dijous, 25 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de novembre


Conveniència


Conversa.

Entre els inversors hi ha Vertix?

Sí, si. Lògic, perquè és un dels promotors de tota aquesta Plana Est, i, a més, un dels terrenys que ara ja són nostres era un dels terrenys que Vertix havia de donar per obligació. Quan nosaltres vam demanar -en una reunió fa dos anys al parlament de Catalunya, amb els consellers Castells i Nadal i els promotors d'aquell sòl- que ens l'anticipéssin el més ràpid possible, Vertix i el senyor Felip Massot estaven allà.

En temps pretèrit havieu estat molt contundents amb Vertix i Felip Massot...

Oi tant, oi tant.... Bé, era el pla general que es volia fer, i en el qual Vertix hi estava implicat perquè era el seu negoci fer cases. (...) També és cert que vàrem aprovar el pla general en l'últim moment, gràcies a que Vertix va entendre que el poble de Sitges volia això, i punt. S'acabava la història, no n'hi havia una altra. A partir d'aquí, la relació ha estat bastant raonable, dins dels àmbits i negocis que cadascú ha de defensar. Però, en aquest moment, Vertix, que no està fent cap tipus de promoció, i té els seus terrenys allà, crec que s'interessa per aquest tipus d'activitat... que hi hagi una universitat.

L'enemic ara és amic?

No. No és enemic ni amic, és aliat. Amics no, aliats (...) Hi ha algú que es pensa que estem especulant. La especulació ha acabat (...) El món ha canviat tant que en aquest moment no es pot especular amb el sòl (...) El sòl no té quasi cap valor, i el sector immobiliari -que està en una crisi profundíssima, fins i tot Vertix- el que està buscant són projectes no per especular, sinó per a fer un tipus d'activitat de construcció. Construir una universitat genera dos anys de feina, i en aquests moments s'està creient -com ja creia jo abans de la crisi- que els projectes són allò important i no el terreny.

Us plantejo: Si jo estic acostumat a posar 1000 i que me'n surtin 5000 al cap de dues setmanes, estaré disposat -així, de cop i volta- a invertir en un projecte que, si me'ls dona, em donarà beneficis a llarg termini?

Sí, i molt pocs beneficis.... Aquest projecte....

Estaré disposat a tornar-me mig filàntrop de cop?

No, filàntrop no. És questió de: o guanyes un 30%, o guanyes un 7 o un 8% (...) Aquest és un projecte d'una inversió important, i d'uns beneficis a llarg termini, anticíclics, de crisi, d'un 7 o un 8%, que és quelcom raonable, perquè el que viviem no era raonable.

Així s'expressava l'alcalde el darrer dimarts, 23 de Novembre. Inevitablement, la memòria em situa... que els diré.... a gairebé una dècada enrere. Amb permís de Lluís Marcé -que mai no va deixar de recordar, des de la vehemència desbocada, una dramàtica reunió que féu tremolar les pedres de la masia de Can Milà- Felip Massot, l'home de Vertix, era il pericolo numero uno del PSC local, quan la polèmica pel creixement demogràfic i urbanístic de la vila encenia consciències, omplia carrers de vilatans emprenyats, i generava enervades controvèrsies polítiques. No s'equivocava Fraga quan digué que la política fa extranys companys de llit. Què ha passat doncs? Bàsicament serviria per a explicar-ho l'aforisme popular que es refereix a que la vida dóna moltes voltes. Arrieros somos y en el camino nos encontraremos. Avui, Baijet, que reconeix que va amb peus de plom, malgrat que expliqui el projecte Qualia com aquell nen que no pot evitar parlar del seu nou tren elèctric, no vol malpensar, o no vol malpensar tant com poden malpensar d'altres arran de les experiències viscudes, i prefereix prioritzar els aspectes més agraïts del tracte, abans de plantejar-se el que pot succeir si van maldades. Ja saben, allò que Qualia ha unit que no ho separin les circumstàncies. És la lícita lògica de l'entusiasme, que acostuma a moure les primeres passes de qualsevol cosa, que neix amb vocació ambiciosa. Aquesta empenta inicial ha obligat a resituar obligacions dins de l'equip de govern. Rafel Roig, que vivia relativament tranquil a festes, alliberarà Carmen Prat de les responsabilitats d'hisenda, mentre ella afegeix Qualia a la seva llista d'obligacions, per a que l'alcalde pugui posar una mica d'ordre a les petites grans coses quotidianes -que mouen la vida a peu de carrer, i estimulen el vot a les urnes- encapçalant l’àrea d’espai urbà. I m'insinuen que encara hi ha algun que altre projecte per a descobrir. Ssssssssssh.... callo. Per cert, si han vist paletes al Patronat, han vingut per apedaçar-lo una mica. L'Ajuntament s'ha esquerdat la gola de tant reclamar-li a la Generalitat que en faci un mínim manteniment, perquè ella n’és la propietària des que la història del bingo acabà com el rosari de l’aurora. No serà en debades refrescar la memòria. En diem el Patronat, però, de fet, només en queda la capella, perquè l'edifici contigu, aquell que fou escenari de tants bons moments per a generacions de sitgetans, i on s'hi encabia el cau, l'elenc artístic, la coral, el cinema-teatre o el bar, s'enderrocà per mor de.... deixem-ho córrer. Fa dos anys, la Generalitat li venia a l’Ajuntament la capella, tal com està, per un milió i mig d’euros, en una mostra evident que, pels de fora, Sitges segueix essent una sucursal de la banca Rotschild. Il.lusos.

No s'equivoquen els que insinuen que, amb el pas del temps, la imatge de l'equip de govern cavalca damunt del tàndem Prat-Baijet, per raons bastant òbvies. La nit de dimarts també varen ser presents a la taula d'autoritats, acompanyant al director general de turisme, Joan Carles Vilalta, durant la celebració del tradicional sopar de l'agremiat a l'hotel Calípolis, on al bon menú i al bon servei s'hi afegí la megafonia de tercera, per no dir de quarta, del saló Mirablau. Pel que sigui, els parlaments, que donaren la benvinguda a la nova i rejovenida junta del tast, obviaren una de les grans preocupacions del sector, molest perquè l’assumpte de les places de pàrquing i, sobretot, dels nous criteris d’accessibilitat a la postal no han ajudat, precisament, a administrar les conseqüències de la crisi de la millor forma possible. Hi ha gent molt indignada per això, i per les obres que sempre van més lentes del que es voldria. Els restauradors, sense embuts, continuen pensant que els clients defugen les dificultats, i que aparcar a Sitges val un ull de la cara, si hom ve de visita un Diumenge sencer, per a posar un exemple habitual. Malgrat tot, amb les xifres sobre el faristol, Joan Anton Matas féu un balanç positiu. Aquest any ha anat una mica millor que l’anterior, entre altres coses perquè difícilment podia anar pitjor, però el 2011 s’iniciarà amb un conflicte previsible. La nova legislació que impedirà fumar en locals públics, obligarà als clients dels establiments d’oci nocturn a sortir al carrer, pel que és molt probable que la convivència veinal es torni a posar a prova, sense que cap de les dues parts en tingui la culpa directa de minar-la. Ben aviat en serem testimonis.

dijous, 18 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Novembre


Flors i violes


“Aquest alcalde m'ha encarregat un teatre.. No un teatre.. Un espai polivalent per a fer teatre, per a fer moltes coses... I... si surt.. ‘estupendu’... I si no.. ja ho hauré fet.”


Francesc Fontanals

12 Novembre


Dijous, 11 de Novembre

No tinc gens clar que la façana d’aquest edifici respecti la distancia a la vorera que mantenen la resta de cases... El professional gairebé m’ho assegura i em demana que vagi a veure-ho. Hi vaig, però jo no se interpretar més enllà d’allò que amaga la tanca, tot i que per damunt d’ella la vertical de l’estructura sembla confirmar els recels de qui m’ho explica. Els parlo del Nou Veracruz, a l’Avinguda Sofia. El que està destinat a ser un equipament de categoria, i de generosa alçada, comença a definir la seva fesomia. L’únic que puc constatar, i no és pas cap descobriment, és que l’edifici es farà bastant més present i visible dins l’entorn que l’antic hotel. Per la resta, caldrà esperar a que la faldilla metàl.lica s’aixequi… Millor m’ho posa, sens dubte, el veí que em demana que passi pel carrer Sant Pere. Abans m’adverteix de l’impacte i de la necessitat que m’ho prengui amb conya. I Així ho faig. Un establiment de restauració ha decidit redecorar la façana amb la imatge d’unes llampants i esponeroses flames que emergeixen de terra, i que no desentonarien gens dins del popular quadre de les calderes d’en Pere Botero, amb uns quants garranyics-garranyacs de fons. Si l’objectiu dels propietaris era cridar l’atenció, la iniciativa mereix una matrícula d’honor, perquè resulta impossible passar per davant i no girar el cap. Si el catàleg de bones pràctiques permet aquestes llicències en el nostre paisatge urbà, ja són figues d’un altre paner.


Divendres, 12 de Novembre. Vespre

Convidat per l’Ateneu, el periodista Xavier Bosch arriba a Sitges per a presentar el diari, o mitjà de comunicació multiplataforma, Ara. Els padrins, i alhora accionistes, són un grapat de personalitats destacades de l’àmbit de la comunicació en català, que aposten amb fermesa i convicció per un producte que es vol neutral i amb valor afegit, i a la vegada rigorós, i a la vegada valent, i a la vegada independent, i a la vegada proper, i a la vegada immediat, i a la vegada crític i reflexiu, i a la vegada tot allò que se li pot demanar a un mitjà de comunicació quan és l’hora de presentar-lo i vendre’l en públic. L’aposta és ambiciosa, i combina l’experiència d’alguns articulistes de referència –ja coneguts d’altres mitjans- amb l’empenta d’una molt jove plantilla, que s’enfrontarà a un panorama especialment complicat. Tres exemples només: Primer: El paper va de baixa seguint una tendència imparable, i la transició al món web encara es mou en els números vermells. Segon: Les noves tecnologies han aconseguit acostumar-nos al desinterès pels textos massa llargs, i a que la nostra demanda d’informació cavalqui, molt sovint, a cop de titular breu. Tercer: En l’atribolat mapa de la premsa en català, si, finalment, La Vanguardia s’incorpora a l’aventura de publicar en la nostra llengua, de nou el negoci tornarà a trontollar, perquè està per veure si s’incorporaran nous lectors al mateix ritme que s’afegeix oferta periodística…. Mentrestant, perquè serà que tinc la sensació que Ara neix de l’Avui desmantellat. Bona sort, en qualsevol cas, perquè l’empresa té molt mèrit.


Divendres, 12 de Novembre. Nit

XIIIa edició de la Nit de Premis Sitges. Platea justeta, poques alegries en la posada en escena, i uns quants comentaris sobre la idoneïtat dels texans del presentador, atesa la categoria de l’esdeveniment. Des de l’oficialitat ja s’ha trobat la mida dels discursos, que acostumen a barrejar un polsim de felicitació als premiats, amb el recorrent apunt a la vitalitat cultural de la vila, per acabar amb alguna cirereta informativa a l’entorn dels projectes municipals de futur. A veure si serà més fàcil fer un teatre de bell nou que no rehabilitar els que tenim?. Els veterans recorden la vàlua de Francesc Fontanals, resident a Madrid de fa temps. Servidor es remet a la seva participació en el marc dels actes commemoratius del 50è aniversari de l’escola de grallers, i, sobretot, si la memòria no em falla, a un reportatge que la revista Soninter, una publicació ja extingida especialitzada en música i so, dedicà a la infraestructura tècnica que es posà en marxa al teatre Alcalá-Palace de Madrid, arran de l’estrena –quinze dies abans de morir Franco- de la impactant versió espanyola de Jesucristo Superstar, protagonitzada per Camilo Sesto, Ángela Carrasco i Teddy Bautista. En la il.luminació del memorable espectacle, que utilitzà la tecnologia més sofisticada de l’època, Fontanals hi va tenir un paper clau. 35 anys després, el guanyador d’un dels premis especials de l’Ajuntament –ex aequo amb el merescudíssim guardó al cinquantenari de l’escola Barrachina- equiparà Baijet -a qui va conéixer una nit de castelldefocs gràcies a l’intercessió d’Abdón Vidal- amb l’alcalde Barrabeig, per mor de la sacsejada catàrquica a la qual ha sotmès la vila. Baijet, que no s’esperava aquesta ensabonada històrica, deixà anar alguna cosa sobre el nou espai que li ha encarregat a Fontanals, i que s’emmarcarà –tu diràs- en la globalitat del projecte Qualia.


La família Mirabent Magrans ha vist reconegut amb el premi Trinitat Catasús l'esforç per a bastir del no res un dels concursos de música de referència. Per arribar aquí han travessat el desert vàries vegades. Encara desconeguda per a molts, Cèlia Sánchez Mústich, ploma d'or d'enguany, és gran en la paraula i menuda i discreta en la presència. No sempre és fàcil fer-se entendre a través de la poesia, i l'autora mai no ha deixat d'aconseguir-ho. Finalment, cal considerar les aportacions dels joves. Jesús Coines ha guanyat un dels Carbonell i Gener, i Rafel Ferrer el premi Folklore de Sitges, per una aproximació a l'atzarosa i rocambolesca història del ball de cavallets, a través d’alguns testimonis que ho varen viure. Mal que sigui per atrevir-se a ficar el nas en el que, fins avui, ha estat la darrera gran polèmica festamajorenca, ja paga la pena premiar l'esforç.


Dimarts, 16 de Novembre

Tres grans coses. L’anunci de la marató de TV3 emociona. És, pel missatge i per la realització, una petita obra d’art. I el video de presentació de la candidatura dels castells per a que la Unesco valorés concedir-los la qualificació de Patrimoni cultural i immaterial de la humanitat, -molt ben editat pel sitgetà Martín Elena, i amb imatges de la Jove de Sitges enmig de grans moments de la història castellera– tampoc no deixa indiferent. Hi afegeixo els dos esplèndits articles que Santi Terraza ha publicat a les pàgines de Vivir de La Vanguardia, on s’exposa l'evolució del fet casteller, la defensa dels seus edificants valors humans i, amb l’ajut d’uns infogràfics molt ben trobats, s’explica amb meridiana claredat les parts d'un castell per aquells que, com un servidor, encara necessiten comptar els pisos per a fer números. Els castellers estan feliços. I, amb ells, diria que tothom.

dijous, 11 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Novembre



Ressaca Papal



Començaré amb dues obvietats, segurament necessàries. Res del que es va viure el cap de setmana passat, s’hagués viscut si Gaudí no hagués cregut en Déu, i si els japonesos no s’haguéssin interessat fa temps per l’arquitectura del genial arquitecte, tot iniciant un fenòmen de pelegrinatge al qual s’hi han afegit tour-operadors d’arreu, i, arran de l’impacte mediàtic, els autòctons interessats en redescobrir una joia. Així de simple. La dedicació de la Sagrada Familia permet un munt de reflexions, que poden començar per aquestes evidències que van més enllà de qualsevol consideració pro o anti el que sigui. De la visita del Papa n'han quedat: Primer: una basílica consagrada al culte, que ja havia estat consagrada al turisme. Segon: un arquitecte que espera ésser elevat als altars de la santedat, però que ja ha estat deificat de per vida, gràcies a un llegat singularíssim, que la televisió ha projectat arreu a través d'enlluernadores imatges. Tercer: unes malaurades declaracions de Benet XVI, que demostren fins a quin punt la jerarquia porprada pot arribar a estar lluny de la vida real. Quart: L’ús del català. I cinquè: quatre monges que netejàren a consciència -encantades de la vida, com elles mateixes han confessat- la monolítica pedra iraniana de l'altar, revifant, de nou, un dels debats, tan obligat i necessari com recorrent, al qual s'enfronta l'església catòlica en els darrers anys, com és el del posicionament de la dona dins del seu organigrama, tenint en compte el paper absolutament fonamental que hi juga, i que no es palesà en el decurs de la cerimònia de dedicació presidida pel Papa. En qualsevol cas, darrera d'aquest teló de grans titulars i litúrgia florida rau allò fonamental, i que tampoc no es visibilitzà prou: el vessant solidari i de suport als més dèbils que alimenta l'església dels fets constatables, i no tant de les paraules estratègicament mesurades. Això és el que demanda la societat d'avui en la majoria d'àmbits. Càrites és església, i el Nen Déu també. I el que està fent Càrites durant aquesta crisi desbocada pot valorar-se cada setmana, si es para atenció a la feina que s’arriba a fer des d'un petit despatx com el de Sitges, o es llegeix la llarga llista d'anuncis que periòdicament es publiquen els diaris, on es relacionen les necessitats mínimes que moltes famílies demanden per a sobreviure i que l’entitat intenta gestionar amb el reconeixement de tothom. Cal, doncs, marcar distàncies. El Papa, que és un cap d'estat, vingui en viatge pastoral o vagi a comprar el pa si el compra, és a l'església el que qualsevol cap d'estat és al país que governa. El seu referent visible, en un context mancat de referents, i que, en conseqüència, exigeix respostes a qui té l’obligació de donar-les.


En parlo de tot plegat amb l'únic sitgetà que ha viscut de molt a la vora els actes principals de la jornada pastoral de Benet XVI a Barcelona, i que, mentre exerceix aquell ingrat paper que de vegades els toca als capellans de baix quan han de justificar al de dalt davant dels feligresos, diu sense embuts que parlar de laicisme agressiu o directament d'anticlericalisme ha estat excessiu. Potser qui assessorà al Sant Pare desconeixia que Suárez legalitzà el Partit Comunista un dissabte de glòria del 1977... i que, per fortuna, la crema d’esglésies és un mal record, i els capellans ja no cal que vagin amb sotana o clergyman. Mossèn Jaume Berdoy, vicari general de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, s'ha declarat sempre de la generació de Joan XXIII. Fins a cert punt és paradoxal el que viu la institució. Des que monsenyor Roncalli, el Papa bo que accedí a la cadira de Pere als 77 anys -si fa no fa a la mateixa edat que Ratzinguer- i que en els quatre justos que durà el seu pontificat, de finals del 58 al Juny del 63, revolucionà l'església a través del concili Vaticà II, sembla que un núvol d'involucionisme ha fet alentir el rellotge de la cúria, quan el del món no deixa de donar voltes amb major rapidesa. 50 anys ençà, l'ombra de Joan XXIII segueix planant sobre els seus descendents, que no han anat més enllà, perquè dins l’església també hi ha corrents d’influència, i ara en mana una de molt escrupolosa. Avui, si bé és lícita, comprensible i raonable, la queixa que alguns expressen en veu alta, quan diuen que el Papa s'ha convertit en l'ase dels cops dels qui s'atreveixen amb l'església catòlica perquè no gosen atrevir-se amb d’altres confessions -per mor de no sortir-ne escaldats- no és menys cert que les altes jerarquies eclesiàstiques no han perdut mai l'oportunitat d'alliçonar des de l'ortodòxia més estricta, sense donar, en canvi, una imatge de contundència tan manifesta a l'hora d'enfrontar-se a determinades actituds gravíssimes, que han posat a l'església en el punt de mira del questionament de la moral que predica. En aquest context de desafecció general, el mateix que ha buidat les parròquies, i que també envolta el món de la política –que podria compartir amb el clero la manca de referents- ha arribat el Papa per a dedicar la ja basílica de la Sagrada Família. A Berdoy li tocà estar a pocs metres del pontífex i també del cardenal Rouco Varela, que és l'home que fa la mateixa mala cara estigui casant a Felipe i Letizia, o condemni als matrimonis del mateix sexe. Mossèn Jaume ho explica des de la felicitat d'haver viscut un esdeveniment d'especial trascendència, sigui des de la pròpia condició de capellà, o des de la de l'ésser humà aclaparat per la magnitud de l'espai consagrat. Una experiència religiosa vaja, emmarcada en un espai que difícilment tornarà a omplir-se, perquè Gaudí va pensar en un auditori de 9000 fidels i Barcelona no és Torreciudad, i, agradi o no, només el Barça mou veritables multituds milionàries, qui sap si envejades pels qui voldrien posseir un poder de convocatòria equiparable. TV3 va llençar la casa per la finestra, a l’hora de transmetre un fet històric, que projectà el somni arquitectònic del Gaudí ancià al bell mig de l’eixample que va créixer sense pensar en què un dia potser s'acabaria. Han passat 128 anys i s’especula en que en poden quedar 15 per assolir-lo, sempre i quan puguin enderrocar-se els edificis situats davant mateix de la futura façana de la Glòria, si és que es vol respectar l’idea original fins a les últimes conseqüències... Gaudí llegà un bigarrat i eclèctic monument a la simbología, a la comunió entre la fe, la natura i l’home, vinculats a través de la llum. A la difusió de l’evangeli des de l’exterior. Un deliri creatiu de forma i color que avui no questiona ningú, però que fa quatre dècades era motiu d'encesos debats entre els entesos, arrenglerats en dos bàndols molt definits: els qui afirmaven, des del recel al resultat final del projecte, que la continuïtat de les obres pervertia el llegat de l’arquitecte, i els qui consideraven que, malgrat que ha calgut recrear, o reinterpretar més d’un aspecte, Gaudí sempre va ser conscient que la Sagrada Família seria una obra coral, de la qual en deixaria les linies mestres, perquè per llei de vida no en podria controlar el procés de construcció. No s’equivocava. La Sagrada Família, que al final va convèncer un Subirachs molt crític en el passat, ha aconseguit depassar el fet religiós per a esdevenir un símbol per se, admirat des de qualsevol sensibilitat. Queden per a fer les dues sagristies situades a ambdós costats de l’absis, la façana de la Glòria, amb les quatre torres corresponents, les quatre torres dels evangelistes, la de la Mare de Déu, i la del Crist, que s’elevarà 170 metres des del creuer de la basílica. Una bogeria. Potser per això, prefereixo mil vegades la puresa i la contenció gairebé abstracta de La Pedrera. Al costat d’ella la Sagrada Familia apareix com una gegantina, i meravellosa, mona de Pasqua.

dijous, 4 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Novembre


El cabdell


Ets un Qualiaescèptic! M'apunta un lector a qui li agrada la gresca verbal i el marro de bon rotllo. Li prenc la paraula, i confesso que m'arrenglero dins del grup -qui sap si relativament nombrós- dels qui veuen massa espines a les roses, sense deixar d'olorar-ne el perfum. Era evident, doncs, que l’article de la setmana passada generaria alguns comentaris, sobretot per part d’aquells que expressen un cert estat d’indefinició encuriosida i demanen una mica de concreció en les dades. Tothom sap que s’ha presentat quelcom gran i ambiciós, que portarà gent a Sitges –expressió clàssica del comerç i l'hosteleria local- però no tothom té massa clar de què va l’assumpte, perquè els intangibles tampoc no són senzills d’explicar. Mentrestant , aquesta setmana ha viscut una paradoxa molt gràfica de la situació que viu la Catalunya d’avui, i que pot servir per a dibuixar un estat de la questió dins del qual, com és obvi, cal que ens hi fiquem. Més enllà de les novament preocupants xifres de l'atur, en paral.lel hem sabut que Indo, una de les nostres empreses capdavanteres en la investigació i producció de productes d'òptica, ha presentat un ero que l'acosta al tancament, i que el govern de la Generalitat ha anunciat un nou pla d'incentius que proposa pagar un sou als joves que ni estudien ni treballen, plantejant-los participar d'un procés de formació, que ha de possibilitar als sol.licitants poder treballar a les empreses -a les que quedin- fins qui sap quan, o, com a mínim, durant almenys mig any que, en números rodons, pagarà la Generalitat. I després ja en parlarem si un gran percentatge dels perceptors de la subvenció tornarà a les llistes de l’atur o no. Vet aquí l'expressió del nostre present. En plena ressaca d'una època d'economia especulativa, vivim un procés de desindustrialització en el qual les institucions públiques estan prenent un paper fins a cert punt questionable en el marc de les regles d'una economia moderna, on se suposa que han d'ésser les empreses, amb la col.laboració i el control si cal dels estaments públics, les veritables generadores d'ocupació i riquesa, i no l'estat a cop d'incentiu perpetu. Estiro del fil. No es pot parlar de creació de llocs de treball si no hi ha empreses que ho demandin. I no hi ha empreses si no hi ha empresaris, siguin grans o petits. I no hi ha empresaris si no hi ha emprenedors. I no hi ha emprenedors sense un entorn que propicïi el poder desenvolupar iniciatives serioses sense entrebancs burocràtics. I difícilment es generen iniciatives serioses si no es fa treballar el cap. I difícilment es farà treballar el cap si no s'educa en la cultura de l'esforç... I així arribariem a la primera volta del cabdell, tot parlant si volen del mal que pot haver arribat a fer la LOGSE i aquell malaurat i eufemístic progressa adequadament amb el qual es despatxava als escolars, fossin brillants o mandrosos. Arribats a aquest punt, en aquest context fico Qualia, i precisament per això no puc evitar questionar-ne alguns aspectes, perquè, cal no oblidar-ho, el gruix del projecte es desenvoluparà en un terreny que valia, i tornarà a valer, un dineral, i el diner segueix uns viaranys que no sempre coincideix amb les bones intencions de qui el demana. Els darrers quinze anys així ho han demostrat.


Per un moment penso en el passat industrial de Sitges, perquè en varem tenir. D'aquí sortí calçat per als soldats de la primera guerra mundial, la innovadora sola tractor, jaquetes de pell i marroquineria que avui envejarien les grans firmes del sector, uns carrets de pesca que continuen essent objecte del desig pels afeccionats d'arreu, malgrat que les coses a can Sagarra acabessin de manera traumàtica. De Sitges també sortiren els sostenidors de les dones de mitja humanitat, i un grapat de malvasies guardonades internacionalment... No vull apelar a la inoperativa i recorrent nostàlgia, sinó només a l'esperit que va moure aquella economia, perquè tinc la sensació que és un dels millors referents que podem tenir per encarar els reptes de la que vingui.


Divendres, 29 d'Octubre

A la casa Llopis, únic reducte museístic que ens queda ara per ara, la tardor ha portat sota el braç un nou número de la feliçment recuperada “L'Amic de les arts”. Ha passat un any des que ens trobarem al Maricel a punt de tancar, i el segon és millor que el primer, que ja era excel.lent des de tots els punts de vista. Hom la mira, la fulleja i es pregunta si mai el llibre electrònic serà capaç de generar les mateixes sensacions que aquesta publicació pensada per a captivar els sentits i l’enteniment a parts iguals. Una felicitació ben merescuda per a tots els qui l’han feta possible.


Dilluns, 1 de Novembre

El Prado, que és aquell teatre que voldria protagonitzar titulars tan cridaners com els de Qualia i que espera el torn a la cua de l’esperança signada, ha tornat a desempolsegar l’escenari per a un clàssic de l’astracanada, al qual li han posat veu i ànima Fernan Gómez, Manolo Gómez Bur o Toni Leblanc, entre d’altres. A La venganza de Don Mendo que ha posat en escena el col.lectiu de la Gent de teatre de Sitges només li sobra minutatge. Passada la mitja part, el ritme de l’obra s’afeixuga irremisiblement i costa trobar la posició a la cadira. En qualsevol cas, no seria just deixar el balanç en aquest punt, perquè els actors principals varen estar a un gran nivell, tenint en compte que l’obra de Muñoz Seca, bastida a cop de ripio, no ho posa precisament fàcil. Manel Piñeiro, un desconegut pels sitgetans, i Carme Almirall abordaren sense excessos i amb empatia mútua els principals papers, amb un sentit de l’humor molt ben administrat, i acompanyats d’una llarga corrúa de vells coneguts que compliren amb absoluta eficàcia i seguretat en la declamació del text. Si m’és permesa la menció especial dins del grup, Joan Duran brodà el multifacètic rol del carceller Clodulfo, permetent-se el luxe d’entonar amb fidelitat alguns fragments clàssics del repertori operístic, introduïts amb gràcia dins del paper. Arrodoní el conjunt un vestuari de gran qualitat.


Dimecres, 3 de Novembre

Refresquem la memòria. Si la planificació no es torça, de moment compto 9 partits polítics en el ventall d’opcions disponibles per a les properes municipals del 22 de Maig del 2011. Anunciada la candidatura del Grup Independent de Sitges, aquesta setmana s’ha presentat la Candidatura d’Unitat Popular. Fa temps que un col.lectiu format majoritàriament per gent jove es mou darrera d’aquesta proposta que té aquell punt d’idealisme que vol canviar el món, des de la militància d’esquerres, desenvolupada a partir d’un discurs que, en ocasions, retroba alguns dels pilars ideològics que llegiem en els llibres d’història, com el de la necessitat de repartir la riquesa o el de la lluita obrera, que criden l’atenció pronunciats en veu alta en l’escenari del Sitges de disseny. Qui vulgui saber el cap de llista, haurà d’esperar fins Quaresma…