divendres, 10 d’octubre de 2008

Fa dos-cents anys, el destí trucà a la porta

Per aquelles coses dels drets d'autor, fins fa ben poc no ha estat editada la integral de les simfonies de Beethoven que Karajan dirigí en unes memorables filmacions per a la productora Unitel. El director més mediàtic del segle XX començà a pensar en la possibilitat enorme que li podia donar el llenguatge audiovisual per a la difusió de la música, i de la seva pròpia imatge, arran d'una gira amb la filharmònica de Berlin pel Japó el 1959. Aleshores, les emissions en directe dels concerts, que efectuà la televisió pública del país, aconseguiren una audiència de prop de 25 milions de persones, xifra que va convèncer Karajan de les oportunitats que s'obrien: "Això és el futur" va dir, i actuà en conseqüència.

Apassionat per la tècnica, el 1966 contactà amb el director de Les diaboliques, Henri-Georges Clouzot, per a que el dirigís en les primeres interpretacions fílmiques, en blanc i negre, de la cinquena simfonia de Beethoven, i de la simfonia del Nou món de Dvorak, en el que, encara avui, són considerades dues obres mestres de la concepció del fet musical en l'àmbit cinematogràfic. Malgrat tot, ben aviat el músic superà en ambició fílmica al cineasta, i després d'una malaurada realització del Requiem de Verdi, Clouzot fou despatxat i, llevat d'algunes excepcions, Karajan es convertiria, a partir d'aquell moment, en l'ànima de totes les seves produccions audiovisuals, controlant fins a l'extrem tots i cadascun dels detalls del procés.

Les produccions de Karajan per a Unitel són, més que qualsevol de les que faria posteriorment amb la seva pròpia productora Telemondial, i que han estat editades per Sonyclassical, el llegat més fidel de la seva manera d'entendre la difusió de la música a través dels mitjans audiovisuals. Una planificació que usa les focals curtes amb profusió, primeríssims plans dels instruments, en solitari o per families, una il.luminació molt matisada, un muntatge absolutament estudiat per a potenciar la intensitat del discurs musical, i, sobretot, una presència absoluta de Karajan, que esdevé el centre d'aquest petit univers concentrat a la Philharmonie berlinesa, anomenada amb sornagueria pels propis ciutadans de la capital, el circ de Karajan.

El proper 22 de Desembre farà 200 anys de l'estrena de la popularíssima cinquena simfonia de Ludwig van Beethoven. Els seus compassos inicials, metàfora del destí que truca a la porta, formen part, per mèrits propis, de la memòria col.lectiva intergeneracional. Beethoven fou sempre un dels pals de paller de Karajan. En conseqüència, és fàcil entendre fins a quin punt la interpretació del primer moviment de l'obra assoleix una força esborronadora. No se quants cops l'he arribada a veure...


Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Simfonia núm.5 en Do menor, Op.67
Herbert von Karajan
Berliner Philharmoniker
1972
DVD Deutsche Grammophon/Universal Classics