dijous, 29 de maig de 2014

Roba, cafès, croissants i terrasses


O cafès, terrasses, croissants i roba. O terrasses, croissants, roba i cafès. És igual l’ordre de factors de cara a un producte final que trobaran desplegat per el rovell de l'ou amb totes les variables possibles. Sitges ha bescanviat les oficines immobiliàries que varen créixer com a bolets arran de l'economia del totxo, per un ventall d'ofertes comercials que es repeteixen de manera cíclica, i que evidencien l'actual context en el qual es mou l'economia de la vila, abocada als ingressos derivats del turisme i dels serveis, com abans ho va estar pels de l’especulació del sòl i la vivenda. Avui s'encadenen els aparadors de samarretes de fantasia o de llenceria de marca, al costat de vetlladors encaixats sobre voreres de mínima amplada, o pissarres  invasives enmig del carrer, sense deixar de banda els cronuts o les inefables baguettes que, de no vendre’s, acabaran senceres, al costat d'altres productes de pastisseria ràpida, ficades dins d’una bossa d'escombraries fins que, aprofitant la discreció de la nit, la necessitat se les endugui. De fa temps, un dels comentaris més habituals cada cop que els paletes entren a uns baixos apunta a algun d'aquests sectors. I és lògic vista l'evidència. Amb aquesta percepció, i afegint-hi el debat sobre la conciliació del descans veïnal amb l'activitat de lleure pròpia d'una destinació turística de referència com la nostra, he anat a parar al Pla de millora urbana d'integració d'usos en el casc antic de Sitges, el document aprovat l’any 2008 que defineix les activitats comercials i/o empresarials que l'Ajuntament permet o no desenvolupar en aquesta peça de trama urbana tan cobdiciada. En definitiva, en aquest text la institució va marcar d'una forma molt clara el camí d'un dels principals pols d'atracció de forasters de la nostra vila. Avui, aquelles directrius, fruit d’una conjuntura socioeconòmica prou coneguda, poden haver estat la principal causa d'un dels nostres trencaclosques del present: com afrontar les conseqüències d'un monocultiu d'oferta que té repercussions evidents en l'ordenació i l'ús de l'espai públic, com ho ha palesat amb escreix, per exemple, l'embut creat a l'inici del carrer Parellades, on coincideixen a banda i banda dues terrasses absolutament legítimes d'acord amb la normativa.

El pla d’usos reflecteix la poca capacitat de l’administració per adaptar-se a la vida real.

Fins on el meu enteniment pot explicar, el Pla d'usos, accessible i perfectament consultable al web municipal, es refereix als Eixos comercials centrals (ECC) com a les zones del casc antic "que concentren la màxima activitat comercial en continuïtat, i que cal preservar per a potenciar-les, tot i dotant-les d'un especial tractament en les infraestructures urbanístiques". El llistat de ECC’s és ampli: plaça del Pou Vedre, Parellades, Cap de la Vila, Jesús, Illa de Cuba, Sant Francesc, Major, Sant Gaudenci, Sant Pere, Sant Pau, Bonaire, i el primer tram del Passeig Vilafranca fins Artur Carbonell. Sobre el paper –sobre el paper, repeteixo- en aquests carrers ho tindrà més difícil un enginyer, advocat, metge o gestor per a posar un despatx de bell nou (no estem parlant de traspassos de negoci) que no pas un empresari que vulgui obrir una cafeteria, una botiga de roba, un bar, una perruqueria, un supermercat o qualsevol franquícia. El rosari d’activitats no permeses és ampli. Ni agències d’assegurances, ni entitats bancàries, ni pisos tutelats, ni serveis mèdics, ni video-clubs o agències immobiliàries, ni activitats relacionades amb l’ensenyament, el transport o la missatgeria, ni gimnasos, ni oficines d’empreses o despatxos de professionals liberals com els comentava anteriorment….. Cap d’aquests negocis pot ubicar-se en l’àmbit dels Eixos comercials centrals. A canvi, el llistat d’activitats permeses inclou, a més dels comerços que tots vostès poden tenir in mente, bars, restaurants, perruqueries, tintoreries, agències de viatges, activitats culturals, socials o audiovisuals, o discoteques i bars musicals condicionats a la distància que hi hagi entre aquest tipus d'establiments. El resultat del mapa, i deixant de banda el top manta que se situa als llims de la norma però que és ben present a la vida real, permet moltes reflexions sobre allò que Sitges vol o no vol potenciar, o incentivar, o limitar. A la pàgina 48 de la normativa també s'assenyala que tenen dret a instal.lar terrasses únicament i exclusiva els bars/restaurants, o els hotels amb servei de bar-restaurant, i els respectius establiments d’excel.lència. De la mateixa manera, s'expressa d’una forma molt explícita la negativa a instal.lar-ne en altres establiments de pública concurrència, així com els anomenats establiments comercials alimentaris amb degustació i es detallen amb minuciositat les limitacions de l’ocupació de la via pública, o el tipus d’elements que hauran de ficar-s'hi i recollir quan toqui.

Al centre no hi poden haver despatxos. A canvi, fa mal de veure tant de pa llençat a la nit.

Del debat de la moció sobre les terrasses que el PSC presentà al ple de dilluns en trec dues conclusions. Primera: la norma acostuma a anar a remolc de la vida, i li costa adaptar-se als canvis constants que imposa la societat a la qual ha de servir. Segona: a Sitges, com a tot arreu, el problema fonamental rau en disposar dels mitjans per a fer complir allò que toca. Vet aquí el petit drama al qual s’hi han enfrontat els governants d’ahir i d’avui. La capacitat de l’Ajuntament per a afrontar amb garanties les conseqüències de la normativa que ell mateix redacta, aprova, i no sempre pot -no vull pensar que no sempre vol- fer complir.

dijous, 22 de maig de 2014

El bumerang de l'Ateneu (II)


Quatre dies després de precintar la seu social de l'Ateneu, l'Ajuntament aixecà el precinte fent valer un argument del qual en podia haver estat perfectament coneixedor quan la va precintar. Només calia fer una simple i ràpida consulta al web del registre d'entitats inscrites al departament de justícia de la Generalitat de Catalunya per a certificar que al carrer Sant Bartomeu número 40 no només hi ha un bar restaurant pendent de l'aprovació de la llicència d'activitat. El dijous, l'endemà d'una tensa reunió amb els membres de l’Ateneu, li preguntava a Jordi Mas si l'Ajuntament hagués pogut realitzar aquesta feina de becari, i el regidor respongué amb un: "l'Ajuntament no té temps per anar cercant tots els detalls, és l'interessat sempre el qui ha d'aportar la prova". Avui es pot pensar, sense por a equivocar-nos, que aquesta prova hagués permès estalviar un maldecap.

Al final, l'atorgament de la llicència del bar de l'Ateneu depèn....d'una porta.

Entre potsers, possiblements, probablements i d'altres declinacions adverbials, en una nova entrevista el regidor digué divendres que "L'Ajuntament no és perfecte". I ho digué una vegada, i una altra, en una mena de mantra destinat a revestir de prec de condescendència l'aixecament del precinte que bloquejava el local de l'Ateneu des del passat dilluns, per ordre seva. I tenia raó. Com els germans Dupont de Tintín servidor encara diria més. Ningú no és perfecte, ni imprescindible, gràcies a Déu."No hi ha hagut intenció de vulnerar cap dret fonamental" també digué divendres el regidor. I ho digué una vegada, i una altra, per a intentar esborrar una patinada de llibre, una extralimitació de la institució que li pot costar una demanda per haver vulnerat el dret d'associació que la Constitució, en el seu article 22, protegeix de manera especial. Si ningú de la casa gran fou conscient de les conseqüències que podia tenir la decisió de dilluns, malament rai. Ja no vull pensar en si es va prendre a plena consciència… Sigui com sigui, les circumstàncies de la vida han volgut deixar-nos una paradoxa: els veïns del carrer Sant Bartomeu denuncien l'Ateneu, i l'Ateneu pot acabar denunciant l'Ajuntament. I per raons diferents. La manifestació prou nombrosa -que no multitudinària ni esquifida- de divendres al vespre esdevingué l'expressió perfecta d'una setmana ciclotímica que es tancà amb un titular fruit de la darrera trobada mantinguda una estona abans a la planta noble de la casa de la Vila. Tot s’arreglarà, o almenys així s’assegura ara, quan l’Ateneu col.loqui una doble porta, i, suposo, la tanqui de tant en tant perquè sinó fotuda l’hemus. És aquesta porta la mateixa porta que reclamaven els veïns amb insistència? Calia aquest trasbals general per acabar justificant que la llicència d’activitat del bar-restaurant de l’Ateneu podia recuperar-se si es plantejava aquesta solució, enlloc de proposar dos dies abans als seus responsables que iniciessin de nou tot el procés administratiu assumint el pagament d’unes taxes ja liquidades pel mateix concepte? No. No calia. D’aquí que l’Ajuntament hagi hagut d’afluixar el gas, prémer el pedal del fre, menjar-se els posicionaments enrocats i posar la marxa enrere davant l’enuig general que ha provocat la qüestionable gestió d’un desconcertant procediment on la mà esquerra –aquella a la qual apel·lava la setmana passada- no sembla haver-se palesat amb el nivell necessari que pot exigir-se en el tracte de qualsevol administració pública vers els seus administrats. La cronologia dels fets així ho demostra, i no és el primer cop que en l'actual legislatura -ni en les anteriors, no cal que s'entusiasmi la oposició ara- som testimonis d'un episodi amb connotacions de tracte proper a la displicència comparables al que s'ha viscut.


Em pregunten si de debò crec que l'Ajuntament és fort amb els dèbils, i jo...


Torno a bandejar la interpretació política que pugui fer-se des d'ambdós costats. Des dels qui acusen l'Ateneu d'utilitzar la demagògia aprofitant l'avinantesa, fins als qui acusen als responsables municipals d'intencionalitat manifesta en la seva actuació. Prefereixo referir-me a dos pensaments, abans de continuar una discussió estèril per inacabable. M'han preguntat si penso, de debò, que l'Ajuntament està essent més fort amb els febles i més feble amb els forts. I jo soc incapaç de contestar -o directament, no ho vull- amb un si categòric, malgrat pensi que situacions d'aquesta mena erosionen el crèdit de la institució fins que la memòria fugissera s'encarregui d'oblidar-les en major o menor grau, segons l'empremta emocional que hagin deixat a cadascú. A la vegada, durant aquests dies he pogut escoltar en més d'una ocasió a veïns que es mostren fins a cert punt sorpresos i desencisats pel fet que aquesta història hagi succeït sota la presidència d'un alcalde que pot parlar, amb absolut coneixement de causa, del paper fonamental del teixit associatiu en la vida sitgetana, perquè ell mateix n'ha format part de manera molt activa durant períodes importants de la seva vida. Alguns s'interpelen sobre si Miquel Forns ha permès una situació que no es correspon al tarannà que li recorden amb apreci. Com si alguna cosa hagués canviat en el caràcter de l’alcalde, víctima, qui sap si inconscient, de la síndrome del despatx.

Un contrapès ben gran per acabar. L'aplaudiment que mereix el Juvenil de la Blanca Subur que, després de tres anys de lluita, ha pujat a la categoria nacional entrenat per David Porras. L'esbroncada va per aquells aficionats i familiars incapaços d'entendre fins a quin punt és degradant pel foment dels valors de l’esport estomacar-se per un partit de futbol.

dijous, 15 de maig de 2014

El bumerang de l’Ateneu (I)


Dos anys després de dir adéu a La Professora de música –és volguda la cursiva i la majúscula- acomiadem a La Bibliotecària. Aleshores ja els confessava la sensació de pèrdua de referents que viu la nostra generació, òrfena de personalitats potents en les conviccions, incansables en el treball i singulars en les virtuts. Un sentiment que ha tornat arran de la mort de Lolita Mirabent, i que, inevitablement, tornarà en el futur. La dona que estimava els llibres, la que procurà amb entusiasme que aquesta estimació s’encomanés a tothom, i la que maldà amb insistència per a que des dels despatxos institucionals s’atenguessin les necessitats dels usuaris, no veurà la darrera i gran intervenció de reforma a la biblioteca. La seva biblioteca. La nostra biblioteca. Allí on el pas del temps ha semblat seguir sempre la lenta cadència rítmica d’una novel.la victoriana. Quan torni a obrir no podrem evitar sentir un calfred. Tancarem els ulls, i ens semblarà veure la Lolita a la sala gran, i la Rosa a la petita, envoltats del gran grup d'excel.lents bibliotecàries i bibliotecaris que van veure néixer la seva vocació entre les parets de la casa d'Utrillo.

Vinyet Lluís demana paciència,
 però no sabem fins quan caldrà tenir-ne....

S’ha ficat en un embolic l’Ajuntament precintant el bar-restaurant de l’Ateneu?. Arran de la decisió municipal pot obrir-se aquella caixa que amaga casuístiques diverses, i rumorologia més o menys certa sobre greuges comparatius i picaresques permeses o tolerades? La casa gran ha estat i és més condescendent a la plaça de la indústria i al carrer Joan Tarrida que al carrer Sant Bartomeu? Res d'això, com és obvi, importa tant als membres de la plataforma jo vull dormir com els importa allò que els afecta directament. Lògic. Obvio qualsevol intencionalitat política en l’actuació de l’Ajuntament, malgrat les insistents afirmacions que molts dels afectats han expressat amb contundent vehemència o bel·ligerància, i amb un punt de victimització dels que acostumen a generar empatia. El cas de l'Ateneu es pot afegir, amb tots els matisos que es vulguin, a la llarga corrua de circumstàncies que, de fa molt de temps, afecten al poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses i exemplifica l'assumpció d'una petita, i complexa, quadratura del cercle. Una paradoxa quotidiana en tota regla. Com correspon a una destinació que viu del turisme, perquè sinó no viuria, el nostre pla d'usos permet la instal·lació de discoteques o bars musicals al centre de la vila, obrint la porta als inevitables conflictes de convivència veïnal que comporten els moments de lleure en general, i de lleure nocturn en particular, i posant a prova la capacitat o incapacitat de l'administració per a resoldre’ls. D’aquí que el degoteig de denúncies no pari de créixer. El qui obre un negoci, complint amb tots els requisits legals, ha de poder viure d’ell, i el qui viu a casa seva ha de poder descansar. Una equació prou difícil a la qual les conseqüències al carrer de la llei del tabac no ha ajudat a resoldre.

Es parla del carrer Sant Bartomeu, però més queixes venen
del Joan Tarrida....

L’Ateneu no és una discoteca ni un bar musical. És un bar restaurant que acull la seu d’una entitat que, des del febrer del 2012, ha programat una notable i valuosa oferta de propostes socio-culturals. Per tant, i vet aquí una altra derivada del cas, el que s’ha tancat és, també, un local social. Un lloc de reunió on ara no s’hi pot reunir ningú… Sigui com sigui, en el que es viu avui conflueixen, per un costat, el cúmul de queixes d’un grup de veïns arran de les molèsties ocasionades pel soroll provocat per algunes de les activitats del centre, i, per un altre, el llarguíssim i rocambolesc procés de tramitació de la llicència d’activitats del negoci -del qual se’n poden responsabilitzar la pròpia entitat i l’Ajuntament- i que ha culminat amb el precinte del local el passat dilluns per no complir amb la normativa. No hi ha res pitjor que intentar explicar un procés que encara està per a resoldre quan el teló del temps cau al damunt de qui els escriu. Per tant, en espera d’avançar en el detall, els deixo una reflexió d’urgència. De les tres parts que intervenen en aquest conflicte, la plataforma és la que millor ha fet els deures. La que els porta més ben estructurats i documentats a l’hora d’expressar el seu posicionament en públic. La que sabia el que volia i com volia fer-ho. No parlo de si als seus integrants els empara la raó o no, em refereixo a la capacitat de poder defensar la seva posició en aquest afer, perquè no han fet més que perseverar amb constància i eficàcia vers la consecució d’una reivindicació que després, si convé, es podrà qüestionar o no. L’Ateneu no en tindrà prou per a defensar-se del tancament si capitalitza els seus arguments en les tesis de la conxorxa política o la de l’assetjament veïnal, perquè fins ara no s'han pogut demostrar sobre el paper. Finalment, a un Ajuntament que s'autocomplau en els valors de la tecnificació de la seva organització, mentre assumeix no haver gestionat aquest assumpte amb la diligència necessària, i a la vegada demana paciència a la ciutadania davant de  la plaga dels top manta, la de l’incivisme, o la desquiciant proliferació de terrasses amb espectacle, li correspondria obrar amb un mínim de mà esquerra. I obrar amb mà esquerra no significa incomplir la llei. Vol dir, simplement, ajudar en el que sigui necessari per a poder-la complir. Per què tinc la percepció que l’Ajuntament demana condescendència a la ciutadania quan la culpa és pròpia, i li costa molt tenir-la amb els administrats quan necessiten negociar solucions…

dijous, 8 de maig de 2014

El preu del superàvit


A un any vista de les eleccions municipals, l’equip de govern ha aconseguit un dels seus objectius prioritaris i irrenunciables de l’actual legislatura, com és que l'Ajuntament hagi situat el seu índex d’endeutament per sota del 110%. A la bona notícia cal afegir-hi que de l'exercici fiscal del 2013 n’ha sortit un balanç amb superàvit. En la combinació dels dos factors rau la importància del fet, atès que a partir d’ara la institució es podrà deslliurar del condicionant legal que fins ara l’obligava a destinar tots els beneficis al pagament de deute, i, en conseqüència, podrà tornar a manar sobre el destí dels diners de la nostra caixa comuna. Aquests varen ser dos dels titulars més transcendentals del ple de dilluns, que, per altra banda, en deixà un grapat de prou edificants, que van des de les mesures per a la reactivació econòmica, fins a l'inici dels tràmits per a posar en marxa la llotja de peix a Aiguadolç, passant per la reformulada ordenança de sorolls -Déu vulgui que es compleixi- o la redacció de la de planificació del paisatge urbà i conservació dels edificis. Sense oblidar, per descomptat, el nomenament oficial de David Jou i Andreu com a fill predilecte de la vila. Val la pena refrescar la memòria. El 2011, i en números rodons, les arques municipals suportaven un dèficit de 22M€ (corresponent a aquelles factures i compromisos pendents de pagament immediat) i un deute proper als 40M€ (corresponent a operacions de crèdit i d’altres a llarg termini). Gràcies al pla Montoro, a una sentència de l’IAE favorable a la corporació i a la contenció de la despesa pública, el 2012 es va tancar amb la eliminació del dèficit -a compte d’augmentar la xifra del deute fins als 53M€- i amb un romanent de tresoreria d'uns 3M€ que, segons s’ha argumentat sempre, es va haver de destinar per normativa a eixugar el gec existent, tenint en compte que aleshores l’índex d’endeutament de l’Ajuntament encara estava per damunt del 110%.

En el context actual, dir que hi ha superàvit fins i tot pot ferir la sensibilitat.

El regidor Jordi Mas s'encarregà de presentar els números de la liquidació del 2013, que resumeixo. L’Ajuntament suporta en l’actualitat un deute de 44M€, el que significa una disminució del ràtio d’endeutament del 111,9% al 94,9%, o al 106,6% si s’apliquen els termes de la legislació estatal que obliga a comptabilitzar els deutes dels ens on la casa gran hi té participació. Durant l’exercici del 2013 s’ha pagat deute per valor de 10M€ i encara ha quedat un superàvit de 5M€. Mas també es va referir a la dràstica disminució de les operacions sense consignació pressupostària -que havien arribat a suposar 7,5M€ el 2010 i el 2011, mentre que l’any passat es reduïren fins als 5900€- així com a la reducció progressiva dels terminis de pagament a proveïdors. L’Ajuntament ara paga a 90 dies. No compleix la llei, però davant de les històries pretèrites que explicaven molts industrials sitgetans, farts de reclamar impagats durant mesos interminables, no deixa de ser un èxit, o, si més no, un consol esperançador.

Jordi Mas agraeix l'esforç a la ciutadania. I la ciutadania sembla massa fatigada per aplaudir.

Respirin. Ja està explicat el moll de l'ós de l'assumpte. Arribats a aquest punt he recordat una frase irònica, del bagúl dels tòpics ideològics, que em deixà fa anys el militant X i que venia a dir, si fa no fa, que les esquerres gasten allò que les dretes estalvien. Avui, quan totes les grans formacions polítiques, d'un costat i de l'altre, tenen algun palangre ètic-judicial relacionat amb el poder del diner on enxampar-se els dits, la interpretació de l'expressió, més o menys certa o malintencionada en el seu moment, s'ha desdibuixat força i ja no em serveix de gran cosa, malgrat que, en el cas nostre, és innegable atorgar valor als resultats assolits, respecte a la crítica situació econòmica des de la qual es partia. La cara B de la història, però, no és tan galdosa. Jordi Mas explicà la recepta que s'ha aplicat per arribar a quadrar els comptes. I és simple. Lògica. Tan vella com la humanitat, o com el criteri de qualsevol economia domèstica que és capaç de demostrar la seva eficàcia sense necessitat d’estudis universitaris. Una equació coneguda arreu, amb conseqüències de major o menor impacte social segons la importància que se'ls doni als dos conceptes que hi intervenen. Es tracta, ras i curt, de gastar menys i d'ingressar més. I això és el que ha fet el govern encapçalat pel mateix grup polític que el 2011 brandava el missatge de les solucions imaginatives per a driblar la impossible promesa electoral de l'augment de la fiscalitat, quan la vida real ja deixava intuir que s'acostaven maldades. I maldades vingueren. I de les grosses, començant pel deute de CESPA, seguint per les factures impagades i acabant per la història kafkiana del Sitges Reference. Potser per això, el regidor, més que mai, ha reiterat l'agraïment a l'esforç col.lectiu de ciutadans, treballadors i tècnics de la casa. Tothom és conscient que l'actual balanç ha deixat un grapat de desencisos i frustracions pel camí, fins al punt de poder-se copsar, sense massa dificultat, una fatiga crònica en l'ànima de molts sitgetans als qui la cançó del superàvit més aviat els genera un cert enuig, nascut de la consciència d'haver passat un petit calvari, a cop d'augment de l'IBI o de la implantació de la taxa d'escombraries, per no fer tampoc una llista molt llarga d'esforços. A l'altre plat de la balança d'un govern satisfet, hi ha, doncs, la reflexió sobre si s'hagués pogut modular l'aplicació de determinades mesures econòmiques que han esquerdat butxaques, ferit sensibilitats, i que poden passar factura política.