dijous, 30 de gener de 2014


Constantí em fa patir


Benvinguts al nou Eco. Aquí em tenen. Prenent mides al paper. Em permetran que el titular d’avui piqui l’ullet de manera críptica a un dels trets de la etapa que acaba de començar. Espiritualment el diari mai no deixarà Sitges. Físicament cada setmana vindrà des de la pàtria dels Pets i de la vil.la romana de Centcelles, per mor d’un assumpte de costos i de processos de producció que permetran que la qualitat del producte estigui a l’alçada de les expectatives generades. D’aquí que, durant un petit període de temps, i fins que les peces d’aquest trencaclosques encaixin amb fluïdesa, la secció ha d’entregar-se a mitja setmana, pel que és probable que en algun moment trobin a faltar l’actualitat més immediata. Serà una qüestió conjuntural. En espera de la crònica pormenoritzada dedicada a la presentació pública del projecte, i a l’anàlisi del que ja podem fullejar, m’agafo a allò fonamental. A la base que ha de permetre que el que vingui sigui millor. En un petit article titulat L'avi i els valors, trobaran la que hauria de ser la declaració d’intencions perpètua de l'Eco. Ara, vet aquí un sincer brindis ple de bons desitjos de futur.

I el cas és que no es pot negar que el 2014 ha començat donant alguns titulars interessants. L’Ajuntament -seguint una vella reivindicació de la CUP, que el govern s’ha fet seva fent ús d’aquella estratègia tan pròpia del joc polític quan cavalca al llindar de la noblesa- es compromet a posar fil a l’agulla amb l’objectiu d’elaborar uns pressupostos participatius de cara al 2015. És una bona notícia a la qual s’hi pot afegir que tots els grups polítics han aprovat el protocol d’actuació per a casos de desnonament, establert per la comissió mixta dedicada a l’assumpte. Per altra banda, per primer cop a la història pot celebrar-se que una dona hagi arribat a la presidència de la comissió de Festa Major i Santa Tecla. És l’Aroa Llorens Pellicer, i l’acompanya un equip ple de cares noves en l’assumpció del repte anual. Sort a tothom i ja en parlarem. Del que ja se’n parla és de l’eliminació del popular pasito. O sia, de la fins avui gairebé inefable, irreductible i intocable aturada coreogràfica de les colles de Carnaval al pas de la rua pel Cap de la Vila. La regidora Vinyet Lluís anuncia que no hi haurà aturades ni de minut, ni de dos, ni de tres, ni de res. Els mossos aconsellen –o indueixen, perquè els matisos també hi juguen- evitar el tap mediàtic de la plaça més plaça per qüestions de seguretat, tot enviant, a la vegada, els equips de la televisió a baix a mar com en els gloriosos vells temps de Telefot, que servidor encara recorda amb les mans encarcarades pel fred. La mesura, combinada amb el canvi d’horari de la rua infantil de diumenge, que tindrà lloc a les 12 del migdia, està generant, per si algú en dubtava, un cert rum rum inevitable degut a que sembla no haver conciliat una opinió unànime per part de tothom. És la salmòdia anual inherent a una festa que no deixa de generar controvèrsies de tertúlia. I, per acabar, un darrer titular. A través del seu perfil a twitter, el regidor de platges Ignasi Garrigó anunciava el passat diumenge que la regeneració i l’estabilització de les platges serà una realitat en breu. Satisfet de la reunió amb el Ministerio a Madrid, deia mentre alguns internautes l’interpelaven sobre si es tracta de la proposta dels espigons submergits, i Garrigó contestava que la intenció del municipi és que la proposta vagi per aquí, seguint un criteri que intentarà, malgrat la crisi, començar d’una vegada, malgrat que sigui amb actuacions puntuals continuades.


Aprofitin doncs, perquè, si la darrera bona notícia acaba consolidant-se, d’aquí ben poc caldrà anar amb botes d’aigua per a fer la típica fotografia de postal des del segon espigó. La que permet obtenir un dels perfils més bonics de la punta, i de la grua. M’hi vaig acostar fa dos diumenges amb la sensació que Sitges està molt pintat. Algun banc de Griffi del passeig, o baixador de platja, o tros de barana, han rebut la visita dels esprais, un contundent esclavistes escrit en vermell signa el monument a Bacardí, i al costat del club nàutic, on s’erigí aquella andròmina de lavabo públic, la gent d’Arran hi ha deixat un gegantí missatge: Qui no es mou no sent les cadenes. I no segueixo perquè em sembla testimoniar una petita plaga incontrolable. Torno a l’espigó i, vés per on, entre la munió de tags, guixades, frases d’amor o reivindicatives que farceixen un dels bancs al costat de la dutxa igualment amarada de signatures, la meva ànima es mostra condescendent davant d’una sentència lapidària escrita en majúscules de tamany notable, fins al punt que, de netejar-se el mobiliari, la deixaria. Un testimoni de la vida real que es viu fora dels despatxos, dels cotxes oficials, de les trobades a la Fonteta, al Set Portes o a la Camarga. Qui sembra la misèria recull la ràbia. Aquesta és la frase potent, aclaparadora, que cada dia brama desafiant des d’allí assenyalant la consciència col.lectiva jugant amb l’ambivalència del mot, i amb les traumàtiques conseqüències vinculables a la misèria econòmica o a la misèria moral. Podria parlar de la visita de Carme Forcadell, o de la de Joan Tardà, però en la setmana en la qual Intermon-Oxfam ha anunciat en veu alta que els 20 espanyols més rics acumulen una fortuna equivalent a més del 20% del que tenen els espanyols més pobres, he pensat que en aquella frase perduda al segon espigó hi ha una de les veritats de la vida.

dijous, 16 de gener de 2014

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de gener


Poder concentrat


Dilluns, 23 de desembre 2013. Matí.
Amb els mitjans de comunicació convocats en un pim-pam, l'endemà de la rifa de Nadal l'alcalde anuncia un canvi de cartipàs que recoloca el fins avui titular d'hisenda, Jordi Mas, al capdavant de la nova regidoria de competitivitat, mentre que alcaldia assumeix el control de les finances de la corporació. Si no hi ha cap daltabaix es confirma que, en principi, no es tornaran a reestructurar les responsabilitats dels membres de l'equip de govern fins al final del mandat. Miquel Forns serà, per tant, el nou regidor d'hisenda de facto, encara que això hagi quedat en un segon pla davant la corrúa d'ocupacions que a partir d'ara ompliran la cartera de Mas, qui, després d'haver capitalitzat la reconducció de les finances municipals, i amb el pacte pressupostari sociovergent sota el braç, es farà càrrec d'allò que sembla que no vulgui ningú -inclòs el trencaclosques de les terrasses- mentre intentarà fer alguna cosa per apaivagar la sensació que tenen molts botiguers que l'Ajuntament no ha fet prou per el sector en el que portem de legislatura. Prou que se’n lamentava Jordi Romà en les vigílies de la campanya de Nadal d’enguany, quan es referia a la manca de comunicació amb la casa gran, agreujada per els perpetus relleus d'interlocutor i la presència impenitent dels top manta.

Tornant als diners, tot apunta a que el tancament del pressupost del 2013 pot situar l'endeutament per sota del llindar del 110%, xifra transcendental per a que el municipi pugui començar a plantejar-se noves inversions sense el bloqueig actual del crèdit. Per a arribar a aquest resultat –que en el balanç absolut només pot qualificar-se de positiu- Mas reconeix que ha operat la suma de tres factors bàsics: la contenció de la despesa en tota l’estructura orgànica i organitzativa de l’Ajuntament, l’augment de la pressió fiscal, i, finalment, el pla Montoro al qual es va poder acollir la institució per a pagar d’immediat –a través d’una operació gens sacrificada per els bancs- la muntanya de factures pendents. Després s’hi podria afegir la favorable sentència de l’IAE, o la negociació amb CESPA entre d’altres assumptes que han ajudat a quadrar la caixa a cop d’esforç particular i col.lectiu. El segon de la llista de CiU ho deixa, doncs, amb la satisfacció de poder fer un bon balanç de xifres, però també havent projectat una imatge de defensor implacable de la contenció del dèficit i del pagament del deute sense deixar massa marge per al diàleg. A la vegada, pel camí ha hagut d’enterrar algunes promeses electorals de la campanya de la federació, com les que anunciaven la supressió de la taxa de recollida d’escombraries, o les que prometien mesures imaginatives per a evitar l’augment dels impostos, o un IBI reduït per l’habitatge habitual…. Al final, la realitat torna a entestar-se a dir-nos en veu alta que no hi ha receptes miraculoses. Si es deu més del que es té, només es pot revertir la situació retallant despeses i augmentant ingressos. Així de simple. I de dur. I d’injust pels qui no han estat ni partíceps ni responsables directes de les decisions que ens han portat fins aquí. Les del passat i les del present. En qualsevol cas, sempre hi haurà temps per a penjar una pissarra al vestíbul de l'Ajuntament on es pugui escriure mil vegades no superarem el llindar del deute.... o no estirarem més el braç que la màniga... o alguna variant

La segona part d'aquesta operació, o si volen el segon ocell d'aquest tret, mira al capdamunt de l'estructura. El batlle afirma que no l'arronsa assumir la segona cartera en importància del govern, si és per a assegurar-se que la nova regidoria de competitivitat estarà ben coberta. És una bona raó, o com a mínim, suficientment bona per a argumentar una solució no massa ortodoxa, malgrat que pugui donar un altre tipus de rèdit. A un any i poc més de les municipals del 2015, Forns podrà ensenyar la cara més amable dels números. Ja no li caldrà acompanyar al negociador d'acer inoxidable en les trobades amb els col.lectius que reclamaven una mica de mà esquerra, ni embolicar-se en episodis de discutides tensionades. Passat el gruix de la tempesta, les noves circumstàncies li permetran mostrar-se més dialogant i magnànim, tenint en compte que del mateix despatx que sortiran les decisions també sortiran els diners per a suportar-les. El control, per tant, serà absolut, i això, des del punt de vista de l'estratègia d'un candidat que podria repetir, no deixa de ser una bona carta per a posicionar-se abans no es posicioni algú altre.

Dimarts, 14 de gener. Ateneu. Vespre
En un país on part de la classe política ha banalitzat fins a límits intolerables l’ús dels mots nazi i feixista per a desqualificar l’adversari de torn, sense que ningú hagi pres la iniciativa de portar-ho als tribunals, no ha d’estranyar que es visquin episodis esporàdics com els succeïts a la façana de l’Ateneu, tan condemnables com explicables. A Espanya, i a Catalunya, els està costant fer una revisió històrica sana i madura. I no em refereixo a la inexistència d’historiografia seriosa. No és això. Més aviat al fet que continua essent implícitament rebutjat allò que no es vol escoltar, o no es vol llegir, o no es vol parlar. I així seguim, dins d’una mena d’ignorància polaritzada, on es barregen des dels qui només han conegut Franco a través de la versió caricaturitzada de Polònia, i no els interessa anar més enllà, fins als qui encara no paeixen que hi hagi familiars que vulguin enterrar els seus morts, siguin quins siguin i estiguin on estiguin…. Exerciré la prudència. Prefereixo parlar d’agressió amb símbols feixistes, que d’agressió feixista. Qui sap si perquè hores d’ara vull pensar més en el resultat d’una bravada emocional fruit d’una d’ànima desbocada i borratxa de simbologia, que no pas en quelcom més elaborat en la intenció. És difícil trobar la mida justa on situar la veritable importància dels fets. Entre creus cèltiques, un visca Espanya que, en el fons, era el missatge més noble del malaurat quadre plàstic, i una esvàstica perfectament dibuixada i definida al peu de l’escala de veïns, els reunits l’endemà de l’acció vandàlica exposaven un munt de conjectures i hipòtesis sobre les possibles motivacions dels autors o de l'autor. L’única arma vàlida contra la intolerància, d’un costat i de l’altre, és el coneixement. I és precisament el coneixement el que estem deixant de banda. Aquest dijous, l’institut d’Estudis Catalans ha presentat un document que, amb el títol Unes humanitats amb futur, vol, segons la institució, fer prendre consciència a la societat civil que les mancances funcionals i personals en humanitats afebleixen el patrimoni cultural i deterioren el diàleg de la nostra cultura amb les altres cultures del món. David Jou n’és un dels autors. Els recomano la lectura de dues pàgines que no tenen pèrdua.

Amb la que acaben de llegir es tanca una etapa de divuit anys i nou mesos de Cròniques locals a la darrera pàgina de l'Eco. Sense cap recança acomiado la capçalera que vaig heretar l'abril del 1995 en substitució de Ventura Sella, per a traslladar-me a la pàgina 5, en una versió volgudament més escurçada i llegible que esdevindrà un petit repte al qual li hauré de saber trobar la mida, amb el desig que continuï mereixent la seva amable atenció. Els agradarà el disseny de l’Eco nou, n’estic segur. Fins aleshores, benvinguts al compte enrere.

dijous, 9 de gener de 2014

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de gener


Els Reis de l'Eco

Sense comptar amb que, malauradament, per un mal cap es faria miques la bonica placa de la paret de l’hotel Subur, amb administrada discreció mediàtica els reis d'Orient han deixat col.locades les noves rajoles de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa rodona. Al despatx d'alcaldia ses majestats hi han deixat la regidoria d'hisenda, en una decisió fàcilment interpretable des de la estratègia, i que mereixerà una crònica posterior. I, finalment, entre els bons desitjos i propostes per un any carregat d'expectatives, Melcior, Gaspar i Baltasar han deixat un bot salvavides a l'Eco, amb tripulació inclosa. Un petit desembarc destinat a salvar un dels referents de la vida sitgetana. Un aterratge d'emergència que es rebut entre el positivisme i l'escepticisme, amb raonaments comprensibles i lícits per ambdúes bandes. D'entrada, el que ha viscut el setmanari no és novedós en la llarga història de la premsa escrita, aquí i arreu. Valgui, a tall d'exemple recent esdevingut en una altra lliga i en circumstàncies gens comparables, el de la venda del Washington Post al capitost d'Amazon fa tres mesos. Jeff Bezos, que no deu tenir problemes de tresoreria, va comprar la històrica capçalera que destapà el Watergate per 250 milions de dòlars. D'aquí en avall, doncs, tot és possible en un context en el qual no ha deixat de succeir-se el degoteig constant d'informacions relacionades amb el tancament de mitjans i de professionals que han acabat a les llistes d'atur.

Objectivament, el que ha succeït a L'Eco pot qualificar-se d'històric. Malgrat que la família Soler mantingui el percentatge majoritari, per primera vegada entren en la propietat del diari un grapat de petits i mitjans inversors externs i es planteja la creació d'una nova empresa editora, amb consell d'administració inclòs. Vaja, com en els negocis de certa volada. I també per primera vegada, després de 127 anys la direcció del rotatiu recau en una persona aliena a la línia successòria establerta fins avui, des de la seva fundació el 1886 per Josep Soler i Cartró. Més enllà de cadascuna de les intencions particulars que puguin raure darrere d'aquesta operació, qualsevol anàlisi ha de començar per posar en valor la iniciativa dels qui s'hi han ficat, tenint en compte la delicada situació en la qual es troba el diari, motivada per un escenari global prou conegut i la barreja complexa de males inèrcies externes i internes l'origen de les quals no és, precisament, d'abans d'ahir. No m'és fàcil parlar de l'Eco. En tinc prou en haver estat discret testimoni dels durs episodis viscuts durant els darrers tres anys llargs, quan algú carregat d’intel.ligència ja preveia, i no s'equivocava, que tot plegat acabaria en un carreró sense sortida. I així ha estat. Per tant, la secció -que continuarà per voluntat dels nous responsables i meva pròpia- no pot menystenir el fet que hi ha persones que se la jugaran –en major o menor mesura- per l'Eco. Per a reorganitzar-lo i modernitzar-lo, procurant-li un indispensable model de gestió actualitzat, un desitjat redisseny formal de cap a peus i una reestructuració de continguts que el faci més atractiu en forma i fons, amb l'objectiu de posar-se al dia mentre es conserva l’adn que l'ha personificat fins ara. L'Eco necessita un -o molts- canvis. Probablement ja els necessitava abans, però cada casa és un mon i cada persona un misteri. El cas és que els canvis ja son aquí i servidor s'apunta al positivisme..... amb reserves.

Què me'n dius de l'Eco? Com és que no hi ets dins? Vés amb compte que no et fotin fora.... Per aquest ordre, aquests son els tres inputs fonamentals que han acaronat les meves orelles les darreres setmanes, arran de les notícies que sortien del triangle comprès entre el carrer Bonaire, el primer pis del Retiro, i el restaurant Pic-Nic. Del grup de conegudes, o publicades, dues persones de la estrenada organització han capitalitzat la majoria de les converses: Antoni Sella i Montserrat, el director del diari, i Santi Terraza de Valicourt, el president de Premsa de Sitges, S.L, l’empresa que l’edita a partir d’ara. Enmig de la lletra petita d’aquest projecte esperonador hi ha la coincidència d’aquests dos professionals amb criteri i capacitat sobrada per a entomar-lo, però que s’enfronten a un passat molt marcat pel fet d’haver servit amb èmfasi i empatia manifesta als interessos dels dos grups polítics que han polaritzat la vida sitgetana. Així doncs, entre les singularitats de la nova etapa d’un mitjà de comunicació centenari que es vol modern, amable, independent, i fins a cert punt professionalitzat en funcions i sous –com és lògic- s’hi amaga una paradoxa que permet interpretacions malèvoles que només els fets que s’esdevinguin des d'ara podran esborrar. Dues de les persones més influents del refundat Eco han estat caps de premsa de l’Ajuntament de Sitges des de posicionaments antagònics. L’ún en la segona legislatura de Jordi Serra. L’altre en la primera de Pere Junyent. I ambdós, per la seva pròpia condició i per mor del conveni signat entre la institució i el diari fa prop de vint anys, gestionaren en el seu dia els titulars de la portada amb mà de ferro, qui sap si contravenint, en més d’una ocasió, l’esperit conciliador que ara es predica com la línia essencial que cal seguir. Dues persones intel.ligents que no sempre obraren amb intel.ligència, i que estaran obligades a interioritzar, més que mai, que la prioritat és servir a l’Eco. Un nou paper que exigirà fer abstracció absoluta de posicionaments previs i tabula rasa d’un intens passat que encara pesa per raons òbvies. D’aquí que els més crítics es mostrin refractaris a acceptar que vinguin a salvar l’Eco alguns dels qui ajudaren a minar-ne la credibilitat a cop de titular amb intenció, o de crònica acrítica-laudatòria amb el poder. El preu que, des del punt de vista periodístic, ha pagat el setmanari per a tenir el suport econòmic de l’Ajuntament ha estat gran, fins al punt de revestir-se d’una petita àurea de Butlletí oficial que no l’ha beneficiat en absolut. Probablement perquè també des de dins, i per les raons que siguin, no s’ha sabut o pogut contrapesar amb la força suficient el gruix d'articles arribats des del servei de premsa de la casa gran que han omplert pàgines en blanc que, d’altra manera, no s’haguessin omplert mai. I revertir les conseqüències d’aquesta inèrcia preocupant tampoc no serà tasca fàcil…

Per això servidor s’ha mantingut a una distancia prudencial de l’olla que bull, tot i que reitero el meu reconeixement als qui en formen part des de la sincera voluntat de garantir la supervivència, evolució i millora d’un dels nostres puntals col.lectius. No afirmo res que pugui sorprendre. El que vostès estan llegint ja ho saben els qui ho han de saber, o han volgut saber-ho. En la meva balança el plat dels precedents pesa massa com per a que pugui donar un xec en blanc de confiança. Per tant, necessito que el temps i les accions allunyin aquesta sensació de no tenir gaire clar si les peces del trencaclosques encaixaran de debò. Dec ser allò que en diuen els castellans, un verso suelto. Malgrat tot, això no exclou que per molts motius vulgui el millor per a l’Eco, com ho vol gairebé tothom. I voler el millor per a l’Eco, i demostrar-ho des de la posició de cadascú, és, en definitiva, el favor més gran que se li pot fer al diari. A Antoni Sella els reis li han deixat un caramel amb un puntet de verí. Vull creure que el suficient per a contenir la il.lusió inherent a un càrrec que és quelcom més que un lloc de treball qualsevol. Sella relleva a un referent ètic i moral de primer ordre, i, si no vigila, l'allargassada ombra de Josep Manuel Soler i Soler li pot caure al damunt. És capaç de fer-ho. Només cal que ho faci.

dijous, 2 de gener de 2014

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de gener