divendres, 17 d’octubre de 2008

Mr. DeMille, I'm ready for my close-up





















La imatge inicial dels crèdits de "Sunset Boulevard" ("El crepúsculo de los dioses")



Durant la dècada dels cinquanta del segle passat, Hollywood es convertí en un bon mirall dels problemes socials de la nordamèrica de l'època, i, paradoxalment, els grans estudis varen permetre l'encaix, entre els musicals i les comèdies de sempre, de visions més àcides i compromeses de la vida de cada dia, protagonitzades per la classe mitjana, a les quals s'hi afegirien les de ciència ficció sobre els perills de l'energia nuclear, o la presència d'extraterrestres a cada cantonada. Des del punt de vista del negoci, la indústria cinematogràfica va viure un gran trasbals amb l'ascens imparable de la televisió. Nous formats de pantalla varen esdevenir el millor suport per a representar les històries èpiques de Grècia i Roma amb la màxima espectacularitat. Amb tot, però, inevitablement, s'obria un nou punt d'inflexió a partir del qual el cinema seria entès més enllà de la seva capacitat d'espectacle per al lleure.

El 1950 Billy Wilder dirigí una de les seves obres més singulars: Sunset Boulevard. Una aproximació a la mateixa història que, dos anys després, donaria peu a
Cantando bajo la lluvia, però des de l'òptica contrària. Wilder agafà uns quants mites del cinema mut, Gloria Swanson, Erich von Stroheim o Buster Keaton entre d'altres, i els recuperà dècades després per a donar vida a la història de Norma Desmond, una estrella de les pel.lícules de principi de segle, que fou arraconada per les noves exigències del cinema sonor, i que intentarà, amb l'ajut d'un guionista fracassat que cau a les seves xarxes, retornar a la glòria pretèrita a través d'una nova versió de Salomé. Rodada en un excepcional blanc i negre, Gloria Swanson es ficà a la pell de l'embogida protagonista, durant aquest exercici memorable de cinema dins del cinema, basat en un guió d'implacable solidesa.

Vet aquí dues escenes, extretes de la edició especial del film, editada en DVD per Paramount. En la primera, Norma Desmond es troba amb Cecil B.de Mille en el plató dels estudis on, aleshores, el director rodava
Sansón y Dalila. Mentre espera l'aprovació per el rodatge del seu projecte, un micròfon topa amb la ploma del barret de l'estrella, en una metàfora visual perfecta sobre el seu passat artístic. En la segona, al final de la pel.lícula, la protagonista, emocionalment transportada a un rodatge imaginari, baixa les escales de la seva envellida mansió, davant l'astorada mirada dels policies que esperen per a detenir-la. Un clàssic.