dimecres, 18 d’agost de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 21 d'Agost


Els anys, i la Festa



“Jo tinc la teoria que aquesta gent que es passa la vida dient: 'és que abans tot era millor, perquè abans.....' Miri, deixis estar de punyetes: abans vostè era jove i ara no ho és”


Josep Perea, 9 d'Agost



I ara vindria allò de: Perdoneu, però algú ho havia de dir!. I ho expressa així, amb aquell posat desmenjat d'home de tornada. I el cas és que no li manca raó al pregoner. M'ho comentava una sitgetana durant la presentació de la interessantíssima exposició sobre els gegants de la vila al Retiro: ara més que mai, el factor generacional marca les vivències de la nostra Festa Major. Com, segurament, passa arreu. Agradi o no, i amb tot el respecte pels que volen passar-la fora, o els que, pel que sigui, no se senten identificats amb el que és a punt de començar d'aquí poques hores, és difícil trobar una època del calendari on el veritable esperit de col.lectivitat s'expressi de manera més positiva i vital. I aquesta força, aquest ànim de conviure des de l'alegria de trobar-se en els mateixos llocs on fa un any també hi erem, és un valor impagable que encara mantenim ferm, i en el qual han tingut un paper molt rellevant, per no dir decisiu, els joves, i aquesta forma expansiva, desinhibida i deixada anar de participar en els grans esdeveniments. Abans de seguir, cal tornar a l'inici, per a incidir, en el fons, en una questió ja debatuda, recorrent, que cada any torna amb la mateixa intenció. Molt em temo, i això és propi de les grans ocasions, cerimonials o diades assenyalades, que sovint mitifiquem la Festa Major del passat, tot intentant comparar-la amb la seva pròpia imatge actual, a la recerca de les set diferències. I, també sovint, de la comparança, sempre condicionada pel record nostàlgic, n'acostuma a sortir perdent la d'avui, quan, posats a comparar amb els peus a terra, és molt probable que el balanç no sigui així de categòric. Tampoc no es tracta de cap competició, però, inevitablement, i de manera cíclica, sembla que retrobem el passat no pas per aprendre’n d’ell, sinó per a propiciar una certa tendència a l’enyor que, a més d’innecessària, du una certa dosi d’involucionisme, de perpètua admiració vers un temps idealitzat i bucòlic que, de ben segur, no sempre deuria ser tan falaguer com s’explica. Faig memòria de nou, des d’on l’experiència em permet recordar. O sia, des dels temps de les festes de Sant Jaume al carrer de la Palma, dels assajos al Cau d’una colla de grallers memorable, dels duels a l’entrada de grallers, o de la no celebració de la ballada final…. Ha plogut força i, llevat de l’entrada de grallers, la Matinal i la baixada de les escales després del castelldefoc –ara encotillada per la massificació i les escrupuloses i necessàries mesures de seguretat- m’atreviria a dir que, tenint en compte el context actual, la Festa Major supera, amb escreix, qualsevol comparació amb la celebració que pugui recordar de fa trenta o trenta-cinc anys enrere. Posats a mirar enrere, i encara que a ulls d'avui pugui resultar anacrònic o desfassat, em ve al cap aquell impacte que oferia el grup de timbals i cornetes de la Creu Roja –que feia vibrar les cases sense perdre mai la cadència- o la banda del regiment de Jaen 25, que, fins i tot, s'havia atrevit amb alguna Santa Espina en versió concert, interpretada de manera digníssima. Això ja és passat. Un record bonic i superable.


És cert que ens trobem amb una celebració que juga al límit. En tres dècades, a la Festa s’hi ha afegit més de tot. Més balls, més espectadors, més participants en les cercaviles, més foc, més beguda, més actes abans i després, més gralles, més timbals…. Fins i tot, més xurros! Està clar, doncs, que no podem comparar allò incomparable, ni voler recuperar allò irrecuperable. Malgrat tot, alguns s’entesten en comparar vivències, sentiments que afloraven de manera més profunda quan la Festa es desenvolupava en versió reduïda, a la mida d’un petit poblet on tothom es coneixia. És evident que, des d’aleshores, s’han perdut llençols que poden tenir un significat important des del punt de vista del manteniment de la tradició, o de la seva pervivència. Però estirar dels records no deixa d’ésser arriscat, perquè l’abans de la Festa Major tampoc no està farcit de flors i violes. Cal anar amb compte, perquè –i ara ve una llista llarga i ampliable- mai fins avui el Sant havia arribat de forma més lluïda, mai fins avui els aparadors dels comerços s’havien cobert amb més categoria, mai fins avui l’ofici havia congregat una espectació semblant, mai fins avui el castell de foc havia fet tremolar la terra, mai fins avui la sortida d’ofici, tot i el ritme que imposa la magnitud de la cercavila, havia assolit una espectacularitat semblant, mai fins avui l’exposició del Sant s’havia fet amb l’exquisidesa que enguany es demostrarà renovada, mai fins avui s’havia filat tan prim en tots i cadascun dels detalls de la nostra Festa gran… i, possiblement, mai fins avui petits joves i grans havien viscut la Festa Major de manera tan apassionada, i durant tants moments de l’any, gràcies a fotos, videos, quadres, dibuixos, figuretes o objectes de tota mena. Tampoc mai fins avui s’havia vist tanta creativitat samarretaire pel carrer. És un signe, imparable, dels temps. Un estendard generacional, un element vinculador, un testimoni de la vivència de grup, expressat a través de les formes més diverses, com així ho testimonia l’exposició oberta dijous al Retiro, organitzada pel col.lectiu Anelles, amb el metafòric títol del ball de les samarretes. Els joves de vint anys han estat testimonis d’un sol model d’entrada de grallers. Per a tota una generació, doncs, no hi ha hagut cap altra entrada de grallers que no sigui la que, a la vegada, és denostada per a molts, arran de l’actitud d’uns quants. Paradoxal… És evident que queda molt camí per a recórrer, i que, malauradament, serà molt difícil que determinats moments recuperin allò essencial que han perdut arran dels canvis. La Festa Major també ha fet dissabte, i ha canviat al compàs de la societat, perquè de la societat ha nascut, amb la societat conviu i, en el fons, és i serà la societat qui la farà caminar cap on la majoria vulgui, per convicció o omissió, i sense necessitat que es busquin culpables d’allò que ja no és com era. Els èxits i els fracassos mai no haurien de personalitzar-se, quan es tracta d’esdeveniments on cadascú, des de la seva pròpia responsabilitat, hi té un paper a jugar.


Amb aquest, la secció portarà quinze anys escrivint sobre la Festa Major. I ara, la meva Festa Major és la de les petites coses. Aquella a la qual no li preocupa que la processó trigui més o menys, o que vagi tallada o no, ni la majoria de temes de debat que, no per interessants, deixen de ser els de sempre. Només vull viure-la. I punt. Valgui una imatge. La primera imatge que de fa dies tinc imaginada. Obriré el balcó de la Silvia i en Janio i, des de l’altre costat del Cap de la Vila, arribarà la primera salutació sentida, que les circumstàncies encara faran més emotiva. I no serà l’únic record. Al carrer, la festa serà sensacional, i, dins de cadascú, ho serà si l’any, les circumstàncies, les alegries o les clatellades acompanyen o aclaparen. Benvingut de nou, Nadal d'estiu. Bona Festa Major a tothom.


dijous, 12 d’agost de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 14 d'Agost



Ara!




Dissabte, 7 d’Agost. Tarda.

Per fortuna, Sitges no fou escollida Paisatge favorit de Catalunya. I no és que aquell vídeo de TV3 fos mentida –o una veritat arregladeta- sinó que, definitivament, no podem meréixer la distinció amb el rosari d’espectacles vergonyants que s’amunteguen durant l’estiu, i que ens acostarien, probablement, i sense cap mena de restriccions, al més adequat títol de Paisatge castigat de Catalunya. És aquest, sens dubte, el que s’escauria a la mena de conjunció planetària que ficà els nostres indrets emblemàtics en el punt de mira de les plagues estacionals sense aturador, la tarda del passat dissabte, on, per enèsima vegada, l'espai públic fou envaït, desbordat, degradat, violentat i esclavitzat per les circumstàncies. El civisme és de vacances, i l'evidència clama al cel: això és un campi qui pugui, el regne de la permissivitat absoluta. Per a qui encara no s'ho acabi de creure, faig un repàs telegràfic al resultat d'una passejada que m'hagués convingut evitar. Primer. En el seu dia la secció es va referir a la laxitud amb la qual es deixava que el Recó de la Calma fos indret destinat a la venda de quincalleria diversa i actuacions de músics de carrer. Ara, el fenòmen s'ha extès lliurement. Es ven el que sigui i on sigui: al portal de Santa Caterina, al lateral de la parròquia o a les escales de la punta, incloent-hi els bancs, convertits en aparadors cojunturals de cd's, barrets, ventalls, ulleres o bosses de mà. Ningú no pot seure, que no sigui el venedor es clar. També en el retomb de l'espigó, allí on la sirena d’en Pere Jou ens acompanyà en enyorades fotos familiars, les mantes omplen la superficie sense cap escrúpol ni pudor. Ja no em refereixo, com és obvi, al panorama dels carrers Marquès de Montroig i Parellades, on s'ha instaurat, fins i tot als portals de les cases, la venda ambulant de qualsevol cosa. Segon. En paral.lel, la crisi ha provocat una inflació de petits espectacles al carrer. El Cap de la Vila se'l reparteixen entre un marionetista que deleix a la canalla, un equilibrista amb boles de vidre, i un home que fa bombolles de sabó i que no és Pep Bou. Depen del dia, el lloc de preferència se'l queda un o altre, qui sap si amb permís o sense permís d'aquells que han de donar-lo. Uns metres més enllà, a la confluència entre els carrers Jesús i Illa de Cuba, una parella que ven collarets practica els malabars en companyia d'un gos que es grata compulsivament de net que deu anar.... Finalment, si passen pel Cap de la Vila, els suggereixo que girin la mirada vers la boca del carrer Sant Francesc. Si ningú no les ha rescatades, seguiran penjades d'una estesa elèctrica que travessa el carrer, un parell de sabates lligades pels cordons, que vagin a saber com arribaren a talaia tan elevada. Millor no pensar-hi. I tercer. Suposadament, a baix a mar les obres de reforma del passeig de la Ribera havien de servir per a pacificar el trànsit i, sobretot, per afavorir les passejades sense complicacions. Avui, la caixa única, i llevat d'honorabilíssimes excepcions, sembla haver tingut un únic objectiu, que no és altre que el d'ampliar les terrasses dels establiments, fins el llindar de la calçada per a vehicles. O sia que, ara per ara, i fins que ningú no digui, mani, limiti, ordeni, o consideri el contrari, els vianants no transiten majoritariament per la vorera, perquè la vorera és ocupada per taules i cadires. A l'altre costat, les motos han trobat noves places estratègiques on aparcar. A més de seguir-ho fent sota el monumental ficus, ara els voltants dels nous parterres sorgits de la reordenació de l'entorn del Greco serveixen d'aparcador en bateria, perquè aquí no perd el temps ningú... i s'aprofita la mínima oportunitat. Torno a casa questionant-me si algun dia Sitges arribarà a poder equilibrar la balança entre la necessitat de mantenir la seva economia, i l'obligació de respectar, i fer respectar, l'entorn on es desenvolupa. Tot allò que no hauriem de permetre i permetem és el que es podia veure la tarda del dissabte 7 d'Agost, durant la qual hom desitjà varies vegades que fos Setembre. Us he mirat Santa Tecla… i he vist un desastre.


Dimarts, 10 d’Agost. Vespre.

No cal ficar-hi morbo. M'agrada el programa. M'agrada el cartell i la bossa. I m'agrada molt dir-ho, sota pena de decepcionar a aquells que, erròniament, creien que servidor gaudia fuetejant programes de Festa Major, com si no em vingués de gust fer altra cosa durant les vigílies de Sant Bartomeu. I és cert, hi ha errades en la publicació. Des de la foto equivocada dels diables de l'Agrupació, fins a la línia de text que ocupa una columna aliena i confon al lector que vulgui assabentar-se dels actes del dia 21, tot passant per la sorpresiva coincidència en el segon cognom entre Joan Yll i qui signa, en l'article sobre els pregoners, o algunes faltes ortogràfiques. Dóno per segur que els responsables en són plenament conscients. Em permetran, però, que posi en valor el que crec que cal posar, que no és altra cosa que el concepte. Resseguint l'estela d'un model estètic molt vigent, com és el d'alguns suplements de premsa periòdica, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut treballar amb un suport complicat d’imprimir, i un format de dimensions tan agraïdes com arriscades, on -si no es va amb compte amb la combinació de les proporcions entre imatge i tipografia, i la seva disposició final en el paper- es pot malbaratar fàcilment l'impacte visual dels elements que s'hi incorporen. No és aquest el cas. Llevat dels pocs exemples on potser el text queda una mica perdut enmig de molt de blanc, el programa sap jugar amb bones fotografies a pàgina sencera o panoràmiques a doble pàgina, i amb una estructura de composició sempre equilibrada, vistosa, moderna, variada i captivadora a primer cop d'ull, on els continguts respiren lliures de les angoixes d'espai. Una felicitació als autors i a la coordinadora del programa, Mònica Gallardo. Segueixo. Encara que sembli mentida, no és fàcil per a un pintor esdevenir cartellista, per allò d'haver de jugar en un camp on, per damunt de tot, cal servir al missatge final, sovint potenciat pel text que ha de prendre protagonisme. Pilar Mena, acostumada a fer abstracció festamajonera en samarretes, carretilles i objectes diversos, ha plantejat un cartell sobri i efectiu, on la dualitat mana. Que Sitges tingui un artista de la dualitat, i que aquest artista de la dualitat hagi il.lustrat la nostra Festa Major innombrables vegades, no eximeix que la dualitat pugui abordar-se des d'altres perspectives. Així ho ha fet Pilar Mena, des de la seva personalitat marcada i definida, i amb un trompe-oeil ben trobat en els ulls dels gegants. És un treball excel.lent. La comissió ha jugat sobre segur, i l'ha encertada. Això sí, la bossa té un aire Alborsià.


Dimarts, 10 d’Agost. Nit.

Dies abans de la segona xerrada al Janio’s, i en una d’aquelles converses que no porten enlloc, perquè enlloc arriben les paraules que s’hi vessen, el graller i el timbaler a l’uníson em deixaren anar una declaració del tipus cop-de-puny-a-l’estómac: L’entrada de grallers és morta i enterrada. No em negaran que la manifestació a dues veus despren un aire de tragèdia, al qual s'hi podrien afegir altres frases no menys contundents, a l'entorn de l'ús d'un repertori que de vegades pot suposar “carnaza para las fieras” (Blai fill dixit). Alguns grallers alerten del nivell precari que tenen vàries colles, dels perills inherents a l'endogàmia musical sitgetana, i aborden el seu gran moment de la Festa Major des de la resignació i l'emprenyamenta, perquè el creuen irresoluble. Exageren?


dijous, 5 d’agost de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 7 d'Agost




VentdelCau (Capítol IV)

“Varem creure que seria bo portar tota la documentació al fiscal de delictes patrimonials i arquitectònics, el Pelegrin. El mateix que està portant el cas de l'hotel del Palau (...) Estem a l'espera de si ho accepta o no."


Beli Artigas, 31 de Juliol




No guanyarem per denúncies, ni per capítols ja ho veig. Em perdonaran si això pot haver sonat un pèl massa frívol, tenint en compte la trascendència de l'assumpte. Sonaria igualment frívol si intentés proposar-los un joc de paraules amb la protagonista d’avui tot referint-me, metafòricament, a un Casus “Beli” per allò de la insistència en picar la mateixa pedra?. Ella ho acceptarà. Podem discrepar sense embuts en aspectes fonamentals del projecte, però la secció valora la convicció amb la qual la portaveu de la plataforma, i els seus companys de viatge, han defensat una argumentació vàlida des del primer dia, malgrat que en alguna ocasió la passió i la vehemència hagin distorsionat el discurs inicial. Des del principi, la plataforma ha centrat part de les seves denúncies en allò més questionable i, per tant, menys justificable de la reforma dels museus, que no és, paradoxalment, l’obra de Hernández Cros -obviament opinable des del punt de vista tècnic i des del subjectiu- sinó tot el que fa referència als criteris sobre els quals s’ha fonamentat l'aprovació de la mateixa, respecte els condicionants legals establerts. Hi tornaré. En qualsevol cas, aquest inici no té cap altra intenció que treure ferro, perquè la cosa pot embolicar-se per poc que el fiscal de delictes urbanístics compari la norma escrita amb el projecte dibuixat en fase d’execució. Començo. Ha passat mig any des que el saló d’or de Maricel acollí l’acte de presentació de la reforma dels museus i, ben a prop de les imposants estructures que s'estenen pel Recó de la Calma, a la seu del Grup d'Estudis Sitgetans comparegueren Florenci Salesas, Beli Artigas i Oriol Pascual, acompanyats de l'inevitable Power Point de rigor, i davant d'un auditori col.lapsat de públic. S’ha presentat la Plataforma Sitges, una associació sense ànim de lucre i apolítica, o almenys així s'encarregà de reiterar-ho amb vehemència Artigas, abans de picar la cresta a Miquel Forns i, per extensió, a l'oposició municipal per no haver fet tot el que podien. Entre els objectius fundacionals del grup s’hi troben El foment del rigor i la correcció en totes les intervencions sobre el patrimoni cultural de Sitges des d'un enfocament multidisciplinar enriquidor (...) Exercir una vigilància activa sobre el patrimoni cultural de Sitges i sobre les intervencions que afecten als seus elements. (...) Instar, a qui en el seu cas correspongui, a que s'adoptin les mesures legislatives, fiscals i administratives necessàries, a fi de garantir la conservació o rehabilitació d'elements anteriors. Més enllà del cas específic dels museus, i salvant totes les distàncies perquè les circumstàncies no són comparables, aquesta petita història m'està oferint molts punts de coincidència amb el moviment associatiu i veinal que, poc temps després d'inaugurar-se el polèmic i eternament menyspreat gratacels de la Pan-Am -avui propietat de Metlife- es va viure a Nova York arran de la demolició de la històrica i gloriosa estació de ferrocarril Pennsylvania, per a construir-hi l'impersonal i funcional Madison Square Garden. D'aquella enorme controvèrsia en va néixer, el 1965, l'organisme que vetlla per a la preservació i la conservació dels béns catalogats i patrimonials de la ciutat. Tanco el parèntesi. Les intervencions de Beli Artigas i Oriol Pascual ampliaren les dues tesis ja conegudes: per un costat, la de la no adequació del projecte a la normativa vigent, i, per l’altre, la de les alternatives possibles per a mantenir la façana de mar tal i com està sense que això condicioni l’accessibilitat al recinte, quelcom que, com tots vostès saben, ha estat una de les raons esgrimides per a posar en valor la solució de la gàbia de vidre. No em ficaré, de nou, a considerar una idea que em segueix entusiasmant, i amb la qual hi confio. Vagin a saber si servidor era l’únic a la sala en creure que pagaria la pena una mica de gosadia a l’hora d’actuar sobre una façana apedaçada per la història, i per totes bandes. L’etern debat entre el conservacionisme i l’intervencionisme transformador. Valgui un mal exemple sobre la percepció dels canvis. Hernández Cros no és Moneo, i el Kursaal de Moneo no és el Maricel. L’arquitecte navarrès s’atreví amb dos blocs de vidre i metall ancorats de bell nou a la platja de Donosti, desafiant el feréstec clima del Cantàbric, i les línies clàssiques i exhuberants de les grans edificacions ornamentades de la burgesia. Al premi Pritzker li plogueren crítiques duríssimes aleshores, però una dècada després els dos edificis han esdevingut un senyal d’identitat inequívoc.


I el debat finalitzaria aquí, si no fos perquè no pot menystenir-se el marc legal sota el qual es desenvolupa l’obra motiu de conflicte. La norma. Les directrius deixades per escrit per part dels especialistes de les institucions oficials respecte a qualsevol acció que tingui com a objectiu els edificis o conjunts patrimonials protegits. I és aquí on, segons la documentació aportada per Beli Artigas i Oriol Pascual –qui es mostrà visiblement emocionat al referir-se al paper del seu pare Josep, a l’hora de plantejar les possibles alternatives- el cronista només pot dir-los que, amb els papers a la mà -i carregats com estan de frases lapidàries, categòriques i difícilment interpretables si no és des de la restricció absoluta sobre el que es pot fer i el que no- la proposta d'Hernández Cros no supera el sedàs normatiu, encara que li diguéssin que si, i que, en conseqüència, hagi travessat tots els procediments i visats administratius habuts i per haver. En poques paraules, i d’acord amb el que vaig poder veure, probablement el projecte que m’agrada tant no hagués hagut mai d’existir. Així de simple. Per a que existís, la norma hauria d’haver estat modificada, i això ja són figues d'un altre paner.... En finalitzar la vetllada, salpebrada de propostes destinades a aturar les obres, bé sigui a través de la pressió popular, o de la política, era ben fàcil copsar, per poc que es parés l’orella i deixant de banda l’evidència documental, dues sensacions. Primera: el projecte no agrada a molta gent. Res de nou en aquest aspecte. Segona: encara agraden menys les formes amb les quals s’ha restringit el debat al seu entorn. Una cojuntura, doncs, complicada de resoldre sense que es perdi cap llençol en la bugada político-patrimonial. Penso que el fiscal Antoni Pelegrin té molts elements sobre la taula per interpelar al dubte, però no estic gens segur que una hipotètica aturada de les obres sigui garantia absoluta de res. El MNAC de Montjuic va estar un munt d'anys en standby, per un vergonyós teva-meva institucional. Compte, doncs, que, en determinades circumstàncies, dos més dos no fan quatre, Sitges no es Barcelona per a fer-se valer, i el nostre cas és un arriscat cas de vida o mort que no pot esperar.


En conclusió. M’està agradant una il.legalitat? Els tècnics, polítics, representants institucionals que han intervingut en l'aprovació de la reforma dels museus poden haver amparat una il.legalitat manifesta? Vatua l'olla.