dijous, 31 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de novembre


Sociovergència no. Per ara.


Abans del ple de dilluns, el titular ja estava cuinat feia hores. I amb ell, una foto. La foto, en definitiva, que il.lustra l’oficialització-escenificació d’un acord sobre ordenances i pressupostos entre l’equip de govern i el PSC, malgrat que la imatge del moment –la que s’escampà per les xarxes socials i es publicarà als mitjans- té dos protagonistes: l’alcalde Miquel Forns, que és a la vegada cap de l’equip de govern i líder de Convergència i Unió, i el cap del principal grup de l’oposició, Ricard Vicente. La interpretació bàsica i simple, o simplista, del moment vindria a dir que la governabilitat està garantida, després de la crisi esdevinguda arran de la marxa dels regidors del Partit Popular. Un avís a navegants, doncs: en allò fonamental que mou les polítiques de gestió del municipi, com és l’aprovació del pressupost i de tots els serrells que d’ell se’n deriven, s’han posat d’acord 17 regidors de quatre partits diferents. 16, si tenim en compte l’absència d’una regidora del PSC, però 17 al cap i a la fi. El 80% del total del plenari, que no és qualsevol cosa. I s'han posat d'acord setmanes després que els socialistes afirmessin en veu alta i clara que la legislatura estava esgotada i que no calia donar més voltes a un projecte polític fracassat. Avui, el malalt ha rebut un baló d'oxigen de primera divisió, inflat d'optimisme i decorat amb unes quantes medalles, repartides entre els responsables d'aquesta fita impossible de concebre fins fa ben poc. El PSC ha estat pragmàtic. En el ple de setembre va llençar l'ham als companys d'oposició plantejant-los una moció per a l'aprovació d'un pla d'acció de govern per a Sitges, i com que ni Partit Popular ni la CUP varen respondre amb una mínima empatia al cant del cigne, ha decidit canviar d’estratègia. I l'equip de govern, que necessitava un col.laborador necessari per a poder exercir la capacitat de diàleg sense deixar de respirar tranquil, ha trobat en aquest soci conjuntural el coixí perfecte, amb tots els matisos o suspicàcies que facin falta. Com era previsible, i tornant a la foto amb la qual es va llevar la setmana, l'acord ha estat agafat amb el mateix grau de satisfacció per ambdues parts. Per una banda el govern pot començar a deixar anar llast, i a mirar el futur amb un cert optimisme, no sense fer valer la gestió econòmica del passat, que ha servit per a sustentar les decisions del present. Per l'altra, el principal grup de l'oposició pot afirmar, sense despentinar-se, que la seva contribució a la causa comuna, sobretot en el vessant social, ha estat decisiva, donat que l'equip de govern ha acceptat totes les seves consideracions de fons. O sia que regna la pau i la glòria en el moment d’obrir l'estipulat període per a que puguin presentar al.legacions la resta de grups de la oposició, la plataforma per a uns impostos i serveis justos -que es mencionada amb la boca molt petita pels signants del pacte- i els ciutadans que vulguin, per a que siguin incorporades o no al document que tornarà al ple per a la seva aprovació definitiva. I el temps dirà si al final s'afegirà més quòrum al que es va palesar el passat dilluns.

Publicitada de fa temps la rebaixa del 50% en la taxa d'escombraries, l'estrella de la sessió fou el coeficient multiplicador del rebut de l'IBI, establert en el 0,980. Val la pena tenir en compte que venim de l'1,213, que la documentació que l’Ajuntament va presentar al ministeri per a validar la petició de crèdit del pla Montoro marcava un índex del 1,180 per al 2014, i que els representants de la CUP, del PP, i de la plataforma per uns impostos i serveis justos creuen que es possible arranar encara més el percentatge, fins al 0,850. En qualsevol cas, Jordi Mas en té suficient per a anunciar que els rebuts de la mare de tots els impostos baixaran una mitjana del 6%, fins arribar en alguns casos al 20% de reducció. De la mateixa manera, un cop finalitzi aquest procés, l'Ajuntament es compromet a demanar a l'oficina del cadastre una nova revisió que situi els valors en la justa mesura respecte al context actual del mercat. Si l'IBI és, com s'afirma, un dels impostos més justos que existeixen, està clar que queda molt camí per a afinar el punt de partida dels càlculs que el fan possible. Però que ningú no s'enganyi. L'IBI d'avui pot ser, si es vol, tan injust com ho podia ser el que es pagava fa deu anys enrere, quan la bombolla immobiliària especulava amb els preus dels pisos, i les valoracions del cadastre no havien variat des que s'establiren el.... 1994, molt abans que el creixement del municipi fos imparable. Aleshores, a ningú no l'importava el més mínim que els rebuts de l' IBI a Sitges no fossin, ni de lluny, proporcionals a les quantitats estratosfèriques que es demanaven per metre quadrat. En qualsevol cas, a l’altre costat de la disminució de la pressió fiscal també hi ha bones notícies. S’enumera l'augment d'un 2,6% de les inversions en seguretat ciutadana, d’un 5% en neteja, d’un 7% en serveis socials, d’un 26% en esports, d’un 14% en promoció cultural, o d’un 21% en festes. Hi haurà partida pressupostària per a reobrir el centre obert El Rusc, i també una dotació inicial per a impulsar la taula del tercer sector, que està treballant per a assolir un important projecte de caire europeu. El regidor Mas, defensor aferrissat des del primer dia de prioritzar la lluita contra l'endeutament a la mínima oportunitat que es presenti -i raó no n'hi falta perquè l'Ajuntament continua devent més del que té- proclama que queda enrere l'època de l'austeritat draconiana i que s'obre un període on la cotilla dels diners pot descordar-se una mica. Mentrestant, la CUP, un pèl descol.locada per la rapidesa de l’enllaç, es lamenta que l’acord entre govern i PSC hagi escombrat la possibilitat d’un debat més obert, i continua posant sobre la taula la important despesa de l’Ajuntament al sosteniment de la fundació del Club Natació, la situació dels càrrecs de confiança, o el lloguer de 800€ al mes que paga Bacardí per la joia patrimonial del mercat vell…

És bo aquest acord? Indubtablement si. Seria de ximples pensar que no és bo que més de les tres quartes parts dels representants de la ciutadania coincideixin en beneir el full de ruta pressupostari per al proper exercici. Per a qui és bo aquest acord? Cal creure que és bo per a Sitges, o, si volen, que seria pitjor per a la vila assistir a posicionaments antagònics. Perquè ara i no abans? Vatua l’olla quina pregunta…. En el rerefons no puc evitar tenir la sensació que cadascuna de les parts necessita l’altre. El govern en minoria ara ha d’assumir amb estoïcisme que, des de fora, li esmenin la plana en alguns aspectes els mateixos a qui assenyalava com a pèssims gestors fa quatre dies, i el PSC, que tampoc pot vantar-se d’haver estat impecablement escrupolós quan manava, assumeix el preu de diluir el seu sacrifici constructiu dins de la rendibilitat política que el govern en pugui treure del suport que li dóna. De moment, queda inaugurada una petita sociovergència controlada, on uns diuen que no ofereixen un xec en blanc però es mostren satisfets, mentre els altres els agraeixen, de forma reiterada, les aportacions que han permès superar un dels obstacles més difícils per a qualsevol govern. Benvinguts a la reconciliació.

I acabo. Els infatigables germans de El Cable estan darrera d’una de les propostes gastronòmiques amb més projecció exterior que s’hagin pogut fer els darrers anys. L’hotel Meliá Sitges acull, diumenge i dilluns, les jornades de La tapa de l’any. Un concurs que haurà d’escollir la millor tapa d’entre les 18 que han guanyat les seves respectives rutes d’arreu de Catalunya, i que vindrà complementat per una diada dedicada als professionals, amb la presència d’un grup de xefs guardonats amb estrelles Michelin. Poca broma. La idea ha nascut aquí. Caldrà, doncs, fer el possible per a que aquí es quedi.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'octubre


Sempre viu
  
Just quan havia perdut tota esperança, va l'Agència de Turisme i edita un fulletó molt bonic, en format DIN-A3. La vista s'esplaia davant de la espectacular fotografia panoràmica feta des de l'espigó de la fragata, i que  ocupa portada i contraportada. Amb enginy, els dissenyadors han jugat amb les possibilitats visuals que pot oferir la publicació un cop plegada. A baix la imatge. A dalt, amb una blanca i moderna tipografia gegantina, el nou eslògan: Sitges sempre viu. Vaja, com la planta medicinal del mateix nom. O, en versió reduïda per adaptar-la al logo, un Sitges viu a seques. En el fons, la reversió del segle XXI d’aquell popularíssim Això és vida, que ha estat, sens dubte, el lema promocional més ben trobat de les darreres dues dècades, molt per davant del caduc joia de la mediterrània o del gairebé desapercebut l’art de viure. El que està clar és que som de vida. Travessat l’impacte inicial, dins tot està pensat per a agradar a la vista. Poc text i ben esponjat, amb un ús racional del color i gran protagonisme de la part gràfica. Als que hagin tingut responsabilitat sobre el producte la secció els felicita per trencar una mica el motlle del tòpic. Ja era hora. En paral.lel, el regidor de platges i el president de l'associació que aplega als concessionaris de les guinguetes comparteixen la mateixa preocupació en acabar la temporada estiuenca. L’etern neguit per la manca de sorra. I això que enguany l’hivern i la primavera s’havien portat molt bé amb el nostre litoral, fins que el mal temps del juny va engegar a rodar l’inici de la temporada, marcada per una aportació de sorra d’urgència que, em diuen, d’alguna cosa va servir encara que el temporal de torn n’escombrés bona part. Sigui com sigui, l’assumpte de la regeneració/estabilització és el mantra que no afluixa, des que el 1991 el ministeri presentés la primera proposta que fou rebutjada obertament per la ciutadania. Des d’aleshores, la perdiu s’ha marejat tant que ha perdut el rumb. I ara tothom és conscient que, tot i que a Madrid se’n recorden del projecte que va presentar la vila -on es reformulava la configuració dels espigons i es submergien per a facilitar el trànsit de la sorra- no hi ha una pela ni per a començar. En conseqüència, es fa difícil creure que les coses milloraran. D’aquí que Ignasi Garrigó proposi, com a mal menor, que l’obra es desenvolupi a través d’una execució a terminis, que pugui finançar-se amb el concurs de tots els agents públics i privats possibles, i que comenci per a trobar una solució a la platja de la bassa rodona que és, hores d’ara, una de les més castigades. Per la seva banda, Manel Martínez lamenta l’actitud inflexible i displicent dels funcionaris que venen a prendre mides per atorgar o no els permisos d’obertura, sense demostrar cap mena de sensibilitat vers l’esforç dels empresaris que no han deixat de pagar i d’invertir…. Hi ha una sensació molt cronificada que no s’avança, que intenta conviure al costat de l’evidència que cal avançar d'una vegada per totes.

L’Institut català de la robòtica per a la discapacitat cerca seu. Espai. Lloc on poder desenvolupar la seva activitat amb projecció de futur. I ha tingut, o això m’explicaven fa mesos, més d’un pretendent que li oferia instal.lar-se fora de Sitges amb totes les facilitats. Caldrà, doncs, que algú agafi amb la transcendència que mereix el testimoni del que es va presentar el passat dimecres a la fundació Ave Maria. Fa molt de temps que la institució està treballant en aquesta iniciativa, que vol esdevenir referència en el seu àmbit, a partir de la convicció que els homínids electrònics poden convertir-se en una eina potentíssima per ajudar a les persones amb discapacitats de qualsevol tipus. El pensament acostuma a anar una mica més enllà i planteja si en el camí d’incorporar intel.ligència artificial a una màquina inesgotable no s’estarà obrint la porta a una forma d’entendre la vida i l’organització laboral on no necessàriament sempre faci falta l’ésser humà. Vull creure, sense recórrer al mon de la ciència ficció cinematogràfica, que els robots no podran competir mai amb el vessant emocional de la feina i de la vida, però no és menys cert que el que es va poder veure a l’Ave Maria no deixa indiferent. És la visió més edificant i positiva de la relació entre home i màquina. Té un punt de màgic veure l’empatia que es genera entre en Nao –així s’ha batejat el petit robot que proposa activitats terapèutiques programades- i els residents, a qui alliçona per a que facin els exercicis del dia, mentre ells corresponen amb satisfacció a les seves instruccions. De poder perseverar en aquest camí, l’Ave Maria es convertiria en el centre de proves per a les investigacions de l’Institut català de la robòtica. L’alcalde i el regidor de benestar social s'han compromès a fer el possible per a aconseguir el màxim suport institucional. Tant de bo el suport passi per a poder garantir un àmbit de treball estable per a aquest equipament, perquè els pretendents no deixaran de llençar l'ham....

I polvoritzant tots els registres, o almenys servidor no recorda haver llegit mai una xifra així, es ven una de les clàssiques torres de primera línia de mar atribuïda al gran Martino, per 13.670.000€. Han llegit bé, uns 2.300 milions de les antigues pessetes. La Casa Fradera, una bombonera un pèl kitsch de color salmó, generoses cornises i tendals vermells, projectada fa 90 anys i situada en una parcel.la de 2000 metres quadrats, situada en la confluència entre el passeig marítim i el carrer Manuel Sabater, es pot trobar en un conegut portal de finques sitgetà per aquesta xifra astronòmica o, si volen, per un lloguer de 8.000€ al mes. Una paradoxa singularíssima enmig de la crisi. Envejo als agents immobiliaris que han pogut passejar-se pel seu jardí i admirar-la de prop. Qui comprarà aquesta casa? Un xinès? un rus? un filantrop? un sitgetà o sitgetana de soca-rel? Li interessarà saber què passa més enllà dels límits del jardí? Es queixarà del soroll o de la neteja havent pagat el que pot arribar a pagar per la propietat? Faci el que faci qui ho faci, a ell o a ella també li rebaixaran un 50% la taxa d'escombraries i, molt probablement, se li aplicarà un coeficient multiplicador de l'IBI de l'1%, segons s'apunta els darrers dies... És a punt d'obrir-se el debat de les ordenances fiscals i el pressupost municipal pel 2014. Les converses entre grups ja son en marxa i està per veure fins on arribaran els acords en el marc de la nova configuració de forces al saló de plens. I parlant de propietats, la fundació de l'hospital ja té sobre la taula l'auditoria immobiliària que recull les taxacions dels immobles la venda dels quals va ser motiu de controvèrsia en el seu dia. Hi ha un silenci sepulcral, de moment....

I acabo amb, diguem-ne, dues anècdotes. Primera: com si algú de Googlemaps hagués anat al ple del 29 de juliol, el gran germà que tot ho vigila no ha perdut el temps i ha incorporat la Plaça del Pou Vedre al seu nomenclàtor. I ho ha fet, desenganyem-nos, agafant la solució més pragmàtica i empresarial de totes. O sia, sense esborrar la denominació de Plaça d'Espanya que continua operativa a l'hora de fer la cerca. Seguint, doncs, la fórmula salomònica que es proposava en una de les opcions de la consulta, i en la moció del PP. De moment, el carrer de la Bassa Rodona no apareix enlloc. Segona: és probable que el pitjor de la 46a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya hagi estat el número musical de la cerimònia de cloenda, digne de figurar a l'antologia de la vergonya aliena. Una fatalitat com una altra. Per la resta, ningú té motius per a qüestionar que la màquina comandada per Àngel Sala segueix captivant multituds, sense descuidar la crítica especialitzada. Un llistó difícil de superar per molts motius.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'octubre


Del verd al blau


Dimecres, 9 d’octubre. Matí
Era sabut, de fa anys, que Lluís Marcé tenia entre cella i cella la feliç idea de la reconstrucció del Pont Domènech per a deixar-lo tal i com estava a inicis del segle XX. El que no se sabia és quan sonaria la campana. I el primer toc ha arribat de forma intempestiva. Sense avisar. Com si algú, de cop i volta, hagués donat un cop de puny sobre la taula tot dient: ara! i que salga el sol por Antequera. Així, amb els fets consumats, i la sorpresa de la majoria al veure una acció de la qual ningú no n’havia dit absolutament res prèviament, hem sabut que l’enderroc de la banyera del passeig de la Ribera respon a l’inici dels treballs que han de portar a la recuperació d’un element del nostre paisatge urbà ple d’història i bellesa, de quan Sitges era, per bé i per mal, un altre poble, i la banda de platja del passeig de la ribera encara no estava urbanitzada. Estranyament, s’ha conegut la definitiva posada en marxa d’un projecte bonic, i d’una certa volada, de manera molt tangencial, escadussera i poc ortodoxa. Gairebé diria que antinatural en el segle dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Dimecres era fàcil parar l’orella i escoltar el catàleg de preguntes que acostuma a fer-se el qui vol saber i no sap, quan, probablement, hagués estat bastant més agraït per a tothom –i hagués respost a l’obligació de l’Ajuntament vers la ciutadania- que la informació sobre la iniciativa hagués arribat abans, i d’una manera més complerta, ordenada i, sobretot, explicada. Així, no ha de sorprendre que la reacció de molts s’hagi centrat, per una banda, en el propi enderroc d’una baluerna que, paradoxalment, ha despertat empatia en aquells que l’associen a records de tota mena, i, per una altra, en la queixa per la manca d’informació sobre les raons de l’actuació de l’excavadora. Finalment, també era previsible que aparegués el debat sobre si, ara i aquí, la reconstrucció del pont Domènech ha d’esdevenir una prioritat del govern en el context actual de coses, on la destinació del diner públic esdevé material sensible. La secció creu que no hi havia res que valgués la pena en l’element destruït. Ans al contrari. L’únic que valia la pena d’aquella enorme andròmina de trencadís era la Sirena de Pere Jou, que mai no va merèixer ésser la cirereta d’un pastís de dubtosa bellesa i encaix amb l’entorn. D’aquí que doni el dol per acomiadat sense recança, i amb l’absolut convenciment que el que vingui serà millor, però també amb la plena consciència que existeixen motius per a que hi hagi sitgetans que es qüestionin la idoneïtat de l’obra en la conjuntura actual, i més tenint en compte que tampoc n'ha transcendit el cost.

Migdia.
En trepitjar la biblioteca buida he recordat els fets de maig del 2008. Havia plogut per l'amor de Déu i la casa Utrillo no ho va suportar. Dins, embolicades de foscor, de silenci dramàtic, i d'una intensa fortor a terra humida que venia de les parets amarades, Maria Saborit i Núria Amigó s'empassaven la saliva amb una barreja indefinible de resignació, responsabilitat i dolor, per no dir ràbia interior. L'aigua s'havia escolat per gairebé tots els racons, fent saltar la instal.lació elèctrica, mullant algunes col.leccions i exposant sense compassió les incomptables nafres de l'edifici. Les declaracions de l'aleshores directora a la premsa sobre el particular li costaren, a la vegada, una incomprensible escamorrada des d'un despatx, de les que no val la pena ni recordar. Han passat cinc anys i, sense llibres a les prestatgeries que cobreixin les vergonyes, hom s'adona de la magnitud real de la degradació de l'equipament, i del trist paper que Sitges ha tingut a l'hora de frenar-la quan era el moment. Mai no és tard diuen, malgrat que va ser tard, per exemple, per a salvar els capitells originals dels claustres del Maricel, que moriren pulveritzats pel salnitre abans de l'arribada dels experts.... Les terrasses de la biblioteca, terriblement esquerdades per totes bandes, no deixen de fer-me pensar en si, de debò, d’aquí un any la feina estarà enllestida. En qualsevol cas, deixem que els llibres somniïn mentre es construeix l'esperança. Quan es despertin ho hauran de fer en un entorn nou que haurà de mantenir l'encant de sempre, a la manera del vers del Sol i de dol de Foix: m'exalta el nou, i m'enamora el vell.

Dilluns, 14 d’octubre
Creuen en el destí? Com si la providència hagués escrit els timings, o ho hagués fet una mà molt intencionada, la setmana s’inicia amb tres fets encadenats que basteixen un discurs digne de reflexió. Al Cap de la Vila el dia es desperta amb un canvi d’imatge corporatiu que s’ha estès per tot Catalunya. Res no en queda dels inefables gotims de raïm de Caixa Penedès. El pantone Process Blue que acompanya el sobri logo del Banc Sabadell ja presideix la que, segons llegeixo en el web de Josep Tort i Morató, fou la tercera oficina de l’entitat penedesenca, oberta el 1960 després de les de Sant Pere de Riudebitlles (1949) i Vallirana (1957). Amb el canvi de marca es tanca una etapa històrica que ha acabat amb un dels símbols de les nostres comarques, construït a cop guardiola metàl.lica, finestra d'art, llibres per Sant Jordi o l'elepé de Nadal i Mantovani, per a posar quatre mostres presents en l'imaginari col.lectiu de l'època on les caixes eren caixes en el sentit més social del mot. Al migdia, i en el marc de la comissió del parlament de Catalunya que s’ha capbussat en l’insondable mon de la crisi bancària, compareixen davant dels diputats els exdirectius de l’entitat Ricard Pagès i Manuel Troyano, imputats, amb altres dos capitostos, en el repartiment de gairebé 32 milions d’euros en pensions. Emparats per la legalitat que els permet mantenir un silenci monacal amb l’objectiu de protegir-los de les preguntes, l'atmosfera de la sala sembla poder-se tallar amb ganivet. Els mitjans han parat especial atenció a l’interrogatori del diputat de la CUP David Fernández. Fernández, que ja va demostrar la seva capacitat per a posar contra les cordes a Adolf Tudó i Narcís Serra, es mira a Pagès i Troyano amb posat greu, implacable, inquisitorial, al qual hi ajuda una veu Corleoniana de les que fan respecte sense impactar. Un murmuri continu i penetrant que desgrana un rosari de sagetes sense resposta, que els interpel.la sobre com s’ho van fer per a aconseguir aquest dineral, sobre si pensen tornar-lo, sobre què feien amb l’obra social… un reguitzell de torpedes a la línia de flotació de la moral i l’ètica i que, de tant en tant, aturaven les intervencions de la presidenta de la comissió, Dolors Montserrat, marcant el temps de la intervenció. Fins que al final va arribar la traca en forma de frase lapidària: “Saben què és la màfia? Doncs comprin-se un mirall aquesta tarda, se'l posen al davant i veuran què és la màfia”. Aquells dos sants de guix, volent o sense voler, esdevingueren la metàfora perfecta del que hem viscut arran de la bombolla immobiliària i la crisi financera. Llavors, ja feia estona que una nova tongada de seny sabadellenc campava per ràdios i televisions... Algú compra seny?. Tant que se'n va vendre, vatua l'olla....

Probablement, el destí també va voler que Pol Lahoz deixés una lliçó eterna. Mai no s'ha de deixar de lluitar per a viure. Per a ell, i per a la gent que com ell lluita cada dia, tampoc mai no hauria de deixar de lluir, brillant, la lluna plena.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 11 d'octubre


La lletra petita.... del peatge


Les petites grans coses ocupen la taula. Que si el final definitiu de la presència de Caixa Penedès al Cap de la Vila, que si una nostàlgica visita de comiat a la biblioteca, que si l'enderroc per sorpresa de la horrorosa i degradada banyera del passeig de la Ribera..... Vet aquí una actuació discrecional i no anunciada enlloc, que ha ferit, i no poques, sensibilitats que avui clamen al cel interpelant-se sobre si calia eliminar aquesta baluerna, o sobre si calia fer-ho sense avisar.... La setmana que ve m'hi poso, perquè Lluís Marcé assegura la recuperació del pont Domènech abans no acabi la legislatura....

Dimarts, 1 d'octubre
Cares de satisfacció a la sala de juntes de la casa gran. Miquel Forns i Elena Redondo son a punt de donar bones notícies, i això no sovinteja. L'alcalde recorda als seus antecessors en el càrrec, Jordi Serra, Pere Junyent, Jordi Baijet, i també a regidors, entitats, associacions i als ciutadans que han lluitat per a que, vint-i-dos anys després d'inaugurar-se al preu de 425 pessetes d'aleshores, el peatge de Vallcarca baixi de preu per a vehicles lleugers, de dilluns a divendres i amb Via-T -antic Teletac-. Un miracle? No. Si ho fos de debò no es descobririen darrere els arguments del benvingut anunci l'evidència de la minva d'usuaris de la C-32, i del deute de la Generalitat amb la concessionària. Donant per segur que les reivindicacions polítiques i populars poden haver influït en el posicionament del govern en el moment d'administrar aquesta negociació, no deixa d'ésser paradoxal que el mon local l'hagi viscuda d'una forma molt tangencial, fins al punt que Forns va admetre que la conselleria va suggerir a les corporacions locals que s'abstinguessin d'intervenir en un tracte mantingut en clau de país, i presentat sota l'eufemisme d'homogeneïtzació territorial de peatges, que no ha permès, per exemple, que s’hagi pogut parlar del cas singular dels veïns de les Botigues, que continuen condemnats a pagar si volen venir a Sitges pels túnels. Assistim, doncs, al resultat d'unes converses celebrades en àmbits d'influència que depassen el nostre petit món per a perdre's en despatxos de categoria, la qual cosa no exclou que, sense haver de forçar massa les neurones, es pugui pensar que, definitivament, la vida real ha frustrat els plans estratègics d’una empresa captiva de la seva pròpia ambició recaptatòria.

Pel que sigui, a la Generalitat li ha costat sempre negociar amb l’autopista. El maig del 1998, i arran de la inauguració del tram del Vendrell, el conseller Pere Macias defensava, no sense raons, que el preu del peatge actuava com un limitador del flux de visitants, mentre que, a la vegada i d’una forma implícita, mostrava la seva estranyesa per les queixes que li arribaven des de Sitges, alineant-se amb els defensors del tòpic que considera que aquí totes ens ponen, i com que totes ens ponen…. vostès ja m’entenen. El maig del 2009 Joaquim Nadal inaugurà amb satisfacció les obres efectuades en els 12 km de la carretera de les costes que es qualificà de paisatgística, amb l’aplicació d’unes restriccions per al trànsit, com la impossibilitat d’avançar o de superar els 80km/h, adequades a una via d’aquestes característiques. Era la resposta institucional a la promesa d’arranjar-la que es féu 17 anys abans, quan el trànsit de camions per les obres de l’autopista deixaren les costes pulveritzades. Preguntat sobre on havia quedat la necessària alternativa gratuïta a la C-32, el conseller Nadal despatxà l’assumpte amb un ara no toca parlar de la rebaixa del peatge que tornà a palesar, per enèsima vegada, la complexitat del diàleg a l’entorn del problema. Avui, les xifres canten. La suposada carretera paisatgística és un coll d’ampolla on han anat a raure els desnonats per l’escandalós peatge de l’autopista. Un parany on transportistes –que es queden sense rebaixa- i vehicles particulars participen cada dia d’una caravana infinita, d’un col.lapse de trànsit en tota regla, dins del qual s’han de moure aquells ciclistes que vulguin gaudir d’una merescuda jornada d’esport.

I és que no cal que l’autopista sigui gratuïta. Només cal que el peatge no sigui abusiu. I ara pot considerar-se abusiva qualsevol xifra que vagi més enllà del que justifiqui la quota de manteniment de la infraestructura. El Periódico del passat 2 d’octubre recollia unes declaracions del conseller Santi Vila –que no va venir a l'ofici de Festa Major per casualitat- on admetia que la possibilitat d’allargar la concessió –vigent fins el 2038- continua oberta a la decisió de qui mani a partir del 2017. Una patata calenta on hi juga l’anomenat compte de compensació, un mecanisme pel qual l’administració competent, estatal o autonòmica, avança a la concessionària els ingressos que considera imprescindibles, establint-se la seva devolució quan el trànsit s’hagi recuperat. El moll de l’ós rau aquí. El govern de Catalunya està pendent d'abonar a la gestora de l'autopista en concepte de bonificacions dels darrers dos anys, prop de 54 milions d'euros. Si Abertis no capta suficients usuaris amb la rebaixa, i cal tenir en compte que n’ha perdut un 21,5% del 2009 al 2012 -o sia més de 8000 al dia- el seu compte de compensació sortirà negatiu, i la Generalitat – nosaltres en definitiva- li haurà de pagar el dèficit en diners, o en una ampliació del termini d’explotació. La felicitat dura poc a la casa del pobre... Agafem-nos, mentrestant, al segon titular de la jornada. Finalment, una altra assignatura pendent es resoldrà el 2014. Es construirà l’accés des de l’autopista al polígon de les Pruelles. Costarà 5,5M€ i resoldrà un greuge que va ser motiu d’enceses polèmiques durant la campanya electoral de les municipals del 1999. Llavors, les obres i posterior obertura del Caprabo ompliren el camí de la Fita de camions enervant els ànims dels veïns, que creien viure al costat de la Nacional II. El ramal de Ca l’Antoniet aturà el cop a posteriori, però avui cal creure que la realització de la sortida ja prevista fa 15 anys ajudarà a la dinamització econòmica de la zona.

Divendres, 4 d'octubre
Cada casa és un mon i cada persona un misteri. D'aquí que, en els grans partits, quan Barcelona intervé acostuma a ser perquè aquí les coses no encaixen. I, per si algú en dubtava, els fets de divendres al matí a la seu del Partit Popular del carrer Sant Francesc -propers al pas de comèdia- demostren que no hi ha encaix entre Jorge Carretero i Ferran Ignasi Llombart. En qualsevol cas, ara l'únic camí possible pels populars és fer oposició amb la mirada posada a dos anys vista. Carretero, que malgrat haver estat destituït del càrrec de president local segueix essent el portaveu de la formació al plenari municipal, vol repetir candidatura i afirma tenir el vist i plau de la junta. Llombart, que el substitueix i aterra amb un bon ventall d'avaladors, no confirma ni desmenteix les expectatives del seu company de bancada. Mal senyal.... Tot plegat té un punt de traumàtic. Res de nou. La sort, com la dissort, va per barris, la vida és llarga i l'aforisme castellà perpètuament vigent... Arrieros somos....

dijous, 3 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 4 d'octubre


Camarades de saló de plens

Guardo l'assumpte de la rebaixa del peatge per la setmana que ve. Només apunto que molts no s'acaben de creure que la concessionària no en tregui cap contraprestació..... Perquè serà, em pregunto.

Diumenge, 29 de setembre. Vespre
Una rasa obre en canal el ventre del carrer Fonollar. Els tècnics treballen per a enllestir les connexions de les diferents escomeses de serveis entre els museus i la xarxa general, mentre els arqueòlegs troben vestigis ibèrics que mereixeran una explicació detallada quan sigui l’hora. Ben a prop, i 364 dies després de fer-ho per darrera vegada, Vinyet Panyella torna a passar comptes davant l'audiència per a exposar, al costat del power point de rigor, l'estat de la qüestió de les obres de reforma dels museus de Sitges. Si tot va bé, és probable que un acte d’aquesta mena ja no es repeteixi. Les clarianes al saló d'or evidencien que la bromera de la controvèrsia ja és cosa del passat i que el futur és a tocar, tot i que trigarà una mica més del previst, per allò de sempre. Ja saben, que si un all, que si una ceba, que si una tramitació administrativa que s’eternitza…. Si res ni ningú ho esguerra, un nou ajornament agrupa avui el destí del Cau Ferrat i el Maricel, tot proposant l’estiu del 2014 com a data inaugural dels equipaments. La directora del Consorci trepitja sobre segur i prefereix no caure en el parany de marcar un dia concret, per mor de no haver de tornar a rectificar-lo. A la vegada, i per si mai se les varen creure en el seu dia, poden arraconar les paraules d’aquells qui asseguraren cofois que les obres no valdrien ni un euro més del que estava previst. La gerència d’infraestructures, obres i serveis de la Diputació de Barcelona situa la previsió del cost total de les mateixes en 9.854.139€, 642.000€ més de l’import establert en la licitació inicial, 3,5M€ més del pressupost que presentaren les empreses que guanyaren el concurs en el seu dia, i 1,6M€ més del que es preveia quan es presentà el projecte reformat que s’està desenvolupant avui, i que encara haurà de contemplar, si s’escau, les conseqüències d’una hipotètica sentència favorable a la plataforma SOS Sitges sobre l’enderroc de Can Rocamora. Ens movem, doncs, en el marc d’unes xifres i terminis que no estranyaran als coneixedors d’iniciatives d’aquesta envergadura, on qualsevol comparativa acostuma a sortir bé perquè els casos on es compleixen pressupost i termini d’execució tenen caire de miraculosos. D’aquí que es tornin a recordar les paraules del diputat  d’hisenda de la Diputació de Barcelona, Carles Russinyol, quan afirmà que la institució assumiria tots els costos afegits que calgui. Per tant, a l’Ajuntament no li costarà ni un euro més del que ja estava previst. Millor, perquè tampoc no el tindria….

A diferència de l’any anterior, capitalitzada per raons d’interès general en qüestions de caire arquitectònic, la intervenció de Panyella, segura en el seu rol des d'una loquacitat inesgotable, se centrà en aprofundir en els detalls del projecte museogràfic, enguany ja absolutament definit, de la casa Rocamora i del Maricel. La primera, convertida en un intercanviador amb discurs i personalitat pròpia destinat a que el visitant pugui, a més de relaxar-se i adquirir algun record, rebre la informació bàsica que li permeti contextualitzar mínimament el que trobarà a banda i banda, i el segon, plantejat gairebé des de zero, on, llevat dels espais emblemàtics que mantindran la seva configuració, s’enfilarà un recorregut cronològic per la història de l’art, perquè així ho permeten les col.leccions. Val la pena destacar també que el projecte ha aconseguit obrir nous espais per a tallers o exposicions temporals que ajudaran a moure l’extens fons patrimonial del qual disposa el municipi. En el marc de la reorganització dels espais expositius també hi prendrà una especial importància la Casa Llopis. A l’entresol de l’edifici, on ara es poden contemplar els diorames d’escenes costumistes, s’hi allotjarà la col.lecció de marineria d’Emerencià Roig i Raventós, que en els darrers anys s’havia disposat dalt de tot de l’antiga Can Rocamora, i a la planta noble del museu Romàntic es reformularà el discurs de la col.lecció de nines de Lola Anglada, que mai fins avui havia estat objecte d’una intervenció d’aquesta categoria, i que, a la vegada, vindrà complementada amb l’obertura d’un espai dedicat a l’artista que resoldrà el deute històric que les institucions tenien amb ella des que la Diputació adquirí el Miramar, en època de Samaranch.

Dilluns, 30 de setembre. Vespre
En l’anecdotari d’un dilluns de ple hi fico, per començar, dues perles a twitter. Primera. Al matí Jorge Carretero es preguntava en una piulada en què es gasta l’alcalde els nostres impostos, que convidava a una rèplica molt bàsica: probablement en el mateix en què se’ls gastava fa dos mesos quan el PP era al govern.. Segona. Al vespre la CUP piulà una fotografia dels tres regidors populars al costat d’Òscar Ortiz, amb un contundent missatge: Tenim nous companys de bancada al ple. La bancada del terror. L’endemà, la formació admetia que es va tractar d’una conya, però m’hagués agradat saber si hauria estat admesa amb el mateix tarannà conciliador d’haver vingut del costat dels al.ludits. Sigui com sigui, el portaveu de la CUP mostrà, durant el comiat a Francisco Castillo, una expressió d’apreci personal vull creure que sincera, i allunyada de la poc interpretable broma a les xarxes socials. Castillo s’acomiadà demanant disculpes i perdó als qui hagués pogut decebre, confessant que és home de carrer i de converses sense prejudicis ideològics, i admetent la seva tossuderia riojana i la seva proverbial estima per Sitges. Dirigint-se al batlle, l’exregidor li deixà, sense rancúnia, un definitori no m’heu ajudat prou. El ple va viure altres moments, com, per exemple, l’abraonada i explícitament sobiranista intervenció de Pep Moliné durant el debat de la moció de suport a la lluita dels mestres de ses illes –en una arenga d’aquelles que faria descarrilar el mateix Josep Antoni Duran i Lleida de la tercera via- o la mesurada exposició que féu Jorge Carretero de la moció sobre el carrer i la plaça d’Espanya, a l’antítesi del contundent titular de la nota de premsa de l’oficina del partit popular a Barcelona, amb un ús del verb exigir èticament discutible tenint en compte la legitimitat del procés que s’ha viscut. Fins i tot l’alcalde es tensà massa quan, preguntat pel mateix Carretero sobre quines serien les banderes que onejarien al balcó de l’Ajuntament el proper 12 d’octubre, li deixà anar un vagi a la plaça i ho veurà que sonà carregat d’inadequada displicència atès el càrrec que ocupa. El punt de distensió, per fortuna, va venir durant el debat de la moció de la CUP sobre la possibilitat de treballar i debatre conjuntament les ordenances fiscals i el pressupost del 2014. L’important punt, que arribà després que els socialistes no aconseguissin convèncer als seus companys d’oposició sobre la necessitat d’aprovar un pla d’acció de govern per a Sitges que es titllà d’inconcret i electoralista, va merèixer l’aprovació unànim del plenari, que no va poder contenir el somriure en el moment en que Òscar Ortiz es dirigí als regidors socialistes amb l’apel.latiu de camarades.

Amb tot, les innecessàriament maratonianes sessions plenàries palesen un distanciament claríssim entre el debat polític –ple de reiteracions argumentals i mocions que poden ser importants, però que no sempre responen a la casuística quotidiana de la vila- i les reivindicacions ciutadanes que venen des de la platea de la mà d’un públic bastant sovint prou organitzat a l’hora d’exposar-les. Uns a dalt, i els altres a baix…