dijous, 27 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de setembre


Incerta glòria

Amigues i amics, començo picant l'ullet a la realitat més immediata. Que el president de la Generalitat anuncïi que ha arribat el moment d'exercir el dret a l'autodeterminació, suposa un punt d'inflexió històrica. Bàsicament, perquè ningú no ho havia dit mai abans, i perquè les conseqüències de la declaració poden esdevenir d'una trascendència mai vista. És innegable que la història recent de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya ha ajudat a omplir el cabàs dels greuges per ambdúes bandes, atiat des de postures molt sovint polaritzades, quan no obertament maniquees. Sigui com sigui, en política, com en l'aforisme aplicat al cor, també hi ha raons que la raó no sempre enten. Hi ha raons, hi ha estratègia, hi ha ambicions de tota mena... El compte enrere ha començat i el retrat fidel de la situació només -només- el donaran les urnes. M'agradaria que l'arbre del debat sobre l'estat propi, o la independència, no oculti el bosc de la gestió de la crisi. Que la questió nacional no arraconi la social. Si ho fa, estariem davant d’un altre error de proporcions tan històriques com el moment que vivim. En aquest context d’un cert vertígen, reconec que parlar de Santa Tecla, i de si ha anat bé o malament, pot resultar extemporani, però la Festa Major petita –prefereixo petita al diminutiu petitona, però no renyirem per això- també ha tingut força elements per a la crònica quotidiana, que val la pena considerar.

Dissabte, 22. 14h.
Una persona de bon fondu tenia un desig en les hores prèvies a la vigília. D'aquells que neixen de l’ànima i es salpebren amb un punt de rauxa, molt propi de l’època en que vivim. Em permetran que sigui críptic. Al final, el desig no prosperà, perquè qui el tenia obrà amb intel.ligència. Qui sap si prosperarà en el futur. La pilota és, ara, en un altre terrat…. Lluny del primer escenari, i quinze anys després que la compatrona no travessés la via, el Poble Sec va viure il.lusionat la presència de Santa Tecla al domicili de la pendonista Sandra Rubí, al carrer Pins Vens. Una estampa que ha ajudat a escombrar la opinió dels recelosos, i a donar ales als qui, amb bon criteri, pensen que és bo que passin aquestes coses, perquè obren els ulls dels immobilistes. La processó cívica fou llarga, per recorregut i perquè alguns la van fer més llarga encara, fins al punt que em permeto pensar en si és bastant igual l’hora en que comença, perquè, es comenci a l'hora que es comenci, a Sitges les cercaviles acaben sempre a l’hora de costum. I als qui això els neguitegi, servidor només pot dir-los que no ens deu saber tan greu a la majoria, com per a pensar en que seria bo canviar la inèrcia. Probablement, el president Rafel Font n'ha apuntat les veritables causes al confessar que cal avançar en el camí de deixar els protagonismes individuals de banda, i pensar en tot allò que faci que la celebració sigui millor des del punt de vista col.lectiu.  I a la nit, castelldefoc. El primer castelldefoc que no dirigeix Isidre Panyella en vagin-a-saber-quants-anys, va agradar. Me’n refio de la opinió de gent entenimentada en la matèria que interpretà, de bon principi, que al darrere de l’espectacle hi va haver altres mans. Malgrat tot, queda un assumpte pendent d’arreglar que considero més important encara. Un afer emocional que em permeto definir des d’una percepció clara. Quan cap de les persones que participen d’una conversa -i que es coneixen i s’aprecien entre elles- en surt satisfeta del resultat, i el protagonista principal acaba sentint-se menystingut, per les raons que siguin, és que hi ha hagut alguna cosa que no ha funcionat com calia. Seria bo, doncs, necessari, just i edificant, que en els propers mesos les peces d’aquest trencaclosques puguin recomposar-se, mal que sigui perquè em costa d’imaginar-me un final d’etapa tan trist.

Diumenge, 23
Ni la normativa, ni els cursets, ni l'assegurança, ni l'esforç econòmic per a assumir els entrebancs, aturarà la felicitat i l'empenta dels que pugen. Res no és comparable al poder d'atracció i a l'entusiasme que generen les nostres grans festes en els més petits, carregats d'energia inesgotable. Presidí l'ofici de la diada el substitut del bisbe Joan Carrera. Monsenyor Sebastià Taltavull, menorquí de perfecta dicció i a qui algunes cròniques defineixen com un home amb un passat més progressista que el present. Seguint la inèrcia de les autoritats eclesiàstiques convidades, el bisbe auxiliar de Barcelona també semblà haver-se deixat el rellotge al palau episcopal i, si es descuida, acomiada el sermó tantes vegades com acostumava a fer-ho la senyora Margarida, vidua de Torres, en aquelles inefables nits de les pubilles d'antuvi. Llàstima perquè dins de l'homilia hi havia força reflexions que apel.laven a la necessitat d'enfrontar la crítica situació actual des de la responsabilitat individual de cadascú: Perquè acceptem un càrrec? es preguntava Taltavull per una banda, mentre per l'altra obria el bagul de les paradoxes d'una església silenciosa, davant de molts perquès sense resposta que la esquitxen. Abnegada paciència, doncs, la dels components de la Moixiganga infantil, que executaren una resurrecció perfecta i aplaudida en la recta final d'un ofici de durada vaticana.

Els segadors de Santa Tecla han estat una altra cosa. Conscient del seu nou rol, i de que moltes mirades es dirigirien vers el balcó de la casa gran,  Ferran Ignasi Llombart complí amb tots els papers de l'auca, desplegant les seves habilitats socialitzadores sense complexos. Conversà amigablement amb el diputat vilanoví de CDC Carles Campuzano durant tota la sortida d'ofici, cantà l'himne nacional de Catalunya al costat de l'alcalde i el bisbe, i aplaudí al final. Vaja, una intervenció de manual capaç de tombar qualsevol crítica amb solvència. L'any que ve serà un altre any i el que pugui passar està per veure. Amb la Santa a l'altar, acabada d'entrar per les emocionades pubilles, mossèn Josep Pausas deixà anar un titular noticiable, que ja duia a la recambra de feia dies, i anuncià que, a partir del 2013, les dones podran participar a la processó de Sant Bartomeu, i els homes -que amb prou feines hi participen- podran acompanyar a les senyores a la de Santa Tecla. L'anunci no té la trascendència del referèndum, però contempla una possibilitat que no té obstacles legals i si la benedicció apostòlica. Mentre la gentada aplaudia la decisió del rector, algunes senyores especulaven sobre si es veurien amb cor d'aguantar una tongada doble de processons, si amb una de sola ja en tenen prou. La festa acabà amb l'alegria desbordada de la ballada final i un balanç positiu. Què més volem?

Mentrestant, la legislatura avança esgotant argumentalment temes de debat ja exposats en tota la seva extensió amb anterioritat. Aquesta setmana les dependències municipals marxaran del Sitges Reference en el marc d'un tensionat procés que té tots els números per a seguir tensionant-se. A canvi, per unanimitat, l'Ajuntament ha aprovat la posada en marxa del carnet blau, la versió corregida i augmentada dels ajuts a les persones amb menys recursos, que s'ha el.laborat a partir del treball conjunt dels grups municipals, amb un objectiu comú fonamental en els temps que corren. A l'altre plat de la balança, dimarts que ve, les educadores de les llars d'infants viuran allò que no haguéssin hagut de viure mai. Una vista judicial amb l'empresa concessionària del servei, per a fer valer el dret a recuperar els 300€ que s'incorporaren a la seva nòmina, des de la millor de les voluntats, però trepitjant la legalitat per totes bandes, i que es retiraren l'any passat. El balanç d'aquest dissortat episodi que les treballadores han hagut d'afrontar al marge de l'ampara municipal, portarà noves lliçons que caldria no oblidar de cara al futur. Per altra banda, tampoc hi ha hagut sort en el concurs per a l'adjudicació de El cercolet. Al final, l'única empresa que s'hi presentà se n'ha desdit, i l'ajuntament ha hagut de tirar de la clausula del contracte que força a l'actual, Educare XXI, a continuar la gestió d'un equipament al qual ja hi havia renunciat. I no cal ser massa intel.ligent per a pensar que no és el mateix aconseguir l'administració d'un servei perquè es vol, que no mantenir-lo perquè les circumstàncies així ho obliguen. L'assumpte tindrà mala sortida si la justicia dona la raó a les treballadores, i molts apunten que els hi pot donar, perquè tenen raons de pes per a demostrar-ho.

dijous, 20 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de setembre


'Cadàstrofe'


Aquest any m'hi encomanaré abans. 'Us he mirat Santa Tecla, i em permeto preguntar-vos: Us han apujat l'IBI allà dalt, o al cel no arriba la revisió cadastral?'. Amigues i amics, ahir va finalitzar el termini per a poder descarregar-se del web del cadastre la documentació corresponent a l'aplicació de la revisió dels valors cadastrals en els béns immobles urbans susceptibles d'ésser gravats amb l'impost dels impostos per excel.lència en l'àmbit municipal. I el cas és que estic fora de la mitjana. Fora de la forquilla d'entre el 15 i el 20% dins de la qual el regidor Mas situa l'augment de la liquidació de l'IBI per l'any que ve en la majoria dels rebuts. Tant fora de la forquilla que la supero amb escreix fins arribar a un esponerós 49%, que depassa qualsevol mesura raonable d'un any per altre. Com poden suposar, a desgrat ho accepto sense questionar l'estadística oficial, que per això és oficial i haig d'entendre que confiable. Viure al centre del poble té un valor -també moltes més servituds que abans, encara que aquestes no descomptin- i, en conseqüència, un cost a l'alçada del valor, tot i que les xifres dels experts del ministeri continuen essent, per raons òbvies, molt inferiors a les del preu de mercat, perquè sinó ja podriem plegar veles. Sense fer-ne cap escàndol, doncs, agafo la calculadora. Si sumo els 220€ de més de l'IBI als 140 de la nova taxa d'escombraries -aquells que el govern no vol que afegeixi perquè fan de mal justificar- el 2013 pagaré 360€ més entre una cosa i l'altra. I si, a risc de passar per demagog, torno a calcular el percentatge total d'increments incorporats al meu IBI anterior, abans que se’n segregués la taxa d'escombraries, em surt un 80% d’augment total, quelcom que depassa qualsevol norma per a entrar, de manera decidida, en l’àmbit de l’excepcionalitat. I sense parlar de totes les altres inflacions presents en les factures de gas, aigua, llum, telèfon, i que ja responen a raons que piquen molt per damunt de la teulada de la casa gran… Una bogeria.

Les dues bases que fonamenten l'augment de l'IBI son bastant previsibles. Per una banda, la regularització del valor del sòl i de la construcció, gairebé immòbil des que es definí l'any 1994, i, per l'altra, l'aplicació d'un coeficient multiplicador -establert per l'Ajuntament- dues dècimes superior al vigent fins ara. Superada l’actitud un pèl estoicista expressada abans, i assumint la clatellada des de la preocupació pels qui ho poden tenir molt difícil per assumir-la, la pregunta és òbvia: què rebrem a canvi? Bàsicament, uns serveis públics que no poden aspirar a cap altra cosa que a la supervivència, arraconant, en la majoria dels casos, el debat sobre la seva qualitat, condicionada per la manca de recursos que permetin mantenir-los a nivells satisfactoris. Vet aquí la contradicció, que fonamenta l’emprenyada col.lectiva. El nostre particular i paradoxal drama. Pagarem més però ningú no ens pot garantir uns serveis millors. Com a molt, ens poden assegurar, per una banda, que es farà el possible per a no tancar-los en alguns casos, i per a que no empitjorin en la majoria, i per l'altra, que bona part del nou esforç que es demana continuarà servint per a eixugar un deute monumental nascut, en bona part, d’una gestió poc mesurada que ningú, des de dins i des de fora, no va saber aturar quan tocava. Vist així, és inevitable pensar, a partir de l'evidència, que estem pagant una mena de derrama sense tenir-ne cap responsabilitat directa en les causes que l’han originada. Més enllà que sigui moneda corrent encolomar les culpes als qui manaven abans o als qui manen avui, el que està clar és que recórrer, de manera cíclica, al sacrifici econòmic dels ciutadans, per a resoldre problemes que no han provocat, pot portar tensions socials difícils de preveure.

Possiblement per això, ens movem entre la resignació emprenyada, l’emprenyada resignada, o l’emprenyada sense embuts. La pròpia d'una comunitat molt cansada, frustrada i, sovint, indignada davant de greuges coneguts i no resolts. Pagar més per a tenir menys no es compatible amb massa discursos, que no siguin els moguts per les vocacions filantròpiques, solidàries, religioses o de qualsevol altra índole edificant. Políticament parlant, la revisió del cadastre es pot agafar des de molts punts de vista, i es defensable o censurable a parts iguals, segons el vent ideològic que bufi. La demanaren els socialistes al final de la legislatura anterior, quan el vaixell dels comptes ja feia aigües. Si no l’haguéssin demanada, l’estat els hagués obligat a fer-la perquè ja superavem amb escreix els terminis de la revisió, i superar-los ens ha suposat un recàrrec del 10%. Ningú no va pensar en tocar-los en 18 anys perquè, a qui li agrada tocar els… impostos? Al final, la patata calenta ha caigut sobre el govern actual, que, empassant-se munició electoral de campanya, no pot fer fàstics a la demanda dels seus antecessors perquè necessita més que mai els diners de l’IBI si vol salvar els mobles que queden, o els pocs que li deixaren. I, per a reblar la dissort, en el rerefons s'hi troba el nou marc legal, aprovat pel Partit Popular amb la col.laboració de CiU -prou que ho lamenta l'alcalde- que obliga a les institucions públiques, entre elles a l'ajuntament es clar, a prioritzar el pagament dels deutes als bancs per davant de qualsevol altra cosa, incloent-hi les nòmines dels treballadors. Increïble en aquest suposat estat del benestar i qui sap si en el futur estat propi.

En l'actual i difícil cojuntura, la temptació d’agafar-se als manaments estrictes de la llei de bases de règim local del 1985, és lògica, lícita i tan temptadora per l'Ajuntament com ho era assumir competències no exigides per la mateixa llei quan les vaques anaven grasses. Estiro d'un fil que vaig exposar el desembre del 2011. Per llei, el municipi de Sitges ha d'oferir als seus habitants els serveis d'enllumenat públic, cementiri, recollida i tractament de residus, neteja viària, abastiment d'aigua potable i clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació de vies públiques, control d'aliments i begudes, parcs públics, biblioteca pública, mercat, protecció civil, prestació de serveis socials, prevenció i extinció d'incendis i instal.lacions esportives d'ús públic. I prou. Repeteixo, pot resultar temptador no marxar d'aquestes línies ben delimitades, però, com que la llei no ha canviat, continua presentant un paràgraf que no es pot perdre de vista en cap moment, i que pot tornar-se en contra d'aquells criteris de gestió de la crisi, que puguin establir-se exclusivament des del pragmatisme i l'ortodòxia dels números. És aquest: El municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Això també ho diu la llei, i això no es pot deixar de banda. L'alcalde afirma sense embuts que l'any que ve no es farà res que no sigui passar el mal tràngol. Malgrat tot, hi ha algunes cartes no descobertes. Hi ha empreses interessades en desenvolupar projectes al camp d'Aiguadolç i a l'Aquàtic. Mentre afirma que Sitges continua essent, malgrat tot, un pol d'atracció per iniciatives diverses, Forns no obrirà la boca fins que al sac ben lligat no hi tingui el blat. Ja estaria bé un baló d'oxígen. De moment, les treballadores de les llars d'infants avisen que no han cobrat el mes d'agost....

I acabo. Bona Santa Tecla a tothom. A la pendonista, cordonistes, pubilles i, en especial, als nens i nenes que han de fer-ho millor que nosaltres en el futur. Per força ho hauran de fer millor. I del castelldefocs, de la pirotècnia, i del pirotècnic de referència -envoltat d'incertesa, malentesos i neguits- ja en parlarem.

dijous, 13 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de setembre


Puntada cap amunt


Divendres, 7 de setembre. Migdia
Al punt del migdia, hora institucional i eclesiàstica per excel.lència, l'alcalde, en solitari, surt del despatx, saluda als mitjans de comunicació presents a la sala de juntes, espera amablement el peu d'una transmissió en directe i comença la declaració de la remodelació del cartipàs, que justifica a partir del criteri de "Donar resposta a les demandes que té un municipi turístic com el nostre, fonamentades en una política integral de la seguretat ciutadana i en una política integral també de tota activitat empresarial relacionada amb el que és el PIB del nostre municipi". Des del punt de vista polític, Forns féu una declaració del tot defensable, probablement perquè no en podia utilitzar cap altra sinó volia deixar cap escletxa que permetés mirar dins de la rebotiga municipal. En qualsevol govern, la cartera de governació és sinònim d'influència, o de poder si volen. De posicionament en l'escala implícita de jerarquies, inherent a les responsabilitats atorgades a cadascú. Vist així, doncs, el primer tinent d'alcalde hauria protagonitzat un procés de promoció interna dels que vesteixen cara enfora i atorguen un plus de reconeixement. Malgrat tot, intueixo, sospito, em temo, que Carretero no ha arribat al nou rol com a premi a la seva gestió, sinó com a solució estratègica per a mantenir la bugada del pacte sense perdre cap llençol, mentre s'intenten reconduir alguns camins fins ara erràtics en àrees que demanen posicionaments ben clars. Carretero ha assumit la fallida de Castillo,  Llombart la de Carretero, i el tercer ha estat allunyat de la primera línia de foc situant-lo en el que era apèndix d'una regidoria de bandera. Les causes? diverses. L'evolució del perfil polític de l'alcaldable Popular ha estat regresiva. A l'oposició de Baijet, Carretero fou notable orador, amb exposicions ordenades i coherents, qui sap si perquè els socialistes li donaren munició per a donar i per vendre, però va saber construir un argumentari sòlid. Al govern, en canvi, el regidor sembla no haver trobat el seu lloc, i ha acabat per aparéixer com un home desubicat i poc empàtic, que ha perdut perfil propi i s'ha encallat en l'objectiu de consolidar una imatge promocional de Sitges a l'exterior -quan el turisme és venut com un dels pals de paller de la legislatura actual- i també en el diàleg amb el mon del comerç i l'hosteleria, atenallat pel top manta, queixós per l'aplicació questionada de la normativa de terrasses, i emprenyat per no haver estat consultat sobre la zona comercial de la Bòvila II abans de portar-la a aprovació al ple de juliol, per a posar alguns exemples.

Per la seva banda, Francisco Castillo, predestinat des d'abans de les eleccions del 2011 a ocupar la regidoria de seguretat -hom recorda una roda de premsa en la qual desgranà amb detall infinit totes les nafres de l'àrea, mentre n'apuntava les solucions de futur- no ha aconseguit posar ordre dins d'un col.lectiu, el policial, que es mou en un marc laboral propi, i treballa en un dels àmbits de major sensibilitat social. L'ex urbano va ser prou eloquent i sincer -ningú no el va contradir aleshores- quan es referí a la situació del cos en la jornada de balanç de l'any que organitzà el Partit Popular al Miramar. Aquella confessió, que va tenir tant de sincera com de definitòria d'un estat de coses, ha esdevingut la millor vara de mesurar la capacitat de gestió de Castillo. I, finalment, queda Ferran Ignasi Llombart. A diferència dels seus companys, que hauran de demostrar que saben aprofitar la segona oportunitat, del segon del PP, que podria ser el primer si el titular no vigila, se'n valora, precisament, l'empatia, la capacitat de diàleg, el coneixement d'idiomes, una notable agenda de contactes i un cert saber estar cultivat on bull l'olla. Llombart és, avui, qui més pot rendibilitzar l'oportunitat que les circumstàncies li brinden.

Dimecres, 12 de setembre
Un modestos apunts sobre la Diada, que els poden incorporar a la llarga corrúa de reflexions escrites, llegides o expressades, a partir d'una jornada històrica de les que donen peu a una prosòdia on no hi manquen frases trascendentals dirigides al cor, com la pensada i martípoliana, “res no serà fàcil però tot és possible”, amb la qual el president Mas saludà l’endemà de la manifestació. Abans m'aturo tangencialment a la celebració sitgetana, prologada per la novetat de l'hissada de la senyera, que quedà perfecta al costat del monument al doctor Robert. La CUP ha volgut defensat la renúncia a participar en l'ofrena de la corporació adduint que no volia tenir res a veure amb els qui insulten Els segadors, critiquen als partidaris de la independència o apliquen polítiques socials contràries a la majoria… Valdria l’excusa si no fos perquè, en ocasions com aquesta, el grup polític i qui el representa ni es deu ni ha de passar comptes als seus contrincants ideològics, sinó que, com qualsevol altre escollit lliurement per la ciutadania, es deu a la institució de la qual en forma part, li agradi o no. I, en la seva gènesi, la institució pública no té ideologia, perquè ha de respondre a la pluralitat d’opcions de la comunitat a la que representa. Vet aquí la seva grandesa. En conseqüència, flac favor es fa al crèdit de les institucions amb posicionaments que n'erosionen la imatge de referència inequívoca -ara que està de moda l’adjectiu- que mai no poden deixar de tenir en un sistema democràtic.

No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. I el que es va veure l’onze de setembre depassà qualsevol previsió i mesura. A partir d'aquí es poden afegir tots els matisos que es vulguin per a emfatitzar o relativitzar l’evidència, des de la presència de canalla que no pot votar, o la insistència mediàtica prèvia, o els que es quedaren a casa pel que sigui i també son catalans, fins a la massiva expressió de civisme d'una munió ciutadana esperançada, que projectà al mon amb il.lusionada alegria un desig comú. No paga la pena entrar en l'anecdotari. El pes de les imatges no es pot contrapesar amb res, per molts esforços que s'hi posin. Vivim un procés històric, immers a la vegada en el marc d’una història que no és nova. Els moments de crisi social forcen posicionaments que en periodes de benestar no prosperarien. Si la majoria visqués bé, això costaria de veure. Com que no hi viu, per moltes raons, materials i emocionals, per això ho veiem. I serà difícil que la resposta política no passi per plantejar un referèndum sobre l’estat propi, perquè s’ha acabat el temps de la geometria variable. En aquesta Europa veterana, trasbalssada, ferida, castigada i sacrificada, esqueixada i unida, que ha canviat el mapa polític manta vegades el darrer segle, i segueix viva, una consulta sobre el model d’estat que poden voler els ciutadans d'un territori amb el bagatge de Catalunya no hauria d’esdevenir cap trauma, com tampoc hauria de ser-ho l’assumpció del resultat, fos el que fos. Només així sortiriem de dubtes. Malgrat tot, tampoc no seria just que el debat sobre la independència arraconés els petits i grans drames de la nostra quotidianeitat. Hi ha gent que passa gana, gent arruinada, a l’atur i a punt de ser desnonada. I davant d’un desnonament sense solució immediata, el debat sobre l’estat propi pot resultar, a ulls també de molta gent que pateix, excloent, innecessari, o directament fals si es planteja la hipotètica secessió com la solució definitiva a tots els mals que arrosseguem. Al carrer, la societat civil ha llençat una pilota al terrat dels polítics, que, des del seu statu quo questionat per totes bandes, tindran l’obligació de saber llegir. De saber llegir sense perdre l’escriure. I acabo. Si mai arriba una Catalunya independent, seria bo que ens agafés amb un model educatiu com Déu mana. Si no és així, al país li fallaran, com no li acaben de funcionar ara, els fonaments sobre els quals s'ha de basar qualsevol societat que vulgui avançar en els valors humans i en la competitivitat global.

dijous, 6 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de setembre



Devaluació

Quan vostès llegeixin aquestes línies ja s'haurà oficialitzat la reorganització del cartipàs municipal, que és probable que afecti especialment a les competències dels tres regidors del PP, que se les repartiran d'una manera que pot atorgar al tercer un paper que fins avui tenia el primer. A la vegada, també és probable que el primer assumeixi el rol del segon, i que el segon es quedi amb les engrunes del pastís inicial. Els timings de la política no sempre coincideixen amb els de l'Eco i, un cop feta i refeta la capçalera d'avui, caldrà deixar per a la setmana que ve l'anàlisi que acostumo a proposar-los, entre d'altres coses perquè és bo poder afegir matisos als titulars. El cert, però, és que s'han viscut uns dies de tensió latent embolicada dins d'un silenci hermètic, que ha blindat l’equip de govern de les especulacions sobre quelcom que s'intuïa de fa temps, en major o menor mesura. He recordat el pregó satíric de Jordi Cubillos. Al Cèsar el que és del Cèsar i al rapsoda críptic, que ho féu públic per primer cop, el que és del rapsoda críptic. Han passat gairebé tres setmanes des que, entre ji-ji-jis i ja-ja-jas al pati del palau del rei moro, Cubillos deixà anar un paràgraf que ha esdevingut premonitori, quan establí l’analogia entre l’Ajuntament i una casa de barrets, proposant des de la ironia un model específic de capell per a cadascun dels 21 regidors, d’acord amb el seu tarannà. Digué el pregoner aleshores: "I al Paco (Castillo)... al Paco està clar que el que li escau és una gorra de plat, tipus militar, com de general oi? I, mira, si a la tardor hi ha crisi de govern... Ai! vull dir remodelació i millora de govern, i el canvien d'ocupació, la mateixa gorra la pot fer servir per a ordenança de museus, per exemple." Ho deixo aquí.

Dijous, 30 d’agost
Sabut, a partir d'una informació publicada per El Periódico, que l’equip de delictes econòmics i urbanístics de la Guàrdia Civil ha sol.licitat a l’Ajuntament la totalitat de l’expedient de l’hotel de l’Avinguda Sofia -incloent-hi la documentació relacionada amb la modificació de la classificació del sòl, aprovada arran de la negociació dels terrenys de Can Vinyals per a convertir-los en públics, a canvi de poder augmentar l’edificabilitat a l’antic hotel Veracruz- La Vanguardia entrevista a Fabián Sánchez, portaveu de la propietat, i n’extreu una declaració que contradiu obertament la expressada per ell mateix fa setmanes de manera categòrica, i que la secció va transcriure de forma literal. Si el 24 de juliol s'afirmava que els balcons anirien a terra si el jutge així ho sentenciava, ara sembla que enderrocar-los comprometria l’estabilitat de l’edifici, perquè se subjecten amb un sistema de tirants, que, pel que sigui, deuen aguantar gust i ganes…. Hom ja no sap quina part d'aquesta rocambolesca història cal creure i quina cal pair amb dues cullerades de bicarbonat, mentre s'espera el desenllaç que va per llarg. Tampoc serà de fàcil solució l’afer del Sitges Reference. Tampoc ningú no ho havia dit. Un fidel seguidor de la secció m’apunta, des del coneixement del cas i des d’una confiança que li agraeixo, que el devenir del projecte fallit d'edifici d'oficines només pot acabar de dues maneres, malament, o molt malament. Vatua l'olla. Me l’escolto i me l’escoltaré amb atenció, amb la vista posada a poder deixar noves reflexions sobre l’assumpte. Per a reblar el dijous, m'ensenyen un document de la fiscalia de delictes urbanístics de Barcelona, pel qual es presenta querella contra un pressumpte delicte contra la preservació del territori i prevaricació urbanística, relacionat amb aquelles obres de reforma que es varen fer a l’Atlàntida, que es denunciaren en el seu dia, i que s'obligaren a enderrocar d'acord amb els excessos respecte a la llicència aprovada. Veurem què passa, i si és cert, en paral.lel, que sobre la taula hi ha un projecte de futur que contempla la reconversió de l'actual equipament en un de nou que, dissenyat per un arquitecte de renom internacional, combinaria restaurant, amb una oferta relacionada amb els esports de lleure, una sala de festes de superfície considerable i, finalment, la construcció d'un centre d'interpretació dels Colls-Mirapeix.... 

Diumenge, 2 de setembre
No es pot negar que els autors de la iniciativa han respectat de manera escrupolosa la fesomia original de la placa, fins al punt que, des d'una certa distància, costa distingir-la de l'original. Vaja, que ni feta expressament, encara que la reproducció del rectangle blanc emmarcat per la identificativa sanefa sigui feta a partir de quadres adhesius aplicats amb cura sobre la superfície de ceràmica. Poca polseguera pública ha despertat el rebateig simbòlic de la plaça d'Espanya per plaça de la independència, en una acció conjunta que Sitges ha compartit amb prop de quaranta municipis d'arreu de Catalunya. Potser perquè les plaques dels carrers no acostumen a ésser motiu d'atenció recorrent en la vida quotidiana dels veïns, molts poden no haver parat atenció a la novetat. El cas és que, conjuntament amb l'acció, la delegació sitgetana de l'Assemblea Nacional de Catalunya -el moviment popular que està al darrera de la previsible manifestació multitudinària per a la independència que tindrà lloc la tarda de la diada a Barcelona- ha proposat a l'Ajuntament la substitució del nom de l'indret i del carrer que hi mena. De moment, la patata calenta pot caure sobre la solvent experiència i criteri de la comissió de toponimia...

De debò que t’ha agradat la Festa Major ?. Si aquí tothom fa el que li dóna la gana sense respectar res!. La conversa amb un veterà sitgetà de soca-rel comença per la Festa Major, i acaba extrapolant el que passa en ella amb el que passa, o no passa, a Sitges. Em confessa una sensació de campi-qui-pugui a la qual hi podria afegir, per exemple, una fotografia del carrer Santa Tecla on les terrasses a banda i banda i una renglera de cossis central no deixen ni un pam pels vianants. Un campi-qui-pugui dels molts que ens envolten i que semblem empassar-nos entre renec i renec. Sí. M'ha agradat la Festa Major, i entenc que als aimants d'una certa ortodòxia els facin basarda determinades actituds. El de la convivència entre el respecte a l'essència, i la vivència de la festa és, i serà, un debat atemporal. Mentrestant, els petits que vulguin sortir per Santa Tecla hauran de conscienciar-se que participar a la matinal infantil amb una bèstia ferotge feta de caixes de cartró suposarà passar per un exercici de burocràcia administrativa digne d'estudi. Enrere queden les cercaviles innocents i ingènues plenes de piules i bombetes de fa trenta anys. Avui la legalitat i la pirotècnia obliguen, i és lògic, a normativitzar les coses. El que és questionable és si cal normativitzar-les fins a aquests extrems.

Dijous, 6 de setembre                                        
El regidor d'hisenda Jordi Mas anuncia una pujada mitjana d'entre un 15 i un 20% per a la majoria de rebuts de l'IBI del 2013. I posa com a exemple la casa pròpia. Un pis de 90m2 prop de la via pel qual en pagava 450€ i ara en pagarà uns 550. Tot plegat com a resultat del procés de revisió cadastral que s'ha efectuat enguany. A Mas no li agrada que li parlin que a aquest augment cal sumar-li els 140€ de la nova taxa d'escombraries. Creu que és barrejar conceptes quan, en el fons, ambdúes quantitats surten de les mateixes butxaques i estan destinades a pagar els serveis públics. O potser no tant. L'Ajuntament preveu ingressar 18 milions d'euros per les 28.000 liquidacions d'IBI que es tramitaran l'any vinent. I el 40% de la quantitat total estarà destinada a pagar deutes....De nou, deutes.