dijous, 28 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Abril


Entre dos llibres

Dijous, 21 d’Abril

Prèvia inicial destinada a esmenar una errada en el títol de la crònica de la setmana passada, i afegir una dada no tinguda en compte. Primera: Els follets de la imprenta, els qui no tindran mai la creu de Sant Jordi per dolents, convertiren un Rusiñol al quadrat en un Rusiñol preguntat. Segona: hores d’ara –fins que no tanqui l’exposició de Pere Jou- no són tres, sinó quatre, els elements escultòrics sobre l’artista presents entre la Ribera i la platja Sant Sebastià. M’oblidava el bust que es conserva amb el seu pedestal al pati de la biblioteca. Dit això, agraeixo a Beli Artigas i a Josep Maria Alegre l’oportunitat de desempolsegar uns continguts que tenia rovellats. Amb la Beli, doncs, m’uneix la presentació d’un llibre i em separa un projecte de reforma. El projecte de reforma hauria de dir. Aquell que, malauradament, també ha fet esquerdes dins del col.lectiu de patums de la cultura sitgetana. El respecte des de la discrepància hauria de poder salvar-ho, i servidor respecta el valor del treball de la Beli, perquè, simplement, n’ha après molt dels seus resultats. Així de simple. Modernisme a Barcelona és un llibre de gran format, que pot explicar-se, d’entrada, a partir de les xifres. 600 pàgines, unes mides de 30x30x5cm i més de tres quilos i mig de pes. Els avantatges de participar en un projecte global –editorial alemanya, elaboració catalana i impressió xinesa- ha aconseguit que el preu final rondi la increïble xifra de 30€ per un llibre que n’hagués pogut valer 120 sense massa esforç. Per la resta, Artigas als textos, i Alegre i Ramon Manent en l’àmbit fotogràfic, han intentat sintetitzar, amb tots els condicionants propis d’una obra que es ven sobretot per la presència d’espectaculars imatges, l’època en la qual a Catalunya s’aplegà una quantitat de talent tant elevada en totes les disciplines artístiques possibles, que difícilment hi ha hagut a posteriori quelcom semblant pel que fa a la projecció internacional d’un model estètic vinculat, a la vegada, a una profunda i arrelada concepció nacional de país. S’uniren, virtuosament, els diners d’una burgesia delerosa de fer-se veure, amb la creativitat d’una corrúa d’artistes que varen saber aprofitar fins al final l’oportunitat que els oferí un moment històric irrepetible.


Dissabte, 23.

En Siscu Borderia està content. Les seves Històries dels cinemes sitgetans han arribat just per Sant Jordi, al costat de la Història de la Fragata de Sitges de Lluís Jou. Deixo per ocasió propera el comentari més pausat d’un llibre explicat des de la sornagueria i la nostàlgia, i que és curull de bons moments, llevat de quan l’autor s’acosta a la dissortada història del Rialto d’en Benages, o als diferents episodis viscuts arran dels primers canvis en la direcció del festival de cinema a inicis dels 80… Sant Jordi ha estat, a la vegada, el dia dels cromos. Un petit bany de masses de canalla delerosa de saludar a Quico Rovira i a Roland Sierra. La prova fefaent d’una feina ben feta. A la nit, saludem la Pasqua constatant la bona salut de les caramelles, atiades per la renovació generacional. Clàssics del repertori en totes les colles, i una sorpresa desmarcada de la tradició de cantar a les pubilles. Amb Popurri electoral, Pere Camps i Xavier Gimeno han volgut agafar un camí no sé si formalment massa agosarat pel que és un gènere popular, acostumat al lirisme i la senzillesa, i que s’interpreta des de l’amateurisme i les ganes de socialitzar passant-s’ho bé.


Dimecres, 27. Vespre

Un punt, o un munt d’emoció vaja, mentre miro la transmissió en directe de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi, a través del 3/24. La de l’Eco es fa esperar, però quan arriba les càmeres no perden el temps, i capten l’expressió del patriarca a la perfecció. En Josep s’acosta a Artur Mas amb els braços oberts i la felicitat marcada al rostre. La seva felicitat és la nostra, crec que puc utilitzar un plural majestàtic sense ferir el parer de ningú. Impressiona. Expiren els aplaudiments, i els dos homes parlen una estona inhabitualment llarga, per la cadència a la qual ens tenen acostumats actes d’aquest tipus. El rellotge fa un parèntesi, mentre en Josep mira fixament al president de la Generalitat a qui té agafat amb aquella fermesa dels qui no volen perdre el temps en futileses i necessiten expressar un sentiment interior a algú a qui aprecien. El conseller Mascarell observa. Què es deuen estar dient? No cal saber-ho, perquè la imatge de l’instant, enormement poderosa en significat, depassa qualsevol curiositat inicial. Escric i miro, torno a mirar-ho i segueixo escrivint. Ha estat un dels grans moments de la nostra història recent. I si des del respecte institucional em permeten la paràfrasi de l’acudit, ja utilitzada en anteriors ocasions per altres motius: Qui és aquest senyor que està al costat d’en Josep de l’Eco?


Dijous, 28. Matí

Quan els polítics deixen la política acostumen a expressar-se d’una altra manera. Menys amanida d’estratègia de partit o de polarització ideològica. No ho dic pas amb la intenció d’exposar qualsevol contradicció actual respecte a allò que pot haver estat el seu discurs durant l’exercici de la funció pública –tampoc n’hi ha d’evidents- sinó més aviat perquè sembla respirar-se una òbvia sensació de cert alliberament personal, davant del retrobament amb la vida de cada dia des d’una altra perspectiva i responsabilitat. Així, no és difícil que coincideixin algunes de les opinions genèriques sobre el significat de les vivències experimentades, el paper ingrat del qui ha de decidir, o la facilitat de resoldre les coses quan la crítica s’exerceix des de fora… És aquesta circumstància la que, probablement, possibilita un discurs que combina un cert esperit de conciliació, amb algun plantejament de fons sobre allò que cal fer per encarar el futur amb unes mínimes garanties. Deixo una reflexió revestida de pregunta. Què cal tenir per a governar Sitges? (que no és el mateix que per governar a Sitges) Per un costat, conviccions fortes -arrelades i nascudes a partir d’un mínim coneixement del territori, i de la nostra història, tarannà i tradició- i mà ferma per a saber executar-les en la pràctica des de l’argumentació raonada. I per l’altre, suficient sensibilitat per a que les conseqüències de l’aplicació del primer dels criteris no es manifestin de manera destralera, per mor de no haver obrat des de l’obligació d’observar i escoltar el pols de la ciutadania. On és el problema doncs? No és difícil d’escatir. Massa sovint, la mà ferma i la sensibilitat no van de bracet, quan són valors que precisen mantenir-se en perpetu equilibri, sobretot en circumstàncies difícils que demanen solucions de cirurgia socioeconòmica. I per si això no fos prou repte, en queda un altre de complicació equivalent. La positivista i sobreentesa vocació del polític, i, en especial, del regidor o batlle de poble –ja no em refereixo al rosari de casos poc edificants ocorreguts arreu- es veu engolida per la inèrcia, les servituds, els greuges i els desequilibris d’un sistema que la mateixa classe política, per acció o omissió, ha mantingut sense poder aconseguir depurar-ne els seus aspectes negatius. Ans al contrari. Vet aquí una altra assignatura pendent, gairebé crònica, que no sempre té a veure amb questions pressupostàries, sinó de voluntat. Una vegada més, de voluntat…

dijous, 21 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Abril


Rusiñol²


Divendres, 15. Vespre.

Amb un “Más cerca de ti” monolingüe (prenguis en consideració la importància de l’accent si no es vol convertir la frase en un eslògan convergent destinat als castellanoparlants) es presentà als jardins del Prado la candidatura del Partit Popular a les municipals. Més que en cap altra casa, la història dels populars sitgetans ha vingut marcada per un reguitzell d’episodis traumàtics que han obligat la formació a refer-se continuament. Ramon Artigas arribà a la política sense ser polític. No és home a qui li agradin massa les organitzacions jeràrquiques, ni tot el parament que es mou a l’entorn d’elles, i el pas per l’Ajuntament no l’ha canviat. Malgrat tot, la dissortada mort de Nacho Deó el Febrer del 2004 –mesos després que el recordat regidor hagués superat una opa hostil vinguda de Barcelona i que amenaçà la seva llista a les municipals del 2003- col.locà a aquest empresari autònom, que les diu tal i com les sent i que fou protagonista de memorables picabaralles carnavaleres, a primera linia de l’àgora pública, en un lloc on, d’entrada, difícilment s’hi hagués ficat de motu propi. I així han passat set anys. Artigas ho deixa i pren el seu testimoni Jorge Carretero, que ja ha exercit de portaveu del grup en algunes ocasions al llarg d’aquesta legislatura, amb un progressiu ús del català que, sense arribar als nivells de Marcel.lí Ginel –un veritable exemple en l’aprenentatge de l’idioma- pagaria la pena que d’altres prenguéssin en consideració pròpia. Fa quatre anys, em presentaren l’actual alcaldable del PP com el gendre d’en L.F, com si el fet d’ésser gendre d’una família d’anomenada atorgués un plus de qualificació, més enllà de l’experiència personal i acadèmica. Deixo l’anécdota intrascendent enrera. Jorge Carretero és la discreció personificada, i respon, en aquest sentit, a un perfil poc carismàtic si tenim en compte els arquetipus de manual. Sembla trobar-se millor en l’àmbit de la conversa que en el de les intervencions públiques. Per tant, i deixant de banda el vot fidel, al candidat li caldrà foguejar-se en el sempre complicat terreny de l’a peu de carrer, mal que sigui per a que el comencin a conéixer de debò. En l’argumentari, sovinteja la crítica a la gestió pressupostària de l’equip de govern. Res de nou. Inevitable i previsible donades les circumstàncies. Amb el Partit Popular, ja són tres les formacions polítiques que es comprometen a realitzar una auditoria dels comptes de l’Ajuntament… Les altres dues són, fins avui, Convergència i Unió i Nou Horitzó. Vatua l’olla, vet aquí una coincidència que pica l’ullet a la història recent…


Dissabte, 16. Tarda.

Al cavallet, la reproducció extractada en metall d’un elogi públic, pronunciat el 5 de Gener del 1892, i que deia aleshores: “Doncs bé, jo, amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terraon hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també, les cases eren blanques i sense neu (ai! Rusiñol si les veiéssis avui) i tot era verd i florit, i vaig fer alto….” El paràgraf referit a les parets encalades no apareix en el conjunt escultòric de la Ribera, però valgui el que s’ha escollit per a enfortir el nostre ego. El pronuncià Rusiñol al final d’un sopar a la fonda Carcolse, que li oferiren els amics amb motiu de la seva marxa cap a París. Ara per ara, en un recorregut de cinc-cents metres, els visitants es poden trobar dos Rusiñols, o tres si hi afegim el projecte de monument creat per Pere Jou que s’exposa al Miramar. Vaja, que ens comencem a acostar al Salzburg de Mozart. Tot és posar en marxa la maquinària de marqueting i proposar uns Rusinyolets de praliné, unes galetes que evoquin els duros a quatre pessetes, o un passeig per la vila en carro fins al Vinyet, ara que la barqueta passarà a millor vida. Voldria que tornés… l’original, la que tenia forma de barca. Parlo de la prehistòria. Em resituo. Des que fa ben poc s’instal.laren les escultures de Rusiñol i… Casas? -signades fa dos anys enrere- aquest indret de la Ribera s’ha convertit en un petit pol d’atracció pels turistes i passavolants. Des d’allí es pot veure el que succeeix ben a prop. A l’entorn de les magnífiques mostres d’art en sorra, s’hi aplega un col.lectiu molt heterogeni, que es distreu encarant-se sense contemplacions amb la gent, o mandreja la ressaca alcohòlica estibat en els bancs, entre litrones i menjar desperdigat arreu. Un espectacle depriment, al costat, repeteixo, dels parterres i les flors acabades de plantar, que viuen en estat d’indefensió davant l’incivisme que torna a atacar. Malgrat això, la reforma està gairebé acabada i deixa un balanç positiu amb algunes reserves, deixant de banda el debat sobre l’aparcament que són figues d’un altre paner. És obvi assenyalar que s’ha guanyat espai i visibilitat. L’entorn apareix ordenat i net, gràcies a l’invent de moda de la caixa única –potser excessivament utilitzada- i el monument al Greco ha guanyat un protagonisme benvingut, arran de la reurbanització del passeig de terra. També s’ha dignificat en gran mesura la zona dels antics jardins d’en Vicentet, després d’haver deixat, només, les grans jardineres que delimiten amb elegància l’espai entre els vianants i el trànsit. Dit això, la secció no acaba de veure gens clara la convivència entre cotxes, persones, terrasses i arbres en el tram de l’hotel Celimar, per exemple, on tot sembla encaixat amb calçador per mor del vial d’anada i tornada, i en altres indrets on la desaparició de la barrera física i psicològica que suposava el graó de les voreres, per menut que fos, ha dispersat l’atenció vers els límits per on pot passar cadascú amb tranquil.litat. De la mateixa manera, les taules i cadires dels establiments tenen una certa tendència a depassar l’amplada raonable durant les hores d’alta demanda, i això propicia escenes amb un punt de comicitat, per part dels pares que intenten que el cotxet de la criatura passi sense perdre les rodes. Finalment, el nou enllumenat públic revisita l’aspecte dels fanals de finals del XIX, amb l’ús d’un sistema d’il.luminació més eficient. Malgrat tot, sense el vidre opalí que tradicionalment ha cobert la llanterna dels seus avantpassats, les lluminàries presenten un problema d’incoherència estètica.


Dissabte, 16. Vespre

La Celeste observa, atenta, les indicacions d’un dels millors fotògrafs de Catalunya, que ha vingut a Sitges a complir un encàrrec històric, del qual la Jove de Sitges en serà especial protagonista. El professional es pren el seu temps, i demana a l’enxaneta un hola! ben gran i rialler, quan arribi l’hora de fer la foto amb el diari a la mà…. Els dubtes, i la foto, es descobriran el proper 3 de Maig. Mentrestant, les autoritats tornaven al mercat del peix, per a inaugurar part de la col.lecció permanent de la fundació d’art contemporani Stämpfli, en els primers espais expositius, ja beneïts amb anterioritat. L’art conceptual mai no ha estat fàcil, perquè la vida real és figurativa per naturalesa. Acostumats com estem a les expressions artístiques del passat, sobta veure tanta modernitat concentrada. Hi haurà visites comentades. Necessàries. Per la resta, queda magnífic. I acabo. Als qui plantegen projectes ambiciosos els podria anar bé un bany de modèstia a partir de l’excel.lent exemple del Sitges, tapa a tapa. Això sí que és demostrar iniciativa aprofitant els recursos.


Bona Pasqua i bon Sant Jordi!

dijous, 14 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Abril


Què tenim?


Dilluns, 4 d’Abril

I el conseller Mascarell va trucar a l’Eco per anunciar la gran notícia. Desconec si ho féu abans o després de comunicar-li a Duran i Lleida. O no el deuria trucar perquè ja el trucaren d’una altra banda?. Bé, és igual. Garbellant entre l’heterogènia corrúa de creus de Sant Jordi que s’atorguen enguany, vet aquí una de les que no plantegen discussió possible, per un munt de raons que, en aquest cas, comencen, acaben i es justifiquen en el perfil humà de Josep Manuel Soler. L’ànima de l’Eco. Agafo el fil on l’havia deixat. Mai no és tard per a carregar una creu tan plena de connotacions edificants. Una felicitació ben gran per a la família, i que el reconeixement serveixi per a esperonar-los a no defallir.


Dissabte, 9 d’Abril. Matí.

Mentrestant, la vida política continua prenent posicions. El debat de final de legislatura cavalca a l’entorn de la crisi i del deute, com anys enrere girà al voltant del creixement i la sostenibilitat. Per a explicar-ho en poques paraules, en aquest Sitges de 30.000 habitants s’enfronten, fonamentalment, dues maneres d’entendre la gestió dels béns públics, de posicionar-se davant d’allò que es vol, o d’allò que es pot. Quelcom que, en el fons, respon a sengles maneres d’entendre la vida, d’acord amb la major o menor prioritat que prenen els números respecte dels objectius que es desitgin. L’oposició és conscient que l’estratègia passa per picar en la principal esquerda del govern Baijet, prou coneguda per tothom, i que no és altra que la relacionada amb l’administració de la caixa comuna, que es qualifica de desastrosa per improvisada i màtrencadissa. Per la seva banda, el candidat a la reelecció defensa, amb contundència, la convicció personal que avantposa la consecució de projectes que poden beneficiar a la col.lectivitat, a les complicacions que puguin generar-se a l’hora de finançar-los. D’aquí que el PSC vulgui –i pugui- destacar els 85 milions d’euros d’inversions quantificades i realitzades durant els 8 anys de govern, per damunt dels 38 de dèficit, dels quals, asseguren, 19 ja existien quan arribaren el 2003. Enmig d’aquestes dues posicions, que són defensables a partir de criteris contraposats, continua present la reflexió eterna, el debat sobre el preu just dels serveis públics, que mai no s’aborda quan les coses van bé i que retorna quan van maldades. O sia, el qui cal que pagui què, i en cas de pagar-ho, quina és la quantitat que cal pagar. En l’època en la qual l’eufemisme ajust serveix tant a la Generalitat per explicar les retallades, com a Gabi Serrano per a justificar les conseqüències que tindrà la temuda –i demanada per l’Ajuntament- revisió cadastral, CiU ha promès en veu alta que es veu capaç de rebaixar en 12 milions d’euros (2000 milions de les antigues pessetes) el deute de l’Ajuntament, a base de renegociar contractes i crèdits, d’eliminar les societats municipals deficitàries -aposta que ha reunit d’altres suports- i de replantejar l’estructura de la casa gran. I tot plegat en un any i mig, i sense tocar els impostos, almenys d’entrada. Una petita guardiola de cartró li ha servit a Miquel Forns per a simbolitzar un dels missatges fonamentals en la campanya de la federació.


I si la CUP es presenta amb l’eslògan de l’alternativa necessària, Lluís Marcé rebla el final de l’espot publicitari de Nou Horitzó, amb un som i serem necessaris. Qui sap si, segons com vagin les travesses el 22 de Maig, algú el pot tornar a necessitar. Ell diu que l’esdevenidor de la formació independent no està condicionada per la seva circumstància personal, però l’experiència vindria a confirmar que en la política sitgetana de la democràcia recuperada no hi ha precedent semblant d’identificació entre líder i partit, fins al punt que és difícil delimitar on acaba un i on comença l’altre. I d’entre tots els candidats, Marcé és l’únic que ha acabat malament amb dos alcaldes : Jordi Serra i Pere Junyent. Amb els dos va assumir responsabilitats –amb el segon més que amb el primer- i amb els dos les coses acabaren com el rosari de l’Aurora. Amb Baijet hi ha hagut més sort, potser perquè el regidor no ha participat de cap encàrrec directe, o potser perquè els anys han afeblit la seva proverbial beligerància i contundència verbal, o potser perquè Baijet té un altre caràcter, vagin a saber. Sigui com sigui, heus aquí el paradigma del a-ideologisme, si entenem el terme com a definició de la no-ideologia, si és que vostès creuen que existeix la no-ideologia, o si la negació de la ideologia ja és una ideologia en si mateixa. L’home a qui li agrada afirmar que el seu partit no és de dretes ni d’esquerres, i que l’Ajuntament ha de funcionar com una empresa, s’enfronta, però, a l’erosió del pas del temps, als prop de vint anys que fa que està a primera línia de foc, i, en conseqüència, al vincle amb el passat que la seva imatge genera en aquell electorat que espera cares noves dalt de tot de les llistes. Probablement per això, el partit ha viscut un lifting de logo, noves incorporacions –Benjamí Cervera o Blanca de Nicolás- i s’ha empescat una campanya a la xarxa social que beu de la creativitat que agrada als més joves. Parafrasejant la popularíssima publicitat d’Estrella Damm -el candidat número tres prefereix que es parli d’homenatge i no de còpia, malgrat que jo n’expressi els meus dubtes- l’anunci –o si més no aquest anunci- representa un canvi radical respecte l’estètica i els continguts d’antuvi. Tant que, paradoxalment, els dos minuts del què tenim de Nou Horitzó no carreguen contra res ni ningú, ni exposen cap intenció programàtica concreta, sinó que desenvolupen –a la manera del referent- una glossa optimista de les nostres virtuts, o dels elements del paisatge, el patrimoni, o la vida lúdico-festiva-associativa que ens envolta. Allò que hagués pogut plantejar-se amb reinterpretació irònica, del tipus: tenim un deute, tenim una pavimentació fracassada, o tenim un projecte de Disneylandia empresarial... s’ha bescanviat per una visió positivista i edificant del que sóm, a partir del testimoni dels quatre protagonistes que s’expressen amb simpàtic somriure mentre travessen el carrer Barcelona al so d’un piano evocador. Tenim tolerància, tenim els museus, tenim sitgetans il.lustres, pintors, poetes, tenim el Prado i el Retiro, tenim coses que només nosaltres tenim... El llarg pla-seqüència finalitza en una coneguda terrassa als peus de Rusiñol. La càmara deixa als vianants i s’acosta a la taula de Marcé, que apareix amb posat seriós, no massa empàtic, a la defensiva, com si malfiés d’alguna cosa. Un contrast amb l’alegria encomanadissa immediatament anterior. El somriure no ha estat mai un dels actius del candidat, i a aquestes alçades ja no el canviarà ningú.


Dissabte, 9 d’Abril. Vespre.

Celebro acabar la crònica envoltat per l’àurea de serenor que desprenen les escultures de Pere Jou. De nou el Consorci del Patrimoni està al darrere del muntatge d’una de les grans exposicions de l’any, complementada amb un catàleg a l’alçada de les circumstàncies. Excel.lent. Una necessària reconciliació amb l’artista. Una mena de desgreuge vers el mestre, tenint en compte fins a quin punt Sitges ha permès que els capitells de Maricel arribéssin a un estat de degradació irreversible en alguns casos. I si ara ho intentéssim amb una dels Serrano sitgetans? O amb una dels Albors? o del gran Josep Maria Martino? Ens queden moltes assignatures pendents.

dijous, 7 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'Abril


Als peus del Greco


Amigues i amics, benvinguts a l’any setze. El rellotge segueix, imparable, i em demana que abordi temes pendents, com el VentdelCau 3 i mig, per exemple. A la llista d’espera, les obres a l’espigó de la Fragata, la reforma del passeig de la Ribera, els testimonis que insinuen que a L’Atlàntida hi torna a haver moviment, o els que asseguren que els promotors de l’escola d’arts escèniques no construiran encara l’edifici i, a canvi, l’Ajuntament els llogarà part del centre de disseny a preu de saldo....


Dimarts, 1 de Març. Migdia

Lluny queda la primera crònica de l’Abril del 1995, que intentava glossar la inauguració de la pinacoteca municipal. He tornat al pis on es donaven la mà els luministes i Rusiñol, dalt de tot del Maricel de Mar. Sense quadres, òbviament, sense parets, sense cel ras, sense gairebé res que em pugui servir de referència per a intentar recordar l’espai, que no sigui la seva localització dins l’edifici i les impagables vistes al Mediterrani. La visita del delegat del govern, Joan Rangel, finalitzà aquí, dalt de tot d’un malalt d’antuvi apedaçat i ple de nafres, i avui intervingut i obert en canal per totes bandes. Si algú de vostès ha viscut una obra a casa, per petita o gran que sigui, se la poden imaginar corregida i augmentada en proporció geomètrica. L’impacte de la contemplació dels efectes de la reforma és enorme, i resulta gairebé obligat, si hom no vol caure en el sempre perillós parany de la incertesa, pensar en les raons i en els objectius finals que l’han motivada, més enllà de qualsevol debat lògic, raonable i comprensible. M’impressiona i m’il.lusiona a la vegada. Envoltat per autoritats i tècnics, Rangel es va moure en un clima de satisfacció endogàmica amb un puntet de suficiència vanitosa, del tipus que-bé-que-ho-estem-fent-i-que-carat-saben-els-altres, provocat, probablement, per la inèrcia d’una notícia el resultat de la qual angoixava. Hores abans de l’arribada del delegat del govern es feia públic que el fiscal d’urbanisme de Barcelona havia arxivat la denúncia de la plataforma, que segueix per altres vies hores d’ara. Les conseqüències d’aquesta decisió s’escolaren en alguna de les converses en petit comitè abans de les intervencions públiques dels responsables polítics davant dels mitjans. Es percebia sense massa dificultat que ens moviem dins del grup dels guanyadors, si se’m permet la definició excessivament simplista, però adequada a la circumstància del moment. En qualsevol cas, això és anècdota. Travessat el vestíbul de l’antic Maricel, ens dirigiren vers la sala capella on Josep Emili Hernández Cros féu, entre parets completament escatades, el primer speech explicatiu d’aquesta obra de cirurgia, que ha evidenciat els límits d’un model de construcció apedaçada, pròpia de l’arquitectura feta segons els criteris, i les capacitats tècniques i econòmiques de cada època que li ha tocat viure. I aquest entorn n’ha viscut moltes. Per anar al Cau Ferrat vam travessar Can Rocamora –la mare dels ous del debat normatiu- talment com si fossim turistes en un jaciment arqueològic, del qual només se’n conserva un arc del segle XVII, perquè la resta de la casa ha anat a terra, com ja és prou sabut. El dia acompanya, i hom sent bategar el mar des d’una talaia provisional sense restriccions ni barreres. De sempre, el poder d’atracció d’aquest paisatge infinit ha superat, molt sovint, el de la majoria de les obres que els visitants podien contemplar intramurs. És fàcil imaginar-se, doncs, fins a quin punt la discutida, discutible i questionable passarel.la de vidre pot ser un dels espais més sol.licitats del futur conjunt museístic.


Dins del Cau Ferrat podria rodar-se una història de ficció sobre els saquejos de la guerra. Només la gran llar de foc, blindada amb una cuirassa de fusta, es testimoni del brogit dels voltants. Amb l’entorn al descobert, les taques d’humitat, testimonis de malures més preocupants, s’evidencien de manera notòria en les parets que encara conserven el característic blauet, respecte a les arrebossades de bell nou, que esperen l’aplicació de la tonalitat. Per cert, hi ha obert un interessant debat sobre si el blauet dels nostres avantpassats era menys intens que l’actual que tant agrada. Finalitzades les declaracions, surto amb la sensació d’haver vist quelcom històric, i que la maquinària es mou, amb major celeritat que mai, des del convenciment que difícilment tornarà a trobar-se amb l’amenaça d’una aturada. Per si de cas els museus són tema de campanya, la secció avisa, vist com estan les coses, que pot resultar temerari prometre que es referà el projecte. En qualsevol cas, l’evidència d’un probable massa tard no eximirà que el debat sobre l’assumpte es mantingui obert i el dret d’alguns a l’emprenyamenta també.


Dimecres, 30 de Març. Passeig de la Ribera. Vespre.

La casualitat punyetera ha volgut que el mateix dia que el síndic de greuges hagi manifestat a El món a RAC1 que l’Ajuntament de Sitges és -amb el de Berga- un dels menys col.laboradors de Catalunya a l’hora de facilitar la informació que li requereix la institució que encapçala Rafael Ribó, s’hagi presentat la llista del PSC. Volgudament, l’acte ha tingut lloc en un indret emblemàtic, prou ben adecentat arran de la reforma, i amb el qual es vol significar el valor conceptual de l’obra feta i els plantejaments de futur. Per fortuna pel partit, a l’Eco s’ha publicat la fotografia de família que es va fer quan acabà el discurs de l’alcaldable, i no qualsevol de les que es captaren mentre parlava, on la majoria dels integrants del grup compartiren una expressió facial més propera als enterros de tercera que irònicament definia Joan Capri, que a la que podria pressuposar-se als qui s’han d’enfrontar a un repte amb optimisme i confiança. Encomanats de la estratègia electoral encetada pel govern dels millors, els socialistes han volgut reblar els currículums de cadascú incorporant l’apèndix expert/experta en... una cosa o una altra. És ben lícit, tot i que no se jo si el seu ús generalitzat, i expressat amb la prosòdia d’alguns paràgrafs, valdria en la vida real, entre d’altres coses perquè desconec –i els demano disculpes per la ignorància- si l’autoritat acadèmica que atorga aquestes qualificacions es troba en algun lloc o altre, o si venen impulsades per una irreprensible necessitat de fer-se valer davant de la ciutadania o de la competència a cop de mèrit. Sigui com sigui, està clar que dins de la llista de Baijet hi ha persones amb indubtable pes específic. En qualsevol cas, avui el protagonista també és el candidat, i al candidat ja no li calen presentacions. De fet, no li cal gran cosa perquè, passades dues legislatures, la personalitat, el discurs, i les actuacions són prou conegudes, valorades o criticades. S’ha desgastat Baijet? Diria que menys que l’equip de govern que ha presidit, però és innegable que, hores d’ara, l’home que opta a la reelecció arrossega un llast important, que amenaça la credibilitat de les promeses i les propostes que segueix manifestant en veu alta. El candidat podrà defensar les moltes coses que ha fet i les raons que l’han dut a fer-les. En canvi, no hi haurà escut que li pugui servir d’excusa davant de les conseqüències d’un model de gestió econòmica que, a peu de carrer, ha generat, i genera, un malestar enorme. Caldrà veure que prioritza l’electorat.


Divendres, 1 d’Abril

I el candidat de Ciutadans és.... Juan José Establier. Quí és Juan José Establier? Bona pregunta.