dijous, 30 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de maig

El meló per obrir

Guardo per la setmana que ve algunes reflexions sobre l'atropellat final del ple de dilluns, i la crònica d’una audiència pública no menys atropellada a estones. Deixin-m'ho pair.

Divendres, 24 de maig
S'acosta Corpus. I era previsible que la circumstància portés a un cafè, a una conversa i a l'inefable protocol sobre la taula. Assaboreixo el primer, molt ben servit amb un got d'aigua ad hoc que la marca ofereix per a prendre'l abans com feien els avis, agraeixo i aprenc de la segona, i del tercer.... del tercer me n'agafen dos paràgrafs. El primer fa referència a les sortides dels balls a Sitges, assenyalant les festes de Sant Bartomeu, les festes de Santa Tecla, i, per Corpus, els gegants. En casos puntuals i excepcionals serà la regidoria de cultura que decideixi la sortida o que se celebri una trobada. I el segon a les músiques: Tots els balls i grups participants en les processons i cercaviles van acompanyats per grups de grallers o acompanyaments musicals tradicionals, i les colles de diables, l'àliga i el drac només per timbals, evitant qualsevol so que els sigui aliè. Els meus interlocutors m'ensenyen el document brandant-lo amb la vehemència del qui creu que el raser no és igual per a tothom, i assumeix a desgrat una decisió on no ha pogut influir-hi en excès. I el protocol és com els ulls del Guadiana. Apareix i desapareix segons convé a qui li convingui ensenyar-lo. I sí, no s'equivoquen, parlem del Drac i l'Àliga i de la seva presència a la processó, diguem-ne que induïda per la pressió jeràrquica més que no pas per l'empatia dels components de les colles amb una proposta que, vatua l'olla, originalment va venir d'un ex component del Drac, segons assegura la presidenta de la comissió, que li va prendre la paraula fa tres anys enrere. Des d'aleshores, la pilota ha anat saltant de terrat en terrat, valorant l'assumpte amb experts folkloristes o esperant una restauració minuciosa que deixà en el dic sec a la ferafoguera, fins que enguany l'adreçador no ha deixat escapatòria als recelosos, que han hagut d'aguantar amb estoïcisme alguns comentaris irònics sobre la històrica mansuetud que demostraran les bèsties el proper diumenge.

No és un pas fàcil renunciar al foc, als timbals, a les actituds desafiants que rauen en l'esperit dels qui fan respecte i marquen territori, perquè ho han fet tota la vida, i bescanviar-ho per un vestit simbòlic trascendental, però sense motivació especial en la pràctica. Despullats d'agressivitat i orfes de maldat, el Drac i l'Àliga seran els figurants d'un seguici en el qual desenvoluparan un paper inèdit fins avui. D'aquí que no sigui especialment complicat ficar-se en la pell dels portants que assumiran aquest nou rol per decisió imperativa, d’aquelles mogudes una mica per l’ordeno y mando de torn, sense massa possibilitat de contrapesar posicions o conciliar sensibilitats. Això no exclou que el resultat final a peu de carrer sigui, a més d’històric, bonic de veure, però, hores d’ara, a ningú no se li escapa que, si faig cas al que em diuen amb sinceritat, i a les sensacions que desprenen els portaveus, les colles sortiran perquè han de sortir. I no se jo si això és el millor incentiu… Ves per on, i en un altre registre, l’endemà del ple vaig intuir quelcom semblant en relació a la renovació de la comissió de Carnaval. Hi ha gent ferida. I, deixant de banda filies i fòbies, m’exposen motius raonables per a estar-ho, que tenen de nou relació amb el desenvolupament de les converses en relació a aquest procés. Veurem.

Dilluns, 3 de juny
Hi ha una certa expectació a l'entorn de la consulta que, responent a l'acord de ple arran de la moció presentada en el seu dia per la CUP, l'Ajuntament posarà en marxa per a copsar l'opinió ciutadana sobre la recuperació dels noms de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa Rodona. Travessat l'objectiu oficialment establert, la proposta amaga un morbo indefugible com és el de pensar que, d'una tacada, les denominacions de plaça d'Espanya i de carrer Espanya poden evaporar-se del nostre nomenclàtor, amb el ressò ciutadà i sobretot mediàtic que la decisió pot comportar, si tenim en compte, sense anar més lluny, els nervis que es varen viure arran de la difusió del veredicte de la comissió de toponímia a favor dels topònims històrics d’acord amb les raons ja exposades en aquesta secció. En un context especialment sensible a les questions relacionades amb la sobirania, l'enquesta, que s'anuncia amb molt bon criteri anònima i no vinculant, deixarà sobre la taula de la corporació municipal una patata calenta perquè, d'entrada, no es podrà complaure tothom. D'aquí que el primer procés de participació ciutadana que el municipi afronta en dècades tindrà, s'agafi per on s'agafi, una trascendència interessant. Els sitgetans i les sitgetanes empadronats i majors de 18 anys podran respondre a dues questions molt bàsiques assenyalant quatre respostes possibles, que vostès ja coneixen. I encara s'hi podria afegir una variable no contemplada a la llista, i que potser interessaria a més d'un. La tercera opció proposa mantenir el nom de la plaça Espanya/carrer Espanya, amb una referència al topònim antic, i, en canvi, no s'ha plantejat l'alternativa que suggereixi la versió contrària. O sia,  retolar les plaques amb la denominació plaça del Pou Vedre i carrer de la Bassa Rodona, amb una referència als topònims de plaça d'Espanya i carrer Espanya.

Passat el 10 de juny, data en la qual es farà el recompte d'aquesta enquesta que no és una consulta, sinó només una enquesta orientativa segons declaracions de l'alcalde, el ple de la corporació haurà de decidir a partir de dos elements fonamentals. Per un costat, l'informe concloent de la comissió de toponímia. Pot agradar o no, però la justificació històrica de la recuperació de les denominacions és d'una contundència inapel.lable, que, per si sola, justificaria una decisió, si no fos perquè el veredicte dels experts no es pot valorar fent abstracció del context social i polític en el qual haurà de produïr-se el posicionament dels regidors de l'Ajuntament. I per altra banda, caldrà ponderar el que els resultats de la consulta certifiquin, d'acord amb la participació ciutadana i, evidentment, al percentatge de vot per a cadascuna de les opcions disponibles, entre les quals hi ha el no posicionament. I aquest és un tema delicat perquè una consulta no vinculant pot donar un resultat que vinculi enormement, es decanti vers un costat, vers l'altre, o vers un empat de vots que pot posar la decisió final en un terreny delicat. I El tercer element no és menor. El debat polític, o la voluntat política, d'acord amb el rerefons ideològic de cada formació, serà, en definitiva, la base sobre la qual s’hi afegiran, o no, el dictamen dels especialistes i l’opinió del poble. Han passat set mesos des que la CUP presentà la moció, que incorporà la consulta arran d'un suggeriment del PSC. A final de mes sabrem si tot queda igual, o si l’única referència pública que quedarà al nom Espanya serà la que apareix al plafó de ceràmica que immortalitza el madrigal a Sitges de Carner.

I un apunt final. Tendenciós. Pel preu que ha costat Neymar, milió amunt milió avall, l'Ajuntament eixugaria el seu deute de cop, i la vida seria una altra. El brasiler deu ser bo per força, doncs. Bon Corpus!

dijous, 23 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de maig

VentdelCau X


Quant de temps feia que no hi entraves? Faig memòria.... Fou el mes de març del 2011, arran de la visita d'obres de l'aleshores delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, que coincidí amb la decisió judicial del fiscal d'urbanisme de Barcelona, que tombà la denúncia inicial de la plataforma, que després ha seguit per altres viaranys i que ara -disculpin tanta conjunció- encara està pendent del que els tribunals decideixin sobre la façana de mar de la que fou per uns anys casa de Ramon Casas, i també objecte del desig de Rusiñol. Han passat, doncs, catorze mesos, dos alcaldes, dos delegats de govern, dos presidents de Diputació, dos directors de Consorci, una reforma de la reforma del projecte, un dictamen de la comissió jurídica assessora.... i el Cau Ferrat segueix dempeus malgrat tot. Si Déu vol podrà amb nosaltres, superarà fílies i fòbies, criteris tècnics, personalismes diversos, defenses abraonades i crítiques punyents, per a continuar mostrant a les generacions futures allò que és capaç de fer l’ésser humà quan el mou la sensibilitat artística. Ja fa mesos que la secció intenta donar una certa visió positivista de l’assumpte, entre d’altres coses perquè és bastant inútil, a aquestes alçades del serial, continuar picant de cap contra la mateixa pedra. Els qui han seguit el relat dels esdeveniments des del primer capítol saben prou bé el pa que s'hi dona. Ara es comença a intuir la primera llum al final del túnel. El passat divendres 18 de maig els mitjans de comunicació varen ser convidats a entrar dins el joier de la corona sense les joies. No. No vàrem posar els peus al Maricel de mar, l'epicentre de la polèmica més encesa, i del morbo més morbós arran de la passarel.la envidriada. Ara no toca.

A la porta ens espera Vinyet Panyella per a fer de cicerone. La directora del consorci no necessita de ningú més per a defensar-se, des d'una loquacitat que supera amb solvència qualsevol dubte que li pugui plantejar una trobada on, desenganyem-nos, la contemplació de l’entorn esdevé prioritària per mor de la curiositat continguda durant molt de temps. El recorregut comença a la zona de venda d’entrades i botiga, situada a la la planta baixa de Can Rocamora, l’edifici entre museus convertit en un distribuidor de luxe, que intenta salvar amb dignitat la presència de l'obligatori ascensor sense comprometre massa el disseny de les àrees de servei per al públic i per al personal, i també les destinades a la difusió de continguts relacionats amb el motiu de la visita, obligades en un equipament que es vulgui a l'alçada de les exigències actuals. Al Cau, propiament dit, s’hi entra d’una forma poc senyorívola. Per l’obertura del sota escala, on antigament s’hi havia encaixat un petit lavabo. No és tant el fet d’entrar per un lateral sinó l’evidència de saber que, per raons de seguretat, no podrà obrir-se la porta principal del museu el que decepciona de debò. El dia que tancaren Cau Ferrat i Maricel tothom era conscient que, per a obrir-los, caldria superar un trencaclosques normatiu de primera divisió, dels que farien perdre llençols a cada bugada. Una marató draconiana d’exigències, de vegades justificables i d’altres no tant, entre les quals hi ha la de convertir la venerable porta d’entrada en obligada sortida d’emergència, sense poder trobar cap solució alternativa. Des del carrer, doncs, el Cau semblarà una casa tancada, només visible a dures penes per la finestra lateral. S’acceptarà, en conseqüència, quelcom inacceptable en base a prioritats superiors que tampoc poden qüestionar-se.

Un cop dins, què ha canviat?. Sense ser-ho, es respira la sensació de trobar-se en un espai nou. S’ha esvaït aquella característica olor que tenen les habitacions envellides on el temps no passa, i les parets apareixen sense descrostrar. Perfectes, potser massa, però l'essència segueix viva sota el maquillatge. Amb cap objecte que impedeixi el trànsit, trepitgem sobre moquetes de servei per a no fer malbé res, mentre la casa, buida, ens saluda a punt d’acabar-se de pintar i netejar a fons abans no arribi el moment de començar el muntatge de les peces. Mentrestant, cuina, brollador, llar de foc, dormitori i despatx són a lloc -només faltaria- i el característic blauet es comença a fer visible, per bé que els estudis constaten que no sempre fou de la mateixa intensitat. La reforma atendrà aquesta singularitat decorant les parets del despatx de l’artista amb una tonalitat de cel de pessebre, deixant per a la resta de la casa el color que tothom té al cap. La directora fa referència a les complicades patologies estructurals de l’edifici, pròpies de les modestes construccions sobre les quals s’erigí, i que la seva situació arran de mar no ha fet més que agreujar. La salinitat ha estat especialment agressiva amb paviments i peces d’enrajolat, fins al punt d’obligar a la seva substitució o reconstrucció en els casos en que no hi ha hagut possibilitat de salvar-ne els originals. Segueix sense fer-me massa el pes el nou terra del brollador. Tant de bo que el desgast del dia a dia esmorteeixi la seva actual brillantor de cambra de bany. En canvi, el conjunt dels vitralls del darrere enlluerna com mai. Els treballs de documentació han aconseguit recuperar els magnífics medallons centrals que decoraven els cinc fulls de la vidriera, i que el propi Rusiñol immortalitzà en un emotiu quadre protagonitzat per la seva filla Maria. Fa goig de veure. Val la mateixa consideració per la resta d’actuacions a les finestres del museu.

Per la petita escala amb els graons refets pugem al gran saló. L'espai ha recuperat la grandeur després d'haver-se retirat el repugnant pòdium que elevava el terra prop de 30 centímetres per a encabir-hi la climatització, situada ara en un prominent cub força visible des de la torreta. És el preu que cal pagar per un canvi de criteri que juga a favor del llegat museístic sense discussió. Dins, les toveres de l’aire es fan fonedisses entre els elements arquitectònics o decoratius de la casa, i l'espai pren, de nou, la dimensió de petita catedral de l’art que li atorga el majestuós encavallat de fusta d’Elies Rogent. Just al costat del forat de l’escala, o al costat dels dos Grecos si volen, s’ha obert un pas que mena vers primer pis de Can Rocamora, i que obligarà a un reposicionament de les peces d’aquell pany de paret. Més enllà de la necessitat de tenir un accès en aquesta zona, per a facilitar la visita a les persones amb dificultats de mobilitat i a la vegada complir amb els ja esmentats criteris de seguretat, queda clar que el nou projecte ha aprofitat la circumstància per afegir al plantejament museogràfic del Cau Ferrat –establert de sempre de manera gairebé inalterable- un altre de bell nou que es desenvoluparà a través dels àmbits de Can Rocamora, amb l’objectiu de complementar-lo. Així, deixem enrere el cenacle de Rusiñol per un petit passadís que ens condueix al primer pis de la casa Xicarrons-Casas-Rocamora, destinat a difondre la vida i l’obra dels altres protagonistes colaterals d’aquesta història, i a l’exposició de material del fons del consorci que ara roman a la reserva. Amb tot, les mirades es dirigeixen cap al segon pis, on els operaris estan perfilant una obra de cirurgia, com és la recol.locació de la cuina-llar de foc i dels dos aiguamans que estaven situats a la planta baixa de l’immoble. Una feina que precisa mestratge i perseverança en grans dosis. Assumit el trasllat dels temples d’Abu Simbel servidor prefereix no fer cap drama perquè tot es possible, i s’atreveix a aventurar un resultat prou digne.

Això és el que he vist. El millor està per veure. I si res no falla serà a la tardor…. Hauran passat tres anys i mig llargs...

dijous, 16 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de maig


Com a Berga


Dilluns, 13. Tarda
No s’espantin. Havia de trobar un titular que cridés l’atenció i m’ha vingut al cap la imatge de l’àliga de la Patum. I aquí s’acaba la comparació de tercera i la flamarada cridanera de la capçalera d'avui. Tot va començar, si mal no recordo, el Corpus del 2009, quan la Moixiganga s’incorporà al seguici processional de la festa, amb motiu del 25è aniversari de la creació de la colla de l’Agrupació de Balls Populars. Aleshores s'assenyalà l'excepcionalitat del moment d'acord amb la efemèride. L'any següent, però, la Moixiganga tornà a sortir, per mor de repetir la edificant, bonica i, des del punt de vista de la litúrgia, icònica imatge del pas de l'argolla per les catifes. Enguany, i consolidant una pensada que no és nova, s’afegiran a la processó el Drac i l’Àliga sense foc ni timbals, i amb la no menys simbòlica presència de flors a les seves amenaçadores boques, diria que per primer cop a la història. Els estudiosos afirmen que en el Corpus hi ha l’origen de moltes de les festes populars i tradicionals que han vingut després, hagin seguit, o no, la veta religiosa. Que era un dels grans moments de l’any, on la celebració col.lectiva es deixava anar a partir de l’exaltació de la fe, manifestada a través de la imatgeria que sortia de les esglésies, i dels altars de carrer espectacularment guarnits, que es distribuïen per un recorregut que també es mantenia inalterable, d’acord amb la creença del caire benefactor que tenia per als veïns que encerclava. En conseqüència, no resulta forassenyat agafar-se a les tertúlies que apunten a la hipotètica incorporació de la resta de balls a la processó del nostre Corpus com qui no vol la cosa… Ja saben que a Sitges poc ens costa trobar raons per a fer-ne alguna de grossa, i si la historiografia es posa de cara amb més motius. N’estarem fent un gra massa? Un pare de família i ex graller –o graller ocasional- m’hi posa un interessant contrapès, quan em diu que la il.lusió que ja tenen els seus fills per a veure gegants, drac, àliga i Moixiganga, esborra qualsevol consideració crítica sobre la proposta. Torno a Berga per a recordar les paraules d’Albert Rumbo, historiador i membre del Patronat de la Patum, quan dissabte passat explicava que, fora dels cinc dies que marquen el calendari vital dels bergadans, allí no veuen la comparseria de la festa en cap altre moment de l’any, perquè ni per festa major és festa local…. Una abstinència que a casa nostra no se si aguantariem. Millor no intentar-ho. En qualsevol cas, no es pot negar que la comissió de Corpus s’està movent per a dinamitzar la diada. Conferències, marxandatge, noves propostes de catifes, rutes gastronòmiques i excursions demostren que, malgrat la minva de recursos, hi ha voluntat de tirar endavant una celebració que els darrers temps ha viscut encallada en la inèrcia.

Dilluns, 13. Vespre
Finalment, l’hospital no farà el Cap de la Vila. No cal que els digui el perquè. I això que el projecte era veritablement espectacular segons m’expliquen. La Jove de Sitges prendrà el relleu i haurà d’enfrontar-se a una contrarellotge embogida i meritòria, atesa la rellevància del repte. De l’hospital venen altres notícies relacionades amb el procés emocionalment traumàtic viscut els darrers mesos. Si res no ho esberla, hi haurà patrons. Son tres. Voregen la quarentena, any amunt any avall, i no treballen a Sitges, quelcom que potser ara agrairà aquesta història. Neus Gironès Biarnés, Miquel Marzal Ortiz i Oriol Ripoll Panyella han estat presentats a la junta de portaveus de l’Ajuntament –l’òrgan entre plens que reuneix als representants de tots els grups polítics del consistori- i al patronat de l’hospital, com els probables substituts, o substituts de facto vaja, dels anteriors patrons veïnals. El ple del 27 de maig els haurà de ratificar i, a partir d’aleshores, la junta recomposada de la fundació caldrà que esculli el nou administrador. Els perfils professionals dels protagonistes -no en vull dir trio ni troika- fan de bon llegir. Vet aquí a la interventora de l’Ajuntament d’Arenys de Munt -no és el d'interventor un càrrec al qual s'hi arribi a través d'un exàmen qualsevol- a un bibliotecari que conrea amb eficàcia la vocació d’historiador i divulgador de la cultura popular i tradicional, i a un advocat pragmàtic experimentat en abordar processos empresarials-mercantils complexos, ficats en una olla que encara fumeja després de bullir a pressió. El trencaclosques, doncs, comença a prendre forma. Arribar fins aquí tampoc no ha estat fàcil, perquè, com era previsible, la situació ha propiciat que, de la llista de possibles patronables, més d’un hagi declinat acceptar adduint raons perfectament comprensibles. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que seran centre d’atenció ciutadana per unes setmanes, pel fet de ser els nous, que substitueixen els altres, superats uns dies de tensió latent. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no serien on son si no fos perquè l’equip de govern va prendre la decisió que va prendre, tot encetant, a la vegada, una delicada controvèrsia, d’aquelles que es mouen en el llindar de la necessitat del poder públic de practicar l’intervencionisme no intervencionista en les àrees o àmbits en els quals, d'alguna manera, li escauen responsabilitats de gestió. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no els farà cap mal aïllar-se tot el que puguin del debat polític, el de les medalles al pit i els ganivets a l'esquena, el que acostuma a no oblidar qui ha posat a qui, i el que intenta aplicar la paradoxa impossible de conciliar la necessitat de no ferir ningú mentre es qüestionen procediments que, en el fons, apunten a persones que, lícitament, poden sentir-se ferides. I els tres futurs patrons saben, o han de saber, que els caldrà navegar entre aquestes aigües, sense deixar de pensar en el sentit fonamental del càrrec, que no és altre que el de servir a la institució que representen, des de l’objectiu, com ja s’ha expressat manta vegades, de fer-la més transparent als ulls del poble.

Seran millors aquests patrons que els anteriors? Apriorismes i confiances o malfiances a banda, només el temps i les accions ho demostraran, perquè, de fet, ningú hores d'ara, ni tan sols els més crítics amb el posicionament del govern en l'assumpte de l'hospital, poden mostrar-se refractaris vers tres sitgetans que, fins avui, només poden consignar al full de serveis haver acceptat la proposta de treballar gratis et amore per una causa complicada. Per tant, la secció els desitja sort, perquè, d'entrada, no han fet res per a no merèixer-la, i tenen un difícil camí per endavant per a demostrar que la mereixen.

Dimarts, 14
En la petita història dels qui han viscut dins de les parets del monestir de Montserrat, el pare Antoni Picas ha deixat una empremta fonamental, com és l'haver estat un dels impulsors del museu que ha acabat convertint-se en un dels referents artístics del país, i del qual els mitjans de comunicació se n'han fet ressó arran del traspàs del monjo als 90 anys. Composo la glossa de Pere Crisòleg a partir del testimoni del meu pare i d'una entrevista que Antoni Sella i Roland Sierra li varen fer l'any 2002, per a la revista cultural Les ales d'Ícar. Val la pena rellegir la percepció que Picas tenia d'un Sitges creixent des de la desmesura... No s'equivocava....

dijous, 9 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de maig


Un tancat per al Greco


“L’Atlàntida obrirà. Recorda el que et dic”. I el meu interlocutor ho afirma de manera tan categòrica i argumentada que costa portar-li la contrària. Vaja, que costa tant que no li porto, malgrat que ho podria fer si prenc en consideració les no menys explícites paraules de l’alcalde sobre l’assumpte. Em dispensaran si no poso la mà al foc. Em dec fer gran i cada cop la poso per menys coses i persones. Deixem que el temps, i sobretot els fets, confirmin, o no, la hipòtesi lapidària.

Polèmiques sobre sous públics apart -la secció ja va deixar prou reflexions a l'entorn de la qüestió a l'inici de legislatura i no hi tornarà ara, perquè ja vaig cremar suficients cartutxos aleshores- ha arribat la caloreta. Es nota al rovell de l'ou, i millor que es noti. La tercera edició del Sitges tapa a tapa ha superat tots els registres estadístics, posant a prova la capacitat dels establiments per assumir una demanda en creixement exponencial que cerca experiències gastronòmiques de butxaca. I la gran majoria mereixen l’aplaudiment per l’esforç i la creativitat. Un èxit total. Fins al punt que en un dels bars que visito entre setmana em comenten que els han proposat participar d’un tapa a tapa gay, que tindria lloc durant la Pride del juliol. No entrem en detalls perquè, entre d’altres coses, no deu ser el mateix una ruta de tapes gays que una ruta gay de tapes. Sigui com sigui, l’anècdota reflecteix l’encaix que el tapa a tapa ha fet el el calendari d’activitats locals. Potser per això, l’única proposta que em permeto deixar per afinar encara més la iniciativa prové d'alguns comentaris que coincideixen en que seria bo publicitar les opcions de begudes disponibles per acompanyar els tastets, més enllà del quinto d’Estrella. El testimoni d'una sitgetana és, en aquest sentit, molt extrapolable als que podem tenir prou saque per a cinc tapes però no per a cinc quintos per exemple, sota pena de levitar com Santa Teresa sense motivació espiritual. A canvi sempre queda la beneïda i socorreguda aigua, tot i que pagaria la pena, si el patrocini obliga, que no se si obliga massa, negociar amb Damm si es podria incloure en la promoció alguna de les varietats de cervesa sense alcohol que formen part del catàleg de productes de la companyia. En qualsevol cas, comptat i debatut el balanç és inquestionable. La tapa tira, i molt.

I amb la bonança retrobem les estampes costumistes de la temporada. Les bones i les dolentes. L'Ajuntament anuncia un reforç del servei de neteja per a fer front a les previsions, i Lluís Marcé garanteix, sense arribar a prometre, que Sitges estarà més net aquest estiu. Ha començat l'exàmen i la ciutadania no en deixa passar ni una. A les xarxes socials apareixen fotografies de la brutícia dels ascensors del pas sota la via, o dels contenidors de La Torreta envoltats de bosses d'escombraries, cartrons i plàstics a primera hora del passat dissabte. A cap equip de govern se li escapa que impostos, neteja/manteniment de l'espai públic i seguretat son els tres pals de paller davant dels quals els veïns mostren una especial sensibilitat i exigència. Amb les controlades xifres econòmiques del 2012 ara costarà més excusar-se si el servei no respon a les expectatives. I és dins d'aquest debat on, de nou, l'incivisme es vist com l'origen de la majoria de maldecaps.  Quan envoltava El Greco un esquitx de jardinet de tres pams quadrats l'incivisme no era problema als peus del monument, perquè, desenganyem-nos, els incívics també volen estar còmodes, i allí només hi havia lloc per a les plantes i les flors. La reurbanització de l’espai, que va airejar el conjunt escultòric, tot donant-li una major presència visual, ha propiciat, sense voler, el progressiu augment d’imatges poc edificants que posen a prova la paciència de més d’un. En aquest context, cansat, com l'alcalde i com tothom, de veure gent arrebossant-se a la gespa sense cap escrúpol ni control, Lluís Marcé -que aprofita l'avinantesa per a confessar que truca a la policia i no li foten ni cas (sic)- anuncia la col.locació d'una tanca baixa model Westminster –no em facin dir com és però per la denominació dóna a entendre quelcom de categoria- que intentarà frenar els desitjos dels mortals que, cada cop que veuen el senyal dels 750€ de multa, els agafa un atac de riure mentre despleguen taules, cadires, neveres o el que sigui sense contemplacions.

És cert. Els senyals més amenaçadorament inútils de la història mai instal.lats en el nostre terme municipal han estat, sens dubte, els que anunciaven la impactant sanció de 750€ a tots els qui trepitgessin l'herba dels parterres. Una sanció en el seu dia pensada, escrita, aprovada, col.locada i mai cobrada fins avui. O almenys ningú no ho ha dit en veu alta. Des de la perplexitat i la ignorància pròpia, pregunto a Jorge Carretero sobre l'assumpte. El regidor reconeix que, a aquestes alçades, i deixant de banda l'actitud més o menys expeditiva que pugui tenir la policia local vers els incomplidors d'un advertiment d'aquesta magnitud econòmica, encara no estava a punt la maquinària administrativa necessària per a tramitar les sancions establertes en l'ordenança de civisme. O sia, que les circumstàncies de la vida, afegides a la inoperància o a la incapacitat del sistema per a desenvolupar les eines per a aplicar allò que fou aprovat pels seus propis gestors polítics, han convertit els senyals de prohibició en una petita broma. En les pistoles de pega de les comèdies de lladres i serenos. En pura filfa. Llàstima perquè a 750€ per persona la casa gran hagués fet un petit capital.... A canvi, Carretero afirma que abans de l'estiu d'enguany -abans de l'estiu, repeteixo- s'haurà posat en marxa el que fa falta per a que, per fi, puguin ser sancionades les vulneracions a l'ordenança de civisme. Malgrat tot, l'Ajuntament es planteja la revisió a la baixa de les sancions. Algú deu haver visualitzat l'escena entre policia i infractor i en deu haver tret com a conclusió que multar de debò amb 750€ podria acabar amb els protagonistes als Camils. I tampoc no és això.

Dilluns, 6 de maig
Punt d'inflexió en la petita-gran història de la biblioteca popular Santiago Rusiñol. El venerable equipament tanca uns dies per a que puguin fer-se els treballs previs al que seran les obres més importants des que fou inaugurat el juny del 1936. A l’estiu, els prop de 60.000 llibres que formen part del seu fons es traslladaran a uns magatzems específics que la Diputació de Barcelona té per a aquestes funcions i, si Déu vol, a partir del setembre s’iniciarà la rehabilitació esperada i desitjada, amb un cost de 875.000€ que assumeixen, a parts iguals, el PUOSC de la Generalitat i l’Ajuntament. Hauran passat dos anys de la primera promesa de l'alcalde Forns en un acte públic. Fou amb motiu del 75è aniversari de la biblioteca, tres dies després del ple d’investidura. Arran del benvingut projecte he pensat en el futur del mobiliari, el disseny del qual s’atribuï a l’arquitecte Puig i Cadafalch, i que manté una salut envejable per tenir 77 anys. Amb tot, el concepte d’ergonomia ha evolucionat molt vers una major adaptabilitat i comoditat, i és obvi que la possibilitat de substituïr-lo, en tot o en part, estigui dins de la planificació establerta. En cas que sigui així, les taules i cadires de tota la vida mereixerien un comiat digne. Si haguéssim tingut museu etnogràfic les podriem haver posat al costat dels pupitres de la casa de Glòria Pulido… Ara, qui sap si seria bonic que els sitgetans tinguéssin l'oportunitat de poder tenir un bocí d'història a casa… A qui no li agradaria tenir una cadira de la biblioteca?

dijous, 2 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de maig


El futur de l'Atlàntida


L'Atlàntida no pot obrir?
L'Atlàntida, a dia d'avui, amb la regulació i la normativa legal, no pot obrir com a discoteca.
L'Atlàntida vol obrir?
Vol obrir, però com a discoteca no pot.
Pot obrir com alguna altra cosa?
Si. Nosaltres en aquest moment estem plantejant, asseguts en una mateixa taula amb l'administració de la Generalitat, que és la competent, i amb la propietat, reconduir el negoci cap allò que permeten els usos actuals que disposa la normativa, que son activitats nàutiques relacionades amb el mar, un establiment de restauració... És el que ens interessa al poble de Sitges, que tinguem un establiment de qualitat que pugui ser un reclam turístic, que estigui perfectament integrat amb tot el que és l'entorn de Miralpeix, que és un espai protegit, amb el club de golf, amb tot el veinat de Can Girona, Vinyet i Terramar... Que la seva explotació no ocasioni les molèsties que ha ocasionat aquests últims anys als veïns.
Ras i curt... L'Atlàntida no pot tornar a obrir....
....com a discoteca.
Per tant si algú veu algun rètol, o algun anunci d'obertura a través de la xarxa social, aquesta obertura no es pot produir..
(...) Si això es produeix en el marc legal actual, on l'ús de discoteca està prohibit i l'establiment obre com a discoteca, l'administració local actuarà en conseqüència amb les eines que té a la mà.(...) Nosaltres farem el que ens toca fer.
La propietat està disposada a seguir amb un altre model de negoci, amb una altra proposta alternativa?
Si, si, si, si. Hi ha bona disposició. (...) No podem oblidar que l'Atlàntida és una marca de referència en l'oci nocturn i a la propietat i a Sitges ens interessa reconduïr-la i adaptar-la i que continui essent un atractiu turístic.

Miquel Forns, 25 d'abril


A les portes de l'estiu, just quan era a punt de tornar a ser motiu recorrent de titulars noticiables i comentaris irònics sobre l'eterna-cançó-de-cada-any, enguany tot dona a entendre que la història recent de l'Atlàntida ha arribat al final d'un embut que només té com a única sortida -si no hi ha un canvi legal d'aquells que fan malpensar en la influència dels padrins- l'adaptació a un nou marc legal especialment estricte, que tanca una etapa històrica. Estem, doncs, en un veritable punt d'inflexió on es barregen els records d'un passat gloriós, amb els d'un present molt menys edificant i desvinculat de l'esperit inicial, i un futur que no es vol perdre perquè la marca tira. Al costat de Pachá, l'Atlàntida ha estat, sens dubte, l'establiment de lleure nocturn amb major projecció exterior que ha tingut la vila en dècades. Qui sap si en tota la història. Una popularitat només comparable a l'atzarós entorn legal en el qual ha viscut, molt sovint al llindar de la norma. Ara, a punt d'executar-se la sentència que obliga a l'enderroc de les darreres obres d'ampliació, sense possibilitat d'establir estratègies de demora, i encaixada en l'adreçador de les restriccions legals, caldrà repensar de debò en quelcom que recuperi aquell punt de glamour amb el qual molts sitgetans identificaren les nits de cap de setmana dels 80 i se les varen fer seves. Xavier Vives, en el record, deia que, des del treball constant,  una oferta de qualitat acaba, tard o d’hora, atraient a clients de qualitat, entesos no des de la butxaca, sinó des del reconeixement al valor del producte o la destinació. No hi ha fórmules màgiques, però val la pena apostar per aquest camí.

Divendres, 26
"Que en quedi constància! La palmera de la rectoria no està bé! Cada dia més torta! Caldria tallar-la i plantar-ne una de nova!" Així de vehement s'expressa un sitgetà veterà, dels que, superada de llarg la vuitantena, pot explicar que l'ha vist créixer des de les beceroles. Servidor,del tot ignorant en la matèria, li contesta a partir del que he escoltat els darrers temps. Un argumentari que no canvia. Els experts diuen que la planta té bona salut, que només cal esporgar-la per a que el cap no li pesi, i que encara té una flexibilitat a prova de ventades intempestives, malgrat que es va considerar instal.lar-hi una anella al tronc per a evitar que es balandregi més del compte. Res no va servir per a calmar el neguit del meu interlocutor, que la veu moribunda i desmaiada sobre la rectoria un dia o altre. Una amenaça constant vaja, tenint en compte que li costa mantenir una mínima perpendicularitat. Ho deixo per escrit, mentre em cal confiar en els que en saben. Amb tot, per un moment em va venir al cap la imatge del dia inexorable en que calgui pensar en la seva jubilació definitiva. En si, d'alguna forma, la d'històries personals i col.lectives que han passat sota l'ombra d'un dels elements naturals més simbòlics de Sitges l'han humanitzat als nostres ulls. En si, implícitament, hem convertit la palmera en un estimat referent col.lectiu dels qual costarà assumir-ne el relleu quan arribi de debò.


El conseller de cultura Ferran Mascarell, home de verb locuaç, ordenat i intel.ligent, que enfila discursos sense paper amb el mateix ofici que les puntaires experimentades mouen els boixets, presidí la inauguració de Cinetik!. Seguint l'exemple de les antecessores, la darrera exposició de la Fundació Stämpfli omple un buit en el panorama artístic local, i ofereix una mostra sorprenent i captivadora en la seva intenció, que juga amb la nostra capacitat visual a cop de moiré i d'il.lusions òptiques de tota mena, a través d'objectes concebuts des de la voluntat d'expressar un perpetuum mobile. Tot crida l'atenció, però, sens dubte, la instal.lació circuconcéntricos de l'artista veneçolà Elias Crespín reuneix totes les mirades dels visitants que omplenen l'espai. Un seguit d'anelles concèntriques que, des d'un estadi inicial de quietud, comencen a moure's lentament en una mena de dansa relaxant, hipnòtica i onírica que manté l'espectador absort en l'espectacle i encuriosit amb la complexitat tècnica que l'ha fet possible. Sobre la resta vostès n'hauran pogut llegir opinions prou entenimentades. Una exposició imprescindible que demana aparcar prejudicis. És art que belluga i sorprèn.

Nota: Per un problema en la impressió de l'Eco de la setmana passada, el paràgraf final de l'article original no va aparéixer al diari. D'aquí que, aquesta setmana, en paper trobareu el paràgraf que ja fou publicat al blog.