diumenge, 17 d’agost de 2008

La farina plana o on es troben els límits de la crítica

Després de 13 anys i prop de 650 articles a l'Eco, hom encara pot preguntar-se -i, de fet, mai no s'ho hauria de deixar de preguntar si no vol perdre el món de vista- si pot fer mal una crítica. La resposta acostuma a ser òbvia. Poques crítiques passen sense pena ni glòria, i a l'Eco encara menys. Acostumats com estem a una visió de la vida més o menys condescendent amb les coses que no funcionen, l'exercici de dir en veu alta una opinió personal que, sovint, no segueix pel camí del mig, resulta un pèl arriscada. Dic arriscada, tot exagerant l'assumpte, perquè escriure un article d'opinió resta ben lluny del risc que pot viure un cirurgià, per exemple.

L'article dedicat al programa de la Festa Major d'enguany pot ser un dels molts exemples que em vindrien al cap, per a il.lustrar allò que passa un cop publicada la Crònica local. Per alguns, ara soc un trinxador professional, incapaç de tenir la mínima sensibilitat vers l'esforç que ha suposat la confecció d'un dels elements més significatius de la nostra festa gran. D'altres prefereixen agafar-se a la imatge metafòrica de veure'm assegut a la cadira de casa, mentre espero amb delit que algú faci quelcom que pugui entendre equivocat per entrar en acció, com faria l'aranya pelplantada a la teranyina. Finalment, no han mancat tampoc els qui, des de la llibertat més legítima, creuen que el concepte del programa és tan novedós i trencador, que no s'ha sabut entendre ni valorar per part dels qui l'han criticat.

Torno a l'inici. Si assumeixo fins al final que una crítica pot fer mal, val la pena fer-la? Valdria més la pena no dir res sobre allò que penso, per mor de no ferir la sensibilitat de ningú? Seria coherent amb els lectors i amb mi mateix si seguís la política de l'estruç? És evident que, a aquestes alçades, el petit repte que m'imposo no és altre que intentar dir les coses de la forma més enraonada i argumentada possible, des del màxim respecte. Està clar que potser no dic tot allò que penso, però poden estar segurs que no dic allò que no penso, de la mateixa manera que no puc fer-me responsable del que puguin considerar els lectors, a partir del que deixo per escrit cada setmana. Arran del programa i de la cartelleria de la Festa Major n'he sentit de molt grosses. Opinions que, de quedar reflectides sobre el paper, podrien considerar-se, fins i tot, ofensives. No he seguit, ni seguiré aquest joc, però l'experiència em serveix per a formular una darrera pregunta encara: Hi ha qui no accepta cap mena de valoració, estigui o no argumentada? Si és així, per molt que el cronista intenti fer la farina plana, no li servirà de res, perquè passarà per ser el fiscalitzador de torn, mal que hagi fet l'esforç d'intentar explicar les raons del seu pensament. Ho assumeixo.

Malgrat pugui costar de creure, els qui em coneixen saben prou bé que no em satisfà gens ni mica escriure opinions com les que sortiren publicades el passat dissabte 16 d'Agost, que posen a prova la pròpia capacitat d'intentar trobar la mesura de les paraules. Servidor, que és limitat per naturalesa, és ben conscient que no sempre assoleix l'objectiu de l'equilibri, però a fe de Déu que ho intenta. I en aquesta ocasió també ha estat així. Defenso la Crònica local del passat dissabte, perquè, per damunt de tot, és sincera. I al carrer, se n'haurà adonat l'autora del programa i la pròpia comissió, la sinceritat no és moneda corrent.... Diuen que només els nens petits i els borratxos manifesten el que pensen. Vull creure que ja m'ha passat l'edat per a incloure'm en el primer grup, i hauria de fer molts esforços per a aconseguir formar part del segon.

Disculpeu les molèsties.