Premi Trinitat Catasús 2008
Atorgat ex-aequo a Pachá (Ricard Urgell) i Sitges sandàlies (Abdón Vidal)
Nit de premis Sitges
Societat El Retiro, 25 d’Octubre.
Senyores i senyors, bona nit. El jurat del premi Trinitat Catasús els saluda ben cordialment un any més, felicitant, d’entrada, a tots els guardonats d’aquesta vetllada, mentre els anuncia que, per aquest temps de crisi, els tenim preparades dues històries empresarials alliçonadores, protagonitzades per dos plats d’una mateixa balança. En un d’ells, la gran marca global de l’oci nocturn, la que ha convertit un parell de cireres en quelcom de temporada perenne, en el símbol d’aquella dolce vita felliniana. En l’altre, un petit taller, hereu d’una de les darreres fàbriques de calçat sitgetanes, que plegà molt abans que la vila s’omplís de sabateries, i que, avui, es defensa dins i fora de les nostres fronteres amb l’arma de la creativitat. I en el ganivet de la balança, aquells valors comuns als emprenedors, que, d’alguna manera, cal esmentar amb vehemència en el context actual, i que serien, per exemple, el de l’esforç per a guanyar-se la vida autònomament, sense més xarxa que la pròpia, el de la necessitat de vetllar per a que els balanços de comptes siguin sempre favorables, o el l’obligació de pensar d’avançada en allò que podrà agradar o no al client. En definitiva, el de la motivació per a superar una carrera d’obstacles constant que, en el cas que ens ocupa, ha tingut Sitges com a escenari.
Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.
Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.
El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.
Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.
Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.
El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.
