dijous, 29 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de març





Carta d’ajust


El pressupost que cap equip de govern voldria –i vull creure que l’actual tampoc- és el que va aprovar dilluns la Nova Majoria -denominació ben poc arrelada, tot i que faci gairebé un any que s’encunyà- amb l’abstenció del PSC i el vot contrari de la CUP. En aquesta etapa on les circumstàncies imposen empassar-se el gripau d’haver d’administrar les restes del naufragi, l’Ajuntament, situat en la 23a posició del rànquing de corporacions locals més endeutades de Catalunya, haurà de saber ballar amb el deure legal, ètic i moral, de pagar sense deixar de complir, tot sabent que no es podrà complir amb el mateix nivell d’ambició d’abans, perquè la vida és una altra, i els miracles van molt buscats. Deixo per la setmana vinent la reflexió sobre la municipalització dels serveis, a partir del dissortat cas de les treballadores de les llars d’infants malanomenades municipals, perquè el tema mereix atenció detallada. M’agradaria començar apuntant dues històries paral.leles. La primera me la explicava la molt preocupada mare d’un empresari a qui la casa gran deu un munt d’euros que, segons em deia, no apareixen al llistat enviat al govern central perquè, probablement, formen part d’un procés que s’haurà de resoldre per altres vies més lentes. Em quedo amb la seva angoixa, que és el que de debò fibla. La segona és la que m’explicava un professional liberal referint-se a un altre empresari sitgetà que, entrempat per la crisi, deu un altre disbarat d’euros a una colla de professionals que havien treballat per a ell, i que, sense tampoc saber quan arribaran a cobrar, se’l troben pel carrer com qui no vol la cosa... El món és un mocador i Sitges un mocadoret. De dalt a baix, de l’àmbit públic al privat, de la col.lectivitat a l’individu, la història és sabuda i repetida, per bé que estem obligats a no oblidar-la i a treure’n alguna lliçó de profit. Ni s’ha de fer només pel que es té, ni tampoc pel que no s’arribarà a tenir mai. La perpètua recerca de l’equilibri. Torno a l’inici. El municipi ha aprovat els comptes del 2012, després d’apedaçar per totes bandes els que s’aprovaren el 2010, amb el triple objectiu de mantenir els serveis, eixugar el dèficit i aconseguir el reequilibri de la caixa comuna. Vet aquí un Ajuntament que va gastar, com tants d’altres, més del que podia. Va gastar com tants particulars gastaren, com gastà l’estat i bona part de les administracions autonòmiques i provincials, empeses per la falsa excusa de les peticions de la ciutadania, quan, en realitat, imperava la desmesura. Com gastà, en definitiva, bona part del món alliçonat pel sistema financer, mentre l’altra part passava gana... I així seguiriem fustigant-nos en aquesta mena de paranoia cíclica on cada dia s’aixequen mantes, es descobreixen pillatges encoberts, es decreten retallades, se salven bancs que no tenen tants escrúpols a l’hora de salvar persones, donar crèdit a emprenedors o esborrar comissions de manteniment, es palesen greuges comparatius, injustícies manifestes sense resoldre, i manegades diverses que impregnen l’ambient d’un malestar perenne i difícilment reconduïble. I una nova setmana, els dic que, enmig d’aquest desencisador sidral, on no hi han mancat les malaurades imatges dels disturbis a Barcelona, hi ha gent, i també gent de casa, que fa coses magnífiques. No tot pot ser ni és dolent, encara que ens ho vulguin fer creure.

Benvinguts a l’exposició pública d’un pressupost d’austera supervivència amb poques alternatives possibles, malgrat que, inevitablement, tot i l’epígraf que li atribueix la vocació de servei al Sitges de les persones, obre un cert debat sobre les opcions que ha pres el govern per a decidir invertir els pocs diners que queden en unes àrees més que en unes altres, segons el sempre subjectiu criteri de la necessitat imprescindible, o no, de les despeses discutibles, o no, o dels sous justificables, o no, en un moment on el questionament de tot plegat està a l’ordre del dia, després d’una dècada on l’acriticisme propi del diner fàcil s’ha passejat sense massa problemes per tots els àmbits de la nostra societat. D’aquí que ara resulti recorrent escoltar que es poden fer les coses igual o millor amb molts menys diners, una sentència atemporal que sembla descobrir-se com la sopa d’all de l’èxit, i que amaga el pervers parany d’enterbolir o distorsionar la percepció adequada del veritable valor de les feines, allò que no sempre ha estat vinculat com calia amb el seu cost. En qualsevol cas, la sessió plenària del passat dilluns fou tranquil.la, assossegada, empeltada en general d’un esperit conciliador, quan no resignat davant la magre evidència. Jordi Mas defensà la feina a través d’un discurs plantejat amb coherència argumental, que va torpedinar a l’hora d’enfilar una lletania laudatòria sobre els esforços de cadascun dels regidors del govern, definits -si em permeten l’expressió irònica que manllevo a la mà dreta- com els vetlladors i les vetlladores del benestar col.lectiu i la rectitud de gestió. Vaja, que les paraules que l’ex-alcalde Junyent dirigí a les monges concepcionistes durant la diada en la qual foren anomenades filles adoptives de la vila poden considerar-se un zero a l’esquerra al costat d’aquest doll de virtuts inesgotable que dilluns passat desgranà el responsable d’hisenda vers els seus companys. Un veritable exercici de paternalisme ranci, que vorejà el llindar de la carrincloneria amb expressions del tipus: Ignasi Garrigó vetlla per una vida saludable dels sitgetans i sitgetanes (sic) o El regidor Paco Castillo vetlla per a que es mantingui el nostre municipi.... De debò que no calia passar-se de frenada amb glosses innecessàries tal i com estan les coses, i tenint en compte que cal pressuposar que cadascú és on és perquè hi ha volgut ser, o, si més no, perquè no ha volgut marxar. Per fortuna, ha estat millor el pressupost que l’anècdota que l’ha acompanyat. De la mateixa manera, Marc Quero llastà la seva intervenció, iniciada amb una anàlisi de l’actual cojuntura que justificà el posicionament poc beligerant i estratègicament intel.ligent del PSC, amb una no menys llarga llista de realitzacions fetes o iniciades durant la darrera legislatura, moltes de les quals generaren aleshores una considerable controvèrsia ciutadana que no val la pena recordar. “El que està fet, fet està” digué amb satisfacció el portaveu davant del ple, assenyalant que tot plegat havia suposat una inversió de més de 100 milions d’euros. Era d’esperar, doncs, que a Quero li repliquessin l’speech amb la previsible càrrega de profunditat dels impagats que han deixat tanta empenta desbocada, en alguns moments benvinguda, i avui sovint denostada. A cadascú la seva creu. La de qui mana arreglar el palangre, que per això ha volgut manar. I la de qui ha manat assumir-lo, que per això ha manat.

Finalment, també a Òscar Ortiz li sobrà discurs. Més disculpable en el novell de la nostra arena política. El portaveu de la CUP hagués pogut eliminar sense contemplacions la seva primera exposició, que intentà fer encaix sense munició alternativa, i quedar-se només amb la segona, molt més afinada, que reordenà les idees inicials dirigint-les a propostes concretes sobre la tributació progressiva, la municipalització ordenada, o la major participació ciutadana en la confecció del pressupost, sense deixar de banda la crítica a la questionable decisió del govern d’excloure del plenari el debat sobre els preus públics dels serveis municipals, per a reservar-lo a les reunions de la junta de govern. Queda pendent, i si no es fa arran de la crisi no es farà, el debat sobre la gestió d’allò públic, bé sigui la que s’administri directament des de l’Ajuntament, o a través de concessions de les quals la pròpia institució se n’ha de fer co-responsable.

dijous, 22 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de març




La conversió de Pujol


“El meu deure és fer entendre a la gent que no podem seguir com fins ara”

                                                         Jordi Pujol, 16 de març


Entre els enigmes sense resoldre del 2012 hi poden ficar el que amaga la paradoxa següent: Ha estat més fàcil quantificar el gran impacte econòmic del festival de Patchwork, fins i tot abans d’inaugurar-lo, que no saber el del Carnaval d’enguany, tot i que ja fa just un mes que va acabar. I qui diu el d’enguany diu el del 2011, i el del 2010, i el del nou, i el del vuit.... És simptomàtic, o, simplement, definitori d’una percepció diferent de les coses, segons d’on bufa la festa i per on ens agafa la bufera. O bé no surten els números, o bé si surten a alguns no els convé dir-los no fos cas que els demanessin una contribució econòmica a la causa comuna carnavalera. Sigui com sigui, la estampa costumista protagonitzada per la invasió de grups de senyores ben vestides i amb inefable bossa de marca de filatures, que intentaven orientar-se a cop de senyalització provisional, i que arrossegaren la família, ompliren els establiments, varen fer gastu sense embrutar, i, per a rematar-ho, exposaren veritables obres d’art en teixit, no només segueix despertant la curiositat i algun comentari sornaguer, sinó que molts l’esperen amb delit i amb un somriure de benvinguda complicitat als llavis. Lògic. Entre el festival de Patchwork i les boniques i assortides parades de la nova fira modernista, que han omplert el passeig de terra durant l’assolellat cap de setmana sitgetà, hi ha hagut animació de la que interessa segons m’insinuen, de la que no deixa danys colaterals que costin un ull de la cara. De la que surt per Telecinco, en definitiva, per a parlar d’altres passions que no siguin el dispositiu de seguretat dels mossos d’esquadra, o els drames personals d’un periodista de Sálvame. Pau i que duri. Mentrestant, i per mor de la cojuntura, es comença a parlar de Festa Major abans de Pasqua. Un rum rum subtil que ha posat damunt la taula el vell debat de la retribució econòmica a les colles i als músics. Contractaran els XisPun! per a fer el castelldefoc? Tornarà la subhasta i el llevant de taula? No s’espantin. Això del final és broma. Lo del final només.

Dimecres, 14 de març. 21h. Carrer Casp. Barcelona
La Cubana torna al Tívoli, per darrera vegada? Un degoteig constant de declaracions de Jordi Milán en aquest sentit s’afegeix al claríssim redactat del programa de mà de Campanades de boda: “Per a nosaltres el teatre és una aventura, i com a aventura el gestionem i el vivim. Una companyia de teatre com la nostra funciona així. Cada espectacle és com un tornar a començar... I per això no ens sap greu que aquest pugui ser un dels darrers espectacles que fem.” Tenen raó, amb l’única salvetat que en ben poques ocasions es torna a començar des del zero absolut, perquè el cabàs de l’experiència no deixa mai d’omplir-se. És nit d’estrena al costat dels estudis de Ràdio Barcelona, i un enorme pastís de nuvis saluda a la concurrència a l’entrada del venerable teatre, on la companyia ha viscut grans nits d’èxits. A la platea, una amplissima representació del tot Barcelona. Des del conseller a qui no li va agradar gens, gens, gens, però gens la gala dels premis Gaudí, fins al gran Josep Maria Pou, tot passant per la quota de representació sitgetana que La Cubana mai no oblida. Campanades de boda em sembla l’espectacle més cubanament genuí des de Cegada de amor. Comencem amb una esbojarrada comèdia de tresillo en tota regla, i acabem immersos, de cop i volta, en una no menys embogida cerimònia de casament multicultural, on el públic hi participa de manera molt activa, vistosa i divertida. És cert, són els ingredients de sempre, però revestits de nou de manera molt eficaç. I a fe de Déu que funcionen perquè l’espectacle passa sense adonar-te’n, amb una bona dosi de moments delirants, servits per un elenc d’actors compensat i solvent, al servei d’aquella capacitat innata de divertir que es manté des del primer dia. S’ho passaran molt bé.

Divendres, 16 de març. 14:15h. Pic-Nic
D’un temps ençà Pujol està molt ubiquu en els mitjans. Sigui pel tercer volum de les memòries, sigui perquè la seva locuacitat imparable sempre dona joc, apareix per totes bandes disposat, fins i tot, a exercir d’avi incòmode per l’establishment convergent, aquell que neda o guarda la roba depèn del dia. Té 81 anys portats amb envejable energia i decisió, i segueix interessant –o captivant segons el grau d’empatia o adul.lació de qui l’escolti- pel que ha estat i és: un hàbil i intel.ligent animal polític, que té l’enciclopèdia catalana al cap, i que despren un esperit de fermesa i d’autoritat bastant més genuí que el de Mas, excessivament impostat, i, no cal ni dir-ho, que el del seu fill Oriol, perdut en el camí de la teatralitat, sovint histriònica, per molt que algú el predestini a la cadira que ocupà son pare. En una època mancada de lideratges, l’ex-president es pot permetre, si convé, parlar ex-catedra, dir obertament el que pensa i assumir, en conseqüència, el risc d’enfrontar-se a la revisió d’un passat on, en algunes questions fonamentals, hagués pogut mostrar-se tant explícit, vehement i decidit com s’expressa avui, abans de caure en el parany-conflicte ideològic-existencial del pragmatisme pactista i de l’equidistància, que han esdevingut l’excusa perfecta per a sobreviure a la perillosa estratègia del pacto-i-em-queixo-però-pacto-i-em-torno-a-queixar-però-torno-a-pactar. Segurament, ara és fàcil dir-ho. En el seu moment la vida era una altra i Pujol assumeix, avui, un important grau de frustració personal a l’hora de referir-se a la impossibilitat d’haver avançat en el camí de l’entesa entre Catalunya i Espanya, des d’un posicionament inicial que volia, ateses les esperances generades per la transició democràtica, el reconeixement d’una identitat nacional més que no pas l’aposta per la via de la independència sense embuts. I ho fa deixant titulars cridaners, que demostren la deriva personal vers posicions antigament no contemplades, i que s’han fet fortes des que el tribunal constitucional tombà la reforma de l’estatut. Els en deixo un altre: “No sóc espanyol si l’Espanya és aquesta que ens volen imposar”. Vaja, que el virrei –com el batejà José Antich- diu allò que no havia dit abans, i demana que es faci allò que no havia fet, assenyalant la margarida que, entre el pètal del referèndum i el de les eleccions anticipades, haurà –o hauria- de desfullar Artur Mas si el pacte fiscal acaba a l’aigüera, on és probable que acabi. Convidat per la revista On –reconvertida a un format exclusivament digital, amb l’objectiu d’obrir el ventall a les variades i atractives possibilitats de difusió de continguts que ofereixen els nous dispositius de visualització- Pujol, acompanyat de Marta Ferrusola, capitalitzà el dinar commemoratiu del 30è aniversari de la trobada entre 84 intel.lectuals castellans i catalans, que va tenir lloc a Sitges el desembre del 1981, organitzada pel govern de la Generalitat. Es destacà l’enriquidor debat que s’obrí, l’heterogeni ideari dels presents, i les premonitòries paraules que Jose Luís Aranguren ja pronuncià aleshores, tot fent referència a la complicitat agonitzant entre els lletraferits d’ambdós costats de l’Ebre, a qui el temps i les circumstàncies semblen haver distanciat irremisiblement. El dinar al Pic-Nic acabà amb una boníssima escuma de crema catalana. Pensava... fins i tot l’habitud de la crema catalana hem perdut, i això ja deu ser culpa nostra, mal que sigui perquè no tot pot ser culpa dels altres. Després d’una entretinguda sobretaula, el matrimoni se’n va anar cap a El Corte Inglés. A ell l’esperava una maratoniana signatura de llibres..... Aquest home és un no parar.

dijous, 15 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de març





Capítol primer


“Aquest Ajuntament encara está sobredimensionat en estructura (...) Sempre hem defensat aquest plantejament. El que passa és que aquí hi hem d’afegir una variable més, una reflexió més que va fer el govern de Sitges: entenent que l’estructura s’havia de reduir, l’opció per la qual optarem era no reduir la plantilla, per a no enviar a l’atur treballadores i treballadors de l’Ajuntament, més enllà d’un compromís electoral escrit, i que forma part del pacte de govern, que era reduir l’estructura municipal: eliminació/reducció de les empreses municipals, que duplicaven personal, funcions, despeses i costos.”

Miquel Forns, 7 de març


Del projecte de pressupost que presentà Jordi Mas per a portar a aprovació els propers dies, n’extrec quatre grans xifres. Primera: el muntant total, que ascendeix a 48M€. Segona: la partida específica de 12M€, destinada a l’amortització del deute. Tercera: l’import net disponible, de 36M€. I, finalment, els 14,4M€ que es destinaran a les despeses del popularissim Capítol 1, en l’argot administratiu. El Capítol 1 de qualsevol pressupost res te a veure amb el que encapçala les novel.les, però no per això podria deixar d’inspirar una obra de ficció carregada d’elements propis del gènere, es pensi en clau de drama o de comèdia. Per a explicar-ho sense matisos, el Capítol 1, que significarà aquest 2012 el 40% del total dels 36M€ que gastarà la corporació, és, en definitiva, el que contempla el personal de la casa. Com tots vostès saben, perquè la foto de familia ha estat portada –previsible- i diana de comentaris diversos, la setmana passada l’Ajuntament signà amb els cinc sindicats que representen al col.lectiu dels treballadors municipals –cinc repeteixo- l’acord pel qual es contempla la suspensió temporal, per al bienni 2012-2013, d’una bona part dels complements de productivitat i dels ajuts socials, entre d’altres conceptes, amb la finalitat d’aconseguir un doble objectiu: mantenir els llocs de treball, per un costat, i reduir el cost del que passa per ser l’àmbit on la institució hi destina major nombre de recursos, per l’altre. Abans, ara i sempre, els serà difícil de trobar algú que no afirmi, en petit comité o davant de micròfons, que aixecar la persiana de l’Ajuntament suposa un capital notable, del qual se n’ha rebaixat la no menyspreable quantitat d’1,4M€ respecte l’exercici del 2010. Ambdúes parts signants del compromís reconeixen haver cedit en intencions i contrapartides. No ha estat fàcil. La casuística d’una empresa amb prop de 400 treballadors, on conviuen col.lectius amb conveni propi i horaris i funcions diversos, i perfils laborals que van des dels funcionaris d’habilitació nacional fins als interins sense provisió de plaça o als temporals a la corda fluixa, forma un veritable trencaclosques on els greuges comparatius –grans o petits- les afinitats o les desavinences surten per un lloc o altre, com a totes les cases, i especialment en una situació de regressió respecte als drets adquirits fins ara, com la que ens ocupa. El regidor de recursos humans va admetre que es passà per un periode de no diàleg complicat de resoldre –probablement perquè el govern esbombà amb precipitació les xifres que desitjava, sense tenir prou en compte que es tractava de material sensible- mentre que el portaveu dels sindicats apuntà a l’esforç que ha suposat haver de renunciar als ajuts socials, just quan els d’enguany ja havien estat tramitats fa mesos. Durant la roda de premsa no es pot dir que es respirés un ambient d’especial entusiasme –no estan les coses com per entusiasmar-se per a res- però diria que podia copsar-se la sensació d’una resignada satisfacció fruit d’un compromís condicionat per les circumstàncies i fins a cert punt inevitable, que ha posat en valor la responsabilitat mútua dels protagonistes del mateix. El futur dirà si, un cop hagi pogut reconduïr-se minimament la situació, es podran restituir les prestacions sotmeses a moratòria i, sobretot, si es decidirà seguir endavant amb la reducció de l’estructura de personal, entre d’altres coses perquè indemnitzar no surt de franc, amb o sense contenciosos judicials pel mig.

De camí cap a un escenari de 6.000.000 d’aturats, a les portes d’una vaga general emmarcada en un permanent estat d’emprenyamenta i malfiança cronificada, d’ambicions i perspectives de futur frustrades després d’un llarg periode on s’ha prioritzat la cultura del dret per davant de la del deure i on, per acció i/o omissió de ciutadans i institucions, la pura i dura llei de l’economia de mercat –em refereixo a l’especulativa i no a la productiva- ha distorsionat la percepció del veritable valor de les coses i dels sous, es poden considerar uns privilegiats els qui tenen feina? I se’n poden considerar més encara els qui treballen en una institució pública? Durant els darrers dies el debat a l’entorn de la questió ha centrat força converses de carrer, on els funcionaris semblen haver-se convertit en l’ase dels cops. Així, de manera continuada, repetitiva, i molt sovint intencionada, pot escoltar-se aquest discurs on s’hi barregen arguments constatables, amb d’altres que s’acosten al tòpic i s’amaneixen amb un punt de ressentiment. Lògic. En el complicadíssim context actual, on tants professionals lluiten per a sobreviure i la percepció de molts ciutadans respecte la gestió dels afers públics està molt polaritzada i és afortunadament crítica vers els innombrables casos d’excessos de tota mena, cal pesar paraules, actituds i iniciatives si no es vol acabar de tibar una corda tensada a base d’evidències vergonyants, esdevingudes a casa nostra o a casa dels altres. D’aquesta crisi també n’haurà de sortir, no ho dubtin, un model on es replantegin moltes de les contraprestacions que els treballadors de l’àmbit públic –per altra banda retallats de sou cada dos per tres- tenen vers els seus homòlegs de l’empresa privada. Per no parlar dels autònoms, històricament i injusta arraconats en el reconeixement de la seva condició. En qualsevol cas, hores d’ara, amb la balança desequilibrada és difícil retrobar la ponderació justa en temps de crisi, perquè les crisis obren la porta a una nova forma de contemplar la realitat, que pot resultar perillosa. Sempre hi haurà algú disposat a treballar per menys, com sempre hi haurà algú que aprofitarà l’avinantesa de la necessitat per a exigir allò que no hagués exigit abans. És època d’estratègies i tacticismes. Prou que ho sap Sheldon Adelson a l’hora de negociar Eurovegas davant d’un país que necessita reduir com sigui –vet aquí el parany de la urgència- la taxa d’atur. Paradoxes de la vida, els llicenciats que fa deu anys enrere podien sentir-se literalment exclosos d’una societat que preferia pagar el doble o el triple a un paleta que a un enginyer, probablement aleshores també pensaren el que molts pensen avui sobre els afortunats que poden treballar en un moment francament difícil, on determinats perfils laborals mai no tornaran a cobrar el que cobraren quan les vaques anaven grasses. L’adopció de postures en excès maximalistes no ajudarà a conciliar les millors solucions al problema, ans al contrari. Trobaran per aquests móns de Déu sindicalistes que s’aprofiten de la seva condició en benefici propi, perquè sinó serien al carrer, i empresaris dèspotes, o del tipus ex president de la CEOE que de cap manera poden col.locar-se en el paranimf de l’exemplaritat. Trobaran excel.lents treballadors a les institucions públiques, i veritables ineptes que continuen treballant a l’empresa privada, i a l’inrevés. Trobaran de tot a tot arreu. El Diari de Vilanova informa que torna a Sitges, després d’un periple comarcal, l’ex-gerent del nostre Ajuntament, que en el seu dia fou acomiadat gairebé com un màrtir de la causa pública. I torna, segons el diari, per a retrobar el seu càrrec de sergent de la policia. Pel mig ha estat regidor d’urbanisme de Ribes. Un cas singular de multidisciplina curricular que supera la capacitat de comprensió de l’ignorant cronista.

dijous, 8 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de març




F(r)actures


Per mor de dinamitzar la carranquejant activitat econòmica -i en espera del ral.li i de les benvingudes senyores del Patchwork que sempre desempolseguen una mica la caixa- l’Ajuntament ha obert el ventall de possibilitats per a que puguin instal.larse terrasses o vetlladors en carrers on fins avui no es podia, i en d’altres on s’havia pogut en el passat i després es prohibí perquè l’espai disponible no ho recomanava. Faig un parèntesi perquè no puc evitar associar el vetllador a aquella estrofa sensacional de A media luz, que descrivia un piset de Buenos Aires on a les nits les passions es deixaven anar: Corrientes, tres cuatro ocho, segundo piso ascensoooooor, no hay portero ni vecinos,  adentro cóctel y amor. Pisito que puso Maple, piano, estela y veladooooooor. El cas és que, amb vetllador o sense, li va costar molt –massa- a Elena Redondo explicar l’objectiu final de la modificació de la ordenança, al qual hi va arribar després d’una estona de discurs poc convincent, dispers, embolicat, i amb algun que altre tòpic innecessari, com aquell no menteixin més al poble de Sitges dirigit al PSC, que, en aquest cas, no li va servir per a contrapesar la rèplica ben estructurada de Marc Quero, i el seu comentari de text comparatiu, que no admetia discussió. De fet, la regidora ho tenia fàcil per a defensar els canvis de manera explícita des del principi del debat del ple. S’hi estigui d’acord o no -perquè fonamentalment es tracta d’una questió de criteri i de concepció de les coses, que a la vegada permetrà ingressos extres a les arques municipals- el govern ha cregut que, atès que el turisme continua essent l’única activitat econòmica de rendiment immediat, abans no comenci el fort de la temporada cal prioritzar la flexibilització de la norma en atenció a les demandes del motor empresarial de la vila, per davant d’altres consideracions no menys importants. És una decisió que no deixa de comportar riscos. Jorge Carretero llençà un cable a Redondo tot afirmant que la convivència veinal està garantida, però, sens dubte, aquest serà un dels grans reptes que pot girar-se en contra de la iniciativa. De fa temps, massa temps també, el nostre espai públic està essent víctima de les conseqüències d’una sobreexplotació a la qual Sitges no ha sabut o pogut posar-hi remei. La secció n’ha fet referència manta vegades, i ara em cal reiterar-me. Facin llista i els sortirà un rosari inacabable d’estampes costumistes quotidianes que apleguen des dels que paguen impostos i han de viure amb la tranquil.litat que no els faran la competència deslleial a un metre de la botiga, fins als que no paguen res i tenen dret a viure, perquè tots hem de poder viure. Des de les terrasses que compleixen escrupolosament els límits de superfície marcats, fins a les dels establiments que s’han fet seu el carrer. Des de l’imparable fenòmen del top manta -atiat per una demanda que no afluixa- i els venedors de quincalleria, que ara ocupen sense mirament ni control el passeig de la ribera, les escales de la Punta i el seu entorn, fins a la corrúa de petits/grans artistes, que amb major o menor fortuna, intenten recollir un grapat d’euros a cop d’armònica, bombolles de sabó, malabars o altres disciplines. Tot plegat sense deixar de banda les actives i continuades celebracions de carrer, les escultures de sorra a la platja -que són una petita meravella si no fos perquè al seu voltant no sempre s’hi aplega un entorn que generi la mateixa empatia que les construccions- o les persones necessitades, o necessitades i conflictives –perquè no tots els necessitats creen conflictes- que malviuen a cop de brik de vi negre. En aquest escenari carregat d’elements, i els que hi vulguin afegir, s’hi incorporaran noves terrasses i vetlladors. En un plat de la balança, la necessitat. En l’altre, l’impacte veinal. I en la columna que els aguanta la no menys necessària conciliació d’interessos i desitjos de tothom. Un desideratum impossible.

El web del 3/24 ha utilitzat una d’aquelles enquestes on no hi ha massa espai pels matisos, per a preguntar: Creus que els alcaldes s'han de responsabilitzar a títol personal dels deutes del seu consistori? I, per majoria folgada d’un 79% llarg, els internautes han respost: Sí, si el deute es genera en la seva legislatura. De nou l’actualitat informativa ha tornat a Moià. L’alcalde, Dionís Guiteras, i el regidor d’hisenda s’enfronten a una sentència judicial que els obliga com a representants de la institució, a amortitzar amb el seu patrimoni personal, i a raó de 150€ per dia, l’execució d’un deute de 451.000€ més interessos per una obra realitzada –i no pagada- l’any 2007, quan manava un altre alcalde. L’assumpte va en camí de resoldre’s, amb la intercessió de la Generalitat, però la questió no és menor, perquè Guiteras, d’ERC, ja ha anunciat que portarà als tribunals als governs anteriors, de CiU, si la sindicatura observa irregularitats en els comptes públics. Malgrat tot, em quedo amb una frase del protagonista de la història que pot exemplificar el que pot succeir si les cordes es tiben massa. Es pregunta l’actual alcalde de Moià qui voldrà accedir a una cadira que pot amagar càrregues de profunditat d’aquesta magnitud sota el seient. I no li manca raó, tot i que el debat ens pugui portar a la dialèctica perversa de si val més la pena un batlle o regidor amb la cartera plena abans d’un que la tingui buida, quan es tracta, en el fons, d’una questió d’ètica i escrupolositat. Amb l’objectiu de continuar administrant el pagament dels deutes, el dijous vinent l’Ajuntament ha de tenir a punt el llistat de factures pendents, d’acord amb el Real Decreto-ley 4/2012, de 24 de febrero, por el que se determinan obligaciones de información y procedimientos necesarios para establecer un mecanismo de financiación para el pago a los proveedores de las entidades locales (sic) que estableix prioritats i terminis de pagament als creditors, segons l’antiguitat del deute o l’acceptació d’una quitança, entre d’altres requisits. Quitança és el mot de moda, recuperat per la crisi. En paraules de l’historiador Francesc Cabana, defineix aquella figura jurídica segons la qual el deutor queda lliure de pagar una part del deute, d'acord amb el creditor. I, com a tot arreu, a Sitges l’Ajuntament n’haurà de fer moltes de quitances si es vol treure del damunt els prop de 28 milions d’euros d’impagats a empreses, autònoms o proveïdors. Una nova reflexió s’imposa. En el fons, la quitança és enormement injusta per a aquest col.lectiu. Al greuge de no haver cobrat en temps i forma, ara haurà d’empassar-se que tampoc no cobrarà el que estava certificat sobre el paper, i, en cas d’acceptar la negociació a la baixa, tampoc rebrà els diners d’avui per demà. Assistim, doncs, a la crònica d’una frustració anunciada, on es posa a prova la capacitat de condescendència dels qui esperen cobrar, a partir d’una dicotomia perversa on només es pot escollir entre cobrar poc i tard, o no cobrar mai. Entre el dolent i el pitjor, vet aquí una veritable teràpia de resiliència, un altre terme de moda per a referir-se a la capacitat de l’ésser humà per a superar les adversitats sense esquedar-se l’ànima... L’aforisme no falla: a les penes punyalades i al darrera un got de vi. Qui voldrà treballar per a l’Ajuntament? Tornaran, si mai han arribat a marxar, els pressupostos més o menys inflats que, implícitament, contemplen els interessos per la demora excessiva a l’hora de cobrar-los? Quina capacitat de negociació tindrà la casa gran a l’hora de cercar el millor preu, tenint en compte que els terminis de pagament actuals s’acosten o superen els dos anys?

Mentrestant, continuen sortint factures de sota els calaixos. No moltes, però algunes d’elles cridaneres. El moll de l’ós del projecte de pressupost que ha presentat el regidor d’hisenda Jordi Mas no deixa massa alternatives possibles, perquè no hi ha més cera que la que crema. L’altra, ja es va cremar....

dijous, 1 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de març





La balconada


“Estem parlant dels balcons. Aquí hi ha un problema de legalitat urbanística. (...) Segons la llei, aquests balcons haurien d’anar a terra. No hi poden ser (...) La propietat ha d’enderrocar els balcons per a poder tirar endavant amb absoluta normalitat l’establiment”


Miquel Forns, 20 de febrer    
                                                                  

Per a començar, esmeno un oblit imperdonable. És el que tenen les presses post-carnavaleres i prendre apunts en trossos de paper dispersos. Enmig del batibull va saltar de la llista final de colles que recordo la del Club Natació Sitges, que presentà una versió singular, vistosa i divertida de les inefables plomes. Amb el Carnaval acabat, dos apunts interessants que em deixen a posteriori. El primer m’arriba d’un coneixedor de la festa fins el moll de l’ós i apunta cap a un ideal impossible d’assolir avui: la reducció de la rua a 35 carrosses, 35 o 40 vaja, acompanyades per colles d’uns 60 membres de mitjana. Vindria a exposar-se, doncs, la teoria de la necessitat del pas enrera per a fer-ne dos endavant. En certa mesura, la que plantejaria la recuperació d’aquell popularíssim sostre que tantes vegades escoltàrem a principis dels anys 90 en boca del recordat Nacho Deó, i que les circumstàncies, l’alegria del moment, les ambicions d’uns i les il.lusions dels altres, s’encarregaren de trencar per a elevar-lo de nombre fins a les 50 actuals. I d’argumentari per a justificar el plantejament no en manca. M’ho resumeixen afirmant que tot plegat respiraria més dinamisme, tindria més qualitat i seria més controlable. És un parlar per parlar, perquè el meu interlocutor reconeix que el preu de posar-ho en pràctica és tan impopular com arriscat per a que ningú no s’hi atreveixi, per por a un daltabaix. La mateixa complicació que deu tenir proposar una ecotaxa carnavalera que permeti finançar l’esdeveniment a través de recàrrecs mínims en les consumicions de diumenge i dimarts als locals d’hostaleria, per posar un exemple... També ho he sentit aquests dies. És una de les moltes idees que es deixen anar des de la llibertat de les converses poc condicionades pel que sigui. Potser seria hora de plantejar una via de finançament, tenint en compte l’innegable poder d’atracció que continua tenint la festa, deixant de banda la part menys edificant, que hi continua essent i no hi deixarà de ser. El segon apunt assenyala a una contradicció que alguns han vist, i crec que no els manca raó, en els qui pensen que l’avançament de les rues de la nit al vespre ha propiciat una major presència de públic infantil davant d’un espectacle no sempre adequat o pensat per a ells. Paradoxes de la vida, a la tarda es vesteix a les nenes com si fossin dones, i, a la vegada, preocupa que a la nit les mateixes nenes vegin a les de debò, a les que són la referència per a moltes d’elles. Probablement, bona part del Carnaval infantil té massa punts de mimetisme –qui sap si desitjat més pels pares que per la pròpia canalla- amb el del seu homònim dels grans, però això ja és un altre debat, en bona part inútil perquè, a partir de la majoria d’edat, vull creure que tothom és lliure per a disfressar-se com vulgui.

Dilluns, 20 de febrer
L’establiment al qual es refereix l’alcalde és l’Avenida Sofia Hotel & Spa, ja referenciat aquí i situat –és una obvietat assenyalar-ho- on antigament hi havia l’avui en comparació humil i setentero hotel Veracruz, amb la seva pintoresca terrasseta sota el nivell de la vorera. Abans de seguir, i per a evitar interpretacions intencionadament malicioses, pagarà la pena apuntar una reflexió prèvia. Seria de ximples questionar la posada en marxa del nou equipament, i més en l’època actual. Tampoc el que ve a continuació té res a veure amb els criteris de qualitat aplicats a l’obra, on han intervingut professionals de reconegut prestigi. El relat va per un altre camí. En poques paraules, la història que ens ocupa sorgeix del conveni urbanístic signat entre l’Ajuntament i un privat fa uns cinc anys aproximadament, gràcies al qual la institució s’ha pogut quedar la parcel.la de terreny situada sobre el parc de Can Robert, a la cantonada de mar de la cruïlla passeig Vilafranca-camí Capellans, i, a canvi, l’empresari ha pogut construir aquesta baluerna immensa, de planta baixa, sis pisos i àtic en la seva part més elevada. Així doncs, mentre centravem la mirada a la façana de mar de Maricel, que ha estat el blanc de totes les crítiques al llarg dels darrers mesos, a l’elegant Avinguda Sofia, ja prou enlletgida pels nous fanals de la reforma i l’enorme taüt de vidre de la sortida de l’ascensor del pàrquing, ha anat creixent, encaixada en un solar de mil metres quadrats, una incoherència en tota regla, fora de mida i proporció, perfectament visible des de tots els angles possibles, que cau a plom sobre les casetes del carrer Sant Mus, i que enxiqueix tot allò que s’hi acosti. Sens dubte, l’hotel Veracruz no podia considerar-se patrimoni nacional, però, agafant la frase feta, entre el poc i el massa em sembla que enyoro el poc. Vostès ja m’entenen. La llei del pèndol ens ha dut a l’altra punta de l’escala. A un edifici que, per magnitud i estètica, s’integraria a la perfecció en els moderns entorns urbans del 22@ o l’eix Macià de Sabadell. O fins i tot a la banal Plana Est hi donaria un plus de glamour. Aquí hi fa mal. El cas és que l’alcalde féu públic un problema relacionat amb el tamany dels balcons de l’immoble que no s’ajusten a la normativa, i s’hauran de retallar. Vaja, que han sortit uns balcons de ministeri quan es tractava de fer-ne uns de testimonials. No em facin dir si estaven en el projecte inicial o no, o si es dibuixaren grans o petits. Ni tant sols si l’Ajuntament vetllà per a evitar els fets consumats que l’alcalde confessa avui que cal reconduir abans no s’obri l’hotel. Els arreglin o no, no vindrà d’uns balcons tenint en compte el que hi ha al darrere.

Dilluns, 27 de febrer
El Mobile World Congress ha omplert els hotels sitgetans gairebé al màxim de la seva capacitat. Segons Joan Anton Matas, un notable percentatge de les reserves tramitades provenen de persones individuals que han volgut venir expressament a la vila per a passar la setmana de l’esdeveniment. El president del Gremi d’Hostaleria està content, perquè les bones coses han arribat després de l’agredolça ressaca carnavalera. Com era bastant previsible, els horaris de les rues i les restriccions de pas han ensorrat els serveis de dinar i sopar. Si abans les queixes es dirigiren a l’implacable blindatge del poble, ara apunten a l’horari de les rues, i l’any que ve Déu dirà on. Se n’ha de parlar, expressió recorrent un cop les cendres del Carnestoltes ja s’han esvaït al cel de la Quaresma.

I acabo amplificant un suggeriment públic del fotògraf Benjamí Cervera, amb el qual hi estic absolutament d’acord. La llista de fotògrafs sitgetans és destacable i mereixedora d’elogis en tota regla, però algún dia caldrà reconéixer públicament la labor de la nissaga Gassó, com a creadors i mantenidors del fons fotogràfic més important existent a casa nostra, amb un valor històric i artístic incalculable i irrepetible. M’imagino una exposició. Barateta, sense escarafalls. Barateta i plena d’esperit col.lectiu de sitgetanisme. Necessitariem quelcom així....