dijous, 26 de febrer de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Febrer



Bones vibracions


Amigues i amics, l’anorac que surt dos cops l’any, i qui el porta, els saluden ben cordialment sota els efectes de l’enèsima nit exterminadora, que ha respost a les espectatives bàsiques. La majoria ha tornat satisfeta i alegre d’haver viscut una nova edició del Carnaval que vol la majoria. A qui li agradi que ho agafi i a qui no que pensi que, a peu de carrer, la ironia, el doble sentit i el fardo han esdevingut testimonials, perquè, en un bon nombre de casos, les generacions que pugen estan renovant el compromís amb el lluiment, les coreografies i l’espectacularitat amb major o menor mesura i fortuna. Res a dir, potser la versió sitgetana de la festa no respon als cànons tradicionals, però tampoc no em preocupa si això és important, davant del pas de tantes persones alegres i satisfetes de viure’l. I, en aquest sentit, si servidor afirmà, arran d’aquells fets malaurats de fa ben pocs anys, que no era de rebut que una celebració popular acabés amb els seus participants dolguts i amargats per les circumstàncies, avui cal reconéixer que, assumint tots i cadascun dels condicionants, servituds, bretolades d’incivisme –amb o sense alcohol, i dins o fora de la rúa- i problemes quotidians que imposa la magnitud organitzativa de la festa, el Carnaval sitgetà ha sabut reconduïr-se, no sense esforç, vers un model que, malgrat ensenyi les dents de la desmesura, globalment pot administrar-se amb certes garanties, sense que es deixi sentir massa la pressió des de l’exterior.


Dit això, unes quantes anotacions d’urgència sobre allò que he vist i he escoltat. La més destacable passaria per un dels moments capdals del cerimonial de Dijous Gras. De seguir pel camí iniciat els darrers temps, el predicot –darrer vestigi del Carnaval parlat- corre el risc de dissoldre’s com un bolado, arrossegat pel que succeeix abans de l’arribada de sa majestat Carnestoltes a l’Ajuntament. És obvi que l’Arribo marca el destí de qualsevol colla a qui se li encarregui la responsabilitat d’administrar la vida d’un personatge que, almenys en el cas de Sitges, ha bescanviat part de la seva personalitat transgressora, a favor d’una presència molt evident, edificant i valorada, en l’àmbit social, centrada, sobretot, en les visites a les escoles i les residències, on, seguint la petjada dels seus predecessors, Fènix I i la reina han satisfet de bon grat els desitjos dels qui més mereixen viure de prop la intensitat dels bons moments. L’Edu Cosialls ha estat un bon Carnestoltes, per aconseguir contrapesar, amb empenta, simpatia i il.lusió, un discurs públic excessivament llastat per l'ús de la sal gruixuda, sobretot durant l'enterro. Quelcom que, fins a cert punt, costa d'encaixar amb la imatge de color, fantasia i bones vibracions, amb la qual Paparrús s'ha passejat pels nostres carrers, des que proposà a la Fragata un espectacle d’estètica impactant, on la llum i l'aigua substituiren l'escenografia corpòrea amb eficàcia, aconseguint el vist i plau general de la concurrència. La resta pot resumir-se així: vet aquí el cas d'un home feliç d'haver aconseguit el seu somni d'infantesa, al costat d'una colla igualment feliç d'acompanyar-lo. No hase falta que dises nada más com afirmaria l'alter-ego crakovià de Schuster. Un altre assumpte, que la secció entèn que cal abordar d’una vegada, és el de l’encaix de la reina dins dels actes inicials del programa. A Carnavalia se li poden retreure ben poques coses des del punt de vista de la seva presència al carrer, sempre impecable fins a l'últim detall. La reflexió no va per aquí. Només vol demanar una mica de contenció en l'amor propi, d'adequació a una realitat que, almenys fins avui, assenyala que, dijous gras, el protagonista veritable n'és un. Acompanyat com sigui i per qui sigui, però, repeteixo, el protagonista veritable n'és un. I féu vergonya aliena poder constatar com, des del balcó de l'Ajuntament, quan bona part del públic ja era de camí cap a les xatonades respectives, el rei de la festa malbaratava les seves energies abans de la lectura del predicot, tot pregant al seguici de la reina que aturés la megafonia de la seva carrossa, amb la vehemència que tindria qualsevol professora de bàsica intentant posar ordre al pati de l'escola....En fi... qui sap si seria bo replantejar-ho.


Al carrer dos fets han estat motiu de comentari durant les darreres hores. Primer: Dins de la petita història carnavalera constarà l'agraïment públic que, durant la xatonada del dimecres de cendra, la presidenta de la comissió del carnaval retirista, Elena Ferré, féu als seus homònims del Prado, que ajudaren a salvar un problema greu amb el tractor d'una de les plataformes de la lira, durant la rúa de l'extermini. Si els gestos valen més que les pròpies paraules, des de fora cal aplaudir als protagonistes. Més difícil, en canvi, és abordar la expulsió d'una colla del Prado, pel precedent que suposa -un veritable punt d'inflexió vers la tolerància cap a determinades conductes inadmissibles- pels arguments que s'han posat sobre la taula a l'hora de justificar la decisió de la junta de la entitat, pel fet que mai les conseqüències de la mateixa són equitatives per a tothom -i dins d'una col.lectivitat poden acabar pagant justos per pecadors- i, finalment, pel morbo afegit que, per alguns, hi ha darrera del cap de colla. Un embolic que cal analitzar quan es refredi la passió desfermada a Facebook.


Prefereixo agafar-me a la resta de la rúa. Dins del bon nivell general, i sense temps per a meditar-ho massa, les 10 colles de la secció serien, amb apreciacions subjectives incloses i sense que l’ordre de factors no alteri el producte, les següents: Maracuyá (un excel.lent exemple de fins a quin punt la tendència del lluiment i la coreografia fa encaix en les noves generacions) Sweetbox, Panxampla (una enginyosa i original solució al pas pel Cap de la Vila, per part dels qui no volen complicar-se la vida assajant un seguit de passos de ball) Llanto’s (amb reserves perquè, més enllà de la temàtica –són capaços de quelcom millor- crec que representen un concepte absolutament necessari dins del panorama del nostre Carnaval) Brisa Tropical/Timbasió (L’aportació musical dels Independents ha vingut ben acompanyada) Asúcar, Sabor a xocolà, La gauche divine (Poca cosa a afegir a allò que cada any s’ha comentat des d’aquí) Markatú (Tot i la meva intolerància a les grans dosis de batucada els caps de setmana, reconec que em segueixen entusiasmant les seves intervencions a les rúes) i, està clar, No K-lia, hores d’ara, el millor exponent del fardo de categoria.


I acabo amb quelcom que era malauradament previsible. El Cap de la Vila fa un mes que està posat, i no es pot ni mirar….Una veritable clatellada a la sensibilitat. Ara escriuria una mala paraula. No caldrà. Estic segur que és la que vostès es pensen. És una…. Frena Vicenç frena.

dijous, 19 de febrer de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Febrer



La competència és a dins


Mentre Ell i la seva circumstància travessaven pel canto d’un duro, aquí estavem la resta amb el cor una mica encongit. Dijous va recórrer la vila un calfred. Divendres al matí el calfred va treure pit, col.locant les nostres emocions contra les cordes. Al vespre, el calfred marxà. No tan lluny com voldriem, però, de moment, és fora, i Ell segueix endavant. Respirem. El Carnaval ja és aquí, i qui signa encara està païnt moltes circumstàncies viscudes els dies previs, algunes d’elles, les que ocuparan part d’aquestes ratlles, prou positives i alegres, d'altres no. Malgrat tot, les preocupacions semblen encadenar-se, i la crisi aguaita molts ànims erosionats pel context econòmic, encara que el temps que acabem d’encetar no aconselli parlar-ne, per mor d’aigualir la festa. No en tinc cap intenció. Qui no coneix a algú, o li han explicat la història d’algú a qui la crisi estigui ofegant de debò, i no sàpiga com sortir-ne? Jo ja en porto uns quants. Projectes consolidats, de feina i de vida, que pengen d’un fil i esdevenen exemples contundents de la vulnerabilitat del sistema. I els tenim molt a prop.


Enmig d’aquest escenari, qualsevol debat a l’entorn de la gestió del diner públic és rebut amb especial sensibilitat. Dilluns, l’Ajuntament aprovà el pressupost municipal del 2009. Passat el sedàs, el còmput final dóna la xifra de 41.000.000 d’euros. Uns 17 milions menys que el pressupost consolidat que s’aprovà el Desembre del 2007, i a major distància encara de la revisió a l’alça feta a mitjans de l’any passat. El pla anticrisi del govern Zapatero compensarà la manca de capacitat inversora del municipi, que ha fet els números a partir d’aquell extraordinari, i injust avui, IPC de fa tres mesos llargs, i segons els criteris restrictius presents a la memòria d’alcaldia, palesats de manera no sempre ortodoxa segons els casos. I quan dic ortodoxa, vull dir encaixada de vegades amb calçador, si els serveix la metàfora. M’interessa més, en qualsevol cas, constatar l’equivalència entre dues quantitats. La casa gran deu en operacions de crèdit, gairebé el mateix que pensa gastar-se enguany: 41.000.000 d’euros, bona part dels quals han de passar per la renegociació amb les entitats bancàries. En poques paraules, allò que no es pagui avui, es pagarà un dia o altre, sense oblidar els interessos corresponents, qui sap si sagnants o no… Res no farà mal, si pot defensar-se des de l’objectiu del bé comú.


“Diu que l’han aprovat, però que s’han discutit” El comentari es passejà per una de les taules del Janio’s Bar, en arribar l’alcalde i Rafel Roig directament del saló de plens. La vetllada havia començat feia estona, però Baijet no va perdre l'oportunitat de tastar un xató que, per fortuna, no tingué temps de metamorfosejar-se en una covada amanida vendrellenca. La conversa ens va dur, qui sap si per enèsima vegada, al record de la commemoració del centenari de la presència del mot a l'Eco. Aquell primer dia internacional del xató, celebrat a la Penya Barcelonista, on els convidats vilanovins no varen aconseguir evitar haver de rendir-se a l'evidència del poder xatonaire sitgetà, presentat a taula de forma impecable. El temps ha passat, i el Janio's ha sabut recollir a la perfecció l'esperit d'aquella trobada, vestint-lo amb el desenfadat ambient marca de la casa, en el que esdevé un esforç col.lectiu que els comensals no podem fer més que agrair sincerament.


El xató de la Mercè ja fa anys que ha rebut el nihil obstat dels entesos, i els aplaudiments unànims de la concurrència, que omple a vessar l’espai. Enmig del heterodox panorama de receptes que proposa la ruta per les poblacions que s'atribueixen la paternitat de la menja (algunes de les quals eviten l'ingredient principal de la salsa, fet que seria equiparable a proposar una paella sense l'arròs) la mestressa xatonaire sitgetana té una mà equilibrada. La justa i necessària per a que l'endemà hom recordi la vetllada des de la memòria satisfeta, i no des de la ressaca estomacal. Perfecte. L'acompanyen en l'importantíssim planter de la intendència, l'equip que no falla, format, entre d'altres, per les 48 truites de la Silvia, i l'eficàcia dels germans Montserrat, d'en Toni Mongay, d'en Manel Aleacar, acompanyats per les coques de Can Quildo, i de la col.laboració dels qui el cronista es deixa, però que els amfitrions mai descuiden a l'hora dels parlaments, per ser mereixedors d'estar a la llista d'honor d'una nit sempre benvinguda.


La sobretaula posterior –o sia, la conversa de barra- resulta animada. Tant, que surto del local a quarts tocats de dues. Mala hora per qui matina, i bona per escoltar argumentacions sense faixa sobre allò que passa darrera l’enlluernadora façana carnavalera. De manera inevitable, surt el tema recurrent dels darrers dies. Les festes organitzades a redòs de Prado i Retiro desperten opinions diverses, i bastant vehements, sobre les diferents estratègies que s’han posat en marxa per atraure al personal a la Palla i al casinet de dalt. Gairebé diria que ens trobem davant d’una vella rivalitat renovada gràcies a la iniciativa dels joves, i que es juga, sobretot, portes endins, perquè la del carrer ja fa anys que no és motiu de debat. Per la resta, hi ha coincidència en assenyalar que els dies previs a la festa d’enguany han estat més tranquils que els viscuts el 2008. Lluny de la visceralitat que acompanyà alguns dels moments més tensos del Carnaval passat, en les vigílies del present uns i altres han arraconat la combativitat pretèrita, per a fer valer un mínim d’empatia, conciliació i fair play. A més de les voluntats personals, hi déu haver ajudat l’aprovació del protocol i el retrobament de la comissió amb la figura del president. Fins avui, David Garcia no ha perdut el somriure, i això ja és bo. Tampoc ningú, almenys en públic, n’ha questionat la seva manera de fer, ans al contrari. El nou responsable de la comissió és especialista en moure’s per aigües atribolades, i no descarta parlar de cap questió, sempre i quan es consensui dins el si de l’organisme format per les entitats. Assumptes? Els de tota la vida, o no: El Carnaval a baix a mar, la subvenció de la reina respecte al rei, la mancança de mans al carrossòdrom…..


Bon Carnaval! Mal que sigui entre reixes…..

dijous, 12 de febrer de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Febrer






















Sense barana, només el mar


Sabedor que, definitivament, el Carnaval televisiu serà com sempre, i l’altre potser tampoc no canviarà massa, i en espera de narrar-los la xatonada commemorativa del día internacional del plat, amanida amb un toc del ple pressupostari, avui em cal començar expressant un punt de discrepància. Res de l'altre món. La grua que féu devallar l’àliga en aquella recordada nit del vintè aniversari, és a punt de desmuntar-se, i la lona que cobria la façana en questió ja deu estar llesta, si la crisi no ho impedeix, per a cobrir-ne una altra. M’agrada entre força i molt la reforma de la casa Ferret de Querol. I el rodolí ha sortit, perquè així ho he decidit. A continuació, també em cal reconéixer que no li manca raó a la Beli Artigas quan, en el seu bloc d’internet, interpreta que l’obra no respon amb exactitud al que, segons la fitxa del nostre catàleg patrimonial, hauria d’haver-se fet a l’immoble en questió. Té raó, exacte exacte no és. M'estarà agradant quelcom que vulnera algún criteri? Ui ui ui…a veure si hauré desonnectat la màquina de trinxar. Demano disculpes si em mostro condescendent amb la ortodòxia a l’hora de contemplar un resultat que, malgrat reinterpreti els elements de l’original, no considero que ho faci des de la insensibilitat, ans al contrari. Sense entrar en el debat legal, i en la norma que cal complir sempre, m’agrada més la casa del present que la del passat…..Tots els revisionismes acabéssin així de bé.


Ben aprop de la novetat, el malalt segueix igual. O sia, estacionari dins de la incertesa. No sé jo si la juguesca del periode de moratòria, la d'aquells sis mesos de gràcia, que m'insinuaren necessaris per a valorar en positiu la vianalització de la plaç… vull dir de la cruïlla de carrers, serà efectiva. Amb les primeres roderes marcades al paviment, i el vorat que no acaba d'assecar-se mai, tot creant un engraellat fosc que emmarca les llambordes cada dia més clares, crec veure-ho més lleig que fa una setmana. De poca categoria, vaja. Ho veuré pitjor passat el Carnaval? Vicenç no preguntis i calla. De moment, l’alcalde i Marc Quero prefereixen incidir i referir-se a l’aspecte més edificant del procés, que no és altre que el fet de constatar que es desenvolupa segons els terminis establerts, quelcom que fa de bon parlar, perquè tampoc no sovinteja. Segueixo Àngel Vidal avall, sense mirar al terra, no fos cas que m'ataques alguna pedra-projectil de les que semblen encarades a punt de saltar, des dels laterals del cendrer-espinada del carrer, bastant embussat per raons òbvies. La intenció és arribar al que, tot i les obres, és un dels indrets de Sitges en el qual les circumstàncies del moment li han afegit un encant especial al que ha tingut des de sempre, que és molt. Com poden ben creure, no em refereixo pas a la imatge mai estètica de la terra remoguda, i de les excavadores amunt i avall, movent-se per un escenari potes enlaire. M'és igual el soroll de la maquinària. En les tardes tranquil.les d'hivern, baixar a Sant Sebastià per a veure el mar sense barana és un petit privilegi, que no val diners, ni tampoc no hi ha diners per a pagar-lo. Un cop els operaris es retiren, només queda el paisatge, per una banda esbalandrat, i, per l’altra, evocador de l’abans pre-turístic. Per mor d'uns mínims criteris de seguretat, l’estampa de les onades acaronant la sorra òrfana de multituds desganades de bronzo esdevindrà efímera. Hom no enyora, gens ni mica, la balaustrada pastissera que es col.locà a finals dels anys 80 o inicis dels 90, si no recordo malament, i voldria que la visual no fos interrompuda en el futur, per quelcom tan exagerat. La pregunta és, doncs, simple: Quin tipus de barana caldria posar, tenint en compte que hi ha d’haver barana? Vatua l’olla un altre trencaclosques per muntar. Noooooo. La barana més discreta i coherent amb l’entorn redescobert arran de l’enderroc de l’antiga, és la que li pot anar millor al projecte del renovat espai. Com poden comprendre, ja estava prevista en l’estudi inicial, però la bucòlica estampa ja mencionada sembla que està replantejant l’assumpte. En qualsevol cas, al mar li és igual si la barana és alta, baixa, prima o gruixuda, de pedra, alumini, vidre o saliva dejuna. Passi el que passi, llevat d’un cataclisme, continuarà essent testimoni de les nostres petites i grans històries. La tarda acaba, ves per on, amb una més a la butxaca. La història d’un sitgetà bo, massa bo per a exercir determinats papers, a qui la remor de la mar no ha deixat mai de fer companyia, i que tanca un capítol vital de 40 anys, per obrir-ne un de nou, ben merescut. La secció li desitja sort.


La col.locació de la vorera de la part de muntanya -la de les terrasses per entendre'ns- avança amb rapidesa. S'han utilitzat unes peces grans de pedra, de 60 per 40 centímetres -no em facin dir de quin tipus perquè ja n'estic fins al capdamunt- d'una delicada tonalitat salmó, que queda prou elegant per un espai que es guanya al trànsit. Alguns establiments, delerosos, no han perdut el temps i ja han instal.lat taules i cadires de manera provisional. La sensació general permet poder augurar, si res no ho esguerra, que el conjunt farà goig de veure. Cal esperar-ho. És evident que, pels amants dels documents gràfics, estem vivint uns mesos plens de propostes llamineres. Del Cap de la Vila a la Torreta, tot passant per les espectaculars vistes del vendaval, em quedo amb la de la esfera escapçada del rellotge de la Parròquia. Amb olfacte de periodista, Joan Yll ha reproduït en la seva secció, la fotografia que l'arquitecte municipal, Ramon Fusté, va fer de la nostra façana marítima, des de l'interior de la torre del rellotge, i que s'està passejant per la xarxa virtual enmig d'un èxit absolut per part dels internautes, fins al punt que a posteriori algú s'ha afegit a la pensada, amb la seva càmera. Els forats deixats pel vent han permès copsar una perspectiva històrica, que, en la mesura del possible, no hauria de repetir-se. Despullat de la seva camisa, el rellotge -que manté l'Ajuntament- mostra les vergonyes. Com la majoria de dispositius moderns, a la Parròquia el temps ja no el marca una maquinària d'engranatges, politges, nivells de mercuri, pèndols i pesos de plom, sinó la recepció per ràdio del senyal d'un rellotge atòmic, que, a través d'un sistema electrònic, gestiona un motor, del tamany d'una caixa menuda, que, situat darrera l'esfera, mou les manetes que sitgetans i turistes veuen -o veien i veuran- cada dia. Per a explicar-ho en poques paraules, el rellotge de la Parròquia és, si fa no fa, com un gran rellotge de cuina, que la meteorologia empentà cap endins. Si la memòria no em falla, a la torre encara es conserva l'antiga mecànica, que faria les delicies de qualsevol artesà del ram. Al costat, si tot segueix igual, hi ha l'armari-vitrina que contenia els equips de megafonia que Philips instal.là al campanar el 1955, gràcies a la iniciativa d'un dels nostres filàntrops d'anomenada... Estic segur que, de proposar visites a tres euros, per a poder contemplar el que varen veure els ulls del fotògraf ocasional, ben aviat estaria assumit el cost d'un nou rellotge per a la Parròquia....


dijous, 5 de febrer de 2009

Crònica local
Dissabte, 7 de Febrer


La nit en crisi?


Matinada de Diumenge a dilluns

El malson em fica dins d'una fictícia consulta de metge. I doncs? pregunta l'especialista. Doctor, he tingut un somni, li responc. Luther King una altra vegada, o potser les llambordes del Cap de la Vila? m'interpela amb sornagueria. No no, per l'amor de Déu, es tracta d'una tanca. Em persegueix una tanca. Què? Si doctor, és una cosa fatal, no ho hagués dit mai. Una tanca horrorosa. Veurà, somio que vaig caminant tranquil.lament per la penombra del passeig als vespres, xino xano com la majoria, i, de sobte, allí està ella esperant-me. Enorme, de ferro gris i autoil.luminada. Perdó? Si, si, autoil.luminada doctor, de dins seu brolla una intensa llum blava tornasolada que destaca per entre la foscor, a la manera d'aquells rètols de neó a peu de carretera dels motels de les pel.lícules americanes. Fatal repeteixo, creguim. I aleshores què passa? Jo suposava que, un cop superat el mal tràngol, podria seguir caminant fins Terramar, però vaig poder. Somio que la tanca es va fent gran, i gran i gran. Intento escapolir-me pels carrers del Vinyet, i el malson segueix atribolant-me fins que la tanca m'atrapa, tot caient-me al damunt amb la il.luminació decorativa inclosa. Final del malson, una esgarrifança m'aixeca de cop, i ja no retrobo la pau. És el primer cop que sento parlar d'una tanca assetjadora, contesta el metge, I fa dies que li passa això? Unes dues setmanes doctor, que no l'ha vist vostè? Què vol dir si no la he vist, que existeix? Es clar que existeix! I a primera linia de mar. Creu que tinc solució, o hauré d'anar a passejar als vespres amb ulleres de sol i una til.la? Per cert, ja us heu mirat l'oferta de la casa de 12.400.000 euros?


Fora ja de la fictícia consulta del metge, l'oferta -com la tanca- és real. De tot l'extens llistat de cases i pisos que formen part del catàleg del portal immobiliari www.idealista.com, els responsables del mateix n'han fet la classificació dels mes cars d'Espanya. En el número 7, a continuació d'unes quantes bagatel.les construïdes a Ses Illes i Marbella, hi ha una torre sitgetana, situada a.... endevina endevinalla. 1200 metres quadrats, 970 dels quals útils, jardí de 2500 metres quadrats, 6 dormitoris i 8 lavabos -tremola Preysler- formen el que passa per ser la joia de la corona del nostre paisatge urbà. L'import total pot finançar-se a través d'una meravellosa hipoteca de 69.243 euros al mes, o, si es vol apostar pel lloguer, cal desembutxacar 15.000 euros mensuals. La humanitat és plena de contrastos. Malgrat tot, si els serveix de consol, puc assegurar-los que, vistes les fotografies que acompanyen la milionaria proposta, m'esperava una altra cosa més.... bé, deixem-ho córrer.


Dilluns, 2 de Febrer

Finalment, el ral.li es farà. Si, ja ho sé, estaven vostès patint tan per la decisió definitiva sobre la questió, com per saber si, finalment, es transmetran les dues grans rúes del Carnaval en directe per televisió, o només una de sola. És broma, of course. El dinar de gala està assegurat, i l’envelat no perquè val un capital, i no està l’assumpte per a grans extraordinaris. Finalment, Audi, seguirà aportant un pessic important a la prova. Antoni Marin, president del Foment del Turisme, reconeix que l’any passat es llençà la casa per la finestra. Sempre hi ha el consol de pensar que no varen ser els únics a llençar-la…..


Dimarts, 3 de Febrer

A pocs dies vista de la celebració del ple dels pressupostos, i en espera que els números certifiquin la validesa de les paraules, l’alcalde creu que pot arribar-se a una certa conciliació entre totes les forces polítiques municipals, a l’entorn dels objectius ineludibles que han de regir els números d’enguany, i que podrien resumir-se en dos: invertir en propostes destinades a ajudar a les persones desafavorides per la crisi, i passar pel sedàs l’estructura de gestió de la maquinària municipal. Veurem fins on s’arriba en cada cas. Baijet afirma que el 2009 serà pitjor que el 2008, seguint la tendència creixent de la majoria de governants, economistes, especialistes, analistes i assessors, que no s’atreveixen a albirar la sortida del túnel.


Dimecres, 4 de Febrer

Sitges li deu molt a l'oci nocturn. Bé, que els haig d'explicar a aquestes alçades que tots vostès no sàpiguen. De fa un munt d'anys, el sector ha estat -i segurament és encara- un dels motors de la nostra economia, quan no de la nostra imatge internacional. D'un temps ençà, però, crec ésser testimoni de canvis que estan generant preocupació. Des del nou marc legal que limita, ara més que mai, les noves llicències de locals, i les possibles molèsties que els establiments puguin generar, per mor de la necessària convivència amb els veïns, fins a les reflexions sobre l'oferta nocturna que la vila ofereix entrat el segle XXI. A servidor, que sempre ha estat au diurna, li vaticinaren, fa uns dos anys, quelcom que encara avui pot ser vist com una exageració, tot i que m'asseguren que, de no renovar-se la nostra oferta d'oci nocturn, hi ha força probabilitats que el futurible es compleixi. Em digueren que el carrer primer de Maig pot acabar essent un bulevard de botigues, cafès, bars o restaurants, encarat a un turisme de butxaca i vida més ociosa i esperit menys esbojarrat.


Seguint un model que al Prado li ha donat molt bons resultats les nits de Carnaval, El Retiro s'apunta, enguany, a la gestió externa (fins a un cert punt) de les vetllades de divendres, dissabte, Diumenge i dimarts al saló teatre de la societat. Els responsables de la iniciativa són un petit grup d'emprenedors -ara tampoc sabria com definir-ho amb exactitud- anomenat Sóm de Sitges. El cas és que, més enllà de la febrada carnavalera, i dels maldecaps propis d’organitzar una complicació d’aquesta mena, la conversa amb ells derivà vers allò que crec de veritable importància. M'expliquen que Vilafranca, i sobretot Vilanova, estan fent encaix en un mercat fins avui molt monopolitzat per Sitges. La gent jove, i no tan jove, és mou més que mai a la recerca de propostes suggerents, i, en aquest sentit, sembla que els nostres veïns de la capital del Garraf han trobat la fòrmula. Així, no és difícil trobar sitgetans i vilafranquins a la nit vilanovina, atrets per locals molt ben plantejats des del punt de vista de la decoració i l'ambientació de l'espai, als quals cal afegir-hi una varietat de propostes musicals, que inclouen la presència de DJ's coneguts setmana rere setmana, per a, finalment, arrodonir el conjunt amb un preu més econòmic, o ajustat a les possibilitats de la clientela.


Mentrestant, és cert que la nostra nit està adormida? Que viu del rèdit d’un passat que col.locà la vila en el centre del glamour nocturn? El que m’han explicat pot tenir un veritable fonament o és excessiu? Estem a punt d’arribar a un perillós punt d’inflexió?



dimarts, 3 de febrer de 2009

diumenge, 1 de febrer de 2009


















6 D'Octubre 1955. El primer DS19 és presentat al saló de París davant d'una multitud.


La deessa


6 d'Octubre del 1955. Al saló de l'automòbil de París, Citroën presenta el DS19. Una fita tecnològica. Una obra d'art del disseny automobilístic, deguda al mestratge de l'escultor Flaminio Bertoni, de l'enginyer Paul Magès (pare de la suspensió hidropneumàtica), de l'empenta de l'empresari Pierre Boulanger -l'home que Michelin posà al capdavant de Citroën, quan l'empresa fou víctima de la fallida econòmica- i, finalment, d'André Lefebvre, el substitut de Boulanger quan aquest morí d'accident al volant del seu Traction.

Citroën creà un mite perenne. Per l'autor d'aquest bloc, no hi ha hagut un automòbil igual. La seva producció finalitzà 20 anys i 1.330.755 unitats després. Aleshores, al capdamunt de la gamma dels DS s'hi situava el DS23 d'injecció electrònica, amb el seu redissenyat frontal, que el cap de disseny de la marca aleshores, Robert Opron, creà el pels models produïts a partir del 1967, distingibles pels fars direccionals.

En tres minuts, aquest excel.lent video del programa Top Gear de la BBC, resumeix perfectament el valor d'una inimitable icona automobilística del segle XX.