dimarts, 30 de setembre de 2008

Tres dones, tres veus

Diana Ross and The Supremes
Where did our love go (Holland, Holland Jr., Dozier)
Motown, 1964
Boomp3.com

















Dusty Springfield
The look of love (Bacharach, David)
Philips, 1967
Boomp3.com

















Leslie Uggams
I just can't help believin' (Mann, Weil)
Sonday records, 1972
Boomp3.com

El nen i la cobra

Una reflexió en imatges que glaça la sang. El nen indi i la cobra. La innocència i el perill. Agraeixo l'aportació de l'amic seguidor del bloc, i deixo unes quantes preguntes a partir d'allò que veig: Creuen que existeix alguna mena de comunicació entre la criatura i la serp? Podem arribar a entendre que l'escena forma part d'una manera de viure difícilment concebible en el món occidental? És, senzillament, una imprudència vestida de costum tradicional? Ens esglaiem davant allò que, potser, és un fet d'absoluta quotidianeitat en una altra latitud? Aquest nen ha viscut entre serps tota la vida?. En el nostre món global on molts viuen sobreprotegits, mentre d'altres sobreviuen entre tota mena de riscos, dos éssers vius protagonitzen... un joc? un diàleg? un ritual iniciàtic?


Font: Canal de nneoo de Youtube

diumenge, 28 de setembre de 2008

De sobte, Saul Bass

























Un dissenyador? El mot es queda curt davant de l'obra d'un dels artistes que més aprecio: Saul Bass. Sóc dels que va conéixer l'obra d'aquest renovador de la imatge gràfica, a través del seu vessant cinematogràfic, arran de la col.laboració amb Hitchcock, que es plasmaria en alguns dels crèdits més bells de la història, com són els de Vertigo, Con la muerte en los talones o Psicosis, o la que establí amb Otto Preminguer a Anatomia de un asesinato, Exodo, Tempestad sobre Washington o El cardenal.

Bass, del qui recordo una classe magistral memorable al Retiro, durant la celebració del festival internacional de cinema fantàstic del 1994, és al disseny gràfic el que Mies a l'arquitectura: l'home que carregà de significat els elements més simples, amb un mestratge que li va obrir les portes a les grans corporacions i multinacionals de l'època. Vet aquí un molt bon resum dels grans encàrrecs de Bass:


Saul Bass corporate identities (Font: Canal Youtube de Misterrp2008)


Escollir d'entre tots els crèdits del mestre és difícil, però els del clàssic West Side Story defineixen molt el seu estil.


West Side Story (Robert Wise-Jerome Robbins, 1961) Editada per Fox/MGM

Química Newman



























Una de les moltes portades de la mítica Life, dedicada a Paul Newman, aquí en companyia de la seva inseparable Joanne Woodward.


Darrera aquella mirada magnètica, hi havia un gran actor. Paul Newman ha mort als 83 anys, i, amb ell, una de les figures més compromeses de la seva generació. Newman fou el de la timba de cartes a El Golpe, el company de Robert Redford a Dos hombres y un destino, l'inoblidable solitari de El buscavidas, l'advocat fracassat que guanya un cas impossible a Veredicto final, o la parella amb més feeling que podia tenir Liz Taylor a La gata sobre el tejado de zinc:


Cat on a hot tin roof (Richard Brooks, 1958)
Editada per Warner


Alguns links que val la pena tenir en compte:

Article molt complert a Wikipedia
Filmografia completa i comentada a Internet Movie Database
Newman's Own. La fundació de l'actor

divendres, 26 de setembre de 2008

Steinbeck, Ford, Roosevelt i la depressió

Finalment, i en plena campanya presidencial, Republicans i Demòcrates s'han posat d'acord per a donar suport, amb matisos, a la proposta del president Bush d'alliberar els bancs dels deutes escombraria, generats a partir de la crisi immobiliària. Això li suposarà a l'estat una despesa de 700.000 milions de dòlars, en el que pot considerar-se la intervenció pública més important, des que Roosevelt impulsà el New Deal, arran del crack del 29.

El debat, per tant, no és nou en l'economia liberal. L'estat ha d'intervenir en assumptes d'especial rellevància i/o trascendència per a la ciutadania? Molts analistes consideren que l'economia del segle XXI ha acabat per afavorir als mals gestors, que marxen de les empreses que han ajudat a enfonsar, amb una bona indemnització a la butxaca. Es refereixen a la socialització de la pobresa, vers la privatització de la riquesa, per a evidenciar una de les escletxes més enormes que ha produit el descontrol de l'exercici sens mida del liberalisme econòmic.

Franklin Delano Roosevelt arribà a president amb una enorme crisi econòmica sota el braç, i morí quan Estats Units ja tenia coll avall que llençaria la bomba atòmica sobre Hiroshima. Hi ha un munt de documentació sobre el qui fou un dels líders més carismàtics del segle XX, al costat de Kennedy o Churchill, que ajuda a fer-se un retrat del polític i del... faldiller. En qualsevol cas, vet aquí dos testimonis que poden ajudar-nos a entendre millor el present. Per una banda, la excel.lent adaptació cinematogràfica que, el 1940, John Ford va fer de Els raïms de la ira, la clàssica novel.la de John Steinbeck , que retrata amb cruesa la nordamèrica profunda i famèlica, que recorre el país a la recerca d'un futur millor, per la qual l'autor rebria el premi Pulitzer. La pel.lícula, extraordinariament interpretada per Henry Fonda, no segueix al peu de la lletra el final del llibre, però, com ell, generà un impacte social de grans proporcions, malgrat expliqués una història nascuda la dècada anterior. Vet aquí un dels seus fragments. Des de l'arruinada Oklahoma, la família de Tom Joad arriba a Los Angeles a fer fortuna....



The grapes of wrath (John Ford, 1941)
Editada en DVD per 20th Century Fox

L'exitosa campanya presidencial de Roosevelt el 1932, va tenir una cançó emblemàtica: Happy days are here again (Els dies feliços tornen a ser aquí). El tema, tota una declaració d'optimisme, ha passat per ser l'himne no oficial dels demòcrates. Aquí podeu escoltar la versió d'una militant convençuda: Barbara Streisand.

Happy days are here again (1929)
Música: Milton Ager
LLetra: Jack Yellen
Cd: One Voice (CBS, 1987)

Boomp3.com

dijous, 25 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Setembre



El vol de l'Àliga



Dissabte, 20. 21:50h. Cap de la Vila

Allí segueix. Majestuosa, impertèrrita. La viva imatge d'aquell Sitges que fa quatre dies vivia de les vaques grasses, fou protagonista discreta, a l'ombra, d'un dels moments més espectaculars de l'any. Qui li hagués dit a la grúa que, després de tants palets de totxanes i ciment, faria devallar l'Àliga amb delicadesa i perfecció absolutes? Que petita es veu penjada de les altures, i quin mestratge demostrà el professional que va saber fer-la aterrar amb gràcia, mesura i control. A hora intempestiva pels qui sempre arriben tard, i abans del que s’esperava per a tota la resta, els qui hi eren varen viure un moment màgic. Pregunto als responsables sobre com es va encendre, i la resposta és ben simple: una metxa amb retard de mig minut aconseguí que la pluja de guspires s'iniciés al moment just, tot tornant boges càmeres de fotos i mòbils, que ja, durant la tarda, havien pogut esplaiar-se de valent, en un carrer Parellades que semblava les Rambles per Sant Jordi.

Ara es porten les bèsties amb estètica propera al còmic, allunyada dels cànons tradicionals, però, sens dubte, efectiva, i efectista. Què els diré, un pèl Bola de drac. Al costat dels exemplars convidats al correfoc, en especial de la Dragona de les Roquetes, l'Àliga i el Drac semblaven de joguina. És enorme, i la duen com si fos un vaixell. Encaixada al carrer Jesús, feia por de veure. I no era l'única. A baix a mar, les proporcions prengueren una altra mesura, i l'espectacle, imponent i sense restriccions, va complaure la multitud congregada, que semblà assedegada d’impressions fortes. Per si algú ho dubta, el foc, almenys a casa nostra, no coneix la crisi. Felicitats als organitzadors.


Dilluns, 22. 18:30h. Plaça de la Vila

L'endemà de l'exitosa mostra folclòrica dels menuts al parc de Can Bóta -”hi ha petits que ho fan millor que els grans” diu convençuda l’amiga i mare- plou. Vatua l'olla, fotuda l'hemus. Res de nou. En la petita gran història de les nostres festes tradicionals, quedarà constància de la coincidència, durant la Santa Tecla d'enguany, de dues circumstàncies singulars: Els cabeçuts obriren la processó de la vigília, sense ningú al davant, i la Moixiganga tancà el seguici de la de la diada, sense ningú al darrera. També dues constatacions. Primera: Que els gegants no es poden mullar. M'ho han dit sempre i jo m'ho crec. Segona, mai expressada en veu alta i si sotovoce: Per res del món sortirà una parella de gegants en solitari. O, si volen, difícilment es quedarà una parella de gegants a l'Ajuntament, mentre l'altra es passeja pels carrers.... Interessant consideració aquesta, emmarcada en l'àmbit del clàssic aforisme de la condició humana, que diu que si jo no surto, no surt ningú. Per fortuna, es decideix tirar pel dret. Vestida de sòbria elegància, i amb una permanent disposada a desafiar la pluja i el que sigui, Pilar Queralt prefereix evitar el paraigua, i contrapesar el mal temps amb un somriure als llavis. La pendonista és feliç, es nota cada cop que saluda, mentre, des de dalt, Sant Pere espurneja aigua amb impertinència. La treva meteorologica permet viure una nit plàcida i despreocupada. De Sitges per els sitgetans, com hagués dit el pare de la doctrina Monroe d'haver nascut aquí. Els canvis en el programa han propiciat una revetlla on el sentiment col.lectiu de poble es palesà amb intensitat renovada, concentrada dins les parets del Retiro. I això és el millor que li pot passar a qualsevol celebració. Al Cap de la Vila, com d'habitud, -i, segons m'expliquen, a diferència d'altres pobles- al so de les gralles pocs varen ballar i una gran majoria escoltaren entre conversa i conversa.


Dimarts, 23. Santa Tecla.

Ara que les coses van bé, el president de la comissió advoca per a una reflexió a l'entorn del desenvolupament de la Matinal, i, en general, de l'encaix de les diferents activitats adreçades a la canalla en el marc de la nostra Festa Major petita. No li manca raó. Per un costat, fa goig de veure la il.lusió que desprenen tants rostres a punt de solfa a les set del matí. Ells són el futur, encara que a bona part del present li costi entendre que el relleu generacional no implica arraconar el valor de ningú, sinó aprofitar-ne l'experiència insubstituïble que només atorguen els anys. Per l'altre, potser seria bo un cert ordre o criteri que no posés en un compromís a molts caps de colla, quan intenten convèncer alguns pares de la necessitat de no incorporar a criatures massa menudes a la disciplina d'un ball. Finalment, caldria plantejar si és necessari trobar una sortida a tots aquells adolescents que, havent deixat enrera la matinal infantil, no poden accedir al territori dels grans, tot i que se'n moren de ganes. Arribats a aquest punt, la secció necessita fer un encaix per a incorporar la queixa d'una sitgetana d'edat madura que, mentre gaudia de la Matinal, fou atacada per un ou sense rumb, provinent d'un balcó del carrer Sant Francesc, segons el seu testimoni. Intolerància a la tradició? Problemes de convivència? Incivisme? Vostès mateixos. L'autor, o autora, seguia en l'anonimat hores després del fet.


Darrera Santa Tecla per a mossèn Josep i mossèn Àlvar, i primera per a Josep Vicenç Moragues, nou encarregat de l'església de Sant Joan. Sacerdot jove, de parla accelerada, que ve de Collbató. Li fan de cicerones mossèn Berdoy i mossèn d'Arquer. Al substitut del rector no se'l veu per enlloc. Asseguren que apareixerà un dia o altre. Dóno per fet que abans de l'ofici de l'any que ve. Imatge bonica la de Josep Sales, Josep Casanova i Talino Plana, revestits momentàniament d'arpillera, sota la fúria carretillaire desfermada de la sortida d’Ofici. Gràcies a Déu és dimarts, i, llevat de quatre turistes perduts, la resta de concurrència ja sap de què va la història, i reacciona a l'espetec de foc sense histerisme. I el vespre s'encetà amb el tradicional? neguit pel qual sembla que ha de passar qualsevol comissió d’abans, d’ara i de sempre. Què fer davant d’una pluja que no acaba de ser pluja, però que tampoc no deixa de ser-ho? Ramon Soler, Siscu Rossell i Oriol Julià miraven, des del balcó de la casa gran, el que queia del cel, i el que brogia de la terra a cop de timbal. Fou una decisió encertada, a la qual només cal afegir-hi una opinió escoltada: la d’aquells que creuen que, si se surt per la Santa, la Santa també s’ha de mullar.


I, per acabar la jornada, m'informen de pinyes a la Davallada....


dilluns, 22 de setembre de 2008

Dia mundial de l'Alzheimer

He pensat en el pare, però ara seria molt llarg d'explicar. L'Alzheimer és dur. Inhumà potser? Bescanvia totes les prioritats de vida que hom pugui tenir. Algunes adreces bàsiques:

Fundació Pasqual Maragall
Article molt complert de Wikipedia
Web de l'Associació Nacional de l'Alzheimer
Especial del diari El Mundo


Spot publicitari sobre l'Alzheimer, de Alzheimer Nederland

dissabte, 20 de setembre de 2008

Una genialitat, que no vàrem poder veure íntegra

Diria que el millor de la presència catalana a la Fira del llibre de Frankfurt fou el discurs inaugural de l'escriptor Quim Monzó, declamat el 9 d'Octubre del 2007. Malauradament, malgrat que la Generalitat tingui tres canals públics de televisió i dues emissores de ràdio de caire generalista/informatiu; malgrat que la Diputació també tingui una emissora de ràdio; malgrat que l'estat espanyol tingui un centre de producció televisiva a Catalunya, i malgrat que sigui propietari de la emissora de ràdio que recuperà l'ús del català acabat el franquisme; malgrat tot això, els catalans no vàrem poder veure íntegra aquesta filigrana. Aquesta obra mestra, en forma i fons. Aquesta reflexió pública irònica, punyent, feta a partir de la metàfora, de la personificació de l'home perplex davant de les paradoxes i incoherències que envolten la nostra existència.... No vàrem poder veure quelcom que mereixia ésser escoltat, i assaborit a tot arreu.

La genialitat d'un mestre.

"Senyores i senyors, els explicaré un conte"
Discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt
Quim Monzó
9 d'Octubre del 2007




Font: Canal de Vilaweb de Youtube

divendres, 19 de setembre de 2008

Un gran record musical d'infantesa























Un dels molts discos editats amb les cançons del Zecchino d'Oro

Eren així. Uns discos petits molt ben decorats, que el pare em va començar a portar arran dels seus primers viatges a Italia per questions de feina. Ell me'ls duia i la mare, amb infinita paciència, s'encarregava d'anar a la Ferreteria Sales a comprar-me agulles de recanvi per al petit tocadiscos de maleta Philips, que es va fer un tip de reproduïr-los. El concurs musical del Zecchino d'Oro (medalla d'or en traducció més o menys lliure) és tot un referent a Italia. Dedicat als nens i nenes, fou creat per el presentador de televisió Cino Tortorella l'any 1959, i s'ha vingut celebrant des d'aleshores, sota el paraigües de la RAI i de la institució benèfica Antoniano de Bolònia.

Una de les senyes d'identitat del festival és el cor de nens i nenes que acompanyen als menuts solistes. El Piccolo Coro dell'Antoniano fou fundat el 1963 per la pedagoga Mariele Ventre, i sempre m'ha captivat per la seva vitalitat, afinació i empenta interpretativa. Una veritable meravella, tenint en compte l'edat dels seus membres. Vet aquí un exemple: El de la cançó guanyadora de l'edició de l'any 2006, dedicada a Mozart, amb motiu del 250è aniversari del seu naixement. Hi ha forma més divertida i inspirada de presentar el retrat d'un geni?



"Wolfango Amedeo" (Font: Youtube, canal Zecchino d'Oro backup)
(cançó guanyadora de l'any 2006)

Autors: Text: V. Sessa Vitali – Música: G. Fasano
Canten: Davide Angelelli (6 anys) i la seva germana Matilde Angelelli (3 anys)

Un Volt, una revolució















Imatge del model de pre-producció del Volt (Font: Autopista)

Salvarà el Volt a General Motors?. El passat 17 de Setembre, el dia en el qual la marca celebrava el seu centenari, es desvetllà el projecte més esperat dels darrers anys: un model de pre-producció del Chevrolet Volt, l'aposta del gegant nordamericà en plena crisi, per a fer front a un problema global que els fabricants d'automòbils han abordat tot fent ús de diferents teconologies substitutives, o complementàries, de la benzina o el gasoil. I és que el model està pensat, únicament i exclusiva, per a funcionar amb electricitat, tot i que porti un petit motor de benzina destinat, només, a carregar-ne les bateries en cas necessari.

Com funciona? Els qui vulguin una explicació més detallada la trobaran en aquest article de la revista Autopista Per la resta, dir-los que el cotxe utilitza un motor elèctric, que dóna una potència equivalent a uns 150cv. Té una autonomia de fins a 60km entre càrrega i càrrega (suficient, segons els estudis d'ús de la majoria de la població nordamericana) i una velocitat màxima insòlita per un automòbil d'aquesta tipologia: 160km/h. Un cop a casa, el Volt s'endolla com qualsevol aparell que funcioni amb acumuladors, i, en cas que la bateria estigui completament descarregada, en menys de tres hores estarà a punt per a tornar a sortir. Sigui com sigui, però, mai no deixarà penjat al propietari, perquè, d'esgotar-se la font d'energia, el seu petit motor de benzina entrarà en acció.

Per la resta, tot semblen avantatges. La primera, un cost molt inferior per quilòmetre recorregut, respecte al dels combustibles fòssils. Dins i fora, el silenci absolut... L'únic repte pendent és, hores d'ara, la fabricació de bateries menys pesants, més econòmiques i de major capacitat, que permetran una autonomia encara més gran.

Toyota ha venut prop d'un milió d'unitats del pioner Prius, i Honda també ha apostat per l'energia elèctrica, amb la versió hibrida de l'Accord, i amb la presentació d'aquí uns dies al saló de París del prototipus Insight. El Volt de Chevrolet, que apareixerà al mercat americà l'any 2010, i posteriorment a Europa, sota el paraigües d'Opel, promet ser un rival de bandera. De moment, la seva publicitat no pot ésser més enginyosa. Després de cent anys construint benzineres, el futur les esborra del mapa, mentre reneix el verd...

dijous, 18 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Setembre



Málaga Virgen en tu copa…..


“Sabes que Sitges me recuerda mucho a Marbella?”

José Luís Hernández, regidor de turisme de Marbella, en conversa amb Albert Roca.



Divendres, 12.

La denominació turística Costa Brava, atribuïda al periodista Ferran Agulló, compleix cent anys en plena forma. És una marca sensacional. Mentrestant, què ens ha passat a nosaltres? Seguim en terra de ningú, a la recerca de quelcom que iguali la potència d’aquell Sitges, platja d’Or ideat per el barceloní Enric Sala l’any 1930, i ja caduc d’acord amb les tendències actuals. I ho hem intentat de vegades. A inicis dels 90, Sitges, això és vida. A finals dels 90, Sitges, joia de la Mediterrània. I, des de fa quatre dies, Sitges, l’art de viure…. Quin serà el proper?


Vespre. Terrasses de l’edifici Miramar

Que ningú no s’espanti. L’analogia que l’autoritat municipal de la Costa del Sol li confessà al sempre amatent periodista sitgetà, només se centrava en l’àmbit físic, morfològic i paisagístic. Poden esbufegar, després del calfred, perquè el senyor Hernández no es referia a cap pilotada urbanística, sinó a quelcom més edificant, agradable i bucòlic. En semi-penombra, l’impulsor del ara anomenat Centre d’oci gastronòmic Can Fabes, desgranà un pregó amb un puntet de desmitificació que s’agraí, venint d’una autoritat en la matèria. Vet aquí un dels paràgrafs, que fou acollit amb especial interès per part dels qui avorreixen l’esnobisme en totes les seves manifestacions públiques: “Pues bien, llegados a este punto, yo me significo a beber más y analizar menos”. Santi Santamaria, flagell de la cuina deconstruïda, dixit.


La verema ha anat com gairebé sempre, començant per la bella imatge de les pubilles il.lusionades, que desperten gran poder de convocatòria. Per la resta, els qui es desplaçaren a Can Torres a veure com els malaguenys juraven homenatge al vi, i abstinència de per vida a l’aigua, recuperaren l’inefable menú de les favetes. L’endemà de l’elecció de la pubilla, podia escoltar-se el tradicional rum-rum sobre els criteris de valoració del jurat, en el que esdevé una cerimònia social tan vella com la pròpia festa. El resultat del concurs de trepitjadors de raïm –difícil d’entendre sense les imperatives ordres d’en Jofre, a les quals seguiren unes quantes arengues de l’estrenat president Marin de Bes ficat de ple en el paper d’speaker-showman- demostrà una precisió de tal magnitud, que hom diria que la mesura la prengueren especialistes de qualsevol laboratori farmacèutic: deu centilitres separaren al primer classificat del segon, i el segon del tercer. Costa de creure. És igual, l’any que ve parlarem del mateix. I qui sap si l’any següent, o l’altre…


Dilluns, 15. Vespre-nit. Saló de plens

La vida política saluda el nou curs, amb un reguitzell d’acords relacionats amb convenis i/o subvencions. En alguna ocasió m'han preguntat sobre la tasca que desenvolupa la Fundació Gustavo Puente, i no he sabut pas que dir. Si s'acosten al cercador d'internet Google i cliquen el nom de l'ens, els apareixerà l'adreça de la pàgina oficial: www.fundaciogustavopuente.org. Un cop dins del web en perenne estat de construcció, podran comprovar com s'informa a la capçalera que la seu social és a la Masia Nova de Vilanova i la Geltrú -quan és un fet que la fundació porta prop de dos anys a l'enlluernador ex-centre de disseny d'Audi- i hi trobaran una declaració d'intencions plena de prosòdia vàcua, que no té pèrdua: “És un centre de confluència i d'interacció dels sectors -creatiu,industrial i comercial- que intervenen en la moda, un món que demana esperit i creació per tal d'abastar la seva màxima expressió com a fenòmen social i com a nexe de comunicació intercultural.”


Com s'ha palesat aquest missatge en la vida pública?. L'única prova tangible que pot aportar la fundació és la iniciativa que, amb el títol de “xerrar al Prado” consistí en unes tertúlies ad libitum, sense tema concret, que se celebraren a principis d'aquest any. L'invent, que prometia heterogènies i desencotillades converses a l'entorn d'una taula parada amb el corresponent xeflis, palplantada a l'escenari del teatre de l'entitat, fou publicitat a través dels cartells amb més errades ortogràfiques per frase, que el cronista recorda haver vist mai en quelcom que porti imprès l'escut de l'Ajuntament. Des d'aleshores, el no res. Dilluns, el ple atorgà una nova subvenció per al centre. Segur que no es tracta d'una milionada, però em va cridar l'atenció que, tampoc durant la sessió -i més enllà de llençar pilotes fora- cap responsable fos capaç d'explicar, amb cara i ulls, què fa la fundació Gustavo Puente a Sitges, i, en conseqüència, perquè la Institució subvenciona allò que no sap exactament com definir. Sense paraules.


Durant el debat despertà interès l'assumpte de la hipoteca que ha sol.licitat la concessionària, per a finançar les obres del nou tanatori, car obrí, de nou, el debat sobre si, de debò, acabarem enyorant les atencions que l'Ajuntament dispensava als cementiris. Contravenint el tòpic, sembla clar que, passat el primer any des que es féu efectiu el traspàs de la gestió dels mateixos a la empresa privada de cuyo Nomber no quiero acordarme, la gestió d'aquesta no ha merescut cap mena d'unanimitat positiva. Ans al contrari. A tota la corrúa de queixes sobre les mancances del servei, s'hi ha afegit el dissortat episodi, del qual va ser víctima la venerable reixa de ferro de la entrada -que tornarà a ésser col.locada en substitució d'aquesta espècie de porta de corral o somier de tercera que fa llàstima de veure- i, fa quatre dies, la implantació de les noves taxes, que no han ajudat, precisament, a millorar la sensació general. I la sensació general podria copsar-se amb una sentència contundent: Almenys a Sitges, la empresa de serveis funeraris ha tingut la santa sort que els morts no poden queixar-se, perquè, de fer-ho, intueixo que coincidirien en moltes de les lamentacions que han expressat els seus familiars.


Bona Santa Tecla a tots!

dimarts, 16 de setembre de 2008

Tres versions d'un petit clàssic: Eres tú

Juan Carlos Calderón, excel.lent músic que ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional als Estats Units, composà, el 1973, el que ha acabat per esdevenir un petit clàssic intergeneracional. Mocedades, amb l'exquisida veu d'Amaya Uranga al capdavant, defensà, en el festival d'eurovisió d'aquell any, Eres tú. Pels pèls, el tema quedà en segona posició, però la cançó volà sola des d'aleshores, i la seva tornada -eres tú, como el agua de mi fuente, eres tú el fuego de mi hogar- es popularitzà arreu, fins al punt que continua essent, avui, una referència dins del món de la música dita lleugera.

Eres tú és una gran cançó que, com totes les que arriben a aquesta categoria, permeten multitud de versions sense fer-se malbé. Vet aquí que, tot passejant per You tube, n'he trobat dues que m'han semblat prou interessants. Abans, però, vet aquí la original, extreta de la emissió en directe de l'eurofestival, celebrat a Luxemburg, el 7 d'Abril de fa trenta-cinc anys....




Perpetuum Jazzile és una formació vocal eslovena, que acaba de complir el seu vint-i-cinquè aniversari. La seva projecció internacional ha estat especialment intensa des que n'assumí la direcció el músic, arranjador i productor Tomaž Kozlevčar fa sis anys. Tot seguint l'estela del vocalising, la versió del Eres tú de Perpetuum Jazzile renova amb elegància les harmonies fetes populars per Mocedades. L'enregistrament, del 2007, prové de la televisió eslovena.




Finalment, una versió més pop del tema de Juan Carlos Calderón, de la mà de la jove cantant Colombiana, de Barranquilla per a ser més exactes, Verónica Vanegas. Amb una producció molt en l'òrbita nordamericana, i una imatge de protagonista de culebrot televisiu, Vanegas interpreta amb convicció.

dissabte, 13 de setembre de 2008

100 anys de la Costa Brava, i 78 de la Platja d'Or




















Tossa de Mar (Fotografia de Jens Petersen, a Flickr.com)

Dues denominacions turístiques amb fortuna desigual. Llegeixo, a La Vanguardia d'ahir, que el 12 de Setembre del 1908, a les pàgines de La veu de Catalunya, el periodista Ferran Agulló, en l'article titulat Per la Costa Brava, es va referir a la nostra Costa Brava, per a diferenciar-la de la de Mallorca, que ja havia inspirat a l'escriptor Gabriel Alomar i al poeta Miquel Costa i Llobera, en sengles obres presentades als Jocs Florals de Barcelona del 1903. Malgrat tot, a Agulló li escau ser el protagonista d'una de les tantes llegendes apòcrifes que situen l'escenari de la seva inspiració a Sant Feliu de Guíxols, on existeix un monòlit que certifica allò que, sense proves concluents, tothom ja dóna per fet: Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava.

Avui, la denominació Costa Brava segueix essent una de les marques turístiques amb més anomenada i projecció arreu del món, prova fefaent de l'encert d'aquells que varen saber definir amb tant d'encert una paisatge esqueixat de contundent bellesa, d'orografia feréstega i cantelluda, i de naturalesa mediterrània per excel.lència.



















El monòlit de Sant Feliu de Guíxols, on es proclama la inspiració del periodista Ferran Agulló (Fotografia de Fotos turístiques, a Flickr.com)


A l'altre costat, Sitges continua a la recerca d'un eslògan turístic de referència. Durant prop de 60 anys, la denominació Platja d'Or féu furor arreu. A inicis dels anys 90, l'Ajuntament, en un primer intent per a renovar la imatge publicitària de la vila, encarregà el projecte que culminaria amb la frase promocional Això és vida. A finals dels 90, en un nou intent de la corporació per a trobar un lema que redefinís l'anterior, picà l'ullet al passat, tot promocionant la marca Sitges, joia de la Mediterrània. Finalment, travessat el segle XXI, l'actual corporació municipal ho ha tornat a intentar, amb una nova frase publicitària, Sitges, l'art de viure, que tampoc no sembla haver suscitat l'entusiasme general, ni la difusió popular que antuvi va tenir el celebèrrim Sitges, platja d'Or.


En poc més d'una dècada, doncs, Sitges ha canviat en tres ocasions el seu eslògan publicitari, a la recerca de substitut per una fòrmula que entenia esgotada. La història del Sitges platja d'Or es remunta a l'any 1930, quan, el 26 de Gener, a partir d'un concurs públic impulsat per la Societat d'Atracció de Forasters, i difòs a través de les pàgines de L'Eco de Sitges, 480 persones pugnaren per guanyar una convocatòria que, finalment, el 23 de Febrer posterior, va raure a mans del barceloní Enric Sala, qui s'endugué les 200 pessetes de l'època, amb les quals estava dotat el premi. El reconeixement oficial de l'eslògan Sitges, platja d'Or, fou atorgat per la Dirección General de Turismo el 24 de Març del 1966, després d'haver superat el recurs que el municipi de Platja d'Aro va presentar per entendre que hi havia una similitud fonètica molt evident entre les dues denominacions.

Han passat 78 anys i, malgrat el seu aire kitsch, l'eslògan d'Enric Sala és, encara, recordat per molts sitgetans que desconeixen amb quina frase es promociona la vila en l'actualitat. Per alguna raó serà.





















Sitges
(Fotografia de Santi MB, a Flickr.com)

Edward Hopper, o la essència americana




















Nighthawks (Edward Hopper,1942. Col.lecció Art Institute of Chicago)

Vet aquí una de les obres d'art que defineixen l'essència del món que l'ha vist néixer. El pintor sitgetà Francesc Sillué em va descobrir l'obra d'Edward Hopper, arran d'una de les habituals tertúlies radiofòniques dels dilluns. Des d'aleshores, tot allò que he vist d'aquest mestre nordamericà m'ha captivat profundament. Crítics i públic coincideixen en assenyalar que el seu oli Nighthawks, exposat a la col.lecció de l'Art Institute of Chicago defineix a la perfecció l'essència de la pintura de l'artista: escenaris buits i solitaris, especialment urbans -tot i que Hopper abordà paisatges rurals i mariners de forma excepcional- on l'ésser humà apareix sovint amb aparença sempre pensativa, en el que s'ha considerat un viu reflex dels dubtes de la societat nordamericana contemporània.



En aquest vídeo, l'obra d'Edward Hopper il.lustra l'Adagietto de la 5a simfonia de Gustav Mahler, en versió de Sir John Barbirolli, dirigint la New Philarmonia (EMI classics). Vídeo produït per ClassicsHouse

dijous, 11 de setembre de 2008

Barenboim i el tango

És, sens dubte, un dels músics argentins més coneguts arreu, i també un dels més compromesos amb les causes d'interès social. El Juliol del 2001, Daniel Barenboim fou el primer a dirigir Wagner a Israel, quan mai ningú no s'hi havia atrevit des de l'holocaust nazi, i ha estat un dels ferms defensors de la necessitat d'establir ponts de diàleg entre jueus i palestins. Més enllà del seu activisme militant, del qual n'ha nascut la fundació Barenboim-Said, per a la difusió de la música com a element fonamental per a la educació, és evident que, pels melòmans d'arreu del món, Barenboim és un dels grans pianistes i directors d'orquestra del segle XX. Valorat especialment per les seves interpretacions de les sonates per a piano de Beethoven i Mozart, el músic argentí també ha estat ambaixador de la música del seu país arreu del món. El següent clip n'és una bona mostra. Es tracta d'un fragment del concert que, el 31 de Desembre del 2006, realitzà al capdavant de l'orquestra filarmònica de Buenos Aires, a la Plaza de la República de la capital argentina.

Produït per la cadena televisiva franco-alemanya Arte, Tango Argentina, editat en DVD, és un esplèndid recorregut per el repertori musical més popular del país, en companyia d'alguns convidats d'excepció.


El dia que me quieras
Música: Carlos Gardel
Lletra: Alfredo Le Pera
1935


Crònica local
Ec0 de Sitges, 13 de Setembre


Posem-nos en remull



Amigues i amics lectors, s’ha acabat la bona vida. Des de Brussel.les, el comissari europeu d’economia, Joaquín Almunia, anuncia que, ben aviat, entrarem en recessió. O sia, que travessarem el llindar del creixement zero, encara que el ministre del ram, amb aquell posat de savi als núvols, digui obertament que no contempla aquesta possibilitat. Malgrat tot, les autoritats han avançat en l’assumpció del trasbals col.lectiu, en el benentès que al qui mana sempre li costa confessar que van maldades, per por d’haver de reconéixer les responsabilitats pròpies que se’n puguin derivar. Així doncs, ha finit el temps de les metàfores, de la timidesa en definir una situació preocupant, de comunicar-ho als ciutadans amb la boca petita, i de mirar als llims. Diumenge passat, la primera pàgina de La Vanguardia era d’una contundència aclaparadora: “La crisis lleva al borde de la quiebra a los municipios”. A les pàgines interiors, l’assumpte no millorava: El último mensaje enviado a los municipios des de la madrileña calle Alcalá -sede del Ministerio de Economia- es que en el presupuesto del 2009 no se va a incrementar la aportación del estado a los Ayuntamientos. Habrá mil millones más a repartir entre todos los municipios, pero, de hecho, esa cantidad se deriva de los atrasos en las liquidaciones de periodos anteriores. La reforma del modelo queda para el 2010”.


Ara que s’ha trencat el cantir, que s’ha desinflat el globus, que ha esclatat la bombolla, i que les circumstàncies ens han tret la bena dels ulls, el cronista té la sensació que vivim una època d’intencionada memòria fugissera. Com si el que patim avui no tingués pecat original, com si l’evocació del passat recent només contribuís a augmentar la frustració del dia a dia, quan, més aviat, hauria de servir per a propiciar aquella reflexió col.lectiva, que ajudés a evitar repetir els mateixos errors en el futur. Fem memòria d’allò bàsic que seria bo tenir en compte, abans de lamentar-nos de nou. Finalitzats els Jocs Olímpics de Barcelona, que suposaren, en el cas de Sitges, un esforç enorme per part del sector hoteler amb l’objectiu de posar-se al dia, vingueren temps molt difícils, que començaren a redreçar-se en el moment en el qual l’àrea metropolitana ens redescobrí com a destinació de segona residència, gràcies a la nounascuda autopista Pau Casals. Des del 1995, si fa no fa, la vila ha viscut en un miratge de xifres econòmiques bastant fora de la mida humana. Cal recordar-ho? La darrera dècada ha estat la de la eclosió de les agències i despatxos immobiliaris, la dels lloguers impossibles, la del preu desmesurat per metre quadrat, la d’una massificació difícilment sostenible, encaixada en uns models arquitectònic-urbanístics de petacada, la de l’èxode de veïns incapaços de poder afrontar les exigències econòmiques del poble on van néixer, la d’un poder públic encotillat per les regles del mercat, la de les grúes a cada cantonada, la d’un poble que, legítimament, ha prioritzat el rendiment econòmic, fruit d’un context favorable, per davant de la resta de conseqüències no tan falagueres que podia tenir en altres àmbits de la nostra vida quotidiana. La d’un Sitges, en definitiva, que ha volgut i ha dolgut.


Tornem a les paraules de Solbes, que han aixecat les protestes de les associacions municipalistes d’arreu del país, en el que esdevé un clam recurrent, des de l’inici de la democràcia en l’àmbit local. És prou sabut de tothom, que, a l’hora de rebre recursos, els Ajuntaments són la darrera balda de la cadena de les administracions públiques, i, en canvi, per raons òbvies, la primera porta a la qual truquen els contribuents quan es tracta de reclamar solucions als seus problemes del dia a dia. Res de nou, doncs, si no fos perquè, tenint en compte l’estat actual de les arques de l’estat, es pot plantejar amb seguretat la hipòtesi d’un panorama difícil en els propers mesos, perquè comença a fer-se molt evident que no hi haurà prous misses per a satisfer tants interessos, i, en conseqüència, serem, com sempre, els últims de la llista en parar la mà, malgrat que el cabàs de greuges comparatius exigeixi als de dalt treure euros de sota les pedres. Quin és el principal problema hores d’ara? Poden contemplar-ho des del vessant positiu. No cal que ningú pateixi pel fantasma del desenvolupament urbanístic massiu. El benvingut nou pla general pot descansar, perquè el pèndol de l’economia penja del costat de les angúnies, i trigarà a resituar-se. El lliuremercat és així. A manca de regulació més estricta, els límits del negoci els marca la llei de l’oferta i la demanda. Sense demanda no hi ha oferta, i un excés de demanda propicia l’especulació, el diner fàcil i la perversió en la consideració del veritable valor de les coses. Després d’una colla d’anys on es flirtejà amb xifres enlluernadores, vingudes d’ambicioses operacions immobiliàries, ens tocarà conviure amb el parany que romania amagat darrera el caramel de les llicències d’obres, que no és altre que el de garantir el manteniment d’uns serveis, que hauran d’adaptar-se a una nova realitat social, molt més nombrosa. Neteja, sanitat, assistència residencial, ensenyament, llars d’infants, infraestructures d’obra pública….


Arran de la crisi sovintegen declaracions d’alts representants polítics sobre les restriccions pressupostàries que obligaran a replantejar decisions, condicionades per la manca de recursos. D’on treurà Sitges els diners per a satisfer les necessitats d’una població que duplica folgadament la que tenia fa quinze anys? Amb matisos, l’estratègia més soferta que l’home ha aplicat en periodes cíclics de mancances, des que el món és món, no és altra que la de no gastar, quan el saldo afluixa. És molt probable que ara calgui estirar la màniga, acostumats com estaven molts a estirar només el braç. En una societat hipotecada fins dalt, i que ha substituït la cultura de l’estalvi per la del gaudi del dia a dia, resulta difícil pensar en cataplasmes efectius. En conseqüència, més enllà dels enginys que l’economia domèstica ja ha hagut de posar en marxa, per entomar la situació, valdrà la pena saber, ara que la redacció del pressupost del 2009 truca a la porta, com administrarà la casa gran el seu capital, que és el nostre. De moment, potser valdria la pena mirar enrera i pensar en si l’Ajuntament ha gastat sempre pensant en els veritables motius que justifiquen la funció pública, o si hi ha hagut massa festa i festeta. Per la butxaca no s’arriba a la felicitat, i gairebé ens ho hem cregut. Ara sabrem, de debò, si Sitges sap gestionar els seus estalvis, cas de conservar-los.



Tres minuts per a pensar



















Fragment de:
In Memoriam, New York City
Produït per HBO (2002)

Un himne oblidat?

La cançó dels catalans
Sardana
Música: Enric Morera i Viura
Lletra: Josep Maria de Sagarra i Castellarnau
1930

Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor
sols ens plau una tonada
que tots la sabem de cor.

Llibertat diu quan comença,
Catalunya diu després,
llibertat i Catalunya
no cal que digui res més!

Si la cançó sembla vella
mai de sentir-la n'hi ha prou,
les ungles de cada dia
li donen un aire nou
I lliga amb totes les coses,
amb el negre i amb el blanc,
amb els pals sense banderes,
i amb les banderes de sang!

Català d'aquesta terra
tu que escoltes al teu pit
tot allò que viu s'hi enterra
de vergonya i de despit.

En les teves nits amargues
t'han sobrat els pensaments,
les paraules eren llargues
i han estat curtes les dents.

Si les lluites són enceses
cal que tinguis una mà,
que no es fia de promeses
i que va de dret al gra.

Perquè hi ha molt temps per a viure!
Moltes ales en el món!
I la pell que vol ser lliure
no li manca estrella al front.

Català, l'espiga es daura
per la falç que sap segar...
i caurà allò que ha de caure
si ets català!

Boomp3.com

Versió de la polifònica de Puig-Reig, enregistrada per l'autor a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.

divendres, 5 de setembre de 2008

Una immersió en Beethoven: Julius Katchen












Julius Katchen (1926-1969) Foto:DECCA

1973 més o menys. Il.lusionat de tenir el primer aparell reproductor al cotxe, el meu pare havia comprat una cassette pre-enregistrada del concert per a piano número 5 de Beethoven, popularment conegut amb el renom de Emperador. Crec tenir prop de 10 versions diferents d'aquesta obra que m'entusiasma, però cap m'ha arribat a colpir tant, com la continguda en aquella cinta que, fins l'arribada del CD, sempre vaig guardar amb cura, per por de fer-la malbé per l'ús indiscriminat. Confesso sentirme més proper a Bach, Beethoven o Tchaikovsky, que del gran Mozart. I, de tot el repertori del geni de Bonn, els cinc concerts per a piano són una de les joies que sempre em ve de gust escoltar.

Han passat trenta-cinc anys, i segueixo sense trobar substitut a la interpretació de Julius Katchen, en companyia de la Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Pierino Gamba. L'enregistrament, de l'any 1963, és de DECCA. El pianista preferit de Montserrat Caballé tenia aleshores 37 anys, i Gamba... 26! El Rondò-Allegro final és ple d'una força i vitalitat esborronadores.

Boomp3.com

Nous materials, nova arquitectura



















Allianz Arena Munich (Herzog i deMeuron,2005)


Es diu Etfe -acrònim del Etilè-fluoretilè- i Dupont el comercialitza amb el nom de Tefzel. Es tracta del nou material que ha revolucionat l'arquitectura. Infinitament més lleuger que el vidre, i, en conseqüència, amb major facilitat per a la seva col.locació, aquesta espècie de pel.lícula plàstica, transl.lúcida, inflable i deformable, ha permès als arquitectes deixar volar la imaginació a l'hora de dibuixar els exteriors d'alguns dels edificis més emblemàtics dels darrers anys, entre els quals hi ha la vistosa "coixinera" que el gabinet Herzog-DeMeuron ha creat per al Allianz Arena del Bayern de Munich o el Centre nacional de natació de Pequín, que ha servit per acollir les competicions dels jocs olímpics.



















Water Cube Beijing (PTV architects, 2007)

Per aconseguir la singular façana del cube, inspirada en la composició mol.lecular de l'aigua, especialistes en física estudiaren com es podia recrear, amb les tècniques constructives actuals, l'estructura natural, lliure, amb la qual es disposen les bombolles de sabó. Posteriorment, el material es col.locà sobre l'esquelet de l'estructura, i s'inflà a la mida requerida. En total, cobreixen l'edifici prop de 100.000 metres quadrats de bombolles d'Etfe, comptant les capes exterior i interior del cube. Entre les tasques de manteniment que caldrà realitzar, de forma habitual, hi ha les de mantenir la pressió d'aire adequada per a cadascuna de les peces. De no realitzar-se aquesta operació, els coixins anirien desinflant-se amb el pas dels anys.....

dijous, 4 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Setembre


Patrimoni retornat


“Suggereixo que, si algún grup de Sitges vol venir, els puc fer una explicació de la creu, i fer una visita al poble de Montardit de Dalt, que és una preciositat. (...) Evidentment, de franc per a tota la gent de Sitges que vulgui venir.”



Agustí López i Pla

Alcalde de Sort. 2 de Setembre










Dissabte, 30 d'Agost. Vespre. Edifici Miramar.

Vet aquí un titular poc ortodox, d'acord amb els cànons periodístics: Aquella noia que popularitzà escenes i bodegons festamajorencs, a través de quadres, pòsters i encàrrecs de tota mena, comença a descobrir-se com a veritable pintora. I no és que abans no ho fos als ulls d'una bona majoria, sinó que, ara, la seva obra respon més als conceptes que neixen de l'interior, sobre els quals es fonamenta la creació veritable. Després de prop de quatre anys d'absència de les sales d'exposicions, Blanca Benítez ha superat la primera i particular travessa del desert -per la qual necessiten passar tots els artistes, les vegades que faci falta i siguin de la disciplina que siguin- reinventant-se en forma i fons. Del sedàs n'ha sortit una exposició que no decepcionarà als qui esperen retrobar un conjunt distingible per la importància que l'autora dóna als detalls i a la puresa formal, però que, sobretot, sorprendrà per la presència d'una colla d'exemples que demostren ambició a l'hora d'abordar noves formes d'expressió plàstica, que, a la vegada, apelen a l'espectador vers alguns dels problemes i neguits de la condició humana en el context del món actual.

En resposta a la perenne necessitat d'evolucionar, i de no quedar-se ancorada en els temes que han estat definitoris dels seus inicis davant dels pinzells, Blanca Benítez ha entrat en una nova etapa amb peu segur, malgrat es reconegui massa sensible al ressò que puguin tenir tants canvis a l'hora de presentar-los al públic. El fet és que, durant la vetllada inaugural, els elogis s'escoltaven sense esforç, per poc que hom es passegés per la planta baixa del Miramar.




















La creu de Montardit, l'any 1920 (Diari "La mañana" 5-VIII-2008)



Dimarts, 2 de Setembre. Matí.

Darrera de la invitació pública, reproduïda a la capçalera d'avui, s'amaga una història molt singular, entretinguda i, fins a cert punt, emotiva. Montardit de Dalt és un petit nucli habitat situat a pocs quilòmetres del municipi de Sort, actualment conegut per l'administració de loteria de La bruixa d'Or més que per qualsevol altre de la llarga llista d'atractius turístic-esportius que la zona ofereix. Fa poc més d'una dècada, un grup de veïns, encapçalats per el senyor Agustí López, que ja era alcalde aleshores, decidiren investigar a l'entorn del destí final de moltes de les peces d'art de les rodalies que, en èpoques pretèrites, foren sostretes, extraviades, venudes o malvenudes. Una bona part d'elles -seguint el mateix viatge que envià part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell al castell del magnat Hearst a San Simeon, o el claustre de Sant Miquel de Cuixà a Nova York- anaren a raure a col.leccions privades o museístiques dels Estats Units, en un dels exemples més manifestos de la nul.la consideració que, durant massa temps, ha tingut la necessitat de preservar el nostre patrimoni històric.


Entre les prop de 50 obres que aconseguí sistematitzar el grup de Sort, hi havia la capçalera/medalló d'una bonica creu de terme dels segles XIV-XV, que, situada en un camí públic, va ser manllevada prop del 1920, segons es pot concloure a partir de la escadussera documentació gràfica existent. Sense que hagin pogut establir-se quines han estat les vicissituds de la peça des de la seva desaparició, el cas és que els camins de la investigació, i de les casualitats de la vida, dugueren a l'alcalde de Sort al museu Maricel. Sorpresa. La Creu-Pedró de Montardit formava part del conjunt que el doctor Jesús Pérez-Rosales donà a la Diputació de Barcelona, i ha estat exposada, si fa no fa, des de la inauguració de l'equipament el 1970.



















La creu de Montardit avui (Foto: Mariona Canals, diari "Segre" 17-VIII-2008)



Fins que no s'ha fet efectiva la signatura del conveni, el senyor López reconeix que la negociació no ha estat fàcil. Empès pel desig dels veïns, i per una reflexió molt vàlida, que ha avantposat la propietat pública de l'objecte com a principal argument per a defensar el seu retorn, l'alcalde de Sort ha tingut davant fins a tres presidents de la Diputació per a convèncer. Manuel Royes no li donà opció, i José Montilla li oferí la possibilitat de poder-ne fer una rèplica. Finalment, l'actual ministre José Corbacho obrí el camí que ha acabat per a facilitar un final feliç a l'assumpte. Des del passat 17 d'Agost, segons relaten les cròniques periodístiques dels diaris lleidatans, l'obra reposa a l'església de Santa Cecília, patrona de Montardit, dins d'una urna de vidre envoltada de les mesures de seguretat i conservació necessàries. Aquesta ha estat, segons sembla, l'única condició a la cessió que ha imposat la Diputació de Barcelona a les autoritats pallareses, per a que la creu no marxi mai del poblet d'on va desaparéixer fa gairebé noranta anys.


Així doncs, Montardit de Dalt ha recuperat un important bocí del seu bagatge històric, artístic i sentimental, mentre que el Maricel ha perdut un element de les seves col.leccions, en benefici d'un objectiu molt edificant, del qual seria bo que d'altres en prenguéssin exemple. El cronista se n'alegra, perquè a Montardit s'estimaran la peça en qüestió com mai l'haguéssim poguda estimar nosaltres, per una òbvia raó emocional, impossible de copsar amb la mateixa intensitat des de la nostra perspectiva. Agustí López, que, a més d'ésser home d'agradable conversa, arracona amb intel.ligència qualsevol interpretació política que es vulgui donar a la notícia, considera que l'èxit del procés ha vingut donat, per una banda, pel fet d'haver-se desenvolupat en el marc d'unes negociacions on ha prevalgut el valor de les converses enraonades, per davant de la mera exigència del retorn, i, per l'altra, per la necessitat de gestionar-lo amb la discreció necessària. Tanta, que l'alcalde es descoloca una mica quan es tracta de respondre a la pregunta sobre si ha parlat de l'afer amb sitgetans. No ho ha fet. Tampoc no li ha calgut, està clar, perquè la estratègia més pragmàtica potser aconsellava dirigir-se al capdamunt de la jerarquia administrativa. Els resultats així ho han demostrat, i el convit queda sobre la taula.