dijous, 27 de novembre de 2014

Forns versus Miquel


Fe d'errades per a esmenar una patinada numèrica. En cas de sortir, Marc Martínez ho deixaria el 2019 i no el 2016. Vaja, ho deixaria el mateix any que, en cas de tornar a sortir, Lluís Marcé també assegura que ho deixarà. La secció ho haurà deixat abans. Molt abans. Moltíssim abans...

Dimarts, 18 de novembre. Vespre.
Al Prado, l'assemblea de Convergència i Unió ratificà l'elecció del candidat a les municipals de l'any que ve. Com que l'època de les multituds a les agrupacions locals -si mai ha existit- ja és història passada, em comenta un veterà que de les prop de la cinquantena de persones presents, una vintena -les habilitades per a fer-ho d'acord amb els estatuts- donaren suport inequívoc a Miquel Forns. Per tercera vegada, doncs, l'actual alcalde serà el candidat de la federació nacionalista en un context local i nacional radicalment diferent al del 2007, quan es presentà per primer cop. I avui, més enllà de les indiscutibles consecucions que el govern i el seu cap puguin fer valer a l'hora de tornar a demanar la confiança dels sitgetans, probablement, des del punt de vista de la percepció pública de la persona, un dels principals rivals de l'alcalde que torna a ser alcaldable sigui, paradoxalment, aquell militant de base que fou proclamat alcaldable ara fa set anys. El Miquel Forns d'avui s'enfronta a la imatge un punt idealitzada del jove il·lusionat del carrer Sant Pau que volia ser alcalde, i que enfilà, mentre evocava els seus orígens familiars i aficions personals en un discurs d’investidura emocionat, la història metafòrica del ciclista que no podia deixar mai de pedalar per a superar els obstacles d'una crisi i de l'herència enverinada amb un deute desquiciant i intolerable que deixà el seu antecessor. Forns arribà al càrrec amb l’aura -guanyada a pols- de persona propera, dialogant i coneixedora de la realitat social i cultural sitgetana des de la base. Una consolidada imatge d’home bo i confiable que en ocasions aprofitaren els seus detractors per a qüestionar o desqualificar barroerament les capacitats que podria tenir per a exercir l’autoritat que el càrrec exigeix. Estava per veure si Forns podria deixar enrere la imatge naïf d’alcalde del carrer Sant Pau, per a projectar-ne una de nova. I el cert és que ho ha aconseguit sense perdre bona part de les virtuts amb les quals hi va arribar, tot i que en aquest camí s’han perdut companys de viatge. Tant és així que, fins i tot dins de la pròpia Convergència -i per causes diverses, personals i intransferibles- més d’un ha observat un distanciament emocional respecte l'esperit original que movia l'ànima de l'home que volia ser alcalde quan encara no ho era. Una deriva qui sap si condicionada per les càrregues inherents al càrrec, i a la vegada per la inevitable influència del pom de dalt, del qual molt sovint se n’ha parlat més que del propi alcalde, i que ha jugat tant la carta de la protecció del personatge que ha acabat per aïllar-lo de la imperfecció socialitzadora, de l'empatia que havia conreat essent, simplement, un ciutadà ras de professió bibliotecari i apassionat pel folklore i l'associacionisme.

El principal rival del Miquel Forns alcaldable és el record de quan era, simplement, ciutadà.

Tots els governants precisen d'un pom de dalt. I el pom de dalt s'enfronta perpètuament al repte d'equilibrar la difícil balança entre la necessitat d'administrar les converses que han d'arribar a la taula de l'alcalde, i la de permetre la permeabilitat amb la ciutadania. Fou precisament Forns qui va reconèixer durant la primera audiència pública al Miramar ser víctima de la síndrome del despatx, comprometent-se a sortir més al carrer. Una fita assolida a mitges.

Més enllà dels condicionants del càrrec, el repte és retrobar un tarannà que alguns enyoren.

Assumint que mai –repeteixo mai- es pot contentar tothom, per molt que el joc polític acostumi a publicitar als candidats des de l’objectiu d'intentar-ho, no hi ha hagut alcalde a qui el pas pel càrrec no hagi canviat. Condició humana obliga. L’exercici de l’administració del poder marca a qui el protagonitza i al seu cercle familiar i d’amistats més proper. D'aquí que seria de ximples prendre's al peu de la lletra la clàssica declaració d'intencions que s’acostuma a escoltar als inicis dels mandats, relacionada amb el deure de no perdre el nord del caràcter, mentre s’assumeixen decisions –i l’actual legislatura n’ha estat una bona mostra- que imposen fer de dolent, un registre ingrat i desagraït per naturalesa. Per tant, Miquel Forns viu el que varen viure els qui el precediren, amb la diferència que en el seu cas la positiva imatge conreada pels anys de participació en l'àmbit de l'activisme social ha resultat difícil d'encaixar amb les conseqüències a voltes desagradables que de vegades comporta l'exercici de les comeses del càrrec públic. A sis mesos de les eleccions, l’home que segueix sense tenir competidor en l’oratòria –clara, ordenada i entenedora- té el repte de conciliar el paper d’alcalde amb la labor de reconduir la sensació que molts tenen d’haver perdut en Miquel, malgrat que d’altres defensin amb fermesa que, en petit comitè, és el mateix de sempre.

Els Grecos ja son al Cau Ferrat. Ara només falta que hi entri la ministra.

Dimarts, 25 de novembre.
És de nit i una pau malauradament cada cop menys usual amara el Racó de la Calma. Des de Málaga arriba el camió que porta Les llàgrimes de Sant Pere entre d'altres peces del Cau Ferrat. En aquest Nadal avançat tot el que va marxar fa cinc anys està tornant a casa. A punt per a descobrir-se davant nostre. Només cal que una conjunció planetària posi en línia una ministra, un president de la Generalitat, un president de la Diputació i un alcalde. I no es pensin tampoc que sigui tasca fàcil.

dijous, 20 de novembre de 2014

Els segons


Dilluns, 17 de novembre
Abans que ser definits com a membres del grup de regidors no adscrits -o mixt per a entendre'ns- Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar prefereixen, o defensen, que se'ls presenti com a Populares de Sitges. Així, sense embuts, amb un ús hàbilment intencionat de la mateixa denominació que apareix a la pancarta que penja del balcó de la seu oficial del PP al carrer de Sant Francesc. O sia que, oficialment, Ferran Ignasi Llombart és el portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament, i Carretero i Ortúzar es consideren que ho son de tots aquells i aquelles que se sentin identificats amb la seva causa i circumstància, que té paral·lelismes en d'altres municipis de la comarca. Portaveus d'aquells que els dos regidors expulsats creuen que son majoria dins d'un partit que tampoc consideren seu, i si dels qui han anorreat la democràcia interna. I el cert és que Carretero es despatxa a gust a l'hora de referir-se al què i al com d’allò que ha viscut. No només amb Ferran Ignasi Llombart, amb qui la relació està més deteriorada que alguns trams de la barana del passeig de la Ribera, sinó amb la majoria dels qui foren els seus companys al govern, vistos avui com a mers valedors dels interessos personals de cadascú per davant dels interessos col·lectius dels sitgetans. I del naufragi només se'n salven tres apuntadors. Marc Martínez -vatua l'olla, ara que comença a volar sol-, Elena Redondo, la dona a qui molts ja donen per apartada de les llistes, i Francisco Castillo, de qui denuncia que es lapidà injustament en el seu dia. La resta de companys de govern romanen al calaix de la indiferència en el testimoni del qui fou alcaldable popular. És la història d’una desil·lusió, una mica salpebrada de cabreig, explicada per un home de caràcter molt reservat i no especialment comunicatiu, a qui les convencions formals i no tant formals de la política han superat en més d’una ocasió. Carretero té clar que vol participar activament de la vida sitgetana en el futur, però gairebé assegura que no serà des de la primera línia.

En la pel·lícula de Carretero, només se salven tres apuntadors: Martínez, Redondo i Castillo.

Dimarts, 18 de novembre
Es podria escriure un assaig sobre els segons, o les segones. Els segons plats d'un menú, els actors o les actrius secundàries, les segones parts que mai no son bones, els segons d'a bord en un vaixell, els segons fills d'una parella, els segons d'un castell, o els segons premis de qualsevol concurs o competició. En política els segons o queden sovint a l'ombra, o poden fer ombra al primer, i en qualsevol dels dos casos administrar aquest paper no és fàcil. Llombart era segon el 2011, i ara és primer, i Marc Martínez era segon el 2011, hagués estat tercer el 2015, i acabarà primer d'una altra llista. La seva.

I Martínez li digué a Marcé que marxava, mentre el fum de l'infern cobria la sortida d'ofici.

“I el dia de la Festa Major, el 24 d’agost, amb tot el carinyu del món, li vaig dir: mira, ni de tercer, ni de segon, ni de primer. No vaig. Compliré amb tots els nostres compromisos (…) però el pròxim d’això no aniré a la llista” Marc Martínez, el segon fins avui de Lluís Marcé, evoca d’aquesta manera la conversa que, en plena sortida d’ofici de la Festa Major d’enguany, tingueren els dos mentre el cel s’omplia del fum de l’infern. Ell diu que en la decisió poc hi ha tingut a veure que el cap de llista més veterà del consistori li anunciés que aniria de tercer, perquè el segon lloc l’ocuparia un bon home –un tossut bon home ex convergent si m’ho permeten- amb cognom de pedra preciosa. Feia força temps que l’actual regidor de benestar social coïa la proposta de Sitges, benestar i cultura, a partir, segons reconeix, de la motivació que li han injectat representants d’associacions i col·lectius de l’àmbit del voluntariat solidari, per a presentar una candidatura que doni veu als qui no n’acostumen a tenir, La decisió de Marcé esdevingué, doncs, l’oportunitat per algú que confessa que va intentar en debades democratitzar el funcionament intern de Nou Horitzó, i que, en cas que la nova proposta funcioni, garanteix que se’n desvincularà el 2019… Acompanyen Marc Martínez a les beceroles d’aquest projecte la pintora Blanca de Nicolás, que es presentà de número quatre per Nou Horitzó el 2011, i la sempre positiva i encantadora Margot Martínez, la coordinadora de l’associació iberoamericana de Catalunya. Seguint l’estel·la del PSC i PP, però de manera menys traumàtica –almenys en aparença- del pom de dalt de Nou Horitzó també n’han sortit esqueixos. En el fons, Martínez ha fet un camí ja explorat per altres regidors de l’equip de govern, que han anat saltant de casa en casa fins a fundar-ne una de pròpia. La història no és nova.

Potser més que partits nous, el que es troba a faltar de debò són cares noves...

La reflexió, ara, ha de venir per una altra banda. Segur que Sitges necessita aquesta quantitat de candidatures per a les municipals de l’any que ve? Tothom té clar que podrà presentar programes electorals que aportin solucions singulars als problemes comuns coneguts per a tothom? Algú ha pensat que més que nous partits potser el que fa falta son cares noves i nous models de funcionament que sacsegin estructures de gestió encarcarades? És un parlar en veu alta davant del que hom considera una bona metàfora d’aquest Sitges d’avui una mica erràtic, superat pel context que li ha tocat viure, i amb poques personalitats polítiques de pes que generin una veritable connexió amb la ciutadania. Potser sigui aquesta la raó final que pot explicar la inflació de noves propostes en el nostre mapa polític. Tot està més tranquil quan la ciutadania té la sensació que les coses van per la drecera correcta. El temps ho dirà....

dijous, 13 de novembre de 2014

Sopar fred


Dijous, 6 de novembre. Matí.
Sens dubte, les relacions entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament han viscut moments millors. I això no és massa bo. Les coses estan fredes de fa temps, un pèl glaçades diria. Mirin si ho estan que l’acte de cloenda del TastaSitges 2014 quedà orfe de representació institucional, i això que l’any passat a la regidora Vinyet Lluís la capriciosa fortuna l’obsequià amb un dels premis que se sortejaven durant la cerimònia. Anècdotes apart -i tenint en compte que la vetllada coincidia amb la reunió de pressupostos, de la qual potser algú es podia haver escapar un moment- és cert que els dos interlocutors han viscut un grapat de desencontres durant l'actual legislatura. Un d'ells, el de la presentació de 22 contenciosos administratius per part de sengles empreses agremiades a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, va marcar, segons el president de l'entitat, un punt d'inflexió. Ha passat un any d'aquell disgust que propicià una reflexió molt gràfica de Jordi Mas sobre la credibilitat de la paraula d'un càrrec públic si no va acompanyada d’un document per escrit. I també ha passat un any des que l'alcalde, durant el sopar de l’agremiat, demanés al gremi que es desvinculés de la plataforma per uns impostos i serveis justos. Tampoc varen ajudar les tenses reunions viscudes enguany arran de l’episodi de la regularització normativa del local de l'ateneu, ni altres estira i arronses relacionats amb el dia a dia del sector. Ara, Joan Anton Matas confessa que el distanciament amb la casa gran està influint en la manera d’abordar la delicada situació que es viu als carrers Bonaire i Joan Tarrida. L’alcalde es defensa tot dient que no entén el posicionament de Matas, atès que el govern ha aplicat el parlar de les coses "on toca, de manera transparent, amb tots els representants dels sectors econòmics implicats" i que "potser algú troba a faltar parlar fora d'aquests fòrums, perquè potser això era una pràctica anterior a aquest govern". Una insinuació que tot i apuntar a la possibilitat que en el passat es prenguessin decisions a partir de converses extramurs entre Matas i Baijet, l'alcalde matisa amb un "podria ser. Ho desconec".

Estan les coses fredes entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament. Un pèl glaçades diria.

Dijous, 6 de novembre. Tarda
Ignasi Garrigó en va sortir força ben parat de l’audiència pública de les platges. Fins on la circumstància de la sorra a Sant Sebastià el va deixar, se’l va veure clarificador en les respostes i implicat en la resolució de problemes. “El ministeri està compromès amb Sitges” va respondre amb contundència a una pregunta de Josep Orriols, exposada en el marc d’una sessió animada per part del públic, força participatiu i a estones crític. El proper 8 de desembre farà 23 anys que, organitzat per la fundació Sitges Blau Marí, se celebrà al Prado un debat memorable sobre el primer projecte de regeneració, que despertà un rebuig comparable al del pàrquing de La Fragata. Des d’aleshores, i deixant de banda l’horrorós queixal que Madrid va imposar a l’alçada del monument al doctor Benaprès, o la visita en helicòpter del ministre Jaume Matas, avui defenestrat per mèrits propis, en allò bàsic poques coses han canviat, i la costa sitgetana ha anat rebent operacions de maquillatge amb major o menor eficàcia. Pedaços que no han anat més enllà. Malgrat les prevencions que continua generant l’impacte mediambiental inherent als processos de regeneració del litoral, dijous s’escoltaren més veus a favor que en contra, sense oblidar el moment paradoxa aplicable a molts àmbits de la vida quotidiana. Els tècnics asseguren que la sorra abocada a la platja Sant Sebastià és de les mateixes característiques granulomètriques que la que hi havia. Els usuaris no ho creuen així. Ni de lluny. Per la resta, el president de l’associació de serveis de platges contrapesà el mal moment agraïnt al govern haver apostat per una actuació que ha salvat la temporada que va començar amb les platges sota zero. Si l’any que ve ha de ser el del projecte definitiu, que el regidor anuncia raonable en la dimensió i executable per fases, Garrigó promet que no es farà res sense el consens ciutadà.

Els estudis de la Generalitat avalen la sorra de Sant Sebastià. Els usuaris no tant.

Dissabte, 8 de novembre
Mentrestant, gairebé podria assegurar-se que serà tendència durant els propers mesos debatre sobre el model de Sitges que volem. Proposo un plantejament a la inversa. Debatre sobre allò que no volem, i quins esforços i quines renúncies estem disposats a assumir per a aconseguir eliminar-ho del nostre paisatge quotidià. Els sortirà una llista llarga, perquè acostuma a ser més fàcil definir-se sobre allò que no agrada, que no sobre allò que agrada de debò. Ricard Vicente va jugar aquesta carta en el primer debat públic posterior a la seva presentació com a alcaldable, i a la llista de prioritats varen sortir aquelles que son tan transversals que podrien ser compartides per tots els programes electorals de dretes, esquerres i centre sense prendre mal.

El 81% del 30% dels sitgetans que varen votar vol la independència. És molt?

I acabo amb una pregunta simple: Quant és el 30% d'una quantitat? En nombres absoluts poca cosa. Ponderant les xifres en pot ser molta. I més si s'assoleix sota uns condicionants allunyats de la normalitat. Amb un 30% del vot, el Partit Popular aconseguí la majoria absoluta. Amb 2.305.290 persones i un civisme i una organització exemplar, Catalunya no pot anar més enllà de manifestar que una munió sensacional de gent s'ha mobilitzat per a defensar el dret a decidir, i que un 81% del total s'ha decidit per la independència. És molt, segurament, però no és suficient per a esvair dubtes.

dijous, 6 de novembre de 2014

La interventora i el senyor Grau


Dilluns, 27 d'octubre
Malgrat que s'intuís des del dijous anterior, el govern, a través de l'alcalde, no va donar una resposta massa convincent, per esquifida i poc concreta, a la retirada de l’aprovació inicial del pressupost de l'ordre del dia del ple. L’informe suspensiu que motivà la decisió, signat per la nova interventora, planteja una metòdica anàlisi de la gestió dels recursos humans a la corporació que, de facto, convida a entrar en el túnel del temps per a cercar els orígens d'algunes pràctiques cronificades, com a mínim normativament qüestionables ara i aquí segons la funcionària. El manual d'estratègia política indica que qui mana ha de saber passar amb discreció per les errades pròpies, relativitzant-les fins on es pugui, i que qui vol manar ha de saber aprofitar les alienes. D'aquí que Ricard Vicente hagi fet públic a través dels mitjans i del seu bloc personal un escrit de prosòdia contundent on, a més de posar en evidència les importants deficiències que assenyalà la interventora, utilitza uns qualificatius que, de no vigilar en la mesura, en el futur li poden caure al damunt si arriba a l’alcaldia. Frases ampuloses del tipus: El darrer ple municipal fa patent la irresponsabilitat i incompetència de Forns i el seu equip, o Mai en la història d’aquest ajuntament s’havia arribat a una situació de descontrol i desgovern com la d’aquest ple! formen part d'aquell glossari de recursos formals de tarannà pre-electoral que servidor els assegura que podrien aplicar-se a un bon grapat de plens de la història d'aquest Ajuntament i en totes les legislatures. Mai diguis mai. Amb tot, Vicente ha fet el que li corresponia haver fet al govern: publicar, o explicar detalladament, les raons finals del perquè no es va poder aprovar el pressupost durant el ple dels pressupostos, quelcom que la ciutadania té dret a saber, i més quan es fa valer el mot transparència. Per la resta, l’aprovació de les ordenances fiscals –la mare de tots els pressupostos- es va moure entre els retrets de l’oposició a la celeritat del govern en amortitzar el deute municipal més enllà del que li exigeix el pla d’ajust -sense tenir prou en compte l’impacte social que suposa l’esforç per aconseguir-ho- i la defensa que féu el propi govern de la seva administració de la caixa comuna en el sentit que ha estat precisament aquest esforç col·lectiu el que ha permès haver assolit la prioritat de situar l’endeutament de la institució per sota del fatídic 110%, amb l’objectiu de poder recuperar el control dels comptes i d’obtenir nous recursos de finançament que permetin posar en marxa projectes d’inversió pública. Una balança difícil d’equilibrar, on hi juga un paper fonamental el coeficient multiplicador del rebut de l’IBI –la mare en aquest cas de tots els rebuts- l’únic element de la factura que l’Ajuntament pot tocar per a contrapesar la clatellada en la mesura del possible. Ha baixat del 0,980 al 0,930 qui sap si suficient per a contenir el progressiu augment anual de la base imposable que marca l’estat.

El senyor Grau va parlar un quart d'hora. I l'speech es convertí en el més recordat del ple.

L'endemà del ple, però, l'atenció d'una majoria se centrà en la intervenció que des de la platea del públic va fer el senyor Grau, el veí que es presentà definint-se amb un explícita declaració d'intencions: "jo em represento a mí mateix. Soc fill de Sitges i em represento a mi mateix." I el cas és que, després d'un speech de quart d'hora exacte, on se salvaren la reforma dels museus, el pont Domènech, les platges i les noves marquesines dels busos, i es ficà a la picota la neteja, el caos circulatori, la suspensió del servei farmacèutic d'urgències, l'incivisme, les obres pendents de l'escola Agnès de Sitges, l'estat del paviment del passeig, el top manta, les terrasses, o l'ús dels acrònims anglesos per a publicitar la vila, l'audiència esclatà en aplaudiments. Grau reblà la seva intervenció amb una frase lapidària: "Amb el resultat d'allò que heu fet al poble, no em tornaria a presentar." Amb matisos, el ple va viure un petit bany.... de realitat.

A la 'taula per la qualitat i el civisme' es palesaren les limitacions de l'administració.

Dijous, 30 d'octubre
He tingut temps de poder escoltar l’enregistrament furtiu de la primera reunió de la Taula per la qualitat i el civisme, convocada per l’Ajuntament amb representants veïnals i del sector del comerç, l’hostaleria i el lleure. La plataforma Salvem Sitges el va penjar al seu bloc fins que s’ha imposat la raó i ha calgut despenjar-lo. Les dues hores llargues de reunió es poden resumir en dos titulars. Primer: tothom té clar que l'assumpte és de solució molt complexa. Segon: la complexitat no pot esdevenir excusa per a no resoldre'l.

Aniré a votar. No crec que faci mal a ningú. Diria que a cop de prohibició hi ha persones que han fet més mal.

Dimarts, 4 de novembre
En l’actual context de corrupció política en progressió imparable, les espifiades quotidianes son ben poca cosa davant del que han fet alguns representants públics escollits democràticament, i amb major responsabilitat davant de la ciutadania de la que pugui tenir la majoria del poble ras. Arribats a aquest punt, doncs, sembla lògic que no em senti especialment culpable pel fet d'anar a votar diumenge, malgrat la suspensió. Vull dir que no crec que faci mal a ningú. Probablement han acabat fent més mal a la societat tots aquells que, des d'una posició capaç de depurar tanta podridura, no han exercit amb prou força la mateixa autoritat que ara branden davant d'un 9 de novembre escapçat per totes bandes, i només homologable des del termòmetre dels valors intangibles. Una pena. Aniré a votar amb el convenciment que això, si s’arregla, només ho poden arreglar de debò unes eleccions.