dijous, 27 de febrer de 2014

Involució carnavalera


Em permetran que comenci amb un elogi. Als autors d’una acció efímera però efectiva, irònica i inofensiva en la modesta posada en escena, crítica i brillant en l’execució, en essència transgressora i plena d’enginy en tota la resta. La secció felicita als qui, cansats de tants mesos de veure que res no es movia en el pam de terra on s’enderrocà la banyera-font de trencadís de la sirena de Pere Jou, varen fer brotar, de la nit al dia, un hortet amb carabasses, coliflors, enciams i altres hortalisses, vetllades per un simpàtic espantaocells i decorat amb uns rètols que advertien d’una sanció de 700€ en el fons tan real com aquella de 750 que no s’arribà a aplicar mai per allò de…. vostès ja m’entenen. Un testimoni de rauxa pre-carnavalera, amb un punt de risc i valentia –ningú no va veure com ho muntaven?- i un missatge contundent que, per enèsima vegada, apel.la a la política de carrer per davant de les estratègies de despatx. Per demà dissabte s’espera al Cap de la Vila, durant la cursa de llits, una performance de les tres colles del fardo de categoria a qui l'autoritat els ha concedit quedar-se l’estona suficient com per a fer quelcom que valgui la pena. Vagin a saber, doncs, si en la cruïlla de carrers més nostrada estarà naixent la reformulació d’aquest model de Carnaval al qual se li comencen a tensar les costures.

Agafar-nos a la seguretat, en el seu valor absolut, suposa acceptar que mai no n’hi haurà prou.

De què parlem ara quan parlem de Carnaval? Bàsicament, de xifres amanides amb alguna novetat que cridi una mica l'atenció sobre el canviant horari de les rues, les colles que organitzen els personatges, la presència o no de la tele, i el rescat de qualsevol polèmica anacrònica, esbravada i empolsegada pel temps. De vegades apareix gairebé demanant permís el xató, i des d'aquella malaurada nit de dimarts d'extermini, en la qual la rua va ser assaltada per les alcoholitzades hordes de matinada, el dispositiu de seguretat i les limitacions que se'n deriven acaparen l'atenció dels mitjans de manera prioritària, entre missatges alliçonadors i tranquil.litzadors dirigits a la població que sap que haurà de conviure amb restriccions poc conciliables amb l'esperit desbocat de la festa. Vaja, que el sentit final de la cosa sembla treure el cap si li permeten les circumstàncies, fins al punt que hom no pot deixar de tenir la sensació que, poc a poc, el Carnaval està cedint part del seu esperit per mor de la noble i indiscutible causa de la seguretat. Està portant amb resignació les conseqüències d’haver-se convertit, gràcies a l’esforç col.lectiu, en la cirereta d’un pastís que atrau multituds en un mon garantista on la majoria vol que li assegurin tot sense haver de renunciar a res. Entre la festa de la gent i la festa per a la gent s’estableix una relació complexa entre les obligades responsabilitats que assumeixen els organitzadors, i la necessitat de viure la gresca sense pausa com correspon al moment de l’any que vivim. Amb l'acabat d'estrenar Pla d’autoprotecció i tantes juntes de seguretat acumulades, presidides o no pel conseller de torn, els balanços que han fet els experts en els darrers anys han estat bons, o, com a mínim, prou bons com per a  pensar  que havíem arribat a un cert estadi d'equilibri entre els interessos de tots els agents que intervenen en l'esdeveniment. Que s'havia assolit, amb l'esforç col.lectiu, un model on seguretat i celebració convivien assumint, amb major o menor flexibilitat, els condicionants mutus.

L'Avinguda Sofia és, ara, el lloc més segur de la rua. No hi ha ningú. Ni Carnaval gairebé.

Seguint un camí que sembla escrit d'antuvi, enguany s'ha fet un nou pas endavant, motivat per les mateixes causes que varen promoure els anteriors, i amb conseqüències més o menys directes en l’organització de les rues. De nou, la seguretat obliga. Suggereix, vaja. I és bo que obligui i suggereixi, però si ens agafem al concepte en el seu valor absolut podem córrer el risc de caure en el parany obsessiu del no tenir-ne mai prou en la recerca d’assegurar tot allò assegurable, sense retallar encara més el patró del Carnaval tal i com s’ha dissenyat en les darreres dècades. Sempre quedarà aquell serrell que qualsevol professional del ram considerarà susceptible d'adaptar a la norma o al protocol de torn. Si volen, poden fer una llista llarguíssima de propostes plantejables, que podrien acabar amb el trasllat absolut de la rua a baix a mar, indret segur per excel.lència segons els especialistes. Posin o treguin el que vulguin, que alguna cosa o altra es pot trobar per a millorar el que ja s’ha millorat molt. Fins i tot, eliminant les plataformes la rua també seria més segura, com també ho seria la cavalcada dels Reis si traguéssim els cavalls per allò que sempre es poden posar nerviosos. Tot és mal que mata. És evident que cal implementar mesures que cerquin la màxima protecció de totes i cadascuna de les persones que es mouen a Sitges per Carnaval. Fins i tot la dels irresponsables amb la seva pròpia integritat i la dels altres, però intueixo que, més enllà de les tensions viscudes a les reunions carnavaleres d’enguany, ambicionar el risc zero en una celebració com el Carnaval de Sitges, sense parar prou atenció als valors que han format part de la seva singularitat, pot acabar despersonalitzant-lo d’arrel, per a convertir-lo en la típica desfilada estereotipada de passeig marítim, de les que es poden veure a tota la costa catalana sense distinció. I vull creure que ningú vol això. O potser si?

Bon Carnaval a tothom, i en especial a les colles “A Tope”  i a la del Club Natació pel repte afegit que suposa per a elles.

dijous, 20 de febrer de 2014


Els que tornen i el qui arriba


Qualsevol festa gran és capaç de superar la imatge gràfica que la divulga sense massa dificultats, en cas que aquesta no estigui a l'alçada. Em disculpo. El cartell del Carnaval m'ha tombat, superat. No li trobo cap mena d'atractiu, ans al contrari. Si puc alçar un prec en veu alta, demanaria, per començar, que el gremi dels creatius practiqui un cert capteniment, una mena de Quaresma avançada amb la imatge de La Punta, utilitzada sense cap mena de contenció, amb tot i per a tot, i introduint-la amb l'excusa d'aquell protagonisme perenne que té com a escenari de la majoria dels grans esdeveniments col.lectius de la nostra vida. I això no val. O penso que no li val prou a uns professionals del ram per a justificar haver escollit el tòpic de sempre, des de la perspectiva de sempre, amb l'objectiu de promocionar un dels -diuen- deu millors carnavals del mon. S'hi afegeix al motiu central una càrrega indiscriminada d'elements per a ornamentar-lo, una tipografia ad libitum i.... no se per on agafar l'invent...

I abans no aterri sa majestat Carnestoltes, vet aquí l’anunci del naixement d’una nova formació política destinada a concórrer a les municipals del 2015. A les passades n’hi participaren onze, o sia que poden començar a fer números, conjectures i hipòtesis diverses sobre si d’aquí ben poc viurem immersos en una mena de síndrome torre de Babel de conseqüències imprevisibles per a l’ànima que ens aguanta. El cas és que l’home que el vint de novembre passat va expressar públicament el seu desig que li agradaria ser alcalde, ha enfilat l’agulla. Està clar que molts l’enfilen i pocs arriben a la darrera puntada, però, des que fou descavalcat de la llista electoral del PSC el 2011, el camí d’Armand Paco es veia bastant a venir. Acompanyat d’Antoni Caballero i de Josep Orriols, amb la marxa del pom de dalt del col.lectiu Sitges Progrés del paraigües dels socialistes locals, hom es pot permetre una mirada amb certa perspectiva. Paco entrà en el mon del municipalisme el 1991, de la mà de Jordi Serra. Avui l’exalcalde lidera el projecte de Nova Esquerra Catalana -qui sap si amb ganes de moure fitxa- i a la plaça de l’hospital hi ha quedat la seva mà dreta, Rafel Roig, com a principal avalador -amb el primer secretari David Garcia- de l’actual portaveu del partit a l’Ajuntament, Ricard Vicente. En els darrers anys, doncs, del roser sitgetà n’han sortit dos esqueixos encapçalats per persones que han tingut una significada projecció política i una influència evident dins de la formació. Hores d’ara, els qui se’n van després de lustres de militància, declaren sentir-se decebuts i absolutament distanciats dels criteris de l’executiva, mentre el primer secretari es defensa tot reiterant que ha fet tot el possible per a intentar conciliar posicions, i anunciant unes primàries que tindran lloc abans de les europees de finals de maig. Ara només faltaria –és un parlar- que Armand Paco entrés a l’Ajuntament i acabés pactant amb el seu partit de sempre. Per precedents no serà. Vinyet Lluís sortí de CiU dolguda i socarrimada com Joana d’Arc, i al final ja ho veuen… la vida,  les circumstàncies que deia Ortega i Gasset…. Bé, tampoc val la pena avançar el que encara està per veure.

Durant la passada audiència pública, el pintor Pere Ros relatà un episodi de neguit que varen viure els residents de l’hospital un cap de setmana de fa poc, en el qual s'evidenciaren les limitacions del personal de servei. L’alcalde en va prendre nota i va prometre comentar-ho amb l’administrador. Més enllà del testimoni, i de si pot esdevenir indicador d’un cert estat de coses en moments puntuals –puntuals, repeteixo- ha aterrat a la cúpula de la institució assistencial un professional del ram de la gestió sanitària. Un director general que, en plena sintonia amb els criteris de la nova administració, podrà dedicar les hores necessàries per a definir les línies programàtiques que s’exposaren a l’inici d’aquesta etapa. El que crida l’atenció no és la contractació d’un home de perfil curricular acreditat en l’àmbit privat i públic, sinó que la mateixa hagi passat amb una discreció mediàtica absoluta, tenint en compte, per un costat, la destacada posició dins l’organigrama que ocuparà el contractat, i per l’altre, la defensa aferrissada de la transparència en tots i cadascun dels processos vinculats amb l’hospital, que no ha deixat de manifestar el govern quan ha tingut oportunitat d’exposar-ho. En l'intent de complir amb l'axioma de les parets de vidre a través de les pàgines de l'Eco s’ha publicitat una oferta de treball de comptable, anunciat abastament el nombre d’immobles disponibles en règim de lloguer, o s'han difós els resultats de l'auditoria relacionada amb la venda de patrimoni entre el 2009 i el 2010, per a posar uns quants exemples que em venen a la memòria. D'aquí que resulti fins a cert punt paradoxal que, en cap moment, ningú hagi pronunciat en veu alta que el patronat de l'hospital tenia la intenció d'incorporar una figura d'aquest pes específic en la jerarquia de l'organització. No en qüestiono la finalitat. No en qüestiono la necessitat, ni les capacitats de Javier Esteras, ara mà dreta de Fernando Herraiz. Qüestiono un procediment del qual la ciutadania no n'ha sabut res, pel fet que no ha respost al sentit final de les paraules de l'alcalde quan es referia a no repetir les errades del passat. Potser perquè mai les parets poden ser totalment de vidre, encara que així s'asseguri.

dijous, 13 de febrer de 2014


Les escales acabades d'inaugurar.
Fotografia ©eixdiari

La salsa, els cargols, i les escales mecàniques


Tercera audiència pública de l'alcalde. Respecte les anteriors més tranquil.la i assossegada. Fins i tot un puntet somorta, considerant les dues hores i mitja llargues que durà, i la cadència cíclica i inevitable amb la qual alguns temes es varen fer particularment presents al llarg del vespre. Superat el tens període viscut arran de la revisió cadastral, i el consegüent augment de l'IBI, les aigües s'han calmat prou com per a que a l'auditori del Miramar no es respirés la tensió d'antuvi, i Forns es mostrés més còmode davant del faristol que en ocasions anteriors. En aquest pim-pam amb la ciutadania, l’alcalde va fer valer –amb justificats motius- el balanç econòmic de la casa gran, i la necessitat d’assolir l’objectiu de rebaixar el llindar del deute per sota del 110%, fet que permetria superar l’actual prohibició legal que impedeix sol.licitar nou crèdit a través dels canals habituals. Veníem d’un 156% d’endeutament, o sia que vivim el resultat d’una combinació de frenada i marxa enrere difícilment superable, i amb conseqüències prou conegudes i patides. D’aquí que al reiterat anunci de la rebaixa de la taxa d’escombraries, o al de la feliç iniciativa segons la qual l’Ajuntament es comprometrà a ajudar a finançar la quota d’autònoms dels emprenedors de nova fornada, s'hi contrapesaren les intervencions destinades a exposar, de nou, alguns casos relacionats amb la tramitació dels rebuts, els greuges del cadastre o el popularíssim cànon de l’aigua que ve de més amunt. Més enllà dels impostos, l’alcalde va admetre que s’ha avançat però que cal millorar en la neteja de la via pública, que amb les urbanitzacions i barris més allunyats hi ha dèficits crònics que no poden resoldre’s d’un dia per altre, i refermà el compromís del govern a no renunciar al valor de l’oferta d’oci nocturn, per bé que continuen produint-se episodis conflictius de convivència veïnal pendents de solució.

Però la veritable pedra en el camí de l’audiència pública fou una altra. La tossudesa de la realitat quotidiana decidí que la majoria de preguntes que la ciutadania formulà a través del web municipal, i les d'un parell d’intervencions especialment intenses des de la platea de l’auditori, es destinessin a parlar de la dissort dels vandalitzats ascensors i escales mecàniques del pas sota la via, tot exigint, comminant, implorant que la casa gran faci un cop de puny sobre la taula; una prometença, un jurament si volen, i arregli d’una (mala paraula) vegada aquest malson que trasbalsa l’accessibilitat en un dels punts neuràlgics del trànsit de vianants, sigui per aquells que baixen al poble o pels que pugen al Poble Sec, per a emprar les expressions populars. L’alcalde, que venia amb la resposta a punt tenint en compte que les preguntes sobre el particular enviades a través de la xarxa depassaven la cinquantena, anuncià que a partir del mes de març un equip de vigilància privada vetllarà per a que, llevat de les operacions de manteniment, l’incivisme no aturi l’ús d’uns equipaments que han esdevingut essencials. Amb els números a la mà, el govern creu que no hi ha millor solució, atès que la corporació porta gastats més de 100.000 euros en dos anys en la lluita diària per a que el servei d’escales i ascensors no s’interrompi. L’incivisme ha sortit molt car, i la manca de control també. Ni els rètols que anuncien una videovigilància en el fons inexistent, ni els advertiments de l'urbana quan s'ha donat el cas, ni el sotrac de consciència que pot provocar veure l'evidència de tantes destrosses a banda i banda del pont de la via... Res no ha servit per a aconseguir que tot funcioni amb un mínim de fiabilitat. Un cop d’ull a l’hemeroteca pot ajudar a contextualitzar l’assumpte. Adquirides a Schindler, l’empresa de referència mundial en el sector -res a veure segons sembla amb l’heroi de la llista del mateix nom, més enllà de la coincidència en el cognom-, les aleshores flamants escales s’inauguraren un plujós 23 de desembre del 2009, amb un cost de 544.433,33€ a càrrec del fons estatal d’inversió local, el conegut FEIL de l’època Zapatero, destinat a finançar projectes que havien d’eixugar les llistes d’aturats dels municipis. Agafant-nos al vessant irònic de l’assumpte, bé es podria afirmar que, comptat i debatut, dels seus quatre anys de vida en deuen haver funcionat mig de manera continuada, i això essent condescendent amb l'estadística.

Arribats aquí, una pregunta òbvia: estava Sitges preparat per a la instal.lació d'una infraestructura així en el nostre espai públic? Té un punt de frustrant haver d'empassar-nos que no s'ha estat capaç de reconduir una situació ben poc edificant que té unes causes prou tipificades. Resulta decebedor comprovar que, repeteixo, l'incivisme hagi guanyat la batalla d'una manera tant descarada i displicent. Una involució impròpia de la vila que ven cultura,  tolerància i cosmopolitisme. Amb tot, si es volen consolar, m'agafo a la casuística. El 2012, i després de dos anys d'accions vandàliques diverses, l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife tirà pel dret i, cansat de pagar reparacions i assumir una despesa insostenible, decidí desmuntar les escales mecàniques de la zona denominada Barranco de Santos, que havia inaugurat dos anys abans, en una decisió dràstica i implantejable a casa nostra. Aquí s'ha trobat una sortida, però convé no oblidar que l'origen del problema no s'ha resolt. I potser això sigui el veritable problema...

dijous, 6 de febrer de 2014

Passada la foguerada


Sí. Ho sé. A molts de vostès els anava molt bé obrir l'Eco amb un simple cop de canell i anar a petar a l'antiga Crònica Local, com aquell que amb els ulls tancats ja sap on trobar la pàgina de les esqueles. Des d'ara, la Crònica Local defineix l'àmbit dedicat a les notícies de casa, i no l'opinió de qui signa. El nom de la secció ja existia abans que un servidor hi aterrés l'abril del 1995. Per tant, no em puc sentir orfe de quelcom que mai no ha estat meu, per bé que la lògica de l'habitud hagi associat la denominació de l'article setmanal a la capçalera de la darrera pàgina. L'ésser humà és un animal de costums, i a aquest nou costum s'hi acostumaran en dos dies. I paga la pena el canvi perquè el nou Eco és millor. Francament millor. Rematadament millor. Farcit d’articles carregats d’interès, presentats de manera més moderna, ordenada i llegible, malgrat que quedin serrells formals per afinar. Un parèntesi aquí per a destacar el treball de Viki Gallardo i Edu Sentís. No es tractava de dissenyar un diari diferent dels altres. D’aquí que sigui lògic que alguns hi vegin un aire a d’altres publicacions de referència. Només es tractava d’atorgar al venerable Eco un vestit que el situés al nivell gràfic de la premsa d’avui, sense que en sortís perdent en la comparativa. I aquesta assignatura s’ha superat amb nota. Per la resta, si han picat l’ullet a la composició del consell editorial, m’entendran si els dic que equilibrar la balança de l’Eco pot ser més difícil que equilibrar les balances fiscals. Caldrà esperar encara. De moment, a la primera portada del refundat setmanari destaca la gran foto de Miquel Forns –vatua l’olla- acompanyada d’un titular que respon a la sociovergència controlada que vivim. L’alcalde no diu cap mentida i, de passada, reforça la seva imatge conciliadora, a la qual només poden fer pessigolles les manifestacions recents del portaveu socialista, Ricard Vicente, que la setmana passada admetia sentir-se decebut pel fet que, des que es signà l’acord de pressupostos, govern i PSC no s’han trobat per a parlar de qüestions importants vinculades al compromís establert, i demanava que el procés s’espavilés d’una vegada. Santa innocència que diria aquell, o massa impaciència que diria l’altre. Sigui com sigui, divendres al vespre, en el marc de la gèlida penombra dels jardins del Park Hotel, i davant d’una nodrida representació de sitgetans que aprecien al diari i a la família –entre els quals hi havia un bon grapat dels col.laboradors d’abans desnonats de la nota de premsa municipal sobre l’assumpte- saludàrem la nova etapa de l’Eco, enmig d’aquell punt de foguereta de vanitats endogàmica que envolta qualsevol acte presidit pel conseller de torn. Ha passat una setmana, i ara és quan comença, de debò, l’aventura de l’Eco. Felicitats als qui han fet, fan, i faran possible el canvi.


Un clip promocional no fa una pel.lícula, però a fe de Déu que les gairebé 15000 visualitzacions a sis dies després de l’estrena, demostren fins a quin punt el tràiler de Sitges, sentiments de festa, és un fidel reflex de com es viu avui la nostra celebració de capçalera. De manera visceral, potent, perpètuament adrenalínica, com ja crec haver comentat manta vegades. Avui, la Festa Major és un cavall guanyador pel qual tothom vol apostar. I l’equip de la productora Blackmilk ho ha fet combinant amb eficàcia els recursos estilístics que formen part del llenguatge audiovisual de les noves generacions. Una banda sonora ampulosa, de les que serviria per a qualsevol resum èpic de partit de final de Champions o reversió de Espartaco, moviments alentits, i impagables imatges aèries i subjectives de foc i de multituds que travessen la pantalla amb rapidesa compulsiva. El resultat és espectacular, tal i com pretenien els directors Xavi Trilla, Victor Bregante i Jordi Aumatell. D'aquí que un d'ells no pogués ser més explícit a l'hora d'explicar la reacció d'un amic barceloní: "hòstia! Això és la bomba, no? L'any que ve vinc fijo!". Res pot definir millor la sensació que tindran els foranis després de veure el que ja hem vist els d’aquí. Vindran de cop. Molt abans de l'estrena, l'Agrupació de Balls Populars es pot apuntar el trumfo d'haver apostat -no sense patir recels en els seus inicis- per un producte abocat a l'èxit multitudinari, que, a la vegada, enfortirà el nostre ego col.lectiu, ja prou enfortit, potser massa…


David Garcia, Pau Pérez de Acha, Francisco Castillo i.... Òscar Ortiz. La incompatibilitat entre la seva nova activitat professional i les exigències pròpies de l'exercici del càrrec públic han obligat al regidor de la CUP a afegir-se a la llista de baixes de l'actual legislatura, malgrat que, sens dubte, pot mostrar-se satisfet d'haver aconseguit projectar la versió menys abraonada i cantelluda de l'esquerra independentista, quelcom que li ha permès fer encaix en un ampli ventall generacional, més enllà del propi, sense renunciar a una càrrega ideològica que s'ha fet present de manera clara al saló de plens. En l'acció política, Ortiz ha sabut administrar els seus recursos amb habilitat, tenint en compte la dificultat afegida d'exercir l'oposició en solitari des de la inexperiència del novell, rendibilitzant al màxim la pròpia circumstància, i convertint-se de facto en el regidor que més oposició ha fet des de l'oposició. Diumenge, la CUP decidirà en assemblea qui el rellevarà. Mentrestant ell aconsella a qui vingui que s'arremangui i es carregui de paciència.