dijous, 29 de juliol de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 31 de Juliol

Roda el món



“Possiblement, si quan jo li vaig demanar a vostè una reunió (...) se m'haguéssin liquidat les factures aleshores (...) avui no estariem aquí parlant d'això. (...) Allò que jo poso per escrit i signo, jo no tinc perquè mentir i ho mantindré fins l'últim dia.”


Carles Aros, 26 de Juliol.



Dilluns, 26 de Juliol. Vespre.

Sí, l'home de la carta va expressar una veritat com un temple. El problema rau en que de la interpretació més immediata que se'n pot fer de la primera part d'aquest paràgraf -pronunciat públicament en els minuts finals del darrer ple municipal abans de vacances- gairebé pot deduïr-se –i dic pot, no que se’n dedueixi- que la denúncia contra l'honorabilitat professional del director de l'àrea d'urbanisme, i, per extensió, contra la de la pròpia institució, no s'hagués produït mai si l'empresari hagués cobrat les factures, o, en el seu defecte, hagués obtingut de la casa gran un entorn de confiança que li ho garantís. Això, obviament, no eximirà l’empresari d'haver de respondre a les gravíssimes acusacions que formulà aleshores i que, acabada la sessió del dilluns, semblaren mig diluir-se davant la contundència de l'argument inicial. No se jo si la declaració de Carles Aros va dilapidar bona part de la discussió política iniciada per CiU arran de la popularíssima carta. Només els puc testimoniar que dins les files socialistes he cregut veure una barreja de satisfacció i d'indignació, que els permetrà treure pit davant de l'adversari polític que els havia col.locat dins del foc, per a poder plantejar, en conseqüència, una rèplica a la fiblada epistolar, que potser anirà més enllà de la reprovació pública i arribarà al jutjat. Lògic. Per la seva banda, Miquel Forns va poder comprovar com, d'entre tots els companys d'oposició, només el seguiren Jorge Carretero del Partit Popular, perquè la resta de formacions polítiques, o bé expressaren la confiança amb la informació que se'ls ha donat o se'ls donarà sobre l'assumpte, o bé censuraren els procediments dels convergents, per haver tirat pel dret sense haver contrastat la informació rebuda, posant a la picota Raül Alvarín quan no hi havia proves suficients. Malgrat tot, amb l'amor propi enfortit després del mal moment, a l'equip de govern li pot costar d'admetre que l'Ajuntament hagués hagut de contestar en el seu dia aquella carta, o que no s'haguéssin hagut d'esborrar els compromesos correus electrònics, o que no es pot permetre deixar que un deute enverini la sensibilitat d'aquell qui encara no l'ha cobrat. Encara que no puguin donar dret a mentir –si és que s’ha mentit- 57000 euros pendents tampoc no són xavalla. Finalment, l'alcalde convocà al denunciant a una reunió al seu despatx. Passarà, doncs, allò que hagués hagut de passar fa un any enrere. Maldita la gràcia que dirien les àvies. Per la resta, el ple s'embolicà en el recorrent i esgotat debat sobre la sentència de l'estatut, a partir de dues mocions no coincidents que foren defensades per Armand Paco, i una Àngels Parés que, per uns moments, diria que es trobava al parlament i no al saló de plens.


Dilluns, 26 de Juliol. Matí.

El nou president de la comissió és persona tranquil.la, de tarannà conciliador i que a cop de somriure dribla amb simpatia aquelles explicacions relatives als moments tensos que sempre hi ha quan es proposen canvis o novetats. Es confirma que la Festa Major oficial començarà el divendres 20 d'Agost i acabarà el dijous 26, amb la ballada de sardanes de la coca i el vi bo. Es confirma que no hi haurà espetegafoc per Sant Llí, però que el 18 de Setembre tindrà lloc una nit de foc monumental on hi participaran totes les colles sitgetanes, inclosa la de l'espetegafoc. Es confirma que, abans d'iniciar-se l'entrada de grallers –abans i no durant- a través d'una megafonia ad hoc s'informarà sobre allò fonamental que cal saber sobre l'acte, tot suggerint una actitud com cal, amb l'objectiu d'anar a cercar la pell de gallina perduda entre la gresca. Finalment, es confirma igualment que, segons Siscu Rossell, des de la comissió no s'ha donat cap mena d'instrucció o suggeriment sobre el repertori musical de les colles, o sobre la idoneïtat dels nombrosos concerts de gralles dels dies previs a la Festa Major. Pitjor ho tenen a Salt, on expliquen cofois el mestissatge musical entre el toc de castells que acompanya la colla dels minyons -esgarrifant per manca d'afinació, ritme i tremp- i un grup de percussió senegalesa que s'hi ha afegit en una combinació tan positiva per a la integració, com indigesta per a la tradició. En fi....


Dimecres, 28 de Juliol. Migdia.

Bacardí ha desembarcat per dos anys al mercat vell. Un desembarcament amb classe, però un desembarcament al cap i a la fi, que retroba el mateix fil argumental de l’acadèmia prèvia situada a Maricel. Fins i tot, el conseller delegat repetí, si fa no fa, el discurs que llegí durant la inauguració de la baluerna escultòrica de baix a mar, on la marca s’esmenta cada dues frases pel cap baix per mor del màrqueting. Feia temps que no es veia un parament d’aquesta magnitud a la plaça de la vila. Tothom volia ser a la foto inaugural. Fins i tot, s'hi aplegà, càrrec obliga, el president del consell comarcal, que, al costat de gairebé tota la resta d'autoritats i dirigents vestits d'impecable protocol, semblava arribat -valgui la imatge metafòrica- d'una costellada al Montgròs. Superat el tràngol, als qui els resulti particularment difícil d'assumir la proposta de la multinacional, per l'inevitable debat que pot obrir a l'entorn dels usos del nostre patrimoni públic, els diré que, en el fons, el que em sap greu de debò és haver de reconéixer que Bacardí ha fet al mercat vell allò que Sitges no ha estat capaç de fer en vint anys, des que l'espai fou buidat i mai remodelat de debò. L'empresa de begudes ha vist en aquesta petita joia del nostre patrimoni un edifici ideal per a desenvolupar un excel.lent exercici de publicitat corporativa, molt ben embolcallat amb quatre pinzellades històriques. Valdria un esquema similar per Coca-Cola, Philips, Audi, El Corte Inglés, Nike, o qualsevol altre corporació industrial de gran magnitud, perquè, en la majoria de casos, la història d'una gran empresa va de bracet amb la de la societat amb la qual ha conviscut. I aquest vincle, molt sovint intangible, sempre ha estat quelcom aprofitable i rendibilitzable arreu. Ara i aquí doncs, envejo Bacardí per haver fet el seu museu etnogràfic just on algú va pensar que es podia fer el nostre, abans que el projecte fos llençat a la paperera, i, amb ell, oblidada la maquinària de la indústria sabatera que es conservava per a ser exposada. Bacardi ha estat llesta, i nosaltres.... incapaços. Bacardí ens ha posat un mirall davant del qual podem preguntar-nos, amb sana o insana enveja, perquè no ho hem fet nosaltres. Manca de pressupost em diuen, mentre penso en tot allò que s'ha pogut gastar en futileses d’aparador. Segurament per això, avantposo el resultat final del conjunt, fet amb professionalitat, bon gust, i, sobretot, diners molt ben emprats, a qualsevol questionament sobre el paper de Bacardí a Sitges, sobretot pel que fa referència al que se li ha permès, o no, a la companyia. Jo també hagués volgut una altra cosa, però prefereixo això a veure el mercat vell sense cap proposta de futur concreta.


dijous, 22 de juliol de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de Juliol



Macedònia estiuenca


Dimecres, 14 de Juliol

Primeres notícies de la Festa Major d’enguany. Pendents encara d’alguna declaració oficiosa-oficial sobre el cas de l’espetegafoc suprimit i el correfoc instaurat, o sobre els suggeriments a l’entorn del repertori musical i la idoneïtat dels cada cop més nombrosos concerts de gralles a diferents locals durant els dies previs a la festa, o sobre la probable-possible-segura-o-hipotètica eliminació de la vetllada sardanista del dia 27 -la de la cloenda amb coca i vi bo- la comissió presentà als pendonistes i als pregoners. Josep Marcet, Ramona Vendrell, Vicky Plana i Josep Perea. Un quartet encertadíssim. En Marcet es reconeix avui com un graller revestit de Diumenge, a qui li costarà contenir les emocions, després d’acompanyar-ne i de veure’n passar tantes al llarg de la seva vida festamajorenca. I això és bo. De la Ramona –inevitablement Sanahuja per a la majoria- qui signa només els pot dir que el pare no s’equivocà mai en escollir les seves amistats. I entre elles hi havia en lloc preferencial aquesta sitgetana menuda, treballadora i ferma, a qui pocs podien superar en velocitat si gosaven proposar-li un repte atlètic d’infantesa, en aquell Sitges de carrers polsegosos i sentiments més arrelats. La dels pendonistes és, per tant, una aposta segura, mentre que a la dels pregoners li cal reconéixer un xic de risc, que, per altra banda, hi aporta un plus d’interès afegit. Conscient que l’alter ego d’ell deu haver provocat estralls segurament prou justificables per a algun lector o lectora, a qui no discutiré que, des d’aleshores, el pugui tenir creuat, servidor només pot assegurar-los que l’home brillant que, amb perenne posat desmenjat contempla el món de tornada, i la dona que és capaç de vendre pedres com qui ven peix a plaça, formen una parella plena d’enginy en el fons, de discreció en la forma, i de sinceritat i calidesa en el tracte personal. En conseqüència, crec que hi ha prous elements per a que l’aposta de la comissió assoleixi un resultat a l’alçada d’un canvi…. de lloc. Serà el tercer.


Enrere queda la fugaç visita que féu el 2009 per a inaugurar la plaça dura de l’ermita de Sant Sebastià. Si res no ho torça, és probable que el pregó hagi trobat on raure de manera bastant definitiva, com a resultat d’una decisió que la secció no pot menys que valorar pel que té d’intenció de reconduir una mica aquest èxode inacabable. La plaça de l’Ajuntament reuneix tot un seguit de condicions que permetran recuperar poc a poc aquell esperit perdut del Recó de la Calma, on el silenci es podia tallar perquè tothom era ben conscient d’on anava i de les raons que l’havien portat a ser-hi. I no segueixo per a no repetir una cançó prou repetida. Viure el pregó en un dels indrets més emblemàtics i acollidors de la Festa Major sitgetana segur que ajuda a que el valor de les paraules no s’esbravi entre el desinterès dels passavolants.


Divendres, 16 de Juliol

Lluny de pensar que aquella etèrea i volàtil escala era una ensarronada perpetrada per un grup d'agnòstics -que no ho era, malgrat tots els comentaris sornaguers que va poder escoltar sobre si li volien mal-, el rector, enlluernat com tothom per la posada en escena , tirà pel dret i, arriat de dalt a baix amb tota la pompa exigida per la litúrgia, agafà la custòdia amb força per a culminar la decisió més compromesa de tot el Diumenge: enfilar el camí de baixada de l'altar-talaia retirista del Cap de la Vila. I se'n va sortir millor que aquells gats que saben com pujar, però no com baixar. Així ho confessà públicament enmig de les rialles dels col.laboradors del Corpus d'enguany, que s'aplegaren al Retiro convidats per l'entitat a un sopar-celebració d'agraïment, el qual presidiren mano-mano l’autoritat eclesiàstica i Antoni Sella, en un duet que, a l’hora dels parlaments, es demostrà complementari en el vessant irònico-còmic. Tant és així, que arribada l’hora de la sinceritat, amb la satisfacció de la gran feina feta i del record de la festa passada, el president de la lira no se’n va poder estar d’exposar una paradoxa, rebuda amb rialles i aplaudiments. Vet aquí com els carrossaires d’una festa tan poc santificada com és el Carnaval, es comprometeren amb les exigències protocolàries i simbòliques d’un Corpus, que ha acabat pagant, en bona part, el lloguer de les carrosses encarregades pels organitzadors de la Gayparade. Això és Sitges, senyors! Té raó el president, tot un exercici d’ecumenisme, i avall que fa baixada.


Diumenge, 18 de Juliol

En l’escenari dels inhabitables Diumenges sitgetans d’estiu, tampoc les llambordes del carrer Àngel Vidal s’han salvat de la sensació d’immensa brutícia que desprenen les vies cèntriques de la vila, castigades sense misericòrdia per les multituds de dia, i per les conseqüències de les ressaques nocturnes. I molt em temo que no hi ha ni maquinària ni maquillatge que arregli aquesta imatge prou allunyada de la pàtina que, segons els tècnics de la vianalització, el temps s’encarregaria d’atorgar al nou paviment, de manera subtil i armònica. El centre de Sitges en plena temporada no resistiria cap mena de comparació amb qualsevol promoció turística que vulgui vendre un destí amb un mínim de categoria. Ben al contrari, és, precisament, un mínim de categoria el que es troba a faltar. En qualsevol cas, als mitjans de comunicació han tornat a aparéixer, d’una forma tímida per ara, les reflexions sobre la necessitat, o no, d’aplicar una taxa turística. Al suplement Dinero de La Vanguardia, l’economista Enric Llarch escrivia el Diumenge passat: “Si este verano pasa usted las vacaciones en un pueblecito con encanto de Francia, (…) en Viena (…) o en las playas de Florida, abonará una tasa turística al pagar su factura del hotel o el alquiler del coche. La crisis general y, especialmente, la de las finanzas públicas ha hecho caer como fruta madura la propuesta de una tasa turística en nuestro país. (…) Desde la acíaga experiencia de la ecotasa balear, nadie se había atrevido a proponer una iniciativa que pudiera recordar algo similar”. El dijous 22, El periódico anunciava que Barcelona demanarà al govern un impost turístic a partir del Gener del 2012. (…) “L'impost, que gravaria la butxaca dels turistes, no la dels hotelers, tindria com a objectiu la promoció i la preservació del destí, en aquest cas, de Barcelona i dels seus atractius. (…) El tribut, per satisfer les necessitats de finançament barcelonines, hauria de ser voluntari i finalista. És a dir, que puguin recórrer al tribut aquells municipis que ho desitgin i que la recaptació no se centralitzi a Hisenda, per repartir-la més endavant, sinó que es quedi al lloc on s'ha recaptat”.

No cal donar-hi massa voltes, si l’any que ve l’estat obligarà als municipis a no endeutar-se, propostes com aquesta sovintejaran. Se n’adonen? Sembla que el 2011 no existeixi en matèria de càrrega impositiva. L’ha escombrat l’estratègia electoral.



dijous, 15 de juliol de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de Juliol



Diu que li va dir


“En la meva vida i en la meva trajectòria professional –que comença a tenir uns anys-, jo mai no he demanat res a ningú que no pugui demanar-li, ni que no estigui amparat per la legislació vigent. (…) Aquest senyor ha fet un ús malintencionat de les meves paraules i de les meves reflexions fetes a banda d’aquesta conversa sobre aquestes obres. I són reflexions que faig i que poden testimoniar molts empresaris d’aquest poble. Que les faig a empreses que treballen en aquest poble i els dic: en el moment en el qual estem vivint, en el moment de crisi que tenim des de fa un any i mig, ara és el moment que la iniciativa privada ajudi al sector públic. Que sempre que pugui ajudi al teixit associatiu. Evidentment és voluntari i, evidentment, això no es pot barrejar amb tot això que, malintencionadament, diu aquest senyor. (…) L’Ajuntament sempre veurà bé que la iniciativa privada, signi contractes d’esponsorització, signi documents en els quals es comprometi a ajudes econòmiques, o a ajudes de qualsevol tipus amb el teixit associatiu d’aquest poble, sempre i quan estigui perfectament regulat, documentat i articulat pels serveis jurídics de l’Ajuntament. Això ho he dit a moltíssima gent”.


Raül Alvarín, 2 de Juliol



“El senyor Alvarín sap, i ho sap perfectament es faci les cartes que es vulgui fer a mida per a desmentir el que jo dic (…) que va parlar de fundacions sense ànim de lucre, d’entitats de la vila que passaven per problemes econòmics… que l’Ajuntament ho veuria bé, però en cap moment va dir que estessin regulades, que sortíssin publicades en un butlletí oficial, ni en cap moment ell va dir iniciativa privada que signi conveni d’esponsorització. Això és absolutament fals. Ell no va dir-ho en cap moment, perquè la conversa fou molt curta (…) i això era part de la conversa. (…) I quan vaig sortir fora amb el meu company, vaig dir una paraulota –que m’estalvio de dir-la- i: ‘aquest tio ens acaba de demanar un 3%’ (…) I quan vaig arribar a casa meva, a la meva muller li dic: ‘és la primera vegada a la vida, treballant pels Ajuntaments, que em demanen una comissió’”.



Carles Aros, 13 de Juliol



El moll de l’ós del conflicte el tenen expressat en aquests dos paràgrafs. La resta, no per menys cridanera de menor importància, ho poden incloure en allò que els especialistes definirien com les conseqüències d’un seguit de mancances en el control de la gestió dels processos pels quals ha de passar qualsevol expedient o tramitació dins d’una administració pública. Immersos en aquesta paranoia col.lectiva, que ens vol fer creure que a cada cantonada hi ha un estafador, o algú que ens vol aixecar la camisa, i on les paraules es pesen, s’analitzen, es mesuren, es valoren i s’interpreten com mai, manllevo el títol d’un vers memorable -degut a l’enginy afinat d’un dels excel.lents fabricants de quartetes diabòliques que té Sitges- per acostar-me, des de fora, a un relat poc edificant on es barreja la rocambolesca història de la gestió d’uns pagaments, amb la denúncia d’una pressumpta petició de contraprestacions econòmiques, emmarcada en la convocatòria d’un concurs negociat per a la realització d’unes obres encarregades per l’Ajuntament, i subvencionades pel pla Zapatero. En el centre de la controvèrsia, dues persones: l’interpelat, Raül Alvarín, director de l’àrea de territori, paisatge, medi ambient i espai urbà, i l’interpelador, Carles Aros, administrador de l’empresa Constriberic -actualment en fase de liquidació- i autor de la carta adreçada a l’alcalde –i segellada al registre de l’Ajuntament el 5 de Juny del 2009- a partir de la qual es basteix tot allò que s’ha pogut escoltar fins avui. Al darrera, obviament, cal situar a la institució municipal i la seva actuació i/o responsabilitat davant dels fets que ens ocupen, i més al darrera, si volen, poden ficar-hi, perquè hi ha prous elements com per a no descartar-ho, una certa combinació d’estrategia política i/o empresarial bastant complicada d’escatir i plena de supòsits interpretables. La carta, que en un petit i indiscret salt mortal passà de la xarxa social al grup de CiU, que la presentà en societat durant el ple municipal de Juny, arribarà al jutjat. Per un costat i per l’altre, probablement, segons han manifestat els protagonistes, abans de sotmetre’s a un la-teva-paraula-contra-la-meva, de conseqüències incertes, però preocupants des del punt de vista de la imatge de l’Ajuntament. Així doncs, tot allò que aquesta secció pugui opinar respon, únicament i obligada per l’espai, a part del que s’ha explicat en l’àmbit públic, on, gairebé, l’únic punt en comú entre les dues versions dels fets és la coincidència a l’hora d’afirmar que existí una reunió el mes de Febrer de l’any passat. A partir d’aquí, les coses es compliquen si es vol seguir el fil. Alvarín diu que eren quatre persones a la reunió, i Aros diu que, en el moment concret en el qual es parlà dels percentatges en questió, n’eren només 3. Alvarín assenyala que té dos testimonis que corroboren les seves paraules, i Aros replica argumentant que un dels dos no hi era en aquell moment concret, i insinuant que, reunió a banda, les dues persones a les quals es refereix el director de l’àrea –un d’ells ex-soci minoritari de Constriberic, i l’altre arquitecte tècnic de l’Ajuntament- mantenen en l’actualitat un vincle professional en una obra fora del terme municipal. Alvarin creu que en cap moment, i sota cap concepte, pot establir-se una interpretació vinculant entre la conversa sobre el procediment negociat i la reflexió/suggeriment sobre l’ajut a les entitats –i l’estadística jugaria al seu favor, si és que aquesta és l’única denúncia existent, tenint en compte que n’ha parlat amb moltíssima gent- i Aros creu tot el contrari. Alvarín afirma que mai no ha portat la gestió de les obres de Mercadona –per les quals Constriberic fou consultada- i Aros afirma que fins i tot va parlar amb ell sobre els resultats de l’anàlisi que els encarregaren. Alvarín diu que en el plec de condicions del FEIL hi constava explicitament la destinació de l’1% dels imports d’obra al foment de la cultura, i Aros confessa que ho desconeixia perquè no li arribaren mai les bases del concurs. Alvarín afirma que l’Ajuntament no li deu res a Constriberic, i Aros ensenya una documentació de La Caixa que sembla demostrar que la casa gran li deu encara 57.000 euros d’obres al pavelló de Pins Vens, i que l’entitat d’estalvi li reclama a ell, perquè en el seu dia se’n féu càrrec a través d’un aval que ara posa en risc els béns de l’empresari….


Malgrat que l’equip de govern pugui titllar el cas com a una falsedat manifesta que s’està utilitzant políticament –com segurament l’utilitzaria qualsevol si tingués davant una munició semblant, no cal enganyar-se- costa de creure que la institució no contestés fa un any enrere –com suggerí aleshores el regidor de l’àrea- un text que questiona obertament els procediments i l’ètica del responsable d’un dels departaments troncals de la casa gran. Costa d’entendre que el mateix Alvarín esborrés tot un seguit de correspondència electrònica amb el senyor Aros, quan la considerava ofensiva vers la seva persona. Costa d’entendre que es pogués arribar a signar el certificat de pagament d’una obra, sense que, a aquestes alçades, no s’hagi pogut trobar encara la partida pressupostària consignada per a finançar-la…. Davant de tantes incògnites que costen d’entendre s’imposa la prudència, però l’aspecte del malalt no és massa bo a primer cop d’ull.


dijous, 8 de juliol de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de Juliol






4 de 4




Ajorno per dissabte vinent el relat al voltant d’una carta, on el representant d’una empresa constructora posà en questió al director de l’àrea de territori, paisatge i espai urbà de l’Ajuntament, per, segons el seu testimoni, haver-li insinuat o suggerit -durant una reunió el Febrer del 2009, en la qual es parlava d’un procés negociat d’obra pública pendent d’atorgar- una aportació del 2% del valor de les que es decidissin, per al foment d’entitats i empreses de la vila. La carta, a més d’ésser motiu d’una pregunta en el darrer ple municipal, per part del grup de Convergència i Unió –sol.licitant la creació d’una comissió d’investigació- ha obligat a desgranar, i és bo que així sigui, tot un seguit de declaracions a partir dels fets exposats, i que la secció intentarà ordenar un cop pugui escoltar la balda que manca per a reconstruir el nucli bàsic de la història.


Només cal seguir l’agenda de qualsevol cap de setmana per adonar-se’n de la intensíssima activitat que Sitges genera, i que pot interpretar-se com un símptoma positiu de la vitalitat i la capacitat organitzativa de molts col.lectius de la vila. Un exemple. Entre divendres i diumenge passat, hom podria perdre’s enmig d’una oferta impròpia, per extensa, d’una població de 30.000 habitants. La llista inclouria la festa de la poesia, la timbalada organitzada pels premiats Markatú, les audicions de la 18 edició del reconegut concurs de música Mirabent Magrans, la festa de les Cases Noves, la de Campdàsens, o l’estrena de l’espectacle teatral que motiva l’article d’avui, entre d’altres. Una gimcana, vaja, que, colateralment, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la sobreexplotació de l'espai públic del centre del poble, sotmès a la pressió de múltiples activitats -des de les celebracions futbolístiques, als comiats de solter/a de persones que desembarquen a casa nostra sense cap mena d’escrúpol ni respecte- que fan molt difícil la conciliació amb la qualitat de vida dels veïns, que desitjarien agafar una mica d'aire de tant en tant enmig d'aquest sarau perpetu, justificat en molts casos, i no massa en d'altres. Sense marxar tampoc de l'àmbit de l'espai públic, molts indrets emblemàtics estan salpebrats de banderoles promocionals de dimensions desproporcionades, que, sovint, interfereixen la perspectiva visual d’un entorn que volem sempre en estat de revista, i ara, per mor de la temporada turística, torna a estar ple de cotxes, quan semblava que ja no en veuriem ni un. Perquè no parles d’aquesta mena de galliner que han fotut a la Fragata? M’inquireix un sitgetà d’edat, molest per l'impacte del muntatge de l’exposició Art Salvat, organitzada per la Sociedad estatal de conmemoraciones culturales, depenent del Ministeri de cultura, i uns quants ajuntaments, entre ells el nostre. Llàstima que l’aspecte de la mostra no sigui prou atractiu. En contrapartida, si tenen 3 euros a mà, i una mínima curiositat per la història, aquesta secció els recomana vivament la compra del catàleg. Editat en català, i en un format equivalent al de l'Eco, les 122 pàgines d'aquest volum profusament il.lustrat amb fotografies històriques, expliquen amb tot detall el periple que varen fer les obres d'art del museu del Prado per a escapolir-se de les tropes franquistes. Un exili artístic on la diplomacia hi va jugar un paper fonamental, en el decurs de la guerra i la postguerra. Per fortuna, quedarà allò escrit i el galliner marxarà a final de mes.


“Mira’t bé aquest sostre, perquè potser no el veuràs mai més”. El sostre al qual es refereix aquesta expressió en veu alta, que vaig escoltar vàries vegades a peu d’escenari, és nogensmenys que la pinta del Prado. En l'argot teatral, i en el cas que ens ocupa, la pinta o telar defineix una generosa estructura engraellada de fusta, situada a la part més alta de la caixa escènica del teatre. D'ella en pengen aquelles barres que serviran per a subjectar focus, telons, cortinatges, bambalines o cametes. En ocasió de la posada en escena de l'espectacle 4 de 4. Quatre peces de teatre d'autors sitgetans, a l'escenari de l’entitat s'han tornat a trobar alguns professionals que iniciaren la seva vocació a casa nostra, i l'han desenvolupada arreu amb un reconeixement fora de dubte. Malauradament, molt em temo que, pel que vaig escoltar, a Sitges en general, i als responsables de canalitzar-ho en particular, els està costant obrir els ulls a l'actiu de coneixements que suposaria poder comptar amb el bagatge d'aquestes persones, que, a la vegada, saben valorar en la seva justa mesura allò que caldria o no caldria fer per a posar al dia els nostres escenaris, perquè els han viscut en primera persona. En conseqüència, durant els assajos de l'obra era fàcil copsar una sensació combinada de felicitat i frustració, pròpia dels qui estan contents de poder tornar a treballar en un espai que senten seu, però que, a la vegada, se’l miren amb intranquil.litat per la incertesa de no saber, o potser d'intuir-ho massa, quins seran els plantejaments de futur a l'hora d'encarar la seva reforma, que és d’una urgència manifesta com més d’un espectador assenyalava al sortir de l’estrena. Sigui com sigui, Diumenge es presentà un experiment teatral de petit format, novedós i inhabitual. Un anti-tresillo basat en curtes i originals peces de ficció d’autors sitgetans, encarnades per un heterogeni grup de 8 actors no professionals, que se’n sortiren amb gran solvència, tenint en compte els registres que demanaven els personatges, prou allunyats de les caracteritzacions que s’associen al teatre tradicional. Tampoc la concepció de l’espai seguí els cànons establerts. Des del punt de vista escenogràfic, el referent més proper del que es va poder veure a l’escenari del Prado fou amb motiu de la representació de La intrusa, en el marc de les activitats de l’any Rusiñol. Aquesta vegada, però, es decidí reblar el clau i proposar un empostissat central a la manera dels quadrilàters de boxa que el públic envolta pels quatre costats. Teatre, doncs, sense frontalitat, sense traspunt, sense xarxa, amb l’alè dels espectadors al clatell dels intèrprets, i emmarcat en una superficie despullada de qualsevol element que pogués distreure l’acció. Per a aconseguir-ho, els responsables de la proposta han treballat a fons, netejant fins on han pogut, que no és fins on haguéssin volgut. A la nit, la històrica i venerable pinta del Prado, la que ha vist des de Mercè Sanabre a la Caballé, dels espectacles setembrins d’Artur Carbonell al Carrusel d’en Jofre, tot passant per el Tricicle, Capri, Flotats o la Cuadra de Sevilla, i a la qual li ha correspost per gènesi un paper sempre discret, cobrà vida gràcies a una il.luminació càlida i sense estridències. Qui més qui menys enlairava la mirada, per a descobrir l’impacte d’una estructura de plasticitat magnètica, i d’eficàcia i solidesa provades, que, per unes hores, va esdevenir metàfora d’un patrimoni que sobreviu com pot, perquè no hi hem parat prou atenció, i està per veure si el sabrem projectar vers el futur.


I acabo. Ha passat un any, i les flors testimonials han cedit protagonisme al record. Arran de la dissortada mort de Joel Rodríguez, quedà sobre la taula aleshores una certa necessitat de reflexionar sobre si, veritablement, aquell succès fou un fet aillat, o com assenyalaven alguns joves -sense cap mena d’interès per afavorir el discurs de la por- en la nit sitgetana d’avui sovintegen les conductes incíviques o agressives, més enllà de la gresca saludable i benvinguda.


dijous, 1 de juliol de 2010

Eco de Sitges
Dissabte, 3 de Juliol



Orgull i…. prejudici?




Una vegada més, les circumstàncies portaran coincidències paradoxals en el nostre entorn proper. Durant la tarda del dissabte 10 de Juliol tindran lloc dues manifestacions populars i públiques, de trascendència, naturalesa i registres prou diferents. A Barcelona, sota el lema Sóm una nació, nosaltres decidim, la ciutadania està convocada per a expressar el seu rebuig a la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut -no per menys previsible menys decebedora- i per a defensar el respecte a la voluntat popular i el dret a decidir lliurement. A Sitges, el moviment gay té previst treure al carrer la versió local de les globalitzades, coloristes, i festives gayparades, en una iniciativa ja pensada de fa mesos i que s’emmarca en la celebració anual de l’orgull. Vaig per parts. Començo a escriure l’endemà d’haver-se fet pública la sentència que mai no hagués hagut de produïr-se, pel simple fet que un estat democràtic no es pot permetre la llicència de contravenir la gènesi del propi sistema en el qual es basa, quan admet que un tribunal pugui arribar a jutjar i/o esmenar allò que ha decidit, erròniament o no, la sobirania popular en referèndum, a partir d’un text que, si volia canviar la història, ho feia avalat pel criteri professional d’un reguitzell de patums que afirmaven amb rotunditat que la nova norma neixia juridicament immaculada. De nou, ens pesa la història, i l’herència de la visió monolítica, centralista i estatalista d’aquella estudiadíssima i indisoluble Espanya radial, on vies de tren i carreteres neixien i morien a Madrid, en una perfecta metàfora de l’ordre establert aleshores, i de la necessitat que té el poder de controlar tots els fils, aquí i arreu. Si em permeten el parèntesi, la Barcelona de la democràcia també ha caigut en aquest parany de fagocitar el seu entorn, per mor d’una capitalitat mal entesa. Ja ho diuen els castizos: Todo se pega menos la hermosura. Tanco el parèntesi. Malgrat que hom tingui la sensació que en determinats assumptes hem involucionat, seria de ximples negar que en els darrers trenta-cinc anys no hi ha hagut canvis positius. El problema rau en l’existència d’algunes brases del foc anacrònic del passat, que continuen escalfant l’ambient. Ens podem revestir amb el trajo d’una societat del segle XXI, però hores d’ara, intentar tocar els fonaments –sia a través del debat sobre l’esdevenidor de l’estat autonòmic i les seves conseqüències, o del de la pervivència de la monarquia parlamentària, per a posar dos exemples- segueix essent una ambició quimèrica, que acostuma a desencadenar un estat de frustració propiciat per l’immobilisme d’una de les parts enfrontada a l’insistència de l’altra. Per a reblar el clau, la situació actual de crisi profunda propicia lectures molt intencionades, que volen fer creure que és més important tenir el plat a taula que no pensar en la llengua amb la qual parlem, o en el marc institucional en el que vivim o ens desenvolupem. I és cert, és més important tenir el plat a taula que no morir de gana parlant en català, però apostar per aquesta demagògia excloent no sembla, sens dubte, una bona estratègia si es desitja conrear un mínim esperit de convivència respectuosa, en un complicat context on no pot obviar-se el posicionament de les diferents forces polítiques davant del mapa electoral que s’apropa. Mentrestant, la vida real –la que també inclou als catalans que no sempre es mostren tan preocupats o implicats en la causa estatutària, identitària o nacional, encara que a alguns els facil mal admetre-ho- continua, i, per tant, cal continuar vivint.


En el món d’avui la visualització dels missatges, positius o negatius, pren una dimensió capdal, superior, molt sovint, a la dels propis missatges. De la mateixa manera que, dissabte vinent, des de Barcelona es voldrà projectar una imatge que palesi enuig i anhel, a casa nostra es viurà una reinvindicació festiva, o una festa amb missatge reivindicatiu, que segueix el patró global de les rúes-cavalcades que se celebren a les principals capitals, on la vindicació absolutament legítima, comprensible i lògica dels drets d’un col.lectiu –que es poden extrapolar a la societat en general en molts casos- sovint es palesa al carrer amb un punt de rauxa, d’hedonisme exhibicionista deixat anar, proper, fins i tot, a allò que les avies en dirien xabacaneria. En aquest sentit, Sitges, iniciada la temporada de les xancles i les ulleres de sol de vidres enormes i montures cridaneres, també ha pujat a un carro que no se jo si respon fidelment al model de referència d’integració i de convivència tranquil.la i sense estridències, pel qual ha estat igualment valorada tan com per la gran majoria que respecta les llibertats individuals, com escarnida pels qui practiquen la intolerancia denigratòria i l’acudit fàcil des del tòpic. Si volen una pregunta impertinent, tendenciosa i intempestiva, aquí la tenen: Li convé a Sitges la celebració de la gaypride? Sobre allò que ens convé o no en podriem discutir una bona estona i no coincidiriem. No pateixin, es pot formular la questió canviant les tornes: Hi ha alguna raó per la qual a Sitges no li convingui celebrar la gaypride? Claes Akerblom, el director de l’Agència de turisme de la vila manifestava a el diari El Punt el Novembre de l’any passat: Nosaltres no fem una promoció específica per a aquest segment. Tothom, benvingut sigui. Tot sigui dit, el 2010 farem el primer Gay Pride a Sitges, dins de la Vila de festivals; serà una trobada d'homosexuals del 5 a l'11 de juliol, uns dies d'art, ball i festa, en què el carrer Dos de Maig estarà molt involucrat. (…) Vindrà molta gent i l'impacte econòmic serà molt important. Vist així, que és una bona i pragmàtica manera de veure-ho –tot i que no es mencionen les inevitables despeses en recursos que aportarà el municipi- el discurs no té escletxes. Amb tot, a peu de carrer brollen els matisos, i les opinions no sempre coincideixen perquè, malgrat que l’organització de l’esdeveniment hagi nascut des de la iniciativa privada, amb el suport de la pública, la identificació de molts sitgetans amb l’impacte mediàtic que suposarà la difusió de la imatge de la vila vinculada amb la desfilada no sempre es produirà des de l’empatia. I és fàcil d’entendre. Més enllà que al web promocional no aparegui ni una paraula en català, el que la secció es questiona és el lema de la trobada. No en questiono, només faltaria, ni la positiva intenció, ni el dret ni la llibertat a celebrar-la, ni tampoc em fico en els eterns debats sobre la influència d’un suposat lobby, que sempre existeixen en el rerafons. Em questiono, únicament i estricta, un lema que, per altra banda, planteja la dicotomia acció/reacció.


En una societat multicultural, on s’intenta incidir en els valors de la igualtat i la integració –i deixant de banda els indiscutibles obstacles, agressions i injustícies que, malauradament, continuen rebent persones estigmatitzades socialment, per raons de sexe, ideologia o creença- vet aquí l’expressió pública, lícita i lliure, de l’orgull d’una condició. Des de l’absolut respecte, doncs, a la llibertat individual, seria bo preguntar-se si cal enorgullir-se d’una condició, quan, a aquestes alçades, potser seria millor, si cal –i posats a utilitzar aquest immodest verb- enorgullir-se de les persones per allò que fan i no tant per allò que són. Aposto per la segona via. Cal que, per a reivindicar uns drets legítims, es proposi quelcom que pot generar un cert conflicte de sensibilitats, que res te a veure, repeteixo, amb questionar el respecte a la llibertat de cadascú, sinó amb fer valer una convivència que s’ha mogut sempre des de la quotidiana normalitat, sense necessitat de fer ostentació de res en especial? Qui sap si la veritable igualtat neix d’integrar les singularitats sense prejudicis.