Eco de Sitges, 18 d'Octubre
El capitalisme ètic
FDR i la seva gosseta Fala. Conjunt escultòric del Roosevelt Memorial (1997) (Fotografia de Joan Tutusaus)
“Crec en l'individualisme, però només fins al punt a partir del qual l'individualista comença a beneficiar-se a expenses de la societat (…) La prova del nostre progrès no és que aquells que tenen molt tinguin més, sinó que aquells que tenen massa poc tinguin més”
Franklin D. Roosevelt, 32è president dels EEUU, i pare del New Deal.
Bonica capçalera oi? En un món mancat d’estadistes i sobrat de gent que vol manar, m’ha vingut de gust recuperar la figura de l’home que, fa tres quarts de segle, posà en pràctica unes quantes conviccions personals, relacionades amb la ferma creença que l’estat havia d’intervenir per a regular els abusos de la economia de mercat, tot ajudant a camperols, industrials i treballadors davant les seves implacables conseqüències. Roosevelt capgirà els fonaments de l’estructura econòmica de Nordamèrica fins on va poder i els ideals li ho varen permetre, però és evident que partia d’una premisa que podria qualificar-se d’atemporal, perquè s’assentava en alguns dels pilars sobre els quals es fonamenta la gènesi de l’estat de dret. En boca d'economistes de pedra picada, he escoltat sovint els darrers dies -arran d'aquesta crisi que a molts, més enllà de la seva gravetat, ja comença a cansar per la obsessiva presència d'atribolats i nerviosos corredors de borsa als mitjans de comunicació- el concepte capitalisme ètic. Vagi per endavant que els saluda un client a qui mai a la vida han estalviat una comissió, per petita que sigui, i a qui no li queda més remei que refiar-se'n d'algú, sota pena, de no fer-ho, de caure en la paranoia globalitzada. Per tant, em confesso part del nombrosissim grup de ciutadans que pot salvar als qui em segueixen carregant la llibreta amb despeses per transferència, pel manteniment del compte, o el de les targes de crèdit, i que es planteja si els diners del seu pla de pensions s’utilitzaran per alguna altra finalitat que no sigui la d’assegurar la pròpia qualitat de vida futura, o si ja poden estar perdent valor a marxes forçades. I això tenint en compte que Espanya no és els Estats Units i, suposadament, aquí ben pocs han tocat diner escombraria, perquè el nostre sistema bancari és la repera. O sia, al final hem acabat posant el coixí protector als mateixos que continuen fent cisa amb els nostres estalvis. Així ho han decidit els estaments públics d’arreu del món, perquè ningú no se’n refia de ningú, i el diner no vol problemes. Paradoxal no?
Agafat així en abstracte, i tenint en compte la cojuntura, podriem concloure que acabem de viure una època on l'economia liberal s'ha desenvolupat sense mesura en l'ambició, sense ortodòxia en el criteri, i sense humanitat en els fonaments. Potser alguns pensen que així ha estat tota la vida, i la clatellada actual ens ha fet obrir els ulls. La llei del pèndol, vaja. El capitalisme ètic, o la refundació del capitalisme són avui sobre la taula en contraposició directa amb allò que, fins fa quatre dies, tots els especialistes i analistes deien que veien, però que semblava que ningú dels que prenia les decisions volia veure. Els vint-i-set estats de la Unió Europea proposaran una cimera internacional, amb l’objectiu, qui sap si històric, de reconduir el que ha estat la base del desenvolupament econòmic del malanomenat primer món. Serà cert que l'ètica acaba on comença la fortuna? Què en dirien de tot plegat Adam Smith o Karl Marx de poder treure el nas enmig del trasbals? Recordo aquella frase de les àvies quan, tot referint-se a les diferents maneres, a través de les quals hom pot guanyar-se la vida, acostumaven a afirmar que treballant es poden fer diners, però si es tracta de fer-ne molts, amb la feina no n’hi ha prou. I si se’n volen a cabassos, aleshores….. Tenien raó. De no haver estat cert ningú no hagués bescanviat el negoci familiar per un bon lloguer. I això és el que ha passat de manera ben legítima durant els anys del miratge, per a posar un dels exemples més modestos. Què és, doncs, el capitalisme ètic? Una petita enganyifa. Un cataplasma moral que ha de servir per a tranquilitzar l’ànima col.lectiva d’una societat garantista, en la qual alguns tiren pel dret, mentre esperen que sigui l’ordre públic qui posi mesura, com si es tractés del conductor bala, que no és capaç d’assumir la seva responsabilitat si no és a cop de sanció policial, o com si fóssin tots els que s’han arrebossat pels nostres parterres, passant-se pel folre el rètol dels 750 euros de multa. Després d’injectar tots els milions del món en el sistema financer, després de tants anys d’especulació i diner fàcil, ara s’apela a l’ètica com el gran valor a defensar. Benvingut sigui, i si pot extrapolar-se a la vida en general, millor encara.
Mentrestant, aquesta setmana m’han tornat a assegurar que a Sitges es poden fer pisos de setanta metres quadrats, que puguin dir-se pisos de debò, per uns vint-i-quatre milions de les antigues pessetes. Només caldria que l’Ajuntament cedís el terreny, com ho ha fet en les promocions d’habitatge assequible -equívocament anomenades pisos de protecció oficial al web de la institució- i que els bancs avaléssin a les empreses sitgetanes, que podrien constituïr-se com a unió temporal. Desconec quin dels dos obstacles seria més fàcil de superar. En qualsevol cas, cada cop que escolto la proposta penso en si estem malbaratant una oportunitat magnífica de posar-la en pràctica, perquè poden donar per segur que hi hauria petacades per a comprar-los. Quí així ho manifesta és, de nou, Ramon Artigas, convençut de les possibilitats que s’obririen si les circumstàncies es posessin de cara. Els pisos han baixat, és cert. Quant? Un deu per cent? Un vint per cent? Un trenta en casos miraculosos? No es venen. Aquells que no podien comprar-los abans, tampoc no poden comprar-los ara. I els qui podien fer-ho abans, o ja ho han fet, o ara romanen embarrancats en l’intent de pagar quelcom que els varen assegurar que estava al seu abast, quan era mentida.
Ètica. Beneïda paraula.
