dijous, 23 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de febrer





XisPun!


Dijous, 16 de febrer
A mi el Carnestoltes m’ha agradat molt. Molt vaja. Vull dir molt per si no ha quedat clar. Sota la seva airosa corona de dimensions desafiants, i darrera la barba amish i les ulleres eltonjohnianes, fico al rei Josep Milán –hàbil especialista en el tête à tête- a la seva esposa Ramona, i a tota la cort de XisPun! al pom de dalt de les millors versions del personatge que s’han fet des de la seva recuperació. I ho confesso tenint en compte que, per a sostenir l’afirmació, cal fer els ulls grossos davant d’alguns detalls d’aquesta aposta feta a contracorrent dels temps que corren, de la inèrcia que porta una festa acostumada als actes multitudinaris que han de perseguir un objectiu bastant impossible, com és el de complaure a un públic de tres a noranta anys sense despentinar-se. La concepció d’aquest Carnestoltes, que troba les seves arrels en el de Setèkrit de fa quinze anys, amb alguns tocs cubaneros, ha defugit amb intenció els esperats i tradicionals discursos –ningú recordarà Carles Torres pel predicot o les arengues a les societats- per a jugar obertament la carta de la proximitat, de les petites coses que deixen caliu emocional, a través d’una corrúa de personatges carregats de sensibilitat, perfectament definits, i admirablement vestits i caracteritzats, que han protagonitzat històries quotidianes properes o absurdes, construïdes amb aquella imaginació que depassa qualsevol restricció pressupostària. L’enginy no es compra ni es ven. Se’n té o no, i les mancances acostumen a estimular-lo. Després d’una dècada llarga de vaques grasses, vet aquí un personatge fet per un equip acostumat a treure petroli de sota les pedres des de fa molts anys, i que no ha perdut l’oportunitat de saber explotar les potencialitats de les xarxes socials de forma continuada, com a perllongació del que s’ha viscut al carrer, tot deixant algunes imatges impagables dignes d’un costumari surrealista, com les del matrimoni Torres-Seminova alimentant als cignes de la platja Sant Sebastià. Malgrat tot, aquesta jugada de risc no ha estat exempta d’alguna ensopegada. La més evident es va viure durant l’Arribo, un petit pot de bona confitura incapaç de satisfer el delit dels qui esperaven un pot gros que es pogués tastar de cop, o, si més no, que no es fes esperar tant. Dijous Gras la colla va caure en l’agredolç parany de no preveure prou les conseqüències que genera l’enorme expectació de l’esdeveniment que marca la diada, tot posant a prova la paciència del personal, obligat a fer una cua immensa que condicionà el desenvolupament d’una acció teatral, per altra banda magnífica, que contrapesà l’enuig dels qui s’esperaren sense marxar. L’interior del Miramar fou convertit en un veritable museu, en una casa de nines malauradament efímera, i tot l’itinerari demostrà, a cada passa, la intenció manifesta de proposar una història ben trabada, divertida, reflexiva i, sobretot, sitgetana, quelcom que molts han sabut valorar. El mateix pot dir-se de l’enterro, brillant exercici d’onomatopèies que evocaren el castell de foc que tots conservem en el nostre imaginari personal. Comptat i debatut, el pitjor ha estat l’indigest cartell, però fins i tot crec que l’he oblidat. I mira que n’hi havia per a no oblidar-lo....

Dissabte, 18 de febrer
L’esperit del fardo revifa cada any durant la cursa de llits. Èxit total de la proposta, amanida per una divertidissima performance berlanguiana dels No K-lia i la Suburband. Una excepció enmig de la tònica general d’una festa on mana el lluiment en percentatge quasi absolut. I si mana el lluiment, deu ser perquè la majoria així ho vol. I en ple segle XXI no estem per a questionar el que vol la majoria, que per això és la majoria. A la tarda, una veritable multitud esperava l’emotiu moment Markatú-Suburband i la versió del Sitges Carnaval amb la qual volgueren recordar al gran Janio, abans que la batucada sitgetana presentés als entusiasmants batuquets. En Janio ha estat present arreu, i diria que des de la mateixa discreció que ell va conrear sempre en l’àmbit personal.

Diumenge, 19 de febrer
Ara que no ens llegeix ningú, i que els mossos estan satisfets, contestin amb el cor a la mà: quants de vostès s’han convertit a la causa dels nous horaris? Més d’un, amb matisos. O, si volen, la tragèdia no ha estat tant shakesperiana com s’intuia abans de començar. A continuació s’hi poden afegir els atenuants del positivisme: el menor temps per a resoldre contingències de logística entre rues, i el desig de trobar un ambient més de nit formen part de l’argumentari de la part contrària al canvi, que continua representada per Retiro i Independents, partidaris, per altra banda, de recuperar la megafonia centralitzada al Cap de la Vila, atès que la seva absència ha propiciat el retorn de la laxitud tan criticada abans d’instal.lar-la. De fet, això del pas pel Cap de la Vila, com el nombre de carrosses, s’ha convertit en la sal de totes les salses, i en axioma dels qui consideren que la rua és un pal insuportable. Són molts els qui ho pensen, però deuen ser més encara els qui no ho creuen, perquè poden donar per segur que, havent-hi tantes opcions disponibles, ben pocs vindrien a Sitges a empassar-se cinquanta grups en fila india, o els contemplarien per televisió, si assumissin que quatre hores se’ls podrien fer eternes. Quatre hores Diumenge..... un petit rècord. Potser el debat va per un camí més sensible: el dret a aturar-se a la nostra cruïlla de carrers més estimada el té tothom. En canvi, la capacitat per a fer-hi alguna cosa que cridi l’atenció, o que valgui veritablement la pena durant els tres minuts d’estada, només està reservada a ben poques colles que, en la majoria de casos, són conegudes i apreciades. Vet aquí el dilema subjectiu, i compte que ho dic amb el degut respecte vers tots els qui participen, mouen, pateixen i col.laboren en aquest trencaclosques monumental, que genera un munt d’interessos paral.lels impossibles de conciliar sense renunciar a algun llençol de la bugada. Pel Prado, l’horari és un encert i, posats a retocar, les intencions anirien per a traslladar la rua infantil al migdia. Més unanimitat hi ha hagut en considerar que el final de la nit al carrer Espalter és un interruptus inadmissible, que aboca les colles a arribar a les entitats com Josep i Maria cercant posada per la fosca, intranquil.la i inhòspita matinada de l’extermini. La discussió es polaritzarà en si caldria tornar al Cap de la Vila o no. De nou, Retiro i Independents aposten per a fer-ho, i al Prado no l’entusiasma la idea. Hi ha mesos per endavant, i és probable que amb tant de temps s’afegeixin ingredients al menú....

Dilluns, 20 de febrer
Era, i sóc, reaci a presentar un cabeçut fora de Festa Major, però no puc imaginar un millor final per a un espectacle tan rodó com Amanitamour, el cabaret que l’Agrupació dedicà a Anita Julián, amb la participació d’un repartiment d’actrius carregades de talent i encant, acompanyades pel pianista que mereixeria una segona oportunitat com a Carnestoltes. Un homenatge digníssim, amb un punt d’emoció.

Dimarts, 21 de febrer
Asúcar, Maracuyá, Sabor a Xocolà, La Gresca, No K-lia, Llanto’s, Panxampla’s... No s’ha notat la crisi, i això també du una reflexió implícita. Si no s’ha notat amb menys diners, què feiem quan n’hi havia més?

dijous, 16 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de febrer






Els cops… de la vida


Ells si que viuen bé, passejant-se com si fossin senyors indolents per una pintoresca platja privada sense molèsties. Saluden a la gent, s’hi barregen, reparteixen moixaines a la canalla i la seva serena bellesa es confon dins del paisatge inspirador i quiet del Sitges hivernal que viu la crisi. Semblen feliços, tot i que segur que deuen tenir els seus conflictes. Probablement, els tres cignes més fotografiats de Catalunya els darrers dies han vingut per a recordar-nos les coses que no tenen preu.

Dimecres, 8 de febrer
Jordi Baijet fou agredit dins del recinte de l’escola pública on treballa, per un empresari a qui li devia prop de 240€. Es pot admetre l’agressió a Baijet?. De cap manera. Ni a ell ni a qualsevol altre. S’hi poden trobar motius que la puguin contextualitzar –que no justificar-? Tal i com està Sitges en particular i el món en general –ple de gent que se sent traïda i enganyada pel sistema i per algunes persones, entre elles la víctima- poden trobar tots els motius que vulguin. Qui és avui Jordi Baijet? Un home amb la carrera política esgotada –acabada o fulminada si volen- que viu aquella quarentena plena de desenganys personals, pròpia del qui ja no desperta l’empatia que despertava, quan la despertava, i ara li giren l’esquena i la mirada. És, o torna a ser, a la vegada, un professor com tants n’hi ha, però, fonamentalment, i a diferència de la gran majoria de nosaltres, és un ciutadà a qui la seva condició d’ex-alcalde acompanyarà tota la vida, i, amb ella, tot allò de negatiu que voldria esborrar i no pot, i tot allò de positiu que conserva perquè vol, ho necessita i perquè també forma part de la seva història. Molt abans que ho afirmés Mourinho, l’aforisme popular ja palesava de manera concluent que les victòries tenen molts pares i les derrotes són òrfanes. Estem, doncs, davant de l’home que, fora de l’exercici del poder, ha de reconstruir un trencaclosques particular i professional, assumint les conseqüències que determinades decisions o actuacions han tingut sobre ell mateix i sobre la ciutadania a qui ha representat durant vuit anys. Tot plegat, des d’una posició emocional molt ferida, vulnerable i insegura davant d’un entorn que, si ahir era farcit de cofoisme i copets a l’esquena, avui es presenta hostil i malfiat a cada cantonada. No és una història nova. Probablement, molts estan passant quelcom comparable arran de la crisi, o ho varen viure –amb tots els matisos que els diferencien- Junyent o Serra quan perderen l’alcaldia, i, en una altra dimensió, polítics, dirigents, estadistes o empresaris d’arreu del món abans i ara. Cadascú se sap lo seu que dirien les àvies. Per a tothom, la vida real, a més de feliç, divertida i enriquidora, també és crua, sovint injusta, i no sempre raonable, honesta o sincera. I Baijet ha patit quelcom que, malgrat ser absolutament condemnable i reprobable, forma part de la pròpia existència de l’home des que el món és món.

Arran de l’incident, s’han redactat comunicats i pronunciat declaracions tan estimables com previsibles. En el manual de la política de totes les cases s’ensenya, per un costat, que no hi ha lloc per als actes de contrició davant de les errades, o per a qualsevol expressió pública que pugui interpretar-se com a símptoma de feblesa, i, per l’altre, que la millor defensa és la napoleònica. Així, a la lògica condemna dels fets, el PSC, a qui li està costant molt sostenir la gestió dels qui ja no hi són, i digerir i interioritzar el moment present, atribueix el succés al clima enrarit que considera que ha creat l’arriscada actitud erosionadora de l’actual equip de govern -i especialment de Nou Horitzó- vers els socialistes. Per la seva banda, en nom de la nova majoria, que comparteix, obviament, el rebuig a l’agressió, l’alcalde Miquel Forns defensà la consideració i el respecte institucional que creu que s’ha tingut sempre vers Baijet, tot desvinculant-se de la iniciativa de publicar a les xarxes socials les fitxes de les vises, o les dels càrrecs i treballadors acomiadats, per tractar-se d’una acció particular d’un dels socis del pacte, que, val a dir, incomodà als qui eren partidaris d’una difusió més ortodoxa de la informació. De nou, doncs, les estratègies semblen conduir actituds a un costat i a l’altre. I, paradoxalment, alguns dels qui, de forma abraonada, enarboren la bandera de la defensa de Baijet, podrien haver pres consciència quan tocava de si determinades actuacions podien acabar perjudicant-lo, com el temps ha demostrat. No és bo per a Sitges el que ha passat, encara que sigui, com espero, una acció puntual que no ha d’encomanar-se enlloc i ningú no ha de menystenir. El bany de realitat que envolta als responsables d’haver administrat la legislatura anterior, és el mateix que pot arrossegar als de la que vivim si no mesuren les conseqüències de les seves decisions. Per tant, seria desitjable que s’imposés la prudència i la reflexió des de la serenor civilitzada. Mal que sigui per a no repetir gravíssimes errades pretèrites.

Dissabte, 11 de febrer
Dos apunts. Primer: un aplaudiment pels autors de l’espectacle d’ombres xineses Siluetes de Carnaval 2012. Una petita sorpresa, fresca, enginyosa, creativa i estèticament plaent, nascuda des de la modèstia. I el segon aplaudiment, el de cada any, per a tot l’equip, sense excepció, que organitza la vetllada del dia internacional del xató. Una nit rodona, fins i tot en la mesura del record a en Janio. El Carnaval ja ha arribat, i anirà bé, perquè vull creure que tothom que el fa i/o hi participa vol que vagi bé. Enguany la festa torna a marcar un punt d’inflexió, que no ha sabut conciliar interessos. Un dia després de la multitudinària inauguració del nou Ateneu, magnífic espai amb el qual l’associació vol obrir-se a un major ventall de públic, allí se celebrà el debat del Carnaval, que, d’alguna manera, apuntà les desavinences de criteri que la setmana ha acabat evidenciant. Elena Ferré afirma que no hi ha ni una colla del Retiro a qui hagi agradat el canvi d’horari i de recorregut, i que ha hagut de posar pau perquè els ànims estaven bastant encesos. Otilia Blanco, dels independents, coincideix a l’hora de definir l’estat d’ànim a casa seva, i Nacho Rubí, president del Carnaval del Prado, ha mostrat la seva satisfacció pel fet que la comissió municipal ha respost gairebé fil per randa a les demandes que formulava des de feia anys, per bé que Rubí reconeix que a l’hora de conscienciar a les colles del casinet de dalt sobre la bondat de la proposta, ha hagut de recorrer al concepte de la disciplina d’entitat (versió adaptada de la disciplina de partit) per a evitar que ningú es desmarqui del discurs oficial. El 2006, quan es va viure un dels episodis més traumàtics del periode recent, recordo haver-me interpelat sobre quin sentit tenia sortir per a patir d’aquella manera. Ara no puc fer altra cosa que preguntar-me si tenen sentit uns canvis que no agraden a una bona majoria de les colles que surten, que, per a reblar el clau, confessen haver-se sentit bandejades a l’hora d’haver pogut expressar el seu criteri. Així de simple. De la mateixa manera, es constaten contradiccions entre les afirmacions dels responsables dels mossos d’esquadra al llarg de tot el procés de negociació, que obren una bona colla de conjectures sobre si aquesta decisió ja estava presa d’antuvi, passés el que passés. Per un costat, Prado. Per l’altre, Retiro i Independents. Dues maneres, antagòniques i respectables, d’entendre el desenvolupament de les rues, d’acord amb sengles objectius diferents. Un senyal que caldrà tenir en compte. Torna la rivalitat?

Bon Carnaval!

dijous, 9 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de febrer







Ser-hi, o estar-hi



“Els mossos no estem per Carnavals!”. Tornem-hi. A veure si acabarem enyorant la Guàrdia Civil?. Mentre a la parròquia intentaven acomiadar un difunt, la tercera pancarta penjada prop de la comissaria dels Molins, acompanyada de les altres dues, i de xiulets, crits i traca final, arribà a l’Ajuntament per a saludar al conseller Puig que vingué a donar el Nihil obstat -és un figurat- a l’operatiu de seguretat de la festa d’enguany, que es desplegarà durant Diumenge i dimarts, i també dissabte, que, com tots vostès saben, és aquell dia on pul.lulen individus vestits de monja, infermera amb xeringa o bruixa amb escombra que no saben on van, però si saben què volen. Pensant en ells especialment, els mossos la van espifiar una miqueta amb un seguit de consells a la xarxa social, que foren immediatament despenjats i que, segons reproduïa el diari Ara, suggerien, entre d’altres perles amanides gràficament amb el cartell del nostre Carnaval, un consum moderat d’alcohol i drogues, en una clara adaptació al context actual de les nits de gresca, tampoc no cal pecar d’hipocresia. Entre policies locals i autonòmics, creu roja, bombers, servei d’emergències mèdiques i els que pugui deixar-me, s’anuncia la mobilització general de 1100 efectius, repartits ad-hoc. I per a reblar el missatge tranquil.litzador el conseller confirmà l’increment de 50 mossos d’esquadra respecte els que vingueren l’any passat. O sia, que si fem cas a Felip Puig –hàbil driblador de situacions més compromeses que la nostra- podem donar per desautoritzada la declaració d’un capitost del departament d’interior a l’alcalde, quan es referia a que desplegaments com el de Sitges només es mobilitzen en casos de catàstrofes naturals. Així doncs, és fàcil concloure que, o bé el Carnaval és equiparable a un terratrèmol, o bé el tècnic no sabia el que deia, perquè el seu superior ha declarat que el departament ha estat sensible a la casuística sitgetana a l’hora d’afegir personal al contingent de vigilància.

Sigui com sigui, és prou lícita la reivindicació del grup de mossos, com igualment lícit és palesar –i no és tòpic- la feina voluntària del munt de persones que fan i faran el possible per a que la maquinària carnavalera llueixi quan sigui l’hora, malgrat tots els imponderables, condicionants, retallades o modificacions. Les mateixes persones que ja estan bastant tipes d’aquest serial anual que envolta, sobretot, l’organització de les rues, i que sembla portar un cert missatge implícit de negativitat culpabilitzadora, com si l’inèrcia general arraconés el seu esforç en construir un gran esdeveniment, per a emfatitzar la importantíssima infraestructura que exigeix a l’hora de sortir al carrer, i que pot, com tot ara, questionar-se. L’única celebració popular sitgetana que, en general, demana pagar per sortir, viu, de fa anys, immersa en la petita-gran paranoia del control de tot plegat, fins al punt que les decisions sobre el particular han arribat a convertir-se en la principal font de novetats, més enllà de les que pugui oferir un espectacle que, amb variacions, tothom ja sap, o creu saber, de què va. Paradoxalment, es paga per sortir, però els fets demostren que això no garanteix la llibertat de decisió sobre el com el què i el quan. D’un temps ençà, doncs, aquesta escenificació del parament preventiu acapara major impacte mediàtic que les notícies generades per la pròpia manifestació popular, tot responent, per altra banda, al rum rum de carrer atiat pel fet de ser any de canvis. És com si assistissim a la preparació d’una cerimònia paral.lela, amb d’altres protagonistes igualment influents pel que són i pel que decideixen. Amb els números a la mà és difícil saber si se’n fa un gra massa o no, si ho estem exagerant o no, o si paga la pena aquest doll de mitjans a càrrec del diner públic. La justificació oficial del desembarcament no és altra que la de garantir la profilaxi davant del risc. I com que ningú no pot garantir allò que pot passar, i les conseqüències que pot tenir en el cas que passi, sempre quedarem més tranquils si hi fiquem de més, i, a la vegada, el polític tindrà garantit el necessari titular positiu de torn. Feina feta.

Jordi Gómez és l’inspector en cap dels mossos d’esquadra. El senyor Gómez arriba a Sitges des de Salou, on ha passat els darrers anys en una de les destinacions costaneres més propenses al ressò en els mitjans de comunicació per mor de les estades d’estudiants universitaris anglesos deixats anar. Reconeix no haver vingut mai al nostre Carnaval, malgrat que ha rebut un bany de variades informacions. La primera impressió és la d’un home educadíssim, discret i, sobretot, pragmàtic. Dels que no sembla afectar-se en excés per les polèmiques quotidianes. Potser millor així. A l’hora d’explicar el perquè dels criteris i les decisions, l’argumentació no passa pels fonaments econòmics. Des dels mossos es creu que ja feia massa temps que el Carnaval es movia en uns nivells de risc excessivament elevats, encara que tothom fos conscient d’assumir-los, i, per tant, la solució adoptada enguany es veu com una sortida per a salvar-lo de situacions indesitjades que el perjudiquen. Es tracta d’una provatura amb intenció de dissuadir al públic que ve al municipi amb motivacions poc edificants. També hi ve dissabte pensava jo, però el pare ja em deia que pensar fa d’ase.... He escoltat opinions de tota mena, quelcom lògic davant d’un esdeveniment que ha de conciliar tants interessos a la vegada, i des d’àmbits contraposats en molts casos. Tinc la sensació que li estem demanant massa al Carnaval, quan, en el fons, només es tracta de passar-ho bé sense tantes obligacions adquirides o reglamentades. A bona hora ho exposo, ara que la criatura ja fa anys que ha crescut i, dolgui o no, ja no podem administrar-la únicament des dels recursos propis. Jordi Gómez parla de la Gay Parade com un referent a seguir en matèria d’organització. Si és comparable o no, vostès mateixos...Rua de tarda a baix a mar, pocs problemes i molta gresca igualment... Baix a mar de nou. Una cançó coneguda. Un assumpte reincident que torna com tants d’altres propis de la festa més grossa –que no més gran- que es fa a Sitges. Arribats a aquest punt, caldrà modificar l’epígraf de l’intrascendent protocol de Carnaval on diu: La presentació de la Reina del Carnaval se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes, i el lloc i l'hora es consensuarà entre la Comissió i el grup organitzador del personatge. Vivim –o seguim vivint- uns dies on no hi manquen personalismes, egos, rebequeries i dogmatismes innecessaris, més innecessaris encara si es té en compte com està el món i les prioritats del dia a dia. Són els mateixos que han estat i estan al darrera de la prohibició que la reina entri al Retiro, però també els que han acabat permetent –i no se que és pitjor- que la reina aterri a Sitges el mateix dia i a la mateixa hora que l’únic personatge historicament tradicional vinculable al vespre de dijous gras. Que la seva presentació coincideixi de ple amb el desenvolupament de l’arribo i es converteixi, ras i curt, en un arribo paral.lel.  És probable que cap d’aquests dos exemples, com molts petits detalls que hi podriem afegir, tinguin una vinculació directa amb els efectes de la crisi sobre el Carnaval. Són, més aviat, conseqüència dels capricis de la condició humana, que ningú no sembla haver pogut, volgut o sabut limitar, malgrat que no li faci cap favor.

I acabo. Ortodoxos del xató, si teniu oportunitat de veure la versió deconstruïda que n’ha fet Joan Roca de El celler de Can Roca, estic segur que no us deixarà indiferent. En cap sentit.



dijous, 2 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de febrer





De peus a la galleda



“Si a nosaltres ens deixen la gestió de Sitges Model XXI, demà paguem a aquests proveïdors”

Marc Quero, 30 de gener



Vinga. M’ho poso fàcil i, des de la meva ignorància manifesta en paperassa jurídico-administrativa, confesso que m’he escoltat per dues vegades el debat que sota l’epígraf concret “aprovació, si s’escau, de la incoació –interpreti el lector com a inici de tramitació- de l’expedient de declaració de lesivitat –interpreti el lector com de perjudici- de l’acord de ple de data 19 d’abril de 2010, pel qual s’aprovà el pla de trasllat dels serveis administratius a l’edifici Sitges Reference i el contracte d’arrendament per a ús diferent a habitatge del mateix”, desembocà en una controvèrsia sobre el passat, el present i el futur, sobre les grandeses i les misèries de l’edifici que va néixer com a centre d’oficines i que acabarà vagin a saber com. Tot plegat succeí durant el ple municipal del passat dilluns. El mateix que aprovà la incorporació de la vila a l’associació de municipis per a la independència, i que certificà la defunció del projecte de l’escola d’arts escèniques vinculada a la figura de Paul McCartney. La punta de llança de Qualia també ha fet figa. Es dóna el dol per acomiadat. Enrera queda aquella glamourosa festa al primer Pachá amb ballarins vinguts expressament de Liverpool. En fi.... M’han vingut a la memòria tres apunts de realitat que, d’alguna manera, poden relacionar-se amb el cas d’avui. Ho explico sense cap ànim de consolar, quelcom que per altra banda resultaria inútil. El Reference ni ha estat, ni és, ni serà el primer ni l’últim edifici d’oficines que no s’omple. Els historiadors recorden com els novaiorquesos rebatejaren irònicament l’Empire State building amb l’apelatiu de Empty State perquè el gratacels més icònic i cèntric de la capital del món no va arribar a ocupar-se mínimament fins vint anys després de la seva inauguració el 1931. Es clar que a l’estat no li va costar ni cinc, i pel mig encara cuejava el crack del 29 i quedava per viure la segona guerra mundial. En l'entorn més proper, vet aquí els casos d’una amiga i d’un amic. Sengles treballadors qualificats en el sector privat. Ella viu, a la corda fluixa, les angoixes d’un ero, i ell fou despatxat com gairebé tots els seus companys fa prop d’un any. A ambdós els uneix una circumstància semblant: les seves respectives empreses es gastaren allò que tenien i el que no tenien en l’adquisició de noves i enlluernadores seus corporatives un any abans de posar-los a la porta de l’atur per mor de la crisi, la reducció de costos, la simplificació de processos, l’optimització de recursos, i de tot aquell rosari de raons que topa amb l’experiència recent que visqueren. Valdria com a primera conclusió pensar que la bona o mala gestió no acostuma a tenir ideologia ni color polític, ni àmbit determinat d’actuació. És, més aviat, una questió de capacitat i voluntat, de condició humana, i, si volen, hi poden afegir un o uns quants cops de sort, d’aquells que fan que hom pugui dir que l’ha encertada o l’ha espifiada, o que s’ha salvat pels pèls.

El petit gran drama de Sitges Reference no existiria si s’hagués complert l’objectiu original pel qual fou creat l’immoble, que no era altre que el de llogar el seu espai per a oficines. Tot el que els expliquin per aturar el cop –una barreja entre arguments raonables i d’altres forçats per les circumstàncies- són pedaços que intenten salvar els mobles. I a la vida cal posar-n’hi de pedaços perquè no sempre les coses surten com es desitja, però aquí, sens dubte, més que questionar les raons per les quals l’Ajuntament del moment es ficà en aquesta aventura en companyia de l’antiga Proinosa –és una bestiesa fer-ho, sinó és per aprendre’n la lliçó- el que es posa sobre la taula, més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del concurs de creditors o de les investigacions de l’oficina antifrau, són els diferents punts de vista sobre el futur del complex, condicionat, llastat, lligat de peus i mans per la gestió que en varen fer els responsables de la societat posseïdora -participada al 50% per Ajuntament-Model XXI i constructora- quan les coses es torçaren. I aquest futur es planteja, bàsicament, des de dos criteris contraposats: el de l’equip de govern, palesat en la petició del concurs de creditors per a fer front als deutes que no poden assumir-se, i el del PSC, partidari de la injecció de capital amb l’objectiu inicial de liquidar les factures pendents als industrials, i d’evitar la pèrdua de la propietat, que podria dir-se que és en part de l’Ajuntament, si no fos perquè amb el dineral que es deu resulta fins a cert punt agosarat afirmar-ho. Defensà aquesta posició, o almenys ho intentà, Marc Quero, en una de les alocucions més vehement i explícita de la seva vida política. Tot manifestant en repetides ocasions la intenció del seu grup d’ajudar -per bé que vista l’experiència qui sap si la bona disposició de l’avui pot millorar els mals resultats de la responsabilitat de l’ahir- el discurs del portaveu socialista no podia incloure més elements contradictoris per a ser rebatut amb indignada fermesa. I quan així va reaccionar el regidor de recursos humans, a Quero no se li acudí altra cosa que contestar-lo establint una analogia entre la seva actitud i la rauxa desbocada d’una graderia futbolística, com si Magí Almirall s’hagués expressat com un fanàtic qualsevol. Incomprensible. Es miri del dret o del revés, no se li pot retreure a l’equip de govern actual que hagi equivocat l’estratègia proposant un concurs de creditors -que previsiblement prioritzarà el pagament de la hipoteca per davant dels deutes als industrials- quan els anteriors gestors utilitzaren bona part del crèdit d’un milió i mig d’euros que havia estat compromés amb els mateixos industrials -destinats a pagar-los l’adequació dels interiors, d’acord amb les necessitats del trasllat de les dependències municipals- per a satisfer les exigències de la hipoteca amb la mateixa priorització que avui es vista amb esperit crític, ara que és en mans dels qui tenen la responsabilitat d’administrar aquesta patata calenta. Paradoxes de la vida, l’evidència no fou obstacle per a que la intervenció de Quero tingués un punt de suficiència de mestre d’escola empresarial, encara que el missatge desprengués una flaire de cinisme impròpia, del tipus et dic que no fas les coses bé, perquè no cobrarà qui veritablement ho necessita, mentre que jo vaig enganyar a qui li ho vaig prometre aleshores. Deixant de banda els números, o les hipotètiques possibilitats de reconduir la questió a partir dels balanços positius que pugui generar la part sitgetana de la societat que controla l’edifici, el moll de l’ós de l’assumpte es mou en el llindar ètic i moral, que Quero va obviar durant els torns de rèplica, quelcom discutible des de la condició de representant públic. Vull creure que el regidor defensa l’interés general, però el missatge topà, una vegada i una altra, amb un pecat original que el desacreditava en la mesura que el portaveu insistia en la tesi.

I és que la sessió va viure un punt d’inflexió a l’hora de reproduir l’estat emocional d’alguns dels afectats per la morositat pública. Lluís Marcé explicà la colpidora confessió que li féu el constructor Llorenç Reixach: “Estic a la ruina per culpa de Sitges Reference i de Model XXI”, i reblaren el clau Jorge Carretero i un parlament final del propi alcalde que tallà l’ambient de manera lapidària. Està clar que tot allò relacionat amb aquest assumpte és susceptible d’ésser questionat. Menys la bona voluntat que sempre cal pressuposar per part dels qui l’impulsaren i, després, el reformaren. Per la resta, millor no alçar massa la veu. No cal. Fibla l’oïda i l’ànima.