dijous, 30 d’octubre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Novembre




















La tarja del taller de l'avi Ernest (inicis dels anys 40).



Inca, Elda.... i Sitges


“Jo em puc queixar, però els que vinguin darrera meu les passaran p..."

Pere Bartés Bóta, fill de Rossend Bartés Bóta
15 Juny 1994


Vagi per endavant el reconeixement de la crònica local a la Confraria de pescadors, a Ricardo Urgell -que, de confirmar-se la seva intenció, pot llegar a la vila un patrimoni artístic sensacional- i al grup de campaners, a una part dels quals qui signa els deu alguns moments especialment feliços de la seva vida. Amb tot, la concessió del premi Trinitat Catasús a Sitges sandàlies m'ha fet remembrar algunes de les històries de casa, relacionades amb el sector que va moure l'economia local durant prop de 100 anys. El de les fàbriques, els tallers, els tallerets i els meritoris que començaven a guanyar-se la vida. El de les màquines de cosir a cada casa, els talladors de pell, la fortor a cement o els viatjants infatigables, mostrari amunt, mostrari avall. El que en part aconseguí reconvertir-se al món de la marroquineria, gràcies a les elegants i inefables jaquetes d'ante-piel, a joc amb uns bolsos que foren testimonis fidels del mestratge que avui envejarien les millors empreses. Aquella herència empresarial que pot explicar de primera mà Abdón Vidal, i un grapat de sitgetans més. No masses, perquè la vila ha estat capaç d'esborrar la petjada del que va ser la font de l’economia local durant una pila d'anys, com si fos un volado. Si m’ho permeten, m’agafo al final del speech introductori dels guardons, quan deia: Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de “bolsos” de pell, semi pell, o del que sigui. (…) No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. (…) En definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.


I llavors va pujar a l'escenari Abdon Vidal, acompanyat de l'esperit de Jaume Vicente. Per a alguns el discurs fou llarg. Per a un servidor fou necessari, de justícia si volen, que algú expressés en veu alta allò que ha quedat tan injustament arraconat de la nostra memòria col.lectiva. Algunes de les imatges que evocà la intervenció del homenatjat em dugueren records d'infantesa a l'entorn de dues iniciatives empresarials: la de la fàbrica de Can Bóta, i la del taller d'Ernest Tarrés, al carrer Illa de Cuba. No vaig conéixer mai l'avi Ernest, però m'han servit sempre les paraules del pare, que acostumava a definir-lo com una bellíssima persona, sacrificada per la feina, i obsessionada per la qualitat del producte, a l’extrem d’haver desmuntat sabates d'Elda i d’Inca per a examinar-les escrupulosament fins a l'últim detall. Afegeixo, a aquest retrat plaent i agraït, el record emotiu que en conservava Llorenç Barnés, a qui vaig conéixer quan movia amb entusiasme les bambalines de l'Elenc Artístic del Patronat, mentre n'assumí la responsabilitat dels muntatges escenogràfics, després dels seus anys com a president del Retiro. Una altra gran persona que tenia gravada aquella nit de la Mare de Déu d’Agost del 1943, en la qual, després d'assistir a una representació de sarsuela -gènere que entusiasmava l'avi- Ernest Tarrés morí fulminat per un atac de cor a la porta de casa, als quaranta sis anys. Des d'aleshores, l'àvia Mercè, que, sense haver complert ni tan sols els quaranta, va haver de tirar endavant, durant els malaurats anys de la posguerra, el taller orfe del seu marit, les dues nenes petites, i la botiga de Can Candelari, al costat de la seva mare Francisca Valls la Xica -que enviduaria de Rossend Bartés dos anys més tard- no va tenir cap altre vestuari que el negre, ni cap altra vocació que la cansaladeria, la familia i Nostre Senyor. Encara em pregunto d’on va treure la força, i no hi trobo resposta.


Elda i Inca eren, amb Sitges, tres dels centres de producció de sabates que més es referenciaven a les converses de casa. Malgrat tot, les tertúlies animades acostumaven a tenir lloc els Diumenges. Als vespres, el menjador bullia de batalletes heroiques sobre pedidos, gèneru, impostos, política, i la vida del passat, del present i de l’hipotètic futur. Una trobada que capitalitzaven els fills de Rossend Bartés Bóta, l’àvia Mercedes i l’onclu Pedru, acompanyats de l’esposa del darrer, Antonia Horta, la meva mare Mercè i els tocs d’humor únics que la seva germana, la tia Montserrat, tenia a punt per poc que la ocasió ho propiciés. Pere Bartés i Valls era un home menut i enèrgic, de veu esquerdada i tossudesa indomable -en això els dos germans s'assemblaven força- i que, com tots els industrials veterans, havia nascut amb l’armilla posada, i amb l’armilla va morir, fos hivern o estiu. Tenint en compte el context que li havia tocat viure -fins i tot participà en la guerra de l’Àfrica al Rif- l’oncle era una persona cultivada, que havia fet el gran esforç de comprar-se l’enciclopèdia Espasa per a quelcom més que decorar el menjador. Devorador infatigable de llibres d’història, quan la feina de la rebotiga el deixava, la trajectòria professional de Pere Bartés es dedicà, durant un munt d’anys, a les peces de pell i marroquineria, que es venien a la boutique Horta del carrer Sant Francesc. Abans que la pell sintètica i els nous materials acaparéssin els aparadors d’arreu, el negoci es defensava oferint articles de primera qualitat, molts d’ells fets a mà per les mans destres i perfeccionistes de la Maria, la filla del matrimoni. Jaquetes, bosses de mà i abrics tenien les comandes assegurades, fins que arribà la competència prefabricada i, amb ella, la banalització del mercat i la impossibilitat d’equilibrar guanys i despeses.


Aquests incomplerts records personals podrien afegir-se a tants d’altres que es conserven a les llars sitgetanes que visqueren d’aprop una època única. Estic segur que els qui els protagonitzaren veurien de bon grat que Sitges sandàlies s’hagi endut el Trinitat Catasús. I si dissabte passat s’esqueia Sant Crispí, patró dels Sabaters, Sant Abdó és el patró d’Inca....