dijous, 27 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Maig




Tisorada




Estava jo per trucar a la pedrera de Gris Quintana per a preguntar-los si, de debò, ha estat la vianalització sitgetana la que els ha salvat de la crisi, quan s’anuncia que no es requalificarà La Bòvila II. Amb immediatesa manifesta s’ha desactivat, doncs, un conflicte en potència, vista la posició obertament contrària que els botiguers associats a la federació de comerciants i empresaris manifestaren en assemblea, el passat dilluns 17 de Maig al Miramar. Armand Paco parla d’alarmisme innecessari, d’informacions inexactes, d’alguna declaració malintencionada, i lamenta que s’hagi col.locat el carro abans que els bous, quan el procés estava a les beceroles i ni de bon tros, segons diu, era imminent la seva posada en marxa, perquè la tramitació administrativa és llarga, i oberta a al.legacions. Tot és mal que mata. En qualsevol cas, hom es pregunta, en el fons, si la resposta del sector ha estat la previsible i òbvia, tenint en compte les experiències viscudes arran d’actuacions municipals que no han acabat de fer el pes, per raons abastament conegudes. Sigui com sigui, el regidor sentencia l’assumpte amb una veritat pragmàtica: La democràcia és majoria, i la majoria guanya. Escoltant-lo, servidor no pot evitar estirar del fil, i preguntar: I a la majoria li agrada el resultat final de la vianalització? O la solució de la plaça de l’ermita de Sant Sebastià? O el projecte inicial de remodelació dels museus?. Armand Paco no dubta, i contesta tres vegades si amb la mateixa seguretat que tingué Pere abans de cantar el gall del popular episodi bíblic. Reconec que no se què pensar. Bé, si que ho sé, regidor i cronista vivim en el mateix poble, però no sembla que en la mateixa dimensió, perquè si fos així no costaria gens d’entendre una afirmació positiva tan categòrica. Em ve a la memòria el suggeriment que, fa dies, em feia una parella seguidora aferrissada del ball de diables de Sant Quintí de Mediona. Ara que l’alcalde Hereu ja sap que les consultes estan plenes d’espines, se’m plantejava la hipòtesi d’allò que hagués pogut passar si, per a posar un exemple, aquests tres projectes haguéssin estat sotmesos a l’opinió popular a través d’una consulta-referèndum…..


Vivim un periode especialment convuls. Facin llista, i no hi ha per on agafar-lo. Pretòria, Palau, Millet, Muñoz, Montull, Luigi, Gürtel, Prenafeta, Camps, Alavedra, congelació de pensions, retallada de sous, vagues a la vista, augment d'impostos, tribunal constitucional, el jutge Garzón…. Un còctel explosiu que, en part, només pot explicar-se si prenem en consideració d'on venim. Era mentida que l'economia espanyola estava a la lliga de campions, i que els brots verds ja es podien veure. Era de ximples creure que tothom podia pagar hipoteques, com era de ximples creure que tots els pisos que s'han construït eren per a viure.... Tampoc no era normal que hi haguéssin despatxos immobiliaris a cada cantonada, ni lloguers que descapitalitzarien a qualsevol, ni joves de 18 o 20 anys al volant de BMW’s pagats amb un sou de paleta. Res d'això no era normal. En un escenari on s'han mogut quantitats inimaginables de diners, hem viscut en una mitja mentida, o en una mentida sencera. I ara, després que l'estat hagi hagut de rescatar els bancs de la fallida, tothom haurà de rescatar l'estat, perquè els números no surten. Perquè no hi ha cap estat al món que tingui la capacitat de mantenir tantes coses a l'hora sense posar-se en situació de risc. També era mentida dir en veu alta que es podia mantenir el sistema donant 400 euros a tothom -als qui els necessitaven i als qui no- o pensant que la sanitat podia sobreviure al cost que suposa l'excès de medicació que tants malalts s'han endut a casa, perquè no hi ha hagut manera de racionalitzar la forma de dispensar-la. I així seguiriem, entre l'autoengany i la mentida consentida o acceptada. Vivim, doncs, la crisi que correspon a una dècada llarga de desmesura. De diner sense massa control. I el resultat és a la vista. Locals tancats o en traspàs, habitatges buits, bancs i caixes que no saben com treure's els pisos del damunt, immobiliàries que no poden competir amb les ofertes d'uns bancs que només donen hipoteques pels seus pisos, ciutadans arruinats per no poder pagar la mateixa hipoteca que, fins fa quatre dies, van poder contractar sense cap mena de restricció, empreses en fallida, autònoms que pleguen... Aquest paràgraf podria acabar fent referència a la llei de Murphy. Tot és susceptible d'empitjorar. És evident que, un dia o altre, el pèndol de l'economia lliberal obrirà un nou cicle històric de remuntada, fins la propera.


N'aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi? Alguna.... La història és plena de crisis que es remunten, i de processos cíclics que es repeteixen. Per naturalesa, els humans tenim poca memòria per a recordar les coses dolentes i els mals moments, mentre, en canvi, ens adaptem molt fàcilment al benestar sense preocupar-nos massa per les raons que el fan possible... L'alcalde està enfadat amb Zapatero. I això que comparteixen vaixell ideològic. Normal. Pocs alcaldes deuen haver a Espanya contents amb el president que, després de donar-los el caramel del Plan-E, amb rètols de propaganda repartits arreu del territori, ara es despenja amb una clatellada de les que fan època. Per un costat, la impossibilitat, a partir de l'1 de Gener de l'any que ve, que els Ajuntaments contractin crèdits per a inversions, i per l'altra, més dura encara, la incertesa que rau en el desconeixement de la magnitud de les retallades que l'estat obligarà a posar en marxa a autonomies i corporacions locals amb l'objectiu de reduir el dèficit públic general, i que fan difícil poder planificar el que sigui, perquè les sorpreses s'encadenen a ritme setmanal. El president del govern ha estat clar. S'ha acabat l'època de demanar, i ha començat, per decret, la de col.laborar a eixugar un dèficit del qual no en tenim, sens dubte, tota la culpa. L'Ajuntament de Madrid arrossega un deute de 6800 milions d'euros. El de València 834, el de Barcelona 753.... A casa nostra, i en espera de definir-se l'aplicació de la retallada de sous als funcionaris, ja es parla de reconsiderar a la baixa el pressupost acabat d'aprovar. A partir d'una informació publicada per El periódico, segons les dades del ministeri d'hisenda, Sitges no estaria dins de la llista dels vint municipis més endeutats de Catalunya. No és cap consol, per bé que les quantitats sempre són interpretables, a partir de molts factors que poden condicionar-ne l'anàlisi. Les xifres no coincideixen. L'alcalde Baijet parla d'un deute proper als 40-45 milions d'euros, i Convergència i Unió el situa a l'entorn dels 70. En el millor dels casos, doncs, i suposant un padró de 30.000 habitants, fent un càlcul ràpid i sense matisos això significaria que cada sitgetà deu 1340 euros. I en el pitjor escenari, 2340, a grosso modo. Poca broma. El pla de sostenibilitat de les finances municipals ja no preveia, gràcies a Déu, incorporar nous crèdits. Malgrat tot, cancel.lar-ne uns quants d'aquests necessitarà quelcom més que espurgar balanços. Sigui com sigui, es parla que pot haver un cert consens polític a l'hora de trobar les mesures que ajudin a garantir la sostenibilitat de l'Ajuntament, i que aviat es pot materializar un acord públic en aquest sentit.


I acabo. Alguns han sentit calfreds, i ha calgut confirmar si el projecte dels museus segueix endavant, ara que les obres del Cau i del Maricel ja són fora de casa seva….


dijous, 20 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Maig




Una mica Mas




Dimarts, 11

Pleguen la gran bastida que durant setmanes ha mantingut ocultes la façana principal i la lateral de la casa Vilanova Massó, a l'alçada del número 11 del carrer Parellades, cantonada Sant Pere. Els vianants s'aturen per a contemplar el treball de restauració que ha rejovenit la finca. És cert que els colors vibrants criden l'atenció i, especialment, els elements vegetals que coronen els capitells corintis de la façana, i envolten el medalló que la corona, que han estat pintats d'un verd llampant i lluminós, que contrasta vivament amb la resta. Alguns ho troben excessiu. Posats a mirar, tot i que servidor potser hagués apostat per una tonalitat més discreta, que el pas del temps segur que atorgarà, aplaudeixo l'obra pel resultat final i, sobretot, per l'esforç que deu haver suposat dur-la a terme. No conec a la propietat, ni a ningú de la constructora, però entenc indispensable escriure una felicitació pública, que m'ajudarà a retrobar quelcom que vaig suggerir en el seu dia. No fa pas massa, la secció es referí a la rehabilitació de la façana de la casa Bartomeu Carbonell del Cap de la Vila. Retrobo el fil. Pagaria la pena que, dins la corrúa de reconeixements que s'atorguen durant la Nit de premis Sitges, es parés atenció als propietaris o comunitats de veïns d'edificis de caràcter patrimonial, que, junts o per separat, han afrontat, afronten o afrontaran reformes d'aquesta categoria -costoses de mena- que esdevenen importantíssimes aportacions en benefici de la qualitat de l'espai urbà de la vila, atès que afecten a edificis catalogats. Poden afegir a la llista els propietaris de l'Hostal Parellades.


Hi afegeixo dos exemples de caire diferent. També fa mesos la comunitat de la casa Francesc Ferret, situada en els números 1 i 3 del carrer de Sant Francesc, rehabilità la gran façana de l'edifici, respectant el delicat color crema de sempre. Com és prou sabut, als baixos s'hi troba una furnícula que conté la figura del Sant, amb la inscripció 1775. El cas és que, arran de l'ampliació d'una de les botigues de l'edifici -per altra banda realitzada amb un esplèndit interiorisme- la part inferior de la façana ha estat repintada amb un color gris fosc, d'acord amb els criteris dels decoradors de l'establiment, que, sense condescendència, no han respectat la singularitat de l'element arquitectònic, i han deixat l'ornacina del Sant a la manera d'aquells gelats de tall de xocolata i vainilla que menjavem de petits. O sia, de color crem en el seu frontó, i de color gris a la resta, en una indigesta i incomprensible combinació, que no s'adiu amb la coherència que demana el conjunt. Des de la modèstia, diria que amb només respectar la tonalitat original de l'ornacina, l'assumpte quedaria arreglat. Per la resta, repeteixo, les botigues fan goig de veure.


I el recorregut finalitza al mercat vell. Una de les nostres ventafocs patrimonials, a qui, des que tancà les portes per la seva funció primigènia, cap Ajuntament no ha sabut trobar-ne una finalitat clara, precisa, i definitiva. Durant dos anys, l'acadèmia Bacardí aterrarà de nou a Sitges, i ho farà al mercat. Deixo de banda l'inefable i baluèrnica escultura de Lorenzo Quinn, escenari de parterres piconats i de fotos de casament, i em centro en el projecte, perquè val la pena, sempre i quan no s'alteri aquest compromís bianual. A l'entrada del Maricel, al saló de vaixells i al saló blau, Bacardí va desenvolupar un projecte magnífic, excel.lent des de tots els punts de vista. No hauria de provocar tants recels que una empresa reconeguda proposi accions d'aquest tipus. La història de les corporacions industrials està absolutament lligada, com a obra humana que són, a la societat que les ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se o tancar. I considero que la proposta de Bacardí concilia perfectament l'interès de la marca, amb la difusió d'un llegat molt interessant de conéixer. D'aquí dos anys, el millor que li podria passar a Sitges és que l'Ajuntament tingués un projecte de debò pel mercat vell, i que Bacardí comprés l'edifici de telègrafs per a instal.lar-hi de manera permanent aquesta iniciativa on la promoció del destil.lat no resulta mai ofensiva.


Divendres, 14. Migdia. Hotel Calípolis.

No desvetllo cap secret. Mas no és Pujol. I amb tant de llast com ha deixat el tripartit en aquesta legislatura ciclotímica molt s'han de torçar les coses per a que les enquestes no el donguin com a guanyador de les properes eleccions al parlament. Malgrat tot, repeteixo, Mas no és Pujol, encara que pujolegi a l'igual que tants actors han capriejat sense ser Capri. Això no és per se, ni bo ni dolent, si no fos perquè costaria trobar algú que digués que Mas és millor que Pujol. Me'n vaig acabar de convéncer l'endemà de la presència del president de CiU a Sitges. Dissabte passat, per a commemorar el 60è aniversari de Seat, la SER va emetre el seu magazine matinal del cap de setmana desde Martorell, convidant l'ex-president Pujol i el conseller d'economia Antoni Castells. Ambós establiren un diàleg sobre el context actual que vivim, que esdevingué edificant, enriquidor, lúcid, enginyós i irònic. D'aquells que no sovintegen pel fet que aborden els assumptes des d'una perspectiva d'estat, sense xarxa i allunyats de consignes. Es retrobà, per altra banda, al Pujol més raonable, després de les seves malaurades declaracions a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, quan interpelat sobre el finançament dels partits polítics -en plena vigília de la operació pretòria i ressaca del cas Millet- despatxà Xavier Bosch amb un “si entrem aquí prendrem molt de mal....” que sonà a veritable presa de pèl als ciutadans, situant-se a l'antítesi del que cal esperar d'un polític de trajectòria indiscutible. Lluny de la postissa sociovergència, a la fàbrica de Martorell Pujol i Castells demostraren respecte i consideració mútues, i coincidència en més d'un pensament, en el que esdevingué una petita gran lliçó d'actitud que valdria la pena poder extrapolar a la vida política en general.


Artur Mas arribà a Sitges convidat per la secció local de CiU a un dinar d'homenatge als fundadors i als noms destacats de la coalició-federació a la vila. A la nostra taula, alguns membres del personal que l'acompanyava protagonitzaren una conversa impagable on la visió maniquea i maximalista de la vida s'expressà des de l'endogàmia alliçonada des de les escoles dels partits. Hem de fotre a la presó als qui ens han fotut dins aquest pou, deia un d'ells, mentre els seus companys somreien i atiaven l'argument entre rellotges de marca i montures de Bikkembergs. Vatua l'olla. Segueixo. Posats l'un al costat de l'altre, a Mas li mancaria la humilitat de Forns, i a Forns una mica d'aquella autoritat, contundència, i suficiència a l'hora de parlar, que permet al líder nacional de CiU presentar-se en públic com aquells sheriffs dels westerns clàssics, disposat a driblar qualsevol cop verbal amb alguna declaració hàbil i lapidària. Aquesta imatge de seguretat personal és, sens dubte, la gran virtud de Mas, i la carta que pot jugar en aquest clima de desesperança generalitzada. Forns, en el que semblà el tret de sortida metafòric de les municipals, anuncià que cal una nova manera de fer les coses. Diria que això ho he escoltat abans. Mas, esgotat, m'asseguren, d'un maratonià matí, enfilà un discurs paternalista escolteu, escolteu... ple d'anècdotes, suficient per a satisfer els desitjos de la militància desitjosa d'un referent de confiança, i d’una pobresa de contingut excessiva per a superar una altra mena d'anàlisi.


dijous, 13 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Maig




Comerç a la Bòvila





“Nosaltres creiem que, ara, potser no és el moment per a que aquesta zona comercial es posi en marxa”


Jordi Baijet, Divendres 30 d’Abril




La història d’avui té un rerafons d’interessos, com tantes d'altres. Bàsicament, en conflueixen tres, i tots tres són ben lícits i justificables, per bé que no sempre compatibles. Abans, però, un apunt que voldria resumir algunes converses que la casualitat m’ha posat en safata sense voler-ho, i que agraeixo. Qui sap si, enmig del context actual de crisi, valdria una lliçó dels nostres avis, d’aquelles escrites amb el foc de les angoixes de l’autarquia de postguerra, i que vindria a dir: Encara que puguis arribar a tenir-ne molts, administra sempre els teus recursos com si en tinguéssis pocs. I això és el que no s'ha fet. Després d’una dècada enlluernats per l’economia especulativa, la frase pren una trascendència intemporal que valdria la pena no oblidar. No cal ser un doll d’intel.ligència, ni tampoc cap càrrec directiu professionalitzat a cop d’incentiu, per a poder intuir el que sembla una evidència clara a aquestes alçades. Mani qui mani, a partir de les municipals de l’any que ve, es veurà obligat no només a vendre restriccions, sinó a plantejar-les i a aplicar-les en un entorn de pujada d'impostos. Vet aquí la contradicció. Hom no coneix cap polític que s'hagi presentat a unes eleccions anunciant que augmentarà la càrrega fiscal als ciutadans, mentre que, a la vegada, de tothom és sabut que no trobarem manual d’estratègia electoral que aconselli al candidat demanar el vot amb un discurs on confessi que van maldades. Ens hem passejat per la part ampla de l’embut, i ara ens espera el broc. Tant és així que, mai fins avui, i més enllà de la tragèdia grega, de les mesures de Zapatero, o de la gestió de l'equip de govern, havien aparegut missatges que es questionen, per exemple, sobre si és obligació d'un Ajuntament salvar de la fallida econòmica a entitats del municipi que viuen a la corda fluixa.... Són expressions noves, intranquilitzadores, que es manifesten amb la boca petita, però que exemplifiquen la necessitat de definir les veritables prioritats del futur.


El mapa del comerç de Sitges ha canviat molt, especialment en l’àmbit dels queviures. Del negoci familiar a la franquícia. De la venda al detall darrere el taulell, a l'expositor de productes envasats. De la bossa al carro, i del carro al cotxe o al servei a domicili. Nous hàbits fruit d'una època on els inversors aposten per un comerç que es rendabilitza a partir d'un model molt global i tipificat arreu, que prioritza la flexibilitat horària, la facilitat d’aparcament, el self-service i l’extensa superfície –amb un preu del sòl i una ràtio de personal per metre quadrat més avantatjosa-, a canvi d’una oferta molt sovint canalitzada vers marques molt concretes, i d’un servei reduït a l’àmbit de les caixeres i els mossos que reparteixen o reposen el gènere. És una tendència imparable, el que no eximeix que es trobin exemples de comerç de proximitat al rovell de l’ou. Amb tot, i malgrat els esforços que es varen fer per a aconseguir reservar plantes baixes a les zones de nou creixement, en el nostre mapa comercial no hi ha establiments a Can Pei, ni tampoc a la Plana Est. Per la resta, el panorama és conegut, i va des de les botigues que lluiten en defensa d’un bon producte i servei, fins a les que duren quatre dies víctimes d’una febrada de cap de setmana. I, enmig de tot plegat, l’existència d’una federació de comerciants i empresaris que intenta agrupar un sector al qual li està costant molt donar una imatge de gremi consolidat a una alçada equivalent a la seva importància en l’economica local.


Torno a l’inici. Vet aquí la iniciativa d’uns propietaris que, cercant la rendabilitat a uns terrenys del pla parcial urbanístic PPU6 La Bòvila II –situats al costat del vial de l’autopista i darrere de Ca l’Antoniet, i inicialment tipificats com a zona residencial pel pla general- proposen a l’Ajuntament requalificar-los per a construir-hi un centre comercial amb restaurants, supermercat, establiments, benzinera amb superfície de venda i pàrquing per a 250 vehicles. Requalificar un pla parcial no té secrets des del punt de vista tècnic. Només cal una decisió política per a que sigui possible. M’explica la cronologia dels esdeveniments Enrique Fuertes, el president de la FECES, situant el punt de partida en una reunió de la comissió de seguiment del pla general, efectuada el 3 de Desembre del 2009. Allí, segons sembla, es començà a parlar de l’assumpte i Àngels Parés suggerí que es convidés a la propera trobada a un portaveu del món del comerç –paradoxalment no representat en la comissió-, per a poder-ho debatir amb coneixement de causa. La invitació arribà a mans d’Enrique Fuertes el passat 29 de Març, dilluns sant, convocant-lo l’endemà de dilluns de Pasqua al vespre, una estona abans del Barça-Arsenal de la lliga de campions. Gràcies a aquesta trobada amb la comissió, i a una prèvia que va tenir lloc a l’àrea d’urbanisme el dijous Sant, el president dels comerciants se n’adonà de tres coses. Primera: A l’Ajuntament li interessa que algú mogui fitxa en aquells terrenys, per a poder resoldre d’una vegada per totes la vialitat de la zona. Segona: quatre mesos després de la reunió del Desembre, cap representant de les forces polítiques sembla voler posicionar-se obertament a favor o en contra de la proposta. Tercera: Tampoc durant aquest periode de temps ningú no l’ha informat, ni oficiosa ni oficialment, ni en conversa a peu de carrer, que existia un projecte de desenvolupament d’una zona comercial al pla parcial La Bòvila II. L’interpelo sobre la questió perquè em costa de creure que ningú, ni de l’equip de govern ni de l’oposició, hagi obert minimament la boca durant 120 dies davant del col.lectiu directament afectat per la hipòtesi de la futura construcció d’un centre comercial, però Fuertes m’assegura que ha estat així, amb aquella contundència que l’ha fet guanyar seguidors i detractors segons els casos, i que li serveix, en aquesta ocasió, per a expressar la negativa dels botiguers associats a que es modifiqui la tipologia d’un pla parcial per a construir-hi un equipament comercial, en el benentès que el municipi ofereix una important quantitat de terrenys amb aquesta finalitat, i que, de proposar-se el mateix projecte en un d’ells, el sector hauria de mossegar-se la llengua sense poder argumentar res en contra. No és el cas. Ara, el greuge comparatiu i l’esperit de la llei del comerç de Catalunya són dos bons puntals sobre els quals es pot bastir la defensa dels propis interessos.


L’endemà, l’alcalde manifestà la reflexió que encapçala la crònica d’avui, amb uns quants matisos afegits no menys interessants, pel que tenen d’expressió gràfica d’una cojuntura de crisi. No es ven ni un pis. La vivenda ara no és negoci, em diu. I el crec, perquè només cal veure els rètols que pengen dels balcons. Afegeix que l’obertura d’un equipament així sempre genera activitat econòmica i llocs de treball –també és cert- i que la tendència dels darrers anys ve marcada per la construcció de superfícies que satisfan la demanda quotidiana dels veïns allunyats del centre. Vist així, la proposta dels propietaris de la Bòvila II obre la porta a moltes reflexions, a l’entorn del necessari equilibri entre els interessos col.lectius i els individuals, entre els públics i els privats, en un escenari d’angoixes econòmiques i d’incertesa general. Continuarà…


dijous, 6 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Maig








Els demano disculpes si aquesta setmana no troben aquí
allò que voldrien.

Està escrit, però servidor es veu incapaç de publicar-ho.

El meu cosí sempre em deia entre somriures: Un dia te la
foteran a tu amb aquests escrits!

Estimat Ernest, ara sóc jo el que no sé què dir. Potser
em vindria al cap una mala paraula. La que mereix una mort
als cinquanta anys, però tampoc no la diré.

Només puc dir en veu alta,
que et trobaré a faltar.