dijous, 27 de novembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Novembre


El càntir i la font

“Els responsables d'una promoció de pisos privada, que no es ven de cap manera, han ofert a l'Ajuntament l'opció de poder-la comprar -a preu molt interessant- o poder fer quelcom per a poder-la vendre com a pisos de promoció pública. (...) S'estan produïnt situacions que mai no haguéssim pensat fa dos anys.”


Jordi Baijet, 25 de Novembre



Divendres, 21. Vespre. Mercat Nou

Descavalcat del quadre d'honor dels edificis més lletjos de Sitges, qui prendrà el testimoni deixat per l'antic mercat nou? Qui s'incorporarà a la caixa més alta del pòdium dels nostres bunyols arquitectònics de major anomenada? El cert és que de candidats no en manquen. La llista anterior ja era prou extensa en nombre, i a la benvinguda incorporació d'alguns exemples de reformes i restauracions digníssimes -com la del xalet Navarra, protagonista d’un post molt enriquidor en el bloc personal de Beli Artigas- s'hi contrapesen d'altres que fan grinyolar l'ànima, com és el cas de la torre situada en aquella parcel.la de terreny a primera linea de mar, que durant tants anys només ocuparen les bardisses. Tant de bo seguíssin allí. Les enyoro. Molt. Han estat substituïdes per quelcom que, encaixat amb calçador en una superfície que demanaria una vivenda de menys volum, esdevé el paradigma de la desmesura estètica i de la incoherència respecte el seu entorn més immediat. L'exemple més fefaent de la inutilitat dels diners si no van acompanyats de sentit comú és aquesta dissortada edificació de proporcions gegantines, mediocre inspiració clàssica, i intencionalitat exhibicionista. Tot barrejat en un exercici de pretensió, lícit, respectable i lliure, però que topa de ple amb el perenne llegat de Martino. Ho sento. Necesitava dir-ho, mal que fos per una questió terapèutica.


Just abans de la inauguració oficial del mercat tingué lloc la roda de premsa, on els responsables de la reforma varen fer valer, a manca de dades, el tradicional aforisme popular del tot va bé si acaba bé. Davant d’un notable grup de càrrecs de confiança -perfectes i disciplinats en el seu paper de figurants, qui sap si delerosos que la tarda seguís endavant per a poder encapçalar la comitiva de rigor- l’alcalde expressà l'evident satisfacció general que ha aixecat l’obra entre paradistes, Mercadona, clientela, regidors i professionals implicats. És una evidència que val la pena manifestar en veu alta, més enllà que, des del mer pragmatisme polític, la gestió d’una patata calenta d’aquesta envergadura acaba de convertir-se, des d’ara, en una carta excel.lent per a ensenyar a l’oposició més recelosa. En una contundent arma d'estratègia electoral, que només tindran dret a aprofitar aquells qui s'arriscaren en el seu dia a tirar endavant allò que ningú no s'havia atrevit a fer amb anterioritat. A la reraguarda dues questions pendents: saber el cost total del projecte fil per randa, i en quina proporció serà assumit per la institució pública i l'empresa privada, i certificar si el conveni signat en el seu dia permetia o no a Mercadona la venda de producte fresc, ja que, almenys el dissabte, era fàcilment comprovable com la peixateria de la planta baixa bullia d’activitat, i no tot el gènere es venia en safates congelades. Així doncs, ara només cal que passi el sedàs del temps, per a poder fer les primeres valoracions un cop travessada l'empenta inicial que, malgrat les vaques magres, genera tot equipament nou de trinca.


Dissabte, 22

Estan canviant les maneres de vendre. M’acosten un humil full publicitari de groc llampant, que anuncia els productes de l’horta que vuit pagesos han decidit distribuir per la comarca, sense les imposicions dels intermediaris. Preparen les comandes a mida de les necessitats del client i les porten a casa…. Sembla que aquest és un fenòmen que s’està extenent arreu, una manera de retrobar l’època en la qual els magatzems frigorífics encara no havien adquirit el protagonisme absolut en la cadena alimentària, i els pobles s’abastien dels conreus del seu terme municipal, curulls de verdures, llegums, hortalisses i fruita fresca de la màxima qualitat. Els avis ho recordaran, de ben segur. A veure si serà cert que, ara que ens ho hem venut tot per mor del progrés encimentat, la vida de pagès podria arribar a ser un negoci de futur, quan l’economia especulativa el feia impossible de concebre fa quatre dies. Poden afegir-ho a la llista de paradoxes.


Dilluns, 24. Seu del Gremi de Constructors del Garraf

Tomàs Gracia desgrana un rosari de greuges a l’hora d’analitzar, davant de la premsa, la difícil situació del sector de la construcció, arran de la crisi. La lletania de pretesos culpables no deixa ningú sense responsabilitat: la banca, ara poruga i esquiva si es tracta d'obrir el sac dels crèdits, els mitjans de comunicació i la seva tendència a emfatitzar la part negativa de la realitat, les institucions públiques, que han permès que la cosa se’n vagi de mare i no han sabut frenar les ambicions més àvides, els sindicats que no fan costat als industrials o l'excessiu cost dels acomiadaments…. Vaja, que de la intervenció del president dels empresaris del totxo en surt esquitxat gairebé tothom menys els propis interessats, fet que, com a mínim, costa de creure, després d'una dotzena d'anys ben bons de facturació engreixada a cop de llei d'oferta i demanda. Ara, el punt de mira se centra en els Ajuntaments, com a administradors d'obra pública susceptible d’encarregar-se a empreses de la comarca, o com a receptors de propostes singulars, semblants a la que encapçala l'article d'avui. Molt malament han d'anar les coses per oferir a la casa gran una promoció sencera d'habitatge privat acabada de fer.....


Dimarts, 25

L'alcalde puntualitza la informació apareguda al Diari de Vilanova. Aquest Nadal no debatrà amb la família la seva continuïtat a primera línia, sinó el Nadal de l'any que ve. Prou feina té ara en decidir que caldrà prioritzar en el procés de redacció d'un pressupost restrictiu, que s'acostarà, en números rodons, a la meitat de la xifra revisada a mitjans del 2008. O sia, un import total situat entre els 35 i els 40 milions d'euros, que, davant dels 58 milions que foren aprovats el desembre del 2007, i augmentats fins prop dels 80 el passat Juliol, suposen l'assumpció d'una retallada considerable, que caldrà veure com repercuteix en l'administració de serveis. Per cert, si li insinuen a Baijet sobre qui pot tenir punts per a succeïr-lo, els contestarà que qualsevol dels membres del seu equip seria capaç d’entomar la responsabilitat. És d'elogiar una mostra de convenciment tan generosa, per bé que no se si molts hi coincidiran.


dijous, 20 de novembre de 2008

Tchaikovsky forever

Dues versions que m'entusiasmen de sengles obres mestres de Tchaikosky (1840-1893): El concert per a violí en Re Major, Op.35 (1878), i el concert per a piano Núm.1 en Si Menor, Op.23 (1874-75). No tindria prou espai per a parlar d'Isaac Stern i d'Emil Gilels, però no puc evitar destacar que aquests enregistraments formen part de l'època daurada de la història del disc, per qualitat artística i tècnica. Un període on confluïren, a més d'intèrprets mítics, productors discogràfics convençuts de la trascendència d'allò que editaven, i enginyers de so que aconseguiren uns resultats envejables encara avui amb la tecnologia actual. Difícil superar-ho.

















I.Allegro Moderato (17:29)

Isaac Stern, violí
The Philadelphia Orchestra
Eugene Ormandy
Editat originalment per Columbia (reeditat en CD/SACD per Sony Classical)
Enregistrat a l'hotel Broadwood de Philadelphia, el 23 de Març de 1958

















I.Allegro non troppo e molto maestoso (20:16)

Emil Gilels, piano
Chicago Symphony Orchestra
Fritz Reiner
RCA Living Stereo
Enregistrat a l'Orchestra Hall de Chicago, el 29 d'Octubre del 1955

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Novembre













Facebook



Que no tens Facebook?


Un petit recès aquesta setmana, perquè no tot sigui trinxar. Enriute'n dels safareijos de les nostres àvies, dels quartos de reixa, de les tradicionals trobades al Cap de la Vila, o de qualsevol plaça pública i barra de bar. El nou escenari de reunions col.lectives és virtual, es diu Facebook i és el darrer fenòmen d'internet, més enllà de Myspaces, Youtubes o Flickrs, i al costat de Twitters i Fotologs, als quals supera en prestacions, capacitat i flexibilitat. Si no saben del què els parlo poden començar a espavilar-se, perquè, sense excloure els hàbits del present, ni tampoc la nostra condició d'éssers humans que necessiten, i necessitaran sempre, mirar-se a la cara per a comunicar-se de debò, Facebook promet una revolució semblant a la de l'inefable Messenger, però des d'un altre concepte. Hi ha polítics, famosos, executius, músics, actors o empresaris, entitats i associacions, mitjans de comunicació, grups d'amics o locals d'oci. Tampoc no hi falten animals de companyia, aficions i aficionats, defensors i detractors d'ideologies variades i causes perdudes o no tan perdudes, motos i automòbils que demanen amistat, o grups que es reuneixen a partir d'innombrables fílies i fòbies.... Una febrada global, que ha provocat el nouvingut de més èxit dins d’aquest univers que els experts anomenen la xarxa social.


La història ve dels Estats Units, aquell país on la creativitat conceptual no sembla en crisi, malgrat s’ensorri l’economica. A la manera d'un guió cinematogràfic, els mitjans de comunicació expliquen com Mark Zuckerberg, estudiant de Harvard de 24 anys, que als 11 ja s'havia empassat un manual sobre llenguatge de programació informàtica -beneïda criatura- va rebre una còpia del llibre de les cares, la publicació de caire intern on hi constaven les fotografies dels qui serien els seus companys de classe, amb una breu ressenya biogràfica de cadascun. El 2004, mentre cursava segon de psicología, Zuckerberg ja tenia enllestida una versió on line del volum que li entregaren quan entrà a la universitat. En un mes, explica el dominical de El País, tres quartes parts del campus ja s'havia apuntat a The Facebook, i avui, quatre anys més tard, el portal aplega prop de 100 milions d'usuaris d'arreu del món, que han permès al seu creador entrar directament a la llista Forbes, amb una fortuna personal de prop de 1500 milions de dòlars. Conclusió, la gent contenta, i negoci rodó pel creador d'aquest gran joc de les coneixences. Primer consell, doncs: si veuen als petits de casa llegir un manual del tipus Informática para torpes o C++ para bobos, entre els llibres de les tres bessones, els dibuixos de Pocoyó i Doraemon, o els mastegots de Bola de Drac no els aturin....darrera hi pot haver uns genis en potència, als quals no convindria frustrar la vocació.


L'entrada d'un usuari a Facebook acostuma a seguir les mateixes passes de la vida real. Algú li suggereix a algú altre que s'hi fiqui, i, un cop dins, resulta difícil mantenir-se passiu davant del rosari d'eines disponibles per a posar-se en contacte amb d'altres amics, amigues, coneguts, conegudes, saludats o saludades presents a la xarxa. El cert és que si els inicis no venen acompanyats d'una mica de mesura, hom corre el risc d'apuntar-se de forma compulsiva al que volta per la pantalla de l'ordinador, siguin persones, grups, causes, activitats o propostes de tota índole, sense pensar massa en les conseqüències en la sensibilitat, que pot provocar la pressa implícita i consubstancial a un sistema que fa les coses prou fàcils, com per a que, en pocs segons, ja sigui possible allò que en la nostra vida quotidiana acostumem a fer de manera més asserenada. Les possibilitats d'ensenyar la intimitat pròpia i de contemplar l'aliena són a Facebook tan immenses, i, fins a cert punt, tan fora de control, que, de no obrar amb prudència, les sorpreses poden amagar-se darrera de cada connexió nova. I el cert és que l'eina és d'una potència tal, que permet desenvolupar fins a l'extrem tot allò de positiu, i de negatiu, que hi pot haver darrera les relacions humanes, des de l'únic criteri inicial del sentit comú. A diferència d’altres propostes que conviuen a internet, aquí, per fortuna, la identitat acostuma a fer-se present amb noms i cognoms, i em diuen que les amistats poden desfer-se clicant una opció del menú, sense que l’altra part en sigui coneixedora, fet que complaurà als qui no desitgin passar pel mal tràngol d’abordar la situació des d’una perspectiva més, diguem-ne, humana i real. I dic les amistats, prenent en consideració que aquesta paraula no té el mateix valor per a tothom. Segons el Facebook sóc, per exemple, l’amic 255 de qui ja va en camí dels 300 hores d’ara. Penso que ni James Stewart a Qué bello es vivir en tenia tants, d’aquí que no deixi de trobar-li el mèrit a l’assumpte, i que m’hagin cridat molt l’atenció les llarguíssimes llistes d’alguns usuaris i usuàries. Benvinguts siguin els 300, els 400 o els que siguin, mentre ho puguin ser de debò. Sigui com sigui, com que l’estri bàsic per a trobar-los s’anomena Personas que tal vez conozcas, és evident que tots en tenim moltes d’aquestes, i sempre hi haurà qui, a partir d’una major o menor afinitat vers qui sigui, li acceptarà una proposta d’amistat en xarxa, mal que sigui per a exercir el venerable, i molt sovint pervers, ofici de la xafarderia. Per la resta, no és estrany que els equips de recursos humans de moltes empreses ja hagin tombat la mirada cap a una font d’informació obertament explícita i actualitzada com la penjada aquí.


Sitges en general, i els seus veïns i veïnes en particular –especialment els més joves-, també tenen presència a Facebook. Clicant Sitges al cercador, apareix un llistat de gairebé 170 grups, que van des dels creats per antics alumnes de les nostres escoles, fins als que enyoren el paisatge pre-autopista, amb esplèndides fotografies de l’abans que no tornarà, passant pels locals d’oci nocturn, les entitats esportives, les colles de la Festa Major, els veïns que viuen sobre la via -i que lamenten que encara avui més d’un els miri amb la displicència associada al sitgetanisme malentès- o, ves per on, algun partit polític a l’ombra, que sembla, o almenys això diuen, que ja ha trobat candidat. Un petit món molt agraït de veure pel que té d’expressió pública de l’activitat de l’anomenada societat civil. Entre les causes i/o reivindicacions no he trobat res sobre el xató, però si, en canvi, una lluita pel canó de Sitges, que vol que torni l’artilleria que quedà a Vilanova, arran d’una donació centenària.I deixo pel final un grup definitori. El que ha creat Eduard Muntanya, i que ja compta amb 5.056 membres adherits. És el següent: Perquè m'agregues d'"amic" al Facebook si mai no em saludes pel carrer??. No em diguin que no és el més ver retrat de la hipocresia diària.


Vaig al mercat. Fins la setmana que ve.


dijous, 13 de novembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Novembre






















L'interior del mercat nou, el passat dilluns.




El mercat reviu




Divendres, 7 de Novembre

A un any i mig de les darreres eleccions municipals, globus sonda al Diari de Vilanova: “Corre amb insistència pels passadissos de la política municipal sitgetana que l’alcalde Jordi Baijet decidirà la seva continuïtat més enllà del 2011 aquestes pròximes festes nadalenques. Sembla que Baijet vol sotmetre a la consideració de la seva família més propera la possibilitat de continuar abanderant els socialistes en un altre mandat”. L’article, de prosòdia florida i propera a l’autocomplaença, apunta a tres substituts possibles i/o probables. Endevina endevinalla: Armand Paco, Marc Quero i Elisabeth Pérez. Qui prefereixen, en cas de preferir algú? Estic per pensar que, més que córrer amb insistència, hi ha qui aparenta prou interès en que corri amb insistència el rumor del relleu. I jo que em creia que tothom tenia la crisi al cap, i no estava per a plantejar d’altres ambicions… En fi, cada casa és un món i cada persona un misteri.


Dissabte, 8 de Novembre. Edifici Miramar.

Tranquil.litat absoluta a la sala d'exposicions més maca de Sitges, revestida de color marró tabac que potencia amb elegància l'obra exposada. Si l'acte de crear és l'acte de néixer, com declara Humberto Tran en les pàgines centrals del catàleg de la exposició, l'artista, a la manera dels gats, ha nascut vàries vegades, tot intentant desenvolupar un llenguatge que es manifesta molt sovint a través de les figures geomètriques, i d'unes textures de matèria que emergeixen del suport amb decisió. És l'expressió artística d'aquell il.lustrador de còmics que va trobar en la pintura el camí de la plena i lliure creativitat, fins al punt de plantejar-se la creació d'un corrent artístic per a refermar-ho. No els deixarà indiferent, encara que els costarà de digerir als qui cerquin sempre una explicació a allò que veuen, més enllà de veure-ho.


Dilluns, 10 de Novembre. Mercat Nou.

Fa mesos, la secció fou convidada a passejar-se per les obres del mercat nou, quan el més calent era a l’aigüera de la incertesa, la rampa del pàrquing derruïda feia basarda, i eren visibles les columnes de l’edifici plenes de les nafres produïdes per aquella patologia del formigó que ningú no va copsar, fins que va aparéixer, ves per on, sense haver de gratar massa….. Aleshores, el cap del regidor bullia, mentre es passejava per aquesta babel de multipropietats carbonatades per l'ús de materials impropis, enmig de mostres de rajola, tancaments d'alumini, i planxes metàl.liques coarrugades de pela amb cinc i dubtosa dignitat. La setmana que ve s'inaugurarà la reforma que partía d'una herència enverinada: Un edifici lleig, fallit de concepte i execució –sens dubte obra d’una mala nit del consideradíssim Carles Ferrater- al qual s'hi afegia l'amenaça administrativa de tancament, perquè algunes zones de la infraestructura no complien amb les mínimes normes sanitàries exigides per l'administració. Per acabar-ho d'adobar, el projecte havia d'enfrontar-se a un garbuix administratiu d'enorme magnitud, al tractar-se d'un immoble que reunia i reuneix quantitat d'interessos individuals, entre llogaters i propietaris, privats i públics. Avui, a l’entorn del desenvolupament de la reforma del mercat nou se'n poden questionar tres aspectes, que, en qualsevol cas, romandrien en l'àmbit dels condicionals verbals, sobre els que resulta estèril donar-hi més voltes, atès que les postres del menú ja són coll avall. Es podria haver tirat a terra i començar de zero, es podria haver trobat alguna solució provisional, i es podria haver forçat la negociació, per ajustar un pressupost que, a diferència d'allò que es digué en el seu dia, no resultarà una ganga per l'erari públic. Hores d’ara, sense menystenir les xifres, l’interès se centra en la feina acabada.


Superades les controvèrsies, vaig tornar a l'obra el dilluns, per gentilesa del regidor hipotèticament alcaldable, segons la premsa vilanovina. Serà bo començar abordant les generalitats de l'assumpte, que poden resumir-se en una frase del tipus venint d'on es venia, qualsevol actuació sobre el mercat havia de ser bona per força. El problema no era altre que trobar el camí prou planer per a remuntar un malalt en estat catatònic. En general, seguint la imatge metafòrica, i llevat d'algunes questions de matís, el treball de l'equip mèdic pot qualificar-se de molt meritori. Per començar, l'edifici actual no s'assembla en res al seu predecessor, del qual gairebé només en conserva el volum, i s'orienta ara, decididament, cap on hagués hagut d'orientar-se sempre. La solució adoptada a les façanes principals, que juguen amb una combinació de blanc trencat i marró xocolata, en què la marquesina esdevé un element definitori de la planta baixa respecte la resta, és molt pròpia d'alguns exemples d'arquitectura barcelonina recent, i respecte al monòton i antiestètic gris plom, que teniem tant interioritzat dins de la nostra sensibilitat col.lectiva, suposa una alegria per a la vista. Pel que fa a la façana del pàrquing, i la resituada rampa d’accés, que s’enfila, ara, des de l’extrem oposat del gran rectangle, la solució final, potser no ideal, però molt millor que la proposada des de l’inici, ha aconseguit amagar els cotxes de mirades externes, gràcies a l’ús d’uns tancaments en làmines horitzontals que, tot jugant amb l’efecte visual del seu gruix, dibuixen dos tipus de franjes verticals que, alternativament, cobreixen la part superior de la llarguíssima paret de la estació.


Si, abans de la reforma, al mercat s’hi entrava per unes enxiquides obertures, pròpies d’una estació de metro de tercera, els arquitectes han pensat en dos grans i airosos vestíbuls, plens de vidre i d’estètica Banca Catalana, que suggereixen al visitant l’accés a un àmbit d’aspecte cuidat i modern. I així és. Tenint en compte totes les limitacions imposades per la configuració de l’espai, des de l’entrada de la plaça de l’estació, que mena a les reformades botiguetes de l’antiga galeria, pot contemplar-se una bonica perspectiva del passadis central del mercat, que destaca al fons per la seva lluminositat. Aquesta seria, segurament, la qualitat més destacable per poc observador que el visitant sigui. El nou mercat ha guanyat en claror i sensació d’amplitud ben ordenada, virtuts algunes d’elles pròpies de qualsevol equipament nou, però que en el cas que ens ocupa, prenen una consideració superior. Qui vulgui una impressió més contundent ha d’entrar pel carrer Illa de Cuba. Amb una alçada de dos pisos ben bons, aquest gran distribuidor permet la visió conjunta de l’àmbit del mercat, situat al pis de dalt, i el de Mercadona, al pis de baix. Àmplies escales i benvingudes passarel.les mecàniques oferiran la comoditat que qualsevol client desitja. Per acabar, Mercadona serà un revulsiu, però això ja són figues d’un altre paner…..El temps dirà si tothom en sortirà guanyant, o algú en sortirà perdent. D’entrada, cal pensar en positiu. La reforma s’ho val. El mercat ja no és l’aneguet lleig del conte.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Tardor


Natureland - Letus Extreme Film - HDTV from Tom Guilmette on Vimeo.

A la xarxa hi ha veritables mostres d'excel.lent llenguatge audiovisual. Tom Guilmette és un magnífic càmara, director de fotografia i editor de televisió. En aquest petit clip es passeja per el parc de Natureland, que serveix d'escenari per a presentar l'obra de l'artista Manuel Guerrero Mora.

Un relax per els sentits, acompanyat per la meditació de Thaïs, de Jules Massenet.

diumenge, 9 de novembre de 2008

La millor imatge gràfica d'Obama




























Aquí la teniu. És perfecta, perquè s'inspira en les essències del millor cartellisme del segle XX. Pocs elements, equilibrada composició -en volums i ús del color- una gran imatge central i grafia sense artificis. Gran, contundent, potenciadora d'un missatge que s'expressa des de l'abstracció semàntica. No ha estat la publicitat oficial de la campanya presidencial de Barack Obama, però a Chicago varen entendre que era la millor per a penjar als carrers l'endemà de la victòria del candidat demòcrata. El seu autor, Shepard Fairey, començà fent graffitis i, de fa anys, és un dels dissenyadors gràfics més influents de Nordamèrica, amb una carrera professional digna de tots els elogis, que pot seguir-se a través de la web del seu propi estudi.

Una obra d'art?. Ho asseguraria.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Pablo de Sarasate (1844-1908)
Fantasia de Carmen (Op.25)
Basada en els temes més populars de Carmen de Georges Bizet

Gil Shaham, violí
Orquestra Filharmònica de Berlín
Claudio Abbado
Enregistrament en directe a la Philharmonie
31 de Desembre del 1997


DVD ArthausMusik

dijous, 6 de novembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Novembre


Sociovergència
municipal


Divendres, 31 d’Octubre. 22:30h. Teatre Prado

En Luís Mejía de fa vint anys els diu, des del respecte i la franquesa, que tot el que s'ha vist en la versió del Tenorio d'en Janio, representada al Prado el passat cap de setmana, és millor que el que es va poder veure l'any 1988. Tot menys..... la mesura del temps, de la dinàmica i del ritme de l'espectacle, excessivament llastat per un farcit digne del millor capó de Nadal. Un reloj para Don Juan!, cridaria en veu alta, davant d’aquesta representació capaç de posar a prova les pròstates més sensibles, i l’insomni més recalcitrant. Per la resta, només bones paraules. La base de l’adaptació de l’obra segueix aguantant dignament l’inexorable pas del temps, i el conjunt de les interpretacions ha estat d’un gran i compensat nivell, tan pel que fa als veterans com pels acabats d’arribar al món de la tragicomèdia. D’entre elles voldria destacar-ne quatre: Mercè Garcia féu un retrat de Doña Inés carregat de matisos, lirisme i ple de comicitat natural. Fina Fontanet va sorprendre amb la seva esplèndida creació de Brígida, tan seriosa com picarona, tan extremada com subtil. Perfecta. Els partenaires masculins del repartiment mereixen els mateixos elogis. La combinació entre Miquel Forns i Joan Duran funcionà amb eficàcia, agilitat en els diàlegs i empenta manifesta en la caracterització dels personatges. Enlluernador vestuari i escenografia acurada, tenint en compte les limitacions de l’època pre-fundació, en la qual es troba el tronadíssim i venerable teatre, acabaren d’arrodonir la vetllada. Prop de tres quarts de tres de la matinada, Xavier Canals i Janio Martí saludaren a l’esforçada concurrència, que va respondre amb entusiasme a una feina ben feta.


Dilluns, 3 de Novembre. 19h. Saló de Plens

Assumint que els esdeveniments m'han posat en safata una capçalera cridanera, el cronista es queda amb la definició d'Àngels Parés. Allò que es va oficialitzar dilluns, hores abans del ple, és un acord i no un pacte amb la trascendència congènita que li escau al mot. Si m'apuren, podria considerar-se com a pacte cojuntural, tot i que sigui evident que, en principi, no hi ha prou elements que permetin extrapolar-lo a d'altres àmbits o límits cronològics. O si? La regidora d'Esquerra Republicana ha pogut argumentar el suport del partit a les ordenances fiscals, a partir de la experiència de l'any passat, i de l'anàlisi de les propostes acceptades enguany. L'alcalde i el cap de l'oposició han posat per davant el sentit de la responsabilitat -aquell que és bo fer valer sovint en la vida política, i que, a la vegada, permet aturar la majoria de crítiques- i un fair play que asseguren haver mantingut des del primer dia de l'actual legislatura, malgrat que fa ben poc la presentació de les propostes de Convergència i Unió per afrontar la crisi fos vista com un gest de deslleialtat institucional, que enutjà força l'equip de govern, per entendre que trencava la discreció pròpia del procés de debat sobre la questió, acordat, amb més o menys èmfasi, amb totes les forces polítiques. Sigui com sigui, una negociació sempre comporta renúncies, i està per veure qui ha cedit més en la de les ordenances, respecte les aspiracions inicials. Acceptada la benvinguda i compartida decisió de no tocar les taxes dels serveis assistencials, Miquel Forns assegurà la setmana passada que la federació demanaria la congelació de l’IBI, almenys de la part que és responsabilitat del municipi. Després de l’acord, l'IBI, que és la veritable mare dels ous, augmentarà un 4 percent, fet que contradiu l’exigència anterior, per bé que suposa vuit dècimes menys del previst per l’equip de govern. A les penes punyalades, i al darrera un got de ví. Vull creure que tothom ha fet números des de la convicció de no apretar més als ciutadans del que ja ho estan hores d'ara, mentre s'intenta no descavalcar la caixa de la institució, seca com una penca de bacallà. Diria que Forns tindrà més feina que Baijet per a justificar l'acord assolit, davant de militants i simpatitzants, perquè, des del punt de vista de la estratègia política, no deixa d'ésser una aposta arriscada per a qui mai no ha deixat de questionar sense embuts la gestió de les finances de l’Ajuntament. La resta de la oposició demanava més, i fa bé de demanar-ho. Tots demanariem més, sens dubte.


Entre les darreres manifestacions de l'alcalde davant de l'escenari actual de crisi, m'ha cridat especialment l'atenció una que té quelcom de declaració d'intencions, i que vindria a dir que els diners no són el més important de la vida. Servidor creu que ja ha passat prou vivències per a poder incorporar-se a aquest pensament sense restriccions. És una bona màxima, edificant, alliçonadora, empàtica i, segurament, més propera als sentiments que al pragmatisme. A la vida real, molt em temo, però, que potser topa amb les evidències d’un model d’administració pública que ha permès, i permet, l’existència d’alguns exemples contradictoris amb la linia ideològica de la màxima autoritat sitgetana. Hi vaig caure mentre escoltava un dels debats del ple, que girà a l'entorn del sou de la senyora Y, que, amb complements per objectius inclosos, pot arribar als 85.000 euros, partint d’una base establerta en 60.000. L’equivalent, si fem cas a les pàgines del suplement d’economia de La Vanguardia del dia dels difunts, als ingressos dels agents de valors i serveis financers de Nova York. Dividits els hipotètics 85.000 euros en catorze pagues, toca a uns 6000 per paga. O sia, en el millor dels casos, hi ha algú a l’Ajuntament que pot arribar a cobrar cada mes prop d’un milió de les antigues pessetes, i el doble el Juny i el Desembre. Déu n’hi dó. I, segons va afirmar Baijet, responent a les incisives i vehements apreciacions de Lluís Marcé, no és l’únic lloc de treball així remunerat. En conseqüència, la resta d’afortunats o afortunades deu trobar-se en algun lloc o altre, mal que sigui per a completar l’estadística, que voldria no massa llarga. Ara podria enfilar un discurs tendenciós i pervers, sobre les possibles justificacions de retribució tan generosa, que complauria als delerosos de canya setmanal. No caldrà, perquè…. Vostès ja m’entenen. El problema no rau en la persona que la cobra –no és pas culpa seva, ni seria just carregar-li el mort per això- sinó en els criteris en els quals s’ha basat qui li paga, per a pagar-li. Així de simple, i de dolorós quan es tracta de diner públic. Dolor que augmenta, encara, si l’assumpte es contempla en les circumstàncies actuals. En conclusió: Conscients que l’aforisme popular explica que hi ha qui viu per menjar, i hi ha qui menja per viure, també hi deu haver qui cobra per a viure i qui viu per…. Qui sap si el millor acord entre polítics hagués estat el d'impulsar mesures per a evitar excessos d’aquesta mena. Ara, i en el futur.