dimecres, 8 d’octubre de 2008

Moses supposes his toeses are roses

Un embarbussament històric en el món del cinema. A Cantando bajo la lluvia, l'obra mestra de Gene Kelly i Stanley Donen, un professor de dicció ensenya al protagonista a vocalitzar com cal, amb l'ambiciós objectiu de fer front a les exigències del cinema sonor. Presentar la pel.lícula a aquestes alçades resulta innecessari, perquè és una peça indispensable de cap a peus, però l'estrofa/exercici fonètic en qüestió, recuperada avui gràcies a una amigable conversa, té un significat singular. Cal començar per les paraules del professor:

Moses supposes his toeses are roses,

but Moses supposes erroneously;
for nobody's toeses are poses of roses,

as Moses supposes his toeses to be.


El bloc sopa de piedra explica d'una forma molt planera el significat d'aquest trencaclosques semàntic, i el tradueix així:

Moisés supone que los dedos de sus pies son rosas,
pero Moisés supone erróneamente,
pues los dedos de los pies de nadie tienen el aspecto de rosas,
como Moisés supone que lo tienen sus dedos de los pies.


En el fons, aquesta ha estat la millor excusa per a recordar un memorable exercici de cinema dins el cinema, ben embolicat amb els millors ingredients dels musicals de la Metro, sota el segell indispensable del productor Arthur Freed. Cantando bajo la lluvia és un musical que agradarà als qui no els entusiasma el gènere, perquè, a més d'una lliçó de llenguatge cinematogràfic, és un brindis a l'optimisme vital. Posats a escollir un fragment, crec que la recreació del rodatge de les primeres pel.lícules sonores, amb Gene Kelly i la sensacional Jean Hagen, resulta definitori del tarennà del film. Gaudiu-lo.


Singin in the rain (Kelly/Donen, 1952)
Distribuïda en DVD per Warner