera: La rivalitat és un dels millors estímuls per a la creació. En la biografia de Josep Carbonell i Vidal, el mestre Senalla, apelatiu nascut gràcies al sentit de l’humor dels companys d’aventura del músic, conviuen les tres vessants esmentades, per separat o en conjunt. L’aproximació que en fa en Blai justifica per si sola la edició de l’obra, que dibuixa la personalitat del protagonista de forma molt detallada i còmplice, afavorint l’empatia del lector vers la circumstància personal del compositor, plena de daltabaixos. Els agradarà, pel que s’explica i per com s’explica.


Nogensmenys que catorze pàgines en color dedica al projecte de revitalització de l'autòdrom de Terramar la principal revista especialitzada en el món dels clàssics de l'automòbil, Motor clásico, en el número d'aquest mes de Juliol. Un reportatge especial dividit en tres parts, profusament il.lustrades. La primera d’elles, El circuito perdido resumeix la història de l’òval. La segona prova in situ, vuitanta anys després, un dels vehicles inscrits en la carrera de voiturettes celebrada en la setmana inaugural del circuit. Finalment, les quatre darreres pàgines, amb el titular Terramar revive, es dediquen a explicar els trets fonamentals del projecte de restauració de l’equipament, a través de l’empenta de Salvador Mora i la familia Lloret. En definitiva, un dossier que fa goig de veure, i que respon a les paraules que el director de la publicació, Luis Alberto Izquierdo, expressa en l’editorial de la primera pàgina: Si los ingleses han resucitado el mito de Brooklands, al que sólo le queda una curva, qué harían con el nuestro que está completo! Afortunadamente estamos en una época en la que la cultura automovilística ha crecido en España. No podemos, no debemos volver a perder Sitges-Terramar. Tota una declaració d’intencions des de l’àmbit dels col.leccionistes.


Enmig del brogit estiuenc, de l’assolellat gaudi vacacional, enmig de la vida quotidiana d’aquest petit nostre món, s’esdevé un homicidi en ple carrer. Un crim empeltat d’estètica cinematogràfica. Envoltat d’audiència, de llum i taquígrafs, de testimonis que contemplen la mort d’un jove, de manera tan inexplicable com arrauxada, visceral i violenta, tan trista com incomprensible, irracional i esgarrifosa. De la claror a la foscor en un instant, i la resta de la vida dels qui queden per a pensar en la part menys edificant de la condició humana. S’imposa una reflexió col.lectiva, no ja sobre el fet en si –que també- sinó sobre les causes que l’han motivat, i si aquestes són fruit d’una forma d’entendre les relacions en societat, que també han posat en crisi alguns valors fonamentals. Dimecres passat al carrer Parellades vaig veure un prat de dolor desencaixat, barrejat amb algunes torbadores mirades d’odi. Comprenc el dolor. Colpia l’ànima veure tants joves destrossats emocionalment, però seria bo que no deixéssim que l’odi -gestual, parlat o escrit- es passegi impunement pels nostres carrers, perquè no en treurem res de bo, ans al contrari. Atenallats per la por-a-parlar-per-si-de-cas he vist als responsables institucionals exercint el mateix mutisme que era blanc de crítiques anys enrere -en circumstàncies semblants per difícils- i a alguns mitjans de comunicació practicant sense contemplacions el periodisme groc, a partir de material sensible. Em deixo uns dies per a pair-ho, abans de tornar-hi. Ara cal que s’imposi la calma.


dijous, 2 de juliol de 2009





















L'ermita de Sant Sebastià i el seu entorn, el passat dissabte.




Cara i creu



Dissabte. Prop de les 10…… a les Canàries, i esperant que l’ermita s’il.lumini, em saluda el regidor avui sense barret, però amb un havà als llavis, i un puro de fair play a punt de sortir de l’ànima: Aquesta setmana l’has vessada! S’estarà referint a l’incineradora? A l’estat catatònic del Maricel?. El Cap de la Vila s’inaugurarà quan finalitzin les obres de Parellades i Sant Pau. A més, encara manquen detalls. Vatua l’olla era això. Amigues i amics lectors, sense cap mena de recança rectifico doncs de bon grat: El Cap de la Vila s’inaugurarà quan les jardineres de ferro colat hagin perdut la poca dignitat que els queda, i el terra ja no es pugui mirar. Estranya política aquesta, tenint en compte els precedents fins avui. Li recordo al regidor que la platja Sant Sebastià s’ha inaugurat pendent d’algunes cosetes per a fer, com pendents d’algunes cosetes estaven la piscina municipal o el mercat nou en circumstàncies semblants a les que han motivat la darrera celebració. I, si m’apuren, la meva memòria hi afegiria avui la llar d’infants La Moixiganga. Ara estem parlant del Cap de la Vila rebla amb fermesa l’edil, mentre es perd per l’animadeta platea que espera l’arribada de l’alcalde. Entesos, entesos. Ell marxa convençut del seu argumentari, i servidor convençut que es fa gran i que creu assistir a quelcom que ja ha viscut, perquè la vida és cíclica. Fins la propera, sense perdre mai la cordialitat.


Aquí i arreu, qualsevol intervenció en l’àmbit urbà, i més si aborda quelcom d’especial compromís, es mou dins d’un difícil equilibri entre el record i el respecte a la imatge del passat, i l’assumpció de la que en sorgeix un cop finalitzada la transformació, en el benentés que el seu resultat ens haurà d’acompanyar durant molts anys. La història recent del Sitges post autopista és farcida d’exemples immisericordes vers l’entorn que els ha vist néixer i créixer, fruit d’unes concepcions poc considerades, que no cal tornar a repetir perquè són prou sabudes. La platja Sant Sebastià m’ha agradat força. A continuació els diré que entenc perfectament als qui els costa d’identificar-se amb la nova personalitat de l’indret. Als qui creuen que s’han perdut llençols en la bugada, tot i que valdria la pena considerar respecte a quin referent s’han perdut. Al de fa vint anys quan s’instal.là la balustra pastissera? Al de fa quaranta quan hi havia el pont de ferro? Al de fa vuitanta quan no existia ni una cosa ni una altra? Per a no ficar-nos en un debat llarguíssim, diria que la majoria d’opinions receloses coincideixen en assenyalar que el renovat vestit de la platja ha esborrat els darrers vestigis del seu original i genuí passat mariner. És cert. Res del que pot contemplar-se avui dóna a entendre que per allí s’hi arrossegaven barques, malgrat fes un munt de temps que l’activitat marinera ja no hi recalava. Qui sap si el record anorreat ha estat una de les raons que han motivat a alguns veïns a penjar crespons negres en dos balcons ben visibles. Malgrat l’evidència, m’agafo a les sensacions d’avui per a defensar el canvi, amb la llista de matisos que vostès vulguin, i a l’espera de veure el conjunt acabat. M’hi acosto divendres al vespre, intentant fer un petit esforç d’abstracció respecte el record recent, per a no enterbolir massa l’apreciació general.


De l’adopció de la caixa única, i, en conseqüència, de la supressió de les voreres i la calçada pel trànsit, en resulta la sensació visual de trobar-se en un espai de major superfície, a la qual hi contribueixen l’ús d’una tonalitat clara pel paviment, la perfecta integració del desguàs del torrent dins del passeig, i, sens dubte, la minimalista barana, obligada per norma i discreta per naturalesa. Només ha mancat una mica més de cura a l’hora soldar-la. En parlo amb un professional i, segons m’explica, no era pas difícil unir els trams pel darrera, i evitar, així, la imatge poc polida dels punts de soldadura enmig del llampant acer inoxidable. Per la resta, hom té la impressió de passejar-se per la coberta d’un creuer, il.luminada de manera acollidora a partir del capvespre. Un escenari d’anunci televisiu, que envejaria qualsevol creatiu publicitari. A partir d’aquí, pot obrir-se la llibreta dels assumptes questionables, i en el fons bastant resolubles perquè formen part del gruix d’elements que es pot modificar sense massa dificultats. El volum del xiringuito o la solució de les escales-passarel.les d’accès a la platja no han suscitat una unanimitat tan plena com la resta del paisatge. Caldrà comprobar si la fusta és capaç d’aguantar sense desgast les servituds de viure arran de mar i el trànsit del dia a dia, o si el voladís que formen els graons penjats pot resultar un petit perill pels usuaris propensos a la distracció visual.


Just on comença el fort pendent vers l’ermita, finalitza el tram encarregat, dissenyat i construït al municipi. De l’empresa responsable de l’obra en deixa constància una rajola ad hoc, subtilment col.locada. Poden jugar a trobar-la mentre prenen el que sigui a qualsevol de les terrasses ara deslliurades de la limitació de la vorera, que no de la limitació a seques. A partir del tombant de Can Negret entrem en territori ministerial, on, tal i com em temia, la decepció ha acabat imposant-se. No em ve de nou, l’Estat també fou l’autor del malaurat queixal del passeig marítim –un altre horror que mai no ha pogut reconduïr-se- i ara, sense arribar a un desastre de categoria semblant, els autors de la reurbanització dels voltants de l’ermita de Sant Sebastià han proposat quelcom proper al que es pot veure en els mausoleus imposants de personatges més, menys, o gens il.lustres. Dic proposar, per no dir que crec ser testimoni d’un segrest estètic de primera divisió, incompatible amb la nostra modesta, rústega, vilatana, tradicional i estimada ermita. L’única concessió al passat que els responsables de la reforma s’han permès conservar han estat els quatre pams de terra dels antics gronxadors, que romandran enmanillats per la quantitat desmesurada de pedra. Tan bonic que hagués quedat mantenir el terreny, ordenar-lo en terrasses, i ampliar l’espai de jocs per la canalla. Des de dalt, l’enorme, calorosa i enlluernadora plaça pavimentada esdevé un monolític tobogan de proporcions inusuals, que devalla decidit i sense aturador cap al topall de la barana….. El que em temia repeteixo. Alguns urbanistes i arquitectes haurien d’aprendre la metodologia dels restauradors d’obres d’art: Sovint el millor criteri d’intervenció és, paradoxalment, aquell que demana intervenir el mínim possible. Així sembla haver-se aplicat al passeig Balmins, seguint un projecte molt treballat des de Sitges. Dissortadament, davant de l’ermita de Sant Sebastià s’ha actuat sense contemplacions, sense mida, sense apreci. S’han passat tres pobles, si haig de fer servir l’expressió d’ús comú en els darrers temps. O el Ministeri ha relliscat, o nosaltres hem permès que rellisqués, o potser ambdues coses. Llàstima.


P.D: La secció aposta per restringir el trànsit i, a la vegada, per la necessària i obligada conciliació amb els veïns de la zona. Segur que és possible. Divendres al matí es decidí avançar a les dues del migdia la celebració d’una roda de premsa sobre la reforma de la platja Sant Sebastià, programada d’antuvi a les set del vespre al Baluard Vidal Quadres. La convocatòria inicial coincidia, ves per on, amb una acció de protesta de la plataforma del carrer Joan Maragall. El pensament és lliure, i el cronista, davant dels fets, lliure de malpensar….