dijous, 26 de maig de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Maig



Amarga victòria


« Crec que el partit socialista, a partir d’aquests moments, està a l’oposició »

Lluís Marcé, 22 de Maig. Nit.


Amigues i amics, necessito començar amb una reflexió en veu alta, adreçada al candidat del PSC i alcalde durant vuit anys. L’aforisme popular no s’equivoca: en bona mar, tothom és bon mariner. El Diumenge a la nit hi havia mala mar a la plaça de l’hospital, en una repetició del cicle de la vida. El que succeí tenia un precedent. Fa 12 anys enrere, l’entorn del aleshores candidat novell despatxà als periodistes de la ràdio amb un displicent avui no hi ha declaracions, perquè els ànims no estaven per a fer-les. Fa una setmana, la llei del silenci trucà de nou a la porta de la seu socialista, i a servidor li semblà sopar amb la celebèrrima magdalena de Proust. La història gairebé es repetí, si no fos perquè aquesta vegada intentà aturar el cop Elisabeth Pérez, a qui li tocà aguantar el ciri de la processó, perquè tothom es féu fonedís, inclòs Jordi Baijet. Era lliure de fer-ho. O potser no si es pensa en el necessari respecte als electors, al resultat, als mitjans de comunicació públics, o, si volen, al respecte que mereix la seva pròpia condició de cap de llista que, a la vegada, ha ostentat el càrrec de màxima autoritat pública de la vila durant vuit anys. Decididament no, Baijet no podia marxar per una simple questió de dignitat. En el seu lloc, Pérez, que tampoc va tenir una vetllada especialment lúcida, manifestà el seu enuig per la injustícia d’un resultat, que, partint de la mateixa argumentació, deuria ser més just el 2007 quan els afavorí, i deixà anar la segona frase de la nit -o qui sap si la primera si atenem al contingut- quan, enmig de constants apelacions a la pujada de les dretes, intentà explicar les xifres obtingudes pel PSC amb una declaració que trasbalsà la meva limitada inteligència: “A mi se’m fa estrany que el causant sigui la crisi econòmica, quan Sitges no l’està patint directament (…) Hi deuen haver influit els mitjans de comunicació (…) les nostres dades econòmiques són relativament bones”. Elisabeth Pérez enfilà una explicació que podia ésser fàcilment interpretada com a l’expressió gràfica d’una percepció de la realitat obertament questionable per la realitat mateixa. Ho considero la culminació d’un camí que s’inicià el 8 de febrer, per marcar una data concreta. Aleshores, Baijet digué publicament que a Sitges li convenia un canvi de dinàmiques, i que no li preocupava que les eleccions fossin l’endemà. Des d’aleshores, tinc la sensació que el candidat i el partit semblen haver renunciat a moltes coses, per acció o omissió, entre elles a una estratègia de campanya minimament ben plantejada.


Cal no oblidar que ha guanyat el PSC, encara que no ho sembli, li pugui servir de ben poc, o digui ara que maldarà per a la formació d’un govern estable, quan Diumenge, repeteixo, hi semblava renunciar. Ha guanyat el PSC? Si, però no. Ha guanyat CiU? No, però si. En percentatge de vot, que és el que de debò interessa considerar, en aquestes municipals del 2011 els socialistes han travessat el seu mínim històric del 1999 i CiU ha aconseguit un resultat que, si bé supera amb escreix la petacada del 2003 i en 6 punts el del 2007, segueix per darrera dels que la federació assolí el 1995 i el 1999. La nit de diumenge fou gràfica en sentiments i intencions. Al primer pis del Prado, i posteriorment al Cap de la Vila, les abraçades a Miquel Forns -superat per tantes mostres d’afecte continuades que el deurien deixar llumat- venien de totes bandes, però de nou l’autodisciplina del candidat s’imposà a la rauxa de l’entorn. L’alcaldable de CiU demostrà una intel.ligent forma d’administrar l’àmbient de victòria de casa seva -que a les onze l’assenyalava sense embuts alcalde in pectore- tot felicitant als rivals i mesurant qualsevol declaració que permetés intuir futuribles acords, que potser no seran tant fàcils. A pocs metres, una exultant Vinyet Lluís celebrava els dos regidors pel Sitges-GI. Fou la veritable guanyadora de la nit, la sorpresa de la jornada, i ara és la núvia de la pel.licula. Més que un programa concret, la candidata ha venut ganes a desdir, intenció, emoció, tenacitat, passió i patiment per arribar i agradar. I li ha funcionat fins al punt que hom pot questionar-se si Convergència s’equivocà fa quatre anys, i ara els vots dels independents haguéssin ajudat a reblar el clau. En fi, el temps dirà si allò que va separar l’elaboració de la llista de CiU l’any 2007, ho pot tornar a unir un pacte. A l’ambient de festa del carrer Sant Bartomeu se li afegí el de l’Ateneu: Òscar Ortiz i la gent de la motivada CUP han aconseguit l’objectiu d’incorporar-se a la vida municipal i s’han pogut garantir una legislatura d’aprenentatge còmoda, amb la satisfacció de sentir-se lliures a l’hora d’exposar propostes sense haver d’anar de bracet amb ningú ni haver d’assumir grans compromisos. Per la seva banda, a la seu del PP també ho celebraven. 3 regidors que seran decisius n’és un bon motiu.


Lluny del seu sostre de vots, Nou Horitzó ha anat perdent llençols a cada bugada electoral, i ara se situa com a cinquena força política del municipi, mantenint els dos regidors del darrer mandat. La satisfacció, doncs, tenia més a veure en allò que passava a casa dels altres que a la seu del Vinyet. A peu de carrer, el maquillatge del logo i els petits canvis a la llista no semblen haver cuallat, i el cronista percep, equivocadament o no, que el discurs del partit, allunyat de l’esperit positiu del video inicial del que tenim, ha sonat excessivament negatiu, cantellut, reiteratiu i desordenat. Fins a l’hora d’escriure aquestes línies, la formació política de Lluís Marcé admetia, almenys en públic, que no els havien trucat ni de CiU ni de PSC. És Nou Horitzó un soci difícil?. Finalment, cap dels partits que fa quatre anys participaren d’un empat tècnic tindrà presència a l’Ajuntament. El somni americà de Luther King no ha beneficiat Serrano, Andreu Bosch entomà la derrota amb un punt d’honor admirable, i Aurora Carbonell amb una esportivitat que, afegida al seu paper durant la campanya, l’hauria de poder fer creditora de la candidatura del partit pel 2015.


Com governar Sitges? Posats a fer travesses -deixant els apriorismes de banda, i tenint en compte que diversos candidats han apostat per les solucions consensuades als múltiples problemes de Sitges- vet aquí una de malèvola, que obliga a treballar a totes les parts, i que, d’entrada, proposa a Baijet com alcalde en minoria, obligat i fiscalitzat per les circumstàncies a dialogar i a cercar complicitats que no ha cercat fins avui. Al seu davant tindria una oposició a la vegada obligada a treballar molt més unida que el que ha demostrat durant l’esgotada legislatura, per a afegir-se, proposar, impulsar, o directament tombar tot allò que cregui convenient -a través de mocions al ple- o a col.locar el seu candidat a l’alcaldia quan les coses estiguin més apamades. La secció reconeix el risc de la proposta i assumeix que no els manca raó als qui creuen que l’oposició ja suma més que un Baijet desgastat, i que Forns no hauria de perdre l’oportunitat d’esdevenir alcalde des d’ara, mal que sigui per la projecció pública del fet davant de la discreció del poder a l’ombra. Compte, però, perquè els pactes són un meló per obrir i el candidat de CiU pot acabar dins d’una olla bullint per impacient. I si no, que pensi en aquell matí trasbalssat del 3 de Juliol del 1999. Vinga va, aposta final: CiU+PP+Sitges-GI i a veure què passa…..

divendres, 20 de maig de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Maig


Com ho veus?


Vet aquí la pregunta de la setmana, la que ha cavalcat de tertúlia en tertúlia, de trobada en trobada, de conversa en conversa fins arribar a l’hora fatal. I servidor ho veu embolicat. Crec que n’hi haurà prou amb aquest adjectiu per a definir-ho, sense tornar a caure en argumentacions ja exposades amb anterioritat. I no parlo del que pot succeir a Barcelona, a la Diputació, o a la cantonada. Amb Sitges n’hi ha suficient. Amigues i amics, el peix ja està venut i Cambalache segueix essent un tango amb una vigència en la lletra que tomba d’esquena. Obviament, poques coses han canviat des de l’inici de campanya, perquè el que vivim –en tots els estadis, però amb diferents graus de responsabilitat a l’hora d’entomar-ho i/o administrar-ho- s’ha anat conreant durant molt de temps. Posem que durant una dècada llarga, en la qual el diner fàcil ha arraconat la nostra capacitat col.lectiva d’autoexigir-nos i limitar-nos. Parlo en general. Cadascú –inclòs l’Ajuntament i els qui l’han governat- se sap lo seu i, en conseqüència, es podrà sentir interpelat o no pel que acaba de llegir, o, fins i tot, ho podrà questionar des de la lliure legitimitat. Malgrat tot, això no canviarà un context general que, bàsicament, crec que té el seu origen en les consequències d’una dècada viscuda, acceptada, consentida, i fins i tot enaltida de manera vanitosa des de la mitja mentida, fins que la nostra carrossa particular s’ha convertit en carbassa. I l’endemà de la festassa immobiliària està essent implacable. Els que en saben, que són, si fa no fa, els mateixos que deien que tot anava bé en el seu moment, ara diuen que n’hi ha per estona. Per tant la ressaca és, i continuarà essent, dura.


Arribats a aquest punt, en excès poc esperançador –ho intentaré compensar en els propers paràgrafs- unes quantes xifres per a amanir la diada que s’acosta. 18.169 sitgetans estan cridats a votar demà. Són, elles i ells, 742 més que els censats fa 4 anys, quan participà el 56,5% de l’electorat. Un percentatge minso que seria bo superar enguany. O almenys és el que la lògica permetria esperar, atès que -passada la febrada de la campanya, i després d’argumentar-ho des del convenciment que hem assistit a l’eclosió d’un dels grans valors de la democràcia- resultaria paradoxal que la inflació en el nombre de candidatures presentades no es reflectís a les urnes amb una mínima repercussió o influència positiva en l’índex d’abstenció. El preu pel primer regidor pot situar-se vora els 550 vots. La solució a l’enigma de la composició de l’Ajuntament es resoldrà en poques hores. La solució a la crisi qui ho sap… Mentrestant, enfilo aquesta crònica local poc pensada i meditada, pròpia del tràfec d’una setmana que no ha deixat reposar massa el cap, amb una imatge ben prosaica, discreta i allunyada de discursos sobre allò que passa i com arreglar-ho. Fa un grapat de setmanes, un parell de jardiners sitgetans preparaven un bocí de terreny. Llauraven, tot servint, suposo, un encàrrec que ha acabat convertint una llenca triangular, de mida minúscula que es diria inservible, en un petit hortet a la cantonada d’Isabel Julià amb Emili Picó. Tot començà, doncs, amb uns quants solcs a la terra, i la instal.lació d’un sistema de rec. Poc després, s’incorporaren a l’estampa un grapat de menudes i simpàtiques regadores de coloraines aplegades en un costat… Han passat els dies, les setmanes, i l’hort ha cobrat vida mentre el rum rum quotidià no ha deixat d’acompanyar-lo. És l’hort –l’hortet com diria l’avi Macià- de l’escola Esteve Barrachina. Tarda si tarda també, la quitxalla s’arrenglera sobre el pedrís d’obra que delimita l’entorn del centre, amb l’esquena ben ajaguda a la reixa i les mirades fitant amb impaciència per a veure si el que s’ha sembrat creix d’una vegada. La professora els alliçona enmig dels tutors d’unes tomaqueres que comencen a enlairar-se esponeroses, i els nanos l’ametrallen a preguntes…. A quarts de cinc de la tarda, la petita revolució de pares, fills, automòbils i urbanos, deixa buit l’espai. Les regadores s’amunteguen fins el proper dia, i l’hortet torna a la calma.


De la terra erma, d’on no hi havia res, ha nascut, doncs, quelcom edificant i digne de mencionar-se pel que té d’exemplificador en una època on el valor de les petites coses hauria de prendre major trascendència. He pensat en si la història de l’hortet podria servir per a enfilar algun pensament, del tipus els que vinguin ho sabran fer millor, perquè no tinc massa clar si, de debò, d’aquesta crisi n’estan sortint els aprenentatges necessaris, o les bases per a la reformulació del sistema com apuntaven alguns, o si, pel contrari, lluny de poder construir els fonaments d’un nou paradigma, s’està generant un clima de frustració social considerable. És el que ha pogut comprovar-se al llarg de la setmana que acaba, curulla d’imatges dels manifestants indignats en el que ha esdevingut una pulsió social, que deixa en evidència fins a quin punt l’acció política ha de retrobar un lligam amb la ciutadania, amb la mateixa ciutadania que ha d’escollir als qui la exerceixen. En qualsevol cas, i si m’ho permeten, m’atreveixo a dir que, més enllà de la crisi d’avui, de la que sembla demanar solucions dràstiques o traumàtiques, el veritable canvi, el canvi a llarg termini -el que ha de suposar la recuperació d’aquells valors intemporals que ens haguéssin evitat caure en el parany enlluernador d’un periode en el qual ens hem cregut els reis del món de tant mirar-nos el melic des de l’acriticisme- ha de començar a les cases i a les escoles, i no als ajuntaments ni als governs. Ha de créixer de baix a dalt, com les tomaqueres de l’hortet de l’Esteve Barrachina. En l’anàlisi del context actual no pot menystenir-se una evidència: la societat civil ha cedit part de la seva responsabilitat com a tal als gestors del sistema, com aquells pares que esperen que l’escola els faci tota la feina, i avui el sistema, nafrat de males pràctiques cronificades transversalment per no haver sabut o volgut autoregular-se, apareix com a gairebé l’únic responsable de tots els mals, quan cal recordar que governants i banquers no baixen del cel. Neixen a la terra, com tots nosaltres, i han tingut i tenen familia, i també han anat a escola…


Escric hores abans de la celebració del debat amb els onze candidats a l’alcaldia. Fer valer ara un discurs ecumènic seria una bestiesa. En les eleccions es fan balanços, i dels balanços en sortirà una composició de saló de plens. Hi ha, però, tres línies de treball en les quals hi ha hagut la suficient coincidència en els argumentaris dels partits, com per a proposar actuacions de consens nascudes des del veritable diàleg constructiu. Primera: Cal redreçar el deute amb quelcom més que cataplasmes. Segona: Cal no deixar de servir a les necessitats dels qui ho estan passant pitjor. Tercera: Cal que la ciutadania se senti partícep d’aquelles decisions que afecten a temes especialment trascendentals o sensibles per a la col.lectivitat. Finalment, aquestes eleccions les guanyarà qui, de debò, i més enllà dels resultats de diumenge, s’atreveixi a purgar l’administració de les actituds cronificades que n’han esqueixat la credibilitat, i n’han pervertit el sentit original de servei públic. Bona sort a tots.

divendres, 13 de maig de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Maig



Impressions de campanya


Ja t’agrada això ja! M’espeta el membre X de la llista Y, mentre és a punt de penjar la primera pancarta de la seva vida, just quan les campanes de la primera mitjanit de campanya són a punt de sonar enmig d’un ambient general de cordial fair play que seria bo mantenir fins al final. No s’equivoca. M’interessa, és mal de la bèstia. Déu nos en guard que no m’interessés a aquestes alçades de la pel.lícula. A meitat de la cursa electoral, podriem donar voltes, de nou, a l’eterna i socorreguda cançó sobre si unes eleccions les guanya l’oposició o les perd qui governa. Que aquesta és, fonamentalment, una competició entre dos ningú no ho dubta, com també és indubtable que enguany no hi haurà convidats de pedra, i fora de la hipòtesi d’una -diguem-ne que improbable hores d’ara- governabilitat desde la sociovergència, un pom de grups polítics poden resultar decisius en els plantejaments de futur. Vet aquí l’interès fonamental de les municipals del 2011, el que neix de la incertesa sobre la composició del plenari de l’Ajuntament, i dels probables pactes i/o acords que hagin de produïr-se. Facin vostès les combinacions que desitgin, perquè alguns candidats ja n’han deixat d’obertes, malgrat que encara sigui un parlar per parlar. En aquest limitat exercici de síntesi, que intentarà ésser el màxim de respectuós amb els al.ludits, i prou contrapesat malgrat la subjectivitat inevitable, començo per allò bàsic, que és l’estratègia mediàtica, la que parteix d’uns pressupòsits, obvis, simples, i ancorats en la pròpia condició humana: el discurs del qui ha manat ha d’intentar arraconar les pròpies mancances, i el de qui vol manar ha d’intentar evidenciar les del contrincant. A partir d’aquí s’estableix la dialèctica adaptada a la circumstància actual. Els globus s’enfronten a les guardioles. Assumint que qui més fa és també qui té més números per equivocar-se, Baijet ven optimisme i obra realitzada. Pot fer-ho. Aquest positivista irreductible ha estat el capdavanter d’una transformació evident, positiva, benvinguda i valorada en molts casos, i questionada i criticada en aquells que han afectat a indrets emocionalment sensibles. En contrapartida, a aquest home d’habitual somriure i tracte cordial, li ha sobrat fantasia –que no il.lusió o imaginació-, i li ha mancat un adreçador de somnis, un administrador de mesura, un gestor d’ambició, un policia que controlés les males pràctiques que l’han envoltat, un repelent d’insectes per a evitar les mosques, i una mica d’aquella mà esquerra que tenia en les beceroles, i que sembla haver erosionat l’exercici del poder, sobretot quan l’alcaldable del PSC es dirigeix a algun dels seus contrincants amb un tan categòric com lleig i displicent vostè no en té ni idea. Podria gairebé assegurar que el Baijet de la primera legislatura hagués vetllat per un desenvolupament més obert i conciliador del projecte dels museus, o del de la vianalització. En la línia referencial que establí l’impecable debat sobre el pla general. El candidat a la reelecció s’enfronta al deute amb l’arma d’una concepció de vida, de projecte de poble i d’Ajuntament on no sempre hi ha deixat entrar el pragmatisme. La metàfora del globus que no toca de peus a terra fins que….


I a l’altre costat del metafòric ring, Miquel Forns. Han passat els anys per l’alcalde del carrer Sant Pau, i aquest hàbil i eficaç elaborador de discursos i d’ argumentacions estructurades –a qui en els cartells de campanya ha fotografiat el seu pitjor enemic- sembla haver-se desempallegat definitivament d’aquella pàtina de bonisme cumba que el cobria en els inicis, sense que això li hagi marcat l’actitud. Forns ha guanyat solidesa –es va notar en el debat televisiu davant d’un Baijet desorientadot- i ven seny. El seny de la guardiola de cartró. En vol vendre tant que, de vegades, els arguments d’avui topen amb la tebiesa d’ahir, amb el paper que va demostrar la federació a l’hora d’oposar-se amb contundència davant de determinades actuacions que continuen essent pal de paller de les seves crítiques, i que poden llastar la confiança en la posada en marxa de les propostes que es plantegen. Al menú de CiU li manca una mica de la sal de la vida. Una mica de punch. Una mica de rauxa per a convéncer més enllà de la militància convençuda. I no serà perquè no s’hagi desplegat un argumentari programàtic digne d’un col.leccionable per fascicles, on poques coses queden sense atendre. És la marca personal de Forns. Per una questió de caràcter, de bon caràcter –potser massa bó per a dedicar-se a la política, i els qui ho vulguin entendre ja ho hauran entès- el candidat ha mossegat sense fer sang, i aquesta és, en part, la causa del perquè, malgrat l’èmfasi de l’eslògan el canvi arriba a Sitges, hom tingui la sensació que, si arriba, ho fa amb excessiva discreció tenint en compte els objectius que es pretenen. En qualsevol cas, el context pot afavorir-lo.


Confirmat, entre les virtuts del polític que deurien deixar els reis d’Orient a casa de Jorge Carretero, no hi havia una dosi desmesurada de carisma. El líder dels populars reconeix la necessitat de millorar les capacitats d’oratòria, mentre presenta el lema del partit a cop d’octaveta, amb fotografia de la popularíssima façana dels museus rematada per un cridaner Stop. Entre les diferents opcions de futur, Carretero contempla, entre d’altres possibilitats, la reedició del pacte amb Convergència i Nou Horitzó. Vull creure que el de la primera fornada. Si el cap de llista s’ha de foguejar durant la propera legislatura, no cal presentar Lluís Marcé, foguejat de fa temps. Aquí es tracta de decidir si s’agafa el motlle tal com és, perquè es llegeixi o no el programa –publicitat als mitjans amb missatges que apunten directament a Baijet, Forns i Serrano- l’alcaldable del Vinyet no ha nascut per a seguir cap guió, i rebla algunes de les intervencions amb un lapidari si podem pagar als bancs ja farem prou, que no dóna opció a vendre grans coses, encara que digui, com diu tothom, que en farà. L’optimisme de Marcé també és, doncs, sui generis. Darrera Nou Horitzó se situen els qui quasi empataren a vots el 2007, i pessigaren un regidor cadascú. El perfil del flemàtic Gabi Serrano i de la desimbolta Aurora Carbonell –probablement la més fotogènica de tots els candidats en cartell- ja va dibuixar-se fa setmanes, i el d’Andreu Bosch, que en visqué una de calenta fa vuit anys, i una de freda en fa quatre, és el d’algú que ha protagonitzat una legislatura esforçada, tensionada i desgastadora pel fet d’exercir de manera obstinada l’esperit de la militància reivindicativa, fins al llindar de l’excès en aquelles ocasions on el regidor ha cregut viure en estat de setge continu, i s’ha defensat amb evitables parlaments maratonians. El cronista voldria poder haver copsat en els plens, mal que fos en petites píndoles, una mica de l’Andreu Bosch d’a peu de carrer. És millor, amb diferència, sense deixar de ser crític.


Finalment, diria que de les quatre formacions polítiques que arriben de bell nou o aspiren a obtenir representació a l’Ajuntament, la CUP és una de les que ha fet els deures amb major voluntat per a arribar-hi, s’hi estigui o no d’acord amb la ideologia que mou als qui es defineixen com alternativa a un model actual que entenen tancat a la participació real. A casa de Vinyet Lluís i el Sitges-GI l’esforç ha tingut i té una càrrega emocional molt intensa, terapèutica m’atreviria a afirmar, que plana sobre l’aventura política de la candidata, com si necessités de manera imperativa tancar un adolorit procés que començà arran de la marxa de CiU. I en política les emocions descontrolades poden ser males conselleres. Ella pateix, i fa patir a la vegada.

dijous, 5 de maig de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Maig


Qui és qui


Doctor, no conec gairebé ningú de les llistes. És greu? No pateixi, respon el metge, d’aquí quatre dies ja no coneixerà ningú i, si no, temps al temps. Amigues i amics, embolcallats en aquest clima d’incertesa i d’inflació de candidatures per totes bandes, comença la campanya electoral després d’haver salvat una segona legislatura que, comparativament parlant, ha estat –i cadascú en buscarà les causes- bastant més asserenada respecte les que varen viure Jordi Serra i Pere Junyent abans de finalitzar els seus mandats, el 1995 i el 2003. Avui, no és forasenyat pensar que les distàncies entre PSC i CiU s’han escurçat, i que és probable que el vot dels emprenyats tingui un pes específic important, com passa sovint per altra banda. Està per veure, doncs, fins a quin punt uns baixaran i els altres pujaran, i si la clau de l’alcaldia i la del govern pot raure a mans dels tercers que puguin quedar un cop superat el sedàs de les urnes, en un context demogràfic, social i econòmic prou diferent al de fa quatre o vuit anys enrere. Parèntesi inicial, que em serveix per a tancar una incògnita –que ha acabat essent un secret a veus- i que està relacionada amb la xapa amb el cor vermell, que m’entregà amb simpatia una hostessa el passat onze d’Abril, tot demanant-me que la portés penjada perquè es tractava d’una acció promocional –sense entrar en cap mena de detall- de la qual ja se’n parlaria… Equilicuà! El candidat Baijet oficialitzà l’enamorat de Sitges durant el sopar dels socialistes celebrat al Meliá. Dit queda, per si algú de vostès es va penjar l’identificatiu en el seu dia, pensant-se, amb l’alegre innocència dels il.lusos, que lluïa un nou eslògan turístic de cara a l’estiu, i ara ha descobert que era propaganda de la competència ideològica. Qui avisa no és traidor.


Segueixo. Un dels comentaris que més he pogut escoltar darrerament té relació amb la percepció d’alguns ciutadans a l’entorn dels canvis i/o les noves incorporacions a les llistes. De la coneixença, en definitiva, que molts podem tenir dels candidats i acompanyants dels onze partits, i que és una de les bases fonamentals, sinó la fonamental, sobre la qual es basteix un procés electoral de caire municipal. Malgrat el planteig sornaguer de la frase de capçalera asseguraria que mai fins avui he escoltat tantes persones que manifesten no poder establir un mínim lligam entre el mateix paisatge quotidià que, cal suposar-ho, comparteixen amb molts dels candidats, i es pregunten si són de Sitges, si acaben d’arribar, si fa temps que hi viuen i ara han sortit de casa, o si han participat en alguna activitat de tipus associatiu o polític en els darrers quatre anys que permeti copsar si tenen un mínim d’interès pels afers col.lectius… És el que, per altra banda, pot interpretar-se com quelcom bastant relacionat amb els efectes dels relleus generacionals o dels augments de població, i ambdós factors envolten el context d’aquesta contesa electoral ja començada, en un municipi on la vida ja no es mou, només, al seu rovell de l’ou, per bé o per mal. Per un moment, tot plegat m’ha recordat el conflicte amb la partida de naixement d’Obama, que ha estat objecte de polèmica recent, i que ha permès al president tancar la boca del milionari Trump, amb el certificat que acredita que compleix una condició sine qua non per a qui es vulgui presentar a president dels Estats Units, com és la d’haver nascut en territori nordamericà. Vatua l’olla, s’imaginen que només es poguéssin presentar a l’alcaldia de Sitges persones que acreditessin la partida de naixement sitgetana? Abans de caure en un parany ideològic perillós, inadequat i pervers pagarà la pena esborrar les temptacions del soca-rel enumerant algunes de les grans coses que han marcat la història de la vila, i que han tingut autoria forània. No era de Sitges Rusiñol, ni Deering, ni tampoc no ho era Martino, ni Francesc Armengol, ni el doctor Pérez Rosales, ni Pere Jou, ni Ricard Salvat, ni el dissenyador de les escales de la Punta Salvador Viñals, ni Pere Stämpfli si volen un exemple recent respecte la resta… Ves per on, la perspectiva històrica ens permet establir, malgrat la disparitat de personalitats, un cert nexe comú entre ells: han estat persones que sabien el que podien fer, i com fer-ho sense estripar les cartes, ni malbaratar l’entorn que els captivà quan arribaren. I aquest és un dels valors que, vingui d’on vingui, més s’ha trobat a faltar en el Sitges desenvolupat d’avui, on de la combinació dels diners i de l’atrevida ignorància n’han sortit veritables bunyols.


És evident que hi ha persones molt viscudes que coneixen, o diuen conéixer, una gentada immensa. Llevat dels afortunats que poden afirmar-ho, no he pogut evitar pensar, a causa dels comentaris, en aquella eterna vindicació de les llistes obertes, la que es basa en l’hipotètic coneixement o confiança que els ciutadans tindrien de determinats candidats per a atorgar-los el seu vot. A partir d’aquí, la secció s’ha proposat la juguesca poc ortodoxa d’intentar fer una llista de vint-i-un amb l’afegit dels reserves, d’acord amb els criteris exposats, i confesso la meva incapacitat d’enfilar-la fins al final. O bé no conec prou gent, o bé no confio en prou gent, o les dues coses a l’hora. Conscient que no es tracta d’una questió de bones o males persones, perquè en pressuposo la bondat en la seva majoria absoluta, l’assumpte, tornant a l’inici, no és altre que el de constatar el desconeixement general que, davant d’unes eleccions, molts ciutadans només poden contrapesar a través d’empatia ideològica, programa electoral, o discurs més o menys convincent de l’alcaldable o futur regidor de torn. Arran de l’article de la setmana passada –el que apelava al sentit i a la sensibilitat- algú de vostès m’ha posat en safata una nova pregunta, que permet tertúlia gairebé perpètua: Què en saben de Sitges els candidats, i fins a quin punt les seves actuacions passades o futures es poden veure condicionades pel poc bagatge sobre allò que hem estat i sóm?


En poques paraules, la llei permet, i això és una gran cosa, que qualsevol ciutadà pugui presentar-se a unes eleccions, sense més entrebancs que els inherents a la tramitació bàsica de la constitució del partit o l’agrupació d’electors. Vaja que, com diria la lletra del tango que tant extraordinariament cantava, amb permís de Gardel, Julio Sosa, en l’aventura s’hi pot ficar lo mismo un burro que un gran profesor. Sabedors que el món és ple de gent extraordinariament vàlida, capaç, amb empatia i voluntat però sense titulació acadèmica, i també de negats, pretenciosos salpebrats de suficiència, amb títol i màster sota el braç, el context actual ha dut a la classe política, en plena caiguda lliure de credibilitat, a fer valer les capacitats de cadascú. Acabem la legislatura en la qual, per primera vegada, l’equip de govern ha parlat de professionalització al més alt nivell –inclòs el del sou- i fa ben poc n’ha començat una altra a la Generalitat sota l’apelatiu del govern dels millors. Hi ha necessitat d’ensenyar que a les llistes hi van persones acadèmicament i professional preparades, i això és bó, però el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure. Qui vulgui exercir un càrrec públic a nivell local hauria d’intentar conéixer amb profunditat la realitat del món que l’envolta, i el seu rerafons històric. I és aquí on, en alguns casos, les coses comencen a grinyolar... Bona sort a tots.