dijous, 22 de desembre de 2011

dijous, 15 de desembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de desembre





VentdelCau VII
(La contrareforma)


“Hem demanat al projecte de museus que, dintre de les possibilitats, la façana de mar de Maricel recuperi la seva identitat d’edifici noucentista”

                                                            Vinyet Panyella


Per no fer Carnaval abans de cap d’any, deixaré l’assumpte dels nous horaris i recorreguts de les rúes per l’any vinent. Fins ara, ben pocs comentaris positius, per a no dir cap, he escoltat arran de la decisió. Ben al contrari... A veure si entre la crisi i els mossos encara tornarà el fardo? En bon moment vaig incinerar la parca sens dubte....

Dimecres, 14 de desembre. 16h. Museu Romàntic
Amb una humitat que aconsegueix que dins de la casa se senti una fredor superior a la del carrer, es presenta el pla d’actuació del Consorci del Patrimoni de Sitges al primer pis del museu Romàntic. Allí on el temps s’aturà quan no tothom duia rellotge. L’edifici també està un pèl atrotinat en algunes dependències, però no seré jo qui digui que algú faci alguna cosa quan el més calent és a l’aiguera museística. Compareixen davant dels mitjans de comunicació i els treballadors i tècnics de l’ens co-gestionat per Diputació i Ajuntament  -entre daurades cornucòpies, cadiratges isabelins, decoratives grisalles i les sempre impactants aranyes de cristall- l’alcalde Forns i Vinyet Panyella per a desvetllar, entre d’altres coses, el misteri de la nova i contrareformada façana de mar de Maricel i Can Rocamora/Xicarrons, i, tant o més important que l’anterior, les bases del projecte museogràfic fins avui mai no exposat.


I gairebé al final de la intervenció de la nova gerent, aparegué projectada la façana de la concòrdia. La que ha de conciliar objectius, desitjos, interessos, suggeriments, voluntats, opinions, discussions i polèmiques, criteris de tota mena i polítics de colors diferents, institucions, ciutadans, plataforma, artistes, tècnics, el món en general i als sitgetans en particular, com no ho va fer la seva antecessora, protagonista d’un periode ciclotímic que la secció ha intentat reconstruir en aquesta mena de serial que, probablement, arribarà a la mida televisiva dels tretze episodis si seguim així. I començo amb un posicionament sense embuts, tenint en compte que sóc esclau del que vaig escriure i ho assumeixo de dalt a baix, perquè continuo pensant allò que pensava. Dit això, m’agrada el que he vist? Si. Està molt bé. M’agradava el que vaig veure el 2009? Si, estava molt bé també. Creuen en la conversió dels justos?. És broma. De les dues afirmacions no cal que en surti quelcom de contradictori o excloent, perquè fan referència als coherents resultats finals de sengles maneres molt contraposades d’entomar un encàrrec. Tampoc ara no s’ha pogut ensenyar gran cosa perquè, com es va assenyalar, el que hi ha dibuixat és un alçat bàsic de la façana de mar, i de les plantes dels edificis, però dóno per segur el vist i plau general, perquè es parteix del pressupòsit que encapçala l’article d’avui. El que em convenç és que es defuig de la mera reconstrucció historicista del conjunt arquitectònic tal i com estava a principi de segle XX –abans de ser potinejat a finals dels 60, amb la construcció de l’apartament del doctor Pérez Rosales i la façana de Can Rocamora- i s’opta per una actuació que vol recuperar un esperit estètic a partir dels elements més significatius del conjunt diguem-ne que original. De la mateixa taula de l’arquitecte, doncs, han acabat sortint dues propostes antitètiques d’abordar un repte. No és, ni ha estat, ni serà, el primer cas en la història. Per uns instants he recordat l’incendi del Liceu i les discutides sobre si calia reconstruir-lo fil per randa, o plantejar un teatre de bell nou. Per fortuna, el cas que ens ocupa no té un origen tan traumàtic, malgrat que hi pugui veure algun que altre lligam en els diferents criteris d’intervenció. Sigui com sigui, el que pot assegurar-se és que no hagués existit mai la façana de vidre si el procés de redacció d’aquest projecte hagués començat pel que es va descobrir dimecres passat, i hagués continuat de manera més dialogada i sensible a l’entorn. El disseny presentat aquesta setmana, amb tots els matisos que s’hi puguin afegir, respon als desitjos d’una munió de sitgetans vehiculats a través de la plataforma SOS Sitges. I a la plataforma li escau el mèrit d’haver-ho aconseguit.  Adéu passeres, adéu vidriera, adéu polèmica gràcies a Déu. I adéu a la tarima-tablao dels sistemes de climatització al primer pis del Cau Ferrat. El Cau Ferrat no es toca rebla la directora, mentre assegura que els tècnics s’esmerçaran en trobar la manera de climatitzar-lo sense ferir-lo ni ferir sensibilitats. Josep Emili Hernández Cros ha respost al nou encàrrec com ha respost Vinyet Panyella, qui, en el seu dia, no va mostrar-se obertament contrària al projecte inicial i si, en canvi, al procediment administratiu que l’envoltà. Entre d’altres coses perquè no creu –i és una bona observació- que l’adequació als nous requisits hagin desvaloritzat una feina que segueix contenint elements prou valorables i importants. Sense poder aprofundir en les beceroles de la proposta museogràfica, Can Rocamora –pendent encara d’una decisió judicial que pot tombar moltes coses- continuaria essent el distribuidor del fluxe de visitants a Cau Ferrat i Maricel, i esdevindria, en la seva primera planta, on se situaria la llar de foc i els paraments de ceràmica reconstruïts, un petit centre d’interpretació a l’entorn dels noms propis que envolten la història del conjunt museístic, fora del temple de Rusiñol: Deering, Utrillo, Casas, Xicarrons o Rocamora. El segon pis de l’immoble es destinaria, com ja es preveia, a espais de formació i difusió de continguts, en el marc d’un programa molt potent pel que fa referència a la explotació del vessant pedagògic del nostre patrimoni, i que es féu valer de manera molt explícita en la roda de premsa, quan s’assegurà que l’objectiu és que cap escolar sitgetà es quedi sense visitar els museus de la vila almenys dues vegades en la seva etapa d’educació inicial.


Pel que fa al Maricel, l’organització interna del futur museu sembla també prou definida. La planta baixa mantindria alguns dels senyals d’identitat ja coneguts de sempre, mentre que al primer pis se situaria, en indret de privilegi, la col.lecció municipal d’art, des del Luminisme fins a les obres de mitjans de segle XX. Les anteriors al periode inicial s’exposarien al museu Romàntic. La segona planta del Maricel es dedicaria al llegat del doctor Jesús Pérez-Rosales, incloent-hi un àmbit que serveixi per a glossar la figura del filàntrop, poc present en el mapa humà d’aquesta història. Finalment, caldrà recol.locar la col.lecció de marineria d’Emerencià Roig –que bonica quedaria a Can Falç- i un munt de serrells que, poc a poc, aniran afegint-se a la llarga llista de feines pendents. Si no apareixen nous entrebancs, el Cau Ferrat podria inaugurar-se d’aquí un any. El Maricel abans o després de l’estiu del 2013. El comptador torna a posar-se en marxa, cal esperar que fins al final. Mentrestant, a la primavera de l’any vinent ens espera una exposició al Miramar que ens farà redescobrir les grans peces del Cau. Valdrà la pena.

dijous, 8 de desembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de desembre







Gratis et amore


Ara que gairebé es questionen les raons de tot, quan fins fa quatre dies no es questionaven les raons de res, sovint escolto un comentari recorrent del tipus: veus com es poden fer coses bones sense gastar diners? Cert. Com de dolentes gastant-ne, penso. No és res de nou. Abans, ara i sempre, a Sitges hi ha hagut i hi ha molta gent que fa bones coses sense fer soroll. Que ajuda sense demanar res a canvi, i que treballa per a causes comunes. I també hi ha persones que es trenquen la closca diariament per a tirar endavant. Són els que treballen des de la discreció en una societat acostumada a fer-se veure, i que han hagut d’ésser testimonis de com molts diners servien per a encarregar feines a qui no calia encarregar-les, que han acabat generant despeses que tampoc no calia generar. Avui, que tornem a veure el bosc un cop han caigut els arbres, la bona voluntat –aquella que ni es compra ni es ven- estarà, més que mai, darrere d’algunes de les grans i petites dates del nostre calendari mogut per l’austeritat. Als qui ja la practicaven en els bons moments no els costarà gens continuar practicant-la en els dolents. Als qui es varen empassar el discurs de la pretensiosa professionalització en l’organització de determinats esdeveniments quan les vaques anaven grasses, no els tocarà més remei que posar els peus a terra i obrir els ulls davant d’una realitat que, en el fons, és la que ens ha de servir per a situar les noves vares de mesura. Els comerços del carrer Sant Josep han unit esforços per a fer un calendari a benefici de l’Ave Maria, un grup de sitgetans ha posat en marxa el Sitges corre per la marató, el petit miracle de Els Pastorets ja funciona, la cavalcada de reis serà un èxit gràcies a un esforç comú que contrapesarà el pressupost més baix que es recorda de fa temps. No caldran camells mecànics, ni focs d’artifici, ni el gran elenc de Disney. N’hi haurà prou amb que vinguin dignament aquells a qui tothom espera. I així seguiriem amb una corrúa llarguíssima d’esdeveniments i activitats, vinculades amb entitats i associacions, que la secció es mostra incapaç de relacionar i que han estat i seran possibles gràcies a que sempre hi haurà gent disposada a fer coses pels altres. Necessitem d’experiències així, mal que sigui per a injectar una mica d’optimisme al panorama.


Dimarts, 29 de novembre
S’inaugura el centre d’empreses creatives. Aquell que durant tants plens municipals defensà la regidora Carmen Prat, i que ha estat un dels pocs projectes pendents que ha sobreviscut dins del govern de la nova majoria, fins al punt d’utilitzar una prosòdia bastant similar a l’hora de copsar-ne les virtuts. Dies després, i gràcies a la difusió de la posada en marxa d’aquest equipament, ElPuntAvui situa l’alcalde Forns a la capçalera del llistat de semàfors verds, al costat de Pep Guardiola i Angela Merkel. Déu n’hi do per a qui fa quatre mesos explicava penes a Intereconomia. Sigui com sigui, la proposta comença des d’un plantejament de mesura, amb 10 mòduls de treball complementats amb zones de serveis comuns, que es lloguen a partir d’uns raonables 250€ al mes. Benvinguts siguin els emprenedors seriosos en un món de venedors de fum que els posa massa obstacles per a desenvolupar-se. Ha estat una de les poques bones notícies d’una setmana en la qual la Generalitat li ha dit a l’alcalde que es preveu molt difícil la construcció de l’escola Agnès de Sitges -i que allò que abans s’assegurà des del departament d’ensenyament no podia assegurar-se- i en la qual l’alcalde ha dit que l’Ajuntament no pot assumir la minva en la subvenció de la Generalitat a l’escola de música i, en conseqüència, les quotes pujaran. En contrapartida, si les coses es posen de cara, i tenint en compte que les dues llars d’infants sitgetanes són gestionades per la mateixa empresa, potser amb la renegociació del contracte de la concessió de El cercolet –que expira la tardor de l’any vinent- s’hi podrà afegir el de La Moixiganga –que no finalitza fins el 2015- i les educadores dels dos centres podrien veure millorades les seves condicions laborals d’una vegada i sobre el paper.


Dimecres, 30 de novembre. Meliá Sitges.
Amb unes 70 persones entaulades, l’assistència més minsa que hom recorda des que assisteix al sopar de l’agremiat -i ja dec comptar uns 20 anys- el sector fa balanç d’un exercici que ha recuperat les xifres d’ocupació hotelera del 2008, a compte de rebaixar preus. Menys fortuna han tingut restauradors i establiments d’oci nocturn, als quals la crisi està picant amb contundència. Els menús i les tapes han fet encaix en una clientela amb menys possibilitats econòmiques a l’hora d’entaular-se. Fins i tot la rumorologia parla de l’aterratge d’un important nom del tapeo de la comarca al Cap de la Vila. Veurem.... El gremi ha presentat alegacions a la nova taxa de recollida d’escombraries, i Joan Anton Matas es mostra molt reaci a la proposta de la Generalitat de desempolsegar el pagar per pernoctació –allò que abans en deien ecotaxa- que no treuria les castanyes del foc a les destinacions turístiques que no formen part dels circuits dels tour-operadors. L’alcalde confessa que el festival de patchwork ha estat a punt de marxar de Sitges, perquè té molts pretendents amb millors infraestructures per a hostatjar-lo. Aquí, està per veure si hi haurà diners per a construir la promesa electoral d’un pavelló firal...


Dijous, 1 de desembre
Vinyet Panyella ha arribat a la direcció del consorci del patrimoni seguint el mateix camí que portà en el seu dia a Antoni Sella. Bàsicament, la política els posa, i la política els treu. Més enllà d’aquest questionable i arbitrari criteri, m’agafo al vessant positiu: Sitges continuarà tenint a algú de casa i amb capacitat demostrada al capdavant dels nostres museus. I això és més important del que sembla si tenim en compte que la Diputació és qui té el mànec de la paella de la seva gestió des de fa un munt d’anys. Conec a l’ex-director i a la nova directora. I als dos –dos caràcters dels que no s’arronsen fàcilment, i que imposen quan el treuen- els valoro i aprecio. S’equivocaran els qui intentin menystenir Sella per aquest final d’etapa amargant, vinculat a un projecte de reforma mal administrat des de molts àmbits. La trajectòria del fins avui gerent ha estat impecable pel que fa a propostes d’altíssima qualitat, palesades en exposicions, publicacions, restauracions, i múltiples activitats de difusió, afegides a la perseverança infatigable amb la qual ha perseguit l’objectiu d’aconseguir un futur millor per uns museus que, no ho oblidem, estaven en un estat de salut crític des de feia lustres. Superat un novembre de tensions subjacents, Vinyet Panyella –que ja va viure en primera persona la feixuga remodelació de la biblioteca de Catalunya- arriba amb l’encàrrec de donar un cop de timó a les polèmiques obres, que respongui als desitjos de la majoria, i amb el compromís de no perdre massa llençols en aquesta bugada de llarga durada, que ha d’acabar amb la inauguració més sonada en dècades. Bona sort pel qui se’n va i també per la qui haurà d’enfrontar-se al palangre.


Divendres, 2 de desembre. Prado
Nou format per a la Nit de premis Sitges. I funcionà. Fou sòbria, digna i amb uns quants apunts de creativitat sitgetana que salpebraren una vetllada feliç, que se celebrà en abierto com dirien en l’argot futbolístic i que l’alcalde reblà amb un discurs interromput amb aplaudiments quan es referí a la reforma del Prado i a la dels museus. Fa sis mesos parlà de la de la biblioteca i també hi va haver aplaudiments... Creuem els dits.

Joan/Vicenç  Tutusaus/Morando   En atenció a Mònica Zgustova ;-)

dijous, 1 de desembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de desembre







Life takes VISA


“Todo necio confunde valor con precio”                                                                                                          Antonio Machado



Com entendre la rendibilitat i/o la sostenibilitat d’un servei municipal? Compte perquè entre un concepte i l’altre hi pot haver la mateixa distància que la que hi ha entre fer diners i no perdre’n més del necessaris, per no parlar de l’obligatorietat de no llençar-los. On és el llindar? On el gestor del servei consideri, a partir de la convicció de prestar-lo en base a una argumentació que, fonamentalment, ha de tenir l’objectiu del bé comú. Pels qui necessitin quelcom més enllà d’aquesta expressió inicial, em permeto adreçar-los al text legal de referència. La llei de bases del règim local, datada el 1985, deixa ben clar quines són les competències bàsiques dels municipis des d’una perspectiva molt àmplia, que resumeixo en quatre paràgrafs, des de la generalitat fins a l’especificitat: El Municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Aquesta premisa inicial, molt edificant, lògica i necessària quan es parla d’allò que han de perseguir els ajuntaments, amaga el parany enverinat del desequilibri econòmic si no es tenen en compte les veritables capacitats del municipi per a administrar tot allò que creu que ha d’oferir als seus ciutadans. Sigui com sigui, el mateix marc legal s’encarrega de definir les prioritats: Los Municipios por sí o asociados deberán prestar, en todo caso, los servicios siguientes: alumbrado público, cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento domiciliario de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población, pavimentación de las vías públicas y control de alimentos y bebidas. I segueix amb les obligacions específiques d’acord amb el nombre d’habitants censats: En los Municipios con población superior a 5.000 habitantes-equivalentes, además: parque público, biblioteca pública, mercado y tratamiento de residuos. En los municipios con población superior a 20.000 habitantes-equivalentes, además: protección civil, prestación de servicios sociales, prevención y extinción de incendios e instalaciones deportivas de uso público. Finalment, la llei també fa referència al paper dels ens supramunicipals, que en la pràctica molt sovint es treuen les puces i encolomen responsabilitats als municipis sense dotar-los de recursos per afrontar-les, però això ja seria una altra questió. El text diu: La Administración del Estado, de las Comunidades Autónomas y otras entidades locales podrán delegar en los Municipios el ejercicio de competencias en materias que afecten a sus intereses propios, siempre que con ello se mejore la eficacia de la gestión pública y se alcance una mayor participación ciudadana.

Ara ja poden començar a enumerar tots els serveis que presta l’Ajuntament de Sitges en l’actualitat, i que no es relacionen en aquesta llista establerta fa 25 anys, en un context social, no cal ni dir-ho, absolutament diferent al d’avui. Probablement, en trobaran un munt, i, també probablement, en podran questionar la necessitat d’alguns, d’acord amb els criteris que pot tenir cadascú a l’hora de valorar allò que és, o pot ser, essencial, i allò que és, o pot ser, fins a cert punt prescindible. Vet aquí un dels quids de la questió: seria bo no confondre el cost dels serveis o de les feines amb el seu valor, perquè cost i valor no són nocions equiparables, malgrat que, després de la dècada gloriosa del totxo, hagi crescut la cultura de considerar les coses pel que costen i no pel que valen, sota pena de malinterpretar el que hi pot haver a cada plat de la balança de les retallades. Obviament, la valorització del que sigui té quelcom de subjectiu, on els números intervenen però no sempre han de ser definitoris quan es tracta de justificar la gènesi dels serveis públics. Arribats a aquest punt, podem coincidir en que, bona part d’ells, han nascut d’acord amb la sensibilitat vers les demandes socials, o gràcies a les iniciatives destinades a oferir productes que millorin la qualitat de vida dels empadronats, que qualsevol institució ha de tenir com a fita. La crisi ha posat sobre la taula diferents models de gestió, entre els quals l’externalització n’ha estat un dels més recurrents. Així, hem bescanviat el significat final del qualificatiu municipal a l’hora d’aplicar-lo sense restriccions a la denominació d’equipaments dirigits per empreses privades, que n’han aconseguit la gestió a través d’un concurs públic. Avui, enmig de la crítica cojuntura econòmica, la paradoxa pesa com una llosa: perquè parlem de serveis municipals quan, en la pràctica, l’Ajuntament no pot intervenir directament davant de casos tan punyents com el de les treballadores de les llars d’infants? He tornat a pensar-hi de nou arran de l’exemple del Rusc, on, una vegada més, el que fa mal de debò és constatar que tothom té part de raó: les treballadores a l’hora de defensar –des de l’enuig d’haver conegut la notícia del tancament de la forma menys ortodoxa possible- la singularitat del centre pel que fa al tracte vers els nens que precisen d’una atenció especial, i l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre l’herència d’una gestió desastrosa amb l’empresa, a la qual, com tantes altres, la casa gran deu un disbarat de diners, com si l’externalització hagués servit per a oblidar-se del compromís de pagar als qui tenen el mateix dret de cobrar que els treballadors amb nòmina de la casa.


I com si no n’hi hagués prou amb haver d’ésser conscient que cal gestionar la misèria, cal empassar-se les conseqüències d’haver malbaratat la bonança. Durant el ple del passat dilluns es donaren a conéixer les xifres globals de despesa de les 10 VISES que s’utilitzaren durant l’anterior legislatura. Entre les àrees de presidència i ciutadania, l’agència de turisme i l’ens Sitges model XXI es gastaren, en restaurants, càterings, desplaçaments en avió, tren o taxi, benzina, hotels i faramalla diversa un total de 385.584€ des del Gener del 2008 al Juny del 2011. No reiteraré les reflexions de fa setmanes. Hi afegeixo  una factura de 645,50€ -anecdòtica si volen per la quantitat, però definitòria per la revelació- que, segons assegura la CUP en el seu perfil de facebook, correspon a 20 menús reunió departament de cultura. L’àpat hauria tingut lloc el 25 de maig d’enguany. Si les referències de la CUP són bones, tres dies després de les eleccions municipals, doncs, encara s’hauria tingut temps per a celebrar o agrair el que fos –m’és enterament igual-  a càrrec de la caixa comuna. Bon profit els hagi fet als qui s’entaularen, per obra i gràcia i permís del qui ho va permetre, perquè aquesta despesa, com un bon grapat de les explicitades en els informes d’intervenció, desautoritzen i desacrediten als qui no varen saber, o no varen voler, mesurar-se en l’ambició personal per menystenir la responsabilitat que suposa el tocar el diner de tothom. Durant el desenvolupament del punt de l’ordre del dia relacionat amb aquestes dissortades targetes, es plantejà la possibilitat de posar en marxa una comissió que vetlli per a que mai més no es repeteixin fets semblants. Com interpretar-ho? Des de l’assumpció que els actuals òrgans de control de l’Ajuntament no controlen prou, o no controlen gens? O des de l’assumpció que els càrrecs públics necessiten un ens fiscalitzador perquè poden caure en la temptació de la desmesura, sense poder tampoc controlar-la? Resulta decebedor pensar que persones entenimentades i amb voluntat de ficar-se al servei de tothom, hagin de reconéixer que és necessari un instrument que els vigili, per si en el futur algú –Déu no ho vulgui- torna a excedir-se.