dijous, 29 d’abril de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Maig




Noms propis




Divendres, 23 d’Abril. Vespre. Saló de plens.

Un apunt històric, que neix a partir de diferents comentaris que he escoltat aquests dies sobre l’assumpte de la medalla de la vila. Sí, Franco va rebre la primera medalla de l’Ajuntament de Sitges, i el pergamí declarant-lo fill adoptiu, durant la visita que féu el 8 de Juny de 1949. O almenys així consta a La Vanguardia de l’endemà, en un extens reportatge gràfic de prosòdia florida i laudatòria, on es reproduïren les paraules de l’aleshores alcalde Julio Martínez Ávila: Tengo el honor de ofreceros con esta medalla, en la que va un poco del corazón de todos los suburenses, la expresión de nuestra gratitud por lo mucho que os debemos y por lo mucho que de vos esperamos. I, en paràgrafs posteriors, el cronista afegia: Seguidamente, el alcalde entregó al Caudillo un artístico pergamino, en el que consta el nombramiento de hijo adoptivo de Sitges en su favor. Le ofrendó también la primera Medalla de Oro, en cuyo anverso figura el escudo de la villa, y en su reverso la imagen de la Virgen del Viñet, Patrona de Sitges. Su Excelencia firmó después en el libro de honor de la Corporación, saliendo después al balcón recayente en la Plaza del General Mola, donde la muchedumbre le tributó una ensordecedora ovación, y desde donde presenció una exhibición de folklore suburense, consistente en el “ball de bastons”, “pastorets” y “cercolets” acompañados dels “grallers”.... Sobre on deuen estar la medalla i el diploma seixanta anys després, sobre si Franco va tenir mai una placa al saló de plens com correspondria al títol atorgat en el seu dia, o sobre si a Sitges li cal o no un acte de reparació històrica que descavalqui oficialment al Caudillo de la nostra galeria de personatges il.lustres, servidor ja no te temps avui per a considerar-ho, tot i que sóc d'aquells que creu que per molt que es vulgui esmenar la plana els fets del passat no poden esborrar-se del llibre de l'existència. Aclarida la questió, benvinguts a la cerimònia de recuperació d’una distinció que, com poden suposar, es mou en uns paràmetres i un context que res te a veure amb l’assenyalat a l’inici. Parafrasejant maldestrament Quevedo, vet aquí un home a un paisatge enganxat, un paisatge patrimonial superlatiu… del qual en pot explicar allò que no pot explicar ningú. Vaig conéixer Genís Muntané quan, a finals dels 80, dirigia els museus Assumpta Gou i Vernet, una gran persona com ja he considerat en d’altres ocasions, per bé que, segons sembla, més d’un la volia fora. I ho aconseguiren. La senyora Gou marxà i el seu relleu arribà amb la primera directora del consorci, Maria Nadal Sau, a la qual també més d’un va voler fora, i ella, amb intenció o sense, gairebé va fer mèrits per a provocar la seva sortida en safata de plata. Torno al protagonista d’avui, que ja portava moltes hores de vol aleshores. Des de les bambalines del Cau Ferrat i dels Maricels, en Genís ha anat teixint la seva manera d’entendre la feina i la vida d’una forma molt subtil, discreta i irònica, encomanant la seva estima vers aquest entorn a tots aquells que li demostraren un interès compartit. Entre xarxes, estris de pesca, i rosegons de pa sec que llençava des dels finestrals de Can Rocamora, he vist en Genís com aquell pagès que cuida el tros, i pateix per tot allò que pot perjudicar la collita. La vetllada de divendres seguí el protocol habitual en aquests casos. L'alcalde es referí als orígens recuperats de la condecoració, que daten d'una normativa municipal de l'any 1986, i del disseny de l'objecte, que ha estat responsabilitat del sempre eficaç Agustí Albors. Antoni Sella s'encarregà de glossar la figura de l'homenatjat amb precisió, i Genís Muntané Torremorell, un dels néts del protagonista, parlà per boca de l'avi, amb seguretat i dicció envejables, tenint en compte l'emotivitat del moment.

Entre copes de cava i una mica de xeflis al claustre de la casa gran, es comentava la intenció futura que la medalla de la Vila es converteixi en una distinció de caràcter anual que pugui atorgar-se a més d'una persona. S'imposa la prudència, no fos cas que acabi pesant sobre d'ella el mateix tòpic que arrosseguen les creus de Sant Jordi....


Dissabte, 24 d’Abril. Nit.

A Terrassa, Josep Ramon Falcato rep el premi a una brillant trajectòria, durant la vetllada anual que organitza la revista Castells. En el bloc de Xavier Lleberia, un membre dels Minyons de la capital egarenca, es reprodueixen les paraules finals del discurs del casteller que va començar a casa nostra un exitós camí a base de convicció, esforç i constància. Agafant els mots del mestre Espriu Falcato digué: “Diversos són els homes, i diverses les parles. I han convingut molts noms a un sol amor” El mateix amor local i universal que va atrapar un noi de Sitges que volia fer com el seu veí: el fill d’en Pep, el masover de Can Falç.


Paral.lelament, a uns mil quilòmetres de distància, el premi Trinitat Catasús 2007, David Moncasi, rebia en el marc del 13è festival de cinema espanyol de Málaga, la Biznaga de plata -premi especial del jurat- pel seu darrer documental: Paquita y todo lo demás. De nou, ens acostem a una història de superació personal, com la que protagonitzà Carmen Sánchez a La muñeca del espacio, però en aquesta ocasió els moments feliços costen de trobar. El periodista sitgetà ens situa en una modestíssima i atrotinada vivenda del Raval, on Paquita Yangüela conviu amb el seu fill Cristian, malalt d’esquizofrènia, sense cap altre ajut que aquell que s’alimenta de l’amor. El relat, construït amb mestratge, a partir de les imatges que mare, pare i fill han enregistrat amb una càmera de video domèstica, deixa poques ocasions per a respirar. En el pressbook pels mitjans Moncasi llença una pregunta a l’aire: ¿Qué hacer con un hijo que sufre una enfermedad invisible, estigmatizada socialmente? i Paquita sembla respondre, des de la solitud, amb una declaració escroixidora: Dicen que lo peor para una madre es que se muera tu hijo. Yo no estoy de acuerdo. Es mucho peor tener un hijo enfermo sin esperanza de curación y verlo sufrir cada dia. Dóno per segur que hi haurà estrena sitgetana. Mentrestant, només puc afirmar que, vist el muntatge previ, és un magnífic exercici de periodisme.


Diumenge, 25 d’Abril

El darrer nom propi d'avui és el d'Estanislau Artó i Franqués. El meu oncle. L'Estanis vaja, com el coneix i l'ha conegut tothom. Un dels gendres de Can Candelari. L'home que no podia suportar veure sang fresca, i se'n va fer un tip de treballar amb ella a l'hora d'elaborar butifarres negres. I, a més de negres, blanques, catalanes, llard... En fi, que els haig d'explicar que els més veterans no sàpiguen sobre les celebèrrimes menges que sortien de l'obrador de casa, i que eren venudes per tres grans dones encara recordades avui. L'homenatge ha vingut des de la Parròquia, on l'Estanis ha fet de sagristà fins fa ben poc. Sota una personalitat de vegades morruda davant dels qui li entraven -i li entren- de canto, s'ha amagat sempre un home bo, generós i treballador, que ha pencat fins que la salut li ha posat un fre que ell mateix potser no s'hagués posat mai. Arriba a trobar mossèn Pausas a l'Estanis de fa vint anys, i ja n'haguéssim parlat.....


dijous, 22 d’abril de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 24 d'Abril




3-D i 46K





Diumenge, 18 d'Abril. Migdia

Empès per la curiositat tecnològica i per la cordial invitació de Josep Pi i Santiago Sales, m'acosto al Retiro per a veure la versió en digital 3-D de Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton. Intento recordar, i diria que la darrera pel.lícula que vaig veure en pantalla gran fou la reestrena de Titanic, amb una còpia bastant atrotinada. Si, ja ho sé, han passat una dotzena d’anys…. Ho sento, les reedicions en DVD dels clàssics han guanyat la partida de les prioritats personals. Malgrat tot, avui l’estrena em serveix d'excusa per a copsar les bondats de les tres dimensions i, sobretot, per a deixar constància d'un moment històric, com és el de poder constatar que, poc a poc, el tradicional sistema de projecció a través de bobines de pel.lícula, que, de nitrat als inicis o de cel.luloide després, existeix des de la pròpia invenció del cinema, quedarà arraconat definitivament. Sala VORS ha muntat al Retiro un sistema permanent de cinema electrònic, que ha suposat una important inversió econòmica per a l'empresa gestora de la sala, que té intenció d'implementar-lo també al Prado. En poques paraules, la maquinària instal.lada vindria a ser la versió corregida, augmentada i, sobretot, més sofisticada d’aquells projectors de video domèstics, que poden trobar-se als comerços del ram, instal.lats en alguns establiments de lleure, o en domicilis particulars de generosa sala d’estar. D'alguna manera, doncs, i gràcies a una innovació que permetrà visualitzar nous continguts susceptibles d'ésser introduïts al hardware que gestiona el projector, la definició de la sala de cinema, tal i com l'hem coneguda fins ara, esdevindrà espai on podrà contemplar-se qualsevol programa audiovisual, en qualsevol format reproduïble, i, llevat de les condicions tècniques que pugui imposar l’original, amb una excel.lent qualitat d’imatge i so. En consequència, estem davant d’un nou concepte d’entreteniment col.lectiu, on jugarà un paper molt important l’àmplia oferta de produccions disponibles, que pot anar des de la difusió de les transmissions en directe d’espectacles musicals o esportius –com ja han posat en pràctica amb èxit algunes sales de Barcelona- fins, obviament, la pròpia exhibició cinematogràfica. Abans de començar, demano poder entrar dins de la sala de màquines. Si fa trenta anys els projectors amb llanterna de carbons convivien amb els que empraven les aleshores modernes làmpades de xenó, ara, a la cabina del Retiro, al costat del quadrat, silenciós i sobri projector de vídeo governat per un ordinador, el de cinema, amb les seves bobines, i el complex mecanisme del pas de la pel.lícula, sembla haver envellit de cop. De ben segur, els qui l’han fet funcionar des de sempre, trobaran a faltar l’encant de treballar al costat d’un artefacte que, a diferència del nouvingut, respira més vida pròpia.


No és el primer cop que el setè art prova fortuna amb el 3-D. El precedent immediat ens porta a la dècada dels 50 del segle passat, quan la indústria competia amb la popularitat de la televisió. Per a contemplar la tercera dimensió segueixen fent falta ulleres. Res a veure, en qualsevol cas, amb les popularíssimes de celofana vermella i verda troquelades sobre una peça de cartulina de filfa. Són de plàstic, utilitzen vidres especials, s’entreguen a l’espectador amb una tovalloleta per a netejar-les, i cal tornar-les a la sortida. S’apaguen les llums, comença la sessió, i Tim Burton s’ha empescat una mena de videojoc que fluixeja molt a l’hora de desenvolupar la història, tot i que tingui alguns cops d’efecte que, a partir de la imatge virtual, semblen destinats a demostrar que la publicitat no enganya. Passat un breu periode d'adaptació, el cert és que hi ha moments en els quals els meus ulls creuen veure volar sobre la platea animals i objectes d’impactant realisme, mentre que en d’altres la disposició de l’espai és excessivament exagerada i irreal. A través de les ulleres, la imatge perd un puntet de força, brillantor i vigor, però l’espectacle està assegurat i, al final, el públic –que ha omplert a vessar les sessions- marxa prou satisfet de la matinée dominical, que marca, repeteixo, una fita històrica. En un context econòmic especialment delicat cal valorar l’aposta per una iniciativa que ha de donar nova vida als nostres cinemes, abans no encarin la imprescindible reforma.


Dilluns, 19 d'Abril. Vespre. Saló de plens.

Més tard que mai s’aprova el pressupost del 2010, i em ve al cap una simplificació tendenciosa que, amb matisos, fins i tot valdria per a contextualitzar la situació actual des del punt de vista polític, sempre a cavall de la dualitat. Per als qui els agrada polaritzar la realitat els servirà aquell pensament que reflexiona sobre si la dreta cuida massa la caixa comuna, i l'esquerra massa poc, o sobre si la dreta només pensa en quadrar els balanços, i l'esquerra en gastar-los. Bromes apart, perquè fins i tot trobariem exemples recents que tombarien els tòpics sense compassió –i si no que els ho preguntin als veïns de ses illes- el debat sobre els números del municipi ha viscut un punt d'inflexió on conviuen, per un costat, el reconeixement i les crítiques a un model de gestió que, en algunes ocasions, i justificadament o no, ha estirat més el braç que la màniga quan les coses anaven bé, i, per l'altre, la necessitat de plantejar un debat profund sobre els límits del finançament municipal, o, si volen, sobre el cost per càpita dels serveis públics. Vet aquí el veritable moll de l'ós de l'assumpte, el més desagraït de plantejar, el que amaga més paranys, el que invoca la butxaca dels ciutadans per a assegurar que no es perdrà qualitat de vida. Assumint que entre tots ho paguem tot està per veure fins on estem disposats a pagar i, sobretot, quins són els veritables objectius pels quals val la pena que els sitgetans paguin.


No cal ser cap llumanera per a poder assegurar que, un dia o altre, a algú li tocarà pujar els impostos, i li caldrà defensar l'augment amb tot l'argumentari que pugui, perquè no ho tindrà fàcil. Durant el ple extraordinari del passat dilluns se succeïren intervencions molt interessants sobre allò que s'hagués pogut considerar prioritari o no en el seu moment i, sobretot, sobre com seria bo encarar el futur, enmig d'una crisi que deixa molts elements per a aprendre, des de la humilitat. La memòria d'alcaldia és prou explícita: El canvi de model econòmic global que s'està produïnt ens ha fet reflexionar sobre tot allò que voldriem fer i que en realitat podrem fer. Un mea culpa embolcallat per una cojuntura econòmica davant de la qual no es pot fer altra cosa que posar els peus a terra. Més enllà dels 46 milions d'euros del pressupost d'enguany, dels objectius i les intencions palesades per l'equip de govern a l'hora d'elaborar-lo, i de les crítiques de l'oposició a la manca de diàleg, i a una política que creuen que ha estat en bona part responsable del considerable deute actual, sobre la taula s'està debatent a l'entorn de la recuperació de la taxa d'escombraries, que fou incorporada a l'IBI a inicis dels anys 90, o a la possible petició de l'Ajuntament per a que l'estat faci la revisió cadastral. Si la memòria no em falla, a Sitges el cadastre no es revisa des d'abans de la inauguració de l'autopista. Ho proposi l'Ajuntament o ho plantegi l'estat, no vindrà de quatre dies, tenint en compte que gairebé han passat 20 anys des de la darrera petacada. Sense exagerar, intentin recordar el valor del sòl fa dues dècades, i facin càbales sobre l'IBI que ens pot caure....



dijous, 15 d’abril de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'Abril



Bilderberg?





Dijous, 8 d’Abril. Migdia. Hotel Subur Marítim.

Costa de Barcelona, mar, Modernisme i Penedès. Vet aquí la marca, el paraigües publicitari que vol donar resposta a un repte inabastable i contradictori per naturalesa, com és el de promocionar la globalitat tot intentant conciliar la singularitat. Una quimera en la seva gènesi, bastida, en conseqüència, a partir d'uns fonaments indefinibles. Un propòsit impossible que, malgrat tot, algú creu que pot posar-se en marxa sense que es perdi algun llençol en aquesta bugada col.lectiva, endegada per la delegació de turisme de la Diputació de Barcelona, amb l'aprovació dels consorcis de turisme del Garraf, el Baix Llobregat i l'Alt Penedès, territoris als quals va dedicada aquesta campanya que vindria a substituir a la inutilitzada Costa de Garraf. En una jornada organitzada per l'ADEG, Josep Chias, reconegut professional de màrqueting que ha rebut l'encàrrec de crear-la, desenvolupà un argumentari més defensable en alguns casos que en d'altres, i gens en aquells en els que exposà la tesi que Sitges no ha tingut una imatge turística personalitzada, quan, possiblement, de tots els municipis que s'han aplegat en aquesta iniciativa és, de llarg, el que pot vantar-se d'una història turística exportada al darrere, des que era Estación de Invierno, fins als pòsters de Catalunya amb el mirador de Maricel, editats durant els primers anys de la Generalitat recuperada, o alguna que altra foto ministerial del passeig de la Ribera.... per no parlar de les de gran format de producció pròpia. Tornant a l'assumpte, i assumint el repte i l'evidència que al final en sortiria quelcom conseqüència d'un acord de mínims, l'eslògan, que barreja conceptes amb territoris, sembla fet exprès per a que d'un cop de tisora en quedi, només, allò que, des d'un punt de vista global, serà el veritable i únic reclam: Costa de Barcelona. La resta poden considerar-lo un gran serrell que pot ficar-se o treure, i que penja de la cortina metropolitana, com tantes d'altres coses de la nostra quotidianeïtat. Sigui com sigui, es considera que qualsevol acció propagandística és millor que res, i, probablement, es tingui raó. El convençut de debò és el senyor Chias, fins al punt que promet tornar l'import dels seus honoraris si d'aquí deu anys la marca turística no ha fet encaix.... El 2020, si ho recordo i encara tinc salut, ganes d'escriure i l'Eco segueix existint, intentaré parlar-ne. De moment, envejo i admiro la Costa Brava que, des de fa més de cent anys, manté ferma i esplèndida de salut la gràfica descripció que el periodista Ferran Agulló deixà per a la posteritat a les pàgines de La veu de Catalunya. Breu, sonora, explícita... magnífica. Hom es pregunta, de debò, si ens cal ser partíceps d'invents d'aquesta mena, que, en major o menor grau, dissolen la projecció de Sitges a l'exterior, enmig d'una indigesta escudella barrejada on, al final, qui de debò en surt guanyant és.... la centralitat barcelonina.


Dissabte, 10 d’Abril. Matí.

Truquen. I agraeixo la trucada que m'avisa: Saps alguna cosa de la reunió de Bilderberg al Dolce? Internet en va ple…. Ignorant de tantes coses, inclosa aquesta, li pregunto al meu interlocutor què és això de Bilderberg. M'ho explica per sobre i, a cop de Wikipèdia, ho acabo d’arrodonir, d’aquella manera. En síntesi, es tracta d'un influent club que aplega les elits empresarials, polítiques, econòmiques i dels mitjans de comunicació, que es reuneix anualment per a parlar de tot allò que poden arribar a parlar els qui mouen els fils darrere les bambalines del nostre teatre del món. Oficialment, ningú no ha confirmat res. Oficiosament, durant la setmana de Corpus, Sitges pot ser la seu d’aquesta trobada que, malgrat el rebombori general, preten, en essència, ser discreta en la forma, perquè el que mana de debò sempre sap mesurar els gestos i les paraules, i està per veure si tot aquest rum rum pot influir o no en una hipotètica decisió final que ens afecti. Vaja, que de seguir així qui sap si se’n desdiuen. En qualsevol cas, era previsible que, paral.lelament a la notícia de l'arribada a l'estat dels Bilderberg (el darrer cop que es reuniren a Espanya fou fa 21 anys al balneari de La Toja) s’hagi despertat la part contrària, que és present amb força a les xarxes socials. Una passejada ràpida per diferents webs resulta prou esclaridora. Llegeixo al diari Público: Sitges espera al “club de los poderosos” (...) La noticia ha provocado la reacción de grupos antiglobalización que se oponen a los encuentros por entender que este foro privado toma decisiones que determinan de forma transparente la política y la economia internacionales. Llegeixo la capçalera d’un grup a Facebook: Contra la reunión Bilderberg en Sitges 2010. Subratllant la imatge d'un globus terraqui sostingut a la manera d'una marioneta, l'enunciat és, de nou, explícit: Grupo donde se uniran en apoyo las personas que tengan algo que decir sobre esta reunión (...) Habrá que ir a Sitges no os equivoqueis. Este grupo no es sólo para hablar, tiene una meta. Y se llevará a cabo, tanto si somos 100 como si somos 50.000. Ja en són prop de 600. I, inevitablement, també poden llegir-se als fòrums els recorrents comentaris que intenten ser sornaguers aprofitant el tòpic: ¿Qué hayan elegido precisamente Sitges significa que van a estudiar como dar p-- c---- más eficientemente a los ciudadanos de a pie? Sospechoso....muy sospechoso. Encantadora opinió, plena de sensibilitat….


Diumenge, 11 d’Abril.

Quatre plaques per un petit carreró. Encarades en parella a l'inici i al final del passadís per excel.lència -on l'aire sempre troba una sortida, i els turistes, i no tan turistes, s'hi aturen sempre a la recerca d'una foto pintoresca- qualsevol pot sorprendre's per aquesta singular combinació. Acabades de posar, a una banda un model de rajola rústec, rectangular, de peça sencera de color ós, on, al costat de la silueta de l'estatua de la llibertat, pot llegir-se en majúscules el lema utrillenc 5 AV..DA AVENUE. A l'altra, el conegut plafó oficial de rajoles del nostre nomenclàtor, on hi consta Corraló de la rectoria. M'apunten que l'autor de la primera és un venerable sitgetà. M'apunten que la segona respon a la denominació recomanada per la comissió de toponimia. Agafin la que els vingui de gust, tot i que serà millor que l'exemple no s'extengui, sota pena de desempolsegar denominacions populars pretèrites a cada cantonada...


Dimarts, 13 d’Abril.

El presenta des del coneixement, la modèstia i la il.lusió, perquè sap el terreny que trepitja, i el context on s’encaixa el producte. David Martínez, jove i acreditat someller del restaurant El Velero, acaba de treure al mercat el primer vi de La caseta de fusta, l'aventura empresarial que comparteix amb el seu pare Florencio, i que s'ha iniciat amb aquest blanc jove el.laborat totalment amb xarel.lo provinent d'una vinya vella, visible des de la carretera de Ribes, i que neix sense cap altra pretensió que la d'acompanyar amb facilitat àpats lleugers i estiuencs que vulguin un vi delicat i aromàtic. Els especialistes l'han rebut amb bones paraules, i els impulsors volen continuar amb un blanc envellit en bóta, un rosat i, en el futur, un negre.



dijous, 8 d’abril de 2010

Crònica local
Ec0 de Sitges, 10 d'Abril



Any 15




Dimarts, 30 de Març. Migdia

Dia de retrobaments, amb un espai, un concepte i alguns elements del passat. Un quart de segle després, la plaça de l'estació retroba l'oficina d'informació turística, i, amb ella, la consciència que els antics responsables del Foment del Turisme varen tenir una gran pensada, quan cregueren que l'indret era un dels millors per a situar-hi un equipament d'aquest tipus. I així fou, fins que l’operació del mercat motivà un canvi que no li va sortir massa a compte a l’entitat, reclosa des d’aleshores i fins avui en un petit despatx de l’edifici de l’Oasis, quan era propietària de tota una senyora oficina a l’estació. Tornant a allò que ens ocupa, resolta la feixuga tramitació administrativa que hi havia al darrera de la concessió de la taza de oro, avui s'alça un equipament molt modern, respectuós amb l'entorn, d'espais diàfans i lluminosos, gairebé eivissencs pel blanc enlluernador que destaca des de tots els punts de vista. Fora, és inevitable aturar-se davant de dues peces recuperades. El vessant ceramista de Lluís Marcé s'ha encarregat de reconstruir el plafó de ceràmica que saludava als visitants al peu de l'estació. Segons l’autor, el delicat original, del 1951, no ha pogut recuperar-se i, seguint el mateix model, se n'han recreat dos de bell nou, un en català i l’altre en castellà a cadascuna de les cares del marc, que, conservant el peu de forja, se situa ara davant de la nova oficina, sobre una jardinera ad hoc. Fa goig. Amb permís de l’artesà em permetran que destaqui encara més el seu treball de restauració de la històrica placa, i de l'igualment magnífic peu de forja, de la Plaza de Eduardo Maristany, marqués de Argentera. Una petita joia de les que ja no sovintegen.


Divendres, 2 d’Abril. Matí

S’han obert les portes de Barcelona, i una gernació s'apodera dels espais emblemàtics de la vila. Mal dia per a qui cerqui tranquil.litat d’esperit, i preludi d'un cap de setmana excel.lent –diuen- per a restauradors i botiguers de la zona, que necessitaven, amb candeletes, una injecció d'aquest tipus, tot i que generi el lògic recel pels qui creuen envaït l'espai urbà respecte a d'altres moments de l'any. Donem la benvinguda a la circumstància, si ha servit per a que molts puguin respirar superat un hivern duríssim. A la Ribera ja llueix, o ho intenta, la prova d’asfaltat en caixa única del tram comprès entre el 1r de Maig i l’hotel Platjador. Avisava fa dies que, de no explicar-se com cal l’assumpte des de les altes instàncies, hi havia molts números per a que fos vist amb recel, perquè qualsevol canvi, per petit que sigui, necessita digerir-se, i l'accelerada inèrcia actual no ajuda gens ni mica. Malgrat tot, vet aquí el resum de la sensació inicial que m’ha produït l'obra, tenint en compte que manca la reposició de l’arbrat i la incorporació del mobiliari urbà. D’entrada, m’agrada l’elecció de l’asfalt de tonalitat terrosa, però no em convenç gens ni mica que arribi gairebé al peu de les cases. Si al centre del poble, on els carrers són estrets i les perspectives ajustades pot justificar-se l’adopció de la caixa única, a baix a mar, on tot respira més aire i la visió del conjunt és panoràmica per naturalesa, diria que l’asfalt no s'adiu gens a la categoria que mereix l’espai, i el filet de pedra que remata els baixos dels edificis es veu ridícul en proporció a la superfície total, per no parlar del que pot succeir un dia de tempesta, quan l’aigua no trobi un adreçador tan eficaç com ho demostra ser qualsevol pedrís en moments difícils. M’asseguren que els tècnics paisatgistes ho aconsellen així.... Prefereixo pensar que la solució passaria per fer una vorera de pedra com cal -de pedra com cal repeteixo- que ocupi tota la superficie guanyada fins arribar a la nova línia que delimita l’espai destinat als vianants del de la zona de trànsit de vehicles. Una actuació així de simple donaria un resultat visual excel.lent.


Dissabte, 3 d’Abril. Nit

És bo reiterar l’argument. Les caramelles han viscut periodes d’extraordinària dificultat, i, sens dubte, ha estat l’empenta dels joves la que ha permès reconduir la tradició que anava pel pedregar fa ben pocs anys enrere. Tots tres grups han presentat de manera prou digna un repertori agraït d’escoltar, al qual cal afegir-hi l’oïda estratègica dels campaners que repicaren la Pasqua, tot aprofitant l’intermig entre colles. Dit això, em quedo amb l’afinació dels cantaires retiristes, i amb l’entusiasme general que acompanyà la interpretació de les caramelles sitgetanes.


Diumenge, 4 d’Abril. Migdia

Fa quinze anys, la secció s’estrenà amb la inauguració de la pinacoteca municipal, i avui acomiada al museu Maricel el darrer dia de portes obertes. Assistència mitjana, bastant allunyada de les multituds del Cau Ferrat. I és que l'edifici conté grans coses, el problema és que estan ficades enmig d'una col.lecció eclèctica i no sempre ordenada, fins al punt que acaba per fatigar al visitant esgotat de tombar per un entorn que s’acosta, de vegades, al de les sales atapeïdes d'un antiquari, o d'un brocanter. Hom s'adona, en conseqüència, com, més enllà de la reforma, el Maricel necessita, sobretot, un projecte museogràfic radicalment diferent, que posi en valor allò que, de debò, justifica la visita al museu. I no són poques les peces que mereixen una col.locació de privilegi. Algunes ja la tenen i és impossible situar-les fora de l'entorn pel qual es concebiren -cas de la sala Sert- o pel qual semblen fetes a mida, com les escultures de Rebull, Llimona i Jou al mirador. Al primer pis caldria una reformulació total, i dalt de tot, allí on el visitant ja no sentia les cames, i més si venia d'una visita prèvia al Cau Ferrat, hi hem tingut la pinacoteca municipal -que demana preferència absoluta- o la col.lecció de marineria de Roig i Raventós, encaixada al pis superior de la controvertida casa Rocamora. I això per posar un grapat d'exemples que venen al cap de manera immediata. Mentrestant, a l'edició digital de La Vanguardia del dilluns de Pasqua, Oriol Pascual esmenà, amb un paràgraf lapidari, la informació que donà el periodista Ramon Francàs sobre la hipòtesi que ell estés darrera d’un projecte alternatiu: jo no tinc cap projecte alternatiu per als museus del Cau Ferrat, casa Rocamora i Maricel de Mar. I per tant, no hi haurà cap presentació, ni el mes que ve ni mai, d'un projecte inexistent. Te raó. L'arquitecte ha expressat sempre reflexions i possibles solucions a questions concretes del projecte global, que enten que no s'adiuen ni al marc legal vigent, ni a l'esperit que ha de moure una restauració. Molt em temo, en qualsevol cas, que, a aquestes alçades, tot és dat i beneït es presenti, o no, el que sigui.


Ben lluny, a uns 3 quilòmetres del Maricel, ja han començat les d'obres. M'ensenyen un reportatge fotogràfic de l'Atlàntida potes enlaire i, a primer cop d'ull, imposa la moguda. En un plat de la balança, l'alcalde parla de millores en l'aillament del so i els serveis de la discoteca, com a requisits d'obligat compliment dins de la maranya administrativa de la qual en penja el futur de la concessió. En l'altre plat hi ha la reflexió dels qui pensen en les conseqüències de la poderosa influència d'una de les empreses capdals de l'oci nocturn del país.