diumenge, 31 d’agost de 2008

Menys és més


És l'expressió màxima de la convicció d'un home que féu de la síntesi virtut, i de l'abstracció conceptual valor suprem: L'edifici Seagram de Mies van der Rohe i Philip Johnson, situat al 375 de Park Avenue, al costat del Lever building -un altre clàssic de Gordon Bunshaft-, i de la torre de Citycorp, acaba de complir els seus primers 50 anys de vida. Construït amb motiu del centenari de la destil.leria canadenca del mateix nom -actualment en mans de Pernod/Ricard- el Seagram esdevindria un referent de l'anomenat estil internacional, basat en l'us extensiu del vidre, a partir de models arquitectònics molt depurats, i semblants a les caixes de sabates. Amb 38 pisos i 157 metres, l'obra de Mies tindria innombrables imitadors, que acabarien banalitzant el concepte original, amb l'ús de materials de poca qualitat.

Entre els aspectes que diferencien l'immoble de l'autor del Pavelló alemany de l'exposició internacional de Barcelona dels seus contemporanis, hi ha, sens dubte, el novedós ús de l'espai on se situa (l'arquitecte integrà el Seagram dins d'una sòbria plaça) i la característica tonalitat bronze del seu exterior. En aquest sentit, Mies va haver d'adaptar-se a la estricta normativa nordamericana, tot claudicant de la seva intenció de fer més evident la estructura de ferro. El disseny intemporal del gratacels, l'ús de materials nobles en la seva construcció i en la decoració dels interiors, obra de Philip Johnson, varen meréixer l'aplaudiment general dels crítics. 50 anys després, el Seagram continua essent una referència absoluta, que hostatja, a la seva planta baixa, un dels restaurant més exclusius de Nova York, que manté inalterable la decoració original del 1958: És el The Four Seasons. El preu, també exclusiu, of course.

Aterrar a St.Maarten





















Contravenint, gairebé, qualsevol d'aquells protocols de seguretat, que omplenen pàgines de diaris, l'aeroport Reina Juliana de la illa de St. Maarten (situada a les Antilles holandeses, a 240 quilòmetres de Puerto Rico) és un cas apart. Els avions sobrevolen a poc més de 25 metres d'alçada la platja de Maho, en un recital diari d'emocions fortes, que atrau milers de turistes, curiosos i fanàtics de l'aeronàutica. En aquestes condicions, el pilots posen a prova les seves capacitats, tot havent d'aterrar en una pista de poc més de 2 quilòmetres de llarg. No consta que hagi passat mai cap accident d'importància, però les imatges posen els pèls de punta.

Vet aquí l'aterratge d'un 747.....

Un miracle a Veneçuela



D'orquestres amb músics joves n'hi ha arreu del món. El passat mes de Maig, la Fundación Príncipe de Asturias va donar a conéixer el guanyador del premi en l'àmbit de les arts. Enguany ha estat atorgat a un dels projectes més entusiasmant relacionat amb el món de la música, com és el de les Orquestres infantils i juvenils de Veneçuela, creat el 1975 per José Antonio Abreu. El Sistema Nacional de Orquestas Juveniles e Infantiles de Venezuela, composat per 120 orquestres juvenils, i 60 d'infantils, repartides arreu del país, va néixer amb la intenció que els estudiants de música poguéssin començar a posar en pràctica els seus coneixements teòrics, i ha acabant convertint-se en un veritable fenòmen, a través del qual s'ha exercit una importantíssima labor social vers aquells nois i noies que, vivint en barris marginals, veien molt limitades les seves ambicions personals. De totes les formacions existents, sens dubte, la de més projecció internacional és la Joven Orquesta Sinfónica Simón Bolivar. Indisolublement lligat a la seva trajectòria, hi ha el director Gustavo Dudamel, que ha sabut imprimir a la formació una vitalitat extraordinària, encomanadíssa, fascinant, que ha entusiasmat els espectadors dels escenaris de mig món. El darrer disc de la orquestra, que repassa algunes de les peces més representatives del repertori musical llatinoamericà, sota la direcció del mestre, és Fiesta! i ha estat editat per Deutsche Grammophon.


Veneçuela és, hores d'ara, protagonista de la eclosió d'un dels esdeveniments musicals més extraordinaris de l'inici del S.XXI. Pels qui no s'ho acabin de creure, vet aquí un clip de l'actuació de la Joven Orquesta Sinfónica Simón Bolivar, durant la darrera nit dels Proms de la BBC del 2007, amb un Albert Hall retut als seus peus. Per començar, els temes populars de la terra, Pajarillo i Alma llanera. A continuació, el Mambo de West side story de Leonard Bernstein, Sensacional.

dijous, 28 d’agost de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Agost


















Moixiganga de Sitges. Foto de l'autor, des del balcó de la família Camps-Martí.


?



Amigues i amics lectors, com estan? Els saluda un emocionalment cansat trinxador professional de programes festamajorencs, a qui exoneraren de ser cremat a la foguera de les ànimes sensibles, i avui pot donar fe de la existència de testimonis gràfics que certifiquen, per un costat, el compromís establert a la segona de les tertúlies del Janio's Bar -quan el president de la comissió em regalà una càrrega de profunditat en forma de samarreta oficial- i, per l’altre, la intenció final de l'article de fa quinze dies, que només era la que volia ser, i fou. De no haver estat així, la Sònia Cordero i un servidor no ens haguéssim desitjat una bona Festa Major, ni el seu fidel amic-escuder ens hagués fet una foto conjunta, d’aquelles que ens portaran millors records en el futur.


Dijous, 21. Nit. Parc de Can Bóta

El plòter del quadre de Felip Masó ja rancieja, però no els parlaré pas de l’escenari, perquè ranciejaria també jo. Isidre Pañella forma part d’aquella llista de sitgetans que cal que facin el pregó, perquè la vila necessita escoltar-los en moment tan solemne, mal que sigui per a reafirmar la nostra identitat col.lectiva, a través de la necessària i enriquidora memòria oral . Com d'habitud, l’Isidret va estar millor quan es deslligà la faixa de la formalitat, i es deixà anar a la seva manera, franca, irònica, teatral i seriosa quan li va convenir.


Divendres, 22. Vespre. Plaça de la Vila

Un impacte visual. Això és una provocació! deixà anar un geganter indignat al comprovar que el moro Faluc ha visitat la mateixa botiga de teixits que el gegant de la vila, qui, per altra banda, llueix una nova capa sen-sa-cio-nal. Casualitat? Intencionalitat? Patinada? L’escena tenia un punt de semblança a la que poden protagonitzar dues convidades a unes noces, si descobreixen, amb disgust, que el seu model de vestit no és tan suposadament exclusiu com els varen assegurar quan el compraren a la boutique. Els més cínics i viscerals tenien una altra frase lapidària a la recambra: Aunque los moros se vistan de seda….. I el cronista considera que han quedat preciosos, malgrat pugui incorporar-se al conjunt de malfiats que els costa de creure que ningú no hagués pensat en les repercussions que podia generar la coincidència de color. Amb tot, m’és igual. Celebro que el gegant moro hagi llençat a la bassa la seva antiga capa de verd arrevistat, i que tots dos vesteixin roba bona, ben combinada i magníficament rematada. El Cubanitu cau per primera vegada.


Divendres, 22. Nit. Parròquia

Els músics de la Suburband arribaren xops com a pollastres a la cerimònia d’entrega de la bandera del Sant, però el seu primer bateig als peus de l’altar de la Parròquia s’assolí amb nota. Si l’any passat havia de comentar-los la malaurada versió de La processó de Sant Bartomeu, que la banda de Carlet engiponà davant de Can Coté, per a dissort de les oïdes del personal congregat al carrer Parellades –llevat de les d’una sitgetana a qui se li posà la pell de gallina- enguany la versió dels músics aixoplugats pel Retiro fou prou plena d’intenció, vitalitat i empenta, com per a fer oblidar alguna que altra mancança tècnica. Res de major importància davant l’èxit general. Sense allunyar-me de l’àmbit musical, serà bó assenyalar, amb cap altra intenció que no sigui la de deixar-ne constància, que hi ha vida més enllà de Amparito Roca i de Paquito el chocolatero.


Dissabte,23. Migdia. Cap de la Vila-Hort/Forn de Can Falç

Tenint en compte d’on venim, i sense saber on anirem a parar, l’entrada de grallers aguantà el tipus. M’agafaré a la frase irònico-enginyosa, que m'expressà un jove sitgetà, que l’ha viscuda ben de prop durant uns quants anys: Està estable dins de la gravetat. Tot i que sempre m’ha costat de pair el repertori sardanista a cop de gralla, l’Escola de grallers de Blai Fontanals interpretà una afinada i meritòria versió de Baixant de la Font del Gat, mentre que el grup dels Marcets ens deixà una bonica interpretació a tres veus del vals Marina, i una elegantíssima i efectiva manera de lligar la boja amb les Matinades de comiat. Final feliç, doncs. Millor, sens dubte, que l’episodi dels versos de la colla vella de diables a l’Hort/Forn de Can Falç, punt culminant d’un conflicte que el grup arrossega, segons sembla, de fa mesos, i que travessà l’àmbit privat, per a manifestar-se en un dels moments més públics i notoris de la Festa Major. A manca d’espai, bones seran unes quantes preguntes, a partir del respecte a les decisions sobiranes, i a les opinions de cadascú. Es poden fer versos de tot i de tothom? El vers que ha fet vessar el vas de la controvèrsia –ben poc afortunat fins on m’han llegit, i que la colla prometia modificar- és més o menys ofensiu que d’altres que s’han declamat en anys anteriors, sense conseqüències destacables? La responsabilitat sobre els versos ha de ser únicament de la colla que els presenta? Cal entendre els versos dels diables com quelcom equiparable a qualsevol escrit que pugui ser motiu de denúncia, en cas que vulneri els principis bàsics de la honorabilitat? Té límits la llibertat d’expressió? Si els té, els ha de posar algú? Qui? Val la pena donar-hi més voltes a aquest amargant assumpte? Què passarà l’any que ve? M'ha sabut greu veure tanta gent emprenyada, i haver d’administrar un munt de tensions contingudes, en el marc d'una discussió on tothom té part de raó. Malament rai, perquè el ball, i la Festa, han d’estar per damunt de tot. I em dol perquè, en general, aquest ha estat un any de bona collita de versos. Amb un pèl més de mala llet en la impostació de la veu, Lluís Artigas acabarà de ficar-se en un paper en el qual sembla trobar-s'hi molt còmode, i, encara que pocs ho diguin, la nova arpillera de la Jove ha quedat perfecta. El Cubanitu cau per segona vegada.


Dissabte, 23. Vespre. Processó cívica

Morandu! Digues que els vestits dels moros pesen massa! No sé pas que foterem amb aquesta roba! Un dels geganters em convida a sospesar la capa i el vestit d’en Faluc i, certament, pesen un mort. La processó cívica esdevindrà una bona pista de proves, que els geganters aconseguiran superar, des de l’enyorança a la lleugeresa de l’antic vestuari. Ja se sap, per lluïr s'ha de patir. Després de passejar-se folgadament per l’Avinguda Sofia, la cercavila viurà un bany de multituts al barri del pendonista. Per uns moments, retrobem una estampa de Sitges ben allunyada dels guiris -i no tant guiris- maleducats, que travessen irrespectuosament el seguici, sense cap mena d’escrúpol.


Diumenge, 24. Migdia

Sòbria, solemne i disciplinada presència de l'Àliga en un ofici que mossèn Nicolau aprofità per acomiadar-se. Fem una Pauses abans de continuar?. Gràcies a Déu, i al Sant, el nombre d'autoritats augmentà respecte la vigília. Amb tot, més d'un comentà les absències. El Cubanitu no ha tornat a caure, i el cirurgià Pep Pascual s’hi ha deixat l’enginy per a maquillar una desgràcia facial de les que impressionen. No com d'altres, que han assistit als fets amb displicència impròpia.


Diumenge, 24. Vespre

Lluís Curtiada, qui, com Astèrix, va caure de ben petit a l’olla -a l'olla de les essències retiristes en el cas que ens ocupa- podrà afirmar que ha viscut un dels moments més emotius de la seva vida acompanyat del president… del Prado. Bartomeu arribà al Baluard com mai, en perfecta sincronía amb la il.luminació de l'indret, i sense més angoixes d’espai de les necessàries. Un bravo pels organitzadors. Minuts més tard, i per mor de felicitar l'Àliga durant la ballada final, uns quants practicaren el vil-lingüísme. Cumpleaaaaaaaños feeeeeeeeeeliiiiiiiiiiiiiiiiiiizzzzzzz. Encara que algú em digui que cada cop s'assembla més al Carnaval -i potser no li manquen arguments per a refermar-ho- sóc dels qui vol creure que hem viscut una bona Festa Major.


dimecres, 27 d’agost de 2008

Bach + Glenn Gould = Màgia




























Minuts musicals per a escoltar Glenn Gould, l'outsider més outsider de tots els pianistes. Un dels artistes més genials, brillants, complexos i singulars de la història de la interpretació musical. Temps hi haurà per a un post més complert, on es parli de la seva concepció de la interpretació, de l'enregistrament, o, fins i tot, de la seva inefable cadira, però, com em va succeir el primer dia que vaig escoltar-lo, necessito compartir el més aviat possible aquesta petita/gran joia del seu compositor de referència.


J.S.Bach
Concert per a teclat número 1 en Re menor BWV1052
III.Allegro
Glenn Gould, piano
Ottawa Philharmonic
Thomas Mayer
Vers 1960

Editat per Sonyclassical

dimarts, 26 d’agost de 2008

Una portella al cel...





















Encara que sembli mentida, per aquí hi passa una persona, i és la única manera d'arribar dalt de tot d'un dels pilars del Golden Gate Bridge, llevat d'aquells especialistes ensinistrats per a pujar-hi a través dels cables. El més popular pont penjat del món és, a la vegada, una de les mostres més insignes i equilibrades que poden fer-se valer per a exemplificar la combinació perfecta entre l'art i l'enginyeria. Elevat a la categoria d'icona des de la seva inauguració, l'any 1937, Vertigo d'Alfred Hitchcock el consagrà com a escenari d'una de les escenes més pertorbadores de la història del cinema, quan Kim Novak-Madeleine es llençà a les profundes aigües de la badia, i James Stewart-Scottie es va veure obligat a salvar-la.

Amb motiu del seu 50è aniversari, la periodista local Elaine Corral fou convidada a pujar al petit ascensor de servei, situat a l'interior de la torre sud, invisible als ulls dels milers de turistes curiosos que hi fan cap. L'artefacte trigava, aleshores, prop de cinc minuts a fer els 152 metres d'alçada a la qual els pilars s'eleven sobre la via transitada, tenint en compte que la seva alçada total sobre el mar és de 227 metres.... Una experiència inoblidable.

Per cert, el característic color del pont, anomenat orange international, fou escollit per les seves propietats de visibilitat enmig de l'habitual boira de la zona, i està composat per un 69% de magenta, un 100% de groc, i un 6% de negre.

Política, periodisme i poder





















Ara no acabaria, i no vull pas embolicar-me en un post filosòfic sobre quelcom tan vell com la pròpia història de l'home a la terra. Que l'internauta vegi en aquesta entrada l'excusa per a revisitar Citizen Kane. Acostumat com estic, per mor dels mals vicis de la professió, a veure cinema com escolto música, a bocins, fa uns dies em va venir de gust agafar la versió restaurada de la pel.lícula, editada als Estats Units. Que ningú no vulgui veure en això cap mostra d'esnobisme o pretensió per part meva. L'arribada del DVD, i la possibilitat de modificar els reproductors per a convertir-los en multizona, permeten als aficionats accedir a unes edicions de col.leccionista que tomben d'esquena, amb l'interès afegit que, al tractar-se de tiratges destinats també al mercat llatí, compten amb la subtitulació en castellà, a més d'incorporar multitud de continguts extres. Sobre la pel.lícula, i sobre Orson Welles, s'ha dit tot allò que podia dir-se, i s'ha escrit tot allò que es podia escriure. Esborrona pensar que aquesta genialitat fou fruit d'un jove de vint-i-cinc anys, amb una capacitat fora de mida per a expressar a través de la imatge. Per la resta, la pel.lícula manté una absoluta vigència formal i de continguts, malgrat estigui a punt de complir el seu setantè aniversari.

Tots els periodistes haurien de veure Citizen Kane. I encara més, tots aquells que investiguen en el llenguatge narratiu, en qualsevol suport o disciplina, haurien de veure Citizen Kane. Orson Welles seguiria una carrera erràtica, marcada, sens dubte, per aquesta joia, fotografiada per Gregg Toland (El director de fotografia de La loba, Los mejores años de nuestra vida, Qué verde era mi valle o Las uvas de la ira) guionitzada per ell mateix en companyia de Herman Mankiewicz, muntada per un joveníssim Robert Wise, i musicada per el gran Bernard Herrmann, qui després faria un tàndem extraordinari amb Alfred Hitchcock.

El Xanadu de Charles Foster Kane és, com tothom sap, San Simeon. Al sud de San Francisco, el magnat de la premsa William Randolph Hearst es construí un monument a la desmesura, dins del qual hi ha part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell, utilitzat a l'impressionant menjador de la casa... Citizen Kane és una de les més grans i intemporals metàfores mai filmades sobre les relacions entre el periodisme, la política i el poder. No dic res de nou. Tampoc no ho pretenc de cap manera.

L'edició americana en DVD de Citizen Kane ha estat editada per Warner Home Video. Aquí teniu una de les moltes escenes memorables del film. No, no és la clàssica del Rosebud inicial. És la del Hearst-Kane-Welles convertit en líder polític, i empresari influent.


divendres, 22 d’agost de 2008

Parèntesi festamajorenc (fins el 26 d'Agost)

Presentació exposició 15è aniversari de la Colla Jove dels Castellers de Sitges

Alcalde, regidor, Lídia, Kike, castellers i castelleres, bona tarda. Permeteu-me cinc minuts per a recordar el passat, referir-me al present, i encarar el futur. Quan el president de la Jove em va trucar, tot apel.lant a un paràgraf del pregó de la Festa Major del 1993, savia prou bé que em tocava la fibra sensible. Em venen al cap un munt de records d'aquell xafogós Diumenge 22 d'Agost. Abans del brindis de rigor, el pregó donava la benvinguda a la jove. El 1993, quan Sitges tenia 13.000 habitants, feia un any que s'havia inaugurat l'autopista, i encara hi havia vinyes on ara hi ha pisos, servidor, com molts d'altres sitgetans, havia assistit, des de la distància, al naixement il.lusionat d'una colla castellera, que ja assajava en petit comité des de l'any anterior, i que prenia el testimoni dels castellers de Sitges, i, si voleu -i que em perdonin els ortodoxos- d'aquells sitgetans que, també atrets per les construccions humanes, assajaven falcons a la platja amb considerable empenta. Tornant a aquella tarda de Diumenge, després de passar fugaçment per casa, els actes del programa convidaven al Palau del Rei Moro, on es repartirien les primeres camises de la nounascuda colla Jove dels castellers de Sitges. Al vestíbul del palau no hi cabia ni una agulla. Ni una. Molts s'ho miraven des del carrer, incapaços de moure's enmig de la multitud congregada, encaixada, diria, entre les parets de l’edifici. A les escales que condueixen al primer pis, la pubilla d'aleshores, Marta Casterad, acompanyada del president de la entitat, Josep Maria Vadell, i mossèn Antoni Deulofeu, esperaven que el brogit s'encalmés una mica, abans no comencés el protocol. Sí. Més enllà de la seva condició religiosa, el fill d'una coneguda i prestigiosa botiga de Barcelona era allí per a repartir el millor gènere que es podia repartir a una colla castellera. Unes esplèndides camises de Can Deulofeu de color Burdeus -perquè tècnicament aquesta era la denominació del color de la prenda- amb les quals la colla viuria les seves primeres actuacions de castells de sis, i el primer quatre de 7, que s'esdevindria durant la diada d'aquell any.


Malgrat tot, la Jove neixia, no ens enganyem, en un context singular. Prou que ho savia el petit grup del seus fundadors, entestats en donar el cop de cap d'una vegada per totes. Feia poc més de deu anys que Sitges estava orfe de colla castellera pròpia, havia d’arribar la eclosió d'un fenòmen que s'extendria arreu de Catalunya -amb l'ajut impagable dels mitjans de comunicació- i de la vila hi penjava el tòpic recurrent de no ser plaça castellera de tradició. I si bé és cert que els més viscerals diuen que a casa nostra el públic té regles pròpies -entengui's, per exemple, que bona part dels espectadors sitgetans aplaudim empesos pel desig, o sia aplaudim abans que el castell arribi a coronar-se, aplaudim quan l'anxaneta fa l'aleta, aplaudim quan comencen a baixar, i aplaudim quan s'ha descarregat del tot- els historiadors castellers locals certifiquen que podem fer valer la tradició amb la mateixa dignitat, sinó major, que la de molts indrets que no han acollit diades tan assenyalades com les d'aquí. Però si que és cert que a Sitges el context general és un altre. Per exemple. Ara potser fa riure, però gairebé convindriem tots en que si demà la colla plegués -circumstància afortunadament impossible de considerar hores d'ara, i que, per tant, emmarcariem en la ficció més absoluta- passat demà sortiria algú que diria, després de quinze anys: “Ho veus, ja t'ho deia jo que a Sitges els castells no funcionen. Sitges és un poble de foguerades, estava cantat això!” I és que, a més d'enfrontar-se als reptes propi de qualsevol colla, la Jove de Sitges ha hagut de lluitar contra aquest pensament tan interioritzat dins la societat sitgetana, durant un bon grapat d'anys, com ho va haver de fer la seva antecessora, a la qual se li reconeix una trajectòria fulgurant i envejable. El temps ha passat, i avui la cantarella que la Jove de Sitges durarà quatre dies ja no s'escolta. Ara els objectius són uns altres.


En aquesta exposició hi trobareu la vida de la colla. No cal afegir-hi res més, perquè amb el titular ja en tindriem prou per a evitar enumerar un rosari de fets i anècdotes, que tothom pot veure sense esforç, a través dels documents que s'exposen en aquest edifici patrimonial de funció pendent de definició. El que passa és que a ningú se li escapa que hi ha una Jove d'abans del 4 de 8, i una altra de després. Per a la gent de la colla és evident que cada temporada mereix conservar-se en el bagul dels fets destacables, però resulta inevitable, feliçment inevitable, que romangui la imatge del quatre de vuit en l'ànima de molts dels qui no estan vinculats directament amb la Jove. Fem abstracció per un moment de tot allò que ens envolta, de tota la trajectòria que aquest ignorant del fet casteller que us parla no pot explicar-vos, i anem a pecar d'una mica de nostàlgia. Només d'una mica, perquè el món continua donant voltes. Aquell 24 de Setembre del 2006, molts vinguerem corrents des de l'Escorxador -on s'inaugurà el que ha acabat essent el testimoni d'un intent frustrat de posar en marxa un casal de Festa Major- fins al Cap de la Vila, per a no perdre'ns detall d'una tarda que prometia ésser històrica, per molts motius. És bonic pensar que, passi el que passi i es digui el que es digui, la Jove ja ha fet història en majúscules. Així fou aquella diada memorable, de la qual en varem veure el resultat a tamany gegantí, penjant d'una casa del Cap de la Vila durant un munt de mesos, com si el temps s'hagués aturat. Sóc dels que penso que aquell monumental plòter del quatre de vuit mai no va acabar de donar sort a la colla en les seves actuacions posteriors. La primera setmana feia goig de veure, el primer mes encara s'aguantava, però al final és convertí en un record insolent, impertinent, que, des de la seva presència, semblava ofegar les ambicions de la colla, tot dient-los que allò els costaria de superar-ho.


Certament, aquell quatre de vuit fou la culminació de molts moments anteriors, durant els quals la Jove havia estat a punt d'aconseguir-ho, com també ho havien intentat els castellers de Sitges. Quin tip de patir ens haviem fet, des de fora, quan l'estructura no acabava de coronar-se, per mor de la inseguretat, dels nervis, de la passió poc controlada! Avui, però, també des de fora, i, repeteixo, des de la ignorància més absoluta en el meu cas, però des de l'admiració igualment profunda a aquest afany de superació que demostreu, la pregunta seria: Què pot fer una colla de la mida de la jove, després d'un quatre de vuit com aquell? Hi ha en aquesta sala unes quantes persones que són perfectament capaces de contestar-m'ho, com de dir-nos què fa falta per aconseguir-ho. I, amb tota probabilitat, tota la gent de la jove sabeu que fa falta per aconseguir-ho. Fa falta alimentar la passió, alimentar el record del que la Jove fou capaç de fer aleshores, per a que la flama de la motivació i de la il.lusió no perdi gas, i permeti afrontar nous reptes sense deixar de tocar mai de peus a terra. Tots els que sou aquí sabeu prou bé que als castellers els mou un sentiment difícil de definir pels neòfits, i que pot superar el que genera qualsevol ideologia política o vinculació futbolística, però que, cada cop que surt a plaça, desferma tensions, tristeses i alegries a parts iguals, i omple minuts i pàgines dels mitjans de comunicació.


I acabo, amb un final relativament senzill d'enfilar, tenint en compte que em trobo davant d'un col.lectiu unit per un dels lemes més encertats que en el món hi ha. Que tingueu sempre força per a superar els obstacles que continuareu trobant a partir d’ara. Que mantingueu aquell equilibri necessari, entre la constància, l’ambició, la passió i l’esperit de grup, que us permeti dir que la inspiració us agafa treballant, com deia Picasso. Que el valor us ajudi a arribar cada cop més amunt, i que només perdeu el seny, quan es tracti de celebrar els èxits d’una Jove que segueix ferma en el seu objectiu de millora continua. Amb el reconeixement als qui heu format part d’aquesta aventura, i als qui han fet possible l’exposició que s’inaugura avui, feliç aniversari!. Gràcies a tots per venir i, per descomptat, molt bona Festa Major!

dimarts, 19 d’agost de 2008

Algunes vegades és massa tard per a dir la veritat

Amb aquesta frase publicitària es promociona la edició en DVD de The China syndrome (El síndrome de China), pel.lícula que s'estrenà als cinemes nordamericans un 6 de Març del 1979. 3 setmanes més tard, la central nuclear de Harrisburg patia el que, fins avui, ha estat l'accident més important esdevingut en un equipament d'aquest tipus als Estats Units. Degut a la pèrdua de líquid refrigerant, el nucli d'urani del reactor augmentà de temperatura d'una forma perillosa, tot començant a fondre's i, en conseqüència, a crear un perillós núvol d'hidrògen dins la central, que, d'haver explosionat, hagués provocat una veritable catàstrofe. En aquells moments, els experts decidiren alliberar una quantitat indeterminada de gas radioactiu, amb l'objectiu d'evitar-ho. I ho aconseguiren, al preu d'haver d'assumir unes conseqüències que, encara avui, no poden arribar a concretar-se.

Els experts anomenen "síndrome de Xina" al desastre més gran associat a la producció d'energia, a través de la fusió/fisió nuclear. Pren el nom de la teoria que explica que, de fondre's el nucli d'una central nuclear als Estats Units, aquest travessaria la terra i arribaria al país asiàtic, en un procés que els teòrics consideren del tot impossible. En qualsevol cas, la pel.lícula explica allò que no va arribar a succeir a Harrisburg, tot posant sobre la taula la incertesa, en un context especialment sensible als riscos de l'energia atòmica. The China syndrome és convertí , així, en una premonició fílmica que, amb l'accident de Harrisburg, aconseguí una popularitat immensa. Jane Fonda i Michael Douglas, que exercí de productor del film, interpreten a una parella de periodistes que, de visita a la central de Ventana, són testimonis d'un succès greu, que intentarà ocultar-se a la opinió pública, tan per part dels màxims responsables del canal de televisió pel qual treballen, com per part dels gestors de la central nuclear. Per la seva banda, Jack Lemmon recrea, d'una forma magistral, el paper del màxim responsable tècnic, que viurà un problema moral, mentre intenta suportar les pressions de l'empresa i dels propis periodistes que l'esperonen a explicar tota la veritat.

La pel.lícula, una veritable reflexió sobre l'ètica professional, fou dirigida per James Bridges, i distribuïda per Columbia.


dilluns, 18 d’agost de 2008

60 anys de la "Moto amb quatre rodes i un paraigües"

Les seves xifres fan riure si les comparem amb les de qualsevol cotxe actual: Un motor de dos cilindres, refrigerat per aire, de 375cm cúbics, 9cv a 3500 rpm, un consum de 4,5 litres als 100 quilòmetres, i una velocitat màxima que, amb prou feines, arribava als 90 km/h. S'hi afegí una carrosseria lleugeríssima de 4 portes, una suspensió tan elàstica que era capaç d'empassar-s'ho tot, i del còctel va néixer el dos cavalls de Citroën. Una obra d'enginyeria, de la qual se'n varen arribar a vendre gairebé 4 milions d'exemplars, durant els seus quaranta anys de producció. No són grans vendes, i menys si les comparem amb els gairebé 20 milions de l'escarabat de Volkswagen, però el petit Citroën exemplifica, amb el Traction i el DS, una filosofia de marca insuperable encara avui, i una referència pel que fa a l'aplicació del concepte de sostenibilitat, quan ni tan sols se'n coneixia l'existència.




El 8 d'Octubre del 1948 es presentà al saló de París un automòbil difícil de vendre. De planxa ondulada i amb només un far, el nou Citroën oferia un aspecte veritablement desangelat, com el de qualsevol carretó de recader de tercera. Ben aviat, però, l'escultor Flaminio Bertoni polí amb celeritat les imperfeccions del seu disseny original, que romandria gairebé inalterat, llevat d'alguns retocs estètics -als quals se n'hi afegiren de mecànics- fins al final de la seva llarga carrera comercial.

En la història del 2CV intervingueren 3 personatges fonamentals per a la marca francesa: Pierre Boulanger, l'home de Michelin que va succeir André Citroën, que morí carregat de deutes, l'enginyer André Lefèbvre, un dels grans tècnics que va tenir l'empresa, i, finalment, l'escultor/dissenyador Flaminio Bertoni, a qui Citroën li deu els seus tres cotxes de capçalera ja referenciats. La idea d'un cotxe petit ja era al cap del fundador de Citroën l'any 1929, però no es va poder materialitzar de debò fins acabar la segona guerra mundial. Sota l'acrònim de TPV (Très Petite Voiture, o sia cotxe molt petit) les instruccions de Boulanger al seu equip varen ser molt clares: Construir un vehicle que pogués conduïr-se pels camins de pagès, amb capacitat per a carregar 50kg de patates, capaç d'anar a 60km/h i que consumís poc més de 3 litres de benzina. L'enginyer Alphonse Forceau s'encarregà de dissenyar la característica i personalíssima suspensió del 2cv. El resultat fou una de les mostres més enginyoses de l'esperit d'innovació que sempre diferencià Citroën de la resta, i que els més ortodoxes pensen que va començar a esvaïr-se amb la berlina CX.

En ple segle del canvi climàtic, resulta difícil trobar una mostra millor d'aprofitament dels recursos. Seguirem la història de Citroën, perquè el Traction i el DS també mereixen una entrada apart.

diumenge, 17 d’agost de 2008

The Proms, o la festa musical de l'estiu a Londres





















Un concert dels Proms de la temporada 2004. Fotografia de Michael Reeve (Wikimedia Commons)

És un dels festivals de música més gran i popular d'Europa. Degut a la iniciativa de l'empresari Robert Newman, qui volia popularitzar els concerts de música clàssica, el 1895 varen néixer els Promenade concerts, popularment coneguts com a Proms i els seus fidels seguidors com a Prommers. Malgrat tot, pocs recorden al senyor Newman, perquè el veritable impulsor dels Proms fou el músic Henry Joseph Wood, qui aconseguí conciliar un repertori familiar, amb la presentació d'obres d'autors contemporanis. El 1927, la nounascuda BBC va prendre les regnes de l'esdeveniment. Només les deixaria durant els anys més difícils de la segona guerra mundial, quan les bombes alemanyes destruiren el Queens Hall, la seu dels concerts fins aleshores. Acabada la guerra, la BBC recuperà la seva vinculació amb el festival, i es traslladà a l'immens Royal Albert Hall, des del qual encara es fa avui, amb assistències multitudinàries que s'escampen pels parcs públics de la capital britànica, i d'altres repartits per tot el país, en una celebració col.lectiva que s'encomana de veure.

La culminació dels Proms s'escau en la seva vetllada final. La coneguda amb el renom de The last night és, per als britànics, quelcom semblant al que el concert d'any nou és per als austríacs: una manera de refermar el seu sentiment de país, a través d'un repertori que no pot acabar sense alguns temes clàssics de la música popular, com el celebèrrim Pompa i circumstància, d'Edward Elgar, el Rule Britannia! de Thomas Arne, o l'himne nacional God save the Queen. Enguany The last night of the Proms s'escaurà el 18 de Setembre.

Vet aquí una petita mostra de l'ambient d'una last night. La de l'any 2000, que va veure el comiat de Sir Andrew Davis com a director titular de l'orquestra simfònica de la BBC. El fragment correspon a un dels moments més intensos de l'interpretació de la Fantasia de cançons marineres de Henry Wood.

La farina plana o on es troben els límits de la crítica

Després de 13 anys i prop de 650 articles a l'Eco, hom encara pot preguntar-se -i, de fet, mai no s'ho hauria de deixar de preguntar si no vol perdre el món de vista- si pot fer mal una crítica. La resposta acostuma a ser òbvia. Poques crítiques passen sense pena ni glòria, i a l'Eco encara menys. Acostumats com estem a una visió de la vida més o menys condescendent amb les coses que no funcionen, l'exercici de dir en veu alta una opinió personal que, sovint, no segueix pel camí del mig, resulta un pèl arriscada. Dic arriscada, tot exagerant l'assumpte, perquè escriure un article d'opinió resta ben lluny del risc que pot viure un cirurgià, per exemple.

L'article dedicat al programa de la Festa Major d'enguany pot ser un dels molts exemples que em vindrien al cap, per a il.lustrar allò que passa un cop publicada la Crònica local. Per alguns, ara soc un trinxador professional, incapaç de tenir la mínima sensibilitat vers l'esforç que ha suposat la confecció d'un dels elements més significatius de la nostra festa gran. D'altres prefereixen agafar-se a la imatge metafòrica de veure'm assegut a la cadira de casa, mentre espero amb delit que algú faci quelcom que pugui entendre equivocat per entrar en acció, com faria l'aranya pelplantada a la teranyina. Finalment, no han mancat tampoc els qui, des de la llibertat més legítima, creuen que el concepte del programa és tan novedós i trencador, que no s'ha sabut entendre ni valorar per part dels qui l'han criticat.

Torno a l'inici. Si assumeixo fins al final que una crítica pot fer mal, val la pena fer-la? Valdria més la pena no dir res sobre allò que penso, per mor de no ferir la sensibilitat de ningú? Seria coherent amb els lectors i amb mi mateix si seguís la política de l'estruç? És evident que, a aquestes alçades, el petit repte que m'imposo no és altre que intentar dir les coses de la forma més enraonada i argumentada possible, des del màxim respecte. Està clar que potser no dic tot allò que penso, però poden estar segurs que no dic allò que no penso, de la mateixa manera que no puc fer-me responsable del que puguin considerar els lectors, a partir del que deixo per escrit cada setmana. Arran del programa i de la cartelleria de la Festa Major n'he sentit de molt grosses. Opinions que, de quedar reflectides sobre el paper, podrien considerar-se, fins i tot, ofensives. No he seguit, ni seguiré aquest joc, però l'experiència em serveix per a formular una darrera pregunta encara: Hi ha qui no accepta cap mena de valoració, estigui o no argumentada? Si és així, per molt que el cronista intenti fer la farina plana, no li servirà de res, perquè passarà per ser el fiscalitzador de torn, mal que hagi fet l'esforç d'intentar explicar les raons del seu pensament. Ho assumeixo.

Malgrat pugui costar de creure, els qui em coneixen saben prou bé que no em satisfà gens ni mica escriure opinions com les que sortiren publicades el passat dissabte 16 d'Agost, que posen a prova la pròpia capacitat d'intentar trobar la mesura de les paraules. Servidor, que és limitat per naturalesa, és ben conscient que no sempre assoleix l'objectiu de l'equilibri, però a fe de Déu que ho intenta. I en aquesta ocasió també ha estat així. Defenso la Crònica local del passat dissabte, perquè, per damunt de tot, és sincera. I al carrer, se n'haurà adonat l'autora del programa i la pròpia comissió, la sinceritat no és moneda corrent.... Diuen que només els nens petits i els borratxos manifesten el que pensen. Vull creure que ja m'ha passat l'edat per a incloure'm en el primer grup, i hauria de fer molts esforços per a aconseguir formar part del segon.

Disculpeu les molèsties.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Una tarda històrica

Els qui em coneixen ja saben que sóc un absolut negat pel fet casteller. En reconec tots i cadascun dels seus mèrits i admiro als qui mantenen aquest afany de superació col.lectiu. Precisament per això, sovint he assistit a algunes de les diades de la Jove de Sitges. El 24 de Setembre del 2006, molts vinguerem corrents des de l'Escorxador -on acabava d'inaugurar-se un intent de casal de Festa Major- per assistir a la diada de Santa Tecla. A plaça es respiraven nervis. La Jove volia coronar i descarregar el seu primer quatre de vuit. Amb la càmara de vídeo a punt, em vaig situar en un dels indrets més inadequats per a contemplar la magnificència de la construcció, però no era ben bé això el que m'interessava. A peu de pinya totes les emocions travessen l'ànima amb una intensitat difícil de copsar en qualsevol altre lloc. La jove ho va aconseguir. Fins avui, ha estat el seu únic quatre de vuit descarregat, però encara fa posar els pèls de punta quan me'l miro. Arribat a casa, vaig començar a muntar un petit video que passa per a ésser un dels testimonis més apreciats que va tenir aquella tarda històrica.



El proper 22 d'Agost farà quinze anys que s'oficialitzà, amb l'entrega de les camises de color burdeus al palau del rei moro, el naixement de la colla Jove dels castellers de Sitges. Pocs, aleshores, confiaven en que la iniciativa durés molt més que l'antiga colla dels castellers que havia tingut la vila. El temps, la constància, i la passió dels qui la formen han fet callar les males llengües. Feliç aniversari!.

El cogombre més gran del món



























fotografia de Marcus Santos, extreta de www.flickr.com
.

Malpensats absteniu-vos. És anterior a la torre Agbar, i la seva denominació oficial respon a l'indret on va erigir-se, 30th St.Mary Axe, en ple centre de l'antiga City de Londres. Com sempre, però, la sabiduria popular imposà, amb rapidesa, un renom al singularíssim edifici de Norman Foster, per a l'asseguradora Swiss Re: The Gherkin. O sia, el cogombre. Molts varen ser els obstacles que va haver de superar l'immoble abans no es convertís en una de les noves icones de la capital britànica, entre els quals hi havia les draconianes restriccions que les autoritats londinenques imposaven per a edificis d'especial alçada a la part vella de la ciutat. A més, i d'una forma inevitable, el seu aspecte poc convencional fou motiu de llargues controvèrsies i opinions sornagueres. La construcció del Gherkin començà un mes i un dia després dels atemptats al World Trade Center, i s'inaugurà dos anys i mig més tard. Mesura 180 metres d'alçada i el disseny interior de l'estructura propicia la ventilació, gràcies a una enginyosa concepció dels seus 34 pisos, que s'estructuren verticalment fent un dibuix idèntic al del vidre de les antigues bombetes de flama. Així, cadascuna de les plantes està desplaçada 5 graus respecte la seva immediatament inferior, en una disposició que es deixa veure a través de la façana. Encara que no ho sembli, l'únic vidre corbat del Gherkin és el de la llanterna que tanca la seva part superior, que corona un magnífic restaurant/cafeteria de vistes enlluernadores, només accessible als membres de les empreses residents.

Sens dubte, el millor testimoni gràfic del procés de construcció del Gherkin, és el del reportatge Building the Gherkin. Produït per Ican Films, i dirigit per Mirjam von Arx, la pel.lícula és un relat esplendidament realitzat, a l'entorn de l'esforç per a construir aquest trencaclosques immens. Especial importància pren Sara Fox, la responsable de Swiss Re per el projecte. Una dona forta, emprenedora, capaç de negociar amb mà de ferro i de superar una veritable carrera d'obstacles fins arribar a la glòria final.

divendres, 15 d’agost de 2008

Sinatra & Jobim & Bossanova

Per a que no tot sigui clàssica, caldrà obrir el ventall d'estils musicals del bloc. Amb una mica de fortuna i de temps potser arribaré al house, que té alguns exemples que m'atrauen prou. Torno al tema, però. Durant els anys finals de la dècada dels 60, Frank Sinatra protagonitzà un seguit de programes de televisió antològics que, fins i tot avui, poden considerar-se obres mestres, tan de forma com de contingut. El 1967, la veu convidà a l'estudi a Ella Fitzgerald i al creador de la Bossa nova, Antonio Carlos Jobim. El resultat el podeu imaginar. El fragment correspon a l'actuació de Sinatra amb Jobim. Acompanyats per una orquestra d'estudi, dirigida pel gran Nelson Riddle, ambdós, asseguts en dues cadires de vimet, enfilen quatre versions sensacionals de Quiet nights of quiet stars -el conegut Corcovado- Change partners, I concentrate on you i, per descomptat, The girl from Ipanema. Una realització esplèndida i una presa de so que, encara avui, resulta de referència si es té en compte que estem parlant de fa 40 anys enrera.

dijous, 14 d’agost de 2008

"La processó de Sant Bartomeu" i "La Festa Major" en dues versions.





















A poc més d'una setmana per la Festa Major de Sitges, una proposta d'aquelles que sempre m'ha agradat posar en pràctica en petit comitè. Deixant de banda, per ara, la multitud de reflexions que el fet de la interpretació musical pot generar, en ocasió de l'enregistrament del disc Sitges la festa, per part de la cobla Sant Jordi ciutat de Barcelona, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb alguns dels seus músics sobre el procés de producció del CD. El cas és que, així com ells tenien molt assumit, sense cap mena de recança, que la tècnica de producció actual els permetia enregistrar una tirada de curts i llargs, per a que després fos l'enginyer de so qui construís la totalitat de la composició amb el programa informàtic de torn, jo segueixo defensant que així mai podrà arribar-se a l'esperit de la música. No sóc músic, però em costa molt de creure que els professionals acceptin una metodologia de treball que no dóna peu a la concepció humana de la interpretació musical. I, segons sembla, ara és aquest sistema el que sovinteja, per raons que, de ben segur, deuen ser lícites, però que, inevitablement, allunyen l'intèrpret de la veritat.

Ves per on, crec que el que segueix a continuació és el millor argument per a defensar aquesta tesi personal. Potser els enregistraments han guanyat en qualitat tècnica, però és evident, o almenys així m'ho sembla, que, en més d'una ocasió, s'ha devaluat la sempre prioriària qualitat artística.

Que l'internauta jutgi dues versions diferents de les dues sardanes de capçalera de la nostra Festa Major. Les més antigues, interpretades per la ja desapareguda cobla Barcelona, amb un dels seus tenores més apreciats, Ramon Pla. Les més recents, interpretades per la cobla Sant Jordi, abans no fos declarada cobla oficial de la ciutat de Barcelona.

La processó de Sant Bartomeu, del mestre Antoni Català.

Versió de la Cobla Barcelona, enregistrada l'any 1965
Boomp3.com

Versió de la Cobla Sant Jordi, enregistrada l'any 1998
Boomp3.com


La Festa Major, d'Enric Morera.

Versió de la cobla Barcelona, enregistrada el 1965
Boomp3.com

Versió de la cobla Sant Jordi, enregistrada el 1998
Boomp3.com

Amb dos martells, una enclusa i molt de sentit de l'humor

Minuts musicals, dels mooooooolts que sovintejaran aquí. Estem al 1971, i després de prop de vint-i-cinc anys, el concert d'any nou des del Musikverein de Viena, ja és un esdeveniment cultural radiotelevisat a escala mundial. En parlaré d'aquí uns mesos, en dates més assenyalades, però avui m'ha vingut de gust agafar un bocí d'aquest llegat musical vienès. Es tracta de la polka Feuerfest (la festa del foc -tot fent referència als esforçats treballs a les fargues-) Op.269, composada per Josef Strauss, el fill de Johann Strauss, i germà dels també músics de la nissaga, Johann i Eduard. La melodia, intrascendent, vital i alegre, compleix a la perfecció amb totes les característiques pròpies d'un repertori creat per a la diversió col.lectiva. La versió de la Filarmònica de Viena hi afegeix un toc de comèdia a la excel.lent interpretació, dirigida pel qui fou primer violí de la orquestra, Willi Boskovsky, qui s'encarregà dels tradicionals concerts d'any nou entre el 1955 i el 1980. Compte que el ritme s'encomana, encara que la peça tingui prop de 140 anys....

Un paper a la mida, una pel.lícula extraordinària
















Tinc la sensació que mai no acabaré d'incorporar en aquest bloc tot allò que m'agrada. Segurament per això, les entrades no segueixen cap fil temàtic, ni tampoc cap sistematització específica. Em sabreu disculpar, però el meu cap sempre ha funcionat més o menys d'aquesta forma. En un desordre mínimament organitzat, mogut pels rampells de les emocions. "Matar a un ruiseñor" és una pel.lícula extraordinària, perquè reuneix un cúmul de virtuts que s'equilibren entre elles: Una història sòlida i compromesa, basada en la novel.la del mateix nom de Harper Lee, que guanyà el Pulitzer l'any 1960, acompanyada per la interpretació magistral de Gregory Peck, en la pell de l'advocat Atticus Finch -que s'enfronta a les conviccions de l'Amèrica profunda, retratada en un poderós blanc i negre- i, finalment, una banda sonora que destil.la innocència, deguda al mestratge del gran Elmer Bernstein. La pel.lícula fou produïda per Alan J.Pakula, l'any 1962, i dirigida per Robert Mulligan. Gregory Peck guanyà l'òscar, i, amb ell, el reconeixement de crítica i públic, que sempre han vist en l'actor la projecció perfecta del personatge que interpreta.

Els crèdits de la pel.lícula, obra de Stephen Frankfurt, esdevenen una evocació tendra i emotiva de la infantesa. Un clàssic.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Siena i el Palio, una relació passional

















Siena viu aquests dies els preparatius per a la segona cursa del Palio, que culminarà el proper dissabte dia 16. Les carreres de cavalls del Palio formen part de la història de la ciutat com a mínim des de l'època medieval, i prenen el nom del premi: la bandera-penó que aconsegueix el genet de la contrada guanyadora. El desenvolupament de la festa, que té el seu escenari en la meravellosa Piazza del Campo, és tot un cerimonial carregat de sentiment, que paralitza els 17 barris de la ciutat de la Toscana, que competeixen de forma aferrissada per a fer-se un lloc en la linea de sortida. La carrera és curta, poc més de dos minuts, però mantinguts amb una intensitat fora de mida, que posa a prova tots i cadascun dels preparatius que, d'un any per altre, ocupen les hores perdudes dels qui tenen en ella la seva raó d'existir, o gairebé.



















L'any 2004, el director John Appel s'acostà a Siena per rodar un document que aconsegueix reflectir l'estat emocional dins del qual es mou la vida de la ciutat durant les jornades previes al Palio. "The last victory" centra la seva mirada en el barri de la Civetta, amb un recull de testimonis que són tot humanitat, i que demostren fins a quin punt la carrera colpeix les emocions de grans i petits. El film, coproduït per diferents canals de televisió, entre els quals hi ha Televisió de Catalunya, aconseguí diversos premis en certàmens internacionals.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Agost

















Fem-la gran


El cronista demana disculpes. Més enllà de donar-los les gràcies, sóc incapaç de respondre a la curiositat dels qui m'han fet partíceps d'un recull nostàlgic de gairebé tres hores d'imatges festamajoneres. Enguany, el calendari de l'Eco -aquell que, a diferència del gregorià, marca només dues jornades l'any sense obligació setmanal- m'ha obligat a forçar la màquina per a deixar escrites quatre coses sobre Festa Major amb més anticipació que mai, i la circumstància no m'ha permès mirar-me amb deteniment un obsequi que, repeteixo, agraeixo i aprecio. Malgrat la obligada visió en diagonal del document, i en espera de trobar el temps per a pair-lo comme il faut, he pogut aturar-me en els minuts inicials que, malgrat hagin estat rodats fa un quart de segle si fa no fa, semblen trets del pretèrit. Sorprèn assistir a una entrada de grallers tan tranquil.la i asserenada com la que testimonia el video. Un impacte total, per poc que hom intenti -i gairebé no cal ni que ho faci, perquè l'ànima li ho proposa des del subsconscient- comparar l’abans amb el present, en un exercici lliure, inútil i un pèl insà. Paradoxalment, algunes de les peces del repertori graller -acusades ara d’incitadores de la exaltació col.lectiva- eren escoltades aleshores amb un respecte que molts enyoren. Podriem concloure, doncs, que allò que neguiteja ara potser no ve donat per una questió del que es toca o es tocava, sinó, més aviat, per l'actitud dels espectadors vers allò que escolten o escoltaven, durant un dels moments capdals del programa. Fins i tot, observada des de la perspectiva actual, sembla que a la entrada de grallers del 1982 li manqui alguna cosa, quan qui sap si és ara que en sobren unes quantes. Constato sensacions oposades, que van des de la decepció dels qui -amparats per la convicció que els dóna el fet d'haver-se esforçat, per a recuperar moltes de les petites coses que fan una Festa Major més digna i respectuosa amb els seus origens- creuen que segueixen existint un munt de vicis i actituds adquirides que no han ajudat a perseverar en el camí d'una celebració més lluïda, fins els que s'acostaran al penúltim cap de setmana d'Agost amb un esperit més prosaic si es vol, on gairebé l'únic objectiu final serà el de passar-s'ho bé a totes hores, sense donar voltes a normes no escrites, protocols oblidats, o visions romàntiques d'un passat que no tornarà. Té algún sentit parlar tant de la Festa Major? Malament rai si no en parléssim, perquè seria senyal inequívoc d'una mort lenta en l'abandó. Una altra cosa és que d'aquest tradicional debat més o menys col.lectiu, que, tot i ser la sal de la vida, de vegades s'expressa d'una forma en excès vehement i visceral, en treiem alguna cosa de profit. Sigui com sigui, els anys passen i les inèrcies queden.

A manca de controvèrsies majors, em cal comentar alguna cosa sobre el programa i la cartelleria. Ho diria igualment ho poden ben creure, però dimarts, durant la post-tertúlia del Janio's, més d'un em demanà unes quantes argumentacions per escrit, que ajudin a justificar la meva opinió personal a l'entorn de la publicació d'allò que el president va definir com quelcom que “caldria explicar molt bé”. Puc assegurar-los que intentaré desenvolupar-les des del màxim respecte i apreci vers una feina esforçada i vull creure que il.lusionada. El millor que tenen el programa i els cartells és el fet de poder considerar-los com un repte necessari, obligat i apreciable, de modernitzar una imatge ancorada, cronificada de fa massa temps, en la tradició formal més clàssica i, de vegades, carrincloneta. El pitjor és que no s'ha aconseguit, o almenys crec que no amb l'entitat necessària que li correspondria a la ocasió. M'explicaré. Aquesta anàlisi cuita-corrents ha de passar, de bon principi, per la presència visual de la proposta, que, venint d'una persona formada en el ram, ha arraconat immisericordement la fotografia -que apareix només presentada en indigestos collages de pàgina sencera- per a prioritzar l'ús de la tipografia com a recurs estètic, amb la voluntat d'interpelar als records personals que puguin suggerir-li al lector, paraules, frases i reflexions vinculades amb el que estem a punt de viure. Aquest esperit conceptual –tan legítim com difícil d’encaixar en una publicació destinada a un públic de totes les edats, que precisa d’un discurs narratiu molt clar i explícit- no és nou en el món del disseny, i, de resoldre's amb enginy, pot donar resultats espectaculars. Malauradament, en el cas que ens ocupa, la resolució queda encotillada per una aplicació molt limitada i pobre de les possibilitats que pot donar el joc de les lletres. El suposat valor de la modernitat o la innovació, que tan es predica a l'hora de publicitar les virtuts del programa, es dissolt quan hom s'adona que es vulneren algunes regles bàsiques sobre les quals ha cregut sempre que es basteixen els fonaments del bon disseny. Una expressió de modernitat no significa eliminar la denominació Festa Major de programa i cartells, quan a Sitges no se'n diu de cap altra manera. Una expressió de modernitat no és justificar els textos a la dreta, tot forçant l’estructura de les frases, o plantejar-los amb un tamany, un interlineat i un fons que els fa molt difícils de llegir, i omple de monotonia les pàgines. La modernitat no rau en tractar informàticament les fotografies de les autoritats, els organitzadors, els pendonistes i el pregoner, fins que el seu aspecte final ratlli en l'ambit d'allò irreconeixible o caricaturesc, per mor d'adaptar-les a una estètica sui generis.... Amb el vermell omnipresent de cuatro, i un format que em recorda enormement l'agenda que regala l'fnac cada Nadal, el programa ha volgut jugar amb recursos que es desmarquen d'allò que hauria d'ésser l'objectiu fonamental: difondre una festa única, si es vol múltiple en vivències, però tan forta en el seu sentit final, que voldria quelcom més simple i singular. La solució formal adoptada en els cartells tampoc no és millor. A la composició dispersa l'acompanya una combinació poc coherent de tipografia, en tamany i fonts utilitzades, i, sobretot, unes imatges ben poc llamineres per la funció que han de tenir. Fluixes de contrast, de saturació de color, i de força expressiva que pugui contrapesar la intensitat aclaparadora d'un fons que se les menja sense compassió.

S'acosta la Festa Major del trentè aniversari de l'Agrupació de Balls Populars, la dels nous vestits dels moros, la de la nova capa del gegant de la vila, o la del nou vestuari de la colla jove. La Festa Major de l'ofrena de l'Àliga, la del nou Llucifer de la colla de l'Agrupació, o la del record emocionat que la colla vella tindrà per el diable absent, que voldrien present. En el nostre particular Nadal d'estiu, els absents són tan o més importants que els presents. Segur. Bona Festa Major a tothom, i, en especial a aquells que, pel que sigui, no la viuran com l'haguéssin volgut viure.


dimarts, 12 d’agost de 2008

Six feet under. Una referència?

Fa uns quants anys, vaig comprar "Six feet under" una mica a cegues. Recordo encara avui l'impacte que em produí la contemplació dels cinc minuts inicials del primer episodi, que arrenca amb la mort del patriarca de la família Fisher, quan un autobús urbà arrossega el seu Cadillac funerari nou de trinca. La sèrie, produïda per HBO, dirigida per Allan Ball (l'home de "American Beauty"), i emesa durant cinc temporades, del 2001 al 2005, és una lliçó de llenguatge narratiu i visual en tota regla. Dir que es tracta de la història d'una família dedicada als serveis funeraris seria simplificar-ne massa el contingut. "Six feet under" és la metàfora de la condició humana davant de la mort i de la vida. Davant de les relacions humanes i professionals, davant de la salut i de la malaltia, de la riquesa o la pobresa.... Una disecció implacable, irònica, vidriòlica algunes vegades, de les nostres fílies i fòbies.

Em declaro un apassionat dels crèdits cinematogràfics i televisius. Són, o així ho entenc, un exercici d'abstracció amb entitat pròpia, que sovintejarà en aquest bloc perquè crec que, en alguns casos, poden considerar-se veritables obres d'art. Els de "Six feet under" formen part d'aquest grup. En un minut i mig assistim al procés que ens du de la mort al cementiri, en un exercici d'estil sensacional..... Una referència? No és l'única, però, de ben segur, ho és.



Per el proper 7 de Setembre, HBO anuncia la première de la darrera producció dirigida per Allan Ball, "True Blood". Caldrà estar a l'espectativa.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Sóm responsables? Fins a quin punt?

En un moment en el qual les institucions semblen abocades a posar en marxa campanyes enaltidores dels valors humans i del civisme, servirà prendre com a referència la iniciativa de la companyia d'assegurances nordamericana Liberty Mutual. A partir del lema Responsibility project, Liberty ha produït, en col.laboració amb RSA films, un seguit de petites històries on s'exposen situacions de la vida quotidiana que posen a prova la convicció de l'espectador sobre el que enten, o entendria, com a una actitud responsable vers allò que l'envolta.

El cas és que algunes d'aquestes pel.lícules són petites obres d'art. Guions molt ben construïts, que s'exposen a través d'una realització eficaç, sense efectismes de cap mena.

Aquí us en deixo dues. Compte que us faran pensar.....

Transit
Dirigida per Steph Green

Un ciutadà és testimoni d'un robatori, i el lladre pujarà al mateix autobús que ell...



Table guardians
Dirigida per Adam Goldstein

Qui no ha guardat lloc, o ha vigilat les pertinences d'algú altri alguna vegada, durant més temps del que considerariem correcte?

Una piràmide, lluny d'Egipte



























No és un edifici qualsevol. A finals dels anys 60, la companyia d'assegurances Transamerica estava en ple procés d'expansió, i per a la seva nova seu corporativa cercava l'impacte d'un edifici singular. El trobà en el projecte de l'arquitecte William Pereira. Nascut i format a Chicago, Pereira es traslladà de ben jove a l'Oest dels Estats Units, i fou allí on despertà un concepte agosarat, del qual la piràmide Transamerica n'és el màxim exponent. L'edifici, inaugurat el 1972 i situat en el casc antic de San Francisco, fou motiu d'enceses crítiques en el seu moment, però, amb el pas del temps, s'ha convertit en un senyal d'identitat de la ciutat tan poderós com el propi Golden Gate. Pereira pensà en una piràmide de 48 pisos i 260 metres d'alçada, amb l'objectiu que l'immoble no provoqués una ombra immensa al seu voltant, i, a la vegada, garantís l'estabilitat davant del risc que suposa el fet d'ésser construït en zona sísmica. Les dues "ales" laterals hostatgen els ascensors i la ventilació de l'immoble.

La piràmide no és visitable, però aquest petit reportatge del canal local de la CBS us despertarà la curiositat. Pugem amb el periodista al pis 48 i a l'indret més inaccessible: el pinacle de la piràmide. Una estructura de làmines d'alumini, de 65 metres d'alçada, oberta als elements atmosfèrics, i coronada per una balisa de 6.000 wats, anomenada la joia de la corona. Actualment, Transamerica ja no és la propietaria de l'edifici, que pertany a l'asseguradora Aegon.

San Francisco en dues visions

No, encara no parlaré de Vertigo, però si de dues propostes que m'han semblat molt interessants d'incorporar al bloc, i que es relacionen amb la que diuen és la capital més europea dels Estats Units, amb permís de Boston.

250.000 pilotes foren llençades pels carrers de San Francisco, en el que el cronista creu que és la millor campanya de publicitat de Sony. Segurament, molts haureu vist l'spot. Fou el primer, i segurament el més popular, d'una sèrie de dos. L'altre, titolat paint, utilitzà el recurs de les explosions de pintura, amb el mateix objectiu: vendre les millores en la reproducció del color dels, aleshores, nous televisors LCD de la multinacional.

Sony LCD Bravia: Balls



Agència: Fallon London
Soundtrack: Heartbeats, de l'àlbum Veneer de Jose González

The bridge és el títol de la pel.lícula documental d'Eric Steel, que aborda el suicidi a partir de les dades concluents, que afirmen que el Golden Gate és un dels indrets del món on les morts per aquesta causa són més elevades. Prenent com a punt de partida el relat periodístic jumpers, de Tad Friend, publicat al New York Post, un equip de càmeres, estratègicament situat, enregistrà, durant tot el 2004, un bon nombre de les prop de dues dotzenes de suicidis que varen tenir lloc en aquest paisatge mundialment conegut, i un nombre superior encara d'intents frustrats. Lluny de finalitzar aquí, el relat aprofundeix en la realitat personal i familiar d'algunes de les persones que es llençàren al buit, en el que esdevé un contundent fresc de la condició humana en moments difícils.

El trailer no deixa indiferent. Mentre molts s'acosten per a visitar un dels ponts més bonics del món, d'altres el convertiran en l'escenari de la seva tragèdia particular.

diumenge, 10 d’agost de 2008

La vida és un tango, o una milonga......

Atenció els devots del gran Gardel. Admetent que ningú no superarà en preferències al rei del tango, servidor va contracorrent i prefereix....Julio Sosa. Les discussions sobre tots dos són tan enceses a l'Argentina com qualsevol trifulca futbolística arreu. Julio Sosa, nascut a l'Uruguai l'any 1926, i mort el 1964 arran d'un accident automobilístic, ha passat al diccionari popular amb el renom de el varón del tango. Amb la seva veu potent, poderosa i teatral, Sosa -que reversionà tot el repertori de Gardel, anys després de la mort del rei- aconseguí revifar el gènere en un moment en el qual les noves generacions l'havien arraconat dins del bagul dels anacronismes.

Vet aquí, per començar, una milonga sensacional

El firulete
A l'Argentina, firulete vindria a definir allò que aquí en diem filigrana, fins al punt que s'utilitza a l'argot del futbol per a referir-se als jugadors que s'entretenen amb la pilota.

Música: Mariano Mores
Lletra: Rodolfo Taboada

¿Quién fue el raro bicho
que te ha dicho, che pebete
que pasó el tiempo del firulete?
Por más que ronquen
los merengues y las congas
siempre fue tiempo para milonga.
Vos dejá nomás que algún chabón
chamuye al cuete
y sacudile tu firulete,
que desde el cerebro al alma
la milonga lo bordó.
Es el compás criollo y se acabó.

Pero escuchá, fijate bien,
prestale mucha atención
y ahora batí si hay algo igual
a este compás compadrón.
Batí, por Dios, si este compás
repicadito y dulzón
te burbujea en la piel
y te hace mas querendón.
Pero escuchá... fijate bien,
prestale mucha atención.
Y ahora batí si este compás
no es un clavel reventón;
es el clavel, es el balcón,
es el percal, el arrabal,
el callejón, y es el loco firulete
de algún viejo metejón.

Boomp3.com

I no em puc deixar tota una declaració d'intencions. Un clàssic de capçalera:

Cambalache
Lletra i música: Enrique Santos Discépolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé...
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé...
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos...

¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!...
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!...

¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y "La Mignón",
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón...

¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley...


Boomp3.com

Si us ha despertat la curiositat, no hi ha a la xarxa d'internet millor pàgina per a capbussar-se en l'enorme món del tango, que Todotango.