dimecres, 31 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 3 d'Abril




Compareixences (sense palma ni palmó)





Corregeixo, per començar, una explicació errònia que no altera el concepte general de la reflexió que feia fa una setmana sobre el el pla de modernització dels òrgans directius de l’Ajuntament, però que entenc necessària exposar. Feia referència aleshores a alguns dels aspectes que més s’han questionat de la idea, com són la pròrroga laboral de sis mesos als càrrecs de confiança, un cop finalitzada la legislatura, o –vet aquí el paràgraf rectificat- a la compensació dinerària per dos anys que rebrien els professionals inclosos en la reorganització que, pel fet d'haver treballat a l'Ajuntament, tindrien, si mai decidissin deixar la casa gran, incompatibilitat en l'exercici de la seva feina en determinats llocs durant els dos anys seguents. Esmena feta.


Divendres, 26 de Març. Vespre

Lluny de la vida mundana, compareix l’alcalde allí on l’actual centralitat de Sitges perd el nom. Al centre de disseny, vaja. Indret on no ve de gust arribar-s’hi, si no és a cop de cotxe o de bus urbà. Es presenta la memòria de gestió del 2009, i el pla d’acció de govern del 2010, en un acte que no ha deixat de fer-se des de la primera legislatura de Baijet. Assistència mitjana. Regidors de l’equip de govern, assessors diversos dels regidors, càrrecs de confiança que passaven per allí amb l’ànima ja convençuda abans de començar….i, en menor quantitat, públic en general és clar. El cronista copsa una certa sensació d’endogàmia, enfortida per l’absència absoluta de regidors de l’oposició -que no de representants d’algunes de les forces polítiques de l’oposició- i, obviament, per una narració visual de tendència propera a l’autocomplaença, on allò questionable passa per bo, i allò bo acostuma a assolir una categoria encara superior. Per fortuna, aquesta vegada el protagonista de la vetllada s’allunyà del discurs alliçonador-moralitzant, que monopolitzà anteriors trobades on la promoció del civisme era prioritària, per a retrobar, de nou, la quotidianeïtat diària. Amb el pas del temps, és evident que el Baijet orador ha guanyat en loquacitat, desimboltura i capacitat de transmetre un optimisme personal difícil de tòrcer, i que l’exercici del poder no ha assecat. Res a dir, forma part d’un tarannà que, en general, també ha ajudat, fins avui, a salvar altres aspectes menys defensables de la gestió de l’equip de govern, i del caràcter d’alguns dels seus membres en particular. Tornant a l’assumpte, l’exposició fou fruit d’una estratègia previsible, per a qui cal que justifiqui en públic la responsabilitat de les pròpies decisions. Així, l’alcalde esquivà amb habilitat qualsevol consideració profunda sobre la situació de les finances municipals, tot mirant cap endavant amb iniciatives per a reduir la despesa energètica i de funcionament de la casa gran, i passà de puntetes, per exemple, per damunt de la controvertida remodelació dels museus. Enmig del positivisme també hi va haver ocasió per a reconèixer errades, siguin les provocades pel mal funcionament de les escales mecàniques de sota la via -víctimes de les bretolades i de la manca de previsió- o les que poden associar-se a la fallida operació de l’edifici Sitges Reference, que, vista l’experiència, servirà ara per a acollir els serveis administratius de l’Ajuntament, mentre es busquen altres usos pels immobles municipals que quedaran buits en l’operació. Deixant de banda els serrells, i l’enumeració de les realitzacions fetes, que continuen essent moltes, l’alcalde guardà el trumfo de les cartes pel final de la intervenció, quan es referí a la construcció d’una estació d’autobusos i un pàrquing soterrani a la Plana Est i, sobretot, a la proposta del centre universitari de les arts escèniques. La mitja horeta llarga de repàs finalitzà amb una edificant frase extreta de la contra de La Vanguardia a l’eminent psiquiatra Luís Rojas Marcos: “No importa allò que et passi, importa com vius allò que et passa”, i amb un grapat d’interessants preguntes sobre la regeneració de platges, o el complicadíssim embolic administratiu del qual penja el futur del poblat mariner d’Aiguadolç, entre d’altres. Comptat i debatut, flors i violes i poques espines. Previsible, repeteixo.


Dissabte, 27 de Març. Vespre

En uns baixos del carrer Sant Bartomeu, situats en el mateix número on –capricis de la providència- hi havia hagut una antiga seu de Convergència i Unió, comparegueren Vinyet Lluís i Ignasi Garrigó, amigos y residentes en Sitges que haguéssin dit a l’Un,dos,tres, i exmembres de l’òrbita de la federació catalanista. No cal fer marxa enrera, perquè dóno per segur que molts de vostès són prou coneixedors de les experiències polítiques passades de Lluís i Garrigó. Tampoc no cal ser massa llest per a vincular la presència de l’antiga regidora amb els dies difícils que li tocà viure abans de plegar, ferida i esgotada, després d’una solitària travessa en el desert. Ningú no li podrà negar a Vinyet Lluís una tenacitat monolítica, i una voluntat a prova d’obstacles, per grans que siguin, que la secció li vol reconéixer. El cas de Garrigó ha estat diferent. L’expresident de la Unió Esportiva Sitges -que va marxar sense fer soroll i ara deu reflexionar sobre el que ha succeït des que és fora del club- mai no ha estat home de contundència en els posicionaments, ni d’explicacions detallades fora de programa, i, en canvi, sembla exercir amb comoditat el paper d’amfitrió, com aquells botiguers vocacionals que saben com complaure al client, tot evitant comentaris que puguin disgustar-lo. I quelcom d’això es va poder respirar dissabte, tenint en compte els eixos del manifest fundacional del partit. Ens trobàrem en un espai petit, inversament proporcional a la il.lusió dels qui han promogut la fundació del Sitges Grup Independent, que no Grup Independent de Sitges. Al costat dels plànols de la interessant aportació al projecte del tren orbital, aquí l’ambient s’acostà al d’una amigable reunió de veïns, fins al punt que, dies després, confesso haver viscut un moment que situaria entre una presentació pública on es convidà als mitjans de comunicació, i una roda de premsa amb públic, atès que la presentació propiament dita no superà in estricto senso els deu minuts.


Singularitzar-se en el cada cop més atapeït escenari de la política sitgetana no serà fàcil. I, en aquest sentit, l’argumentari del Sitges Grup Independent sembla respondre, hores d’ara, a la necessitat peremptòria –i lícita-d’aconseguir adeptes per la causa des d’una hipotètica neutralitat. Només així es poden entendre afirmacions del tipus “Ens definim com a partit transversal, obert a totes les sensibilitats i que té Sitges com a nexe i causa comuna”, que parteixen d’un pressupòsit tan ampli com indefinit d’ideologia. Precisament, això propicià una contradicció cantada, quan es preguntà sobre si la formació era de dretes o d’esquerres, i pels possibles pactes, i el president contestà, ras i curt: Sitges, quan ja hem quedat que la vila és una causa comuna, i seria bo que segueixi essent així considerada, i no es confonguin els termes. Dit això, els millors desitjos de cara al futur, sincerament.

Bona Pasqua a tothom



dijous, 25 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Març




L’hora Stämpfli



“Començo per dir: Visca els artistes!,

Gràcies als artistes, perquè, sense els artistes, no existiria la Fundació”


Pere Stämpfli (original en francès)




Dissabte, 20 de Març. Vespre

Des de la inauguració del Maricel, el 1970, Sitges no s'havia plantejat l'obertura d'un altre museu. M'equivoco, fa anys es va deixar perdre una iniciativa que, d'haver-se arribat a desenvolupar, avui seria, sens dubte, una de les peces imprescindibles per a la difusió del nostre patrimoni comú, i, molt probablement, un dels equipaments dels quals ens podriem enorgullir, pel que tindria de caràcter exemplificador de la voluntat de no oblidar les arrels que han fet de Sitges allò que és. Recorden el museu etnogràfic? Aquell que havia d'explicar la història de la vila, de la indústria sabatera i turística, de la vinya, de la pesca i de les nostres festes i tradicions, a través de peces i documentació singulars i impossibles de trobar avui? El projecte inicial il.lusionà. M'imaginava quelcom semblant al que ha fet Bacardí amb la seva enlluernadora acadèmia, salvant les distàncies i amb tots els matisos que vulguin. Es parlava aleshores del mercat vell com a indret de referència. Fins i tot, s'arribà a emmagatzemar maquinaria antiga amb previsió de futur, de la qual en desconec quin deu haver estat el seu destí. Sigui com sigui, avui, aquella oportunitat única, deutora i molt condicionada per la possibilitat de tenir material provinent d'empreses, tallers o botigues vinculades als àmbits expositius que es contemplaven, sembla perduda. I no cal ser cap llumanera per assegurar que hagués estat un èxit total. La darrera gran empresa que ha tancat ha estat Selecciones Americanas. Plantejo -és un parlar per parlar- si hagués estat interessant –i em disculparan l’ús abusiu del pretèrit anterior- recuperar-ne alguna cosa que, un dia o altre, pogués exposar-se com a mostra d'un bocí de vida de moltes dones sitgetanes que aixecaren la corsetera darrere de la màquina de cosir. Si no s'ha recuperat, és evident que ara ja és tard, però m'agradaria pensar que mai no és tard per a poder plantejar la revisitació d’una idea que permeti a les generacions futures veure, escoltar, tocar els testimonis d'un passat que, per la seva trascendència, no ens podem permetre el luxe de no tenir en compte.


Obviament, la col.lecció Stämpfli va per un altre camí. Han passat gairebé dues setmanes des que la nevada que paralitzà Catalunya aturés a la frontera el camió que duia les 65 obres que, des de dissabte, s'exposen al Miramar, i, a partir de final d'any, ho faran al mercat del peix. La neu fou el darrer entrebanc, que no el més important, en el camí que l'any 2006 encetaren Pere Stämpfli i la seva esposa Anna -inseparable companya d'aventures artístiques- per a la posada en marxa de la fundació d’art contemporani que porta el nom del nostre fill adoptiu més filàntrop. No els explicaré una narració que ja saben, ni em reiteraré en els detalls que ja s’han fet públics abastament, ni tampoc cal glossar la figura d’un artista prou conegut en els cercles culturals de la vila. L’home discret, escrupulós, que no ha perdut el costum de participar del pas de la Matinal pel baluard, durant les primeres clarors de l’albada, i que ha maldat per aconseguir un desig personal d’inquestionable benefici pel poble que l’ha acollit. Durant la cerimònia inaugural, celebrada en un atestat Miramar, i presidida pel conseller de cultura, la polida testa del qual brillava amb insistència sota els impactes reiterats dels flaixos dels fotògrafs, era fàcil escoltar, sense parar massa l’orella, dos comentaris coincidents. Primer: hi ha una connexió manifesta, i qui sap si fins a cert punt estratègicament volguda, conduïda, interpretable o intencionada, entre Stämpfli i Rusiñol. Situats en dos finals de segle, comparteixen la vivència de la descoberta sitgetana, i la voluntat de deixar un llegat artístic d'indiscutible importància. Segon: Ens convenia quelcom diferent. Per moltes raons, la plàstica de l'art contemporani impacta per si mateixa sense necessitat de comentaris, i és una opinió generalitzada que l'exposició de la fundació aporta quelcom necessari per a contrapesar un cert excès de revisitació del passat en el nostre panorama cultural. Sobre les obres, els ben asseguro que algunes m'han entusiasmat, d'altres m'han agradat molt, i a unes quantes no els vaig trobar el sentit, si és que el tenien, que vull creure que si. Dissabte fou, doncs, un dia històric. O el primer d'una llista que culminarà d'aquí un temps amb un dia històric de debò, quan el museu, en tota la seva plenitud, obri les portes al mercat del peix i al carrer d'en Bosc. Gràcies Pere, gràcies Anna.



Dilluns, 22 de Març. Vespre

Sessió tensa de ple municipal, amb el rerafons, de nou, del pla de modernització dels òrgans directius de la corporació, amb un únic punt de mínima coincidència entre govern i oposició: cal reorganitzar l'estructura de la casa gran. Per la resta, un estira i arronsa dialèctic d’alta intensitat, a partir de l’informe emès per la Generalitat sobre l’assumpte, que arribà a Sitges d’una manera tan rocambolesca que faria malpensar, sinó fos perquè, de vegades, els mecanismes administratius són capaços de resultats comparables a la pitjor de les intencions. El document, sobre el qual tampoc hi ha coincidència en considerar si respon a la denúncia de l’oposició, o a una consulta formulada per l’equip de govern a la pròpia Generalitat, avala, d’entrada, i fins que la màxima institució catalana no redacti res sobre el particular, la proposta de l’equip de govern, sempre i quan es desvinculi al secretari i a l’interventor de la mateixa, atès que es regeixen per una legislació de caràcter estatal. Malgrat tot, l’informe –que no resolució- no fa cap mena de referència a d’altres aspectes del pla de modernització, que es questionaren obertament en el seu dia, com serien la pròrroga laboral de sis mesos als càrrecs de confiança un cop finalitzada la legislatura, o la compensació dinerària per dos anys a aquells professionals que, per haver treballat a l’Ajuntament, no han pogut fer-ho a un altre lloc….. Per si no n’hi hagués prou, la pròpia Generalitat ha anat més ràpid que l’aprovació de la modificació del ROM en el ple de dilluns i, sense trametre el requeriment previ, ha enviat a l’Ajuntament un recurs contenciós administratiu, que ara caldrà reconsiderar perquè la casa gran ja ha modificat allò que calia modificar per a no incórrer en la il.legalitat. Perquè, que quedi clar, fins que ningú no digui el contrari això és legal. Sobre si és ètic o moral en determinats plantejaments se’n podria parlar…i molt, encara que alguns vulguin defensar el pla de manera numantina. Armand Paco tenia bons arguments però els dilapidà quan se li inflà la vena i esguerrà el discurs topant amb la mateixa pedra de sempre. Marc Martínez tenia bons arguments, però els féu malbé quan insinuà que el color polític de les institucions passa pel damunt dels criteris dels seus professionals. Assumint que el pensament és lliure, expressions així cal provar-les sobre el paper o es corre en risc d’erosionar un sistema que ja està prou tocat.


dijous, 18 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Març



1000




Dissabte, 13 de Març. Matí

Més Garreta si us plau, més Garreta!, exclamà el gran Igor Stravinsky, l'home de L'ocell de foc i de La consagració de la Primavera, impactat d'haver pogut escoltar una de les sardanes més sensacionals mai composades: Juny, del mestre Juli Garreta, rellotger de professió i enorme músic de vocació. El fet succeïa l'any 1924 a Barcelona, quan el compositor rus va ser convidat pel sindicat de músics de la capital, a una interpretació de la cobla Barcelona, la que anys després enregistraria alguns discos que el cronista creu fins avui insuperables. L’anècdota acostuma a ésser recordada pels qui consideren que tenim bastant menystinguda la cultura sardanista, molt sovint arraconada en l'àmbit de les manifestacions folclòriques populars. Vaja, que si la nostra vinculació amb la sardana fos mínimament comparable a la que poden tenir els andalusos amb el flamenc o les sevillanes, ningú no parlaria de l'eterna mala salut de ferro que acompanya al món de la música per a cobla, que viu immers en una paradoxa gairebé històrica. Mai fins avui hi havia hagut tants músics, intèrprets i compositors dedicats, en major o menor mesura, a la sardana, ni tampoc mai s'havien arribat a programar tantes ballades o esdeveniments vinculats amb ella. I, en canvi, en línies generals, es palesa una minva en la presència de balladors o públic que, repartit entre la multiplicitat d’ofertes, costa que ompli les places i que acabi de connectar amb aquella música que entusiasmà Stravinsky. El debat és llarg, i té molts matisos que no poden deixar de banda la mínima presència de la nostra dansa nacional en els mitjans de comunicació, que, de manera progressiva durant els darrers anys, han anat desplaçant les emissions sobre el tema en horaris incompatibles amb qualsevol esperit de difusió cultural.


Aurora Fuertes i Marià Franco han celebrat haver arribat al programa 1000 d'Ara sardanes, durant un feliç matí al saló d'Or, només enterbolit per problemes tècnics dels que et fan renegar en veu baixa i alta, i valorar la professionalitat i eficàcia dels qui, malgrat tot, intenten solucionar-los per a que l'emissió es mantingui passi el que passi. Tres testimonis que em permeto seleccionar. Feia temps que no escoltava Vinyet Rosés, protagonista d'uns minuts inicials carregats d'emotivitat, quan recordà, amb absoluta precisió, la primera ballada de la mà del seu pare, tot fent una rotllana…. de dos, enmig d’unes altres més nombroses, durant una diada al poble espanyol. Memòries de família que també li serviren a Pere Junyent per a evocar la importància que per al seu fill gran va tenir la vivència com a membre d’una de les colles dels Amics de la Sardana. Per la seva banda, en Lluís Ràfols i en Salvador Muntaner, de la cobla sitgetana, cavalcaren entre el desig esforçat de poder arribar al cinquentenari de la cobla, que s’escaurà d’aquí quatre anys, i l’evidència d’un present molt costarut pel poc compromís de la gent jove que, segons ells, prefereix altres distraccions. Finalment, en Janio recordà un moment nascut de la seva admiració vers Manel Saderra i Puigferrer, a qui li dedicà la sardana Homenatge a un somni, tot evocant aquell memorable títol del compositor de Tortellà. Tantes sardanes que jo he dedicat i, fins avui, mai ningú no me n’havia dedicat una a mi digué Saderra després d’escoltar-la a través del radiocassette del seu cotxe, amb el deixeble de copilot, feliç d'haver complagut al mestre. Un veritable elogi venint d’un home discret en la paraula i en les expressions. En resum, la de dissabte esdevingué una trobada radiofònica generosa amb la importància que mereix un patrimoni musical de qualitat indiscutible.


Dimarts, 16 de Març

Hi ha preocupació –previsible- pel projecte de reforma del passeig de la Ribera. I molt em temo que, de no reconduïr-se l'assumpte, de nou la manca d'informació suficient -i quan dic suficient em refereixo a extensa en l'explicació, pública en la intenció, i complementada amb les imatges o recreacions adequades per a fer-se la idea del resultat final- tornarà a produïr-se un lògic i legítim rum rum de malfiança, sobre el qual pot fonamentar-se qualsevol posició contrària a la intenció de la proposta, que arriba en un moment, diria, d’un cert empatx d’obres generalitzat entre la ciutadania, que encara no ha pogut païr per inabastable, i que potser requeriria a l’Ajuntament afluixar una mica el gas de la imparable maquinària reformadora. No em desdic de la opinió que vaig deixar la setmana passada. Hi afegeixo, i el regidor de torn n’és coneixedor, un cert recel personal davant de la previsible eliminació de la vorera de les cases del tram comprès entre el 1r de Maig i el carrer Carreta, aproximadament, tot seguint, de nou, el concepte de la caixa única. Em diuen que els especialistes consultats així ho aconsellen. No sóc qui per contradir-los, però com que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, m’espero a veure-ho. Mentrestant, també s’ha començat a pensar en les diferents solucions per a gestionar el trànsit. Es parla d’implantar la figura de l’aparcacotxes, de la renovació, en vehicle i horaris, del servei de la barca-tren, o de la utilització d’automòbils o autobusos elèctrics-llançadora entre els pàrquings i la Fragata…. El cap em bull i crec veure en somnis, fins i tot, el monorail de Disneyworld sobrevolant el Greco.


Dimecres, 17 de Març

A l’inefable Facebook, que s’ha convertit en el quarto de reixa del segle XXI, i en plataforma d’interessantíssimes iniciatives que estan transformant la xarxa social en una mena de versió viva i dinàmica del llibre l’Abans -a partir de grups com fotos de gent de Sitges, fotos antigues de Sitges o postals de Sitges- llegeixo uns quants missatges que obren la finestra de la incertesa sobre el futur d’un local emblemàtic, amb quatre dècades d’història al damunt. Al final, però, n'apareix un de prou explícit en forma i sentiment: i parlant de Sitges... Aquesta setmana hem perdut un referent! (…) i perdre'l és una gran putada. SEMPRE RICKY'S!!! US TROBAREM A FALTAR AMICS!!!. Les notícies volen i sembla que, gairebé, haurà coincidit la celebració del 40è aniversari amb el comiat de la discoteca d’una apreciada familia. Si ningú no ho desmenteix, tot dóna a entendre que el Ricky's tanca i, amb ell, un dels referents històrics de la nit sitgetana, que deixarà, de ben segur, una corrúa de records i alguna que altra ferida emocional entre la parròquia que ha viscut de prop la seva evolució. Res de nou en aquest Sitges que viu un degoteig constant d'històries comercials que finalitzen, mentre se n'obren d'altres, siguin franquiciades o no, que segueixen proporcionant conversa sobre com poden arribar a finançar-se tal i com estan les coses, i sobre la certa desnaturalització de la relació client-comerç, que ja no s'enten com en èpoques anteriors. Retrobo un argument de fa mesos: tindran raó els que m'asseguren que el 1r de Maig té els dies comptats? Que acabarà essent una via comercial?


dijous, 11 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Març




I ara, la Ribera




Entrava dins de les previsions. Era, en el fons, una questió de temps que l’empenta reformadora arribés a la mare de tots els paisatges, a l’etern escenari de les postals, a la nostra imatge més estimada, visitada, immortalitzada, fotografiada, filmada, pintada, dibuixada, descrita i venerada,… Que no cunda el pánico encara. Amaguin el bicarbonat, la til.la, i estalviïn tranquil.lizants No sembla, almenys d’entrada, que la intervenció prevista sigui de desmesurada ambició, ni afecti el moll de l’ós, perquè la segona anualitat del pla Zapatero tampoc no dóna per gaire, i qui sap si haurem d’agrair a la providència que així sigui. Abans de ficar-m’hi, valdrà la pena fer un repàs accelerat a algunes de les actuacions perpetrades fins avui. Començo. Avinguda Sofia. Llàstima de fanals incoherents amb l’entorn urbanístic, i de l’enorme i ofensiva baluerna de vidre, que el veïnat va rebre de regal per mor d’una sortida de pàrquing. Passeig de Vilafranca. Allí és evident la millora, malgrat la innecessària i inútil –per poc ombrívoles- presència de palmeres, pròpia del criteri d’un venedor a comissió. I el mateix diria del mobiliari de fusta incompatible amb el clima sitgetà, que l’asseca immisericorde. També el premiat parc de Can Robert, encertat en el disseny, mostra una mancança de zones d'ombra comprovable qualsevol estiu. Segueixo amb la controvertida platja de Sant Sebastià, massa despullada d’arbrat, la qual cosa no contradiu allò que la secció assenyalà en el seu dia. En general, i amb pocs matisos, m’agrada el concepte, i penso que la seva discreció formal prendrà valor poc a poc. Plaça de l’ermita. Un veritable desastre -s’hi faci el pregó o s’hi deixi de fer, i no dóno pistes- que es plantejà des d’un criteri insensible i incomprensible. No així el passeig Balmins, que ha embellit, amb cura i bona intenció, un trajecte molt deixat de sempre. I pel que fa a la vianalització –mai no inaugurada per raons òbvies- ni el procés de decisió ni l’execució han assolit les espectatives previstes. Se salva la pensada de la caixa única, i la capacitat que ara tenen els carrers per a gestionar les conseqüències de la pluja. Parlar de la resta, seria aprofundir en una ferida estètica que té en el Cap de la Vila l’epítom de les dissorts. Comptat i debatut, d’aquesta ràpida panoràmica en surt un balanç excessivament desigual com per a que molts ciutadans vegin amb recel qualsevol actuació futura.


Deixant de banda les solucions que poden donar-se per a millorar la zona de la platja de la Fragata, pendents i vinculades amb les que puguin desenvolupar-se en l’àmbit del pla global de la façana marítima, al passeig de la Ribera s'hi han anat fent petites obres. Cap, penso, reeixida del tot. Lluís Marcé i un servidor ja hem convertit l'assumpte dels megafanals en un irònic i distensionat tema de conversa, un cop establertes les opinions de cadascú des del moment en el qual foren col.locats. Com tots vostès saben, sóc un fervent partidari de substituïr-los ipso facto -inclòs el que està coronat per una mena de gavina, que inicialment lluïa un daurat de palau austríac, i hores d’ara ja rancieja ennegrida per la climatologia- per uns que permetin una major integració en el paisatge sense interferir-ne la contemplació. Quelcom discret, que no faci mal. Per altra banda, la decisió recent d'eliminar els cotxes de la rotonda de la Fragata i els seus voltants va comportar un asfaltat d'urgència que elevà la calçada a nivell del passeig, en el que no deixà d'ésser un pedaç inadequat per a la dignitat que, suposadament, cal que tingui un que ha guanyat, sens subte, en tranquil.litat i capacitat d'obrir un nou espai per al lleure familiar, o l’activitat pública sense condicionants. Dimarts es presentà el projecte de Recuperació del patrimoni històric i paisatgístic del passeig de la Ribera, acompanyat, com ja es féu en el cas de la platja de Sant Sebastià en el seu dia, d'un esboç històric que contextualitza la idea que es té per l'indret. Paradoxalment, i tenint en compte les controvèrsies que segueixen obertes, vet aquí una proposta municipal que parteix, sobre el paper que ho aguanta tot, d'un esperit clarament historicista, proteccionista i recuperador d'una fesomia que, segons l'estudi, va canviar ostensiblement vers la meitat de la dècada dels 60, quan s'urbanitzà el tram comprès entre el monument a el Greco i la Fragata, per a facilitar la circulació rodada per un indret que, fins aquell moment, havia estat concebut com espai, essencialment, de vianants (sic). L'objectiu és clar, i s'explicita clarament: recuperar el traçat històric original del passeig, fent-lo arribar de nou fins al monument a “El Greco”, fins i tot respectant el material d'aleshores. Els canvis, doncs, convertiran l'escultura de Josep Reynés, enfaixada i menystinguda per les necessitats del trànsit, en un veritable punt de referència per als vianants. I és bo que així sigui, i que la vora del monument respongui a la importància de l’obra. Desapareixeran els jardins d’en Vicentet gairebé en la seva totalitat i, com és obvi, seguint la tendència generalitzada, les restriccions als vehicles estaran a l’ordre del dia, amparades per la recorrent excusa dels pàrquings alternatius. S’inclou a la llista, fins i tot, el del Retiro, quan es prou sabut que només té una desena de places disponibles, i que arribar a elles pot comparar-se amb guanyar el jubileu, al final d’una gimcana impossible. L’alcalde parla de microcirurgia i espero que hagi trobat un bon cirurgià. Sigui com sigui, veïns, comerciants, empresaris d’hosteleria i el poble en general seran els primers que hauran de fer balanç del que pot suposar l’aplicació, sense moratòria ni condescendència, de quelcom tan impopular com és prohibir l’aparcament prop dels establiments, a canvi de fer-lo pagar…… a preus de Sitges.


En una fase final es contempla la consecució d’un desig, esperat des que Armand Paco assegurà que es faria, aquella tarda de Maig del 2008 al mirador de Maricel. La popularíssima sirena de Pere Jou tornarà a les escales de la Punta i, amb ella, espero que s’enderroqui la repugnant font-banyera kitsch, damunt de la qual s’entaforà manllevant-li tota significació, i deixant-la òrfana del seu contacte amb el poble. La vila li deu a aquesta escultura tant bonica i estimada una reparació històrica, que aconsegueixi recuperar la imatge de postal que conserven un munt d’àlbums familiars. Mai no és tard. Per acabar, hi afegeixo dues questions que la memòria inicial no té en consideració i, vist l’èmfasi que es posa en això de la recuperació patrimonial, potser seria interessant pensar-hi. Primera: L’enrajolat entre el Chiringuito i el Pic-Nic demana amb urgència una substitució, perquè està literalment esmicolat. Segona: Anys enrere, Lluís Marcé –per a que vegin que la secció recorda del regidor propostes millors que la dels megafanals- exposà la possibilitat de recuperar el Pont Doménech, una obra de filigrana que decorà les passejades dels nostres besavis per damunt del torrent del carrer Espanya, i de la qual avui ja no en queda res. Vull creure que quan ho digué estava convençut de les possibilitats tècniques de dur-ho a terme, i que el problema seria pressupostari. Val la pena fer l’esforç?. I, si volen ser crítics, val la pena que la reforma del passeig es converteixi en una prioritat en època de crisi? I, si encara volen ser més crítics: val la pena reformar el passeig?


dijous, 4 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Març



Sí, bemoll




Mentre uns quants abnegats operaris d’Arian continuen embetumant sense descans l’assedegat vorat del Cap de la Vila, vull creure que amb l’esperança de veure les llambordes deixar de ballar -ara que han complert el seu primer aniversari- i uns altres s’han de dedicar a refer el tram comprès entre el carrer de la Palma i el torrent d’en Llopart, perquè a la resta li ha tocat la rifa de l’Àngel Vidal, el món continua donant voltes, i, abans no arribi el tercer capítol de VentdelCau, vet aquí un resum dels darrers esdeveniments. Fins avui, segueix sense resposta la pregunta bàsica que, entenc, podria fonamentar la rèplica més contundent i legalment inquestionable vers el projecte actual, i que té a veure amb els criteris que han regit la decisió dels professionals que han validat una proposta, sobre la qual pesa l’existència de les fitxes del catàleg dels immobles, que semblen prou explícites en el seu enunciat com per a deixar un mínim dubte pels qui no practiquen la confiança cega, i creuen, com un servidor, que quan una fitxa diu manteniment estricte només pot interpretar-se d’una sola manera.


Telegràficament, el millor que he llegit aquests dies ha estat la reflexió de l’arquitecte Oriol Pascual, acompanyada d’una solució raonada des del coneixement de l’ofici. Ha estat, en el fons, un dels pocs professionals sitgetans que s’ha pronunciat públicament, i al qual aquesta secció té en gran consideració per algunes feines magnífiques, conegudes i reconegudes per tothom, i ara per haver-se posicionat des de la seva proverbial discreció respectuosa. A l’altre plat de la balança, haig de ficar-hi una embarbussada roda de premsa de Convergència i Unió, on, més enllà de l’objectiu d’exposar la sol.licitud que el grup ha fet al conseller Tresserras per a que tingui en consideració l’altra proposta per els museus, i de refermar el suport a la plataforma, i als processos de participació ciutadana, es va palesar una indefinició excessiva, per algú que vol exercir un contrapès o oposició veritable en l’àmbit polític. A les preguntes dels periodistes, Jordi Mas va respondre amb massa inconcrecions sobre l’estat actual del desenvolupament de l’alternativa i del nombre i identitat de les persones que hi han intervingut, quelcom que no ajudà, precisament, a enfortir una sensació de confiança en el coneixement de l’assumpte, per no parlar de l’argument que es féu valer per a defensar el fet que la formació no es posicionà en el seu dia perquè, confiava en el criteri de l’equip de govern, i que sonà a excusa pueril d’estudiant que no ha fet els deures…. En fi, d’aquí poc està prevista una presentació pública de la segona opinió, i està per veure si farem bona la dita del Quan fou mort el combregaren. Espero, també abans del tercer capítol, haver-me pogut llegir els famosos informes dels especialistes, dels quals ja n’he sentit a parlar. Hi ha, per a resumir-ho, un debat legal i un debat conceptual que conflueixen, dialoguen i topen vàries vegades.


Diumenge, 28 de Febrer. 12h.

No anava allí on l’Estanis havia matat un munt de porcs davant dels meus ulls, des que obrí les portes com a incipient -i al final frustrat- Casal de Festa Major. La planta baixa de l'edifici s'ha convertit en una, diguem-ne, sala polivalent, o, si volen, en una sala de conferències multiusos. Seguint l'estela de molts municipis catalans, també en el nostre s'ha constituït una plataforma ciutadana per a la realització d'una consulta popular sobre la independència de Catalunya. La iniciativa pel dret a decidir neix de l'anomenada societat civil, però pecariem d'il.lusos si no penséssim en la vinculació, no explícita i si subjacent, de determinats partits, militants, o simpatitzants en l'assumpte, per raons òbvies i fàcilment explicables. Hi ha un inevitable component ideològic, que no polític, en la pregunta que es formularà als ciutadans. En conseqüència, com que no s'està interpelant sobre si es vol el Corpus dijous o Diumenge, o sobre si preferim els mitjons de rombes o llisos -per a posar dos exemples que no farien pessigolles als jutges- era fins a cert punt previsible que l'auditori de l'escorxador es veiés bastant concorregut de bastants ciutadans situables en l'òrbita del si, i partíceps d’altres moments de l’any on la catalanitat es manifesta. La reunió, que com totes les assemblees constitutives esdevingué, en alguns moments, un petit caos ordenat, acabà amb l’aprovació dels estatuts i d’un grapat de taules de treball, destinades a organitzar les diferents àrees d’actuació. L'operatiu que cal posar en marxa per a poder realitzar la consulta és important. Prou com per a valorar, s'estigui a favor o no de la intenció i el resultat, l'esforç que faran aquest seguit de voluntaris per a possibilitar el desenvolupament del referèndum del 20 de Juny, mal que sigui perquè en el context actual de desafecció generalitzada poques coses aconsegueixen captivar els interessos dels ciutadans. En confiança els diré que dubto que a Sitges la participació superi la d’altres municipis, però encara creia menys possible que sorgís un grup de ciutadans amb voluntat de posar en marxa un procés que, repeteixo, implica importants esforços. De moment, i qui sap si perquè a algú se li va escapar la mà a l’hora d’enviar el correu electrònic, se sap ja que la secció local d’ERC ha donat 500 euros per la causa i que s’apela als representants d’altres forces polítiques que hi donen suport, a fer un cop de cap, atès que d’algun lloc han de sortir les misses. Dit això, a continuació s’hi pot ficar la resta de la vida real, on poden escoltar-se tota mena d’opinions, no tant positives, sobre la hipotètica representativitat de la mostra, i la questionable cerca còmplice de la rauxa pròpia dels joves de 16 anys, que poden exercir el dret a vot, com també poden fer-ho aquells immigrants sovint exclosos d’altres processos electorals, en el que sembla una mostra fefaent de l’aplicació d’un criteri destinat a inflar resultats. El temps ho confirmarà, o no. En qualsevol cas, preguntant es va a Roma, i, de fet, en una democràcia moderna, s’hauria de poder preguntar el que sigui, sense necessitat d’esquinçar la sensibilitat de ningú. Després, que cadascú faci allò que cregui.


Dimarts, 2 de Març. Matí

Serà cert aquest somni? Que diria el benvolgut Herodes de El primer Nadal dels pastors. Gabi Serrano, regidor de cultura i protagonista, al costat del diputat Joan Herrera, d’una roda de premsa de balanç elogiós i estratègia pre-campanyera on Iniciativa per Catalunya valorà els 1000 dies de govern de progrés a la casa gran, ha donat un dels titulars que esperava de fa temps. Massa temps. Pel 2011 està prevista la rehabilitació integral de la biblioteca popular Santiago Rusiñol, la que conserva el mobiliari del 36, la de les terrasses absolutament desballestades, la de les goteres escandaloses, la que hem deixat llanguir fins al lamentable estat en el qual es troba, només salvat per la impagable tasca de les i dels professionals que hi treballen en condicions indignes. Espero que ningú no faci marxa enrera.